Vista aèria d’aquesta gran cartoixa, a Tiana, l’única que resta amb vida a Catalunya. Destaquen les cel·les dels monjos a redós de dos grans claustres.
ECSA - J.Todó
Montalegre, a Tiana (Maresme), és una de les cases de l’orde cartoixà d’època gòtica més ben conservades entre les de l’antic territori de la Corona d’Aragó. La simplicitat constructiva que exigia l’orde i la necessitat de dotar l’edifici d’uns espais comunitaris que estiguessin amb harmonia amb els espais privats de la vida eremítica dels monjos fa d’aquest conjunt un dels més interessants de Catalunya.
A banda d’això, l’edifici és important perquè ha conservat un gran volum de documentació, la qual aporta moltes dades sobre el procés constructiu, les despeses, els ingressos i altres detalls interessants, com la procedència dels operaris i dels materials emprats per a bastir-lo. Les reformes i les destruccions posteriors i el mateix pas del temps no han pogut alterar l’aspecte original d’aquesta singular construcció.
La fundació i les etapes de construcció
La cartoixa de Montalegre és resultat de la fusió, aprovada pel papa Benet XIII l’any 1415, de la cartoixa de Vallparadís de Terrassa (1344-1413) i la cartoixa de Sant Pol de Mar (1270-1434). Aquesta unió va fer necessària la construcció d’un nou recinte monàstic capaç d’albergar les dues comunitats i que alhora s’adaptés millor a les necessitats espacials que exigia l’orde. En un primer moment, però, abans de la construcció del nou monestir, els monjos es van establir provisionalment al proper i desocupat monestir de Montalegre (conegut ara com la Conreria), que havia estat abandonat l’any 1362 arran del trasllat a Barcelona de les canongesses augustinianes que l’ocupaven. Aquest antic monestir canonical havia estat adquirit el 1413 pels cartoixans de Vallparadís, que s’hi establiren fins el 1448, any que es traslladaren definitivament al nou monestir.
Aquest nou edifici es va bastir no gaire lluny de l’antic, al peu de la serra de la Conreria, al mig de la vall de Montalegre. El 16 de febrer de 1415 el prior de la cartoixa de Vallparadís, Domènec de Bonafè, comprà el solar destinat al nou cenobi a l’hospital de la Santa Creu de Barcelona per 7 200 sous. Posteriorment, la finca inicial es va anar ampliant amb diferents terrenys.
El 18 de febrer de 1415 es va comprar el mas Rovira, situat al costat de la finca on s’havia de construir el monestir, per 27 lliures i 10 sous, segons el llibre de comptes, malgrat que podria haver costat el doble, ja que part del diner no es va declarar (Ribas i Massana, 1976). A més, es van anar adquirint altres propietats que acabaren configurant el patrimoni de la cartoixa. El 16 de març es va fer un bescanvi de terres del límit oest per altres del sud de la finca amb Pere de Santromà, del mas Sant Romà, situat a prop.
El 9 de desembre de 1415 es comprà un bosc al mas Canyet per 11 lliures; el 7 de gener de 1417, Gabriel Rovira va vendre a la cartoixa de Montalegre un terreny anomenat el Parelló per 8 lliures i 5 sous, i, finalment, el 14 de gener de 1417, Pericó Marí, capellà de Sant Cebrià de Tiana, va donar a la cartoixa una peça de terra erma prop del mas Canyet.
El cost total de la finca va ser aproximadament d’uns 15.000 sous, si se sumen les compres de terrenys de la rodalia per a arrodonir la propietat.
Per a finançar la compra dels terrenys i les obres que hem vist, l’orde cartoixà va haver de vendre les diferents propietats dels monestirs de Vallparadís i de Sant Pol de Mar. L’any 1432, la cartoixa de Vallparadís de Terrassa va ser venuda per 4.000 florins d’or (uns 56.000 sous) a la família Sentmenat, la qual, al seu torn, per a poder-ho pagar, va haver de vendre les seves propietats de Campsentelles a la cartoixa de Montalegre per 24.600 sous. D’altra banda, el 7 d’agost de 1434, es va dur a terme la venda del monestir de Sant Pol de Mar per 90.000 sous al vescomte de Cabrera, senyor feudal de les terres veïnes.
A part d’aquests ingressos, els cartoixans van comprar els drets feudals de la Mogoda, cosa que els va convertir en els senyors de la Mogoda. La compra es va fer el 1434 a la Pia Almoina de Barcelona, que desitjava desfer-se dels drets que posseïa al Vallès limítrofs amb la cartoixa, i en van pagar uns 93.500 sous. Les seves rendes van permetre costejar l’obra i la subsistència del monestir els anys següents.
Altres donacions van augmentar els ingressos i els drets de la comunitat cartoixana. D’aquesta manera, el 20 de maig de 1425 el rei Alfons IV el Magnànim va atorgar un privilegi reial a la cartoixa pel qual li conferia la jurisdicció criminal i civil, alta i baixa, i el pur i mixt imperi. El rei es reservava, però, la jurisdicció de delictes que comportessin pena de mort, mutilació de membres i desterrament.
També van incorporar al seu patrimoni les quantitats atorgades per l’herència del canonge Regassol, procurador de la cartoixa, de 2 500 lliures, i l’herència del ric mercader Bertran Nicolau, de 90.000 lliures, a més de la donació papal dels beneficis de la parròquia de Tiana, entre d’altres.
El 1460, quan la cartoixa ja era acabada, el patrimoni estava valorat en 30 000 lliures. Una quarta part d’aquests diners estava invertida en propietats, una quarta part en hipoteques i censos i la meitat restant es constituïa en préstecs a institucions públiques.
La cartoixa es va construir condicionada per les disposicions de la regla Consuetudines, escrita per Guido I l’any 1127 i aprovada pel papa Innocenci III el 1133. L’orde dels cartoixans, de tipus contemplatiu, estipula la necessitat que els monjos portin una vida de soledat i de caràcter eremític malgrat formar part d’una comunitat. Aquest element específic de l’orde condiciona els espais i la seva articulació dins el conjunt monàstic. La regla especificava també que les comunitats havien de ser reduïdes, de dotze a vint-i-quatre monjos, i que aquests habitessin cel·les individuals, a diferència dels benedictins i cistercencs, que tenien un dormitori comú.
Aquesta exigència d’un espai de silenci i aïllament els portava a buscar indrets isolats. Malgrat la seva proximitat amb Barcelona, la cartoixa de Montalegre, pel fet d’estar situada a la part fonda de la vall de Montalegre, presenta, encara avui, unes condicions idònies per a l’aïllament i la solitud desitjats.
Tot el perímetre de l’edificació és envoltat d’un mur, a tall de muralla sense merlets, que l’aïlla de l’exterior. L’únic element defensiu és situat al nexe dels dos claustres, al mur nord, i consisteix en una torre circular que protegia la masia del mas Rovira i que va ser l’única part conservada d’aquest mas en fer la cartoixa.
La gestió del projecte es deu principalment a Joan de Nea, procurador de la cartoixa des del 1423 fins a la seva mort el 1459.
| Cronologia de la cartoixa de Montalegre | |
| ANY | ESDEVENIMENT |
| 1192 | Fundació de la canònica femenina de Santa Maria de Montalegre |
| 1269 | Guillem de Montgrí cedeix el monestir de Sant Pol a la cartoixa d’Escaladei |
| 1344 | Blanca de Centelles funda la cartoixa de Vallparadís de Terrassa |
| 1362 | Trasllat de la comunitat de canongesses de Santa Maria de Montalegre a Barcelona |
| 1401 | Arnau de Torrevella compra el convent de Santa Maria de Montalegre i en fa donació a l’hospital de la Santa Creu de Barcelona l’any 1408 |
| 1413 | La comunitat cartoixana de Vallparadís es trasllada a l’antic monestir de Santa Maria de Montalegre |
| 1415 | Butlla del papa Benet XIII que autoritza la fusió de les comunitats de Sant Pol i Vallparadís |
| 1415 | El prior Domènec de Bonafè compra el solar on es construirà el nou monestir sota l’emplaçament de l’antic monestir de Montalegre |
| 1425 | El rei Alfons el Magnànim atorga drets jurisdiccionals a la nova cartoixa de Montalegre |
| 1433 | Confirmació de la unió pel papa Eugeni IV |
| 1433 | Comencen les obres de la construcció de la cartoixa pel sector del claustre major |
| 1440-1441 | Arriben per mar els capitells i les bases de les columnes del claustre obrades a Girona |
| 1448 | Els monjos passen a viure al nou monestir |
| 1449-1458 | Construcció de les cel·les del claustre major |
| 1460-1463 | El pintor Bernat Martí pinta l’absis de l’església, les claus de volta i altres parts |
| 1462 | Construcció del cor de l’església amb peces de roure de Flandes |
| 1463 | S’acaba la construcció de l’església |
| 1611 | Edificació de les capelles de Sant Josep i el Roser |
| 1625 | Construcció de la portada de l’església, d’estil gòtic tardà |
| 1636 | Construcció d’un nou claustre amb onze cel·les més |
| 1700 | Reforma de la sala capitular |
| 1716 | Ampliació de la sala capitular |
| 1720-1750 | Construcció de l’hostatgeria i el pati d’honor |
| 1808 | Saqueig del monestir per les tropes franceses |
| 1835 | Incendi del cenobi arran de l’exclaustració |
| 1868 | S’inicien les obres de restauració |
| 1936 | Nou incendi del monestir |
La primera etapa (1415-48)
La primera etapa de construcció del monestir es caracteritza per la lentitud en les obres. Es va preparar un terreny de 80 m de costat, també es va rebaixar part de la muntanya al nord i es va alçar un gran mur de contenció al sud, de 10 m d’alçada, més la fondària dels fonaments.
Durant aquest període s’edificà el primer claustre (claustrum maior), que es va acabar el 1448. Les vint cel·les que l’envolten es van construir entre el 1450 i el 1458, durant l’etapa següent.
Claustre major del segle XV, el primer que es va construir. Al fons, al capdamunt del turó, l’edifici de la Conreria.
ECSA - G.Serra
D’aquests primers anys només es conserven els llibres de comptes, que donen alguna informació interessant. Se sap que hi van treballar deu esclaus, si bé durant certs períodes només n’hi havia quatre. Els salaris eren de 20 o 30 sous al mes (14 lliures el 1430 i 18 lliures el 1431). També van caldre setze jornals per a coure al forn la calç i les rajoles, a 4 sous el jornal. Els obrers provenien principalment de Valladolid i de Poblet, i dos eren de la rodalia. El 1433 es van comprar 200 càrregues de fusta per a a cobrir les cel·les.
L’any 1435 es va contractar a Bartomeu Riembau i Pere Serra de Girona la compra de 76 capitells i les 76 bases de les columnes del claustre, que van arribar per mar de Girona a Barcelona en tres lots: l’un, pel juliol del 1440; el segon, pel setembre del 1440, i el darrer, pel febrer del 1441. El cost total va ser de 172 sous, inclosos els nòlits. El mateix any Joan de Nea es va queixar de la naturalesa d’aquestes peces, ja que en l’encàrrec es demanava que s’hi emprés el material de la pedrera de Pedret de Girona, i els elements enviats eren d’una qualitat inferior. També es van pagar per la construcció del claustre 43 sous a picapedrers que treballaven pedres angulars amb el material extret de la pedrera de Montjuïc. Francesca Español, en el seu estudi sobre la utilització de materials prefabricats de forma estandarditzada a l’època del gòtic (Español, 1999), observa que els tallers gironins van treballar de manera seriada diferents claustres i finestrals dins l’àmbit de la Corona d’Aragó dels segles XIII al XV. Pel que fa a Montalegre, s’utilitzen uns models molt més senzills que en els altres casos –columnes de secció circular, capitells troncopiramidals sense decoració coríntia– per la voluntat de l’orde de buscar una austeritat decorativa i un abaratiment de les despeses.
Durant aquesta etapa, l’1 de maig de 1425 es va comprar una guixera de tretze braces de costat a Jaume Corts, senyor del Coll de Guix de Montgat, per 14 florins a compte i 30 florins més lliurats el 10 d’agost de 1426.
La segona etapa (1448-64)
Aquesta etapa es caracteritza per la construcció de la major part dels edificis del monestir, duta a terme sota el priorat de dom Pere Ferrer. Les obres van tenir un ritme més accelerat que a l’etapa anterior, ja que, a part de tenir el suport reial i papal gràcies a les gestions de Joan de Nea, la incomoditat de la Conreria feia necessaris aquests nous espais (en aquell temps hi havia una comunitat de setze monjos).
Les construccions d’aquest període van ser: l’església, el claustre petit, la sala capitular, el refetor i les capelles. Aquestes obres van tenir un cost total de 6 200 sous.
No apareix documentat el nom de l’arquitecte que va fer el disseny de la planta i la distribució de les estances del monestir. Això fa pressuposar que fou un religiós cartoixà. Segons A. Pladevall degué ser el mateix Joan de Nea, tant per la constància documental del seu desplaçament a Montjuïc per a comprar materials petris com pel control que va tenir dels treballs. Quan morí es contractà un esclau com a mestre d’obres. En la documentació apareix també un tal Genís com a mestre major de l’obra, que rep l’ajut d’un altre mestre. Segurament es refereix a Genís Palau.
El llibre de comptes del monestir també esmenta una paga datada el 3 de març de 1461 al mestre Pere de Savoia, “piquer i mestre de cases”, per l’import de vuit jornals i mig per obrar la clau de volta de l’absis de l’església i per a la feina de dos fadrins seus que picaren les creuades durant quaranta-tres dies. Segons consta en la documentació, aquesta peça va ser instal·lada el mateix mes de març. Al juliol, el mateix mestre treballà la segona clau de l’església durant cinc dies.
Pel que fa a la pintura d’aquestes estructures, en partides de diferents anys són documentats tant la feina feta com els materials emprats pel pintor Bernat Martí. Al principi del 1460 va cobrar 20 florins i mig d’or –equivalents a 13 lliures i 5 sous– per pintar “lo cap de la sglésia e la clau, e la capella del capítol, la clau e les sarges” amb l’ajut d’un fadrí. També rebé 70 sous –3 lliures i 10 sous– per 350 pans d’or per als daurats, 14 lliures i 5 sous per pintar la clau del capítol i 20 sous per “esmena del oli de linós a altres frasques que li fallien”. Segons una altra anotació de pagament datada el 7 d’agost del mateix 1460, va comprar els colors per a pintar la segona clau de l’església, amb un cost d’11 lliures, 14 sous i 9 diners. Per al daurat d’aquesta clau adquirí també 500 pans d’or pel preu de 5 lliures (a 20 sous el centenar). En el pagament s’especifica que va dedicar a la feina vuit jornals, a raó de 4 sous. El fadrí hi va treballar setze jornals, a raó d’un ral i 24 sous. Finalment, segons consta en un pagament del 4 de juny de 1463, va cobrar 51 jornals d’ell i el seu fadrí per haver pintat “les dues claus de les voltes de la església, les darreres e de la sacristia, portals e represes de la sglésia, e les ymages e creu del portal del claustre”, pintures per a les quals va haver de comprar diferents colors i 300 pans d’or.
Altres partides informen de la contractació d’un vidrier, el 1460, per a fer els vitralls del claustre petit, i també la de l’argenter Llopart, l’any següent, que cobrà 24 lliures per a obrar un bací d’argent per als oficis litúrgics. De la mateixa manera, el 27 d’octubre de 1462 van ser pagades 47 lliures a Francí Junyent pel subministrament de 235 peces de roure de Flandes, a raó de 4 sous la peça, per a la construcció del cor de l’església. J.M. Madurell identifica el mestre responsable d’aquest cor amb Macià Bonafè, artífex dels cors de la catedral de Vic, de la Seu de Manresa, el monestir de Sant Agustí i la parròquia de Santa Maria del Mar de Barcelona (Madurell, 1972).
Claustre petit o recordationis, al costat de l’església i centre del sector del cenobi en què es fa vida comunitària. Es va construir entre el 1448 i el 1464.
ECSA - G.Serra
La documentació permet desglossar les partides generals del cost de l’obra, en les quals destaquen les 4 900 lliures dels salaris que es pagaren, entre d’altres, als picapedrers (2.000 lliures), als mestres de cases (700), als traginers i barquers (650), als fusters (250) i als ferrers (250). També consten 530 lliures per la compra de les primeres matèries (300 de les quals són per a la fusta). Una part del pagament es va fer en espècies, concretament 520 lliures, bàsicament dedicades a vestuari. També es van utilitzar 200 lliures per a la compra d’esclaus (el preu oscil·lava entre 40 i 60 lliures per individu), i 75 lliures per a la compra d’una barca, un carro i bèsties de càrrega, segurament per al transport del material de l’obra.
El salari mitjà d’un obrer era de 25 sous mensuals, i els obrers especialitzats o mestres podien cobrar-ne 35 o 40. En l’obra hi van intervenir trenta obrers, dos mestres de cases, vuit picapedrers, set fusters i divuit esclaus. Els treballadors eren originaris majoritàriament de Castella, Navarra, Aragó o Itàlia. Els catalans procedien de la rodalia, però també n’hi havia de Girona, Lleida, Vic, Perpinyà, Morella, València i Mallorca.
Descripció del cenobi
Planta del conjunt a la darreria del segle XIX. Els dos claustres majors, gairebé d’idèntica disposició, foren construïts amb quasi 200 anys de diferència. Escala 1/1 200.
CRC, I, pàg. 220 / M.Fosas i G.Barraquer - G.Serra
El monestir es pot dividir en tres parts: la destinada als serveis exteriors de la cartoixa, la corresponent a la vida en comunitat i la part dedicada a la vida eremítica, totes elles situades al voltant de diferents claustres. Jean Pierre Aniel, que va estudiar l’organització de les cartoixes des de l’origen fins al segle XV, descriu diferents tipus de distribució d’aquests espais. Montalegre correspondria al primer tipus, que es caracteritza per la presència del claustre gran darrere de l’absis i del claustre petit al costat de migdia de l’església (Aniel, 1983, pàg. 25-26), com en el cas de les cartoixes de Portes i Val-Saint-Pierre, Valbonne i Montebenedetto, entre d’altres.
La part dedicada a la vida exterior se centra en la porteria, que dóna accés a un gran pati des d’on s’articulen les dependències dels serveis. És l’única zona del monestir accessible a les persones alienes a la comunitat, i inclou l’hostatgeria, construïda entre el 1720 i el 1750.
La zona comunitària s’organitza al voltant del claustre petit (claustrum recordationis o minor), de planta rectangular, amb una cisterna que ocupa la part central. Les galeries del claustre estan formades per sis arcs apuntats en grups de tres sota un arc de dimensions més grans entre contraforts. Les columnes són de marbre amb una secció octagonal i els capitells, molt senzills, no tenen decoració. A la part est hi ha un lavabo. Aquesta distribució correspondria també a la del primer model estudiat per Aniel (Aniel, 1983, pàg. 27), com a les cartoixes de La Verne, Val-Sainte-Marie, Escaladei, Lugny i Valbonne, entre d’altres.
A l’entorn d’aquest espai s’organitzen les dependències comunitàries: l’església, les capelles, la sala capitular, el refetor i les cuines.
L’església és un edifici d’una sola nau distribuïda en tres crugies. La primera era destinada als germans conversos i les altres eren utilitzades pels pares de l’orde. L’absis és poligonal i al darrere s’obre una estança per a contenir-hi les relíquies, distribuïdes en armaris. La coberta de la nau és de volta de creueria i va ser refeta en modernes reconstruccions. El temple no té capelles internes perquè l’orde cartoixà ho prohibeix. El conjunt conserva quatre petites capelles situades a l’exterior de l’edifici, unides a aquest, juntament amb la sagristia, per un passadís lateral al costat del mur de tramuntana. La porta principal va ser obrada el 1625 imitant l’estil gòtic.
Portada de la sala capitular.
ECSA - G.Serra
La sala capitular és a l’extrem nord del claustre, al costat del passadís que porta al claustre gran. És una nau rectangular.
El refetor és l’espai on la comunitat fa els àpats el diumenge i els dies festius, perquè la resta de dies de la setmana els monjos mengen a la seva cel·la. També l’utilitzen en l’enterrament d’un monjo difunt, ja que per a ells és motiu d’alegria el fet que un membre de la comunitat arribi en presència de Déu. L’espai és una nau rectangular dividida en dues parts, l’una per als germans i l’altra per als pares. A la part dels monjos hi ha un púlpit des d’on es realitzen les lectures. Les cuines són situades davant del refetor.
Aquesta zona del monestir es comunica amb la part eremítica a través d’un passadís cobert amb voltes d’aresta, i un altre passadís a l’extrem sud porta fins a la porteria. La part eremítica té com a centre un claustre més gran (claustrum maior), construït entre el 1415 i el 1448 i al voltant del qual es distribueixen totes les cel·les dels monjos.
A l’angle sud hi ha un pou i a l’angle nord hi ha el cementiri de la comunitat. Al centre s’alça una creu de ferro amb un peu de pedra. Els monjos són enterrats de forma anònima, amb unes senzilles creus de fusta que marquen les sepultures.
La tècnica constructiva d’aquest claustre recull les principals novetats i originalitats de Montalegre. En primer lloc, s’utilitzà el maó com a material constructiu, que amb la seva senzillesa arriba a aconseguir uns efectes estètics prou dignes, tot i l’austeritat que demana l’orde. La influència del seu ús degué arribar d’Itàlia o, més probablement, de la zona del Llenguadoc o del Rosselló, on el maó és freqüent, sobretot en edificis d’altres ordes, com el franciscà o el dominicà.
Una segona novetat és la utilització de la volta d’aresta al claustre, feta de maó, que reprodueix l’estètica gòtica de les voltes de creueria de forma més senzilla. L’estructura de la volta és feta amb una disposició de maó de pla i també a plec de llibre, amb una clau de volta de pedra seguint les arestes. Aquest sistema constructiu presenta alguns avantatges: el poc cost, la lleugeresa de la construcció, l’elasticitat i la plasticitat. Podem trobar voltes arestades d’aquest tipus a la capella reial de l’antic monestir dels predicadors de València, construïda per Francesc Baldomar entre el 1441 i el 1470, on, com a Montalegre, la volta comença amb unes sarges que en configuren una tercera part. A diferència de Montalegre, però, s’hi utilitza la pedra com a material de construcció. També a València n’hi ha altres exemples, com les voltes de les tribunes de la torre de Quart, de les muralles de la ciutat (1444-51), i la volta del pas al campanar dins la catedral (1458), totes obrades pel mateix Baldomar.
Finalment, una altra originalitat o particularitat del claustre gran de Montalegre és la composició arquitectònica. A l’exterior del porxo claustral, s’utilitza una composició de tres arcs apuntats agrupats sota un arc de mig punt rebaixat, emmarcat a banda i banda per una pilastra, fet tot de maó vist i que dóna més volum al mur. A l’interior la modulació queda alterada respecte a l’exterior, ja que la volta d’aresta de la galeria té dues crugies cada tres arcs i el nexe entre cada tram de volta descansa a la clau de l’arc central.
Interior de l’ala de migdia del claustre major del segle XV, coberta amb volta d’aresta obrada amb maó.
ECSA - G.Serra
Les cel·les són la part més relacionada amb la vida del monjo, i tenen les funcions de dormitori, menjador, oratori, cambra d’estudi i lloc de treball. Aquest esquema servia per a assegurar-los la vida isolada la major part del temps i per a procurar la seva subsistència (treball i aliments de l’hort). Fan 12 m2 i consten de tres parts: un rebedor, anomenat Ave Maria perquè era el primer que el monjo deia en entrar a la cel·la; la cel·la pròpiament dita, o cubiculum, amb un dormitori, un senzill oratori i una taula escriptori, i el taller, que es va ampliar en la reforma del 1901 i que comprèn també un lavabo.
A més, cada cel·la disposa d’un jardí que té la meitat de les dimensions de l’estança. Al costat de la porta d’entrada hi ha una finestreta amb un torn per a poder agafar el menjar.
La primera cel·la del passadís sud que va a la porteria és la prioral, de característiques especials, ja que conté la biblioteca de la comunitat i dues habitacions àmplies, l’habitació o cambra pròpiament dita i el despatx o estudi.
Montalegre disposa encara d’un tercer claustre, a la part oriental de la cartoixa, que es va construir al segle XVII (1636) per tal d’ampliar el claustre gòtic. Es va edificar seguint les mateixes proporcions i estil.
Conclusions
Com hem vist, l’edifici de la cartoixa de Montalegre té la distribució habitual dels monestirs, però amb les particularitats de l’orde cartoixà, ja que combina al voltant de dos claustres l’espai “eremític”, de cel·les aïllades, i tota una sèrie de dependències comunitàries.
L’originalitat de Montalegre se centra en les estructures del claustre gran: la volta arestada, la utilització del maó vist com a material i l’ús d’una composició constructiva per a la volta de dues crugies per cada tres arcades.
Finalment, entre els mèrits de la cartoixa podem afegir el fet d’haver subsistit en el temps, ja que la majoria d’edificis cartoixans catalans i de la resta dels països de la Corona d’Aragó estan enrunats o bé han desaparegut. Actualment sols subsisteixen, a part de la de Montalegre, les cartoixes de Portaceli, al País Valencià, fundada el 1272 a la vall de Lullén amb monjos provinents d’Escaladei (Priorat), i Aula Dei, fundada el 1564 a Aragó, prop de Saragossa.
Bibliografia consultada
Martínez i Martínez, s.d.; Clapés, 1880; Fossas, 1884; Cano, 1921; Esponellà, 1958; Jaricot, 1960; Pladevall, 1968; Madurell, 1972; Ribas i Massana, 1976; Cirici, 1979, pàg. 48; Aniel, 1983; Pladevall, 1992; Ribas i Massana, 1994; Zaragozá, 1997; Español, 1999.