El monestir de Poblet (segles XIV-XV)

Nau sud de l’església monacal, amb les capelles laterals afegides en època de l’abat Copons.

F.Bedmar

Des del principi del segle XIV i durant tota la centúria s’emprengueren a Poblet un seguit d’obres que havien de transformar la fisonomia del conjunt cistercenc original, tot integrant-hi el gòtic de plenitud. Aquest nou període arquitectònic en la història plurisecular de Poblet començà amb l’extensa obra feta sota Ponç de Copons, l’abadiat del qual (1316-48) –el més llarg, seguit de prop pel del seu tercer successor, Guillem d’Agulló (1361-93)– fou el més ric en obres. Fou, a més, el primer abat que manà posar el seu escut a les construccions per ell promogudes, de manera que totes es distingeixen en general pel fet que hi apareix l’escut abacial (una mena de copa de farmàcia, de la qual surten tres serps).

En el pas del segle XIV al XV, per disposició del rei Martí, es va emprendre al monestir la construcció d’un palau reial, obra d’Arnau Bargués, com s’estudia monogràficament en el volum Arquitectura III de la present col·lecció.

Els dos segles següents, el XV i el XVI, suposen artísticament l’ús dels principis i les tècniques del darrer gòtic i del primer Renaixement. Així, l’abat Guimerà es va servir d’un i l’altre estils en les obres que ens ha deixat, i, sota l’abat Caixal, Damià Forment va construir el retaule major, la seva gran obra renaixentista.

En aquests dos segles trobem una sèrie d’abats de la més gran importància religiosa i política. Així, sota l’abat Juan Martínez de Mengucho (1413-33), home auster, directament nomenat per Benet XIII, consta que la comunitat signà un compromís d’abstinència perpètua de carn (hi firma, entre d’altres, el sant ermità fra Pere de Marginet), aprovat per la constitució In eminenti de Martí V del 10 d’abril de 1419. Poc més tard, l’abat Bartomeu Conill (1437-58) gaudí de fama de santedat. D’altra banda, els abats de Poblet –almoiners reials i diverses vegades comissionats per l’orde del Cister per a la reforma dels monestirs de tot Espanya (cas, per exemple, de l’abat Pere Boqués [1546–64])– assoliren també en aquest temps, en les persones de Miquel Delgado (1458-78), Juan Payo Coello (1480-98) i Francesc Oliver de Boteller (1583-98) –aquest darrer dues vegades, el trienni del 1487 i el del 1496–, la presidència de la Generalitat de Catalunya.

Les obres de l’abat Copons

L’atri i el cubar

Al davant de la primitiva porta protogòtica de la casa que avui dona accés al claustre, de factura romànica i molt erosionada en les seves columnes pel fet de donar, lògicament, de primer a l’exterior, l’abat feu bastir un atri molt airós amb coberta ogival i arestes motllurades molt fines i ben dibuixades. En canvi, potser perquè era una construcció purament utilitària –cosa que no li treu, però, la seva gran bellesa–, construí davant per davant la gran sala del cubar, que va de l’esmentat atri a l’església, paral·lelament al claustre major. Aquí se serví, novament, d’una volta d’arestes quadrades que arrenquen directament de terra. Els antics cups –se’n conserva només un a la sala del menjador de conversos, posteriorment celler– han desaparegut, de manera que cal baixar uns graons per a accedir a l’atri, al terra del qual sí que es manté, en canvi, la conducció que duia el most al celler per a la seva fermentació.

L’abadia i l’edifici de llevant

Al damunt mateix de l’atri, pujant uns graons des del sobreclaustre, se situa la sala, molt elegant, de l’abadia del mateix abat Copons. La sala està dotada d’una bonica i ampla llar de foc, i s’obre a l’exterior per un finestral amb festejador de pedra.

Paral·lel a l’abadia, vers llevant, l’abat bastí també un bonic edifici. La planta baixa, al nivell del sobreclaustre, als nostres dies ha servit durant algun temps de capella per als germans, mentre la sala superior del segle XV (obra de l’abat Mengucho) era llur biblioteca i sala de recreació, oberta a l’exterior per una porta ogival a una terrassa, on sobreïx la xemeneia de la cuina. La resta de la casa dels germans, en canvi, és una sòlida construcció renaixentista del temps de l’abat Boqués (1546-64), bastida sobre les dependències gòtiques de la cuina.

Les capelles de l’ala sud de l’església major

Una reforma poc afortunada de l’abat Copons fou la transformació de l’ala lateral sud de l’església major per a encabir-hi capelles, que el considerable augment dels preveres dins la comunitat havia fet necessàries per a dir llurs misses. L’obra va fer que s’esqueixés lleugerament, però de manera perillosa, el mur corresponent de l’església, cosa que obligà a bastir-hi uns contraforts per la part de fora que dona al cementiri dels germans. Altrament, les capelles ogivals, set en total, són molt airoses, amb volta de creueria i fines arestes motllurades, i conserven les fornícules de l’antiga tradició cistercenca, com les capelles de la girola i de Sant Benet i Sant Bernat al creuer. Només la segona, entrant al temple, va ser transformada i aprofundida per l’abat Miquel Major (1632-36), tot escurçant a occident el cementiri dels germans.

La sala del forn

Obra també del temps de l’abat Copons és la sala del forn, amb tres grans arcs apuntats que arrenquen directament de terra, i que serveix avui de locutori dels monjos. La precedeix, molt transformada, la moderna porteria, que, però, conserva al damunt dues petites sales o locutoris amb porta de mig punt i volta de canó sobre arcs de mig punt, l’una, i amb obertura d’arc apuntat, l’altra.

De l’altra banda de la boca del forn, que té al costat una llar de foc, i rere la paret de separació s’observa encara un forn de pedra. S’hi ha construït una nova llar de foc i, sobre el quart arc, un enteixinat de fusta, tot reservant aquesta petita sala així preparada per a refetor dels hostes.

La darrera obra de l’abat

L’obra més sobresortint de l’abat Copons, que es veié interrompuda per la seva sobtada mort arran de la Pesta Negra del 1348, és el cimbori, coronat per preciosos arcs alternativament trilobats i quadrilobats, que han pogut ser modernament restituïts a partir dels elements que en restaven gràcies a la restauració de Salvador Ripoll i Joan Bassegoda. Mort l’abat, els seus successors es limitaren a coronar l’obra sobre els pinacles de pedra, amb una galeria de finestretes apuntades de maçoneria i la teulada.

No cal dir que el segon pis amb bells arcs sota aquelles finestres, dibuixats per Domènech i Muntaner, són pura imaginació del genial arquitecte modernista (Domènech i Montaner, 1925, pàg. 32-33 i pàg. 236-237).

L’abat Agulló i el protagonisme de Pere el Cerimoniós

Mort l’immediat successor de l’abat Copons, Bernat de Palau, al cap de poc temps de la seva elecció, a causa de la mateixa Pesta Negra, i després de l’abadiat de tretze anys (1348-61) d’Arnau d’Eixamús, ocupà el càrrec també durant molts anys un altre gran abat constructor, Guillem d’Agulló (1361-93). Després del 1382 feu obres a les “cambres reials noves”, on transformà l’estructura de les cambres abacials del segle XIII. Hi feu aixecar cinc arcs apuntats bisellats, que descansen sobre mènsules algunes de les quals tenen esculpides les armes catalanes. La construcció obligà a tapiar les finestres de punt rodó que des de l’antiga infermeria s’obrien a llevant al segle XII. Avui només resta oberta la que correspon a la sala central.

Moltíssima més importància té la construcció, per voluntat de Pere III, de les grans muralles de Poblet, que encara avui li donen més l’aspecte de fortalesa, vist de fora estant, que no pas de monestir. Amb un pas de ronda de 2 m d’amplada (només el va interrompre molt més tard, al segle XVIII, l’obra imponent de la sagristia nova), protegit per merlets, el recinte mostra un perímetre molt irregular d’una longitud de 608 m i uns 11 m d’alçada per terme mitjà, amb tretze torres. L’única entrada al recinte era la porta reial, flanquejada per les dues esplèndides torres de planta hexagonal, coronades per sengles matacans on figura també l’escut reial i el del mateix abat constructor.

El mateix rei Pere, vers l’any 1340, quan al monestir ja eren sebollits Alfons I i Jaume I, mort monjo de Poblet, segons la seva darrera voluntat que consta en el Llibre dels feits, feu construir d’alabastre, a costat i costat del creuer de l’església major i sobre arcs rebaixats de gran audàcia arquitectònica, el panteó reial, per a la sepultura definitiva d’aquells dos reis –així com la d’ell mateix en morir– i les dels seus fills i descendents, amb les respectives esposes.

El gòtic tardà al monestir

Un dels cims de l’art gòtic català és el cimbori aixecat sobre el creuer de l’església monacal, la darrera i més notable obra de l’abat Ponç de Copons, mort arran de la Pesta Negra del 1348.

F.Bedmar

Interior de la capella de Sant Jordi, construïda gràcies a un llegat d’Alfons el Magnànim de l’any 1452.

F.Bedmar

Els abats del segle XV també feren importants obres al monestir. Cal atribuir a l’abat Mengucho (1413-33) els finestrals conopials de l’antic dormitori dels germans llecs, actual Museu Històric de la Restauració, així com la finestra conopial avui tapiada que apareix sorprenentment a la part nord sobre les “sales gòtiques” i pertanyent a unes golfes, que formen una petita sala, en perill d’enrunament, amb un arc rebaixat de maons. També construí la sala damunt l’antiga cuina i finalment, l’ala del claustre de novicis, amb arcades de punt rodó, al damunt de pilastres motllurades. Sobre aquest mur hi havia la teulada inclinada, que baixava des del mur occidental de la biblioteca. S’hi conserven diversos escuts de l’abat Mengucho que testifiquen que fou una obra bastida durant el seu abadiat. Altres obres del mateix segle, que tot seguit esmentarem, cal atribuir-les, respectivament, als abats Bartomeu Conill (1437-58), Miquel Delgado (1458-78) i Juan Payo Coello (1480-98).

La primera construcció d’aquests abats és la capella de Sant Jordi, bastida en època de Bartomeu Conill gràcies a un llegat de 3 000 florins fet expressament pel rei Alfons el Magnànim perquè s’alcés una capella dedicada a la Mare de Déu del Roser, a sant Miquel Arcàngel i al cavaller sant Jordi, a la porta del monestir, i es compressin censals que asseguressin el manteniment del culte. Donà també vestimentes litúrgiques i paraments d’altar i dictà una sèrie de disposicions, que, de fet, no foren mai seguides, sobre la manera de practicar-hi el culte (Altisent, 1974, pàg. 334-336).

Es tracta d’una fina i elegant esglesiola d’estil gòtic florit, de planta rectangular i amb un absis poligonal orientat curiosament vers el sud, i amb una petita sagristia del mateix estil situada perpendicularment a l’església, al costat oriental. Sobre un bonic fris s’aixeca la teulada, damunt la qual s’alça una petita espadanya amb una campaneta.

A la façana nord s’obre una porta conopial, on s’inscriu l’escut emblemàtic del conill ajagut propi de l’abat Bartomeu, coronat amb el bàcul i amb àngels a costat i costat. Flanquegen aquesta porta dos pinacles motllurats i, al mig, sobre la porta mateixa, un altre de coronat amb l’elm i la cimera reial amb el drac, aquí amb les ales esteses. A ambdós costats d’aquesta insígnia dels reis (era realment una capella reial), campegen dos grans escuts –un dels quals amb els quatre pals (el de l’esquerra és avui totalment esborrat)–, amb àngels tinents igualment al costat.

A dins, la capella és coberta amb dues voltes de creueria. La gran clau de volta sobre el presbiteri duu la imatge de la Mare de Déu, dreta, amb l’Infant, mentre que les altres exhibeixen les armes reials.

Ben probablement devem al mallorquí Guillem Sagrera l’esculturació de l’interior, i la de la petita sagristia ja esmentada, també amb volta de creueria, on les arestes s’estintolen sobre unes mènsules molt petites. La sagristia s’obre a l’exterior per un petit ull de bou i té a la seva part sud una fornícula gòtica. La façana de la capella, en canvi, d’acord amb Joan Ainaud de Lasarte, caldria atribuir-la a Andreu Pi, mestre major de l’obra de l’hospital de Santa Maria de Lleida (començat el 1454) (Altisent, 1974).

Fent angle amb aquesta capella, hom bastí posteriorment la Porta Daurada (el nom prové, pel que sembla, de la seva porta de bronze, avui reproduïda, que presumiblement era revestida amb làmines d’or quan un rei visitava el monestir). Aquesta porta fou obra de dos abats successius: Miquel Delgado, que la començà i del qual es mostra el típic escut, i Joan Payo-Coello, que l’acabà. Podem apreciar que es tracta més aviat d’un portal doble amb un arc de mig punt sense impostes al davant i un altre rebaixat a la façana posterior amb dues impostes molt treballades i motllurats, amb un cos intermedi, i sengles portes de fusta a banda i banda.

Passada la porta del rellotge, i abans d’arribar a la capella de Sant Jordi, se situa un edifici que serveix de celler, on, ultra una finestra gòtica adintellada, figura també l’escut del lleó rampant de l’abat Payo-Coello (tot fou col·locat amb posterioritat, perquè l’edifici és del segle XIX). Devem també a l’abat Delgado (com ho demostren els seus escuts) l’inici de la desafortunada obra del sobreclaustre (un petit moviment de terres l’esfondrà ben aviat, de manera que només hi restaren dos dels arcs cantoners, a la banda sud, tocant a l’església major). Dels finestrals, que tenien una base quasi insignificant sobre el muret de pedra que dona al claustre, se’n conserven només alguns, que hom ha situat avui a la galeria de l’antiga granja populetana de Castellfollit, dins el Bosc de Poblet. Modernament, hom ha restituït les senzilles mènsules, on s’estintolava la teulada desapareguda que donava sobre els finestrals corresponents.

La inclinació del sòl de pedra, destinada a afavorir l’evacuació de l’aigua de pluja al jardí del claustre mitjançant unes gàrgoles, mostra clarament que un tal sobreclaustre no havia estat previst abans.

L’obra gòtica del segle XVI

L’abat Domènec Porta (1502-26) bastí la muralla exterior del monestir, el perímetre exacte de la qual ens és desconegut pel fet d’haver estat tallada per la moderna carretera (avui, al seu interior el monestir i les seves terres ocupen un terreny d’unes 10 ha). Hi destaca la porta de Prades, on campeja l’escut abacial (una porta), com en el cas d’alguna de les seves obres funcionals de conducció d’aigua (esmentem la petita torre rodona, amb un airós pinacle, i el dintell de la porteta de la mina al costat de la bassa de Sant Bernat).

De l’abat Fernando de Lerín (1531-45) es conserva, passada la porta del rellotge, la casa del monjo fuster amb arcs motllurats rebaixats, on figura el seu escut (un gerro amb assutzenes), i una gran mènsula que mostra una flassada de la qual surten tres caparrons, al·lusió sens dubte al primitiu hospital de pobres i a l’acollida que rebien del monjo porter.

Bibliografia consultada

Domènech i Montaner, 1927, pàssim; Altisent, 1974, pàssim; Masoliver, 1982; Bassegoda i Nonell, 1983a, pàssim; Oliver, 2000, pàssim.