La zona de les actuals comarques de la Segarra i l’Urgell era, als segles XI i XII, un espai de frontera entre cristians i musulmans, i no fou fins a la caiguda de Lleida i Tortosa (a mitjan segle XII) que aquests territoris es pogueren repoblar amb total seguretat. La noblesa feudal cristiana comptà amb els ordes religiosos per al procés de repoblament d’aquestes zones insegures. El mateix comte de Barcelona hi confià plenament.
Per tot això, no ens ha d’estranyar que en un espai molt concret de la Catalunya Nova es concentri el major nombre de monestirs del nou orde cistercenc de tot el país, en la seva branca femenina. El més important de tots és Santa Maria de Vallbona, a redós del qual –encara que la filiació directa no està provada documentalment– sorgiren diversos cenobis més petits, a les valls properes a Vallbona. Aquest és el context del naixement, als segles XII i XIII, dels monestirs cistercencs de la vall del Riu Corb i de la veïna vall del riu d’Ondara: Santa Maria de Vallsanta, Santa Maria de la Bovera i Santa Maria del Pedregal, molt ben comunicats entre ells i que existiren fins a l’inici de l’època moderna amb relativa esplendor. De Vallsanta i el Pedregal hi ha encara vestigis d’edificacions d’estil gòtic, bàsicament del segle XIV.
Santa Maria de Vallsanta
D’aquest antic monestir femení del Cister, dins el terme de Guimerà, només en resten les ruïnes parcials de l’església major. Tanmateix, sabem força bé quines eren les seves dependències gràcies a un inventari de l’any 1436 citat per Sanç Capdevila, fet per ordre del batlle de Guimerà obeint les disposicions de Magdalena i Elionor de Castre, senyores de la baronia. Hi són esmentades diverses dependències monàstiques: la cuina, el porxo, una sala, el rebost, el pati del forn, el pastador, el celler, l’església i la casa de les gallines. En no citar-se el dormitori comunitari, Sanç Capdevila va suposar que formava un cos independent de l’edifici central del cenobi. També és possible que aquest dormitori no existís, perquè les monges podien viure en cases particulars.
Ruïnes de l’església del monestir de Vallsanta, bastida durant l’abadiat d’Agnès de Guimerà (1345-50).
ECSA - G. Serra
Tampoc no s’hi esmenta el claustre major, que no es devia haver bastit. Només es parla de l’existència d’un porxo, si bé hi ha constància que, el 1272, el rei Jaume I féu una deixa de 200 morabatins d’or per a la construcció del claustre de Vallsanta. No fou, però, la primera vegada que un llegat reial es deixava sense executar. Alguns autors han suposat que el “claustre vell” o claustre posterior del monestir cistercenc de Santes Creus prové, de fet, del cenobi de Vallsanta, traslladat allà al segle XVII. És una teoria, però, molt agosarada.
La fundació de Vallsanta es remunta al 1231, any en què s’hi traslladaren vint-i-tres religioses procedents del veí cenobi de la Bovera (també cistercenc femení). Les primeres obres monàstiques es devien acabar vers el 1249. El dia 7 de març de 1237, el papa Gregori IX envià una lletra a l’abat general del Cister per tal que portés cap a Vallsanta d’altres monges de la Bovera, on de fet, el 1246 ja no hi havia comunitat. El monestir de Vallsanta, situat al peu de la vall del Riu Corb, tingué en la Bovera (situat dalt d’un turó i del qual resten algunes arcades del segle XIII) un refugi en temps bel·licosos o per causa de la pesta, tal com passà l’any 1403.
Vallsanta, sorgida sota la influència de Vallbona, es va poder aixecar gràcies a la participació de la noblesa del país, que en va costejar les obres. Els senyals heràldics que s’han conservat indiquen la contribució dels llinatges Llorac, Guimerà, Alemany, Boixadors i Josa a la fundació monàstica.
El monestir de Vallsanta deixà d’existir l’any 1589, quan l’abat de Poblet Francesc Oliver de Boteller, en qualitat de visitador general de l’orde del Cister, ordenà que les poques monges que hi restaven es traslladessin al veí cenobi del Pedregal, prop de Tàrrega, també cistercenc. De fet, la manca de vocacions i l’esperit del concili de Trento determinaren l’extinció de la vida monàstica a Vallsanta. S’encomanà a un frare cistercenc que s’ocupés de les rendes i d’endreçar l’església i altres habitacions, i és possible que el mateix religiós es fes càrrec del monestir de la Bovera. El 1594, Vallsanta s’arrendà a Joan Gavaldà, amb la condició de conservar les teulades i guardar el retaule de l’església i els ornaments dels altars. Tanmateix, la conservació de Vallsanta fou cada cop més precària.
El 1986 s’excavaren, sota el patrocini de la Diputació de Lleida, tres capelles de l’església, una de les del creuer i una rasa de connexió entre elles. Es localitzà una làpida sepulcral d’una abadessa, la tapa d’un sarcòfag, potser el de Bernat de Boixadors, i un sarcòfag amb els símbols heràldics dels Cervelló i els Josa.
Les ruïnes de l’església abacial de Vallsanta corresponen a un temple bastit en un segon moment de la història del monestir, durant l’abadiat d’Agnès de Guimerà (1345-50). La volta de creueria d’aquest edifici va caure uns quinze anys després de la seva construcció. És per aquesta causa que es pot apreciar l’afegit de dos contraforts a l’absis i d’un arc de diafragma a la part de ponent de la nau. Al sud hi devia haver les altres dependències monàstiques, a la zona plana propera al Riu Corb. L’església, orientada d’est a oest, és d’una sola nau i fa 9,80 m d’ample per 20,50 m de llarg. Per manca de recursos, l’obra del temple restà inacabada i sense façana.
Coneixem el nom d’un mestre d’obres –potser el mestre major– que va participar en l’execució de l’església: Arnau Savella, veí de Guimerà, del qual sabem, per un contracte de l’any 1345, que va construir una capella al creuer per a enterrar-hi el noble Bernat de Boixadors.
La part que se n’ha conservat –bé que molt malmesa– és l’absis poligonal de cinc costats amb cinc capelles radials entre contraforts cobertes amb volta de creueria, que encara es manté en quatre d’elles. Sobre les capelles radials resten dempeus tres grans finestrals gòtics del segle XIV, amb bonics calats propis d’aquest estil.
A la banda nord, s’aprecia la continuïtat de l’absis i una capella poligonal més ampla que el mòdul propi de l’església, enderrocada, la planta de la qual s’ha pogut deduir gràcies a les excavacions de l’any 1986.
L’únic element que resta de les actuacions posteriors a la construcció de l’església és un arc de diafragma. Es tracta d’un arc afegit, que deixa veure d’on arrencava l’antiga volta gòtica que cobria la nau. Existeix també una porta de mig punt, amb grans dovelles, a la banda nord de l’església.
Santa Maria del Pedregal
Finestres geminades del monestir del Pedregal ara a la façana de migdia de l’ermita de la Mare de Déu de la Llet (el Talladell, Tàrrega).
ECSA - G.Serra
Aquest cenobi fou fundat pels Anglesola pels volts de l’any 1176, amb monges procedents de Santa Maria de Vallbona. Durant el segle XIII rebé nombroses donacions, però la comunitat sembla que mai no fou gaire nombrosa, i entrà en decadència al segle XVI. El 1589 ja havia incorporat les poques monges que quedaven a Santa Maria de Vallsanta. El 1604, fra Simó Trilla, abat de Poblet i visitador general de l’orde cistercenc, decretà la fusió del Pedregal amb el monestir de Sant Hilari de Lleida, cosa que comportà l’abandonament del cenobi, situat prop de Tàrrega, a la vall del riu d’Ondara. El 1761 es posaren a la venda les pedres que en restaven, i, posteriorment, la rovinada de Santa Tecla del 1874 acabà de desfer el poc que quedava del lloc. Les restes del Pedregal forniren els museus de Cervera i Tàrrega i s’utilitzaren en diferents espais de la capital de l’Urgell, com és el cas de tot el mur de contenció que fou construït tocant al reguer de Tàrrega, des del carrer de Sant Agustí fins a la carretera de Tarragona.
L’edifici actual que reuneix més restes del monestir del Pedregal és l’ermita de la Mare de Déu de la Llet, situada al terme del Talladell (municipi de Tàrrega). Encarada cap al nord, fa 5 m de façana per 12 m de llargària. Es va construir en una data indeterminada i tampoc no se sap qui en tingué la iniciativa ni qui fou l’arquitecte o mestre d’obres que l’aixecà. Cal datar-la, però, al final del segle XIX.
Aquesta ermita és interessant perquè es bastí amb diversos elements gòtics procedents de l’antic cenobi. La façana inclou un portal d’arc de mig punt amb grans dovelles i un guardapols exterior, acabat amb dos petits capitells que fan la funció de mènsula, amb figures esculturades de caps de guerrers. Hi ha també un fris, a banda i banda del portal, que exhibeix els senyals heràldics de la casa de Barcelona i dels Anglesola, Cardona i Granyena. Probablement es tracta d’una porta interior de la clausura del Pedregal, com la de l’entrada a la sala capitular. Sobre el portal es desclou un finestral gòtic geminat, acabat amb una petita rosassa de sis puntes trifoliades. La façana és coronada per una antiga clau de volta, un Agnus Dei. Als extrems de la façana s’aprofitaren dues figuretes d’àngels.
A la façana de migdia de l’ermita s’obre un finestral gòtic. És compost per dues obertures amb finestres geminades, d’1,40 m d’amplària cadascuna, acabades amb sengles rosasses, una de tres lòbuls i l’altra de cinc.
A l’interior de la capella trobem el cambril de la Mare de Déu, separat del temple per dues arcades neogòtiques laterals i una de central, d’època gòtica, lobulada i de la mateixa tipologia que les de la contrafaçana. A la banda esquerra del temple hi ha un sepulcre amb les armes dels Aguiló, mercaders de Tàrrega del segle XIV. Finalment, presidint el cambril, resta la Mare de Déu del Pedregal, una important escultura gòtica procedent segurament de l’altar major de l’antic cenobi.
Bibliografia consultada
Piquer, 1983b; Capdevila, 1988; Berga, 1989; Duch, 1989; Mora, 1989; Oliver, 1989; Tous, 1989; Gonzalvo – Duch, 2000.