Llorenç Saragossa, natural de Carinyena (Aragó), destacà des de ben aviat a Barcelona, on sembla que, entre el 1363 i el 1374, es convertí en l’eventual hereu de Ramon Destorrents, gràcies a alguns encàrrecs que li arribaren de la cort. Tot i això, la seva figura resulta encara enigmàtica, ja que no s’ha pogut definir un catàleg del tot fiable que permeti tenir una visió prou nítida de la seva personalitat pictòrica.
Epifania, una de les taules del desmembrat retaule de Sant Pere de Cubells, realitzat en els darrers temps del taller de Pere Serra.
©IAAH/AM
Integrat en la dinàmica d’un obrador familiar de gran volada, hem vist com Jaume Serra és documentat per primer cop al maig del 1358. A partir d’aquesta data, o des de poc abans, s’estableix el seu primer període d’activitat al costat de Bartomeu Bassa i de Francesc Serra, el seu germà gran i cap de l’obrador (vegeu el capítol “El taller dels Serra”, en aquest mateix volum). Des de la desaparició d’aquests mestres (v. 1362-63) la carrera de Jaume es vinculà a la de Pere Serra, acabat de sortir del taller de Destorrents.
En la introducció a Aragó de l’estil italogòtic –inspirat en els models creats pels pintors sienesos del segle XIV– s’ha de tenir en compte l’activitat pictòrica prèvia de Ferrer Bassa al palau reial de l’Aljafería, per encàrrec de la família reial, on va fer uns quants retaules que ja mostraven als saragossans les noves modalitats artístiques d’origen italià. Per a la capella de Sant Martí, adossada a l’angle nord-est del palau, va fer els retaules de Santa Maria i Sant Martí, encarregats pel maig del 1339 (Trens, 1936, pàg. 165-166, doc. VIII-XIII).
Fill del sastre Berenguer Serra i la seva esposa Suau, la primera notícia documental d’aquest artista és el contracte d’aprenentatge que signà amb Ramon Destorrents, pintor del rei, el 1357. En aquesta data el pare ja era difunt. Pere Serra es comprometé per espai de quatre anys a viure amb Destorrents en qualitat de deixeble seu (Verrié, 1944a).
Pere de Valldebriga consta com a pintor de la ciutat de Barcelona des dels volts de 1360-68 fins el 1406, en què devia morir, el mateix any de la desaparició de Pere Serra. La zona d’origen de Valldebriga se situa a Montsó, on residia la seva família. El seu habitatge a Barcelona i plausiblement el seu taller eren prop del carrer dels Banys Nous, al quarter del Pi, en la zona pròxima a la sinagoga major. Casat amb Joana i pare de tres filles, Isabel, Violant i Eulàlia, va desenvolupar la seva vida i treball en aquest barri.
La recerca de testimonis pictòrics de la segona meitat del tres-cents en l’àmbit septentrional català dona resultats més aviat decebedors. Costa de creure que la intensa activitat arquitectònica, escultòrica i d’orfebreria gironina no tingués la seva correspondència en les arts pictòriques. Més aviat cal pensar en la pèrdua gairebé absoluta de les peces i recórrer a la documentació per evocar alguns noms i obres que decoraren els espais sacres gironins, abans que despuntés Lluís Borrassà a la darreria del segle.
Políptic dedicat a sant Francesc i altres sants del seu orde procedent de l’església del priorat de Santa Maria de Castelló de Farfanya. L’estil i la tipologia, amb els sants dempeus, fan pensar que es tracta de l’obra d’un mestre procedent del nord d’Itàlia.
BL/©MLDC
Retaule de Sant Vicenç d’Estamariu (Alt Urgell), amb sis escenes del martiri del sant envoltant la figura del titular. Dona nom al Mestre d’Estamariu, que es va formar en el context italianitzant dels Bassa però va ser deutor, encara, del gòtic lineal.
©MNAC – J.Calveras, M.Mérida i J.Sagristà
Del 1380 a l’inici del 1400, coincidint amb la fi del regnat de Pere el Cerimoniós, amb el de Joan I i amb els primers anys del de Martí l’Humà, la pintura catalana s’incorporà al corrent internacional europeu. Els pintors de formació italiana s’acomodaren, amb certa facilitat i sense estridència, a aquest singular capítol del gòtic.