Compartiment central del retaule dedicat a santa Eulàlia de l’església parroquial de Vilella (avui conservat a l’església parroquial de Rigardà, Conflent). Atribuït al Mestre d’Olot, ha estat datat a l’últim terç del segle XV.
CGPO/CDCROA – G.Gorce
Abans i després de la guerra civil
El 1839 Pau Piferrer, en el volum dedicat a Catalunya, el primer de Recuerdos y bellezas de España, es refereix a “Bartolomé Bermeio o Bermeo, natural de Córdoba, de quien poseemos en Barcelona una obra arrinconada, desconocida de todos y que si no se procura poner en parage más decoroso y conveniente tal vez seguirá el destino miserable de tantas preciosidades de nuestra infeliz patria”.
La fortuna crítica
Malalts esperant un miracle davant la tomba de sant Nicolau de Tolentino, d’on pengen exvots del sostre. Compartiment de la predel·la del retaule del convent de Domus Dei (vers 1461-62).
Museu del Castell de Peralada
Taula central del retaule de Sant Miquel provinent de l’església parroquial de Sant Miquel de Tous (Ribera Alta, València). Bermejo rebé aquest encàrrec el 1468, d’Antoni Joan, representat com a donant.
©The National Gallery, Londres
El 1906 Salvador Sanpere i Miquel va publicar un document que relacionava el pintor valencià Pere Girard amb la predel·la d’un retaule, que no es conserva, de la capella de Sant Miquel de la catedral de Vic i que l’esmentat pintor contractà el 12 de novembre de 1479 per 35 lliures: “que lo dit mestre Pere Girard hage e sie tengut pintar lo bancal de dit retaula de la capella de Sant Miquel de la seu de Vich” (Sanpere, 1906, vol. I, doc. XVIII).
La pintura, instrument i mirall de la història
Sant Francesc lliurant la regla als franciscans i les clarisses, part d’un retaule de l’església napolitana de San Lorenzo Maggiore, pintat per Colantonio després del 1450. Els escuts reials de Catalunya i Aragó i de Sicília de les rajoles indiquen que Alfons el Magnànim en fou el comitent.
Anunciació a la Mare de Déu, taula central d’un tríptic conservada a l’església de la Magdalena d’Ais de Provença. Fou pintat vers el 1444-45 per Barthélemy van Eyck.
J.Bernard
Durant la segona meitat del segle XV tant la Sicília occidental com l’oriental caminen cada cop de forma més clara vers la incorporació dels modismes renaixentistes, però ho fan dins dels límits d’una cultura figurativa que es ressentia de les condicions del seu isolament, llevat d’alguns pocs casos excepcionals. En aquest sentit, i a diferència de tot allò que passa en altres territoris de la Corona catalanoaragonesa, la producció pictòrica no sembla particularment influïda pels corrents d’un gòtic que es pugui definir com a plenament flamenquitzant.
Els precedents
La conquesta catalana de Sardenya iniciada el 1323, amb el desembarcament de l’infant Alfons a Palma de Sols i continuada el mateix any amb el setge de la capital del judicat de Càller, que capitulà el 1326, no tallà d’arrel les sòlides relacions amb la cultura pictòrica italiana, en particular, la toscana: el fet no pot sorprendre, si es considera que pels mateixos anys a Barcelona també s’imposava l’estil gòtic italià, impulsat per comitents com Alfons el Benigne i Pere el Cerimoniós, a través de Ferrer Bassa.
Esperit d’època i tradició
Sant Vicenç martiritzat a les graelles, compartiment del retaule major de l’església de Sant Vicenç de Sarrià (ara Barcelona). S’atribueix al Mestre de Castelsardo, que finalitzà l’obra després de la mort de Jaume Huguet (1492), a qui havia estat encarregat el retaule.
©Museu Nacional d’Art de Catalunya – J.Calveras, M.Mérida i J.Sagristà