Compartiment central del retaule dedicat a santa Eulàlia de l’església parroquial de Vilella (avui conservat a l’església parroquial de Rigardà, Conflent). Atribuït al Mestre d’Olot, ha estat datat a l’últim terç del segle XV.
CGPO/CDCROA – G.Gorce
El panorama de la darrera pintura gòtica a les terres de Girona ofereix un denominador comú força semblant al de períodes anteriors. És a dir, hi ha un elenc gens menyspreable de pintors documentats sense, però, que se’ls pugui adjudicar amb seguretat cap de les escasses obres conservades. D’altra banda, els diferents tallers actius en aquesta etapa de canvi es mouen enmig de la influència huguetiana, del corrent flamenc passat pel sedàs francès i de les primeres formulacions del llenguatge renaixentista, sovint mesclades amb maneres del gòtic. En aquest context emergeix un pintor desconegut, que ha rebut el nom de Mestre d’Olot, actiu a Girona i al Rosselló durant el darrer terç del segle XV, al qual se li han atribuït un seguit de retaules i de taules esparses. Un bon pintor que conrea l’estil flamenquitzant del moment, sense aportar gairebé res de nou. Té un estil prou definit per a fer pensar que posseïa un taller propi, per bé que de vegades es fa difícil d’individualitzar completament la seva pintura de les obres del principal productor de pintura del moment, el taller de Ramon Solà fill (Ramon Solà II) i de Miquel Rovira, l’activitat dels quals és paral·lela a la del Mestre d’Olot. Fa la impressió, però, que les referències documentals acrediten la col·laboració, tal vegada estreta i no tan sols en afers de caràcter administratiu, entre Ramon Solà fill i aquest pintor, el nom del qual es pot associar al de Miquel Torell, originari de Girona i amb taller obert en aquesta ciutat.
Actiu entre el 1471 i el 1486, Miquel Torell és autor del retaule per a l’altar major de l’església de Caçà de la Selva, que va contractar l’11 de març de 1479 amb la Universitat d’aquesta població. Dedicat a sant Martí, Torell es comprometia a pintar-lo seguint la pauta del que l’ardiaca major Dalmau de Raset havia encarregat per a la seva capella de la seu gironina, retaule que va merèixer la qualificació del cardenal Margarit de “bell, ben pintat i daurat”. Ambdós perduts, havien de mostrar moltes semblances amb els retaules que se li atribueixen de Santa Cristina de Corçà (Baix Empordà), conservat al Museu d’Art de Girona (264 × 185 cm, núm. inv. 290), i de Santa Eulàlia de Vilella, a la veïna església de Rigardà (Conflent), on l’or també és el protagonista en els fons de les escenes.
També són atribuïdes a Miquel Torell dues taules, una Pietat i un Calvari, que es conserven a l’església de Sant Esteve d’Olot (Garrotxa); un fragment de predel·la amb tres taules de sant Esteve, el Crist de Pietat i potser sant Domènec, portador d’un temple, i una taula amb la Verge del Patrocini o de la Misericòrdia –totes elles conservades a la capella del balneari de Vilanova de les Escaldes (Cerdanya)–, i una altra taula amb el tema dels jueus recollint el mannà, de la col·lecció Johnson de Filadèlfia. A banda dels valors cromàtics i del to decoratiu, amb un protagonisme destacat dels daurats que cobreixen superfícies d’estuc en baix relleu, Durliat va individualitzar aquest pintor –al qual assignà dues taules del Museu Episcopal de Vic dedicades, una a sant Pere i l’altra a santa Magdalena, i dues més del Museu d’Art de Girona, amb interrogants, dedicades a sant Bartomeu– per l’ús d’una doble corda concèntrica a l’hora de representar les aurèoles damunt dels personatges, la qual, però, no apareix en el retaule de Santa Cristina, llevat de l’aurèola del Crist del Calvari.
La biografia coneguda de Miquel Torell s’inicia el 1471 i, malauradament, cap referència certa correspon a una obra conservada. Citat com a pintor de Girona, el 1476 feia un retaule per a una església de Besalú, a la realització del qual havia renunciat anteriorment el pintor Francesc Florentí. Dos anys més tard contractava el citat retaule de Caçà de la Selva i el 4 de desembre de 1481, després de rebre la missió de Ramon Solà fill de fer-se càrrec dels seus afers mentre fos absent de Girona, va signar un contracte per pintar un retaule dedicat a sant Honorat, per a l’església del convent del Carme de Perpinyà. Cal anotar de passada que tornava a ser actiu en aquesta ciutat el 1486, data en què juntament amb el pintor Antoni Joan Guàrdia es comprometé a pintar un retaule de la Mare de Déu per a l’altar major de l’església de Santa Maria de la Real. La darrera notícia coneguda de Miquel Torell data del 3 de novembre de 1487, en què es comprometé amb Andreu i Bernat Alfonsello, ardiaca de Besalú i prevere de la seu de Girona respectivament, a continuar sengles retaules, un de dedicat als sants Pere i Pau per al monestir de Sant Pere de Besalú, i l’altre als sants Joan Evangelista i Baptista per a la seu de Girona.
Retaule de Santa Cristina procedent de la capella de Santa Cristina de Corçà (Baix Empordà), atribuït al Mestre d’Olot, potser identificable amb Miquel Torell. L’obra es pot datar dins el darrer quart del segle XV.
BG/Museu d’Art de Girona – © J.M.Oliveras
No se sap res més d’aquest pintor, ni tampoc quina edat tenia en el període en què és documentada la seva activitat. Tot sembla indicar que el 1481 exercia el seu mestratge i era una persona competent per a intervenir en afers de representació jurídica. Alguns autors han detectat la seva mà en obres del taller de Ramon Solà fill, i d’altres l’han considerat un pintor menor, o bé amb una obra atribuïda de minsa qualitat pictòrica. No obstant això, el retaule de Santa Cristina de Corçà mostra que era un pintor notable, amb ofici i coneixedor de la tècnica flamenca, com també del gust d’aquest tipus de pintura per l’opulència i el detallisme en la representació de les coses materials, encara que mostra un accent fortament popular a l’hora de representar els personatges, amb desajustaments anatòmics, rostres esbossats i vestimentes pesants, per bé que el paisatge arquitectònic d’algunes escenes, com ara la de la santa clavada a l’eculi, s’acosta a la concepció unitària de l’espai, amb el punt focal al centre de l’escena. El retaule conté, al carrer central, coronat per la Crucifixió, la imatge de santa Cristina, amb la palma del martiri i un llibre miniat, i als carrers laterals presenta diverses escenes, d’acord amb l’hagiografia extreta de la Llegenda àuria de Iacopo da Varazze, relatives al martiri de la santa. D’esquerra a dreta i de dalt a baix: la santa introduïda al forn, penjada a l’eculi, assagetada, assotada, llançada al mar, i immergida dins d’una perola d’oli. A la predel·la, presidida pel Crist de Pietat, voltat amb els emblemes de la Passió, s’hi representen més escenes de la vida i el turment de la santa: en el moment de destruir els ídols del seu pare, evangelitzant les dotze donzelles, donant als pobres l’or i la plata dels ídols i, finalment, la primera flagel·lació de la santa. El conjunt del retaule, de dimensions reduïdes, és una mostra prou demostrativa de la darrera pintura gòtica, amb una empremta de localisme a les portes d’un canvi a la italiana de la concepció i del llenguatge de la pintura.
Darrerament s’ha apuntat un nou aparellament per al Mestre d’Olot, aquesta vegada amb el pintor llenguadocià Pere Terri, actiu a Olot i Puigcerdà entre el 1469 i el 1506. Com en altres casos, haurà de ser la documentació la que, al cap i a la fi, en certifiqui la identitat (Cornudella, 2004).
Bibliografia consultada
Post, 1938, pàg. 390, 394 i 482-483, i 1941, pàg. 738; Durliat, 1954, pàg. 114-118, i 1961; Freixas, 1984a; Cornudella, 2004; Pujol, 2004, pàg. 157-172.