En aquest capítol s’abordaran els aspectes relatius a l’organització de la construcció de les esglésies gòtiques i particularment de les catedrals, que en són la màxima expressió.
Es titula «La fàbrica» perquè és una de les formes que fan servir les fonts medievals per denominar, indistintament, l’obra que es construeix (és a dir, l’edifici) i l’estructura administrativa que en regeix el procés de construcció (igualment anomenada «l’obra» o «obreria»).
A les actes de la consulta de Girona, l’any 1416, Pascasi de Xulbi hi és presentat com a «Magister Operis sive fabricae Ecclesiae Sedis Dertosensis» i Pere de Vallfogona com a «Magister fabricae Ecclesiae Terraconensis».
Per la considerable envergadura de les catedrals, que lògicament obligava a preveure la llarga durada dels treballs de construcció i que al mateix temps requeria un esforç econòmic molt important, es van posar a punt els mecanismes necessaris per garantir la continuïtat de l’obra a través dels anys.
Aquesta funció va ser assumida pels obrers (operarius) que constituïen l’organisme que tenia cura de l’administració de l’obra —l’obreria o Junta d’Obres— i al mateix temps n’eren els dipositaris de la memòria, reflectida en els llibres d’obra, actualment una de les fonts més importants per a l’estudi de l’arquitectura gòtica i particularment rica a Catalunya.
La nova església
El primer pas per a la construcció d’una nova església gòtica és la decisió de tirar-la endavant. Decisió que quan trobem justificada acostuma a ser-ho amb un argument recurrent: la vella església que es pretenia substituir havia esdevingut insuficient per acollir la multitud de fidels i calia ampliar-la.
Serveixi com a exemple textual el que es diu en començar les obres de la nova catedral de Barcelona:
«...super extensione et ampliatione nostre catedralis ecclesie que secundum antiqua tempora constructa propter sui structuram no potest recipere populum ad divina officia confluentem, nec etiam clerum ad cultum divinum in eadem Ecclesia assidue deputatum, attendentes dignum fore q. multiplicitatis servitoríbus et ministris Ecclesie nostre predicte et populo civitatis, divina disponente clementia multipliciter augmentatio Ecclesia nostra iuxta magnitudinem cleri et populi debet ampliari. . .»
La decisió d’ampliar les esglésies urbanes en temps del gòtic s’ha de posar en relació amb el procés de reformulació creixent de la ciutat medieval i de les seves estructures, en especial d’aquelles dotades de connotacions simbòliques com els temples.
Rarament era una decisió sobtada. No podia ser-ho tractant-se de projectes amb tantes implicacions i que havien d’assolir una gran envergadura.
A Barcelona mateix, l’inici de la nova catedral gòtica, l’any 1298, és precedit d’una sèrie d’intervencions a la catedral romànica impulsades pel bisbe Arnau de Gurb (1252-84), les quals podrien tenir una finalitat preparatòria.
La tenen, sense cap dubte, les que es van fer a l’edifici romànic de la catedral de Tortosa abans que fos posada la primera pedra del nou.
A Girona transcorren vint anys (del 1292 al 1312) entre la primera donació de diners a favor de l’obra del cap nou de la Seu —la nova capçalera gòtica— i el començament efectiu de les obres.
Així, doncs, existeix un decalatge temporal entre que es manifesta la idea de fer una nova església i el seu inici. Aquest desfasament és necessari per dur a terme treballs preparatoris com els que s’han comentat, però sobretot per a la definició del projecte arquitectònic del nou edifici i per garantir el finançament de les obres.
Fonts de finançament
Els diners necessaris per a la construcció de noves esglésies urbanes podien provenir de sectors socials diversos (burgesos, mercaders, famílies nobles, clergat mitjà i alt, gremis i confraries, consells municipals, monarquia...) i com és lògic afluïen a un ritme compassat amb els cicles d’expansió, estancament o crisi econòmica, de manera que també determinaven el ritme de les obres.
Anteriorment ja s’ha comentat l’alentiment general de la construcció a Catalunya a partir de la segona meitat del segle XIV, a causa de l’impacte de la crisi general.
Quan s’ha fet referència als convents dels ordes mendicants també s’ha vist que és la burgesia la que hi fa les contribucions més importants, però això no exclou les aportacions destacades de la reialesa, les grans famílies o el clergat alt.
Així mateix, en una altra part d’aquest text es parla de la importància que té la cessió de capelles a particulars, gremis o confraries, per al finançament de l’obra de moltes esglésies i de la repercussió directa que té el fet en el progrés de l’arquitectura, ja que la voluntat d’ampliar al màxim l’oferta de capelles condiciona fortament els programes arquitectònics.
Un dels exemples més destacats de l’àmplia participació de la ciutadania en la construcció d’una església (la seva església, l’església de la ciutat) el trobem a Manresa. L’any 1322, quan l’obra de la Seu es començava a posar en marxa, 417 ciutadans es van comprometre públicament a aportar-hi diners. Pertanyien efectivament a sectors socials diversos, però és important calibrar la participació de cadascun per no continuar perpetuant aquella afirmació genèrica segons la qual les esglésies gòtiques són obra de tota la ciutadania.
A Manresa les contribucions més fortes eren les dels mateixos canonges de la Seu. Posteriorment també s’hi va sumar el Consell de la Ciutat, que l’any 1331 es va comprometre seriosament a fer una donació de 10 000 sous. La contribució de particulars i de gremis o confraries en la construcció de capelles també va ser destacada (com reflecteixen els escuts de les claus de volta), mentre que els diners provinents d’almoines o de captes populars a favor de l’obra devien ser bastant menys.
El finançament de les grans obres catedralícies és el que ha cridat més l’atenció i el que en general ha estat més ben estudiat, almenys en alguns casos concrets. Tal com s’ha dit més amunt, caldria corregir el clixé romàntic que imaginava les catedrals com a obres col·lectives i remarcar en canvi la participació majoritària de bisbes i canonges a les catedrals catalanes.
L’inici de les obres d’una catedral (que es feia sempre sense recórrer a l’endeutament, només amb els diners disponibles) requeria l’existència prèvia d’una quantitat important de diners en caixa, com els 12000 sous (altres vegades es diu 10000) que tenia el capítol de Girona arran de la donació de Guillem Gaufred. O les 2000 lliures que Jaume II de Mallorca va deixar en testament a la «seva catedral».
Paral·lelament a l’inici de les obres, el bisbe o el capítol establien unes fonts de finançament ordinari, normalment basades en rendes. La dels beneficis vacants (annates) de la diòcesi era bastant habitual i de les més importants. També s’hi podien destinar diners ingressats per la cessió de drets, per exemple el de sepultura, o la celebració de sagraments. I naturalment els beneficis de la concessió de capelles a les corporacions o a les grans famílies que desitjaven tenir-ne.
Periòdicament també es feien captes i es recollien almoines a les esglésies de la diòcesi, que s’afavorien mitjançant la concessió d’indulgències. Tanmateix, aquesta devia ser una font d’ingressos menor.
La contribució popular afluïa així mateix per mitjà de confraries que tenien per finalitat contribuir a l’obra de la Seu, com la de Santa Eulàlia, a Barcelona, o la de Nostra Dona Santa Maria, a Mallorca.
Allà on no era possible arribar mitjançant els ingressos ordinaris —que a mesura que s’estenia la crisi ja no garantien un bon ritme de treball— calia arribar-hi mitjançant ingressos extraordinaris: vendes de patrimoni, subscripcions i principalment donacions o llegats testamentaris de persones i també d’institucions.
En això els bisbes fan un paper molt important, com també les altes dignitats del capítol Es molt rellevant, per exemple, la contribució del patriarca Sapera a l’acabament de la catedral de Barcelona i del seu claustre.
En alguns casos, les contribucions dels consells municipals també revesteixen molta importància. En canvi, les del rei i el seu entorn són relativament reduïdes a les catedrals catalanes.
Un altre cas és el de la catedral de Mallorca, que va ser començada com a catedral reial sota l’impuls de Jaume II de Mallorca. Durant la seva primera fase de construcció, fins i tot la comptabilitat de les obres era portada des de l’entorn reial. El primer llibre d’obra correspon ja a l’any 1327, quan s’havia completat el cap de la Seu, i assenyala el moment en què l’administració de l’obra comença a portar-se des del capítol. A banda de les aportacions dels bisbes i d’altres fonts habituals, a la catedral de Mallorca —els llibres d’obra de la qual han estat estudiats tan minuciosament per Joan Domenge— també adquireixen molta importància les contribucions de la Universitat (el consell municipal) que fins i tot va arribar a participar en la gestió administrativa incorporant els seus representants a l’obra (el 1390). En alguns moments l’aportació popular a través de la confraria de Nostra Dona Santa Maria també esdevé molt important i pot arribar a representar fins al 55 o el 60 % dels ingressos anuals.
És interessant observar la diferent procedència dels diners que van servir per tirar endavant la construcció d’una catedral de la Catalunya Vella com la de Girona i la d’una catedral de la Catalunya Nova com la de Tortosa. Són diferències que revelen la diversitat d’estructures socials entre la Catalunya Vella, profundament feudalitzada, i la Catalunya Nova, poblada per homes lliures.
Confirmant el que Chistian Guilleré va constatar per al segle XIV, Sandrine Victor observa que al segle XV les principals fonts de finançament de l’obra de la catedral de Girona tampoc no provenien de la mateixa ciutat sinó que tenien un origen majoritàriament rural, mitjançant captes i almoines o la recaptació de censos i delmes. Les donacions testamentàries que es registraven provenien gairebé exclusivament del sector eclesiàstic, ja que el de la burgesia s’inclinava preferentment per fer testament a favor dels ordes mendicants o bé de la canònica de Sant Feliu.
No ha de ser aliena a aquestes particularitats del finançament de la catedral de Girona la pertinença d’una majoria de bisbes i de canonges gironins a la petita noblesa local, és a dir, a famílies ben arrelades en el sistema feudal.
En canvi, a Tortosa es fa notar la participació de la ciutat en el finançament de la catedral, sobretot a partir del moment en què el consell municipal comença a intervenir-hi.
Entre les fonts de finançament de la catedral de Tortosa trobem, és clar, les habituals: les aportacions dels bisbes i dels capitulars, que, tal i com Matamoros remarca i detalla amb precisió, van cobrir la part més important del pressupost de l’obra de la Seu tortosina; les rendes procedents de censos, beneficis vacants, etc, així com els beneficis de la venda de cases i de patrimoni; les donacions i els llegats testamentaris; les almoines i les aportacions de les captes organitzades periòdicament a les esglésies del bisbat.
Però a partir del segle XV la participació del govern de la ciutat té una importància creixent, fins al punt que organitza la seva pròpia comptabilitat de l’obra, paral·lela a la que portaven els canonges.
L’administració de l’obra: obrers i llibres d’obra
La màxima autoritat en l’obra d’una catedral corresponia, naturalment, al bisbe i al capítol catedralici. Tanmateix, la responsabilitat directa de l’administració era delegada als anomenats «obrers» —en llatí, operarius o operarii— que normalment eren canonges o eclesiàstics vinculats a la catedral.
Les seves funcions són explicades clarament en l’acta del capítol gironí que immediatament després de recollir l’acord d’iniciar la construcció de la catedral gòtica (1312) disposa el nomenament dels operarii:
«...quod caput ipsius eclesie de novo construeretur et hedificaretur. Et circumcirca ipsum caput novem capelle fierent, et in dormitorio veteri fieret sacristia. Et cura ipsius operis fuit cornisa per dictum capitulum Venerabilibus Raymundo de Vilarico archidiacono et Arnaldo de Monte Rotundo canonico et Dalmacio de Podialibus presbitero de dicto capitulo Gerundensi; ita quod predicti sint operarii ipsius operis. Et incontinenti recipiant douodecim milia solidorum que per Guillermum Gaufridi thesaurarius ipsius eclesie quondam fuerunt legata pro dicto opere faciendo; et etiam reciperent ex tunc continue quicquid ex largitione fidelium, vel alias, ipsi opere conferretur; et expensas que pro opere supradicto fíerent ministrarent; et de receptis et expensis pro dicto opere raciones facerent; et capitulo, seu deputatis per illud annis singulis computum redderent die martis post pascha, qua die celebratur generale capitulum. . .»
És a dir: el capítol confia l’administració de l’obra de la nova catedral a tres dels seus membres (Raimon de Vilaró, ardiaca; Arnau de Montrodon, canonge i Dalmau de Poals, prevere) i els nomena obrers. Al mateix temps disposa que els siguin transferits els 12 000 sous que temps enrere havia llegat el tresorer Guillem Gaufred i que a partir d’aquell moment rebin totes les donacions que arribin a benefici de l’obra i que n’administrin les despeses. De tot això, n’hauran de portar la comptabilitat i un cop l’any, el dimarts de Pasqua, hauran de donar-ne compte davant del capítol.
A la catedral de Lleida, el nom d’un operarius ja és esmentat a la inscripció fundacional.
A la catedral de Tarragona, la figura de l’operarius és ben documentada des de poc després del començament de la construcció, a final del segle XII. El càrrec corresponia a un canonge i comportava certes prebendes, que es van mantenir fins a mitjan segle XIV, quan el cicle constructiu va arribar a la seva fi.
A Barcelona, els obrers eren dos canonges assistits per dos procuradors menors que tenien cura de bona part de la feina ordinària, dels registres de comptabilitat i del control dels pagaments.
A Tortosa complien aquestes funcions un canonge i un beneficiat, que es renovaven anualment.
A Mallorca els obrers eren dos canonges assistits per un subordinat.
En esglésies parroquials com Santa Maria del Pi o Santa Maria del Mar l’administració de l’obra la portava una junta on eren representats els parroquians i eventualment el clergat. Al segle XV, quan la construcció d’aquestes esglésies ja era pràcticament acabada, les juntes d’obra es van reconvertir en organismes encarregats de l’administració temporal i econòmica de les parròquies respectives. La del Pi es va constituir el 1414 i la de Santa Maria del Mar el 1472.
La comptabilitat d’una obra es portava mitjançant els anomenats «llibres d’obra», on eren anotades les entrades (ingressos) i les sortides (despeses) així com els conceptes que les motivaven.
Més amunt s’ha parlat de les fonts d’ingressos en relació amb el finançament de les obres. Les partides de despeses més importants eren les relacionades amb el pagament dels jornals dels treballadors, l’adquisició i el transport de materials, eines, etc.
Per la minuciositat amb què acostumaven a ser portats, aquests llibres d’obra constitueixen una riquíssima i interessantíssima font d’informació sobre el dia a dia dels treballs, i el seu estudi —que darrerament ha adquirit una considerable embranzida— permet una aproximació molt directa al coneixement de tot allò que té a veure amb la construcció de les catedrals o les grans obres d’arquitectura religiosa medieval.
A més, s’ha de tenir en compte que la riquesa documental de les sèries de llibres d’obres que es conserven als arxius de les catedrals catalanes és francament excepcional en el context de l’Europa medieval.
Heus aquí un exemple de les anotacions típiques que ordinàriament es troben en els llibres d’obres. Es tracta de la transcripció parcial —i adaptada al català modern— d’una pàgina d’un llibre d’obres de la catedral de Mallorca corresponent a l’any 1335:
«Item pague a 2 homes que davallaren teules de la sagristia vella i feren morter a ops de la dita casa a cobrir, a raó de 20 diners: 3 sous 4 diners
Item pague a 4 dones que tiraren les dites teules a la sagristia: 4 sous
Item pague al dit mestre guixer per 4 dies en els quals feu el fumeral a rao de 3 sous 4 diners per dia: 13 sous 4 diners
Item pague a un macip guixer qui li ajuda per 3 dies a rao de 20 diners: 5 sous
Item pague a un fadrí guixer qui li ajuda per 4 dies a rao de 14 diners: 4 sous 8 diners.
[...]
Item costaren les teules que compram: 19 sous
Item costaren de portar: 1 sou 2 diners
Item costa el guix: sou 4 diners.»
La direcció de l’obra: el mestre d’obres
Així com l’obrer (operarius) té cura de l’administració de l’obra, el mestre d’obres n’assumeix la direcció tècnica: planifica, té cura de la selecció dels materials i coordina l’activitat dels treballadors.
Els mestres d’obres —en llatí medieval, magister operis— són els precursors dels arquitectes moderns i durant els segles del gòtic el seu perfil professional tendeix a concentrar funcions de caràcter projectual i intel·lectual, i a allunyar-se de l’exercici de les activitats de caràcter purament manual o artesanal.
Evidentment, aquesta evolució del perfil professional dels mestres d’obres s’ha de posar en relació amb una sèrie de transformacions profundes, associades al desenvolupament de les formes gòtiques, ja que aquestes no són tan sols el resultat d’una evolució formal i funcional de les estructures arquitectòniques, sinó que també tenen molt a veure amb la imposició de nous mètodes constructius.
L’arquitectura gòtica pressuposa una sèrie de canvis estilístics, però sobretot una nova manera d’entendre l’arquitectura per la creixent complexiitat i «tecnificació» de la construcció, així com per la necessitat de racionalitzar i planificar les obres a llarg termini davant de l’eventualitat tantes vegades confirmada d’una prolongació gairebé indefinida.
És així com en el context del gòtic neix un nou tipus d’arquitecte (tot i que encara no es denomina d’aquesta manera) i aleshores es perfeccionen mitjans de planificació fiables i precisos per tal de fer possible la transmissió del projecte íntegre —a grans trets, però també en els detalls— a la cadena de treball.
El dibuix era i és el més eficaç, però cal tenir en compte que també se’n feien servir d’altres, com les plantilles dels picapedrers, les maquetes, els dissenys a escala 1:1 gravats al terra o a les parets de la llotja on treballaven els picapedrers (n’hi ha bons exemples a les catedrals de Narbona i Clermont-Ferrand), etc.
A Catalunya es pot constatar l’existència d’una certa correlació directíssima entre la introducció dels mètodes constructius del gòtic avançat a les catedrals de Barcelona i de Girona i l’aparició d’un nou tipus de mestre d’obres estrictament professional, sense més lligams que els contractuals amb l’autoritat religiosa.
Abans, tant a les grans catedrals del romànic tardà com als monestirs i als convents, el mestre d’obres era un personatge que o bé romania en l’anonimat o bé era fermament subjecte a l’autoritat eclesiàstica.
Pere de Coma, el primer mestre d’obres de la Seu Vella de Lleida, s’havia compromès amb el capítol a mantenir «canonicam obedientiam», de la mateixa manera que el mestre Raimon Lambard, que l’any 1175 es va fer càrrec de l’acabament de la catedral de la Seu d’Urgell, rebia com a compensació pel seu treball el dret a participar del menjar dels canonges.
Així mateix, una inscripció esmenta Frater Bernardus —és a dir, un religiós— com a mestre d’obres de la catedral de Tarragona, mort l’any 1256.
Ben entrat el segle XIV (el 1325 i el 1331), quan els monjos de Santes Creus van contractar Bernat de Pallars i Reinard de Fonoll per treballar en l’obra del claustre d’aquell monestir, encara els van imposar una relació de servitud gairebé feudal.
Tanmateix, per aquells mateixos anys els mecenatge reial i l’obra de les catedrals de Girona i Barcelona ja havien comportat l’aparició a Catalunya d’un nou tipus de mestre d’obres que actuava com a professional lliure.
Aquests mestres d’obres «professionals» (per oposició als mestres d’obres subjectes a l’autoritat eclesiàstica) establien relacions purament contractuals amb els seus clients, treballaven en diversos encàrrecs alhora (civils o religiosos, indistintament), viatjaven a llarga distància per assumir noves obres o fins i tot per estudiar-les, etc.
Els exemples que podrien adduir-se són la gran majoria dels mestres d’obres dels segles XIV i XV, des de Jaume de Faveran —que treballava simultàniament a Narbona, Perpinyà i Girona— fins a Guillem Sagrera, passant per Berenguer de Montagut (Seu, Convent del Carme i Pont Nou de Manresa), Jaume Cascalls (Poblet, Tarragona, Lleida) o Arnau Bargués (monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, Castell dels Cabrera a Blanes, Palau del rei Martí a Poblet, Catedral i Casa de la Ciutat de Barcelona). I molts altres que farien la relació pràcticament inacabable.
És evident que per poder dirigir simultàniament diverses obres (la qual cosa comportava períodes d’absència) aquests mestres d’obres s’havien de servir del dibuix, de les maquetes i d’altres mitjans de planificació que garantissin la continuïtat dels treballs encara que ells no es trobessin a peu d’obra, així com el seguiment fidel del projecte.
Els ajudants també havien de tenir un paper important durant les absències del mestre, que per això era freqüent que en tingués. Sovint ho eren els seus propis fills, com Joan de Xulbi, que és esmentat a la consulta de Girona del 1416 com a regent de l’obra de la catedral de Tortosa per compte del seu pare, Pascasi de Xulbi.
També podia tractar-se d’esclaus, com en el cas de Marc i Jordi Safont a la Seu de Lleida.
Es deia al començament d’aquest apartat que durant els segles del gòtic el perfil professional dels mestres d’obres tendeix a concentrar funcions de caràcter projectual i intel·lectual, i a allunyar-se en canvi de les activitats de caràcter purament manual o artesanal.
Des de la perpectiva del gòtic català es fa necessària la introducció de certs matisos que perfilin i concretin aquesta caracterització genèrica, ja que una característica comuna a molts mestres d’obres del país o actius aquí (Jaume de Faveran, Jaume Cascalls, Antoni Canet, Guillem Sagrera...) és precisament el domini d’altres oficis rlacionats amb el treball de la. pedra, principalment el d’escultor. ‘
De fet, quan el capítol nomena Guillem Solivella mestre d’obres de la Seu de Lleida (1378) se li diu que se’l considera el més «aptum, sufficientem et idoneum magistrum in arte lapiscidarum seu scultorem...»
És clar que una cosa i altra anaven lligades, i d’una manera simplista i reductora es podria creure que això comporta la persistència d’un fort component manual en l’ofici dels mestres d’obres.
Pot ser fins i tot que en alguns casos menors fos realment així. Tanmateix, s’ha de subratllar, en primer lloc, que el domini simultani de diverses arts no és precisament una característica antimoderna sinó tot el contrari. N’hi ha prou amb recordar molts dels grans mestres del Renaixement.
Això mateix dóna peu a apuntar, en segon lloc, que aquesta dedicació d’alguns mestres d’obres catalans a diverses arts pot comportar la voluntat d’afirmar la seva condició d’artistes, en el sentit medieval de la paraula «art», que precisament acabem de trobar esmentada en relació amb G. Solivella («arte lapiscidarum seu scultorem. . .»).
No disposem d’indicis que permetin avaluar quins eren els coneixements «tècnics» dels mestres d’obres del gòtic català.
Tanmateix, l’anàlisi de les respostes a les consultes de Girona del 1386 i el 1416 suggereix que els seus mètodes de treball no incloïen el càlcul de les estructures o de la capacitat de resistència dels materials. En canvi, resulta evident una familiaritat més gran amb el disseny i la geometria, que devien constituir la base del seu sistema operatiu. Un cert sistema operatiu, doncs, essencialment formalista però no menys «intel·lectual».
Tal com ha assenyalat A. Castro, no hi ha indicis que permetin suposar l’existència d’un repertori de coneixements científics o pseudocientífics en el participants de la reunió de Girona, tot i que es constata que fan servir criteris purament arquitectònics i estètics, subordinant d’alguna manera la construcció a la forma.
En el tram final del gòtic, durant el segle XV, el perfil professional dels mestres d’obres que s’havia definit al segle anterior es pot ampliar, en casos rellevants, amb la seva actuació com a contractistes o empresaris de les obres que ells mateixos dirigien, com fa Guillem Sagrera a la Llotja de Palma.
Els salaris dels mestres d’obres
Al segle XIV la retribució dels mestres d’obres que participaven en l’impuls inicial de les grans fàbriques catedralícies s’acostumava a pactar de manera que es tenien en compte diversos conceptes. En primer lloc, un jornal per dia de feina, que en general no era gaire més elevat que el d’altres treballadors. En segon lloc es podien preveure complements o dietes de desplaçament. També era acostumat que es facilités al mestre la casa per fer estada a la ciutat o els mitjans necessaris per desplaçar-se.
Així, el contracte que lligava el mestre Jaume Fabre a l’obra de la catedral de Barcelona, el 1317, estipulava per a ell un salari de 18 sous setmanals («et hoc tam in sanitate vestra quam et in infirmitate») més un complement «pro magisterio vestro» de 200 sous anuals. Així mateix, es prometia al mestre Fabre que li serien pagades totes les despeses derivades dels viatges que li calgués fer a Mallorca més un habitatge de franc: «concedemus vobis ad opus habitationis vestre sine aliqua missione vestra quoddam hospicium idoneum in quo vos cum uxore et familia vestra possitis idonee habitare.»
L’any 1321 el capítol gironí oferia a Jaume Faveran la quantitat de 1000 sous anuals per una suma de conceptes: «pro labore suo vel salario persone sue, vel eciam pro expensis quas eundem magistrum facere oportebit veniendo Gerundam, vel stando ibidem, vel eciam recedendo; vel recedendo Narbone vel eciam ulibet, vel aliqua alia racione.»
A final de segle, concretament entre els anys 1394-97, quan Guillem Morey o Morell era el mestre d’obres de la seu de Girona, la retribució havia augmentat a causa de la inflació. Aleshores era de 3 sous diaris més un complement anual de 290 sous, que fan un total de 1385 sous l’any. Al segle XV el salari dels mestres d’obres gironins es va estabilitzar en 4 sous diaris, però en canvi la tendència dels complements anuals és clarament a la baixa. A final de segle, Guillem Bofill només percebia 100 sous, contra els 290/300 usuals cap al 1400. S’ha de remarcar l’excepció d’Antoni Canet, que va ser remunerat molt per sobre de la mitjana amb 5 sous i 6 diners diaris. Segons les estimacions de S. Victor, mentre que a les obres de caràcter religiós es remunerava millor els treballadors especialitzats que la mà d’obra, en les obres civils era justament a la inversa.
El contracte entre Bernat D’Alguaire i el capítol de la catedral de Tortosa, l’any 1346, estipulava per al mestre un salari de 3 sous al dia, incloent-hi els festius. Així mateix, es deia que si havia d’anar cavalcant fora de la ciutat per alguna causa relacionada amb l’obra, li seria facilitada «cavalcadura franca» i que se li faria «la provissió del hom e de la bestia». També s’estipulava que el capítol proporcionaria allotjament al mestre, la seva muller i la seva família.
Segons les dades que aporta V. Almuni, aquell mateix any 1346 el jornal mitjà dels piquers tortosins era d’un sou i 6 diners i el dels fusters, 2 sous. L’any 1427 aquests jornals mitjans havien augmentat fins a 3 sous, 9 diners els piquers i 4 sous i 3 diners els fusters, mentre que la retribució del mestre d’obres era de 4 sous i 6 diners diaris, més un fix anual (el «vestiari») de 100 sous.
Quan Berenguer de Montagut va assumir el mestratge de la Seu de Manresa, l’any 1322, les condicions pactades eren un jornal de 4 sous per dia treballat més 60 sous anuals com a compensació pels desplaçaments que li calia fer de Manresa a Barcelona. Aquests 4 sous diaris (una quantitat més gran del que era habitual) s’expliquen perquè el mateix contracte preveia que Montagut tindria un ajudant.
De tota manera, quan set anys més tard, el 1329, el mateix Montagut i Ramon Despuig contractaven conjuntament l’obra de Santa Maria del Mar acceptaven «pro logerio sive salario vestro» un jornal inferior, 2 sous i 6 diners, compensat amb un fix anual de 100 sous «pro vestibus».
La retribució del mestre anglès Reinard Fonoll pel seu treball al monestir de Santes Creus havia de ser, segons el contracte del 1331, de 13 diners per dia treballat i 2 diners més pel companatge, és a dir, les viandes per menjar excepte el pa i el vi, que els monjos també es comprometien a proporcionar-li.
Un caràcter ben diferent, propi d’un altre temps i d’un altre context, tenen les condicions pactades entre Guillem Sagrera i els representants dels mercaders de Palma de Mallorca per a la construcció de la llotja d’aquella ciutat. Per a ell, Sagrera ja no havia d’exercir només com a mestre d’obres sinó també com a contractista, de manera que corrien al seu càrrec les despeses de material, mà d’obra, eines, etc. Només n’eren exclosos els treballs de fusteria i serralleria. Per tot això s’establia un preu fet de 22000 lliures:
«item que lo dit Guillem degui o sigui tingut fer la dita obra a tota despesa e messió sua, així de bé de tot ço quant necessari per rao de son art, com de bastiments de fusta e sindrias; e aixi mateix sie tingut de pagar tota la pedra, calç, guix, e tot lo pertret que sie necessari a la dita obra e així mateix als obrers, manobres e tots els altres laborants en la dita Llotja...item que los dits honorables obrers deguin i sien tenguts de dar i pagar al dit Guillem per rao de totes les coses dessus dites i especificades, vint i dos mil lliures de moneda reial de Mallorca menuts...Item que lo dit Guillem durant la dita obra degui i sigui tingut totes les setmanes o mesos d’anunciar als dits honorables Defenedors totes les despeses que dins les dites setmanes o mesos fetes haurà per la dita obra.»
La mà d’obra
Sota la direcció tècnica del mestre d’obres, treballa en la construcció de les grans esglésies un grup d’obrers (en nombre variable, segons els moments i les disponibilitats econòmiques) que poden dirigir-se per especialitats, segons els materials.
Hi havia també categories professionals: els mestres, els obrers especialitzats, i la resta d’obrers no especialitzats: fadrins, macips, deixebles, mossos, etc.
Com és natural, el grup més nombrós era el dels treballadors de la pedra: picapedrers, lapidaris o piquers, tal com són anomenats en la documentació de l’època. Les seves funcions incloïen l’extracció de blocs de la pedrera, tallar-los, desbastar-los, polir-los, donar-los forma, etc.
El lloc on treballaven els picapedrers a peu d’obra i on s’emmagatzemaven les eines i els materials era la llotja, un espai cobert que molt sovint veiem representat de manera esquemàtica en les imatges medievals que representen escenes de construcció (la de la torre de Babel, per exemple).
La llotja de la catedral de Girona es trobava davant de l’actual porta dels Apòstols i incloïa el cobert, un pati i una casa on vivien els treballadors.
La llotja de la catedral de Barcelona era coneguda com «la casa de la traça», lògicament perquè també s’hi guardaven els plànols. L’any 1449 es va fer una barraca darrere la teulada de la sala capitular perquè el mestre d’obres hi pogués treballar a l’ombra.
Estan directament relacionades amb el treball dels picapedrers les anomenades marques de picapedrer, una de les coses que criden més l’atenció en els edificis medievals.
Es tracta de signes esquemàtics inscrits sobre els blocs de pedra. N’hi ha que tenen forma de lletres o de números. D’altres són figures geomètriques simples, creus, estrelles, etc.
Segons sembla, podien tenir diverses finalitats. La més freqüent devia ser facilitar la identificació i el recompte de l’activitat dels picapedrers, ja fos a la pedrera o a peu d’obra, ja que cada una d’aquestes marques podria ser la pròpia d’un treballador o d’una colla.
Tanmateix, en altres casos s’ha pogut constatar que les marques també servien per indicar com havien de ser col·locats determinats blocs de pedra (a dalt, a baix, etc).
Excepcionalment també se’n coneixen algunes —ja no esquemàtiques— que corresponen literalment a «signatures» de mestres d’obres. Però es tracta —insistim— d’uns pocs casos i cap d’ells atestat a Catalunya.
Havent cregut identificar en una marca de picapedrer en forma de creu la «signatura» personal del mestre Reinard de Fonoll, Josep Vives i Miret va arribar a atribuir-li una gran quantitat d’obra, la majoria improbable.
Els manobres, que també constituïen un grup bastant nombrós, solien col·laborar estretament amb els picapedrers. La seva ocupació principal era fer parets, però sovint també ajudaven a carregar i a transportar materials.
Els fusters, relativament pocs, eren molt necessaris. Principalment eren ocupats aixecant bastides i «síndries» per tancar les voltes, però també havien de fer tasques auxiliars, com adobar carros —el mitjà de transport imprescindible— o els mànecs de les eines.
La feina dels ferrers consistia igualment a tenir a punt les eines metàl·liques.
Al costat d’aquestes especialitats, en l’obra d’una catedral n’apareixen moltes més com les dels guixers, els teulers o els transportistes (carreters, traginers, etc), aquests darrers molt necessaris per acostar el material des de la pedrera.
Implementació del projecte
Després que el capítol es proposés iniciar la construcció d’una nova catedral, calia un temps per definir les característiques més generals del projecte arquitectònic, abans de la seva concreció definitiva.
No tenim informacions precises que permetin conèixer com es prenien les decisions sobre la forma del nou edifici, però hi ha elements per argumentar que consultes com les de Girona, més o menys formals, devien ser bastant habituals.
¿O no es tractava, en aquestes consultes de Girona, de començar un nou projecte?
Sense moure’ns de Girona, se sap per exemple que l’any 1447 les monges del monestir de Sant Daniel van consultar tres mestres de cases «los pus femosos de Girona» (el mestre d’obres de la catedral, entre ells) per decidir la forma d’un mur on s’havien de recolzar el dormitori, el refetor i la sala capitular del monestir.
Molt més explícites encara —gairebé concloents— resulten unes informacions tardanes, però en absolut menystenibles, relatives a l’església de Sant Pere de Reus, un edifici del segle XVI però no pas renaixentista, sinó de concepció plenament gòtica.
Donem-ne tan sols la cronologia, perfectament documentada.
L’any 1501 el consell municipal de Reus acorda construir una nova eslgésia amb l’argument recurrent de l’estretor de l’antiga: «Vist que en dies de diumenge e festes no caben en la sglesia per esser molt petita [es decideix] acreixer dita esglesia. »
L’any 1503 el consell acorda consultar «mestres famosos» per veure de quina forma calia fer la nova església.
Un dels primers a presentar-se va ser el mestre de cases Domingo Garrutxe, que va aportar una mostra.
L’any 1510 es va contractar el «mestre de fer esglésies» Benet Otger per començar a fer l’obra de l’església (que no li era encomanada en la seva integritat).
Paral·lelament, també es delimitava l’espai que havia d’ocupar l’església, s’adquirien solars i materials (pedra) i naturalment també es posaven en marxa els mecanismes per començar a recaptar fons per finançar l’obra.
Tot i l’encàrrec a Otger, l’any 1512 es va demanar consell a un altre mestre —Joan Font— i finalment es va decidir, estant-hi d’acord tots dos, de construir la nova església envoltant l’antiga per l’exterior, la qual cosa permetia mantenir la continuïtat del culte i alhora suposava un cert estalvi, ja que les parets i les voltes de l’església vella podien servir de bastides per a la construcció de la nova.
Finalment, l’any 1512 es va posar la primera pedra, onze anys després de l’acord de construir una nova església.
Aquest procés seguit a Sant Pere de Reus, que gràcies a la documentació podem reconstruir pas a pas, no presenta contradiccions (sinó més aviat coincidències) importants amb el que sabem puntualment d’altres catedrals i esglésies catalanes, de manera que podria considerar-se un exemple representatiu del procés que se seguia habitualment a l’hora d’implementar el projecte arquitectònic d’una nova església gòtica.
Així, a la llum del model reusenc, els dibuixos arquitectònics de la catedral de Tortosa —dels quals es tracta en una altra part d’aquest text (pàgines 228-229)— podrien ser interpretats com a testimonis de les propostes aportades per Antoni Guarc i Benet Basques (Vazquez?) durant la fase de definició del projecte de la nova seu gòtica. I tal com intuïa V. Almuni, el projecte definitiu aprovat pel capítol podria ser el resultat d’un consens entre diverses opinions.
A més de l’ús del dibuix com a mètode projectual, en la documentació d’algunes catedrals també es poden trobar indicis que permeten suposar que també es feien maquetes o mostres a escala.
Novament, els llibres d’obra de Tortosa aporten informacions valuoses.
Així, sabem que l’any 1346, que es començava l’obra de la catedral, el mestre Bernat D’Alguaire va fer-ne una mostra a la vila de Bítem, on el capítol tortosí tenia propietats, i on devien traslladar-se per aprovar-la el bisbe i alguns canonges.
Semblantment, consta que Andreu Julià —de procedència tortosina, significativament— se’n va anar a les eres de Ruçafa, prop de València, per traçar les mides dels fonaments del Miquelet, l’any 1381.
A Barcelona, la llotja on treballaven els picapedrers de la catedral també era coneguda cap al 1400 com «la casa de la traça», i això devia ser perquè, lògicament, era el lloc on es guardaven els plànols —les traces— i les mostres.
S’ha comentat anteriorment, a propòsit de la interpretació de les consultes de Girona, que en els mètodes de treball dels mestres d’obres del gòtic català tenien un pes molt més important els aspectes formals —el disseny, la geometria— que no els càlculs.
Un reflex d’això és la rigorosa proporcionalitat amb què van ser projectats alguns dels edificis més representatius de l’arquitectura gòtica catalana.
En una altra part d’aquest text (pàgines 206-207) s’explica com Santa Maria del Mar és un edifici modulat a la manera vitruviana, a partir d’una divisió en 10 parts de l’alçada i de l’amplada.
En canvi, a la Seu de Manresa, on intervé el mateix arquitecte que a Santa Maria del Mar —Berenguer de Montagut— la proporcionalitat sembla haver estat determinada a partir d’una divisió en dotze parts i una composició piramidal, segons Torres Argullol. És una altra possibilitat que també preveu Vitruvi, tot i que el clàssic no la considera tan perfecta com la basada en el 10.
Joan Bergos dóna dades sobre les proporcions de la Seu Vella de Lleida d’entre les quals val la pena destacar-ne algunes de particularment significatives. L’amplada dels col·laterals equival a dos terços de la llum de la nau central. L’alçada d’aquesta és igual a la de les laterals més quatre cinquenes parts.
La llargada del creuer és igual a la de la nau central menys un tram.
La diagonal menor del claustre fa la mateixa llargada que la nau, i les llargades de les dues façanes del claustre fins a l’eix del campanar són iguals a l’alçada del cos gran del campanar.
Joaquim Bassegoda també va fer esment de les proporcions de la catedral de Barcelona, que considerava simples, fixes i constants. L’esquema seria deteminat per una divisió horitzontal en vuit parts, de mur perimetral a mur perimetral (en què els mòduls coincidirien amb l’obertura de les capelles, els pilars, l’eix central, etc), per una divisió en alçada de cinc parts equivalents, que coincidirien amb l’arrencament dels arcs de les capelles absidals, la línia d’impostes de les finestres, els capitells dels pilars, les motllures de la part inferior del trifori i finalment les claus de volta.
En general, hi ha elements per creure que els mòduls que regeixen la proporcionalitat de les esglésies gòtiques catalanes deriven del traçat geomètric en planta de la capçalera (són referents importants el radi del polígon, la mida dels seus costats...), que és la part que normalment es construeix en primer lloc i que planteja els problemes geomètrics més complexos (sobretot, el traçat del polígon de 10 o 14 costats).
Tant la definició de l’alçat com el traçat de les naus semblen ser-ne una conseqüència.
Quant a Santa Maria dels Turers, a Banyoles, E. Sanz ha demostrat l’estreta relació existent entre el traçat de la capçalera i les naus. Pel que fa a la catedral de Tortosa, J. Lluís i V. Almuni han desxifrat el procés de disseny seguit per Antoni Guarc.
Definit el projecte, i resoltes les qüestions d’ordre, forma i proporció, el pas següent havia de ser marcar a terra les línies del futur edifici, obrir els fonaments i començar a pujar-lo des de la primera pedra.
Dimensions d’alguns edificis
Catedral de Barcelona
Alçada de la nau central: 26 m
Amplada de la nau central: 13 m
Alçada de les naus laterals: 21 m
Amplada de les naus laterals: 6 m
Convent de Sant Francesc. Barcelona
Amplada de la nau: 13, 9 m
Llargada de la nau: 58 m
Santa Maria del Mar Barcelona
Alçada de la nau central: 32, 5 m
Amplada de la nau central: 13 m
Alçada dé les naus laterals: 26 m
Amplada de les naus laterals: 6, 5 m
Seu Vella de Lleida
Amplada del creuer: 52, 8 m
Amplada de la nau central: 13 m
Amplada de les naus laterals: 7, 6 m
Llargada total: 60 m
Alçada del campanar: 50, 9 m del cos
principal + 9, 6 m del templet
Catedral de Mallorca
Alçada de la nau central: 43 m
Amplada de la nau central: 19, 4 m
Alçada de les naus laterals: 30, 1 m
Amplada de les naus laterals: 10, 3 m
Seu de Manresa
Alçada de la nau: 30 m
Amplada de la nau: 18
Llargada: 68 m
Església del monestir de Poblet
Alçada de la nau central: 28 m
Amplada del creuer: 34 m
Amplada total (3 naus): 21 m
Llargada total: 85 m
Església del monestir de Santes Creus
Alçada de la nau central: 20, 6 m
Alçada de les naus laterals: 9, 7 m
Amplada del creuer: 35 m
Amplada total (3 naus): 22 m .
Llargada total: 71 m
Catedral de Tarragona
Alçada de la nau central: 26 m
Amplada de la nau central: 16, 5 m
Alçada de les naus laterals: 13 m
Amplada de les naus laterals: 8 m
Llargada total: 104 m
El «Miquelet», campanar de la catedral de València
Alçada i perímetre: 51 m
El Pi. Barcelona
Alçada de la nau: 28, 5 m
Amplada de la nau: 16, 5 m
Llargada interior de la nau: 54 m
Alçada del campanar: 54 m
Catedral de Girona
Alçada de la nau única: 34 m
Amplada de la nau única: 22, 8 m
El record de les primeres pedres
La col·locació de la primera pedra d’un nou edifici ha estat sempre —ara i abans— motiu de celebracions oficials.
A la catedral de Tortosa es conserva una inscripció que commemora la construcció de la seu del segle XII: «Anno Incarnationis Domini MCLVIII coepit hoc templum aedicari, et XX annis aedificatum fuit». La primera pedra de l’actual obra gòtica es va col·locar després d’haver-se obert els fonaments, de manera que van seguir immediatament una segona pedra, una tercera...i la primera paret. Els llibres d’obra ho recorden exactament així: «Apres posa lo senyor bisbe la primera pedra, la segona lo senyor prior, la terça lo senyor ardiache, començam a paredar» (maig del 1347). A Perpinyà, sengles làpides recordaven que la primera pedra del nou Sant Joan va ser col·locada pel rei Sanç de Mallorca, i la segona per Berenguer Batlle, bisbe d’Elna. Això s’esdevenia l’any 1324, però el 1433 es tornava a posar una nova primera pedra i una nova inscripció commemorativa a la façana. La cerimònia que es va fer a Santa Maria del Mar amb aquest motiu, l’any 1329, ens és coneguda mitjançant la informació, basada en els documents originals, que dóna el llibre del Cerimonial de la Junta d’Obres de l’església: l’ardiaca Bernat Llull, autoritzat i delegat pel bisbe de Barcelona, Ponç de Gualba, va posar la primera pedra mentre pregava amb els clergues i tota la gent en nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant que en aquell lloc hi habités sempre la fe i el temor de Déu i que estigués destinat a l’oració per lloar Nostre Senyor Jesucrist. Hi ha alguns indicis —com ara la participació que s’atribueix a Bernat Llull— que fan pensar que alguns aspectes d’aquesta informació podien haver estat arrodonits a gust de la Junta d’Obres. En tot cas, resta el testimoni de les dues làpides que es troben als costats del portal que dóna al Fossar de les Moreres, les quals recorden, en català i en llatí, el començament de la construcció.
El contingut de la inscripció llatina és el següent: «In nomini Domini nostri Jesu Christi, ad hororem Sanctae Mariae fuit inceptum opus fabricae Ecclesiae Beate Mariae de Mari die Annunciationis eiusdem VIII kalendas Aprilis anno Domini MCCCXXVIIII.»
La inscripció en català no n’és una traducció literal, tot i que informa del mateix, sinó que la referència al rei li dóna un caràcter més civil: «En nom de la Santa Trinitat a honor de Madona Sancta Maria fo començada la obra daquesta esgleya lo dia de Sancta Maria de Mars en lany MCCCXXVIIII regnant Namfós per la gràcia de Deu rei Darago qui conques lo regne de Sardenya.» Noteu també en aquesta segona inscripció l’associació entre Santa Maria del Mar i Sancta Maria de Març, fent referència a la festa de l’Anunciació de la Mare de Déu.
A Santa Maria del Mar se seguia directament el model de la catedral de Barcelona, on a banda i banda de la porta de Sant Iu també hi ha sengles làpides —de composició molt semblant a les de Santa Maria— que recorden en llatí i en català el començament de les obres de la catedral l’any 1298.
La llatina diu: «In nomine Domini nostri Ihesu Christi ad honorem Sanctae Trinitatis Patris et Fili et Spiritus Sancti ac Beate Virginis Marie et Sancte Crucis Sanctaque Eulalie Virginis et Martiris Christi ac civis Barchinone cuius sanctissimus corpus in ista requiescit sede opus istius ecclesie fuit inceptum kalendas madii anno Domini MCCXCVIII regnante illustrissimo Domino Jacobo rege Aragonum Valentie Sardinie Corsice comiteque Barchinone.»
També és molt coneguda la làpida que recordava el començament de les obres de la Seu Vella de Lleida, l’any 1203. La làpida transmet informació fiable tot i que s’han plantejat alguns dubtes sobre la seva autenticitat. Diu així:
«Anno Domini MCCIII et XI kalendas augusti sub Domino Inocentio Papa III venerabili Gombaldo huic ecclesia presidente inclitus rex Petrus II et Ermengaudus comes Urgellensis primarium istius fabrice lapidem possuerunt Berengario Obicionis operario existente, Petrus Decumba magister fabricator.»
En canvi, és menys coneguda la de Santa Maria de Vilafranca del Penedès, que data del 1285.
La làpida commemorativa de la primera pedra de la seu de València es va perdre arran de la reforma del segle XVIII però se n’han conservat transcripcions del text, que deia:
«Anno domini MCCLXIIX kalendas julii fuit positus primus lapis in ecclesia betae Mariae sedis Valentinae per venerabilem Patrem dominum fratrem Andream Tertium Valentinae civitatis episcopum.»
A la mateixa catedral de València, el començament del cèlebre campanar, el Miquelet, l’any 1381, també és recordat per una inscripció.
Tot i que els principals exemples de làpides commemoratives pertanyen a catedrals o a grans esglésies, també se’n troben en esglésies menors, com ara Sant Miquel de l’Espluga de Francolí. S’hi recorda l’inici de l’obra l’any 1297 i el nom dels dos mestres que la dirigien, Pere Grau i Guillem Malet.
Malgrat les dificultats que planteja la lectura d’aquesta inscripció, a causa del desgast que ha sofert a la intempèrie, sembla que diu el següent:
«Septimo kalendas madii anno domini MCCXCVII hoc opus fuit inceptum. Petrum Grau et Guillem Malet magistros.»