São Paulo, metròpoli multicultural

São Paulo, com Nova York, és una de les grans ciutats del món formada a partir de la immigració internacional (vegeu el mapa L'europeïtzació del món). Al principi del segle XX els percentatges de població estrangera eren molt elevats, fins al punt d’haver estat denominada la ciutat dels italians, ja que aquests representaven gairebé la meitat de la població total. El 1920 més d’un terç de la població de la ciutat era estrangera, amb un 16% d’italians d’origen (sense comptar-hi, és clar, els seus descendents). En el cens del 1950, encara un 15% de la població total era nascuda a l’estranger, quatre cinquenes parts dels quals eren europeus, sobretot portuguesos, italians, alemanys, espanyols, eslaus, letons i lituans, i grecs; a continuació seguien els asiàtics, especialment japonesos i libanesos (juntament amb sirians, àrabs i israelians).

Els italians ocuparen els barris de Brás, Mooca, Bela Vista (Bixiga), Bom Retiro, Barra Funda, on tenen les seves esglésies (Achiropita a Boa Vista, São Vitor i Nossa Senhora de Casalucce a Brás o São Gennaro a Mooca) i els voltants de l’avinguda Paulista, i hi feien feines d’artesà o de botiguer. A partir de l’abolició de l’esclavitud el 1889, aparegueren també grans quantitats de negres i mestissos, que amb l’oficial manca de segregació ètnica mai no s’han plasmat en les estadístiques, a diferència dels Estats Units (vegeu els mapes La diversitat culturals als Estats Units d'Amèrica i Nova York, metròpoli multicultural). Els japonesos i els seus descendents ( nissei) ocuparen els barris de Liberdade, Pinheiros i Jabaquara, tot expressant la seva diversitat cultural als carrers i els negocis. A Liberdade, d’on els japonesos enriquits es desplaçaren cap a altres barris, han estat substituïts per coreans i xinesos, que han mantingut el seu aire de Chinatown a l’americana.

Entre el 1930 i el 1937, entraren al Brasil més de trenta mil jueus, la major part dels quals s’instal·laren a São Paulo i al barri de Bom Retiro; la primera sinagoga es construí a Bixiga i posteriorment la comunitat es desplaçà cap a Higienópolis, Santa Cecília i Cerqueira Cesar. Els anglesos colonitzaren els voltants de les estacions de tren, ja que estaven construint la xarxa ferroviària, amb les seves cases amb jardí, i els alemanys ocuparen, sobretot, Santo Amaro i Vila Mariana. Els libanesos, sirians i àrabs s’establiren prop del mercat municipal, on instal·laren les seves botigues i els seus restaurants, amb el seu club Hom a l’avinguda Paulista; també ocuparen els barris de Paraiso, Vila Mariana, Aclimação i Ipiranga.

A partir del 1950, però, els grans fluxos immigratoris provenien ja del Brasil mateix; primer de Minas Gerais, Bahia, Rio de Janeiro, Pernambuco i Paraná, i més tard de Ceará, Sergipe i de tot l’anomenat Nordeste, en general. Es calcula que fins el 1980 n’entraren cinc milions, a un ritme d’uns tres-cents mil anuals. S’establiren als barris d’Itaquera, Guaianazes, São Miguel Paulista, Vila Matilde, Itaim Paulista, Vila Formosa, São Mateus o Ermelino Matarazzo, un dels barris més pobres de la ciutat. Cap al sud i el nord i a gairebé tota la perifèria de la ciutat i de la seva àrea s’alçaren els barris d’autoconstrucció; amb el creixement de la ciutat els pobres han estat desplaçats cada vegada més lluny en la perifèria, tot deixant, però, una constel·lació de favelas amb més d’un milió i mig d’habitants i cortiços (cases col·lectives on viuen diverses famílies, amb un sol bany i sense altres serveis), amb uns sis-cents mil; a més, hi ha uns deu mil sense sostre. Els darrers anys, sobretot amb la creació de Mercosur, han començat a arribar immigrants d’altres estats de l’Amèrica Llatina que conviuen als barris pobres amb els brasilers. De tota manera, en la toponímia i en els costums, en les botigues i en els restaurants, São Paulo ha mantingut el seu caràcter de gresol europeu i asiàtic al cor del sud-est brasiler.

La gastronomia, herència de la immigració

São Paulo és una gran capital gastronòmica, amb gairebé quatre milers de restaurants de tota mena. La distribució de la tipologia dels restaurants mostra clarament l’herència cultural de la immigració, sobretot l’originària d’Itàlia: 450 restaurants que ofereixen bona cuina d’aquest país i 500 pizzeries en són el millor testimoni; no en va São Paulo presumeix d’oferir les millors pizzes del món. Els restaurants àrabs també són força nombrosos. Molt lluny segueixen els xinesos i japonesos. Els cuiners d’aquests restaurants ja són tots majoritàriament nordestins (del Nordeste del Brasil), i els italians i àrabs n’han esdevingut només els propietaris. Però aquesta herència és encara més viva en la cuina domèstica (feta majoritàriament també per les minyones nordestines per a les famílies de classes mitjanes i altes): polenta i focaccia, pasta en totes les seves formes, tomàquet sec i sardella són menges habituals en les famílies d’origen italià, i kebes i esfihes, tabules i hummus ho són en les de tradició àrab. La cuina gautxa, amb els seus bufets freds i les seves carns, junt amb una gran diversitat d’amanides i fruites tropicals i una pastisseria molt dolça i variada, completa el panorama gastronòmic de la ciutat. Els sucs de fruites naturals (gairebé sempre amb sucre i, de vegades, amb llet) i les caipirinyes acompanyen els àpats i aperitius tradicionals.