Vila de Camprodon

La vila de Camprodon consta històricament de dos nuclis: la Vila de Dalt, centrada per la plaça i l’església de Santa Maria, i la Vila de Baix, nascuda al final del segle XII al peu del castell de Camprodon, ara desaparegut, situat al puig de Sant Nicolau o de les Relíquies, centrada al seu torn per la plaça en la qual es troba l’església de l’antic convent del Carme, del segle XIV, el casal renaixentista anomenat Casa Ribes o Can Marquès, del segle XVII, en ruïnes i també l’ajuntament o Casa de la Vila, que conserva la façana renaixentista del segle XVI. Relliga tots dos sectors el popular i dinàmic carrer de València, paral·lel per la mà dreta del riu Ritort. L’origen de l’agrupament de gent que donà lloc al nucli incipient de la Vila de Dalt tingué lloc durant el pas del segle X a l’XI, al moment en què fou edificada la primera església de Santa Maria per al servei de la gent forana al monestir. Aquesta església apareix documentada per primera vegada l’any 1017. El primer pas, per això, havia de tenir lloc a partir de l’any 965, quan l’abat de Camprodon, a causa de la permuta feta entre els comtes de Cerdanya-Besalú, Sunifred II, Oliba i Miró amb l’abadessa de Sant Joan, Fredeburga, obtingué el ple domini sobre tot el territori de la vila rural de Camprodon i altres del redós. Cal suposar que aquest nucli anà creixent al llarg del segle XI i això mogué l’abat Gregori a demanar un mercat setmanal, el qual s’havia de celebrar el dilluns. La concessió d’aquest mercat tingué lloc el dia 6 de desembre de l’any 1118 pel comte Ramon Berenguer III i la seva muller Dolça amb la disposició que no es podria celebrar cap més mercat que li pogués fer la competència entre el coll d’Ares i Pòrtoles, el pla de Calm-agra i el coll de Pendís. La Vila de Dalt havia d’ésser un lloc obert, sense murs ni defenses. Per això l’abat Guiu l’any 1193 sol·licità del rei Alfons I de Catalunya-Aragó poder erigir un castell o fortalesa al puig que hi ha sobre l’angle de confluència dels rius Ritort i Ter, anomenat puig de les Relíquies o de Sant Nicolau a causa de la capella i de la petita comunitat de deodonades o canongesses que hi hagué establertes entre els segles XIII i XIV. Sembla que mogué l’abat a demanar això el perill d’atacs dels albigesos, el qual perill devia instigar el monestir a posseir un lloc fortificat des d’on poder-se defensar. Tot just acabat de fer-se càrrec de l’abadia, l’abat Bernat II de Segurioles l’any 1196 féu un establiment a Ramon Alegret i els seus per a edificar cases sota el dormitori del monestir, que corresponia ja a la Vila Vella. Per un segon document del febrer del mateix any 1196, o, probablement, del 1197, si comptem pels anys de l’Encarnació, el rei Pere I el Catòlic autoritzà l’abat Bernat a traslladar-se “cum hominibus et feminis in fortiori et securiori loco videlicet in loco qui vocatur Podium reliquiarum”. Dissortadament només coneixem un extracte del document i, per tant, és difícil saber quin abast tenia aquest trasllat, que alguns vells historiadors diuen que es referia al mateix monestir que hom hi volia traslladar. Evidentment sembla que es tracta d’una emergència, però que donà lloc a la creació del castell de Camprodon, i que subsistí fins que fou volat l’any 1681, i també a l’inici del segon nucli de població, o Vila de Baix. La documentació del segle XIII és ja ben explícita sobre l’existència dels dos nuclis; així, l’any 1239 i també el 1249 hom parla de la “villa de Bago” o “villa bacco”, que sembla indicar “la vila construïda en un lloc obac”, noms que més tard derivaren en el de “Vila de Baix”; els anys 1257 i 1282 hom parla de la “Villa veteri”, o Vila Vella, més tard anomenada la Vila de Dalt. Entre els anys 1248 i 1251 la vila o viles de Camprodon varen passar per una crisi que féu necessària una negociació de l’abat amb el rei sobre una cessió dels drets exclusius que l’abat pretenia tenir a la vila de Camprodon. Es tracta de l’episodi que estudiem en parlar de l’origen de la Ral, població veïna, dintre del terme de Sant Pau de Seguries, que creà el rei Jaume I d’acord amb l’abat de Sant Joan de les Abadesses, per tal com l’abat de Camprodon posava obstacles a la residència i actuació del veguer de les “muntanyes de Camprodon”, que havia creat el rei. Efectivament, davant l’èxode de gent de Camprodon per anar a viure a la nova vila reial de la Ral, per un arbitratge del 24 d’abril de 1251, confirmat pel procurador reial i l’abat Guiu, aquest cedí al rei el domini exclusiu sobre la vila en els seus aspectes personal i jurisdiccional i aquesta era constituïda en centre d’una vegueria pròpia; el rei, però, concedí a l’abat la participació en la meitat econòmica de tots els drets d’origen senyorial o patrimonial, i una indemnització econòmica per aquesta cessió. Així, el rei es considerà senyor de Camprodon; el 6 d’octubre de 1264 el rei Jaume I cedí a Pere Compte i a Ramon i Bernat Planes un terreny de l’àmbit del castell per edificar-hi tres cases, una de les quals havia d’estar aparellada amb “quatre llits parats i provisió de vasos i escudelles” per quan el rei o els seus successors anessin a visitar la vila de Camprodon. Estem mancats de tota referència numèrica sobre els habitants de la vila o viles de Camprodon, però tot fa suposar que hi devia haver un grup notable de gent. Com a fet destacat del final del període que estudiem hi ha que l’any 1286 el rei Pere II va vendre la població de Camprodon al vescomte Gispert de Castellnou, venda que no fou redimida fins l’any 1301, que retornà al domini reial, compartit econòmicament amb l’abat. Per aquesta època s’establí a Camprodon una comunitat de jueus, cosa que suposa un indici més de la importància que assolí la vila. Aquesta comunitat rebé el permís o confirmació reial l’any 1312. El condomini de la vila entre el rei i l’abat era un motiu constant de problemes. El rei Alfons el Benigne el juny de l’any 1333 declarà que fossin aplicats plenament a Camprodon els Usatges de Barcelona. El 3 de juliol següent, per rebre testament només calien tres testimonis, en comptes dels set que fins aleshores eren els habituals. Finalment, el setembre del mateix any 1 333 la vila passà a ésser definitivament i plena del domini reial quan l’abat Ramon de Guixar cedí al rei la meitat dels emoluments que li corresponien per l’aplicació de les justícies civil i criminal de la vila, contra la recepció de vint lliures anuals que el tresorer del rei havia de pagar cada any al monestir el dia 1 de maig. L’abat només es reservava el domini d’unes poques cases situades entorn del monestir, les quals formaven la “batllia de l’abat”.