El marc històric del romànic del Ripollès

Divisió territorial

La configuració geogràfica del Ripollès, dotada de certa homogeneïtat, però on es destrien clarament uns sectors ben diferenciats, per força havia de condicionar des d’antic les divisions polítiques, administratives i eclesiàstiques.

En temps de Guifré I, comte d’Urgell i de Cerdanya i de Barcelona, Girona i Besalú, les terres que configuraven la comarca actual del Ripollès eren ja ben documentades. Aleshores, responent a aquesta diversitat geogràfica, el que avui es considera Ripollès apareixia organitzat políticament i eclesiàstica en tres grans sectors, diferents: la vall de Ripoll, la vall de Ribes i la vall de Camprodon.

És probable que aquesta organització territorial, condicionada per la pròpia morfologia del territori i per les vies naturals de comunicació, tingués uns orígens força anteriors al temps de l’iniciador de la dinastia dels nostres comtes-reis; si més no així ens ho fa pensar el fet que, reunits en mans de Guifré els tres comtats (Osona, Cerdanya i Besalú) dels quals depenien els tres sectors o valls citades, aquestes (valls de Ripoll, de Ribes i de Camprodon, respectivament) continuessin adscrivint-se a aquells. Tanmateix, és possible, també, que els temps que precediren els d’aquest comte, amb el despoblament de la part meridional de la comarca (vall de Ripoll) que seguí la revolta d’Aissó, així com la gestió i l’organització comtals, influïssin en la cristal·lització política definitiva de la susdita divisió del territori.

L’estructuració eclesiàstica és, amb tota versemblança, anterior a l’època del Pelós, almenys pel que fa a la pertinença de la vall de Ribes al bisbat d’Urgell, un testimoni antic de la qual és l’acta de consagració de la seva catedral, suposada de l’any 839, que esmenta dins els seus termes diocesans, i dins el comtat de Cerdanya, les parròquies de Queralbs, Fustanyà i Pardines, així com les de Dòrria, Toses, Nevà i Cavallera, abocada aquesta a la vall de Camprodon.

La comarca actual del Ripollès, doncs, des dels temps de Guifré el Pelós, era dividida políticament (d’acord amb les característiques geogràfiques de la regió) entre tres comtats, i eclesiàsticament entre tres bisbats:

La vall de Ribes, amb la seva vall afluent del Rigard (i l’apèndix separat de Cavallera, sobre Camprodon), era un pagus (és a dir, un districte o territori) del comtat de Cerdanya. Eclesiàsticament, la vall de Ribes ha depès sempre del bisbat d’Urgell. Els sobirans de la vall de Ribes eren els comtes de Cerdanya. L’any 1117 o 1118, a la mort del comte Bernat Guillem I, la Cerdanya, amb el seu pagus de la vall de Ribes, s’integrà als estats del comte de Barcelona, Ramon Berenguer III.

La vall de Camprodon, amb les seves valls de capçalera de Molló i Setcases, era un pagus del comtat de Besalú (governada, per tant, pels comtes de Besalú) i depenia eclesiàsticament del bisbat de Girona (el 1957, la vall de Camprodon pervingué al bisbat de Vic). A la mort del comte Bernat III, la vall de Camprodon (juntament amb la resta del comtat de Besalú i els altres estats del seu comte) s’uní definitivament, l’any 1111, als estats del comte de Barcelona, que aleshores era Ramon Berenguer III.

La vall de Ripoll és el Ripollès estricte, és a dir, la part meridional de la comarca actual. Comprèn, no solament la pròpia vall de Ripoll, que n’és l’eix principal, sinó també les de Sant Joan, Vallfogona, Gombrèn i les Llosses. Aquestes terres, que anomenarem conjuntament com a vall de Ripoll, constituïen en origen un pagus del comtat d’Osona. A partir dels fills del comte Guifré, la vall de Ripoll fou governada pels comtes de Cerdanya, en condomini a la primeria amb els comtes de Barcelona-Osona. A partir de Bernat Tallaferro, la vall de Ripoll formà part dels estats dels comtes de Besalú, que són els qui encunyaren la denominació de comtat de Ripoll assignada a aquest territori, buida, però, de contingut polític real. Juntament amb el comtat de Besalú i els altres estats dels seus comtes, la vall de Ripoll pervingué al comte de Barcelona l’any 1111.

A part aquests tres sectors ben definits, geogràficament, política i eclesiàstica, pertanyen a la comarca actual del Ripollès uns municipis que a l’època que estudiem (segles IX-XIII) no s’integraven a cap d’aquests pagus, sinó que s’adscrivien als comtats o pagus veïns. Palmerola, citat com a parròquia a l’acta de consagració de la catedral d’Urgell (839), pertangué sempre al comtat de Berga i posteriorment a la sots-vegueria de Berga. I Besora, amb les seves parròquies de Sant Quirze i de Santa Maria, on hi havia l’antic castell de Besora, del comtat d’Osona, pertangué sempre al domini dels comtes de Barcelona i no formà part del comtat de Ripoll que, com hem dit, fou governat pels comtes de Besalú.

El Ripollès abans del comte Guifré

La vall o pagus de Ripoll (no el Ripollès com a comarca constituïda el 1936), que a partir de Bernat Tallaferro els comtes de Besalú anomenaren comtat de Ripoll, era delimitada a tramuntana (en coincidència amb el termenal eclesiàstic diocesà) per la carena de la serra del Mogrony (coma Ermada), pel Taga i per la carena de la serra Cavallera (aquesta feia de partió entre els comtats de Cerdanya, Besalú i Osona, i els bisbats d’Urgell, Girona i Osona). Comprenia, com hem dit, a més de la pròpia vall de Ripoll, les adjacents i secundàries de Sant Joan, Vallfogona, Gombrèn i les Llosses. La vall de les Llosses era a migdia del pagus de Ripoll, al límit amb les terres que havien d’ésser pròpiament del comtat d’Osona, això per la dreta del Ter; a l’esquerra del riu el límit entre les terres que foren adscrites primer a la casa de Cerdanya i després a la de Besalú (vall de Ripoll) i els estats del comte de Barcelona passava entre el castell de Milany (del municipi actual de Vallfogona), que en origen fou dels comtes de Besalú, i el de Besora, que de sempre estigué vinculat als dominis dels comtes de Barcelona. Aquests termenals meridionals, de fet, es prefiguren millor en una època immediatament posterior, als segles X i XI, però llur origen devia de ser anterior, del temps de Guifré i dels seus fills.

El traspàs de la sobirania franca

Segons les fonts franques, després que l’any 752 els comtes i jutges indígenes o gots de la Septimània, refusant l’obediència a les autoritats musulmanes, es lliuressin a Pipí, i que aquest, rei dels francs, obtingués Narbona, els sarraïns foren expulsats de la Gòtia o Septimània. Després de Narbona, caigué en poder dels francs el Rosselló, i quan el seu rei, Pipí, morí a París (768) s’havia restablert al Pirineu l’antiga frontera romana entre Hispània i la Gàl·lia.

Sembla que les condicions que acompanyaren el traspàs de les ciutats septimanes de Nimes, Magalona, Agde i Besiers a la sobirania franca eren molt favorables a la gent del país i que, com en d’altres ciutats, aquesta pogué conservar els seus béns, les seves lleis, els seus costums i els seus caps o cabdills immediats (seguim ací Josep M. Salrach i Ramon d’Abadal). És evident que aquesta política dels francs pretenia d’obtenir la simpatia dels indígenes i, amb aquesta, el traspàs d’altres ciutats i territoris. Cal tenir present també que, malgrat el seu fracàs, l’expedició de Carlemany a Saragossa afavorí el sentit d’independència de la gent del país, puix que seguidament se succeïren diverses revoltes entre els valís que governaven terrenys de l’emirat propers al reialme franc. Sembla força evident que entre els indígenes hi devia haver un partit, o potser millor, uns partidaris pro-francs, ço es dedueix de la gran quantitat à’hispani, com els anomenen els documents, que, compromesos segurament en l’expedició de Carlemany i temorosos d’ésser represaliats per part de les autoritats musulmanes, emigraren a la Septimània, on Carlemany els permeté que s’establissin en unes condicions extraordinàriament generoses.

En aquest context, sotraguejat encara per les reiterades rebel·lions anticordoveses dels valís de la frontera superior i les expedicions de càstig contra aquests per part dels emirs, els habitants de la ciutat de Girona la lliuraren als francs, per voluntat i iniciativa pròpies, l’any 785. El lliurament de Girona a l’autoritat carolíngia representà també la caiguda de tot el seu territori. Molt poc temps després, sembla que abans de l’any 789, els habitants de l’Alt Urgell i la Cerdanya també es confiaren a Carlemany.

Si la vall de Ribes de molt antic ja havia format part del bisbat d’Urgell i havia estat vinculada a la Cerdanya, és en aquesta data, abans de l’any 789, que cal situar el seu traspàs a la sobirania franca. I la vall de Camprodon (que formà part del comtat de Besalú) és probable que es lliurés a l’autoritat carolíngia entre aquelles dues dates, el 785 i el 789. La part del Ripollès estricte o vall de Ripoll és possible que restés parcialment abandonada, això sí, no despoblada del tot. Hi devia començar la “terra de ningú” que separava cristians de sarraïns, si més no, als territoris més meridionals, més propers a l’antiga ciutat d’Ausa.

Borrell d’Osona, primer endegador del territori

El pagus de Ribes, com tota la Cerdanya i l’Alt Urgell, fou confiat al govern d’un cap indígena, l’hispanogot (segons el qualifiquen els nostres historiadors, és a dir, senzillament, un home del país) que les fonts franques anomenen comte Borrell. A aquest comte, al qual hom atribueix una derrota dels àrabs als indrets de les coves de Ribes, Lluís el Piadós, rei d’Aquitània, encarregà que fortifiqués i poblés la ciutat d’Osona, els castells de Cardona i Casserres i altres fortificacions (oppida) que restaven abandonades. L’encàrrec el rebé, amb tota versemblança, l’any 798.

Aleshores, doncs, la frontera, o terra de ningú que suara mencionàvem, se situava precisament en aquestes contrades d’Osona i del Ripollès i, més enllà, vers Cardona i Casserres (si és que aquest Casserres és el del Berguedà, ço que encara no ha estat demostrat; el Caserres d’Osona té, d’altra banda, un emplaçament similar al de la ciutat de Roda).

Segurament, Ripoll devia haver-se abandonat, puix que si no hagués estat així no s’explicaria que d’un lloc tan ben situat estratègicament (on s’ajunten el camí de Cerdanya i l’strata Francisca, o camí de França) no se n’hagi conservat el nom antic, el que devia tenir a l’antiguitat. És molt probable que almenys una part de la població indígena de la seva vall s’hagués refugiat a les muntanyes i valls prepirinenques properes: Mogrony n’havia d’ésser un exemple clar, així com Gombrèn, llocs que segurament devien ser habitats i fortificats —almenys el primer és ben segur— en temps de Carlemany i del seu fill Lluís. A Mogrony, la mala interpretació d’un text ripollès feta per J. Villanueva vol que, a la fi del segle VIII, Quintilià, el suposat senyor del lloc, hi encapçalés un nucli de resistència. Pel que fa a la vall de Sant Joan, només els vessants més alts del solell devien continuar habitats: Ogassa. I de Ripoll vers migdia el poblament devia ser força més escàs.

No sabem si en temps de Borrell d’Osona, fidel de Lluís el Piadós, avançà gaire el repoblament dels llocs deshabitats de les valls de Ripoll i de Vallfogona. No en tenim cap certesa perquè les fonts no en parlen. Això no obstant, el comte devia situar alguns homes als indrets fortificats més importants estratègicament. Salrach, parlant d’un temps immediatament posterior (el de la revolta d’Aissó), suposa que a les terres osonenques hi devien restar alguns contigents de gots en qualitat de guarnició militar, imposada pel comte indígena Borrell a la fi del segle VIII, i que també hi devia haver un substrat de població indígena.

L’historiador de la Catalunya carolíngia, Ramon d’Abadal, creu que aquest endegament del territori osonenc efectuat pel comte indígena Borrell fou una primera alliberació, un primer intent de repoblació i d’organització després de l’expulsió del sarraïns. Hi afegeix que en aquesta reorganització, efectuada no tant per valoració del propi territori sinó a fi de permetre l’expansió cap al gran centre militar de Barcelona, es tingué cura, només, de l’aspecte militar i es negligí, en canvi, la restauració de l’antiga seu episcopal, així com el caire polític de la direcció comtal. Abadal es refereix a l’antiga seu d’Ausa i al territori del comtat d’Osona, però sabem que el Ripollès en depenia, en formava part.

Hom pot afirmar, doncs, que aquest comte, anomenat Borrell d’Osona pels nostres historiadors, que ho fou també d’Urgell i de Cerdanya i que, com diu l’Astrònom, acompanyà el rei Lluís en l’expedició que pretenia de conquerir Tortosa (809), i fou el primer endegador del territori ripollès, que hi realitzà la primera organització militar poc temps després que el país hagués restat com a la terra de frontera entre cristians i sarraïns. Per les circumstàncies posteriors, aquest primer endegament territorial fou molt efímer. Això no obstant, Borrell d’Osona, fidel de l’emperador i del seu fill Lluís, acomplí una primera empresa necessària: el control i l’ocupació del territori. Potser si la seva obra al Ripollès i a Osona no hagués estat desmantellada després amb la revolta d’Aissó se’ns faria més evident la importància que degué tenir. En qualsevol cas, però, la seva persona i la seva actuació prefiguren el que prop d’un segle després fou i realitzà la magna personalitat de Guifré el Pelós.

La revolta d’Aissó (826-827)

La plana de Vic, i el pagus del Ripollès no en devia pas restar al marge, fou escenari al cap de pocs anys de la famosa sublevació d’Aissó i Guillemó, que tingué un gran ressò —en parlen dues fonts franques, els Annals Reials i l’Astrònom i diversos historiadors aràbics— i majors conseqüències polítiques al llarg de l’imperi de Lluís el Piadós, el fill de Carlemany. Segons els annalistes francs, a les terres osonenques la revolta fou secundada perquè hi degué haver engany per part del rebel. Els fets que seguiren, però, fan creure que Aissó comptava amb còmplices al país i amb un partit nombrós i important disposat a ajudar-lo.

De la ciutat d’Osona i des d’alguns castells propers el rebel emprengué l’ofensiva contra les terres veïnes, i destruí la propera ciutat de Roda, sobre el Ter. Després els sublevats es dirigiren contra les terres veïnes, de Cerdanya al nord i del Vallès al sud. Ara ja no era només el Ripollès estricte que devia ésser sotraguejat. Si els rebels, dirigits per Aissó i Guillemó, el fill del deposat comte Berà de Barcelona, que s’hi sumà, s’adreçaren contra la Cerdanya des del centre d’Osona, devien seguir la vall que obre el Freser. Tota la vall de Ribes degué patir, d’una manera o altra, les conseqüències del saqueig sistemàtic a què sotmetien el territori els revoltats. Aquest saqueig sistemàtic fou precisament un dels seus errors. Aissó arribà fins i tot a demanar ajut a Còrdova, a la cort d’Abd-al-Rahman, el qual hi envià un exèrcit que intentà vanament de conquerir Barcelona i Girona. En no poder rendir aquestes places, però, la rebel·lió fracassà. Sembla que els sarraïns, en retirada, juntament amb els revoltats, saquejaren àmpliament el país.

Si ja anteriorment el pagus del Ripollès era poc poblat i escassament fortificat, amb tots aquests trasbalsos devia restar encara més desorganitzat. Tanmateix, no cal pas creure que el despoblament del Ripollès tingués com a única causa directa la sublevació d’Aissó i Guillemó. El despoblament es degué agreujar molt aleshores, però la seva arrel deu remuntar als temps precedents, quan era terra de frontera.

Camí de Cerdanya (842)

Les valls de Ripoll i de Ribes (la de Camprodon, de tot aquest procés sembla que en restà més al marge, com si hagués estat més protegida) patiren, encara, algunes altres incursions sarraïnes, com la de l’any 842, quan hi passà camí de Cerdanya (i, per tant, per la vall de Ribes), l’exèrcit que l’emir Abd-al-Rahman adreçava contra Narbona. De l’expedició, narrada només pels historiadors aràbics, sabem que fou encerclada per l’enemic i derrotada en arribar a la Cerdanya. Ramon d’Abadal, sabent que hi començava el comtat de Cerdanya, es pregunta si la derrota dels sarraïns pogué tenir lloc a l’escanyall de les coves de Ribes.

Terra de ningú (827-879)

Ramon d’Abadal, en referir-se al període comprès entre la derrota de la sublevació d’Aissó (827) i l’any 879 —quan el comte Guifré fou investit amb els comtats d’Urgell i de Cerdanya—, diu que la Plana de Vic, i òbviament hi afegim tota la vall de Ripoll o pagus del Ripollès, no devia restar sotmesa al domini de ningú, que devia ser poc habitada i encara de manera dispersa, sense cap mena d’organització.

Que aquesta “terra de ningú” no era despoblada del tot ens ho indica la pervivència d’una toponímia antiga, d’origen preromà i romà, anterior, amb tota evidència, als fets que tractem. Tanmateix, el nombre molt menor de topònims antics per a una extensió major de territori i geogràficament més habitable, indica que certament es produí una certa despoblació, originada pels trasbalsos polítics i militars que hem especificat.

De les serres de Mogrony i Cavallera vers tramuntana, és a dir, als territoris dels comtats de Cerdanya i Besalú, han restat com a mínim uns divuit topònims d’origen preromà clar i uns sis de procedència clarament llatina (ens basem en l’atlas històric de Bolòs i Hurtado). Podem posar com a exemple dels primers el nom de Núria, citat als primers documents com a Annuria, i dels segons Fustanyà, llocs ambdós localitzats a la vall de Ribes. De les citades serres, de Mogrony i Cavallera, vers migjorn, de topònims d’origen preromà se’n conserven uns nou i almenys un de romà: Vidrà, que sembla que prové del llatí Victorianus.

L’obra de Guifré I: l’ocupació i la repoblació definitives

Seguint Ramon d’Abadal en el seu estudi sobre l’ocupació i la repoblació de la comarca d’Osona (i de la del Bages), hem de referir-nos al problema amb què el comte Guifré el Pelós s’hagué d’enfrontar més vivament: el despoblament de la part interior del país. Essent comte de Barcelona i de Girona-Besalú des del 878 i de Cerdanya i d’Urgell des del 870, es trobà que aquesta terra de ningú, despoblada, que constituïen el Ripollès i la Plana de Vic (i el Bages), li dificultava i impedia les comunicacions segures i estables entre el que Abadal anomena els dos perns de la casa comtal: Cerdanya i Barcelona. Mentre aquests comtats pertangueren a comtes diferentes, el problema no se suscità, però quan passaren a mans d’un mateix comte, esdevingué qüestió prioritària assegurar-se aquelles terres. Amb la unificació de la regència d’uns i altres comtats, la regió es convertia en bossa incòmoda.

L’aprisió del territori

El comte Guifré es plantejà el problema i n’abordà la resolució. Fou, en paraules d’Abadal, l’empresa més gran de la seva vida i el més alt títol que la posteritat ha de retre-li: l’ocupació i repoblació del Ripollès, la Plana de Vic, el Lluçanès, el Moianès, el Bages i el Baix Berguedà, fins a Montserrat i Solsona. Del Ripollès concretament, la documentació antiga ens n’explica el procés: “Després de molts anys d’estar despoblada la terra, compadit el Senyor, hi suscità el nobilíssim príncep Guifred i els seus germans, els quals, reunint homes de diferents llocs i nacions, restauraren l’església ausonesa amb el seu territori en l’estat primitiu”. Són aquestes paraules del bisbe Idalguer al concili de Barcelona de l’any 906. Però, encara, segons un judici del 913, els pobladors de la vall de Sant Joan de les Abadesses declaraven que “el difunt comte Guifré vingué amb els seus fidels a la vall, que es trobava deserta, i l’aprisià amb els seus vilars i l’atermenà…. i en revestí l’abadessa Emma, filla seva, en nom del rei” i l’abadessa, continuen els declarants, “ens establí a nosaltres o als pares nostres per habitar, i aquí edificàrem cases, corts, horts, vinyes, molins i cultivàrem terres ermes”.

Fonts un xic més tardanes en parlen també. Així, en l’acta de consagració de Ripoll del 977, el comte-bisbe Miró, nét del comte Guifré, conta que el seu avi repoblà la terra ripollesa mitjançant aprisions i que hi construí el cenobi de Santa Maria.

El pagus del Ripollès fou repoblat a l’ensems que la Plana de Vic. I per a aquesta empresa, Guifré s’ajudà dels seus germans i dels seus fidels. Realitzà les operacions en nom del rei i per mandat seu, i l’ocupació la feu sobre les terres desertes i abandonades.

Dels seus ajudants, sabem que a la vall de Ripoll el pròcer Eldesind hi havia fet aprisions des del primer moment de la repoblació i aviat en vengué partides al comte. Podem preguntar-nos si aquestes aprisions, si aquesta reocupació es feu efectivament sobre terres ermes i abandonades, perquè un segle després, el comte-bisbe Miró parla d’uns agarens que ocupaven la vall i que Guifré hagué d’expulsar. Subscrivim ací l’opinió d’Abadal en el sentit que probablement això formava part de la llegenda familiar aleshores en vies de formació, perquè si en realitat hi haguessin foragitat sarraïns el bisbe Idalguer hauria parlat molt diferentment de com ho féu, i ell, que parlava a menys de trenta anys dels fets, havia de tenir una conciència clara del que s’havia esdevingut. No s’hauria pas estalviat la referència a l’expulsió dels pagans si això hagués succeït efectivament.

Considera encara Abadal si hem de creure al peu de la lletra que la terra era despoblada, deserta i erma i conclou que la conservació d’una toponímia primitiva demostra que el país no pogué restar absolutament deshabitat, ço que confirma la lectura dels nombrosos documents dels monestirs de Sant Joan i de Ripoll, on s’entreveu un record precís de l’estructuració antiga, sobretot pel que fa referència a les esglésies i als seus termes. La gent del país, si bé potser força delmada, degué continuar habitant a les valls de Ripoll, de Sant Joan de Ribes i de Camprodon, però sobretot a les primeres, sense cap mena d’organització política ni eclesiàstica.

La repoblació i la colonització

Fragment del sector de Camprodon del full 10-1 (Ripoll-Olot, mapa economic i toponímic, pàgs. 55-56) de l’ Atlas Historie de Catalunya. Anys 759-992, de Jordi Bolòs i Víctor Hurtado. Hi són representats els Ilocs de poblament, els conreus, les pastures I els boscs, les principals vies de comunicació que s’esmenten als documents, etc.

La repoblació s’inicià pel Ripollès. I molt aviat en temps del comte Guifré. El 879 un document judicial menciona el prevere Revocand i és subscrit per Daniel i Eldesind, personatges que trobem actuant al Ripollès en d’altres instruments contemporanis. El 881 se celebrà un judici sobre l’atribució d’uns predis situats a Ogassa, sobre Ripoll. L’any 887 l’església del monestir de Sant Joan era acabada i consagrada, i el 890 la de Sant Pere de Ripoll. L’ocupació efectiva de tot el territori es degué realitzar ràpidament, i degué ser seguida de l’ordenament militar. A aquestes accions seguí la de la repoblació i colonització del territori, que sembla que l’estiu del 897 ja s’havia estès per tota la regió. Diu Abadal que la repoblació s’emprengué des del nord, a partir dels comtats d’Urgell i de Cerdanya, i que la primera regió afectada fou el Ripollès, sortida natural de la vall de Ribes, la qual, segons Abadal, havia estat poblada de sempre.

El sistema de colonització i repoblament emprat per Guifré consistí a aprisiar les terres primer i a cedir-les a tercers seguidament, principalment als seus parents i, sobretot, als monestirs per ell fundats de Santa Maria de Ripoll i Sant Joan de les Abadesses, als quals lliurà predis en explotació que donaven ja unes rendes; parròquies, que amb els delmes i primícies, suposaven també un rendiment econòmic i, a més, els donà les terres per ell aprisiades, que en principi havien de suposar una càrrega i unes inversions per part dels colonitzadors, a fi de fer-les rendir.

Guifré estructurà també militarment i política el territori. Del seu temps són anomenats vicaris als castells i jutges als plets. I amb la restauració de l’antiga seu ausonesa cloïa aquesta organització del territori del comtat d’Osona al qual pertanyia el pagus del Ripollès.

La repoblació de la vall de Sant Joan

La vall de Sant Joan amb els vilars esmentats el juliol de l’any 913. Entre parèntesi hi ha indicat el nombre d’habitants majors que consten al document per cada un. D’entre ells hi ha enquadrats els quatre llocs, a més del monestir, ja esmentats en l’acta de consagració de l’any 887. Els límits de l’alou de Ripoll, més reduït, devien seguir aproximadament la línia del límit municipal actual.

Segons R. d’Abadal: Els primers comtes, pàg. 107

Poc després de la vall de Ripoll, o gairebé simultàniament, es repoblà la vall de Sant Joan, sota la direcció del monestir que el comte Guifré fundà per a la seva filla Emma. El cenobi acomplí molt bé i molt de pressa la seva comesa de repoblació. L’any 887, quan el bisbe Gotmar consagrà l’església de Sant Joan i li adjudicà el terme parroquial, dins aquest cità només quatre vilars: la Vinya, Genebrosa, Perella i Olceia. Només al cap de vint-i-cinc anys, el 913, a més dels quatre citats, s’esmenten altres disset viles o vilars, molt poblats. Vegem-los tots en l’ordre en què apareixen: la vila anomenada Insula Langovardi, que sembla que hauríem de traduir per Illa de Lombard o Langobard (com deia Abadal, el qual apunta com a possibilitat que aquest personatge, que no hi viu, sigui el que l’any 886 actuava com a mandatari judicial del comte Guifré); el vilar de Miralles (Miralias), que sembla que en realitat era un mas (hi vivia una parella, no sabem si amb fills); la vila Genebrosa, existent el 887; el vilar de Calvello; el de Perella (citat el 887); la vila Franchones, que no sabem si hauríem d’interpretar com a vila de Francons o vila de Franco. Abadal, que ho tradueix per vila de Franco, arriba a preguntar-se si aquest pot tractar-se del primer vescomte del nou o restablert comtat ausonès, identificació que Manuel Rovira desmenteix en un estudi recent; el vilar Enculats (Enculatos), el vilar Mogio; el d’Olceia (887); la “villa que vocant de Scluvane”, o vila d’Esclua; el vilar Rodebaldencos-, el que anomenen Forns (Fornos); el de Puig-redó (Puioredundo) el que anomenen Vinea (887); el de Centoll (Centullo); el de Boscarons (Boscharones); el vilar “que dicunt Sintigosa”, és a dir, Sentigosa; el de Clarà; el de Robervell (Roverbello); el vilar del Vedellar (Vedellare) i la Vilaplanes (Villaplanas).

L’augment de llocs habitats és espectacular. Si abans hi havia només quatre vilars, ara n’hi ha vint-i-un. I amb la població, bé que és molt més difícil de calcular, devia establirse una proporció similar, perquè dels vint-i-un llocs esmentats, només n’hi ha un, i dels nous, que sigui un mas, el de Miralles, on només vivia un matrimoni, no sabem si amb fills. Els altres, són força més habitats, segons el document de l’any 913. Pel mateix ordre en què els hem citat (que és el d’aparició al document), hi vivien 30 persones, 2 (Miralles), 26, 7, 30, 19, 45, 11, 37, 8, 21, 12, 35, 41, 18, 25, 23, 21, 6, 28, i 31. I hem de tenir en compte que els que apareixen citats són només els majors d’edat, que reconeixen jurídicament a l’abadessa que el difunt comte Borrell, gloriosíssim i de bona memòria, vingué amb els seus fidels a la dita vall, que aquesta abans era deserta (“in deserto posita”), que l’aprisià i l’atermenà i que en revestí l’abadessa Emma per manament reial (“per vocen regis”).

A partir de les xifres abans citades, alguns estudiosos han establert uns càlculs aproximatius de la quantitat de persones que devien viure en total als diferents indrets de la vall; dels 476 noms que hi apareixen, generalment alternats, un de masculí i un de femení (ço que es podria interpretar com a matrimonis), és clar per a Abadal que hi podia haver unes 160 parelles i que la resta devien ser vidus o solters; comptant-hi, a més, una mitjana de tres fills per matrimoni, aquest autor conclou que la població absoluta de la vall el 913 devia ser d’un miler de persones. Jordi Bolòs i Víctor Hurtado proposen una xifra una mica més alta. Creuen que hi devia haver uns 219 matrimonis, probablement amb tres fills de mitjana cadascun, que no signaren, i així, arriben a establir que la població total de la vall en aquella data devia ésser al volt de les 1 178 persones.

Procedència dels repobladors

I d’on vingué tanta gent? Perquè és evident que la població anterior de la vall, agrupada el 887 en quatre vilars només, no podia haver-se reproduït tant (els llocs habitats aleshores ara es quintupliquen de llarg) en un quart de segle. Abans d’intentar respondre aquesta pregunta caldrà examinar de nou el document per veure, fins al punt que ens ho permeti la seva lectura, qui podien ésser aquests repobladors.

A les viles anomenades Insula Langovardi i Francones trobem que no hi viu ningú que es digui així, ço que ens menarà a unes reflexions que exposarem més avall.

A les viles de Calvello, d’Esclua, de Centullo, hi vivien efectivament persones que duien el mateix nom, i que en els dos darrers casos són esmentats els primers després del nom del lloc (al primer, Calvello surt esmentat en darrer lloc). És fàcil deduir-ne, doncs, que són aquests pobladors, els primers que s’hi establiren per treballar directament la terra i viure-hi, els qui donaren nom al lloc. Un cas semblant és el de Rodebald, que, segurament amb la seva família, a la qual donà nom, s’establí a la vall i fundà el villare Rodebaldencos. En altres casos no ho tenim tan fàcil perquè els primers pobladors donaren al lloc un nom que s’esqueia a les característiques de l’indret: Puig-redó, Boscarons.

Ara, tornem a repetir-ho: d’on procedien aquests repobladors que en quantitat tan ingent vingueren a establir-se en aquestes terres del Ripollès?

Segons el bisbe Idalguer, i convé que ho retinguem, “de diferents llocs i nacions”. Reprenent la pregunta: de quins llocs i de quines nacions?

Ramon d’Abadal suggereix com a hipòtesi, mentre els filòlegs no avancin en l’estudi topogràfic de l’onomàstica, que una part important dels nous pobladors devien procedir de la Cerdanya, textualment, d’aquest brollador de la Cerdanya d’on sempre han sobreeixit gents cap a les terres del migdia. L’il·lustre historiador pensa encara que la Cerdanya segurament retornava un excedent de població que havia hagut d’engolir anys abans, llavors de l’alçament d’Aissó (i, hi afegiríem, anteriorment, en temps del traspàs a la sobirania franca de les contrades pirinenques), acollint els fugitius de les comarques que ara es repoblaven. Hi afegeix que els qui s’establiren a Cardona, al Baix Berguedà i al Pla de Bages potser provenien de les regions veïnes de l’altra banda de la frontera, és a dir, de les planes d’Urgell i del Segrià, ja fossin terra de ningú o sotmeses al domini musulmà. Continua Abadal: “ells podien formar part del nucli de gents d’altres nacions al·ludides per Idalguer, com podien formar-ne part gavatxos i gascons” que, també amb tradició immigratòria, el 866 repoblaven terres a la vall del Ser, dins el proper comtat de Besalú.

Reprenem ara el fil que hem deixat més amunt. Si a les viles dites Insula Langovardi i Francones no hi viu ningú que s’anomeni Llombard o Franco, què en podem deduir? Pensem que hauríem de contemplar dues possibilitats: que els Llombard i Franco (o Francons), com diu Abadal (vegeu, però, més amunt) haguessin estat fidels comtals i els aprisionadors o primers fundadors de les viles, on haurien instal·lat uns tercers per viure-hi, o bé que en realitat el nom de les viles provingui d’uns gentilicis: llombards i francons, que el poblament dels llocs esmentats hagués estat iniciat per gent procedent de la Llombardia i de França. Les relacions amb el país franc en aquesta època, quan els nostres comtes detenien el poder per nomenament dels sobirans carolingis, sens dubte, degueren ser molt importants. No hauria estat gens estrany, doncs, que de França, o dels països francs, haguessin vingut alguns repobladors, talment com en vingueren a repoblar el Pla de Barcelona o el Pla del Llobregat. De la Llombardia també podia haver vingut gent amb facilitat, no endebades la regió formà part, des del 774, de l’imperi carolingi. I, encara, fins i tot, cas que ens decantéssim per la primera possibilitat, si aquells fidels comtals no s’anomenaven així per llur origen o el dels seus pares.

Pensem que no s’ha valorat prou —més aviat gens— aquesta provinença dels repobladors: de la Llombardia i de França. No oblidem que, a més dels altres casos esmentats més amunt, sense moure’ns del Ripollès, entre el castell de Llaés i el torrent de Tavèrnoles, vers l’any 995 se citen unes casa Landgardi, les mateixes que l’any 960 hom cita com a casas Langovardo; i a la Vallfogona, a ponent de Sant Julià, l’any 906 se cita el vilar dit Francone Aiaka, que l’any 917 és anomenat de nou, ara com a vila.

A més, encara podríem citar les dues viles diferents que duen el nom de Provença, l’una esmentada el 904 a la vall de Ribes, que segons Bolòs i Hurtado devia ser situada, potser, prop d’Estègal i dels límits del comtat de Cerdanya amb el d’Osona. L’altra, documentada el 906, encara és de localització més incerta; amb tot, Bolòs i Hurtado creuen que devia ser emplaçada entre la riera de Vallfogona, Llaés i Milany. A la mateixa vall de Vallfogona, el 908 és mencionat el vilar de Tolosa, prop del qual hi havia un molí. Es tracta en aquests tres casos, no de gentilicis, sinó de topònims importats, els quals també devien ésser duts pels repobladors segons llur procedència.

La repoblació d’altres contrades de la vall de Ripoll

A migdia de la vall de Sant Joan, la vall afluent de Vallfogona era també, als temps que tractem, sembrada d’aprisions que, com a arreu, es concentraven sobretot al voltant de la vila i de la parròquia i dins el seu terme. Hi trobem els vilars d’Arigo, de la Vinya, del Coll de Canes (Collo de Cannas). Més a migdia, es poblen les valls de Llaés, de Vidrà i de Besora. A Vallfogona sembla que Guifré fou ajudat pel seu fill Sunyer en l’aprisió dels alous de la vila de Tolosa i en la d’un alou situat entre castell Palom i Milany. El castell de Llaés, amb el seu terme, pervingué a Enquila, néta del bisbe Radulf d’Urgell (fill de Guifré I, essent infant havia estat lliurat com a monjo a Ripoll), de la qual cosa deduïm que el predi en qüestió degué ésser ocupat pel propi comte Pelós, el qual, després, l’encomanà amb el castell al seu vicari Fedanci.

De la vall de Vidrà, sabem que el 962 pertanyia als fills de Miró el Jove, comte de Cerdanya i fill de Guifré, i que la posseïen amb els seus habitants, cases, horts, terres conreades i incultes, prats, boscos, molins, etc., per herència dels seus parents.

Aprisions a la vall de Ribes

Data del 904 un document que ens reporta el reconeixement que feren uns homes, Renaldus i Biatarius, a favor de l’abadessa Emma de Sant Joan i de la seva congregació d’unes cases i terres i l’aprisió que tenien (“ipsos domos et terras vel de ipsa aprisione quod nos tenemos”), al comtat de Cerdanya, a la vall Pedrera, a la vila anomenada Estègal; diuen que el que posseeixen, dins els límits assenyalats pel Freser, la Terra de Guadamir, el iugo de la Nou i el castell de Grats, ha d’ésser de l’abadessa Emma per escriptura que li feu la monja Gurgúria, exceptuant-ne l’heretat de la comtessa Guinidilda, difunta. Tot això ho reconeixen en judici davant el comte Miró i els jutges Recosind, Bladino i en presència d’Oliba, Annone, Ènec, Madexone, Bellone i el saig Franco.

Organització política del territori

Fragment del sector de Ripoll del full 10-3 (Ri poll-Olot, mapa eclesiastic, pàgs. 59-60) de l’Atlas Històrie de Catalunya. Anys 759-992, de Jordi Bolós i Víctor Hurtado. Els colors representen dominis, en aquest cas monastics -Santa Maria de Ripoll, Sant Joan de les Abadesses, etc. -; les franges representen drets parroquials.

Les antigues demarcacions territorials de la comarca actual del Ripollès devien correspondre efectivament a una llarga tradició històrica. Si això és ben clar pel que respecta al bisbat d’Urgell, és força probable que s’esdevingués també a la resta del territori. De no haver existit aquesta tradició, segurament, en estendre l’ocupació cristiana i la repoblació del territori vers migdia el comte Guifré hauria prolongat els comtats veïns. L’argumentació és de Ramon d’Abadal, el qual addueix els exemples de la repoblació a les valls del Segre, i del Llobregat-Cardener, on no calia més que anar estenent i organitzant progressivament l’ampliació del comtat d’Urgell i del pagus de Berga respectivament. Ací, al Ripollès, el comte actuà diferentment, en paraules de l’il·lustre historiador, projectà l’operació com una restauració dels antics temps: restablí, des de la partió amb les valls de Ribes i de Camprodon vers migdia, un comtat únic, d’una única diòcesi. Res d’eixamplar sobre aquestes comarques centrals els comtats veïns existents; ni tan sols aquell de Cerdanya que, vessant cap a migdia de la cresta pirinenca en les valls de Ribes i de Lillet, hauria semblat tan a propòsit d’estendre Ripollès i Lluçanès avall.

La implantació que feu Guifré del nou comtat polític d’Osona exigí un cert temps perquè l’ocupació del país fos afermada i estructurada, evolució que també hagué de seguir el restabliment del bisbat. Mentrestant, el país fou anomenat “territori d’Osona”, però a partir del 885 ja començà a aparèixer la designació precisa de “comtat d’Osona” i, precisament, a la vall de Ripoll, que no és pas la part central del comtat.

En la tasca d’ocupació del territori, Guifré actuà amb l’ajuda dels seus germans, almenys amb la del germà Sunifred, però retingué per a ell el comtat d’Osona, com retingué, diu Abadal, els de Barcelona i Girona, però no segurament el de Besalú. I per a ajudar-se en el nou comtat comptava amb el vescomte Franco, que ell degué nomenar i que és documentat en un judici del 879. Comptava també amb un equip de jutges per a l’administració de justícia a l’anomenat comtat d’Osona: Recosind, Elies, Quíxol i Daniel. Aquest darrer, Daniel, segons l’autor que seguim, podria ésser el Daniel que actuà molt activament en la repoblació del Ripollès i que donà nom a un vilar de la comarca, l’actual Vilardanó, a la parroquia de Ripoll.

Com diu Ramon d’Abadal, tant o més important que l’administració central era, per a la sistematització i govern del país, l’administració local i a aquest efecte el país era dividit en circumscripcions o termes territorials, entorn de diversos castells; a la primeria, per regir un castell i el seu territori s’hi destinà un delegat del comte, el vicari. En un segon moment, que pot ser més primerenc o més tardà segons els castells, la tinença del castell per part de la família del vicari esdevingué hereditària o bé, en d’altres casos, és alienada a tercers, fets que comportaren la formació dels llinatges feudals.

Fins a quin punt les circumscripcions dels castells i els mateixos castells que s’establiren al moment de la repoblació eren restauració d’antigues divisions i, també, d’aquells castells que guarní o revestí el comte Borrell, poc després del traspàs del país a la sobirania franca, és qüestió que no podem precisar per manca de dades anteriors al temps del comte Guifré. Tanmateix, i seguim Abadal, hem de creure que poca cosa s’innovava, que en general es tornaven a remuntar les antigues fortificacions i els antics termes que hi estaven vinculats.

Els governants de la vall de Ripoll després del comte Guifré

Les terres de la vall de Ripoll (el pagus Ripollès), que el comte Guifré vinculà —sembla que per tradició de pertinença a l’antic bisbat d’Osona— al comtat d’Osona, a la seva mort (897) pervingueren, sembla que en una mena de condomini amb els comtes de Barcelona (Sunyer, mort el 954, és el darrer a fer-hi actes de sobirania), a la casa dels comtes de Cerdanya, la mateixa que regia la vall de Ribes, per tal com aquesta constituïa un pagus o demarcació d’aquest comtat.

Posteriorment, la vall de Ripoll passà a mans dels comtes de Besalú. I això s’esdevingué a partir dels fills del comte Oliba Cabreta, que ho fou de Cerdanya (965-988) i de Besalú (984-988). Sembla, però, que el comte Oliba ja realitzava actes de sobirania a la vall de Ripoll abans d’ésser comte de Besalú. És amb Bernat Tallaferro de Besalú, a qui la vall de Ripoll advingué del seu germà Oliba quan aquest entrà com a monjo a Ripoll, que el pagus o vall ripollesa restà des d’aleshores vinculada a la casa de Besalú, fins que aquesta s’integrà, l’any 1111, als dominis del comte de Barcelona.

Aquest procés de sobirania que hem exposat ací tan succintament, en realitat és força complicat i resulta molt difícil de destriar amb claredat als documents, sobretot als temps dels comtes de Cerdanya Miró el Jove (897-927) i Sunifred (927-965). Les fonts no ens aporten dades tan diàfanes com voldríem, raó per la qual els historiadors sovint o no s’han pronunciat sobre el tema o ho han fet parcialment, sense entrar-hi a fons.

Sembla que en certs moments hi hagué una certa rivalitat entre les cases de Cerdanya i de Barcelona respecte al domini de la vall de Ripoll, i això en temps dels comtes Sunyer i Borrell II de Barcelona i Sunifred de Cerdanya. El primer d’aquests, Sunyer, sembla que fins i tot arribà a fer ús de la força per instal·lar al monestir de Sant Joan com a abadessa una persona del seu grat que no era acceptada per la comunitat i que a la fi hagué d’ésser desposseïda.

Que la vall de Ripoll havia de tenir uns comtes que en detenien la sobirania sembla que és evident. Tanmateix, a la pràctica, aquests comtes es veien molt minvats de les seves atribucions a la vall, perquè aquesta en una gran part pertanyia als monestirs que hi fundà el comte Guifré: Santa Maria de Ripoll i Sant Joan de Ripoll (dit més tard de les Abadesses), els quals gaudien d’immunitat respecte de l’autoritat comtal, immunitat que s’estenia a les propietats respectives dels cenobis. Així, segons el precepte de Carles el Simple, del 899, atorgat a Sant Joan, el monestir gaudia de plena immunitat, amb excepció de tota intervenció de l’autoritat comtal, sense permetre, per tant, la intervenció de jutges comtals, ni la imposició de multes, ni la tinença d’allotjament, ni la realització de lleves d’homes, ni la reclamació de cap impost. Entenent aquesta premissa, comprendrem perquè, dins un lot de documentació prou abundant referida a la vall de Ripoll, hi ha tan pocs documents que permeten d’inferir qui eren els comtes que hi governaven.

Tanmateix, alguna cosa es pot inferir de la documentació. I tot seguit ho intentarem. Abans, però, cal dir que si ens hem referit més amunt a la violenta intromissió del comte Sunyer en el regiment de la casa de Sant Joan, el comte Miró de Cerdanya, coetani i germà seu, també intentà de fer valer la seva autoritat als dominis del monestir, com és reconegut en un judici del 913 del qual parlarem després, en el qual el mandatari del comte, Oliba, hagué d’admetre la immunitat de les terres del cenobi.

Hem dit que a partir dels fills del comte Oliba Cabreta, concretament a partir de Bernat Tallaferro, la vall de Ripoll fou regida pels comtes de Besalú. Fou a iniciativa d’aquests, a partir de Guifré de Besalú, que a les actes oficials d’aquests comtes apareix la denominació de comtat de Ripoll, del qual també parlarem més avall.

A la vall de Ripoll hi havia uns estats dintre de l’estat; és a dir, dins el territori de sobirania dels comtes hi havia dos importants monestirs —Santa Maria de Ripoll i Sant Joan de les Abadesses— que gaudien dels privilegis d’immunitat i d’exempció, ço que vol dir que, pel primer, eren sostrets de la jurisdicció de l’ordinari local (del bisbe) i sotmesos directament al papa, i pel segon gaudien de la independència respecte del poder civil. Dins llurs dominis, doncs, ostentaven la plena sobirania. Això, a la pràctica, es tradueix en el fet que disposem de molt poca documentació comtal referida als territoris ripollesos.

Importants dotacions del comte Guifré, del casal de Barcelona, del casal de Cerdanya-Besalú i dels seus vescomtes, a part altres dominis obtinguts per donacions o per la dotació dels membres de les respectives comunitats i, en darrer terme, les pròpies aprisions realitzades a instàncies de Ripoll i de Sant Joan, constituïen els amplis dominis senyorials d’aquests cenobis, on no podien actuar ni jutges ni funcionaris comtals, puix que la jurisdicció corresponia als respectius abat i abadessa, tal com és reconegut, per exemple, al judici de l’any 913, pels comtes i pels jutges comtals després d’escoltar els habitants de la vall de Sant Joan.

Molt poques terres, doncs, restaven depenent directament dels comtes, i d’aquestes terres, en general, no hi ha gaire documentació. Més aviat, els conflictes solien produir-se per qüestions de jurisdiccions amb els monestirs, com ara el referit de la vall de Sant Joan. D’ací que sigui molt difícil de precisar quins eren els comtes que, efectivament, governaren el Ripollès, i més tenint en compte que no és fins l’acabament del segle X que als documents no hi comença a aparèixer la citació dels comtats d’on eren comtes els personatges al·ludits. Anteriorment, només se’ls dona el títol de comtes, i és a través de la seva actuació que podem saber de quins comtats ho eren. A la vall de Ripoll, per tot això que hem exposat, és molt difícil de determinar els comtes que hi governaren. El fet que sigui citada sovint (amb les excepcions que després indicarem, de quan la contrada començà a anomenar-se comtat de Ripoll) dins el comtat d’Osona podria induir-nos a l’error de pensar que els seus comtes eren els de la casa de Barcelona. En realitat, el comte Sunyer de Barcelona és el darrer de realitzar actes de sobirania al Ripollès i, encara, en cogovern amb son germà Miró de Cerdanya, dit el Jove, que sembla ostentar un rang preeminent de sobirania, puix que sempre, en instruments relatius a la vall de Ripoll, apareix citat abans que Sunyer; en afirmar això tenim presents també d’altres arguments que després exposarem.

Posteriorment a Sunyer, que és el que ara ens convé de ressaltar, els comtes del casal de Barcelona ja no ostentaren el títol de comtes d’Osona i només acudiren a les terres ripolleses en ocasions extraordinàries, com ara les successives consagracions de les esglèsies del monestir de Ripoll, i hi venien, cal consignar-ho, en tant que testimonis d’una alta consideració, en tant que convidats d’honor, diríem, els quals, com a molt, donaven la seva aprovació als actes —actes clars de sobirania, com explicarem— a què assistien.

Durant tot el segle X (i als documents particulars del segle XI), la vall de Ripoll és citada als documents com a situada al comtat d’Osona, amb algunes excepcions que detallarem més endavant que la situen al comtat de Cerdanya. Aquest fet, de citar la vall dins el comtat ceretà, respon a l’època en què era regida pels comtes de Cerdanya, però apareix només esporàdicament. A la gran massa documental del segle X, la vall de Ripoll apareix enquadrada dins el comtat d’Osona. Això no obstant, la vall era governada, primer, pels comtes de Cerdanya, segurament en condomini amb els de Barcelona. A partir d’Oliba Cabreta, comte de Cerdanya i de Besalú, sembla que el dit condomini deixà d’existir —probablement això s’esdevingué abans, als darrers temps de Sunifred de Cerdanya, quan el comte Borrell de Barcelona feu la reparació al monestir de Sant Joan i donà el seu consentiment al nomenament de l’abadessa Adelaida— i que l’únic sobirà de la vall de Ripoll fou el comte de Cerdanya-Besalú primer i el de Besalú d’ençà de Bernat Tallaferro.

Miró el Jove, II de Cerdanya (879-928) i I de Besalú (913-917)

A la mort del comte Guifré, sembla que el govern de la vall de Ripoll pervingué —ja hem dit que en una mena de condomini amb el comte de Barcelona— al seu fill Miró el Jove, que esdevingué comte de Cerdanya i de Besalú. El comte Miró, com que la primera església de Ripoll resultava insuficient per a les necessitats del culte, l’enderrocà i al seu lloc n’edificà una altra de més capaç, que fou consagrada l’any 937, quan el comte ja era mort. Que hagués estat el comte Miró qui s’encarregués d’un afer semblant, de construir o reconstruir una nova església a Ripoll, al cenobi fundat pel seu pare i on aquest era enterrat, ja indicaria un acte de sobirania a la regió, però, a més, un altre document confirma que Miró fou sobirà o co-sobirà del Ripollès. Es tracta del reconeixement jurídic que realitzaren l’any 913 els habitants de la vall de Sant Joan de pertànyer al monestir de les Abadesses per donació del difunt comte Guifré. El judici o, més ben dit, reconeixement, tingué lloc en presència dels comtes Miró i Sunyer i dels vescomtes Ermemir i Unifred, a més d’una plèiade de jutges i fidels. Explícitament: “In presencia Mirone et Suniario, comites el marchiones”, i, per aquest ordre, primer el comte de Cerdanya i després el de Barcelona, però el document només fa referència als seus noms, i a la seva condició de comtes, sense indicar de quins comtats ho eren, ni amb quines atribucions actuaven com a sobirans al Ripollès. Que apareguin tots dos comtes indica un corregiment, és a dir, una sobirania compartida, i que el primer esmentat sigui el comte Miró es podria interpretar en el sentit que la prelació indica una certa preeminència d’autoritat a la regió.

Un tercer document, encara, ratifica que Miró exercí la sobirania a la vall de Ripoll. Es tracta d’un judici celebrat el 15 de juny de l’any 913. En aquest, en presència de Miró i Sunyer, comtes i marquesos segons el document (“In presencia Mirone et Suniario comites seu et marchiones”), un tal Oliba, mandatari del comte Miró, reconeix (davant una assemblea judicial i de bons homes) haver demanat a Itore, mandatari de l’abadessa, que els homes que habiten als vilars in agecencia Sancti Iohannis”, és a dir, de les adjacències de Sant Joan, han de dependre del seu senyor i han de prestar-li hosts i els altres serveis de regalia (“quod omnes homines qui in ipsos villares abitant seniori meo debent independere, id est, hostes vel aliam regale servicium”). Els jutges interrogaren també el susdit Itore, el qual respongué que els homes que habitaven als vilars esmentats no havien de prestar cap servei de regalia, ni havien de dependre de l’esmentat comte Miró pels vilars esmentats o pels seus termes, ja que el difunt comte Guifré, per manament reial (“per iussionem regis”), en revestí l’abadessa Emma (“non debent ipsi homines qui in iamdictos villares habitant nec iamdicta Hemmo abatisa, cius ego mandatarius sum, nullum regale servicium, nec debent independere ad iamdicto Mirone comite per iamdictos villares vel eius terminis…”). Finalment, Oliba, el mandatari del comte Miró, hagué de reconèixer que ell havia fet la petició injustament i que tots els habitants de la vall havien de dependre més aviat, amb tots els serveis que se’n derivaven, de l’abadessa Emma que no del comte Miró, ni de cap altre comte Vegemho textualment, pel seu gran interès: “…ipsi homines que in iamdictos villares habitant plus debent omnem servicium exinde independere ad iamdicta Hemmone abbatisa suasque monachas Deo dicatas quam ad Mirone comite, cius ego Oliba mandatarius sum, aut ad alium comite…”.

Amb aquest document se’ns confirma que, efectivament, era Miró de Cerdanya qui regia la vall de Ripoll. El judici fou presidit per ell i pel comte Sunyer de Barcelona, que hi figura en segon lloc, però si el mandatari del comte perdé el plet no fou pas perquè no tingués autoritat a la regió, sinó perquè aquells vilars havien estat donats per regalia a Emma. És a dir, no es discuteix que el comte pugui o no excercir la seva autoritat a la contrada; si aquells vilars no haguessin estat donats per regalia a Emma, el comte hauria pogut exigir que els serveis d’host i cavalcada i d’altres li fossin prestats. Segonament, se’ns diu que l’abadessa Emma hi té més dret que el comte Miró o que qualsevol altre comte. Indirectament ací es reconeix el senyor que governava la contrada, però, fos per la qüestió del possible condomini amb el comte de Barcelona o fos per evitar qualsevol altra ingerència possible, es diu també que l’abadessa tenia a la vall de Sant Joan més dret que qualsevol altre comte.

Finalment, la confirmació d’aquell condomini que mencionàvem, d’aquella sobirania compartida entre Miró de Cerdanya i Sunyer de Barcelona i Osona (fou el darrer dels comtes de Barcelona d’ostentar també el títol de comte d’Osona), la trobem expressada en l’acta de consagració de Ripoll de l’any 977, que fou redactada per un fill de Miró, nebot de Sunyer, el comte-bisbe Miró Bonfill (comte de Besalú i bisbe de Girona). L’acta, després de l’obligada referència al constructor del monestir, el comte Guifré “de record no oblidat”, diu així: “Després, la venerable progenie que el succeí, abans que res farcida d’afeccions divinals, sublimada en comicis imperials, és a dir Miró i Sunyer, no d’altra manera que el seu progenitor s’esmerçaren a augmentar i tutelar les possessions del mateix cenobi”. (Seguim la traducció de Josep M. Salrach). Hi trobem, altre cop, aquell mateix ordre de prelació, primer el comte de Cerdanya i després el de Barcelona. És així com són mencionats sempre que apareixen plegats actuant a la vall de Ripoll. Probablement això traduïa un fet polític real.

Sunifred II de Cerdanya (927-965) i de Besalú (957-965)

Si ens guiem per la informació que aporta l’acta de consagració de Ripoll del 977, tot just mencionada, el successor de Miró el Jove en el regiment de la vall de Ripoll devia ésser el seu fill Sunifred de Cerdanya, que governà de l’any 927 al 965, per tal com en l’esmentat document, després del paràgraf citat que parla de l’actuació dels comtes Miró i Sunyer, fills del Pilós, en ve un altre que parla de llurs fills i successors: “I no menys la preclara descendència que ocupa el seu lloc, és a dir, Sunifred, Guifré, Miró, reverend pontífex, Oliba i Borrell, excel·lentíssims comtes, emportats per la dilecció, s’apressaren a completar allò que els seus pares havien començat, obsequiant els monjos, amb ofrenens innombrables, establint predis, redimint censos, aconseguint privilegis de la seu apostòlica…”. És a dir, els comtes esmentats actuaven a Ripoll en una mena de patronatge compartit, però el primer d’ésser anomenat fou Sunifred, comte de Cerdanya, seguit dels seus germans, comtes de Besalú, i, finalment, els darrers d’ésser citats són Oliba, que des del 965 per mort del seu germà Sunifred regia la Cerdanya, i Borrell, comte de Barcelona. Un altre cop el mateix ordre: primer el comte de Cerdanya, després el de Barcelona. Però ens convé, ara, remuntar-nos a una generació anterior a la d’Oliba, a la de Sunifred de Cerdanya, el govern del qual coincidí parcialment amb els de Sunyer (897-950/954) i Borrell II (950/954-992) de Barcelona.

Sunifred regí la Cerdanya des del 927 al 965, any de la seva mort. A més de la citada acta de consagració de Ripoll, posseïm altres documents que poden servir-nos d’ajut —un ajut més imprecís del que voldríem, cal dir-ho— en l’atribució que fem, segons la qual Sunifred, a més de la Cerdanya, governà com a comte la vall de Ripoll.

De primer, comptem amb dos documents que esmenten terres de la vall de Ripoll citant aquesta dins el comtat de Cerdanya. No crec pas que es tracti de cap vacil·lació de límits, ni de cap error de l’escrivà. Crec, més aviat, que es tracta d’una assimilació: si les terres eren regides pel comte de Cerdanya hom les considerava, doncs, erròniament és clar, dins el comtat de Cerdanya. Aquests documents són, un de l’any 938 i l’altre del 960. El primer és el testament de la monja Ausesza, a favor del monestir de Sant Joan, al qual deixa un alou de la seva propietat, que li advingué del seu pare el difunt Dacó, situat “in comitatu Cerdaniense, in valle Ripoulense”, prop del Ter. L’altre és una permuta realitzada entre el comte Sunifred i l’abadessa Ranlo de Sant Joan. El comte diu que commuta un alou seu, situat al comtat de Cerdanya, a la vall de Ripoll, a la vila anomenada Ogassa. En ambdós casos l’escrivà és el prevere Duran.

També en temps del pare de Sunifred, l’any 920, un document relatiu a les donacions que el prevere Teudered a l’església de Sant Pere del castell de Mogrony, esmenta erròniament el comtat de Cerdanya, en dir que aquest castell hi era situat. En aquest cas, tampoc no creiem que es tracti de cap vacil·lació (i menys tenint en compte que els límits de comtats i bisbats coincidien), sinó d’una assimilació: si el comte que hi governava era el de Cerdanya hom esmentava el castell dins aquest comtat. Recordarem ací, tanmateix, que el castell de Mogrony havia estat adquirit pel comte Guifré del que fou bisbe intrús d’Urgell, Esclua, gran magnat a la Cerdanya.

Fou en temps del govern de comte Sunifred II que el seu oncle, el comte Sunyer de Barcelona (911-947), potser creientse amb alguns drets d’heretatge, intentà d’adjudicar-se les possessions del monestir de Sant Joan i, endut per la cobejança, s’imposà al cenobi amb un escamot d’homes armats per tal d’instal·lar-hi com a abadessa una persona de la seva confiança que fou rebutjada per la comunitat, i de la qual els documents que parlen de l’afer no esmenten el nom. Aquesta frustrada abadessa havia de succeir la seva germana Emma, amb la qual, quan aquesta encara vivia, sembla que ja s’indisposà perquè Sunyer volgué vulnerar la immunitat del cenobi. Coll i Alentorn relliga aquests fets amb la reacció del comte Sunifred i amb una incursió militar d’un fill de Sunyer, Ermengol d’Osona, que travessà el Ripollès i a través de la vall de Ribes s’endinsà a la Cerdanya, i a Baltarga, segurament en una topada amb el seu cosí el comte Sunifred II, trobà la mort (935-943). Sembla que aquest fet colpí notablement el comte Sunyer de Barcelona, el qual, en retirar-se a la vida monàstica, es creu que encarregà al seu fill, Borrell de Barcelona, de fer una reparació a Sant Joan. Segurament, Borrell arribà a una entesa amb el seu cosí Sunifred respecte als béns controvertits i en l’acceptació del nomenament de l’abadessa Adelaida, germana de Borrell i vídua aleshores del comte d’Urgell. L’acta, redactada pel prevere Guiliadus, reporta que el comte Borrell feu la reparació després d’haver consultat els bisbes Guadamir d’Osona i Gotmar de Girona i el comte Sunifred, ço que reforça l’opinió que aquest comte governà efectivament la vall de Ripoll.

Oliba Cabreta, comte de Cerdanya (965-988) i Besalú (984-988)

Després de la mort de Sunifred de Cerdanya (965), és ben clar que el seu successor, Oliba Cabreta, pare del que esdevingué més tard famós bisbe i abat, comte de Cerdanya (965-988) i de Besalú amb el pagus del Vallespir (984-988), fou qui regí en sobirania la vall de Ripoll.

I ho sabem per un document d’un valor excepcional: la ja al·ludida acta de consagració de Ripoll de l’any 977, que és un ver al·legat al seu favor. Tal com ja hem dit anteriorment, quan el comte-bisbe Miró, redactor de l’escrit, feu la història del cenobi i es referí al comte fundador i als seus successors, benefactors del monestir, mencionà en darrer lloc els contemporanis seus “Oliba i Borrell, excel·lentíssims comtes”, els quals, prossegueix l’autor, “emportats per la dilecció, s’apressaren a completar allò que els seus pares havien començat, obsequiant els monjos amb ofrenes innombrables, establint predis, redimint censos, aconseguint privilegis de la seu apostòlica, també guanyant el precepte del basileu Lluís i, finalment, examinant amb curosa investigació les coses que eren contràries i que en el present o en el futur podrien impedir el desenvolupament de la vida cenobítica en el mateix lloc i podrien perjudicar els seus súbdits d’aquella comarca, les eliminaren de soca-rel”. Aquí, apareixen altre cop tots dos plegats, el comte de Cerdanya en primer lloc i seguidament el comte de Barcelona, que segons aquest paràgraf semblarà que actuaven plegats al Ripollès, però continuem. Se’ns explica més avall que el pare dom Guidiscle prosseguí i enllestí l’església començada pel seu predecessor Arnulf i que “es recolzà de bell antuvi en l’ajuda de l’Omnipotent i després en la col·laboració del senyor Oliba, comte, amb l’anuència del qual reuní allí una assemblea de bisbes, abats i canonges piadosos”, a fi de consagrar solemnement l’església. Després d’anomenar els bisbes que hi assistiren, en primer lloc el propi redactor de l’acta, Miró de Girona, Fruià de Vic i Guisad (el qual “estigué present en esperit”), diu que hi assistiren els canonges i la congregació d’abats religiosos i, tot seguit, “destacant entre els presents el marquès Oliba, i les restants persones, d’una condició i altra…”. Es a dir, després de l’episcopat celebrant, es posa en relleu entre els assistents la figura d’Oliba, al qual és donat un títol ostentós, el de marquès; aquest fet és molt significatiu, perquè entre els assistents hi era, també, el comte de Barcelona, que ací no és citat. Però l’acta prossegueix encara i, un cop s’ha explicat la consagració de les capelles que havien fet construir el comte Sunyer i el comte Miró, explica: “A continuació, el venerable comte Oliba, ja sovint esmentat, s’apressà a consagrar, per ministeri del·bisbe Fruià, a la diòcesi del qual se sap que està situada, l’església que allí mateix ha estat erigida en honor dels sants Pere i Andreu, per tal que fos profitós per a remei de les ànimes, és a dir, d’ell mateix, del seu pare, de la seva mare i també del seu germà, succeint els quals assolí la culminació de les seves dignitats i potestats”. Em sembla que és ben clar i que, gairebé, no ho pot ser més, de clar. Però no s’acaba aquí la narració, sinó que continua i diu que el comte Oliba “en la present assemblea de bisbes, d’abats, de canonges i de fidels seus i del venerable comte Borrell, la presència dels quals era pública, amb elegància d’estil i amb el consentiment de tots, promulgà un decret de manera que l’esmentat cenobi sempre es mantingués amb vigor amb un estatut intacte per la privació del jou, segons declara el document dels prínceps que segueix” i esmenta per aquest ordre els bisbes Fruià, Miró de Girona (el redactor), Fruià, “pontífex d’Osona” (no sabem si la repetició era intencionada o no), Guisad d’Urgell, Sunyer d’Elna, Vives de Barcelona, “i els senyors Oliba, Borrell i Gausfred, excel·lentíssims comtes”.

D’aquest decret, en comenta l’historiador Salrach (autor de la traducció de l’acta que seguim) que és un “autèntic precepte o decret comtal de confirmació de béns, concessió d’immunitats i reconeixement del dret de lliure elecció d’abat, atorgat, en plenitud de sobirania i a semblança dels preceptes carolingis, pel comte Oliba, i confirmat per la totalitat dels assistents”. Diu el precepte: “Sigui conegut de tots els fidels sotmesos a la nostra jurisdicció que, sense apartar-nos de la conducta paterna, encara que la petitesa humana no hagi pogut multiplicar el llegat del Creador, conservant no obstant el ritu secular en la dedicació del cenobi de Ripoll, amb l’acord dels nostres fidels que allí estaven presents, renovant i corroborant les confirmacions paternes i els seus decrets, amb poder propi establim i manem que amb summa reverència vigileu això: que les possessions que els nostres pares (segons expliciten les cèdules arxivades) mitjançant documents atorgats concediren a aquest cenobi, i que la culminació de la nostra dignitat ha augmentat amb generositat servant la fe…” i les possessions que han estat donades o ho seran pels fidels o adquirides pels monjos en els comtats d’Osona, Barcelona, Girona, Rosselló, Empúries, Peralada, Vallespir, Besalú i en el pagus d’Urgell i Berga, que totes aquestes possessions “amb tots llurs termes i adjacències, aquestes coses, les considerem com a donades en plena llibertat a Guidiscle, abat, i als seus successors, a fi que sense cap oposició les tinguin i posseeixin i les defensin en el nostre nom i el dels nostres fills, béns que, segons es diu, estan situats a cada comtat i així ho testifiquen les escriptures del monestir”. Continuarem aquesta citació tan llarga pel seu interès evident, com diu Salrach, a la manera dels preceptes carolingis: “A més, també l’excel·lència de la nostra majestat estableix això: que cap comte, pontífex, jutge públic o altre autoritat, en els esmentats llocs, no tingui la potestat de dirimir causes, ni demanar comptes, ni ningú pugui jutjar els seus homes, ni per homicidi, ni per incendi o robatori, ni per qualsevol altra causa. I quan els abats hagin mort, ells mateixos elegeixen entre ells els abats segons la regla de sant Benet. Si d’aquí endavant algú, oblidat el temor de la nostra potestat, gosés atemptar amb malèvola temeritat contra aquest document de la nostra jurisdicció, sàpiga que serà castigat per l’autoritat canònica i civil, de la manera següent…

Com que el monestir de Ripoll posseïa béns no solament a Osona, sinó també en els altres comtats esmentats, i als bisbats de Barcelona, Girona, Elna i Urgell, calia que les autoritats civils i eclesiàstiques assumissin el decret, d’ací que aquestes fossin anomenades en el text i que, les que hi assistiren, firmessin l’acta, on es fa constar, a més, el consentiment de tots. El comte Borrell de Barcelona, a més de signar (i aquest cop precedint la signatura d’Oliba, segurament per qüestió de protocol o qui sap si perquè l’hegemonia que el comtat de Barcelona havia d’exercir en el futur sobre els altres comtats catalans ja era, en certa manera, un fet), hi feu constar la seva adhesió, concretament: “Borrell, per la gràcia de Déu ínclit comte i marquès, que voluntàriament tingué cura d’expressar el seu consentiment a aquest escrit”.

Després de llegida aquesta acta, creiem que no ens pot estranyar gens trobar el comte de Cerdanya presidint un judici a Gombrèn l’any 987. I aquest comte era, precisament, Oliba, el que hem vist actuant a Ripoll, el qual, des del 984 era també comte de Besalú.

Quan el comte Oliba Cabreta renuncià als seus estats per retirar-se a Montecassino (988), el seu fill Oliba, que esdevingué més tard prestigiós abat de Ripoll i de Cuixà i bisbe de Vic, es convertí en comte de Berga i de Ripoll, fins que entrà com a monjo al cenobi ripollès (1002) i renuncià els seus comtats en fer la professió monàstica (1003). Hi renuncià a favor del seu germà Bernat I de Besalú, dit Tallaferro. D’aleshores endavant, el Ripollès (la vall de Ripoll) restà vinculat a la dinastia dels comtes de Besalú, fins a la integració dels estats d’aquests al comtat de Barcelona (1111).

Bibliografia

  • Pèire de Marca: Marca Hispanica sive limes Hispanicus, París 1688.
  • Jaume Villanueva i Astengo: Viaje literario a las iglesias de España, vols. VIII, XIII i XV, Madrid 1821, 1850 i 1851.
  • Josep M. Pellicer i Pagès: Santa María del Monasterio de Ripoll, Mataró 1888.
  • Francesc Carreras i Candi: Lo castell de Besora, Barcelona 1892.
  • Pau Parassols i Pi: San Juan de las Abadesas y su mayor gloria el Santísimo Misterio, 3a ed., Vic 1894.
  • Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias Históricas, 26 vols., Olot 1888-1915. Sobretot el volum XI (1901), però també els volums XV, I, X i XVI.
  • Jaume Martí i Sanjaume: Dietari de Puigcerdà, I, Ripoll 1926.
  • J. Masdéu: Sant Joan de les Abadesses, Vic 1926.
  • Ramon d’Abadal i de Vinyals: Catalunya carolíngia, II, Els Diplomes carolingis a Catalunya, primera part, Barcelona 1926-1950.
  • Joan Serra i Vilaró: Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius, I, Barcelona 1930.
  • Eduard Junyent i Subirà: El necrologio del monasterio de San Juan de las Abadesas, “Analecta Sacra Tarraconensia”, XXIII, 1950, pàgs. 131-192.
  • Frederic Udina i Martorell: El Archivo Condal de Barcelona en los siglos IX-X, Barcelona 1951.
  • Antoni Maria Badia i Margarit: L’acte de reconaissance depropieté au monastère de Sant Joan de les Abadesses (en 913) et son importance pour l’onomastique catalane, “Actes et mémoires du V Congrés International de Sciences Onomastiques”, I, Salamanca 1958, pàgs. 357-375.
  • Anscari M. Mundó: Entorn de les famílies dels bisbes Oliba de Vic i Oliba d’Elna, “Butlletí de la real Acadèmia de Bones Lletres”, XXVIII, Barcelona 1959-1960, pàgs. 169-178.
  • Jaume Marquès i Casanovas: Domma Ranlon ilustre dama gerundense de mil años atrás, “Anales del Instituto de Estudios Gerundenses”, XV, 1961-1962, pàgs. 317-329.
  • Ramon d’Abadal i de Vinyals: L’abat Oliba, bisbe de Vic, i la seva època, 3a ed., Barcelona 1962.
  • Ramon d’Abadal i de Vinyals: Els primers comtes catalans, 2a ed., Barcelona 1965.
  • Antoni Pladevall i Font: Els monestirs catalans, Barcelona 1968.
  • Josep M. Font i Rius: Cartas de población y franquicia de Cataluña, I, Textos, Barcelona 1969.
  • Antoni Pladevall i Font: Creació i antagonisme de les vegueries de la Ral i Camprodon, “Estudis d’Història Medieval”, IV, 1971, pàgs. 27-56.
  • Antoni Pladevall i Font: Dues llistes de parròquies del Bisbat de Vic del segle XIII, “Boletín Arqueológico (de Tarragona)”, fases. 113-120, 1971-1972, pàgs. 283-304.
  • Ramon d’Abadal i de Vinyals: La reconquesta d’una regió interior de Catalunya: la Plana de Vic (717-886) i La fundado del monestir de Ripoll, Dels visigots als catalans, II, Barcelona 1974, pàgs. 309-322 i 485-496.
  • Josep M. Salrach: El bisbe-comte Miró Bonfill i la seva obra de fundació i dotació de monestirs, “II col·loqui d’Història del Monaquisme Català”, II, Poblet 1974, pàgs. 57-81.
  • Miquel S. Gros i Pujol: L’arxiu del monestir de Sant Joan de les Abadesses. Notícies històriques i regesta dels documents dels anys - 995-1115, “II Col·loqui d’Història del Monaquisme Català”, II, Poblet 1974, pàgs. 87-128.
  • Eduard Junyent i Subirà: El monestir romànic de Santa Maria de Ripoll, Barcelona 1975.
  • Els Castells Catalans, vol. V, Barcelona 1976.
  • Eduard Junyent i Subirà: El monestir de Sant Joan de les Abadesses, Barcelona 1976.
  • Josep M. Salrach: El procés de formació nacional de Catalunya (segles VIII-IX), 2 vols., Barcelona 1978.
  • Cebrià Baraut i Obiols: Les actes de consagracions d’esglésies del bisbat d’Urgell (segles IX-XII), “Urgellia”, I, la Seu d’Urgell 1978, pàgs. 11-182.
  • J. Morer i F. d’A. Galí: Història de Camprodon, Barcelona 1979.
  • Josep M. Salrach: La Cerdanya entre l’antiguitat i l’edat mitjana. Aproximació al procés de formació, vigència i transformació, d’unes estructures, “Quaderns d’estudis medievals”, 1, 1980, pàgs. 15-24.
  • Eduard Junyent i Subirà: Diploma tari de la Catedral de Vic. Segles IX-X, I, Vic 1980.
  • Cebrià Baraut’i Obiols: Els documents, dels anys 981-1010, de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell, “Urgellia”, III, la Seu d’Urgell 1981, pàgs. 7-166.
  • Cebrià Baraut i Obiols: Els documents, dels anys 1010-1035, de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell, “Urgellia”, IV, la Seu d’Urgell 1982, pàgs. 7-186.
  • Antoni Pladevall i Font: Osona i el Ripollès, Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. I, Barcelona 1981.
  • Manuel Rovira: Un bisbe d’Urgell del segle X: Radulf, “Urgellia”, III, la Seu d’Urgell 1981, pàgs. 167-184.
  • Josep M. Salrach: El comte-bisbe Miró Bonfill i l’acta de consagració de Ripoll de l’any 977, “Miscel·lània Aramon i Serra”, IV, Barcelona 1984, pàgs. 303-318.
  • Jordi Bolòs i Masclans i Víctor Hurtado: Atlas històric de Catalunya. Anys 759-992, foli 10-1, Barcelona 1984, i folis 10-2 i 10-3, Barcelona 1985.
  • El Ripollès. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, Departament de Cultura - Generalitat de Catalunya, Barcelona 1985. (MPP)