L’església de Sant Pere de Camprodon fou consagrada l’any 904 com a església parroquial de la rodalia de Camprodon, de Creixenturri, de Seguries i d’altres viles del redós. Al llarg del segle X varen aparèixer dues parròquies més, les de Sant Cristòfol de Creixenturri i de Sant Pau de Seguries, que varen enxiquir la seva parròquia inicial, la primera adscrita al monestir de Camprodon i la segona passada molt aviat al monestir de Sant Joan de les Abadesses. En ésser erigida en monestir l’església de Sant Pere, vers l’any 950, la concurrència de feligresos perjudicava la vida monàstica, i per això, com succeïa amb la majoria dels monestirs, els monjos varen edificar aviat una segona església per a ús dels feligresos, tot reservant a la de Sant Pere només alguns drets de preeminència que varen subsistir fins al 1759. No es coneix ei moment en què fou edificada l’església de Santa Maria de Camprodon a pocs passos al sud-oest del monestir; devia ésser, però, el pas del segle X a l’XI, puix que el primer document que l’esmenta ja en ple funcionament és la butlla del papa Benet VIII del 1017 al monestir de Sant Pere: “la parròquia de la mateixa vall, l’església de Santa Maria, amb els delmes i les primícies i les oblacions dels fidels sense tribut”. Igualment en l’acta de consagració de l’església de Sant Pere del monestir del 1169 la primera església que els bisbes consagrats diuen que està unida al monestir és la de Santa Maria “quae juxta ipsum monasterium fundata est”. L’església actual de Santa Maria, que té adossada la rectoria, és un edifici gòtic del segle XIV, format per una ampla nau amb absis poligonal i capelles entre els contraforts. Destaca com a annex la capella dels Dolors, feta entre el 1710 i el 1722, i guarda també les relíquies de sant Patllori i elements que es creuen procedents del monestir, com els quatre capitells romànics primerament col·locats a la porta de l’entrada i després com a suport de l’ara de l’altar major. Aquests capitells es diu que procedeixen del claustre i són d’escola típicament rossellonesa. Segons una notícia de LI. Birba que no hem pogut comprovar, a la darreria del segle XI l’església de Santa Maria, que hem vist citada el 1017, degué ésser ampliada, consolidada o reformada, perquè hi ha referències a una consagració que devia tenir lloc durant l’abadiat de Berenguer (1096-1102). Exposa aquest autor que aquesta primera església —per tant la romànica —, devia estar situada a l’angle sud-occidental de l’esplanada de davant de l’església de Sant Pere, on, quan encara era cementiri, es veien restes d’una paret i un munt de pedres que la tradició local atribuïa a aquest primitiu temple. Segons aquesta suposició, la nova o gòtica del segle XIV es devia edificar un tros més enllà de la primitiva, o sigui, més acostada a les cases de la Vila de Dalt.