Situació
Vista de l’exterior de l’església de Sant Martí de Surroca des de llevant, amb l’absis, bellament ornamentat per un fris d’arcuacions cegues, distribuïdes a grups desiguals per bandes llombardes.
J. Vigué
L’església parroquial de Sant Martí de Surroca es troba situada al sector nord-oriental del terme municipal, al vessant de migjorn de la serra Cavallera, a 1 300 m d’altitud, a la capçalera de la riera de Malatosta i sota una cinglera de pedra que li ha donat el nom (Su-roca o Sots-roca).
Mapa: 256M781. Situació: 31TDG413807.
S’hi accedeix per la mateixa pista que surt de Surroca (vegeu Sant Martí d’Ogassa). Després d’una forta pujada, al cap d’1 km cal deixar la pista de mà esquerra, que va a Sant Martí d’Ogassa, i agafar la de mà dreta, que va a llevant, i amb poc menys d’un altre quilòmetre arriba a la parròquia. Cal demanar la clau al rector de Sant Martí d’Ogassa. (MAB)
Història
El lloc de Sant Martí de Surroca és documentat des de l’any 913, en l’acte de reconeixença que els homes de la vall de Sant Joan feren a l’abadessa Emma, on es diu que el terme del domini del monestir va cap a Fogonella (“usque in terminio de Sorrocha”) i d’allà al riu de Malatosquer.
En una altra compra que feu l’abadessa Emma a la dona Fruio i al seu fill Oliba, el 21 de febrer de l’any 930, de terres de Fogonella, diu que termenegen en un torrent que hi ha entre Fogonella i “sub rocha”; i l’any 977, en una venda de masos del terme d’Ogassa surt esmentat amb la forma “Sorraca”, topònim que el 1030 es repeteix com “Sorrocca”. Igualment en les primeres llistes de parròquies del bisbat de Vic dels segles XI i XII, surt esmentada sempre aquesta parròquia com Sant Martí de “Sots-rocha” o “Susroca”. Només d’ençà del segle XIV apareix la forma “Carocha” o “Sarrocha”, que convertint l’antic “sots” o “su” en “ça”, dona un nom equivalent a “la roca”.
Al començament del segle XI, el territori era de senyoria laical. Així l’any 1024, quan la consagració de l’església d’Ogassa, pertanyia al noble Joan Oriol, casat amb Adaleda, filla del comte de Besalú i Cerdanya Oliba Cabreta.
No se sap quan fou construïda la primera església, però sabem que l’any 1090 ja existia, i devia ésser un edifici força vell, perquè pocs anys després, el 1104, fou reedificat i consagrat novament pel bisbe Arnau de Malla, a petició del prior Adalbert i de la priora Elisabet, superiors, respectivament, de les comunitats masculina i femenina, que els monjos marsellesos havien establert aleshores a Sant Joan de les Abadesses. Això implica que l’església i la parròquia pertanyien al monestir de Sant Joan, probablement ja des dels temps d’Emma, però no hi ha gaire documentació per a aclarir-ho. Posteriorment, l’any 1264, l’abat de Sant Joan, Dalmau, adquirí de Jaume I la jurisdicció del castell de Pena, i amb ell el terme de Surroca que hi era adscrit juntament amb les parròquies de Sant Martí d’Ogassa, Sant Julià de Saltor, Santa Maria de Vidabona i una part del terme de Bruguera. Així, a les visites pastorals del final del segle XVII es diu que la parròquia pertanyia, en l’aspecte civil, al capítol de Sant Joan de les Abadesses, i en el criminal, al veguer o vegueria de Camprodon.
L’edifici fou refet el segle XII. L’any 1410 són documentades importants obres de consolidació de l’església, per a les quals donà permís el bisbe Alfons de Tous. Per les visites pastorals es coneixen alguns dels aspectes de la vida parroquial d’aquesta església, com l’afegitó, al començament del segle XVI, d’un cos d’edificació a manera d’ample campanar a la part de ponent, o les obres que foren realitzades entre els anys 1576 i 1595, amb l’obertura d’un rec per a desviar l’aigua que entrava a l’església, la construcció d’un pilar o esperó de pedra prop de les fonts baptismals, ja que la pedra del mur era salsida, una nova pavimentació i un repàs a la volta. Les darreres obres importants es realitzaren l’any 1774.
El segle XVIII l’església comptava amb els altars laterals del Roser, de Sant Sebastià, de Sant Antoni de Pàdua, de Sant Isidre i de Sant Pius V. Aquest darrer tenia també una imatge de sant Nicolau, altar que consta ja l’any 1410, quan Arnau de Calvella, en el seu testament, hi fundà un benefici que era patronat de l’abat de Sant Joan. L’any 1576 eren dos els beneficis fundats a l’altar de Sant Nicolau, i el visitador aquell any manà que hi fessin un retaule nou. L’altar del Roser i la seva confraria hi consten des del 1601.
Malgrat que el terme de Sant Martí de Surroca ha anat creixent, de manera que ha suplantat, en importància, el de Sant Martí d’Ogassa, que en altre temps fou la parròquia més important, actualment la vida es concentra al voltant de l’església dedicada a santa Bàrbara, bastida l’any 1882, que a la pràctica ha reemplaçat la parroquial de Sant Martí de Surroca, coneguda actualment com Surroca de Dalt. (APF-MLlC)
Església
Sant Martí de Surroca. Planta, a escala 1:200.
M. Anglada
La planta de l’església de Sant Martí de Surroca és d’una sola nau rectangular, coberta amb una volta de canó seguit, reforçada per un arc toral i capçada a llevant per un absis de planta semicircular, cobert amb una volta de quart d’esfera, la qual s’obre a la nau mitjançant un simple plec.
Exteriorment l’absis ha estat ornamentat amb un fris d’arcuacions llombardes, en sèries de cinc arcuacions al costat de tramuntana. La finestra absidal, de doble esqueixada, queda desviada i el seu eix és força descentrat respecte al corresponent fris d’arcuacions, de manera que la planta no presenta cap simetria entre les cares de tramuntana i de migjorn.
Aquest temple ha sofert unes modificacions molt semblants a les de Sant Martí d’Ogassa, amb els additaments de capelles laterals, però, sobretot, de la sagristia, que ocultava una part de l’exterior de l’absis. Les obres de restauració recentment acabades han consistit a suprimir els apèndixs, deixar les façanes laterals senceres i diferenciar les cobertes de la nau i la de l’absis. La reconstrucció ha estat respectuosa, tot i que les dues finestres de doble esqueixada de la façana de migjorn han estat fetes novament. La coberta anterior era com la de Sant Martí d’Ogassa, és a dir, que els dos vessants es prolongaven vers l’absis i prenien una forma cònica, tot constituint un cos amb l’antiga sagristia.
La porta, a la façana de migjorn, és d’una arcada amb grans dovelles i remarcada per un guardapols. El campanar, que presenta senyals d’haver estat afegit a l’extrem de ponent, com a prolongació de la nau, és de planta rectangular, de dos pisos, amb dos ulls a cadascuna de les quatre cares, i cobert amb dos vessants. El seu aspecte, tot i ésser sobri, imposa per la seva solidesa i harmonia amb la resta de l’edificació.
L’aparell, de carreuons només escairats, força compacte, ha estat rejuntat amb morter de calç, refós en tots els exteriors, i la coberta, refeta de bell nou amb lloses de pedra. A l’interior hom ha deixat la part de sota el campanar, amb els paraments i voltes, enguixada, mentre que la resta és de pedra vista.
Una vista de l’interior de l’església, amb una petita nau, coronada vers el costat de llevant per un absis semicircular.
J. Vigué
L’arc toral queda descentrat i la diversificació d’aparells es manifesta clarament amb juntes deixades expressament.
La volta, de canó seguit, ha estat rebaixada i les diferències queden pronunciades en arribar a la degradació dels arcs del presbiteri.
L’edifici, en la seva part inicial, pot ésser considerat un bon exemple d’aplicació de les formes constructives i decoratives de l’arquitectura llombarda del final del segle XI i del principi del XII, en una obra rural, en la qual aquelles formes, plenament definides i evolucionades, són emprades com un codi formal de referència, d’una manera irregular, amb dubtes i vacil·lacions, accentuats per les successives reformes que l’edifici ha patit al llarg de la seva història. (MAB-JAA)
Bibliografia
- Francesc Monsalvatje i Fossas: Nomenclátor histórico de las iglesias parroquiales y rurales, santuarios y capillas de la provincia de Gerona, vol. III de Monasterios e Iglesias, XVII de la col., Olot 1909, pàg. 224.
- Eduard Junyent i Subirà: Parroquia de San Martín de Surroca, “Itinerario histórico de las parroquias del obispado de Vich”, separata de la “Hoja Parroquial”, núm. 131, Vic 1945-1952.
- Antoni Pladevall i Font: Sant Martí de Surroca, programa de la “Festa de Santa Bàrbara patrona de les Mines de Surroca”, desembre 1977.
- Antoni Pladevall i Font: Ogassa, Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. I (Osona i Ripollès), Enciclopèdia Catalana SA, Barcelona 1981, pàg. 358. (APF-MLlC)