Santa Maria de Benasc

Situació

L’església parroquial de Santa Maria es troba al centre de la població de Benasc, a la Plaça Gran, dita avui de l’Ajuntament. La vila de Benasc és situada al marge esquerre de l’Éssera, a 1 138 m d’altitud, en un petit eixamplament de la ribera. La vila antiga té forma ovalada, amb carrers estrets i un xic tortuosos.

Mapa: 32-9 (180). Situació: 31TBH969202.

Condueix a la vall de Benasc i a la vila del mateix nom la carretera C-139 de Barbastre a França, que segueix el curs de l’Éssera i mor prop de l’antic hospital de Benasc. (JBP)

Història

Aquesta església, inicialment de la diòcesi d’Urgell, va pertànyer després a la de Roda, matriu de la de Lleida. L’església de Santa Maria té el títol de col·legiata, ja que el seu abat o prior formava comunitat o capítol amb la resta de rectors de les parròquies de la vall de Benasc. Com a centre religiós més important de la vall, la seva història restà gairebé sempre vinculada a l’ardiaconat de Benasc. L’església tingué com a cotitular sant Marçal.

A partir de l’anomenat Ròtol de Benasc, se sap que la vila de Benasc a la primeria del segle XI tenia dues esglésies, el monestir de Sant Martí, emplaçat al Cap de la Vila, i l’església de Santa Maria i Sant Marçal, regida ja per una comunitat de clergues, al Sòl de la Vila. En el seu testament del 1047 Sanga donà diverses heretats en almoina per la seva ànima i per les dels seus pares, els seus marits Enard i Apó Galí i llurs fills; deixà també un lot de béns en tinença del seu fill Guillem Apó perquè anualment fes celebrar exèquies per la seva ànima als clergues de Santa Maria i Sant Martí de Benasc, però disposà que si en el futur aquest no ho volia fer, llavors passaria als altres fills, als nebots o la posteritat, i, fins i tot, si tampoc els parents ho feien bé, manà que els clergues de Santa Maria i Sant Marçal prenguessin l’alou i les vinyes i fessin tal com havia establert.

En la col·lecta de la dècima papal de l’any 1279 el benefici eclesiàstic corresponent a l’abat de l’església de Benasc, dins l’ardiaconat de Terrantona, va ésser taxat en 12 sous jaquesos. L’any 1291 l’església de Benasc era vacant per renúncia de Pere de Vilaplana, vicari de Santa Creu de Saragossa i abans prior de Benasc. Aleshores, el nou bisbe Guerau d’Andria, a instàncies del degà capitular de Lleida, uní Santa Maria a l’ardiaconat de Benasc. En realitat concedí a l’ardiaca Jaume de Camporrells i als seus successors el dret de col·lació, la investidura i la presentació dels futurs vicaris al bisbe i es reservà només el servei d’hospitalitat.

L’any 1571, mitjançant una butlla de Pius V, Santa Maria de Benasc va ésser unida a la nova diòcesi de Barbastre. En el moment de la desamortització (1858), l’església de Benasc era propietària d’unes 4 ha a l’alta vall de l’Éssera, principalment en prades de farratge. El notable edifici de Santa Maria de Benasc, aixecat bàsicament al segle XIII, fou ampliat i modificat al segle XVII amb creuer, presbiteri i campanar. Al segle XIX són documentades diverses ofrenes a l’església de fills il·lustres de la vila. Durant la Guerra Civil Espanyola desaparegueren diversos objectes que es custodiaven al seu interior. (JBP)

Església

Portada de l’església, feta amb un arc de mig punt ressaltat per tres arquivoltes i un guardapols, que anuncia ja l’estil gòtic; al seu damunt destaca un ull de bou amb motius esculpits, de factura més rústega que la de la porta.

ECSA - J.A. Adell

L’església de Santa Maria de Benasc és un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil apuntat, reforçada per quatre arcs torals, amb capelles entre els pilars dels arcs, obertes al gruix dels murs. L’edifici no ha conservat la seva capçalera originària, que fou substituïda per l’actual presbiteri, amb un gran creuer, cupulat, i tres capelles cobertes amb voltes de llunetes. Probablement en el mateix moment en què se substituí la capçalera es va redecorar tot l’interior del temple amb motllures a l’arrencada dels arcs i es va modificar la capella nord-est, fent-la molt més alta que la resta de capelles, més baixes i cobertes amb volta de canó de perfil apuntat.

Al centre de la façana de ponent s’alça un esvelt campanar de torre, dividit en tres pisos per una senzilla motllura i amb finestres d’esqueixada recta només al seu extrem superior, seguint el mateix model del campanar de Sant Martí d’Espés de Baix, i com aquest, amb la part baixa coberta amb volta de canó integrada en l’espai litúrgic de la nau.

La porta s’obre a l’extrem de ponent de la façana sud. És feta amb un arc de mig punt ressaltat per tres arquivoltes i un guardapols, motllurats amb temes de factura gòtica. Damunt la porta s’obre un ull de bou de peces de marbre blanc, amb ornamentació escultòrica de factura molt diferent i més rústega que la de la portada, que sembla traslladat d’un altre lloc al seu actual emplaçament. Hom s’ha preguntat si aquest ull de bou i la portada poden procedir de la desapareguda església del monestir de Sant Martí de Benasc.

D’altra banda, a la façana sud es conserven altres finestres, dues de doble esqueixada que il·luminen directament la nau per sobre de les capelles, i tres finestres més, corresponents a cada capella, formades per una finestra d’una sola esqueixada, flanquejada a la part superior per dos petits ulls de bou, en una composició molt curiosa.

L’aparell en el conjunt de l’edifici és format per una combinació de carreuó i reble irregular, amb carreus ben tallats en la formació de les cantonades. Aquest tipus d’aparell canvia al mur nord, que és construït amb carreuó allargassat, disposat en filades uniformes, sense elements diferenciats en la formació de cantonades.

La nau de Santa Maria de Benasc és sens dubte una obra ja tardana, datable al segle XIII, en la qual l’estructura constructiva, encara romànica, que confia en el mur com a únic element de suport de la volta, es combina amb la necessitat funcional de la multiplicació de capelles, que es col·loquen entre els pilars dels arcs, motiu pel qual cal regruixir exageradament els murs laterals. L’edifici no empra els recursos estructurals que caracteritzen l’arquitectura gòtica, que es manifesta tímidament a l’ornamentació de la portada i a la capella coberta amb volta de creueria afegida al segle XIV a l’angle sud-oest.

Tot i la seva unitat estructural, no podem excloure la hipòtesi que la nau de Santa Maria de Benasc es construís aprofitant part de l’estructura de l’església més antiga, de la qual conservà probablement el mur nord, incorporat a l’obra de l’església. (JAA)

Escultura

Crismó que corona la porta d’entrada a l’església, de dimensions força reduïdes i de tipologia habitual.

ECSA - F.X. Mingorance

Per sobre la clau de la volta de la porta de migjorn d’aquesta església, trobem esculpit un relleu que representa el crismó, o símbol de Crist. Probablement no és aquest el seu emplaçament originari ja que és perfectament apreciable que la portada i el mur de migjorn han estat força alterats i restaurats. Malgrat això, és probable que aquest relleu es trobés emplaçat en un lloc molt similar a la primitiva porta del temple.

Com és habitual, al crismó apareixen les lletres “X” i “P”, que corresponen a les dues primeres lletres del mot grec Xristos.

Aquestes es combinen amb la creu. Dels braços superiors de la X pengen les lletres gregues alfa i omega. Tot això inscrit dins un cercle.

El símbol de Crist, o crismó, va tenir el seu origen en època paleocristiana, tot i que el seu ús va perdurar durant tota l’edat mitjana.

De relleu molt pla, quasi en baix relleu, pot tractar-se d’un dels elements més antics que es conserven del temple. És una peça de datació difícil, probablement del segle XI o XII, sense que puguem fer-ne una precisió més exacta. Com tampoc no es pot descartar que es tracti d’un element decoratiu procedent d’un altre monument anterior a la construcció del temple. (FXMR)

Talla

A l’Arxiu de la Comissió del Patrimoni Cultural de la Diòcesi de Barbastre es conserva una fotografia d’una talla de sant Martí de Tours assegut en un tron procedent de l’església de Santa Maria de Benasc, desapareguda arran de l’incendi esdevingut el 1925.

Desconeixem les seves mides, i la fotografia no recull cap altre objecte que ens permeti fer-nos-en una idea aproximada.

La figura de sant Martí, bisbe de Tours, que ocupà la càtedra eclesiàstica durant els darrers anys del segle IV, apareix asseguda en un petit escambell, en actitud de beneir i vestit com correspon a la seva categoria eclesiàstica, amb mitra, túnica, casulla i bàcul episcopal. Tot i la simplicitat amb què l’escultor tracta els diferents elements de l’obra, destaca el tractament dels plecs de la túnica a la part baixa de les cames i la decoració de la sanefa central i del coll de la casulla i la mitra, on l’artista volgué reflectir l’ornamentació amb pedres precioses o brodats. El bàcul, es pot percebre que era decorat, però no es pot assegurar del tot ja que apareix de perfil a la fotografia. El rostre, coronat per la mitra, té un cànon força estilitzat. La barba no es presenta treballada per l’escultor sinó que és realitzada amb la policromia, a diferència dels cabells, que es poden entreveure per sota de la mitra, que són treballats en relleu.

No tenim cap element o inscripció que l’identifiqui com a sant Martí d’una manera indiscutible, però hem de pensar que sant Martí és un personatge bíblic amb moltes advocacions a les terres ribagorçanes, només superat per figures tan cabdals com sant Pere i la Mare de Déu.

Formalment i iconogràficament la tipologia respon a l’establerta per a la figura de la Maiestas Domini, d’un Crist sedent, tot beneint amb la mà dreta, amb la indumentària i el bàcul de la mà esquerra com a únics elements diferenciadors respecte a la representació divina, que acostuma a portar un llibre o esfera.

Tot i que la fotografia conservada és en blanc i negre, es pot observar clarament que la figura era policromada. El que no podem saber de cap manera és si la policromia, bastant ben conservada pel que es pot apreciar, era l’original o responia a repintades posteriors.

La representació d’un sant bisbe assegut, realitzada en talla de fusta policromada, és bastant estranya en època romànica, si bé no desconeguda del tot. Al Museu Nacional d’Art de Catalunya es conserva la figura d’un sant bisbe sedent de procedència desconeguda (MNAC/MAC 35734) que R. Alcoy data dels primers anys del segle XIII i posa en relació amb el grup creat al voltant de Sant Martí Sarroca (vegeu el vol. I, pàg. 305, d’aquesta obra).

Quant a la figura de sant Martí de Tours, no és estranya a la pintura mural i el trobem representat de manera molt semblant a l’església de Sant Martí de la Cortinada (Andorra), on apareix dempeus, nimbat, vestit com a bisbe i portant bàcul (si bé s’ha perdut el fragment corresponent al braç dret, tot sembla indicar que el tenia aixecat en actitud de benedicció). Pel que fa a la talla de fusta, existeix una figura de sant Martí, conservada al Museu d’Art de Girona (núm. 46 de l’inventari), en la qual el sant apareix dempeus, vestit amb la indumentària pròpia del seu càrrec episcopal i tocat amb una senzilla mitra. Amb la mà dreta beneeix i amb l’esquerra porta un llibre. Estilísticament les dues peces no tenen res a veure.

Aquestes figures de sant Martí són una petita mostra del canvi de mentalitat i de culte que es va produir a la darreria de l’època romànica com també del paper espiritual que desenvoluparen els sants, cada vegada amb més importància, com a intercessors del poble cristià davant de Déu.

La datació d’aquesta peça pot situar-se al principi del segle XIII, moment en què el culte dels sants comença a prendre més importància. Malauradament la desaparició de la peça ens privà de molts elements de judici per a poder establir-ne un estudi més acurat. (FXMR)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Villanueva, 1851, vol. XV, ap. LXIII, pàgs. 355-356
• La Canal, 1856, vol. XLVI, ap. V, pàgs. 232-234
• Huesca, 1887, vol. IX, doc. 23, pàgs. 491-492
• Ibarra, 1904, doc. 43, pàgs. 491-492
• Yela, 1932, doc. 10, pàgs. 60-61
• Rius, 1946, vol. I, pàg. 123
• Ubieto, 1964, núm. 13, pàgs. 33-62
• Martín Duque, 1965, doc. 133
• Benedicto, 1995, pàgs. 73-75

Bibliografia sobre la talla

• Cook-Gudiol, [1950] 1980, pàg. 317
• Tierra Nuestra. Arte y Fe en el Valle de Benasque, 1994, núm. 67