Aquesta església, ara desapareguda, fou en un primer moment un monestir emplaçat a septentrió del nucli urbà del poble de Benasc o Cap de la Vila. En deixar de ser monestir es convertí en església parroquial. Va ésser destruïda amb motiu d’emmurallar i fortificar Benasc durant la guerra del Francès perquè en dificultava la defensa. A l’anomenat Ròtol de Benasc compareixen l’abat i els monjos de Sant Martí com a propietaris de terres, vinyes i prats, als Quadres, a Peguera i a Ritobo. Malgrat que no surt esmentat entre els electors del bisbe Borrell de Ribagorça (1017), un abat Baró participà vers el 1024 en el judici de la comtessa Major celebrat a Benasc, la qual cosa ens fa pensar que aquest abat i l’ardiaca homònim de Roda que va assistir a l’acte de la catedral d’Urgell del 1017 són la mateixa persona. D’això s’infereix que el monestir de Sant Martí depenia de l’ardiaca de Benasc. La vida d’aquest monestir, però, va ésser efímera. No superaria mai la crisi monàstica i vers el 1047, en el testament de la senyora Sanga, es parla ja dels clergues de Sant Martí de Benasc, que probablement eren ja mancomunats amb els de Santa Maria, l’altra església de la vila. El 1571 Sant Martí de Benasc fou integrada al nou bisbat de Barbastre.