Situació
Un aspecte del mur que delimita el recinte del castell, adaptat al cimal de la penya.
ECSA - A. Roura
Les ruïnes del castell de Reiners es troben dalt d’un turó des d’on es domina el conjunt de la població de Reiners, escampada per la vall de la ribera del seu nom, que desguassa al Tec pel seu marge dret.
Mapa: 2449. Situació: Lat. 42° 28′44″ N - Long. 2° 42′29″ E.
Per a arribar al poble de Reiners cal seguir la carretera D-15, que s’agafa a la D-115, a l’entrada del veïnat del Pont de Reiners, que es troba a gairebé 3 km de Ceret. Situats davant l’església parroquial de Sant Vicenç de Reiners, veurem un camí, vorejat de xiprers, que passa pel davant de la casa del Comú i del cementiri. Cal seguir uns quants metres aquest camí. Després cal tombar a l’esquerra fins a la casa situada més amunt del vessant, darrere de la qual s’agafa el corriol que puja, en uns 10 minuts, fins al cim del turó, on hi ha les restes del castell, juntament amb el dipòsit d’aigua municipal. Aquest camí és, en gran part, format per esglaons tallats a la roca. (EBP)
Història
L’esment més antic del lloc de Reiners és de l’any 988, en què el monestir de Santa Maria d’Arles rebé una donació d’una vinya a Reiners, al Vallespir, de part d’uns aloers anomenats Oliba i Fredari. L’any 1027, el comte Guillem I de Besalú i la seva esposa, la comtessa Adelaida, donaren a l’església de Sant Salvador, Sant Genis i Sant Miquel de Besalú el seu alou de Reiners, al Vallespir, amb l’església de Sant Vicenç i tots els seus alous i totes les seves pertinences.
L’any 1108, un tal Pere Guillem de Reiners —castlà del terme?— era testimoni en un plet a favor de l’abadia d’Arles, i hom el retroba encara el 1119.
Al segle XIII la senyoria eminent de Reiners, amb el seu castell, es trobava en mans dels Serrallonga, vassalls dels vescomtes de Castellnou. L’any 1261 Guillem Hug de Serrallonga afranquí de les servituds feudals Berenguer Galangau i els seus descendents, el qual era un dels homes propis del dit senyor, del lloc de Buçac, en el territori del castell de Reiners. El mateix Guillem Hug de Serrallonga, en el seu testament del 1267 fet abans d’anar a la croada, deixà l’usdefruit del castell de Reiners a la seva esposa Gueraua.
D’aquest llinatge passà, el 1313, als Rocabertí, pel matrimoni de Beatriu de Serrallonga, hereva del seu germà Guillem Galceran, amb el vescomte de Rocabertí. El 1420, Eulàlia Jordà, filla de Bernat Jordà, jurisconsult de Perpinyà, comprà la senyoria de Reiners a Bernat Hug de Rocabertí, i l’aportà a la família del seu marit, Bernat II Albert (†1453). Els seus descendents la tenien encara a la fi d’aquest mateix segle. Després passà a la família Ros. Poc abans de la Revolució Francesa, era senyor de Reiners Abdó Senén de Ros, comte de Sant Feliu d’Amunt i d’Avall i baró de Cabrenys. (PP-JBH)
Castell
Les restes d’aquest castell són força escasses. La construcció del dipòsit d’aigua a la part central i més elevada del puig ha contribuït a eliminar-ne una bona part.
Actualment les restes de construcció més apreciables pertanyen al recinte que delimita el cimal. Aquest recinte s’adapta a les inflexions naturals del caire de la penya acinglerada, si bé en alguns llocs la roca ha estat tallada artificialment, en especial al nord i al nord-oest.
El mur més ben conservat es troba al costat occidental, sobre el vessant de pendent més abrupte. És un pany de muralla d’uns 10 m de llargada, que es manté en alçada irregular, d’uns 3 m de màxima. S’hi obren tres petites espitlleres, situades a diferents nivells. A l’extrem nord aquest llenç enllaça amb la resta d’un cos sobresortint, possible torre rectangular, que crea una estructura de murs de gruix enorme. L’aparell és de blocs de pedra calcària del mateix terreny geològic, bastament escairats en forma de carreuons, que es disposen força regularment, lligats amb morter.
El mur de llevant també és de pedres i morter. Una part del seu traçat crea una àmplia corba. Es manté en poca alçada. Al sud i sud-est, en canvi, les restes d’un llenç que es dreça en una alçada d’1,5 m presenten una construcció de blocs de pedra sense treballar, lligats amb fang. Entre aquest mur i el cim del turó hi ha un fort desnivell. És un espai amb terraplens, on hi ha rastres de fonaments de murs diversos. S’hi pot veure un escampall de fragments d’opus signinum, vestigis d’algun paviment, o potser del revestiment d’una cisterna.
A tot l’àmbit d’intramurs hi ha, a més, una gran dispersió de trossos de teules, de ceràmica grisa i de pedres amb morter encastat. El conjunt de les ruïnes té una llargada d’uns 25 m de nord a sud i una amplada d’uns 12 m d’est a oest.
Les escasses restes apreciables no permeten apuntar una possible datació; cal tenir en compte, a més, la diversitat de la construcció, amb morter o amb argila. Anotarem, només, que el parament de carreuó, del sector de ponent, recorda molt l’aparell característic de moltes edificacions del segle XI. (JBH-EBP)
Bibliografia
- Ponsich, 1980b
- Cazes, 1990, pàg. 38