Situació
Vista de ponent de l’església, amb una singular escala que puja al campanar i a la coberta de la nau.
ECSA - A. Roura
El poblet del Vilar es troba al nord-oest del terme municipal de Reiners, a l’únic sector d’aquest municipi que s’estén pel costat esquerre del Tec, igualment que la capella i el mas de Sant Pau i la urbanització moderna de l’indret.
Mapa: IGN-2449. Situació: Lat. 42° 29′57″ N - Long. 2° 42′29″ E.
Per a arribar-hi, cal seguir des de Ceret la carretera D-115. Fets 2, 5 km, un cop passat pel veïnat de la Cabanassa i abans d’entrar al nucli del Pont de Reiners, surt a mà dreta la carretera D-15 que tot seguit travessa el riu pel pont de ferro. Cal seguir-la aproximadament 1 km fins al poble del Vilar. L’església de Santa Maria, amb el cementiri parroquial, és al seu extrem de ponent, una mica separada del nucli de població. (EBP)
Història
En el testament de Bernat I Tallaferro, comte de Besalú, sembla que hi hauria una primera referència indirecta sobre l’església de Santa Maria del Vilar. El comte llegà al monestir d’Arles un alou situat al “vilar de Santa Maria”, al Vallespir, que molt probablement s’hagi d’identificar amb el Vilar de Reiners. El 15 de febrer de l’any 1114 el bisbe Pere Bernat d’Elna consagrà aquesta església, dedicada a Santa Maria i que consta situada segons el document en el “Vilar de Gennó”, antropònim que no tornà a aparèixer en altres documents. En l’acta es fan constar els noms dels homes del lloc que havien edificat l’església, es fixen els afrontaments del seu terme parroquial i la delimitació del cementiri al seu voltant.
El nom de Santa Maria del Vilar ha motivat una vella confusió entre aquesta església del Vilar de Reiners i la del priorat augustinià homònim de Santa Maria del Vilar, a Vilallonga dels Monts, al Rosselló, dependència del monestir empordanès de Lledó, a la qual alguns autors han atribuït erròniament l’esmentada consagració del 1114.
A l’inici del segle XII el bisbe d’Elna Pere Bernat (1113-29) cedí l’església del Vilar de Reiners al monestir canonical de Santa Maria del Camp (municipi de Paçà, Rosselló). Una butlla del papa Alexandre III de l’any 1163 al priorat de Santa Maria del Camp confirmà aquesta subjecció. (JBH)
Església
Porta de l’església, amb peces de ferramenta de tradició romànica, precedida d’un porxo tardà.
ECSA - A. Roura
Església d’una nau, amb un absis de planta rectangular de força llargada i d’amplada poc inferior a la nau. La nau és coberta amb una volta de canó de mig punt. L’interior ha estat excessivament restaurat. Sobre el frontis o façana de ponent es dreça un campanar d’espadanya que consta de tres pilars, closos per dos arcs de mig punt, fets amb lloses disposades en ventall.
La porta, en aquest frontis, és d’un sol arc de mig punt de dovelles curtes i poc amples, tallades en pedra tosca o de travertí. L’entrada resta aixoplugada per un porxo llarg i estret, cobert amb una volta de canó que acaba en un plec de mig punt, també de dovelles de tosca, barrejades amb altres de granit. El porxo serveix de suport a una escala d’obra, adossada a la façana, que puja al campanar i a la coberta de la nau.
L’única finestra antiga conservada enterament es troba al mur oriental de l’absis. És una obertura d’un sol biaix de forma rectangular, amb una petita llinda, a manera de sagetera. És emmarcada amb pedres força ben tallades i polides, que contrasten amb la rudesa de l’aparell del mur.
Una sagristia d’època tardana queda afegida a tot el costat meridional d’aquest absis.
Els paraments externs de l’església han estat repicats i s’ha aplicat molt de ciment entre les pedres. L’aparell es caracteritza per l’ús de blocs de pedra grans, principalment de granit, de mides regulars, formant filades força seguides. Les cantonades són de carreus estrets, disposats al llarg i de través. No s’aprecia cap diferència evident entre els aparells de la nau i els de la capçalera.
Per la senzillesa i rusticitat de la construcció, és difícil establir si la capçalera carrada pertany a l’època de la consagració del 1114, seguint fórmules constructives tradicionals d’arrel molt arcaica, o bé si es tracta d’una pervivència del temple més antic. Ens inclinaríem més aviat per la primera possibilitat esmentada. És a dir, creuríem que tot l’edifici ha estat bastit als primers temps del segle XII, ja que, com hem indicat, no s’hi aprecien diversitats en els paraments de la nau i de l’absis.
L’església conserva al seu interior una pila de font baptismal, hemisfèrica, amb motllura horitzontal a la boca, coberta amb un tap de fusta revestit de cuir clavetejat. (JBH)
Forja
Calc dels gravats del forrellat de forja de la porta de l’església.
J. Badia
Els dos batents de fusta de la porta d’aquesta església han conservat algunes peces de ferramenta romànica o de tradició romànica. Sis cintes horitzontals amb el característic disseny de dobles volutes o espires a cada extrem, que en aquest cas són poc cargolades, formen el conjunt de la porta. Les cintes són llises, llevat de la situada a la part central de la porta, la qual inclou un altre doble joc de volutes col·locat verticalment i té la superfície acanalada. També hi ha un tirador amb l’argolla de tres nusos, que penja d’un anell estriat fixat a una placa rodona, que és decorada amb un cercle de petits forats calats.
El forrellat cilíndric, que corre dins de dues anelles llises, és de mida poc gran i força senzill. Acaba, a l’extrem corbat, en un capet zoomòrfic, molt esquemàtic, en el qual només destaca un musell allargat i unes minúscules banyes cargolades.
El pal vertical del forrellat és decorat amb una franja d’incisions formant reticulat. A la part superior d’aquest pal, ja en el cos horitzontal de la peça, hi ha una creu llatina incisa que fa 2 × 1,5 cm. Del seu pal horitzontal o patibulum pengen les lletres alfa i omega, amb el seu simbolisme ben conegut, però disposades a la inversa, l’omega a l’esquerra i l’alfa a la dreta. Els espais situats a sobre del dit pal horitzontal són ocupats per dues línies també horitzontals. Aquesta creu és acompanyada, a cada costat, per dos signes. El de l’esquerra ara probablement resta incomplet, una V hi enllaça amb una altra línia inclinada, que pot fer pensar que potser s’hi hauria gravat una M. El de la dreta és una S, però mal traçada, com en negatiu, la qual cosa —si es té també en compte el que hem indicat de la posició de l’alfa i l’omega de la creu— fa pensar que el dibuix potser fou copiat d’un model que l’autor col·locà en sentit invers. (JBH)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Monsalvatje, 1915, vol. 24, pàg. 251, ap. XII, pàgs. 326-328 i ap. XXXIX, pàgs. 401-403
- Vayreda, 1930, ap. 13, pàgs. 158-159
- Miquel, 1945-47, vol. II, doc. 497, pàgs. 6-10
- Ponsich, 1980b, pàgs. 85-86
- Cazes, 1990, pàg. 43
Bibliografia sobre la forja
- Justafré, 1988, pàg. 27