Castell de Puèg-laurènç

Situació

Vista aèria d’aquesta important fortalesa, formada per dos recintes ben diferenciats.

ECSA - Camara J.P. Joffre

Espectacular vista aèria d’aquest castell, amb el seu camí d’accés format per un seguit de rampes en ziga-zaga.

ECSA - Camara J.P. Joffre

Aquest castell és construït al cim d’una gran roca espadada (751 m d’altitud), immediatament al NW del petit poble de Puèg-laurènç. Tenia com a funció vigilar la vall de la Bolzana, via natural de comunicació entre l’alta vall de l’Aude i la plana de la Fenolleda.

Mapa: IGN-2348. Situació: Lat. 42° 48′17″ N - Long. 2° 17′59″ E.

Hom arriba a Puèg-laurènç a partir de Caudièrs de Fenolhet per la D-117 en direcció a La Pradèla (6 km). Arribats a aquest poble, cal prendre a mà esquerra la D-22, que en un recorregut d’1 km mena fins al poble de Puèg-laurènç. El castell és 1 km més al N. L’antic camí del castell parteix del poble i arriba pel SW al peu de la muralla després d’haver franquejat una sèrie de terrasses fortificades disposades en ziga-zaga. (PP)

Història

Aquest castell fou en un primer moment una fortalesa propietat de l’abadia de Sant Miquel de Cuixà. Formava part del domini més important que tenia aquest monestir a la Fenolleda, la vall de Santa Creu, nom que rebia a l’edat mitjana l’alta vall de la Bolzana. Un precepte del rei Lotari de l’any 958 adreçat a l’esmentat monestir ja testimonia aquest gran domini: “en el país anomenat Fenolleda, el lloc on existeix una església a honor de la Santa Creu, amb el Mont Ardit [nom originari de Puèg-laurènç], amb l’església de Sant Llorenç i les altres esglésies, amb llurs delmes, primícies i llur alou.” Aquest mateix precepte dona les afrontacions de la vall de Santa Creu.

La butlla del papa Joan XIII de l’any 968, on es confirmen els béns de Sant Miquel de Cuixà, esmenta per primera vegada el castell de Puèg-laurènç com a possessió de l’abadia. Diu textualment: “al comtat de la Fenolleda, l’església de la Santa Creu amb el castell i tot el que li pertany”. La butlla del papa Sergi IV, atorgada a Cuixà el 1011, dona moltes més precisions sobre aquesta gran propietat de Cuixà i el seu origen i referma que el castell de Puèg-laurènç era una possessió de Cuixà. Segons aquesta butlla, Cuixà havia rebut la vall de Santa Creu, amb els seus límits i el seu territori, gràcies a una donació del comte Sunifred II de Cerdanya-Besalú que s’ha de situar entre l’any 950 i el 958, si es té en compte que l’any 950 una butlla del papa Agapit II a Cuixà no recull com a propietat del monestir la vall de Santa Creu. Dins aquest domini, a part l’església de la Santa Creu, la butlla del 1011 menciona també les esglésies de Sant Miquel arcàngel i de Sant Joan, a la vall Alba, amb els delmes, les primícies i totes les coses que els pertanyen i també el castell de Sant Llorenç [Puèg-laurènç], amb l’església del mateix nom. Tres d’aquestes esglésies són ben identificables (Santa Crotz de Lavanhac, Sant Laurènç de Puèg-laurènç i Sant Joan de Montfort). No se sap on era situada l’església de Sant Miquèl (potser a Ginclar o Salvesinas). (PP)

El primer castellà de Puèg-laurènç que és identificable amb alguna certesa és Pere Català, que figura com a testimoni en un document de Guillem de Perapertusa de l’any 1217. El 1242 el castell era detingut per Roger Català, sens dubte fill de Pere. Aquests anys el castell es convertí en un indret de refugi de molts càtars. El 1241 el diaca càtar Pere Paraire hi sojornà, i vers 1245-46 molts perfectes i moltes perfectes s’hi allotjaren. El control del castell pel rei de França sembla efectiu vers el 1250 i cinc anys més tard el rei Lluís IX ordenà al senescal de Carcassona una sèrie de treballs de fortificació del castell que el consagraren com un dels punts estratègics de la nova frontera amb els reialmes de la Corona d’Aragó. (DB)

Castell

Planta del castell, a escala 1:800, tal com va quedar després de les obres que hi feu fer el rei Lluís IX de França a partir del 1255.

L. Bayrou

Aquest castell està format per dos recintes, el sobirà i el jussà. El recinte jussà, de planta heptagonal, inclou una vasta esplanada irregular, d’una llargada d’uns seixanta metres i una amplada de vint-i-cinc. Les muralles en aquest sector fan de 8 a 10 m d’alçada i tenen un gruix d’1,20 m. Són flanquejades a l’E per dues torres d’angle de planta de ferradura. La porta principal s’obre al mur sud i a més disposa d’una poterna que s’obre a l’angle que forma la cortina sud amb la torre de l’extrem de llevant; hi ha una altra poterna al mig de la cortina nord del recinte. Tots els murs d’aquest recinte, del segle XIII, presenten merlets rectangulars i estan aixecats arran de cingle. A l’interior de l’esplanada són visibles alguns estatges adossats als murs nord i sud.

El recinte sobirà des de l’esplanada del jussà, amb la porta d’accés i la part superior de la gran torrassa quadrada.

ECSA - A. Roura

A l’W del castell hi ha el recinte sobirà, assentat a la roca, a uns 8 m per sobre del recinte jussà. Hom hi accedia per un pont de fusta, sostingut per uns boquets de pedra. Al centre d’aquest segon recinte s’alça una torrassa quadrada (5,10 m × 5,20 m) amb murs d’un gruix d’1,20 m. Aquesta torre presenta un parament de pedres tosques, amb carreus ben tallats, de pedra calcària amb fòssils, als angles i als muntants de la porta i de les finestres, obertes a migdia, al nivell de cadascun dels dos pisos de la torre. Aquests pisos eren separats per empostissats i es comunicaven amb escales de fusta.

La base del mur meridional del segon recinte presenta també un parament de pedres tosques i dues espitlleres, formades per dos blocs tallats, una de les quals ha estat paredada per la paret del recinte jussà, que s’hi adossa. Aquest sector del recinte sobirà deu ser un vestigi de la muralla que protegia els accessos exteriors de la torre primitiva, un vestigi probablement del castell que era de l’abadia de Cuixà.

La torre primitiva fou envoltada, probablement des del segle XII, per un recinte triangular, reforçat més tard per dues torres cilíndriques als angles sud-oest i nord. La del N, sobre el cingle, presenta un aparell llis acurat, amb juntes fines. És atribuïble al període immediatament posterior al tractat de Corbeil, moment en què el rei de França Lluís IX reforçà les principals fortaleses de la nova frontera. Al mateix moment, hom va construir un triple matacà al mig de la cortina nord i la porta del recinte sobirà, al SE. La torre cilíndrica del SW del recinte sobirà presenta un aparell de carreus encoixinats, característic de l’època de Felip l’Ardit, successor de Lluís IX, al darrer terç del segle XIII. El mateix aparell es reconeix a la meitat superior de la torre meridional i a la torre nord-est del recinte jussà, que n’és enterament revestida.

Un sector del mur del recinte inferior del castell, amb el petit poble i l’església de Puèg-laurènç als seus peus.

ECSA - A. Roura

A mà dreta de la porta sud-est del recinte sobirà, a l’interior, s’obre un corredor entre la roca que serveix de basament a la torrassa i la cortina nord-est. Una fissura de la roca comunica amb un pou natural, el qual arriba fins a la base del cingle nord. Dues altres xemeneies naturals s’obren més amunt, una d’elles a la torrassa (vegeu Pous, 1973). Aquesta eixida secreta permetia de sortir del castell sense passar per cap porta o poterna i, com ha remarcat A. de Pous, explica la presència d’un matacà —posterior— al mur de la banda nord. Existien uns dispositius anàlegs als castells de Pèirapertusa i de Querbús, i probablement també a Castellnou i a Rocaverd. (PP)