Presentació geogràfica
Mapa de les comarques de la Fenolleda i el Perapertusès amb les divisions de municipis i les principals vies de comunicació.
La Fenolleda, amb el cap de comarca a Sant Pau de Fenolhet, comprèn una àrea de 599,09 km2. La majoria dels seus municipis formen part del departament dels Pirineus Orientals, excepte els més occidentals, al sector de la Vall de Santa Creu, que tot i pertànyer històricament a la Fenolleda foren assignats el 1790 al departament de l’Aude. La comarca limita al N i a l’W amb el Perapertusès i el País de Salt, a l’E amb el Rosselló i al S amb el Conflent. Està formada per la conca de l’Alt Aglí, amb el seu afluent, la Bolzana, que neix a la Vall de Santa Creu, i inclou part de les Corberes i dels Aspres. Les seves terres marquen la transició entre la plana rossellonesa i l’interior dels Pirineus.
Estructuralment, la Fenolleda és formada per una sèrie de bandes amb orientació E-W que se superposen. Al S, el massís paleozoic de Queragut-Millars, d’orientació E-W (Pirineus axials), format per granits porfírics molt alterats, la separa del Conflent. El vessant nord d’aquest massís acaba amb la gran falla nord-pirinenca (que, procedent de l’Arieja, es prolonga fins al Rosselló), fent de límit entre els Pirineus axials i els Prepirineus, lloc on es troben les tres quartes parts de la Fenolleda. En aquest sector prepirinenc hi ha el massís de l’Aglí, batòlit de gneis i granit al·lòcton, que aflorà del sòcol hercinià, desplaçat vers el N desenes de quilòmetres, flanquejat al S pel sinclinal enlairat de Boissavila, on es troba el conegut bosc del mateix nom, i al N pel sinclinal o falla (E-W) que dona lloc a la gran vall de Sant Pau de Fenolhet, solcada i excavada pel riu de Maurin, de Maurin a Sant Pau (E-W) i per la Bolzana de Caudièrs a Sant Pau (W-E), indret on aquest riu es troba amb l’Aglí en aquesta darrera població. L’Aglí solca el sinclinal transversalment (N-S) en un clar cas de sobreimposició. Al N resta una banda de roques juràssiques.
Vista general d’un sector de la Fenolleda, a la vall de la Bolzana, entorn del santuari de Nostra Dóna de la Val.
ECSA - F. Tellosa
Morfològicament, a la Fenolleda, intercalada entre els Pirineus axials i els Prepirineus septentrionals, es poden diferenciar quatre paisatges:
- Els Aspres, massís hercinià, prolongació dels rossellonesos i del Conflent, que constitueixen al S una sèrie de relleus d’una altitud que no supera els 700 m, només travessats per la carretera de Sant Pau de Fenolhet a Prada pel coll de les Colomines (699 m). Es presenta com un massís pelat i inhòspit, a causa de les guerres seculars que malmeteren la vegetació fins a reduir-la a l’actual garriga
- Les valls mitjanes i baixes, que tendeixen a constituir una plana única d’erosió, coincidint en gran part amb la conca alta de l’Aglí, que alhora rep la Bolzana i l’Adasig per la dreta i el riu de Maurin per l’esquerra. L’Aglí queda encaixat en el sistema de falles de Sant Pau de Fenolhet a les gorges de la Far i Planièsas, indret per on s’esmuny cap al Rosselló
- Les Corberes, relleus del Triàsic essencialment calcaris i margosos en aquest sector, que accidenten la zona septentrional, assolint la màxima alçada, dins la Fenolleda, a l’oest de la serra d’Arquièras (1 038 m). En conjunt, les Corberes són una zona d’altiplans entre la Fenolleda i l’estany de Salses, continuació geològica i orogràfica dels massissos càrstics de l’Arieja, el Plantaurèl i el País de Salt, a l’altra banda de la vall de l’Aude, amb l’alçada més important al puig de Bugarach (1 230 m, a Occitània), que sota la forma de mantell de corriment s’ha desplaçat un mínim de 10 km del seu lloc originari. Les parts altes presenten un relleu més suau, amb un modelat càrstic dominant de rasclers i avencs, i són drenades per l’Aglí i el seu afluent el Verdoble, que travessen de N a S la serra i recullen les aigües de les surgències temporals de Galamús, l’Aglí, i del mas d’en Sirac, el Verdoble
- La Vall de Santa Creu, en part de la conca de la Bolzana i en part de la conca de l’Aude, amb grans elevacions com el pic de la Gleva (2 024 m), el Tuc Dormidor (1 843 m) i la serra d’Escales (1 724 m), al límit amb el Conflent. Aquesta vall té una orientació S-N fins a arribar a les Corberes, on pren la direcció W-E i s’obre a la resta de la Fenolleda
El gran riu de la Fenolleda és l’Aglí, nascut al Perapertusès, sota el puig de Bugarach, en terreny calcari on abunden els fenòmens càrstics que provoquen importants crescudes prop ja del seu naixement. La seva capçalera s’instal·la a la serra d’Escales (coll de Llinàs, 680 m), dins dels Pirineus, però la resta de la conca drena els terrenys prepirinencs cretacis de les Corberes, que travessa de N a S. Entra a la Fenolleda, després d’haver drenat part del Perapertusès, per les gorges de Galamús. Aquestes gorges, originades per una falla de 700 m de desnivell, permeten el pas encaixat del riu a centenars de metres sota els plans de Sant Pau, intensament carstificat, amb avenes de gran fondària (Trau de la Vaca) i on rep les descàrregues de les surgències temporals del mateix nom. Travessa perpendicularment el sinclinal de Sant Pau, excavat pels seus afluents posteriorment a la seva sobreimposició, i després de superar el massís de l’Aglí i canviar de direcció va cap a l’E fins al pla d’Estagell i el Rosselló. Riu de règim nival, després d’un recorregut de 75 km, amb direcció W-E, desguassa uns 6 m/seg entre l’estany de Salses i la Tet, vora el Barcaràs, contribuint al rebliment de la plana i a facilitar les comunicacions. Els seus afluents principals són la Bolzana, el riu de Maurin, que s’aiguabarreja a l’alçada d’Estagell, i el Verdoble, nascut també a Occitània i que rep les aigües de la surgència de mas d’en Sirac, a més de formar la vall on es troba la cova de l’Aragó, a Talteüll, on ha aparegut l’anomenat “primer català”. L’aiguabarreig del Verdoble i l’Aglí té lloc prop d’on ho fa el riu de Maurin. Finalment, rep el Ròvol. Tots aquests afluents li vénen per l’esquerra, baixant de les Corberes, excepte la Bolzana.
Al sector més occidental de la comarca, a la Vall de Santa Creu, hi passa, de vegades fent de límit comarcal, l’Aude, que forma impressionants congosts, com el de Sant Jordi, a Atsat.
Segons la classificació climàtica dels Països Catalans efectuada per X. Martín (1992), la Fenolleda pertanyeria a la zona de “clima suau amb algunes glaçades hivernals”, atesa la seva condició de terra prelitoral, oberta al mar, però a prou distància per a veure atenuada la influència marina. Els trets definidors principals serien un clima suau, amb certes influències continentals, però sense arribar als contrastos tèrmics que pateixen les terres interiors. Les glaçades hi són presents durant tot l’hivern. En una terminologia més tradicional, la Fenolleda té un clima mediterrani de franja septentrional, però aquest es veu modificat vers l’W per l’altitud, i també per la proximitat a regions de clima atlàntic gràcies a la certa obertura que ofereix el relleu cap al NW (això és especialment cert a la Vall de Santa Creu). La influència mediterrània penetra a la comarca tot seguint la vall del riu de Maurin, orientada d’E a W. L’Aglí, el gran riu de la comarca, té una orientació N-S, per tant, tancada a les influències mediterrànies. Les precipitacions mostren dos pics, un a la tardor i l’altre a la primavera, més feble. Hi ha una secada, molt marcada, especialment a la part més baixa de la comarca, els mesos de juliol i agost (aquest darrer mes a Sornià). Les pluges augmenten regularment de SE a NW i en general presenten un règim més regular que no pas el Rosselló. Sant Pau i Maurin reben de 700 a 800 mm/any, mitjana que baixa excepcionalment a 600 mm, tant en distribució anual com en intensitat. Les temperatures mitjanes coneixen també una gradació d’E a W.
La vegetació de la Fenolleda segueix l’evolució del clima. A l’E i el S, dins la regió biogeogràfica mediterrània, trobem el domini de l’alzinar amb marfull (Quercetum ilicis galloprovinciale), molt desplaçat pel pi blanc (Pinus halepensis). Apareixen també les brolles d’estepes i els brucs en terres silícies no gaire degradades i de sòls poc profunds, que presenten fulla persistent i molt sovint petita. És una comunitat més o menys esclarissada que s’instal·la a les solanes, formada per brucs (Erica arborea), brucs d’escombres (Erica scoparia), bruc vermell (Erica cinerea), estepa borrera (Cistus salviifolius), estepa de muntanya (Cistus laurifolius), argelaga negra (Calicotome spinosa), gódua catalana (Sarothamnus catalaunicus), gódua (Sarothamnus scoparius), ginesta linifòlia (Genista linifolia) i gatosa (Ulex parviflorus), entre altres moltes espècies. A terres calcàries, poc permeables i força degradades, és substituïda per una brolla de romaní (Rosmarinus offïcinalis) i bruc d’hivern (Erica multiflora). Tampoc no hi manquen les garrigues. Cap a Sornian, Camporsin i Trevilhac, aquesta vegetació ja presenta una atenuació de les característiques mediterrànies. Als dominis submediterranis, es presenten les boixedes i també, ocupant la part més enlairada de la terra baixa, fins a uns 600 m d’altitud, en contacte amb el límit inferior de la muntanya mitjana, on forma una franja de poc més de 10 km d’amplada, trobem sobre estrat silici l’alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum), bosc d’alzines molt dens en el qual manquen una part considerable de les plantes llenyoses arbustives o enfiladisses de l’alzinar típic. En sòls calcaris predomina el carrascar amb boix (Quercetum rotundifoliae), on es presenta una alzina més grisenca i més baixa i rabassuda. És el més pobre dels alzinars.
Des de la part central cap a l’W, domina el roure martinenc (Quercus pubescens) amb boix (Buxo-Quercetum pubescentis), bosc submediterrani de característiques més seques que no pas els de l’Europa central. És un bosc poc ombrívol, amb sotabosc arbustiu, en part de fulla caduca, on el boix (Buxus sempervirens) sol dominar, formant una massa prou compacta perquè les herbes i les molses hi tinguin una presència reduïda. El pi roig (Pinus silvestris) hi pot aparèixer dispers.
Ja a la regió eurosiberiana, a l’W de la comarca, molt més humida, hi ha els boscos de Bocavila, de Les Fangas o els de la Vall de Santa Creu, on resten extensions importants de fageda (Scillo-Fagetum), espurnejades d’avets (Abies alba), ambient molt diferent al de la baixa Fenolleda o del Rosselló i que mostra la clara evolució cap a un clima d’influències atlàntiques.
A la Fenolleda habiten una quarantena d’espècies de mamífers, entre els quals destaca el rat-penat dels graners (Vespertilio serotinus), el rat-penat orellut meridional (Plecotus austriacus) i el rat-penat de ferradura mitjà (Rhinolophus mehelyi), que no apareixen a la resta de la Catalunya del Nord. Fora d’aquests ratspenats, cal esmentar els eriçons, el talp, el talpó, el lliró gris, el porc senglar, la guineu, la mustela, la fagina, el teixó i el gat mesquer. Dins la setantena d’espècies d’aus, també són exclusives d’aquesta comarca el ballester (Apus melba) i el pela-roques (Tichodroma muraría). No hi manquen tampoc l’aligot vesper, l’àguila marcenca, l’òliba o el faisà. Entre els amfibis i els rèptils, destaca la tortuga mediterrània (Testudo hermanni), que no sol passejar per la resta de la Catalunya del Nord. També hi son representades diferents espècies de serps i l’escurçó europeu.
L’ocupació humana
L’origen de l’ocupació del territori de la Fenolleda és molt semblant al de la veïna comarca del Rosselló, més si tenim en compte la proximitat de la cova de l’Aragó (Talteüll) i la gran extensió d’espai necessària per al sosteniment de la vida de l’home primitiu.
El primer fogatjament, del 1367, en què manquen la Vall de Santa Creu i importants nuclis de població (Sant Pau de Fenolhet, Maurin) dona per a la comarca 205 focs (uns 925 h). Cal suposar, però, que la població havia minvat molt després d’algunes revoltes internes i de la pesta que assolà la comarca anys abans. El fogatjament general global de 1387-88 dona per a la vegueria estricta de la Fenolleda 413 focs i 63 per al Perapertusès. Això fa un total de 2 100 h. El primer cens detallat, del 1750 (sense la Vall de Santa Creu i on encara no apareixen, entre altres poblacions, Sant Pau de Fenolhet i Maurin), dona 3 055 h per a la comarca, mentre que en el del 1762, també incomplet, n’hi figuren 5 600 (1 262 focs). Cal esperar fins el 1789 per trobar el primer cens complet per a la comarca, exceptuat el sector de la Vall de Santa Creu, on consten 1 753 focs (7 800 h). Després d’una tendència positiva al llarg del segle XIX (8 350 h el 1818; 12 753 h el 1834; 13 338 h el 1861; 12 810 h el 1891; 12 090 h el 1896), la població ha sofert una davallada lenta però progressiva a partir del començament del segle XX (10 670 h el 1926; 9 357 h el 1954; 9 092 h el 1968; 8 206 h el 1975 i 7 773 h el 1982). És, per tant, una evolució característica del rerepaís mediterrani; la població augmenta fins a mitjan segle XIX, en què assoleix el seu màxim (13 518 h el 1856), per iniciar una davallada a partir de la fil·loxera, encara no aturada avui. Amb una densitat mitjana que s’acosta als 20 h/km2 (sense comptar la Vall de Santa Creu), és una de les comarques amb menys població absoluta de l’antiga Catalunya comtal; el municipi més poblat és Sant Pau de Fenolhet, amb 2 350 habitants.
La Fenolleda és una comarca essencialment rural, amb més d’un terç de la població activa dedicada a treballs agraris o ramaders, amb una especialització gairebé exclusiva en la vinya i una certa presència de bestiar, majoritàriament oví, a la part més occidental. A grans trets, les valls occidentals mostren una tendència a la dedicació forestal i ramadera, mentre que les Corberes orientals, a causa de la descomposició del substrat calcari, són una zona més agrícola. En conjunt, es conrea prop de la tercera part de la superfície agrària, la meitat correspon a pasturatges i la resta a superfície forestal. La vinya ocupa prop de la totalitat de la superfície conreada, la majoria de la qual és dedicada a la producció de vins negres i de taula de qualitat superior (amb denominació d’origen inclosa a la zona de les Corberes del Rosselló) i de vins dolços (licors) a les Còstas de l’Aglin. L’agricultura es completa amb cereals i patates allà on el sòl és menys aprofitable.
El sector secundari té més pes que a la resta de la Catalunya del Nord, principalment gràcies a la indústria extractiva i els seus derivats, pedra per a la construcció, marbre, calcària i especialment feldspats. La indústria se centra a Sant Pau de Fenolhet, amb petites empreses de caràcter familiar dedicades al calçat i a la fusta, la majoria d’elles sempre en situació precària. El comerç és orientat, cada vegada més, cap a Prada i Perpinyà, i avui la integració econòmica de la comarca a la resta de la regió és total. Les comunicacions se centren al voltant de la carretera de primer ordre entre Perpinyà i Foix (D-117), que travessa la comarca longitudinalment i que, paral·lelament al ferrocarril, aprofita la riba de l’Aglí de Ribesaltes a Sant Pau de Fenolhet, on pren la Bolzana fins a Vila-rasa, enfilant-se per la divisòria d’aigües de l’Aglí i l’Aude per caure en terres occitanes seguint el darrer riu. L’altre eix, gairebé perpendicular a l’anterior, és constituït per l’accidentada comunicació entre Sant Pau de Fenolhet i Prada a través de la carretera D-619.
Bibliografia
- A. Barello: Le nouveau paysage du maquis et de la garrigue: adaptabilité d’un espace au phénomène d’arrière-pays (Aspre, Fenouilledès, Corbières), Tesi de tercer cicle, Universitat de Montpeller III, 1983
- A. Barello-J.M. Malignon: Arrière pays en mutation: Aspre, Fenouilledès, Corbières, “Revue géographique des Pyrénées et du sud-ouest” (Tolosa de Llenguadoc), 59, fasc. 1 (1988), pàgs. 133-140
- J. Becat: Atlas de Catalunya Nord, Terra Nostra, Prada 1977
- R. Brunet: Atlas permanent. Région Languedoc-Roussillon, Montpeller 1990
- R. Esteve: L’évolution de la structure agraire dans la moyenne et basse vallée de l’Agly (canton de Saint-Paul-de-Fenouillet), tesi doctoral, Universitat de Montpeller, 1966
- F. Fabre: Le contrat de pays “Fenouillèdes”, “Bulletin de conjoncture économique”, 1980, pàgs. 29-34
- R. Ferras-H. Picheral-B. Vielzeuf: Atlas et géographie de la France modeme. Languedoc et Roussillon, París 197
- Gran geografia comarcal de Catalunya, 2a. ed., vol. 13, Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1995
- J. Loumagne: La dépression du Fenouillèdes, Diplome d’Études Supérieures, Universitat de Tolosa, 1945
- A. Maury: Structures agraires dans le massif de Fenouillèdes, Diplome d’Études Supérieures, Universitat de Montpeller, 1964
- J. Sagnes (dir): Le pays catalan et le Fenouilledès, 2 vols., Pau 1985