Situació
Aspecte de les ruïnes, amb un arc apuntat, l’element més característic d’aquesta fortificació en ruïnes.
ECSA - J. Bolòs
Les ruïnes del castell d’Algars són damunt un turó a la riba dreta del riu del mateix nom. Prop seu hi ha l’església de Sant Joan, l’antiga parròquia del nucli de població format a redós del castell, avui totalment deshabitat.
Mapa: 31-18 (470). Situació: 31TBF665543.
S’hi arriba des de Batea, per la carretera comarcal C-221 en direcció a Maella. Un cop fets uns 8 km aproximadament, hom veu a mà dreta el turó amb les restes del castell i l’església. (MLIR)
Història
El castell d’Algars és documentat l’any 1153, en la donació que el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV féu als templers del castell de Miravet amb tots els seus termes; consta, segons l’escriptura, que el castrum de Algars, juntament amb el de Batea, eren inclosos dins l’ampli terme territorial de la fortalesa de Miravet.
Possiblement a causa del seu emplaçament geogràfic a la part més oriental del territori, aquesta àrea fou durant molt de temps la més oblidada pels templers en la tasca de colonització. Això permeté una acció del monarca, en contradicció amb la donació inicial del 1153. De fet, el rei Alfons I hi tingué una actuació que avui es presenta confusa, atès que a l’octubre del 1181 lliurà els mateixos llocs, Batea i Algars, a dos destinataris diferents, un grup indeterminat de pobladors i el cavaller Bernat Granell, amb un doble fur. J.M. Font i Rius pensa que Alfons I decidí, en un inici, endegar una repoblació de tipus col·lectiu, però que optà després, davant els resultats nuls d’aquesta acció, per la donació feudal.
Com en d’altres ocasions, aquestes concessions no degueren agradar gaire als templers, que aconseguiren, al març del 1182, una confirmació de la primera donació del 1153, i encara més, que al maig del 1187 Bernat Granell els cedís perpètuament el domini que hi tenia. L’establiment templer al lloc és prou evident des d’aquestes dates. I, confirmats en el domini, els frares iniciaren la repoblació. Amb tot, la presència dels templers en aquestes terres apartades degué ser durant els primers decennis del segle XIII força reduïda. Alanyà creu que aquest absentisme permeté la incursió del cavaller Artal d’Artusella, germà d’Elvira de Cervelló, usufructuària de Gandesa, el qual s’apoderà dels castells d’Algars i Batea. Per segona vegada, doncs, els templers foren privats dels seus drets, però també per segon cop saberen restablir el seu ordre, arribant en aquest cas a un compromís amb l’esmentat cavaller, signat al desembre del 1216 i del tot favorable al Temple.
Com si aquestes experiències haguessin esperonat els frares, és ara que hom comença a palesar la presència real dels templers i la formació d’una sotscomanda o sotspreceptoria, establerta al castell d’Algars.
La sotscomanda d’Algars
La sotscomanda d’Algars restà vinculada sempre a la casa mare de Miravet. Integrava els territoris de Batea, Algars i Pinyeres, juntament amb el castell i lloc d’Almudèfer. La primera referència a un preceptor d’Algars és del gener del 1221, en un document de venda a favor de l’orde (“fratri Guillelmo de Cleriana, preceptorí de Algares, et toto convento de castro Mirabeti”). Aquesta expressió denota l’existència d’un preceptor a Algars, encarregat d’un control més directe, però no de tota una comunitat de frares. Pocs anys després, al novembre del 1227, tenim documentat un altre comanador, fra Ponç d’Inlice, que rebia un molí al terme de Corbera.
Els templers continuaren, tot i que de manera lenta, la seva tasca de colonització d’aquest sector, on trobaren de bell nou dificultats, ara per part de l’orde de Calatrava, amb el qual també arribaren a un acord a l’abril del 1229. Tanmateix, cal esperar al desembre del 1244 per trobar la segona carta de poblament del lloc de Batea, que fou concedida a un grup de divuit famílies. Aquest text, que palesa una revifalla del repoblament a la zona, esmenta un tercer comanador, fra Guillem Rotger. Tot i així, no s’hi explicita ni es dedueix del seu contingut l’existència de tota una comunitat templera estable, atès que es torna a parlar del convent de Miravet. És evident que el preceptor d’Algars pertanyia a la comunitat de la casa mare i que realitzava les tasques pròpies d’un procurador o delegat, acompanyat d’alguns frares o escuders, en aquestes terres més allunyades del nucli central.
Algars surt esmentat en la important sentència dictada al maig del 1263 en la causa que hi havia entre el bisbe de Tortosa i el mestre provincial de l’orde. Els jutges determinaren que les esglésies d’aquests llocs fossin de domini del prelat, que els clergues en rebessin les primícies i que els delmes fossin repartits per meitats. Per reforçar la colonització d’aquestes valls, amb una població segurament força reduïda, al gener del 1281 els templers concediren a un grup de pobladors el lloc d’Algars, mentre que al setembre de l’any anterior s’havia atorgat la carta de poblament del lloc de Pinyeres, al nord d’Algars, i la del mas d’Almudèfer, actual agregat del municipi de Caseres, al sud.
El lloc d’Algars, juntament amb Batea i els altres indrets que depenien de la sotscomanda, entraren a formar part del domini dels hospitalers a l’inici del segle XIV, quan fou decretada l’extinció de l’orde del Temple. (LPS)
Castell
Actualment, les restes del castell d’Algars són bàsicament formades per una construcció de planta trapezoidal; de fet, però, és gairebé triangular, atès que el costat oriental és molt curt. El costat oest fa uns 18 m i el nord i el sud fan uns 25,5 i 29 m, respectivament. El gruix d’aquests murs és de 115 cm. Al mig d’aquesta sala, un arc apuntat parteix la construcció de nord a sud. Aquest és actualment l’element més evident i característic d’aquesta fortificació.
Els murs són fets amb carreus rectangulars, ben escairats, que fan 35 cm d’alt per 60 cm de llarg. A més d’aquest arc de diafragma, també hi ha un bon pany de mur a l’extrem est i fins fa pocs anys hi havia, així mateix, una paret molt alta a la banda occidental. En les fotografies que es conserven del castell, hom pot veure un fragment de mur d’una alçada considerable, que té alguna espitllera i que acaba al cim amb uns merlets coronats per una piràmide (Fuguet, 1995, pàg. 106). Aquest tram de mur, que conserva l’alçada original, ens permet d’imaginar com podia ser aquesta fortificació, cosa que difícilment podríem suposar tenint en compte només les escasses restes que hi ha actualment.
Per sota d’aquesta sala principal, hi ha restes d’un segon mur perimetral, d’una muralla exterior. A l’est, a uns 5 m, es poden veure uns murs en doble angle i amb un gruix de 80 cm. Al nord, també hi ha indicis d’haver-hi hagut un segon mur. A ponent, a uns 2 m de la paret de la sala central, hi ha el mateix mur exterior, amb una alçada de 2,5 m, de carreus més petits (20 × 30 cm), però ben col·locats en filades i units amb molt morter de calç.
A l’oest del castell, al vessant que hi ha entre la fortificació i l’església, es poden veure restes de parets, que han de pertànyer als habitatges del poble d’Algars. Sembla que aquest espai pobletà era tancat a l’extrem occidental per una muralla, que encara s’endevina en algun indret, d’uns 75 cm de gruix.
Podem datar aquesta construcció cap al segle XIII, tot i que segurament va ser ampliada i transformada posteriorment. (JBM)
Bibliografia
- Font i Rius, 1969-83, vol. I (I), doc. 164, pàgs. 227-229, doc. 165, pàgs. 229-231, doc. 219, pàgs. 301-303, doc. 283, pàgs. 411-412, doc. 341, pàg. 503, doc. 342, pàgs. 503-504 i doc. 344, pàgs. 505-507
- Els castells catalans, 1973, vol. IV, pàgs. 631-638
- Forey, 1973, pàgs. 216 i 252-253
- Alanyà, 1986 i 1991
- Pagarolas, 1992, pàgs. 134-140
- Fuguet, 1995, pàgs. 105-109