Situació
Vestigis de l’absis d’aquesta església romànica, situada en una partida coneguda amb el nom de Sant Joan.
ECSA - J.I. Rodríguez
Les restes d’aquesta església són a l’angle sud-oest d’un serrat situat uns 3 km al sud-est del Torricó. El topònim de l’indret on se situen els seus vestigis és Sant Joan.
Full 31-14 (358). Situació: 31TBG869292.
Pel camí que porta a la Clamor Salada es passa pel pendent meridional del serrat, allargassat, el qual és en bona part adaptat al conreu. Vora una cabana excavada a la mateixa muntanya cal deixar el cotxe i pujar els 10 m de desnivell.
Història
Desconeixem tota referència històrica sobre aquesta església. En el document sobre el terme antic de Lleida, que ha estudiat J.I. García i Biosca, hi ha una referència a la torre d’Arques o de les Arques, la qual ben bé podria correspondre al lloc estudiat.
Església
Planta del temple, que s’endevina a partir de les escasses restes conservades al lloc.
J.R. González - J.I. Rodríguez
Es tractava d’un temple d’una nau, capçada per un absis semicircular orientat a l’est. Es conserva part del mur meridional, el qual té interiorment a la part de contacte amb la capçalera una pilastra que devia servir per a sostenir un arc presbiteral. Solament és visible la paret interior del presbiteri i la meitat aproximadament del mur sud, ja que la resta del temple jeu sota 1 m de sediment que el cobreix i que fa uns quinze anys va ser parcialment retirat per l’agrupació escolta del Torricó, amb què es va deixar a la vista les restes esmentades. S’aprecien solament dues filades de carreus ben treballats de 25 cm d’amplada, mentre que la seva llargada és variada (de 70 cm a 40 cm). A la zona absidal hi ha una doble filada de blocs, com si hi hagués hagut una banqueta correguda, si bé no sembla gaire probable.
Al sud de l’església es pot recollir fragments d’ossos humans, cosa que fa suposar que hi hagué la necròpoli; també apareixen ceràmiques grises d’època medieval. Del poblat que hi devia haver a prop, no se’n sap res. Solament hi ha referències que al camp de llevant van aparèixer algunes sitges en el moment d’arranjar-lo per al conreu, les quals van sortir mig colgades i amb la forma de campana habitual. J. Rovira ha estat el descobridor científic del jaciment, que caldria protegir, ja que és en una zona potencialment apta per al treball agrícola.
Segons el nostre parer, s’hauria de datar l’església, que és semblant a la de Sucs, al segle XIII.
Bibliografia
- García, 1995, pàgs. 191-192