i Antoni Maria Badia i Margarit | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Antoni Maria Badia i Margarit

Antoni Maria Badia i Margarit
© Fototeca.cat
lingüística ling
Lingüista.
Barcelona, Barcelonès, 30 de maig de 1920 — Barcelona, Barcelonès, 16 de novembre de 2014

Estudià als Estudis Universitaris Catalans i a la Universitat de Barcelona, on es llicencià en filologia romànica (1943). Encetà els seus treballs d’investigador amb un estudi de morfologia històrica que constituí la seva tesi doctoral (1947), feta sota el guiatge de Dámaso Alonso. L’any 1948 esdevingué catedràtic de gramàtica històrica de la llengua espanyola a la Universitat de Barcelona  i el 1977, de gramàtica històrica catalana, que ocupà fins a la jubilació (1986). Fou també rector d’aquesta universitat de 1978 a 1986 i, des d’aquesta data, rector emèrit.

Des de la càtedra dugué a terme una intensa activitat docent que repercutí en la formació d’una escola d’investigadors i estudiosos de la llengua catalana. A banda, hi prosseguí la recerca en el camp de la lingüística històrica, sobretot catalana, dins la gran tradició de Ramón Menéndez Pidal: tractà de temes morfològics (demostratius, 1952), sintàctics (el subjuntiu de subordinació, 1953; els orígens de la frase, 1952; el gerundi, 1964), fonètics (la sibilant africada primitiva, 1959-60; la diftongació, 1962), semàntics i generals (edició i estudi de les Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols, 1950-53; estudis sobre la llengua d'Andreu Febrer, 1959, i de Ramon Llull, 1960).

A Coïmbra (1945), amb Armando de Lacerda, preparà els Estudios de fonética y fonología catalanas (1948). Aviat s’inclinà també cap als estudis de dialectologia: primer, de l'aragonès, després, del català. S'especialitzà en geografia lingüística, i en aquest terreny desenvolupà una intensa activitat en les tasques inicials de la confecció d’un Atles lingüístic del domini català.

L'onomàstica fou així mateix cultivada per Badia i, en aquest terreny, cal remarcar la seva atenció especial als elements botànics de la toponímia. El seu contacte continuat amb els lingüistes estrangers en nombrosos congressos internacionals i, probablement més encara, les seves estades a Alemanya (Gastprofessor a Heidelberg, 1956, i a Munic, 1959-60) i als EUA (Visiting professor a la Georgetown University, de Washington, 1961-63, i a la Universitat de Wisconsin, de Madison, 1967-68) comportaren que dirigís la seva atenció vers nous camins.

Els seus treballs de lingüística estructural són bàsics (commutació consonàntica, 1962-63; vocal neutra, 1965; vocals obertes /e/ i /o/, 1966). La comparatística, la història de la lingüística, les relacions del català amb les llengües veïnes, i alguns aspectes de sociolingüística foren objecte del seu estudi i parcialment recollits a Llengua i cultura als Països Catalans (1964). En el camp de la sociolingüística, La llengua dels barcelonins (1969) és la seva obra més important i original, amb repercussions generals dins la romanística. Al costat d’aquesta considerable tasca docent i de recerca, cal destacar les importants obres de síntesi, sobretot la Gramática histórica catalana (1951, traduïda al català el 1981) i la Gramática catalana (1962).

Altres obres seves són: La llengua catalana ahir i avui (1973), Vint-i-cinc anys d’estudis sobre la llengua i la literatura catalanes. I: La llengua (1976), Ciència i passió dins la cultura catalana (1977), Formulari administratiu, aplicat especialment a la Universitat (1979), en col·laboració amb Carles Duarte, La formació de la llengua catalana. Assaig d’interpretació històrica (1981) i Llengua i poder (1986). Fou també responsable de l’equip català de PatRom (Patronymica Romanica), diccionari dels llinatges romànics coordinat per la Universitat de Trèveris (Alemanya), iniciat el 1987. El 1995 publicà la seva Gramàtica Catalana. Descriptiva, normativa, diatòpica, diastràtica. Des de l’any 2000 dirigí la revista Estudis Romànics.

L’any 1999 publicà Les Regles de esquivar vocables i ‘la qüestió de la llengua', edició i estudi d’un text del s XV que atribuí a l’historiador i humanista Pere Miquel Carbonell, mentre descartava Bernat Fenollar i Jeroni Pau com a autors de l’obra; atribució discutida per altres autors. Fou president de l’ Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (1973-76) i president del Grup Català de Sociolingüística del 1974 al 1991. Doctor honoris causa per les universitats de Salzburg (1972), Tolosa de Llenguadoc (1980), la Sorbona (1986), Perpinyà (1989), el Knox College de Galesburg, Illinois, als EUA (1990), Alacant (2002), de les Illes Balears (2007) i de Barcelona (2007).

Fou membre de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1955) i de l'Institut d'Estudis Catalans (1968), la Secció Filològica del qual presidí en 1989-95. El 1995 fou premiat per la Fundació Lluis Carulla per les seves aportacions científiques al coneixement de les llengües romàniques i el 1996 rebé el premi Fundació Catalana per a la Recerca. L’Institut d’Estudis Catalans li atorgà una medalla en l’acte de celebració del 90è aniversari de la institució, el 1997, i el 1999 rebé la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona al mèrit científic. Li fou concedit també el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (2003) i la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (2012).

Col·laboració: 
JCB / IFA
Data de revisió: 
2014-11-17
Llegir més...