La geografia física
El relleu i la geologia
L’estructura geològica del Canadà és relativament simple. Hom pot distingir-hi tres grans unitats: l’escut canadenc, precambrià, les muntanyes de l’est, primàries, i les planes i muntanyes occidentals, aixecades durant el cicle alpí.
El llac Moraine, situat en el parc nacional de Banff, a Alberta
Nancy Girard Bégin (CC BY-NC 2.0)
L’escut canadenc, que ocupa quasi la meitat de la superfície del país, s’estén des de la conca del riu Mackenzie, al nord-oest, pel sud de la badia de Hudson, fins a l’extrem oriental de la península del Labrador. Els materials de l’escut —granits, gneis, esquists—, plegats durant el Cambrià, han sofert un prolongat procés erosiu, i, atacats finalment per les glaciacions quaternàries, han adoptat un aspecte característic: formes planes, petits turons isolats, desorganització avançada de la xarxa fluvial, gran abundància de llacs. L’escut forma una vasta conca, deprimida vers la badia de Hudson, i enlairada en els sectors perifèrics, sobretot al Labrador (muntanyes Tongat, 1.400 m).
La regió muntanyosa de l’est ocupa Nova Brunsvic, Nova Escòcia, l’illa del Príncep Eduard i Terranova. Pot considerar-se la prolongació septentrional dels Apalatxes, un conjunt plegat d’antigues formacions paleozoiques, molt erosionades, que formen unes alineacions muntanyoses paral·leles a la costa, amb un relleu suau, aturonat, amb algunes elevacions quarsíferes destacades per l’erosió diferencial. Les formacions secundàries i terciàries, que ocupen la resta del país, es formaren en una conca geosinclinal compresa entre dues superfícies continentals (la Cascàdia, ara submergida en el Pacífic, i la Laurèntia, o escut canadenc). La sedimentació començà en el Juràssic, alternant amb injeccions magmàtiques, i continuà durant el Cretaci: el cicle alpí plegà el conjunt; la tectònica amb cavalcaments i falles paral·leles a la línia de costa diferencià un conjunt muntanyós occidental, prolongació septentrional de les Rocalloses, i un extens conjunt de planes interiors, compreses entre les Rocalloses i l’escut canadenc, que van enlairant-se vers la costa mitjançant uns graons que permeten de delimitar una plana baixa, o plana de Manitoba, adjacent a l’escut, una plana intermèdia (plana de Saskatchewan) i una plana superior, o plana d’Alberta.
Les muntanyes joves de l’oest ocupen la Colúmbia Britànica, el territori del Yukon i la costa del Pacífic. La part oriental presenta cims elevats (Robson, 3.954 m) i algunes depressions tectòniques, com la de la Colúmbia Britànica interior; vers l’E, les intrusions magmàtiques juràssiques determinen una estructura rígida de planells i cadenes muntanyoses allargassades. Les costes del Pacífic són molt retallades, amb formes abruptes, i amb nombrosos fiords i illes.
El clima
A causa de la seva situació, entre els 50° lat nord, aproximadament, i el pol, el Canadà presenta la gradació dels climes freds, modificats per les serralades muntanyoses a l’oest, les extensions d’aigua al centre i a l’est, i l’existència de corrents marins. A l’W, la Colúmbia Britànica té un clima temperat oceànic, per influència de la derivació septentrional del corrent càlid del Kuro-Shivo i l’existència de les Rocalloses, que aturen els vents carregats d’humitat del Pacífic (la qual cosa provoca abundoses pluges a l’hivern —1.500 mm—, mentre que a l’estiu l’aridesa domina els altiplans interiors de les Rocalloses) i no deixen passar els vents freds procedents de l’Àrtic. Al centre, la regió baixa de les praderies permet el pas dels vents polars i dels calents procedents del golf de Mèxic, la qual cosa provoca canvis sobtats de temperatura; en general té un clima continental amb hiverns freds, caracteritzats per les freqüents tempestes de neu i els vents glaçats (blizzards), i uns estius curts, amb lleugeres precipitacions, que augmenten vers l’Atlàntic. A l’E, al veïnatge dels Grans Llacs, les temperatures se suavitzen, però a les regions costaneres el corrent fred del Labrador augmenta les condicions extremes del clima. El N té un clima de tipus polar, amb temperatures mitjanes d’hivern inferiors a -20 °C.
La hidrografia
Gran Llac de l’Esclau
Judy (CC BY-NC-ND 2.0)
A l’escut canadenc hi ha nombrosos llacs, sovint comunicats entre ells, els més importants dels quals són el Gran Llac dels Ossos, el Gran Llac de l’Esclau, l’Athabasca, el Winnipeg i el Reindeer, entre d’altres; en general totes les aigües d’aquesta regió van a desembocar al riu Mackenzie, el més llarg del Canadà, que desguassa a la mar de Beaufort, a l’oceà Àrtic. La regió dels Grans Llacs (dels quals només tenen vores canadenques el Superior, Huron, Erie i Ontario) és comunicada amb l’Atlàntic per mitjà del riu Sant Llorenç, que rep afluents procedents del vessant oriental de la península del Labrador i del vessant occidental dels Apalatxes. Aquest conjunt hidrogràfic és la via de comunicació més important del Canadà. Entre els rius que baixen de les Rocalloses cap al Pacífic cal destacar el curs alt del riu Colúmbia, i els rius Fraser, Dean Skeena i Stikini, i a la part nord de les Rocalloses, els afluents de capçalera del Yukon.
La vegetació i la fauna
Bosc de coníferes al parc nacional de Jasper
Frank Fujimoto (CC BY-NC-ND 2.0)
La major part del Canadà és coberta de boscs on generalment predominen les coníferes. Aproximadament la meitat del país és coberta per la taigà boreal d’avets (Picea canadensis, P.nigra, Abies balsamea) i pins (Pinus strobus, P.resinosa); la taigà és l’hàbitat de moltes espècies d’animals de pell fina, com el visó americà (Mustela vison), la marta pescadora (Martes pennanti) o el castor americà (Castor canadensis), i també d’alguns grans herbívors, com l’ant americà (Ales americanus) i el wapiti (Cervus canadensis).
Al nord de la taigà, després d’una transició on alternen els petits boscs esclarissats, les torberes i les àrees parcialment inundades del muskeg, apareix la tundra, que arriba a latituds força baixes (51°N a la riba sud-oest de la badia de James).
Al sud-est i a Terranova prenen extensió els boscs mixts d’aciculifolis i de planifolis, on, al costat dels avets i els pins de la taigà, creixen els erables de sucre (Acer saccharum), els faigs (Fagus grandifolia) i els bedolls (Betula lutea); molts dels animals propis de la taigà viuen també en aquests boscs, que tenen, però, una fauna més rica en vertebrats de sang freda, com amfibis i rèptils.
A la regió del nord dels Grans Llacs, els caducifolis, especialment els roures (Quercus sp pl) i la noguera americana (Carya ovata), es fan dominants; en aquests boscs arriben fins i tot a introduir-se espècies meridionals com el tuliper de Virgínia (Liriodendron sp).
Les serralades de la part occidental del país són també ocupades per boscs als estatges inferiors; més amunt, els prats d’alta muntanya fan d’enllaç amb la tundra àrtica; el tret més característic de la fauna muntanyenca és segurament la cabra blanca (Oreamnos americanus). Al peu de les serralades, les planes del sud de Saskatchewan, Alberta i Manitoba són ocupades per l’extrem septentrional de les praderies del centre d’Amèrica del Nord.
La geografia econòmica i l’economia
El sector primari
Camps d’ordi a Waugh, Alberta
Jeff Wallace (CC BY-NC 2.0)
El sector agrícola, molt mecanitzat, és una font de riquesa important, bé que el seu pes en el conjunt de l’economia és poc important (2,8% del PIB i 3% de la població activa el 1995). El sòl agrícola i ramader constitueix el 8% de la superfície. El blat, conreat sobretot a les planes dels estats centrals del S (Alberta, Manitoba i Saskatchewan), és el principal producte agrari, del qual el Canadà és un dels primers productors i exportadors mundials. És molt rellevant a la mateixa zona el conreu d’altres cereals: ordi, civada, blat de moro i sègol, i també el de colza (un dels primers productors mundials) i lli. La soia, el farratge, les hortalisses (patates i cebes), el tabac i els fruiters, conreats també a Ontario, el Quebec i les províncies atlàntiques, forneixen produccions considerables. La ramaderia és sobretot bovina (S d’Ontario i de Quebec, províncies de les praderies i litoral del Pacífic), bé que a les províncies de la regió atlàntica també tenen importància la ramaderia porcina i l’aviram. Al N és notable la cria en granges d’animals per a pelleteria, com ara els visons. El producte d’aquestes pells és comparable al d’un producte ramader secundari. Canadà és un país amb pesca abundant, tant al litoral de l’Atlàntic (bacallà, areng, verat) i del Pacífic (salmó, areng) com a les aigües interiors, si bé la pesca d’aigua dolça té un valor molt inferior. Dins l’oceànica, la de l’Atlàntic té un valor molt superior a la del Pacífic. La varietat i l’extensió dels boscs canadencs, que cobreixen el 54% del territori (1995), han donat origen a una puixant indústria que produeix, a més de fusta per a la construcció, pasta de paper (del qual n’és un dels tres primers productors i exportadors mundials) i polpa de fusta. Aquesta fusta, que és de coníferes, procedeix majoritàriament de les muntanyes Rocalloses, a la Colúmbia Britànica.
La mineria i la indústria
El sector secundari aportava el 1995 el 19% del PIB i ocupava prop del 14% de la població activa. Per raó de la seva gran extensió, la mineria hi és molt important: la major part dels jaciments són a l’escut canadenc i a les Rocalloses. Les produccions d’asbest, zinc, níquel, urani, radi i amiant ocupen el primer o el segon lloc mundial. Destaquen també les de plom, coure, cobalt, estany, mercuri, rodi, urani, ferro, alumini i argent. De les fonts d’energia, el carbó té encara un paper secundari. L’hulla procedeix sobretot de les Rocalloses, amb reserves considerables a Alberta. El petroli i el gas natural són abundants sobretot a les Rocalloses i a la regió de les praderies, especialment a Alberta, d’on és transportat per oleoductes a les regions industrials d’Ontario i Vancouver. N’hi ha també importants jaciments a la costa atlàntica i a l’oceà Àrtic. La font d’energia principal per raó de l’estructura física del país ha estat, fins que fou desbancada pel petroli, la hidroelectricitat, de la qual n’és un important productor. Les principals centrals hidroelèctriques són a Quebec (Beauharnois, Shawinigan Falls), a les cascades del Niàgara (Ontario) i a la Colúmbia Britànica (Kemano). Hi ha, a més, divuit centrals nuclears. Part de l’energia produïda al Canadà (petroli i gas natural, sobretot) és exportada als EUA. La indústria fabril és localitzada sobretot al sud d’Ontario i de Quebec i a la regió de Vancouver. El grans nuclis industrials de Toronto i Mont-real han crescut molt a causa de la proximitat de Nova York i Chicago, ciutats a les quals estan units per la navegació fluvial o lacustre. Les indústries més importants són la fabricació d’automòbils (Ford i Chrysler, a Windsor —que forma part de l’aglomeració urbana de Detroit, Ontario—, General Motors a Oshawa, Ontario), maquinària agrícola, material ferroviari i elèctric, indústries de la fusta i el paper, alimentàries, metal·lúrgiques (ferro, alumini), químiques i tèxtils.
Els transports i les comunicacions
Vista de Vancouver
Aaron Chaleff (CC BY-NC 2.0)
Tot i la seva enorme extensió i una demografia relativament baixa, gràcies al seu alt grau de desenvolupament, el Canadà posseeix una densa xarxa de vies de comunicació. El 1882 començà la construcció del Canadian Pacific Railway, el primer ferrocarril que uní el litoral atlàntic amb el del Pacífic; la Canadian North, que començà amb els ferrocarrils de la província de Manitoba i del Territori del Nord-oest, construí nombroses línies que uniren les províncies d’Ontario i Quebec amb la Colúmbia Britànica. Després de la Primera Guerra Mundial, el govern canadenc, aleshores només autònom respecte al britànic, creà la Canadian National Railway, que completà la xarxa estatal el 1928 amb la construcció del ferrocarril de la badia de Hudson. El 1995 el total de vies fèrries era de 71.592 km. La longitud total de les carreteres és d’1.021.000 km (1995), i la densitat de la xarxa és molt superior al terç sud del país, atesa la concentració de la població en aquesta zona. Només el 35% de les carreteres són asfaltades, i a l’hivern una bona part són intransitables a causa del glaç. La carretera més important és la Trans Canada Highway, que va de l’Atlàntic (Saint John’s, Terranova) al Pacífic (Victoria), a l’illa de Vancouver. Fou acabada el 1962 i enllaçà cap al nord amb l’Alaska Highway, de construcció nord-americana i que des d’Edmonton va fins a Fairbank. El tram Edmonton-frontera nord-americana, anterior, és de construcció canadenca, com ho és la més moderna Mackenzie Highway. La xarxa de les províncies atlàntiques enllaça la Trans Canada —la carretera transcontinental més llarga, per ara— amb la Interstate Highway, de la Nova Anglaterra (EUA). La navegació té un paper molt important en els transports canadencs, sobretot des que el 1959 fou inaugurada la via marítima del Sant Llorenç, canal de gran calat, paral·lel en part i alimentat pel gran riu, el quart canal marítim del món pel volum de tràfic, que permet el transport fins a la regió dels Grans Llacs (ports de Quebec, Mont-real, Toronto, Hamilton, Windsor, Port Arthur, Fort William) i la comunicació amb els EUA. Pel que fa la navegació oceànica, el primer port és Vancouver, al Pacífic, novè del món quant a les sortides (fusta, polpa i paper, petroli, minerals, blat); a més, és el primer port de passatge d’Amèrica del Nord. En canvi, el primer port canadenc per a mercaderies entrades és Hamilton (llac Ontario) i el primer port petrolier, Halifax (Atlàntic). Les comunicacions aèries són bàsicament a mans de dues companyies: l’Air Canada i la Canadian Airlines; altrament, ha adquirit molta importància l’aviació privada, que utilitza al voltant de 1.500 camps d’aviació, hidroports i heliports. Canadà és seu de l’Organització de l’Aviació Civil Internacional i de l’Associació Internacional de Transports Aeris.
Els serveis
El sector terciari és actualment el de major pes en l’economia canadenca (69% del PIB i 73,3% de la població activa ocupada el 1993). Amb un creixement del 16% en el PIB i del 15% en l’ocupació, és el sector que ha crescut més els darrers 30 anys. El turisme hi té un lloc destacat; juntament amb el comerç exterior, contribueix a eixugar part del fort dèficit en la balança de pagaments. El principal atractiu turístic del Canadà és el seu espectacular i ric patrimoni natural, especialment a les Rocalloses, on hi ha alguns dels parcs naturals més extensos i més famosos del món, com ara els de Banff i Jasper. En total, uns 130.168 km2 tenen la categoria de parc nacional. El 1995, visitaren el Canadà 17 milions de turistes, dels quals 13 milions procedien dels EUA.
El comerç exterior
El comerç exterior ha tingut una gran importància en l’economia canadenca, i la seva composició ha variat històricament (pells al començament, productes forestals al segle XIX, i cereals al segle XX). Pel volum del seu comerç internacional és un dels deu primers països del món. Les seves relacions comercials es caracteritzen pel gran predomini de l’exportació de productes bruts o semielaborats, la dependència dels EUA, la pèrdua d’importància relativa de les transaccions amb la Gran Bretanya i el Commonwealth i l’important volum d’importacions de productes manufacturats. Destaquen les importacions de peces de vehicles, productes químics, components electrònics, maquinària, metalls no ferrosos, i les exportacions de vehicles, gas natural, blat, paper de diari i pasta de paper, fusta i petroli. El 1996 els proveïdors principals foren, després dels EUA (67,4%), el Japó (4,5%), Mèxic (2,5%), la Gran Bretanya (2,5%), Alemanya (2,1%), la Xina (2,1%), França (1,5%) i Itàlia (1,2%); i els primers clients, després dels Estats Units (82,3%), el Japó (3,7%), la Gran Bretanya (1,4%), Alemanya (1,2%) i la Xina (1%). Posseeix una balança comercial tradicionalment favorable (7,1% el 1996) tot i els interessos que cal pagar al capital estranger establert al país.
L’economia
Vista de Mont-real
Alessandro Grussu (CC BY-NC-ND 2.0)
El Canadà té un dels nivells de desenvolupament més elevats del món. La seva renda per capita (19.380 dòlars EUA, el 1996) només és superada pels EUA, a les Amèriques. L’aparició i la consolidació del Canadà com a potència industrial ha seguit tres etapes: la primera tingué lloc durant la Primera Guerra Mundial; la segona, en el període 1920-29, representà la substitució de la influència britànica (malgrat que encara es trobava sota aquesta sobirania) per la dels EUA; la tercera, iniciada durant la Segona Guerra Mundial, es caracteritzà per l’afluència a gran escala de capitals nord-americans. El Canadà experimentà un creixement de més del 700% en el seu producte nacional brut en el període 1926-67 (de 5,15 milers de milions de dòlars canadencs el 1926 a 62,99 el 1967), durant el qual la població només es duplicà. Els anys 1945-48 foren especialment favorables, ja que el Canadà, per causa de la guerra, esdevingué una de les primeres potències industrials del món. A la meitat dels anys setanta, coincidint amb la crisi energètica mundial, el Canadà s’estancà i no es recuperà fins en 1983-84, en bona part a remolc dels Estats Units. Del 1983 al 1989 el creixement fou d’una mitjana anual del 4%, ritme que els anys següents s’alentí al 2,5% anual entre el 1990 i el 1997. L’economia canadenca es fonamenta en gran part en el potencial de les seves enormes riqueses naturals, d’un bon nombre de les quals se situa entre els primers productors mundials. De l’extracció i la transformació d’aquestes matèries primeres provenen els principals actius de les indústries de capital canadenc. En conjunt, el fort predomini de les matèries primeres fa que l’economia canadenca sigui especialment vulnerable a les oscil·lacions dels preus en el mercat internacional. A més, cal dir que en l’àmbit de les matèries primeres i encara més en la resta de sectors econòmics, és molt alta (i sovint majoritària) la participació de capital dels EUA, molt especialment en la indústria automobilística, en la del petroli i la del gas natural. El govern canadenc ha intentat reduir aquesta dependència sense gaire èxit, per tal com la retirada de capitals provocada per les mesures destinades a afavorir el capital autòcton ha perjudicat la balança de pagaments. D’altra banda, l’entrada en vigor el 1994 de l’Acord Nord-Americà de Lliure Comerç (NAFTA) —que tingué el seu precedent en un tractat del 1989 entre els EUA i el Canadà destinat a eliminar les barreres aranzelàries en un termini de 10 anys—, ha convertit en obsoletes moltes de les mesures en aquest sentit. A la dècada dels anys noranta, les empreses canadenques han orientat una part substancial de les seves inversions envers les economies emergents del Sud-est asiàtic. Un dels problemes econòmics crònics de l’economia canadenca és el del dèficit creat pel saldo negatiu en la balança de pagaments. Amb l’objectiu de sanejar les finances públiques, el govern emprengué el 1995 una política pressupostària rigorosa que tingué com a resultat el primer saldo positiu en aquest capítol des del 1984. L’atur és relativament elevat, sobretot si hom té en compte el nivell de desenvolupament del país (11,1% el 1994). L’estructura bancària es fortament centralitzada en el Bank of Canada (fundat el 1935), que emet moneda i dicta la política monetària. Des del 1980, que fou aprovada una nova llei bancària, els bancs comercials són de dos tipus: en el primer, les participacions no poden estar concentrades en un sol accionista en més del 10%. En el segon, hom inclou delegacions de bancs estrangers i bancs controlats per institucions financeres canadenques no bancàries. Amb l’entrada en vigor de l’Acord Nord-Americà de Lliure Comerç (NAFTA) i de les mesures dictades per l’OMC (1995) han estat eliminades moltes de les restriccions sobre el segon tipus de bancs.
La geografia humana i la societat
El poblament i la població
Segon país del món en extensió, el Canadà té una densitat de 3,2 h/km2. El 43% de la població és d’origen divers, bé que en general pot adscriure’s a la cultura anglosaxona i a l’anglès com a llengua materna, el 21% és d’origen britànic, el 23% d’origen i de llengua francesos (quebequès), i viu concentrat a la província del Quebec. Hi ha també minories d’alemanys (3,4%), italians (2,8%) i ucraïnesos (1,5%). De les comunitats d’origen no europeu destaquen els xinesos (2,2%), i només l’1,7% és aborigen (amerindi o esquimal). El 90% de la població viu en una franja d’uns 300 km d’amplada al llarg de la frontera amb els Estats Units d’Amèrica; les majors densitats se situen a l’angle sud-oriental. Al nord del paral·lel 60° el país és gairebé deshabitat (Yukon, 0,06 h/km2; Territori del Nord-oest, 0,02 h/km2). La taxa anual de creixement és del 5,9‰ (1994), amb un coeficient de natalitat del 13,1‰ i de mortalitat del 7,2‰. Fins els anys cinquanta les fluctuacions de la taxa de natalitat es degueren fonamentalment a les crisis econòmiques: així, la prosperitat que acompanyà la Primera Guerra Mundial la incrementà fins al 30‰, mentre que la crisi del 1929 la reduí al 20‰. Després de la Segona Guerra Mundial (dècades dels cinquanta i seixanta) el país conegué també el baby-boom i la taxa de natalitat se situà al voltant del 25‰. Més significatiu ha estat l’efecte del creixement de la població per l’emigració. L’època d’intensa immigració procedent d’Europa pot dividir-se en tres períodes. El primer s’estén entre el 1867 i el 1901, quan, si bé la immigració al Canadà era estable, el país patia una pèrdua migratòria neta, ja que uns 800.000 canadencs es desplaçaren vers el sud, als EUA. Entre el 1901 i el 1941, d’altra banda, el guany net migratori sobrepassà el milió de persones, amb l’obertura de les praderies a la colonització: aquest boom durà fins els anys vint, en què les millors terres foren ocupades, i després s’aturà bruscament amb la gran depressió. El tercer període comença al final de la Segona Guerra Mundial, amb guanys migratoris nets, si bé en menor escala. Actualment, les restriccions a la immigració i els baixos nivells de creixement natural han reduït força l’increment de la població canadenca. La població urbana és el 76,7% de la població total, bé que a l’illa del Príncep Eduard se situa només al voltant del 40%. Les aglomeracions urbanes de Mont-real, Toronto i Vancouver reuneixen el 30% aproximadament de la població total del país.
Les llengües
La vida política i social del Canadà és influïda per l’existència de dues comunitats etnicoculturals, la de parla francesa i la de parla anglesa, que radiquen, respectivament, al Quebec i a la resta de l’estat. Hi ha, però, minories de cada una a banda i banda. Les llengües oficials francesa i anglesa són la llengua materna del 22% i el 64% de la població, respectivament. Cal ressaltar l’existència de minories de parla alemanya, ucraïnesa i italiana entre les més importants. Més del 98% de canadencs, però, poden parlar el francès o l’anglès. Els amerindis (uns 200.000 a les praderies i al bosc boreal) parlen llengües de les famílies na-dené i algonquina, la majoria de les quals es troben en procés de desaparició. Una bona part d’ells viu en reserves contractades amb el govern canadenc. Els esquimals (uns 30.000) ocupen sobretot les costes àrtiques.
Les religions i l’ensenyament
Les peculiaritats de les comunitats francesa i anglosaxona també es reflecteixen en el camp de la religió. L’Església catòlica, que tingué un gran paper en el naixement i en la història de Quebec (el 1763, en caure la ciutat sota la dominació anglesa, les elits emigraren a França i els capellans catòlics esdevingueren la classe dirigent), hi ha exercit una gran influència. El nombre de catòlics era, el 1995, d’uns 13.320.000. Els protestants són uns 8.370.000, generalment anglosaxons, i es reparteixen principalment entre l’Anglican Church of Canada i la United Church of Canada, que fou constituïda el 1925 agrupant els metodistes, congregacionalistes i presbiterians. El 1944 sorgí el Canadian Council of Churches, que coordina les diferents esglésies protestants. L’ensenyament és una competència de cada província, i el període d’obligatorietat d’assistència a l’escola varia. El 1995 hi havia 78 universitats i 289 centres d’ensenyament superior.
El govern i l’administració
Edifici del Parlament, a Ottawa
Onasill Canadà Bill Badzo (CC BY-NC-SA 2.0)
El Canadà té una constitució semblant a la de la Gran Bretanya, per tal com és derivada de diverses lleis del parlament britànic: la Quebec Act del 1774, la Constitutional Act del 1791, l’Act of Union del 1840, la British North America Act del 1867 i la Canada Act del 1982. La British North America Act disposava que la constitució canadenca havia d’ésser semblant a la de la Gran Bretanya; la Canada Act proclamada per la reina Elisabet II d’Anglaterra el 17 d’abril de 1982, però, representa la fi de la intervenció del parlament britànic en el desenvolupament constitucional canadenc i, per tant, la possibilitat d’esmenar la constitució per part del Canadà quan sigui necessari. Membre del Commonwealth, el Canadà és un estat federal on el cap de l’estat —el sobirà de la Gran Bretanya— és representat per un governador general nomenat per la corona per un període de cinc anys, d’acord amb la designació del primer ministre canadenc. El primer ministre —cap del poder executiu— és nomenat pel governador general i ha d’obtenir la confiança de la cambra dels comuns, davant la qual el gabinet és responsable. El parlament federal comprèn el cap de l’estat, el senat i la cambra dels comuns. Aquesta és composta per 301 membres elegits cada cinc anys per sufragi universal. El senat és integrat per 102 senadors, nomenats pel governador general sobre una base territorial amb caràcter quasi vitalici (fins als 75 anys). La proporció de senadors per províncies és: 22 per Quebec, 24 per Ontario, 10 per Nova Escòcia, 10 per Nova Brunsvic, 4 per l’illa del Príncep Eduard, 5 per Alberta, 6 per cadascuna de les restants províncies, 1 per Nunavut i 1 per cadascun dels dos territoris. Les atribucions del senat es redueixen al dret de veto sobre les lleis aprovades per la cambra dels comuns. A cada província i territori hi ha un governador, però és el primer ministre (responsable davant d’un parlament unicameral), el qui exerceix realment el poder, seguint l’esquema parlamentari. Així com les institucions són fortament influïdes per la Gran Bretanya, la vida política del Canadà ha rebut molt més la influència dels EUA. El bipartidisme existent des del naixement de la confederació (1867) és modelat més sobre el patró americà que no sobre el britànic, amb bases més pragmàtiques que ideològiques. El partit liberal (The Liberal Party), fundat el 1867 i partidari del lliurecanvisme, ocupà el poder del 1935 al 1957, del 1963 al 1979 i del 1980 al 1984 i governa de nou des del 1993. El partit conservador (The Progressive Conservative Party), fundat el 1854, que governà del 1957 al 1963, el 1968, el 1979 i del 1984 al 1993, defensà, a l’origen, el proteccionisme, però el 1988 fou el partit en el govern que signà l’acord de la creació d’una zona de lliure comerç amb els EUA. Un partit que, en els seus inicis, tingué una notable puixança és el Nou Partit Democràtic (The New Democratic Party); fundat el 1961, és membre de la Internacional Socialista. El problema nacional francocanadenc, centrat fonamentalment al Quebec, ha introduït en la vida política del Canadà elements ideològics que, principalment en els últims decennis, marquen una diferència respecte a la dels EUA. Cal remarcar, en aquest aspecte, la creació el 1990 del nacionalista Bloc Québécois (Bloc Quebequès), versió estatal del Parti Québécois (Partit Quebequès), d’àmbit provincial, el qual el 1993 emergí com a primera força d’oposició al Parlament Federal. El Canadà és membre de l’ONU, l’OTAN, el Commonwealth, l’OCDE, el Pla Colombo i l’Acord Nord-Americà de Lliure Comerç (NAFTA).
La història
De les primeres expedicions europees a les lluites entre França i Anglaterra
El Canadà fou conegut possiblement pels vikings i normands, però la primera expedició oficial fou efectuada sota la protecció de la corona anglesa per Giovanni Caboto el 1497, que explorà la zona entre Terranova i península de Nova Escòcia, i aviat feren campanyes regulars de pesca bretons, anglesos i bascs, atrets per l’abundància dels bancs de bacallà. El bretó Jacques Cartier, al servei de la corona francesa, és considerat el veritable descobridor del país; explorà l’illa del Príncep Eduard (1534), zones a l’actual Nova Brunsvic, i arribà a l’actual Mont-real; intentà, amb J.F. de la Roque, senyor de Roverbal, de fundar una colònia.
Formació històrica del Canadà
© fototeca.cat
Els anglesos, en l’intent de trobar el pas del nord-oest vers la Xina, organitzaren expedicions com les de Martin Frobisher (1576, 1577 i 1578) i les de Henry Hudson (1608, 1609, 1610), que arribaren a la Terra de Baffin i a la badia de Hudson. Els francesos aconseguiren, amb Samuel de Champlain, d’establir-se definitivament al país: entre altres colònies fundà la de Quebec (1608). El 1627 Richelieu creà la Compagnie de la Nouvelle France o des Cent Associés, que tenia el monopoli del comerç i la missió de colonitzar el país, però que tingué una activitat reduïda.
El 1621 William Alexandre establí la colònia anglesa de península de Nova Escòcia a la península, que els francesos denominaven Acàdia. Quebec estigué en mans dels anglesos en 1629-32, que fou tornat a França pel tractat de Saint Germain-en-Laye. El 1663, fracassada la companyia, els territoris de l’anomenada Nova França, al voltant del riu Sant Llorenç, passaren al domini directe de la corona francesa: hom n’afavorí el poblament (la colònia passà de 2.000 habitants el 1660 a 10.000 el 1680) i posà fi a les guerres amb els indígenes iroquès (els algonquins s’havien aliat amb els francesos), iniciades el 1640, i continuaren les exploracions vers l’interior (René Robert La Salle descobrí, el 1682, les fonts del Mississipí). La rivalitat entre colonitzadors anglesos (el 1670 fou creada la Hudson’s Bay Company, que tingué un ràpid creixement, protegida per la corona anglesa) i francesos, agreujada per una nova revolta (1689) dels iroquesos, es convertí en lluita oberta a partir de l’inici de la guerra de la lliga d’Augsburg (1690) a Europa.
Per la pau de Rijswijk (1697), França recuperà les seves possessions, i pel tractat d’Utrecht (1713) cedí Nova Escòcia a Anglaterra i renuncià a Terranova i a la badia de Hudson. Nova França continuà la seva expansió durant la primera meitat del segle XVIII: la colònia augmentà demogràficament (42.000 h el 1739, 55.000 el 1754), i a la tradicional explotació del bosc i de les pells s’afegí l’extensió dels conreus, l’establiment de drassanes i una incipient metal·lúrgia; Quebec i Mont-real esdevingueren ciutats florents.
Les hostilitats entre francesos i anglesos foren represes a partir de la guerra de Successió d’Àustria (en 1745-48 els anglesos s’apoderaren de la fortalesa francesa de Louisburg, al cap Bretó) i, sobretot, des de la guerra dels Set Anys (1756): després de dos anys de victòries dels francesos, dirigits pel general Montcalm, les forces angleses, dirigides per James Wolfe i amb el suport de l’armada, s’apoderaren de Quebec (batalla de les planes d’Abraham, 1759); Mont-real capitulà l’any següent i, pel tractat de París (1763), Nova França fou cedida definitivament a Anglaterra (França conservava les petites illes de Saint-Pierre i Miquelon i els drets de pesca a Terranova).
De l’hegemonia britànica al Dominion of Canada
Sota el domini britànic, per la Quebec Act (1774), aquesta conservà la legislació civil francesa (al costat de la legislació criminal anglesa) i foren respectades la llengua i la religió de la població, que tenia accés al govern. Durant la revolució de les colònies angleses d’Amèrica, el Canadà fou envaït per tropes independentistes, però els francocanadencs es posaren al costat d’Anglaterra i els rebutjaren.
Després de la tractat de Versalles (1783), un gran nombre de colons lleials a la corona anglesa es refugiaren al Canadà i en gran part constituïren la nova colònia de Nova Brunsvic, a Nova Escòcia. Per la Constitutional Act del 1791 fou establert un consell i una assemblea electiva legislatius per a cada una de les províncies en què fou dividit el territori: l’Alt Canadà (el futur Ontario, anglès i protestant) i el Baix Canadà (Quebec, francès i catòlic); restaven independents les províncies marítimes de Nova Escòcia, l’illa del Príncep Eduard, Nova Brunsvic i Cap Bretó (unida a Nova Escòcia el 1820).
Mentrestant, les expedicions d’exploració havien continuat: Alexander Mackenzie arribà a l’oceà Àrtic el 1789 i al Pacífic el 1793, i s’inicià la colonització de nous territoris (curs del Sant Llorenç, grans llacs de l’est, llacs Manitoba i Winnipeg).
La guerra entre els EUA i la Gran Bretanya (1812), en la qual els nord-americans intentaren novament d’unir el Canadà als EUA, n’assegurà, per contra, la separació política (pau de Gant, 1814). La competència que la North West Company de Mont-real, creada el 1780, exercia sobre el monopoli comercial de la Hudson’s Bay Company, es resolgué el 1821 quan aquesta darrera absorbí la primera; la companyia operava des de l’illa de Vancouver, que esdevingué colònia britànica el 1849.
La descoberta d’or al riu Fraser (1858) comportà la immigració al territori, i hom creà a la costa occidental la colònia de la Colúmbia Britànica, unida el 1866 a la de Vancouver. La fi de les guerres napoleòniques havia provocat una forta immigració militar al Canadà, que adquirí gran ascendent dins el govern, i més endavant hi hagué una forta onada d’immigrants anglesos de les classes treballadores (120 000 en 1827-32).
Al Baix Canadà, les tensions entre la minoria governant anglesa i l’assemblea, majoritàriament francesa, portà a la revolta del 1837, dirigida per Louis J. Papineau, que coincidí amb una revolta a l’Alt Canadà, dirigida per William L. Mackenzie, que pretenia una major representativitat al govern. Aquets fets portaren lord Durham a presentar al parlament britànic una proposta de la unió de les dues províncies del Canadà, aprovada per l’ Act of Union del 1840.
En 1842-46 hom arribà a un acord amb els EUA que establia la frontera al paral·lel 49° N i traslladava el límit occidental de les Rocalloses al Pacífic. S’inicià una època de prosperitat, a la qual contribuí la secularització de les terres del clergat protestant al Canadà angloparlant i la fi del règim senyorial al francoparlant; la població passà de 2.382.000 h el 1851 a 3.169.000 el 1861. Foren iniciades una sèrie d’importants obres públiques (ferrocarril, carreteres, canals) i aviat es desenvolupà un moviment favorable a l’organització federal del Canadà (conferència de Charlottetown, 1864), aprovada pel parlament britànic el 1867 (British North America Act).
La federació, formada per les colònies de Nova Escòcia, Nova Brunsvic, Quebec i Ontario, rebé el nom de Dominion of Canada (refusaren d’entrar-hi l’illa del Príncep Eduard i Terranova; la primera ho feu el 1873, i la segona no s’hi incorporà fins el 1949). El govern canadenc adquirí per compra (1869) les grans extensions del territori pertanyents a la Hudson’s Bay Company: la Rupert’s Land (al voltant de la badia de Hudson) i els territoris del nord-oest fins a les Rocalloses. La colònia de Red River (Assiniboia), després d’una rebel·lió dirigida pel mestís Louis Riel, esdevingué centre de la província federada de Manitoba, i la resta, anomenada Territoris del Nord-oest, en depengué administrativament fins el 1876.
A partir d’aleshores anà adquirint organismes propis de govern, i el 1905 es dividí en les províncies federades d’Alberta, Saskatchewan i el Territori del Nord-oest (el 1898 n’havia estat separat el territori de Yukon). La colònia de la Colúmbia Britànica s’uní al Dominion el 1871, amb la qual cosa el país s’estengué de mar a mar. El 1880 la Gran Bretanya cedí al Canadà la jurisdicció sobre l’arxipèlag àrtic.
En 1867-73 i en 1878-91 fou primer ministre el conservador John A. MacDonald, que intentà de consolidar la unió entre les dues províncies, desenvolupà les vies de comunicació, dugué a terme una política proteccionista i sufocà durament la segona revolta a Manitoba de Louis Riel (el qual fou executat el 1885). En 1896-1911 pujà al poder el liberal francocanadenc Wilfrid Laurier, durant el mandat del qual s’establiren amb els EUA les fronteres amb Alaska, s’afermaren els lligams amb la Gran Bretanya (tropes canadenques participaren en la guerra dels bòers) i hom afavorí la immigració. Durant la Primera Guerra Mundial fou molt important la participació del Canadà al costat dels aliats (600 000 homes, en gran part voluntaris, subsistències, municions) i, a la seva fi, participà en la conferència de Versalles (1919).
Estat independent dins del Commonwealth
Durant el primer mandat del liberal W.L. Mackenzie King com a primer ministre (1921-30) fou reivindicada la sobirania (declaració d’estatus d’igualtat a la Conferència Imperial del 1926, establerta pel Statute of Westminster el 1931), que esdevingué membre del The Commonwealth amb plena sobirania, alhora que el país experimentava un notable desenvolupament del comerç i de la indústria, interromput per la crisi mundial del 1929.
Mackenzie King tornà al poder en 1935-48. En esclatar la Segona Guerra Mundial, el Canadà declarà la guerra a Alemanya (10 de setembre de 1939); foren mobilitzats més d’un milió d’homes, i la indústria canadenca es posà al servei de la fabricació del material de guerra, alhora que enviava grans quantitats de blat a la Gran Bretanya. En 1948-57 pujà al poder el liberal Louis Stephen Saint-Laurent. El Canadà, que ja havia ingressat a l’Organització de les Nacions Unides el 1945, ingressà a l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord el 1949; el mateix any, Terranova ingressà al Dominion, i el país accentuà encara la seva independència dins el Commonwealth en obtenir el dret de modificar la seva constitució i en suprimir la jurisdicció de cassació del Consell Privat del Regne Unit de Westminster.
Inici de l’alternança conservadora-liberal: de Diefenbaker (1957-1963) a Trudeau (1968-1984)
El Canadà participà en la guerra de Corea (1950-53). El 1957, després de 22 anys de govern liberal, fou elegit primer ministre el conservador John Diefenbaker, però diversos factors, com la crisi del dòlar, la política europeista de la Gran Bretanya i, sobretot, les tensions internes produïdes per les reivindicacions del Quebec, determinaren la derrota dels conservadors.
El liberal Lester Bowles Pearson (1963) accedí al càrrec de primer ministre, i fou succeït el 1968 pel també liberal Pierre Elliott Trudeau, el govern del qual estigué marcat per tres grans qüestions: les conseqüències de la crisi econòmica mundial sobre el país, la gran volada del nacionalisme francòfon al Quebec i, en política exterior, el menor èmfasi en les tradicionalment bones relacions amb els Estats Units d’Amèrica i Europa Occidental i el foment de les relacions amb l’Extrem Orient, l’Àfrica i l’Amèrica Llatina.
L’any 1979 el partit liberal de Trudeau perdé les eleccions federals en benefici del partit conservador, però aquest hagué de cedir novament el poder als liberals després de les eleccions del 1980. Partidari de l’enfortiment del poder federal, no solament davant les reivindicacions del Quebec, sinó també de les altres províncies del Canadà, Trudeau intentà d’aconseguir-ho mitjançant una reforma constitucional que culminà amb la nova constitució de l’any 1982, la qual, a més, donà plena sobirania al Canadà per a portar a terme el seu propi desenvolupament constitucional. La crisi econòmica feu minvar notablement el suport popular al govern de Trudeau i aquest dimití el juny del 1984. Trudeau fou succeït pel també liberal John Turner, que tot seguit convocà eleccions generals.
Els governs conservadors de Brian Mulroney (1984-1993)
Els conservadors hi obtingueren la victòria més gran de la seva història i el seu líder, Brian Martin Mulroney, esdevingué el nou primer ministre, i inicià la represa de la bones relacions amb els Estats Units d’Amèrica i hom donà llum verd a la proposta de creació d’un mercat únic entre ambdós països. Pel que fa al moviment independentista quebequès, el seu líder René Lévesque adoptà progressivament posicions més moderades, centrades més en la superació de la crisi econòmica que no pas en la consecució de la independència.
En les eleccions provincials del 1985, el Parti Québécois fou derrotat pels liberals, liderats per Robert Bourassa. La victòria de Bourasa contribuí a desblocar la reforma constitucional iniciada per Trudeau a partir del 1980 i encaminada a enfortir el poder federal, mesura a la qual el Quebec s’oposà sistemàticament. El 1987 el Canadà inicià restriccions en la seva tradicionalment generosa política d’immigració, especialment amb relació als refugiats polítics.
El fracàs de l’acord denominat del llac Meech (1987), que havia d’ésser signat per totes les províncies canadenques abans del 23 de juny de 1990 contribuí a exaltar el nacionalisme francòfon, expressat en una gran manifestació el 24 de juny de 1990, el dia de la festa nacional, a Mont-real. El mes següent els guardes de la seguretat del Quebec assaltaren les barricades alçades pels indis mohawk, de la reserva de Kahnawake, prop de Mont-real, que volien impedir la construcció d’un camp de golf en uns terrenys que, malgrat una sentència judicial en contra, creien que els pertanyien.
L’afer derivà en acusacions de racisme i calgué la intervenció de l’exèrcit per posar fi, el setembre següent, a la revolta índia. El 28 d’agost de 1992, els deu primers ministres de les províncies federals (incloent el del Quebec, Robert Bourassa) arribaren a un acord (pactes de Charlottetown) a fi de concedir un grau d’autonomia més gran per al Quebec i modificar les institucions legislatives canadenques. El 26 d’octubre l’acord fou sotmès a referèndum i fou rebutjat pel 55% de la població. Al Quebec el rebuig (56,6%) fou degut a l’oposició dels independentistes a l’acord.
El novembre del 1992 un referèndum als territoris del nord-est obrí el camí per a facilitar la creació de la regió autònoma de Nunavut (Terra del Poble), de 350.000 km2, habitada pels inuits. El primer ministre, el conservador Brian Mulroney, presentà la dimissió el juny del 1993; Kim Campbell fou elegida nova primera ministra, la primera dona que accedia a aquest càrrec.
Retorn dels liberals: Jean Chrétien i Paul Martin (1993-2005)
El 25 d’octubre del mateix any tingueren lloc eleccions generals, amb el resultat d’una aclaparadora victòria del Partit Liberal i la desfeta dels conservadors; el Bloc Quebequès esdevingué el principal partit de l’oposició i el liberal Jean Chrétien resultà elegit primer ministre. El 1995, la vida política canadenca estigué dominada pel referèndum sobre la independència del Quebec). Per un estret marge (uns 50.000 vots), el 30 d’octubre la població del Quebec rebutjà l’accés a la sobirania, plantejada en el marc d’una estreta col·laboració econòmica i política amb el Canadà.
En política exterior, el fet més important fou l’entrada en vigor, l’1 de gener de 1994, del Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord entre aquest país, els Estats Units i Mèxic. A banda d’això, el 1995 el país tingué un greu enfrontament amb Espanya a causa dels drets de pesca a les costes de Terranova, conflicte en què es veié involucrada la Unió Europea. En les eleccions generals del juny del 1997 resultà guanyador el Partit Liberal de Chrétien, que aconseguí renovar la majoria absoluta. El Partit de la Reforma (escissió dels Conservadors) i el Bloc Québécois foren els principals partits opositors.
Després d’alguns anys de desequilibris financers atribuïts a l’Acord Nord-Americà de Lliure Comerç (NAFTA), el govern de Chrétien aconseguí controlar la situació amb polítiques d’austeritat i delegació de competències a les províncies, especialment en matèria social. Així, tot i que l’any 1997 fou el primer sense dèficits, la tendència a la descentralització sense retribució revertí en una contracció efectiva de la despesa social, tant en l’àmbit federal com en el provincial. L’especificitat del model d’estat canadenc, on conflueixen dinàmiques sobiranistes (Quebec), intervencionistes (províncies del nord) o liberalitzadores (províncies del centre industrialitzat), obligà el govern federal a establir un equilibri que a vegades es manifestà precari.
En aquest sentit, el febrer del 1998, el govern presentà tres preguntes al Tribunal Suprem amb la intenció d’establir límits jurisprudencials a les reivindicacions del Quebec. En la mateixa línia, amb la implícita voluntat d’eludir la negociació amb el Quebec, durant l’any 1999 es pactaren acords amb les províncies, cedint capacitat de despesa en àrees de la seva jurisdicció (ocupació o sanitat), però reforçant les competències federals en altres (comerç interprovincial). L’any 1999 fou també escenari de la constitució de noves instàncies politicoadministratives, com ara l’autonomia de Nunavut (amb majoria de població esquimal), la Colúmbia Britànica (majoria nisga) o el principi d’acord amb els inuits del Labrador.
El desembre del 1999, el govern de Chrétien introduí la Clarity Bill, per la qual s’obria al control federal qualsevol futur referèndum sobre l’estatus del Quebec. En les eleccions parlamentàries del 27 de novembre de 2000, Chrétien tornà a renovar la seva majoria absoluta, aquesta vegada amb 17 escons més (172 escons de 301 possibles), al mateix temps que s’observà una pujada significativa del conservador Partit Reformista (66 escons, 60 el 1997).
Després de la contundent revalidació del seu mandat en les eleccions legislatives del novembre del 2000, en les quals el Partit Liberal derrotà la conservadora Aliança Canadenca, refundació del Partit Reformista, el govern federal encapçalat per Jean Chrétien s’enfrontà a l’oposició rotunda del govern del Quebec a la llei de claredat promulgada al març, que restringia dràsticament les condicions per a la convocatòria de referèndums d’autodeterminació.
Al desembre, l’Assemblea Nacional del Quebec, dominada pels nacionalistes del Partit Quebequès (PQ), contraatacà amb la promulgació d’una llei sobre l’exercici dels drets fonamentals del poble quebequès. Tanmateix, les dissensions internes a l’interior del partit, que provocaren la dimissió del primer ministre Lucien Bouchard el gener del 2001 i de diversos ministres al govern del seu successor Bernard Landry l’octubre del 2003, afebliren els sobiranistes. La crisi culminà en la derrota del PQ en les eleccions provincials, en les quals el Partit Liberal de Jean Charest obtingué majoria absoluta a la cambra, posant fi, d’aquesta manera, a nou anys de govern nacionalista del Quebec.
En l’àmbit federal, Jean Chrétien dimití el càrrec el desembre del 2003, i fou succeït pel seu rival i correligionari Paul Martin, el qual, al capdavant del Partit Liberal, tornà a guanyar les eleccions generals del juny del 2004 malgrat perdre la majoria absoluta. El Partit Conservador i el Bloc Quebequès, en segon i tercer lloc, respectivament, aconseguiren guanys substancials. Al juny fou inaugurat un govern en minoria. Al començament del 2004, pocs mesos abans de les eleccions, el Canadà conegué un dels escàndols politicofinancers més importants de la seva història.
La Sindicatura de Comptes acusà el govern federal d’haver fet un mal ús manifest, entre els anys 1997 i 2003, d’uns 250 milions de dòlars canadencs, gastats per promoure la imatge del govern federal —i del Canadà com a nació— al Quebec. El maig del 2005 el govern superà una moció de confiança arran d’aquesta qüestió per un vot, però, al novembre, una segona moció per un afer de finançament il·legal del Partit Liberal en provocà la caiguda i Martin convocà eleccions anticipades per al gener del 2006, en les quals guanyaren els conservadors.
En política exterior, a partir dels atemptats de l’onze de setembre de 2001, les relacions amb els Estats Units esdevingueren especialment intenses: la proximitat i el bon veïnatge feren augmentar la sensació d’inseguretat, cosa que comportà una estreta col·laboració policial i antiterrorista, i una repercussió indiscutible en la tradicionalment generosa política immigratòria canadenca. A grans trets, el Canadà subscriví el programa d’ofensiva antiterrorista internacional del president George Walker Bush, amb la important excepció, però, de la invasió anglo-nord-americana de l’Iraq el març del 2003.
Aquest fet refredà durant un quant temps les relacions entre ambdós estats, i accentuà el distanciament que es produí arran de la negativa del govern canadenc a donar suport a l’embargament dels EUA sobre Cuba. Malgrat aquests desacords en l’àmbit polític, ha continuat l’entesa en les qüestions econòmiques, com ho demostrà, el 2002, la supressió de les tarifes duaneres a l’àrea del NAFTA (ampliació, de fet, d’un acord pres el 1998, però que no s’havia aplicat a Mèxic). Tot i això, els subsidis del govern dels EUA a determinats sectors agrícoles foren motiu de certes tensions.
Mandats del conservador Stephen Harper (2006-2015)
El nou primer ministre Stephen Harper no obtingué majoria absoluta i hagué de formar un govern en minoria amb un programa de reducció de despeses i retallades d’impostos i de lluita contra la corrupció. A proposta del primer ministre, el nou parlament aprovà al novembre una moció segons la qual el Quebec havia de ser considerat una nació dins del Canadà. El març de l’any següent, en les eleccions en aquesta província els independentistes restaren en tercer lloc per darrere dels liberals i els autonomistes d’Acció Democràtica.
Amb els conservadors al poder, les relacions amb el govern dels EUA milloraren considerablement, sobretot en la lluita antiterrorista global: al maig el parlament aprovà posposar la retirada de les forces canadenques a l’Afganistan fins el 2009, i al juny foren detingudes una vintena de persones en una operació antiterrorista. El juny del 2008, juntament amb una disculpa pública del govern canadenc, fou creada una Comissió per a la Veritat i la Reconciliació dedicada a la investigació del sistema d’escolarització dels indis en règim de residència. Fundats a la segona meitat del segle XIX i tancats a mitjan anys seixanta del segle XX, hom havia acusat aquests establiments de promoure l’assimilació forçosa dels infants indígenes i de maltractaments sistemàtics.
Políticament, aquest any estigué marcat novament per les eleccions anticipades. En un clima de creixent oposició popular a la presència militar canadenca a l’Afganistan, Harper convocà eleccions federals per al 14 d’octubre de 2008, aprofitant la feblesa de l’oposició liberal que liderava Stéphane Dion.
L’aposta ensorrà el vot liberal als mínims històrics, però no aconseguí la pretesa majoria sòlida conservadora per a una legislatura còmoda. Al desembre, els partits de l’oposició s’uniren per fer caure el govern de Harper —adduint la insuficiència de les mesures per a fer front a la crisi econòmica—, però la suspensió momentània del parlament fins al gener concedida pel governador general evità la presentació d’una moció de censura.
El febrer del 2009 el govern superà la crisi, després d’aconseguir que el parlament aprovés un conjunt de mesures d’estímul dins del pressupost. Des dels inicis del segle XXI el Canadà, juntament amb Rússia, Dinamarca, Noruega i els EUA, s’ha vist involucrat en una disputa per alguns territoris de l’Àrtic que contindrien, segons diversos estudis, les reserves més grans de petroli i de gas no explotades en jaciments submarins.
L’any 2010 començà marcat per la celebració dels Jocs Olímpics d’Hivern a la ciutat de Vancouver, i per la desarticulació d’un pla d’un militant islamista per a atemptar a la borsa de Toronto. Una les qüestions que encengueren més el clima polític fou el pla del govern, presentat al juliol, per a modificar el cens. Segons els contraris a la mesura, el pla no respectava el pluralisme lingüístic i podia repercutir en la minva de les prestacions socials.
El març del 2011, una moció de no confiança relativa als pressupostos presentada pels liberals feu caure el govern Stephen, el qual convocà eleccions anticipades. Celebrades el 2 de maig, el resultat reforçà els conservadors amb majoria absoluta (167 escons sobre 308), mentre que els liberals i el Bloc Quebequès patiren les pitjors derrotes de la seva història (34 i 3 escons, respectivament). El socialdemòcrata Nou Partit Democràtic (New Democratic Party, creat el 1961), obtingué la segona posició, el millor resultat de la seva història, i per primera vegada els ecologistes (amb una diputada) entraren al parlament d’Ottawa. Harper hagué d’enfrontar-se a les protestes d’estudiants contra l’augment de les taxes universitàries al Quebec, on el Partit Quebequès guanyà les eleccions el 2012, però fou novament derrotat pels liberals el 2014.
Tot i la bona marxa de l’economia en les condicions de crisi globals, les mesures d’austeritat del govern de Harper donaren lloc a controvèrsies, com també fou polèmica la retirada del govern del Protocol de Tòquio sobre emissions de gasos (desembre del 2011). El Canadà fou aquests anys objecte d’atemptats terroristes, un dels quals desarticulat (abril del 2013) i un altre en què moriren dos soldats (octubre del 2014), i continuà prestant un suport molt actiu als Estats Units en la lluita antiterrorista (el 2014 participà en la coalició que dugué a terme atacs aeris contra l’Estat Islàmic a Síria). Gràcies a la majoria absoluta conservadora, el juny del 2015 s’aprovà una nova llei antiterrorista, criticada per molts sectors que consideraven que posava en perill la llibertat d’expressió i els drets fonamentals.
Del 2015 ençà
En les eleccions de l’octubre del 2015 els liberals tornaren al govern amb una victòria contundent (184 escons sobre 338), mentre que els conservadors i el Nou Partit Democràtic tingueren descensos importants (99 i 44 escons, respectivament). Justin Trudeau, fill de l’antic primer ministre Pierre Trudeau, esdevingué nou primer ministre. Al llarg del 2016, Trudeau portà a terme algunes de les seves mesures promeses durant la campanya electoral, entre les quals destaquen la baixada dels impostos a les classes mitjanes, del 22% al 20,5%, la paritat en el govern, l’impuls de la reforma electoral i la transformació del Senat. Aquest 2016, però, estigué marcat pel l’incendi que cremà durant dos mesos i afectà 2.410 km2 hectàrees de la província d’Alberta, obligà 88.000 persones a desplaçar-se, destruí 2.432 edificis i habitatges, i es convertí en el desastre natural més costós de tota la història del país (3,58 miliards de dòlars canadencs)
L’any 2017, un atemptat comés per un individu d’idees d’extrema dreta al Centre Cultural Islàmic del barri de Sainte-Foy de la ciutat de Quebec, en què sis persones foren assassinades a trets i dinou més en resultaren ferides, així com el lideratge internacional de Trudeau en temes com la crisi dels refugiats centrà l’atenció sobre el país. El 2018, l’anunci de la renegociació del Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord i la imposició d’aranzels a productes canadencs tan estratègics com són la fusta i l’acer per part del govern de Donald Trump, afectà les relacions bilaterals dels dos veïns. El 17 d’octubre del mateix any, el Parlament canadenc aprovà la legalització del cànnabis per a usos recreatius, i es convertí en el segon estat del món, després de l’Uruguai, en fer-ho.
En les eleccions legislatives del 21 d’octubre de 2019, el guanyador fou el Partit Liberal, amb el primer ministre Justin Trudeau al capdavant, que obtingué 155 escons dels 338 en joc, 20 menys que els assolits en els anteriors comicis. Això no obstant, pogué formar un govern minoritari. La segona força política fou el Partit Conservador, amb 121 escons, seguit del Bloc Quebequès, amb 32, el Nou Partit Democràtic, amb 24 i el Partit Verd del Canadà, amb 3. Els resultats de les eleccions legislatives del 20 de setembre de 2021, convocades anticipadament per Trudeau per a recuperar la majoria absoluta, segons indicaven els sondejos, foren gairebé un calc dels anteriors comicis. El Partit Liberal assolí 158 diputats (lluny dels 170 de la majoria absoluta), el Partit Conservador, 119 escons; el sobiranista Bloc Quebequès, 32; el progressista Nous Demòcrates, 24, i els Verds, 2.
L’1 d’agost de 2022, els governs de Dinamarca i el Canadà signaren un acord pel repartiment de l’illa de Hans, en disputa des del 1974, un territori despoblat d’1,3 km2 situat al mig de l’estret de Nares que separa el nord de Grenlàndia (territori autònom sota jurisdicció danesa) i Ellesmere Island (Canadà), on s’estima que hi ha importants reserves de petroli i de gas.