i Itàlia | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Itàlia

Nom oficial d’Repubblica Italiana (it)
Estat
Itàlia
Nom oficial d’Repubblica Italiana (it)

Estat de l’Europa mediterrània format per dues unitats naturals ben definides: d’una banda, el sector peninsular (on hi ha dos estats independents: San Marino i el Vaticà), juntament amb les illes de Sardenya i Sicília, i de l’altra, el sector continental limitat per la cadena dels Alps, que de NW a NE li fan de frontera amb França, Suïssa, Àustria, Eslovènia i Croàcia; la capital és Roma.
Població: 
60.665.551 h
[est. 2015]
Extensió: 
301.336 km2

La geografia física

El relleu

El sector septentrional, o Itàlia continental, és format pels Alps i la plana del riu Po. Aquesta última s’estén, amb una amplada d’uns 200 km i una llargària d’uns 350, des dels Alps fins a l’Adriàtica i constitueix una depressió d’origen tectònic que ha estat progressivament reblerta per materials diversos provinents de la gran serralada alpina: morènics al sector més alt i al·luvials al sector més baix de la plana; aquests últims han provocat la sobreelevació dels llits fluvials, cosa que explica les freqüents inundacions en aquesta part de la plana. Els Alps, que dominen l’oest i el nord de la plana, completen el sector continental d’Itàlia, i més que una barrera són el pas d’unió d’Itàlia amb Europa i tenen un paper d’una gran importància en l’economia italiana. Els Alps occidentals italians són els menys desenvolupats, perquè manquen d’una zona prealpina, i, així, els massissos s’aixequen directament sobre la plana, tallats pels rius afluents de la capçalera del Po, i formen unes valls estretes i profundes.

Vista de les Dolomites de de Passo Giau

L’única vall important, on s’ha originat una vida autònoma, és la Vall d’Aosta. Els Alps centrals guanyen en amplada, i és on també hi ha els cims més enlairats, treballats per l’erosió glacial (Montblanc, Monte Rosa, Bernina, Gran Paradiso).

A la zona de contacte entre la muntanya i la plana és on es concentra la vida econòmica. A l’est de la Valtellina, els Alps orientals, sector més ample i més massís, són vorejats pels Prealps calcaris, que ofereixen una morfologia característica: són les Dolomites, que presenten potents massissos amb cims escarpats i que cauen brutalment sobre la plana. Al peu dels Alps hi ha el sector dels grans llacs, retinguts per les acumulacions morèniques; els uns, encaixats en la zona prealpina, com els de Como, Iseo i Orta, i els altres en la zona de contacte entre la muntanya i la plana, com el Major i el Garda. És la regió més activa i urbanitzada dels Alps italians.

La costa de Taormina, ciutat de la província de Messina (Sicília)

La península d’Itàlia és dominada, de la Ligúria a Calàbria, per la serralada dels Apenins, de la qual és la dorsal; l’illa de Sicília n'és una prolongació. Els Apenins Lígurs formen el sector nord de la serralada, i, bé que poc alts —rarament els cims assoleixen els 2.000 m—, presenten formes abruptes i separen la Itàlia continental de la costa de la mar Lígur. Els Apenins Centrals o Toscans són els més elevats, i són dominats per la gran massa calcària dels Abruços, amb el Gran Sasso (2.914 m).

Els Apenins Meridionals, formats per una sèrie de massissos cristal·lins, calcaris i volcànics, són els més heterogenis, i la seva altitud no supera els 2.500 m (Vesuvi, Sila, Aspromonte). Els vessants oriental i occidental de la serralada apenínica presenten un paisatge diferent, oposat i variat. El vessant adriàtic ofereix al nord els glacis de les Marques, modelat per suaus turons, i al sud la plataforma calcària de la Pulla; el vessant tirrènic és format per l’alternança de conques i turons originats per la fragmentació de la serralada i la presència del vulcanisme recent. Les planes litorals són en ambdós vessants d’un desenvolupament escàs. Les illes de Sardenya i de Sicília repeteixen, de fet, els trets de la península, i així tant els massissos sicilians com els sards deixen poc lloc a les planes.

El clima

Paisatge nevat de les Dolomites, massís dels Alps Orientals

A la dualitat morfològica d’Itàlia correspon també, en línies generals, una dualitat climàtica, si hom exceptua el clima alpí dels Alps. La plana del Po resta situada de fet fora del domini mediterrani, cosa que fa que la Itàlia septentrional climàticament formi part de l’Europa central. Els hiverns són molt freds, i els estius, càlids; a Milà la mitjana de gener és de 2,7 °C, temperatura comparable a la d’Aquisgrà. El rigor dels hiverns és degut a l’estancament de les masses d’aire fred provinents del NE. L’estiu és tan calorós com al sud de la península, o més i tot: la mitjana de juliol a Bari és de 24,5 °C, mentre que a Milà és de 24,4 °C. La pluviositat, més elevada en aquest sector que a la península, voreja una mitjana anual de 1.000 mm. L’arc alpí té el clima propi d’alta muntanya, amb precipitacions fortes i en gran part en forma de neu. A la zona subalpina la presència dels llacs dona lloc a un microclima suau i assolellat, que permet els conreus de tipus mediterrani i que penetra fins a la zona axial alpina. A la península i a les illes el clima és mediterrani típic, cosa que es manifesta sobretot per l’extrema sequedat de l’estiu i pels hiverns, més suaus; la mitjana de Bari el mes de gener és de 10,8 °C. Les pluges són poc abundants, i disminueixen cap al sud; a les illes es registren els mínims: la mitjana de Palerm fou el 1972 de 310 mm. La zona de més pluviositat és la del vessant tirrènic de la serralada apenínica. Un element característic del clima italià són els vents, entre els quals es destaquen la tramuntana, el mestral i la bora, freds i violents, els quals, provinents del nord, són propis de l’hivern. A l’estiu són els vents del sud, com el llebeig sobre la costa tirrènica i el sirocco, que envesteix l’adriàtica, els que prevalen.

La hidrografia

El riu Arno al seu pas per la ciutat de Florència

La xarxa hidrogràfica italiana, atesa la configuració del país, és pobra. L’únic riu important, tant per la llargària com pel cabal i la conca, és el Po (625 km de longitud; 70.000 km2 de conca; 1.000 m3/s de cabal mitjà). El Po rep per l’esquerra els afluents alpins, la crescuda màxima dels quals es registra a l’estiu, i per la dreta els afluents apenínics, amb crescudes a l’hivern i a la primavera. El segon riu italià és l’Adige (410 km), també alpí, que drena el vessant sud dels Alps Rètics. Altres rius alpins són el Brenta, el Piave i el Tagliamento. A la península els rius són d’una importància escassa, tret del Tíber i l’Arno, que han pogut desenvolupar una conca més gran, gràcies a l’amplada del Preapení al vessant tirrènic. Al vessant adriàtic, els rius són més curts i paral·lels entre ells. Al sud són molt irregulars (fiumare), de tipus torrencial. A Sicília i a Sardenya els rius principals són el Salso i el Tirso, respectivament. Els llacs són principalment —i molt nombrosos— a la zona prealpina. Són d’origen glacial i ocupen cubetes tectòniques; es destaquen el Garda (370 km2), el més important, el Major i el Como. A la península, el més important és el Trasimeno.

Els sòls i la vegetació

Vista de la Toscana

Des del punt de vista biogeogràfic la major part d’Itàlia és terra de bosc caducifoli i de flora i fauna predominantment eurosiberianes. La plana del Po, fins a mar, pertany encara a la zona de les rouredes humides centreeuropees, bé que el clima, relativament meridional, hi permeti, per exemple, el conreu de l’arròs. Actualment en aquesta plana, principalment agrícola, no hi ha gaire bosc; hi abunda la robínia, introduïda d’Amèrica, i hi són freqüents també les plantacions de pollancres; en certs llocs hi ha prats dalladors molt productius (marcite). La fageda i l’avetosa, també paisatges d’afinitat centreeuropea, s’estenen per les muntanyes i arriben als Apenins Meridionals i a Sicília. La resta del país correspon en gran part al domini de les rouredes seques submediterrànies (amb Quercus pubescens, Q.cerris, Fraxinus ornus, Ostrya carpinifolia, castanyer, etc.), les quals descendeixen fins a molt baixa altitud. La vegetació autènticament mediterrània, tot l’any verda, és limitada a una estreta banda que segueix la costa des de la Ligúria fins a les Marques (la costa adriàtica septentrional és humida i no té caràcter mediterrani). Es tracta principalment de vegetació boreomediterrània del domini dels alzinars. La vegetació austromediterrània, de les màquies, apareix en els llocs més arrecerats del litoral lígur i a l’extrem meridional del país. Les muntanyes mostren una zonació d’estatges altitudinals molt palesa, especialment típica als Alps. Als Apenins faig i avet solen formar el límit superior del bosc; més amunt hi ha prats alpins amb una forta influència mediterrània. A les muntanyes meridionals els nivells superiors tenen característiques progressivament més mediterrànies.

La geografia econòmica i l’economia

L’agricultura

Vinyes a la Toscana

El 1997 la participació del sector primari a la renda nacional se situava pels volts del 2,6%, i la població dedicada a l’agricultura era només el 7,8% de la població ocupada, davant del 27% de l’any 1962 i del 39% del 1956. Tot i que l’aportació agrícola al PNB és força representativa del pes del sector en els països de la UE, la proporció de la població activa agrària gairebé en duplica la mitjana. Com en molts altres sectors de l’economia italiana, la modernització i la productivitat de l’agricultura es limità sobretot a la meitat nord de l’estat. Especialment, la planura padana fou l’àrea on tingué lloc un impuls més sòlid de modernització dels conreus. Per tal de pal·liar la inferioritat del sud, perjudicat tradicionalment per un règim de propietat que ha estat un fre a la millora dels rendiments, la superpoblació del camp i l’escassetat de recursos hídrics, hom posà en pràctica, després de la Segona Guerra Mundial, una sèrie de mesures que han millorat substancialment —bé que lluny d’igualar-la amb la del nord— la situació de l’agricultura meridional. Al costat dels treballs de bonificació i d’irrigació, el 1950 fou aprovada una reforma agrària encaminada a reduir el latifundisme, cosa que representà l’expropiació parcial de les propietats de més de 300 ha (200 ha a les illes) i la difusió de la petita propietat directa. Tot i que els objectius de les expropiacions només foren parcialment assolits, sigui perquè els grans propietaris es quedaren les millors terres o perquè la reforma afavorí el minifundisme, entre els anys 1951 i 1980 la població dependent de l’agricultura passà del 50% al 25%, mentre que la producció agrària cresqué a un ritme anual mitjà del 3%. En la millora de l’agricultura influí, també, l’èxode massiu de les zones rurals del sud cap a les regions industrialitzades del nord.

Conreu d’oliveres a Sicília

Les terres conreades representen, aproximadament, el 38% de la superfície total, i en el 25% són de regadiu, que es concentra, sobretot, al nord (Llombardia), on es dona una agricultura intensiva i de rendiment alt, en contrast amb el sud, amb conreus extensius i de rendiment inferior. Els cereals ocupen el primer lloc, i són alhora el conreu més estès; el blat n'és el principal, amb una producció d’uns 83.642.000 quintars mètrics el 1998, cosa que fa d’Itàlia el setè productor d’Europa. L’Emília-Romanya i, a escala menor, la Toscana i les Marques, en són les regions productores principals; també ho és Sicília, però amb un rendiment molt inferior. El blat de moro, conreu concentrat principalment al nord (el Vèneto, la Llombardia i el Piemont), segueix el blat en importància. Altres cereals són l’ordi, l’arròs, conreat especialment a les províncies de Novara, Vercelli i Pavia, àrees negades de la conca del Po, i la civada. Després dels cereals, la vinya i l’olivera tenen una gran importància; la primera és un conreu estès per tot el país (amb domini del Mezzogiorno, Sicília i la Pulla), i la producció de vi posa Itàlia, amb França, en el primer lloc mundial, amb prop del 20% de la total. L’olivera és conreada principalment al sud, i la Pulla i Calàbria són les primeres regions productores d’oli. Espanya i Itàlia aporten, amb unes xifres molt similars, entre la meitat i les dues terceres parts de la producció mundial d’oli d’oliva. Ocupen també un lloc important els fruiters, especialment els cítrics (Itàlia n’és el sisè productor mundial), conreats al sud i sobretot a Sicília, la producció dels quals és destinada en bona part a l’exportació als països de la Unió Europea. Entre les altres fruites, destaquen pel volum les pomes, els préssecs i les peres. També tenen importància les patates i les hortalisses, principalment els tomàquets. Els principals conreus industrials són la bleda-rave, que es dona principalment a l’Emília-Romanya, el tabac, que hom conrea a la Campània i a la Pulla, i el gira-sol. La ramaderia bovina (i la bufalina als arrossars negats) tenen una certa importància, preferentment al nord (el Piemont, la Llombardia i el Vèneto) i l’Emília-Romanya, on hi ha abundància de pastures. A la Itàlia peninsular (el Laci), sobretot al sud, i a Sicília i, més encara, a Sardenya, predomina el bestiar de llana. També té una certa importància la cria de porcs, principalment a la conca del Po (l’Emília-Romanya i la Llombardia). La pesca té poca importància, i la seva producció no cobreix les necessitats nacionals. Hom obté de la ramaderia carn (de porcí, aviram i boví), llet (cinquè productor de formatge), ous i llana. El bosc (23% de la superfície) s’estén principalment pels Apenins septentrionals (la Toscana) i els Alps centrals (el Trentino-Alto Adige, el Piemont). Hom n'obté modestes quantitats de fusta.

La mineria

Turbines a la central hidroelèctrica de Taccani

Itàlia és pobra en recursos miners i fonts d’energia (llevat de la hidràulica), la qual cosa determina la necessitat d’importar carbó, ferro i petroli, entre altres productes. Quant a l’energia, el 80% de la qual és importada, produeix petroli a Sicília (Caltanissetta i Ragusa), amb jaciments d’una certa importància i, en menor quantitat, a la plana del Po, on hi ha també gas natural, font d’energia que té els principals jaciments a la costa de l’Emília-Romanya, a les Marques i a Calàbria. La producció en aquestes zones abasta la meitat de les necessitats del país. El carbó (lignit) és d’escassa qualitat i és en camí d’exhaurir-se. El subsector energètic no miner (aigua, gas manufacturat, electricitat) és important: el 1997, quasi el 80% de l’energia elèctrica produïda a Itàlia era d’origen termoelèctric, i la resta, hidroelèctric, sector en el qual se situa en els primers llocs del món, per les dimensions i el nombre de les instal·lacions. L’energia nuclear, amb relativament poques centrals repartides per tot el territori, fou abandonada definitivament el 1987 després d’un referèndum. Els recursos miners no energètics són escassos. Exhaurits els discrets jaciments de ferro a l’illa d’Elba i a la Vall d’Aosta, els de mercuri (Monte Amiata), al centre de la península, que feren d’Itàlia el segon productor mundial, i de bauxita i grafit, encara tenen importància els jaciments de sofre, a Sicília. Hi ha també zinc, plom, manganès i coure, i, com a no metàl·lics, pirites, roca asfàltica, asbest, baritina, feldespat, fluorita, sals potàssiques i sal gemma, i materials de construcció, amb marbres prou coneguts.

La indústria

La indústria ocupava el 1997 al voltant del 20% de la població activa i participava en una quarta part a la renda nacional. És característic del sector industrial italià el predomini de les petites i mitjanes empreses i la relativa escassetat de grans conglomerats, tot i la presència d’algunes multinacionals de grans dimensions com ara FIAT, Pirelli o Olivetti, tret que hom pot estendre al conjunt del teixit empresarial del país. Una segona característica de la indústria italiana és la seva forta concentració a les regions del Nord (Llombardia, Piemont, Emília-Romanya, Vèneto), on sobresurt l’anomenat triangle industrial, format per l’eix Milà-Torí-Gènova, connectat pels dos extrems amb el port de Gènova, que no és cap d’una gran regió industrial, com ho són el Vèneto, l’Emília-Romanya i la Toscana, que prolonguen la de la Llombardia fins a l’Adriàtica i la península Itàlica. La indústria metal·lúrgica és una de les més desenvolupades, i ha experimentat un increment notable; produeix ferro colat (dotzè productor del món el 1997), plom, zinc, acer (vuitè productor), coc metal·lúrgic i alumini. La indústria mecànica és molt diversificada: material ferroviari, calculadores, màquines de cosir, electrodomèstics, vaixells i avions, maquinària agrícola, material bèl·lic, tractors, motocicletes i bicicletes, televisors, etc. Dins del sector dels aparells elèctrics, electromecànics i electrònics ocupen la primera posició els electrodomèstics (rentadores i frigorífics), seguits del subsector de la informàtica. Té una gran importància la fabricació d’automòbils, dominada per la casa FIAT, amb seu a Torí, cosa que col·loca Itàlia en el novè lloc mundial en la producció automobilística. També té importància la indústria tèxtil, bona part de la producció de la qual és exportada. És el desè productor de filats de cotó del món, i el quart de teixits de cotó, el segon de llana (filats i teixits) i el catorzè de fibres artificials. Es manté la producció i els filats de seda. El sector de la pell i el cuir (calçat inclòs) té també un gran pes per la seva projecció: més del 60% de la producció de la UE correspon a Itàlia. La indústria química ha tingut un ràpid creixement els últims anys: ha estat afavorida per la disponibilitat de primeres matèries (metà, sofre, petroli), de les quals hom ha hagut d’importar una part per tal d’obtenir-ne les quantitats requerides pel sector. El petroli és transportat per una xarxa d’oleoductes (3.850 km), els més importants dels quals són els de Gènova-Ferrera (90 km), on es bifurca al Gran San Bernardo (206 km) i a Spluga (201 km). La xarxa de gasoductes és d’uns 26.000 km. L’únic gasoducte que hi ha actualment transporta el gas des d’Algèria a través del canal de Sicília, però és prevista la construcció d’un segon per al transport de gas des de Líbia. La química tradicional de base (àcids sulfúric i nítric —desè productor d’aquest—, sosa càustica —vuitè lloc—, etc.) s’ha vist incrementada amb les refineries de petroli, que el 1984 ocupaven el quart lloc per la capacitat, però que hom ha anat reduint d’acord amb la política energètica de la CEE. Els refinatges de petroli col·loquen Itàlia en l’onzè lloc: hi destaquen el fuel, la gasolina i el gasoli. També compten la destil·lació del gas natural i la de l’hulla (coc, gas ciutat). Com a químiques derivades destaquen l’obtenció d’olis industrials i essencials, la dels adobs nitrogenats, fosfatats i composts, la de colorants, la de plàstics i resines (vuitè productor), fibres químiques, cautxú sintètic (també vuitè lloc), pneumàtics (setè lloc; la firma Pirelli és una de les primeres del món), sabons i extractes tànnics i productes farmacèutics. La indústria alimentària ocupa un lloc capdavanter, i la més estesa és la d’elaboració de farina i de pasta. També són notables les de vi, oli d’oliva, sucre, arròs, carn i derivats, lacticinis, cervesa, margarina i conserves. La majoria d’aquestes indústries es localitzen arreu del territori, o bé a les zones on es concentra la producció de les primeres matèries que alimenten la indústria. La indústria paperera, d’altra banda, bé que importa la pràctica totalitat de la fusta que utilitza, se situa en onzè lloc mundial per la producció. La major part de les papereries se situen a l’àrea alpina, on aprofiten l’abundància d’aigua.

Els serveis

Vista parcial de Venècia
Actualment, els serveis són el principal sector de l’economia italiana (65% del PNB i 61% de la població activa). El comerç hi representa la principal branca (18% del PNB el 1997). El saldo comercial amb l’estranger és positiu, i el superàvit ha oscil·lat entre el 10,6% del 1993 i el 5,8% del 1998. Tant pel que fa a l’exportació com a la importació, la maquinària i l’equipament de transport representen, amb diferència (entre el 34% i el 46% del valor total), les principals partides. Quant a les importacions, segueixen en importància els productes químics (14%), els carburants (11%) i els minerals en brut (9%). En les exportacions ocupen un lloc rellevant els articles tèxtils (17%) i el paper i productes derivats (8%). El 73% de les exportacions són produïdes a les regions del N i, pel que fa als clients i proveïdors, prop del 60% dels intercanvis es realitzen amb altres estats de la UE, especialment França i Alemanya, seguits a distància per la Gran Bretanya, els Països Baixos, Bèlgica, Suïssa i Espanya. Fora d’Europa, destaquen els intercanvis amb els EUA, la Xina i el Japó. Després del comerç, el turisme és l’activitat del sector de serveis que més beneficis aporta. Itàlia alterna amb França la primera posició mundial en turisme internacional, tant pel que fa a nombre de visitants com a ingressos. El sector aprofita sobretot les condicions climàtiques i l’extraordinari patrimoni cultural. La regió més turística és el Vèneto, seguida del Trentino-Alto Adige, la Toscana i el Laci. Pel que fa al sector financer, des del 1999 el banc central (Banca d’Itàlia, fundada el 1893) depèn del Banc Central Europeu. A la meitat dels anys noranta el nombre de bancs a Itàlia era d’uns 900. Han estat molt elevats la participació i el control de l’estat en el sector, que des del 1990 és sotmès a un pla de privatització de gran envergadura. El sector de les assegurances hi té també un considerable relleu.

Els transports i les comunicacions

Des de la postguerra, l’estat ha fet grans esforços per a aconseguir unes comunicacions eficients en tot el territori italià. Tanmateix, la xarxa viària, tant pel que fa al ferrocarril com a les carreteres, presenta una densitat considerablement més elevada a les regions del nord, conseqüència del desigual desenvolupament econòmic a tot l’estat. La xarxa de ferrocarrils (uns 20.000 km el 1997) és electrificada en més del 50% i majoritàriament controlada per l’estat. Molt més desenvolupada és la xarxa de carreteres que, sobre un total de més de 300.000 km, disposa d’uns 6.500 km d’autopistes i uns 45.000 km d’autovies. Constantment renovada i ampliada, aquesta xarxa viària és insuficient per a absorbir l’intensíssim trànsit rodat (el nombre d’automòbils per habitant era d’1,9 el 1997). La densitat de les carreteres és força indicativa de les diferències entre el nord i el sud (1,5 km/km2 a Ligúria i 0,5 km/km2 a Basilicata i a Sardenya). Hi ha prop de 2.300 km de vies navegables (el riu Po, una xarxa de canals i 500 km de serveis regulars als llacs de Como, Iseo, Major i Garda, sobretot). Entre els ports internacionals més importants pel que fa al tràfic de mercaderies, entrades i sortides i passatgers hi ha el de Gènova, Liorna, Tàrent, Ravenna, Porto Foxi, Venècia i Augusta. Més importants per a la navegació de cabotatge són Nàpols, Capri i la Maddalena. Quant al transport aeri, els aeroports de Milà-Linate i Roma-Fiumicino absorbien a la meitat dels anys noranta la meitat del trànsit i dels passatgers. Altres aeroports importants són els de Milà-Malpensa, Torí, Venècia, Bolonya, Nàpols, Catània i Palerm.

L’economia

El Duomo d’Agrigent, ciutat de l’illa de Sicília
© B. Llebaria
Després de l’etapa de reconstrucció postbèl·lica, en què progressivament foren eliminats els controls propis del sistema econòmic feixista i foren posades les bases per a una nova estructura industrial, l’economia italiana entrà en una fase de creixement sostingut, amb estabilitat de preus i equilibri de la balança de pagaments. Tot i el desmantellament del sistema productiu del règim feixista, hom en conservà alguns organismes, especialment l’IRI (Istituto per la Ricostruzione Industriale), fundat el 1933 per a combatre la crisi bancària i financera. L’IRI actuava en molts sectors (ferro i acer, metal·lúrgia, construcció naval, telecomunicacions, alimentació, etc.), controlava directament el transport aeri, la ràdio i la televisió, una part de la banca i dels serveis, i arribà a superar el 70% del volum inversionista de totes les empreses públiques. El 1953 hom creà el segon dels grans conglomerats públics, l’Ente Nazionali Idrocarburi (ENI), dedicat al sector energètic. Aquestes dues organitzacions públiques marcaren l’economia italiana posterior a la Segona Guerra Mundial amb un caràcter decididament intervencionista que arribà fins a la segona meitat dels anys vuitanta, en què l’estat italià dugué a terme les primeres privatitzacions. La bonança presidí l’activitat econòmica italiana des dels anys cinquanta fins a la meitat dels anys setanta, amb un període òptim en 1960-70, en què el PIB cresqué a un ritme del 5,5% de mitjana anual. Tot i això, hom no pogué evitar que s’agreugessin les diferències entre el nord, desenvolupat, industrial i amb vocació modernitzadora, i el sud, agrari i dominat per estructures socials i econòmiques arcaiques. Des de l’estat, hom maldà per superar aquest dualisme posant en pràctica diverses mesures que, de manera planificada, havien de contribuir a l’impuls d’aquestes àrees deprimides i adaptar-les a una economia de creixement sostingut. L’organisme encarregat de l’empresa fou la Cassa per il Mezzogiorno, que, al llarg de 1950-83, subvencionà un seguit d’inversions en els sectors que hom considerava clau per al suport al desenvolupament. Hom centrà les actuacions en la millora dels rendiments de l’agricultura (bonificació, irrigació, etc.) i en les infraestructures viàries. Hom dugué a terme, també, una reforma agrària sobre la gran propietat que tingué uns resultats dubtosos.

La plaça major de la ciutat de Siena, a la Toscana

A partir de la segona meitat de la dècada dels anys seixanta els incentius es dirigiren sobretot al desenvolupament de la indústria. La clausura de l’organisme no significà la fi dels subsidis —en els quals ha esdevingut creixent la participació de la Unió Europea (fins el 1993 Comunitats Europees)—, sinó una reorientació de la seva incidència, que posteriorment s’ha dirigit envers el foment de l’empresa privada i dels serveis que li donen suport i les actuacions d’entitats locals i regionals. Malgrat que la productivitat agrícola de les regions meridionals augmentà substancialment, l’intent de bastir un teixit industrial sobre la prosperitat de l’agricultura ha tingut uns resultats poc brillants, i els sectors que realment aporten uns beneficis més significatius al Mezzogiorno, com ara el turisme, han sorgit en bona part al marge de la protecció estatal. D’altra banda, l’existència d’una àmplia reserva de mà d’obra barata al sud contribuí decisivament a la prosperitat de les regions septentrionals i, amb l’èxode cap a les grans ciutats industrials, el territori meridional patí un intens despoblament. Mentrestant, el motor econòmic del nord es beneficià d’un consum que creixia menys que la renda total. La inversió fou, en conseqüència, finançada sense pressions inflacionistes, i amb el desenvolupament d’una indústria moderna d’exportació, el teixit empresarial italià, format per unitats de dimensions petites o mitjanes, molt competitives, mostrà la seva gran adaptabilitat malgrat la coexistència amb el subdesenvolupament del sud i la intensa pressió fiscal d’un estat necessitat de recursos per a fer front a unes àmplies prestacions socials i al manteniment dels seus monopolis. El 1974, amb la forta alça dels preus de les primeres matèries i, després, del petroli, tingué lloc la primera crisi econòmica greu de la postguerra. S'inicià, així, una escalada inflacionista, que hom volgué frenar amb mesures monetàries; la reducció de la producció i de la demanda interna fou dràstica i immediata, i l’únic component que mostrà un cert dinamisme foren les exportacions gràcies a la depreciació de la lira. Per tal de contrarestar les evolucions del cicle, hom recorregué als imposts indirectes (IVA, impost sobre les rendes del capital i plusvàlues, impost sobre les donacions) atesos els elevadíssims nivells de frau fiscal, que de poc serviren, però, per a recuperar un considerable alentiment de l’activitat: en 1970-80 el creixement del PIB fou del 3,2% i, del 1980 al 1985, de l’1,6%, tot i que del 1985 al 1990 fou del 3%. En 1990-95 l’increment fou del 2% i en 1995-2000 del 2,8% de mitjana anual. Malgrat la bona marxa quant a producció i rendiments globals, que té com a aspectes més positius el superàvit exportador continuat i una renda per capita de 20.170 $ (1997), lleugerament inferior a la mitjana de la UE, diversos són els factors adversos que periòdicament comprometen els resultats de l’economia italiana. D’aquests, la polarització entre un nord desenvolupat i dinàmic i un sud que resta estancat i dependent de les subvencions persisteix com a problema estructural més greu i de resolució més problemàtica. El sud és, encara ara, on recau amb més severitat una taxa d’atur comparativament elevada dins del conjunt de la UE (12,6% a tot l’estat el 1997). D’altra banda, algunes de les dificultats derivades de la inestabilitat crònica de les finances del país com ara la inflació, que en 1985-95 atenyé el 5,3% de mitjana anual, i un dèficit públic acumulat que, el 1995, superava d’un 25% el PIB italià, semblaven, almenys parcialment, estar en via de solució els darrers anys del segle XX arran del substancial canvi de rumb que la integració europea imposà en les finances públiques italianes. En aquest canvi fou decisiu el procés d’Unió Política i Monetària impulsat pel Tractat de Maastricht (1992), sobretot en establir un calendari i uns nivells macroeconòmics mínims (‘criteris de convergència’) indispensables per a accedir a la moneda única. Aquest accés, que tingué lloc el 1999, accelerà de fet una sèrie de canvis que hom estava gestant ja des dels primers anys de la dècada dels noranta i que, amb l’objectiu immediat de combatre el dèficit i la inflació, modificaren algunes de les premisses de la política econòmica italiana des de la postguerra, especialment pel que fa a l’intervencionisme estatal: hom començà la privatització parcial o total dels grans conglomerats públics, com ara l’ENI (1995). D’altra banda, els diversos governs tendiren, no sense resistències, a retallar progressivament les despeses socials o, si més no, a bloquejar-ne l’augment. Finalment, la inestabilitat política i els nombrosos escàndols de corrupció que sacsejaren la vida política italiana a la dècada dels noranta contribuïren també a devaluar la lira en els mercats de divises internacionals. Aquesta circumstància, si bé afavorí les exportacions, fou el motiu de la retirada de la lira del Sistema Monetari Europeu el 1992, al qual no retornà fins el 1996.

La geografia humana i la societat

La població

La Piazza di Spagna, de Roma

El creixement de la població italiana fou molt ràpid fins a la segona meitat dels anys vuitanta, car es duplicà amb escreix des de la unificació del país. L’any 1951, amb 47.515.537 h, ja s’havia duplicat. Entre el 1951 i el 1984 el creixement fou d’uns 10 milions d’habitants, ràpida expansió a causa del manteniment d’una taxa de natalitat relativament alta (18,8‰ el 1961, però 10,5‰ el 1984), juntament amb una mortalitat petita (9,4‰ i 9,4‰, respectivament). Durant aquests anys fou també notori el contrast entre els índexs de natalitat del nord, que difícilment superaven l’11‰, i els del sud, que se situaven prop del 20‰. D’altra banda, l’emigració a l’exterior, que s’allargà fins els anys setanta (hom estima que des del 1861, i durant gairebé un segle, el nombre d’italians emigrats, fins a la Segona Guerra Mundial als EUA i després a França, Suïssa, l’Alemanya Federal i la Gran Bretanya, fou d’uns 29 milions), restà a la població importants contingents i introduí modificacions en la piràmide d’edats, en afectar especialment els grups d’edats joves i fèrtils. En aquest context, fou també característic a l’interior el flux migratori continuat de les regions meridionals vers el nord, el qual assolí la màxima intensitat entre els anys cinquanta i els setanta. Aquest model demogràfic començà a modificar-se a la segona meitat dels anys vuitanta, per adoptar, en molts aspectes, uns trets oposats: la natalitat disminuí progressivament i se situà entorn del 9‰, amb la particularitat que aquests índexs han tendit a estendre's al sud del país i han esdevingut, per tant, típics de totes les regions, amb poques diferències: així, el 1997, el Tirol del Sud tenia una natalitat del 10,9‰, la Llombardia del 9,1‰ i el Piemont del 7,7‰, mentre que a la Campània era del 12,2‰ (el més alt d’Itàlia), a Sicília de l’11‰ i a Sardenya del 8,3‰. La mortalitat, per contra, ha restat invariable, i àdhuc ha augmentat lleugerament (9,8‰) a conseqüència de l’envelliment de la població, tot i que l’esperança de vida és una de les més altes del món (75 anys per als homes i 80 per a les dones el 1996). El canvi de comportament demogràfic ha tingut una clara incidència en el creixement vegetatiu de la població, que en un primer moment s’ha estancat (0,2‰ el 1991) i posteriorment s’ha invertit lleugerament (-0,6‰ el 1997). Per últim, el flux migratori (especialment a l’estranger, però també l’intern) pràcticament s’ha aturat. D’altra banda, la immigració procedent dels països africans, asiàtics i de l’Europa oriental és força reduïda si hom la compara amb la de la majoria dels altres estats grans de la UE. Cal destacar, no obstant això, la massiva immigració d’albanesos que es produí els primers anys noranta. El poblament és bastant homogeni, a excepció dels territoris muntanyosos. Així, per exemple, la regió del Piemont, que inclou el centre industrial de Torí, té una densitat de 169 h/km2 (1998), inferior a la mitjana estatal (191 h/km2), mentre que la de Sicília assoleix els 198 h/km2 i la Campània els 426 h/km2. Fora de les regions muntanyoses, com la Vall d’Aosta, el Tirol del Sud, l’Úmbria, Molise, Basilicata i Sardenya, la resta de regions superen la densitat de 100 h/km2. Una altra característica particular és la importància del medi urbà (que el 1997 comprenia el 67% de la població), caracteritzat no pas per l’existència de grans aglomeracions o àrees urbanes dependents d’un centre (a excepció de Roma, Milà o Nàpols, les úniques ciutats que el 1996 superaven el milió d’habitants) ni per la centralització a l’estil de Londres o París, sinó per l’existència d’una xarxa independent de ciutats mitjanes amb vitalitat pròpia: hi ha una quarantena de ciutats de més de 100.000 h, en les quals viu el 24% de la població (uns 14 milions); uns 18 milions (31%) viuen en ciutats entre 20.000 i 100.000 h, i uns 6 milions (10%) en ciutats entre 10.000 i 20.000 h. El medi rural italià presenta dos patrons diferents amb relació a la grandària i a la dispersió de les poblacions. Al N i centre, on domina la petita propietat de la terra, les poblacions són de reduïdes dimensions i disperses: aquest és el cas del Piemont, la Toscana i els Abruços. En canvi, al S, on predomina el latifundi, les poblacions són més grans i els petits pobles només es localitzen a les àrees muntanyoses.

Els pobles i les llengües

A l’estat italià, per diverses circumstàncies històriques (velles migracions, traçat de les fronteres), subsisteixen diverses llengües a banda de l’italià (dialectal o no), única llengua oficial a tot l’estat, sovint aparellades amb una percepció d’identitat diferenciada per part dels seus parlants. Les llengües encloses en l’estat italià pertanyen als dominis romànic, germànic, eslau, grec i albanès. A part l’italià, hom troba, de l’àmbit romànic, el sard (prop de 1.350.000 parlants a la meitat dels anys noranta), l’occità i el francoprovençal a la Vall d’Aosta, on el francès és cooficial, i en una dotzena d’altes valls alpines del Piemont, on és semioficial. A la meitat nord-occidental d’Itàlia, hom hi parla dues variants del retoromànic: el ladí (uns 20.000 parlants, al Trentino-Alto Adige i al Vèneto) i el furlà (uns 700.000 al Friül). A Sardenya, localitzats a l’Alguer hi ha uns 15.000 catalanoparlants. Els germanoparlants del Tirol del Sud (integrat a la regió del Trentino-Alto Adige) sumen uns 280.000 i són una de les comunitats lingüístiques dins l’estat italià amb un sentiment d’identitat més diferenciat. L’alemany hi és cooficial. Hi ha també enclavaments germanòfons (parles alamàniques) a la Vall d’Aosta i a l’àrea del Piemont fronterera amb Suïssa. Del grup eslau, hi ha uns 50.000 parlants d’eslovè a Trieste i a les altes valls de Friül-Venècia-Júlia. A Molise hi ha uns 3.000 parlants de serbocroat. Pel que fa als albanesos, hi ha antigues colònies al sud d’Itàlia, des de Molise fins a Sicília (més de 100.000). Finalment, hi ha nuclis de grecs (30.000) a l’Aspromonte (Calàbria) i a Salento (Pulla). La política del govern italià respecte a les seves minories lingüístiques ha oscil·lat tradicionalment entre l’assimilació activa i la indiferència, tot i que el 1991 el Parlament aprovà una llei de protecció de les minories lingüístiques, sancionada el 1999 pel Senat, que establia uns nivells de cooficialitat i d’ús en l’ensenyament. Pel que fa a l’italià, és molt notable la seva fragmentació dialectal i la vitalitat de les parles locals i, bé que la llengua literària és en gran part basada en el toscà, els intents d’estendre un estàndard uniforme han suscitat sovint una considerable resistència. Així, al NW és força important el substrat gal·loitàlic (piemontès, lígur, emilià, etc.). Al NE hi ha els dialectes vènets, més al S els de la Itàlia central (toscà, umbre, marquesà, etc.) i, finalment, un quart grup (calabrès, napolità, sicilià) comprèn els dialectes meridionals.

Les religions

Vista de Florència, amb la catedral al centre

La constitució garanteix la llibertat de culte i la igualtat de totes les confessions davant la llei. L’Església catòlica és majoritària (90% de la població italiana). Aquesta i l’estat italià es regeixen, en llurs relacions, pel concordat del 1984, que substituí els acords del Laterà (del 1929). El papa, en tant que bisbe de Roma (funcions que exerceix a través d’un cardenal vicari), és el primat de l’Església d’Itàlia. Les comunitats italoalbaneses, de ritu bizantí, tenen jerarquia pròpia —un bisbe a Lungro (Calàbria) i un altre a Piana degli Albanesi (Sicília)—. Hi ha una minoria protestant, pertanyent a diverses denominacions (uns 180.000), i una comunitat hebraica (uns 35.000), establerta sobretot a Roma.

L’ensenyament

L’estat assumeix gran part de l’organització i el manteniment de l’educació, bé que hi ha escoles privades a tots els nivells. L’escolaritat, obligatòria i gratuïta dels sis als tretze anys, comprèn diverses etapes: l’escola maternal (no obligatòria, però gratuïta), l’ensenyament elemental, que consta d’un cicle de dos anys, essencialment global, i d’un altre de tres, progressivament diferencial, l’ensenyament secundari de primer grau (scuola media), que dura tres anys i al final del qual un examen d’estat dona accés (amb la licenza media) a l’ensenyament secundari de segon grau; aquest (ja no obligatori ni gratuït) inclou tres formes diverses, de durada i de finalitat diferents: la de l’ensenyament clàssic (liceo classico), científic (liceo scientifico), magistral (istituto magistrale), la de l’ensenyament tècnic i professional i la de l’ensenyament artístic, i la majoria dels títols corresponents (maturità) permeten l’entrada a la universitat, sia directament, sia després d’un curs o un examen integratiu. Les universitats gaudeixen de personalitat jurídica i d’autonomia administrativa, didàctica i disciplinària. El 1998 hi havia quaranta-tres universitats o institucions d’ensenyament superior estatals i setze de privades o religioses.

La informació

Tant la informació periodística com la radiada i televisada gaudeixen d’una àmplia llibertat, sancionada per la constitució i regulada per disposicions legislatives. La premsa, i especialment els diaris de més circulació, tendeix a estar controlada per grans grups mediàtics. El 1995 el nombre de diaris era de 80. Roma i Milà són els principals centres de la premsa; les vendes a les regions del nord i del centre representen un 80% de la circulació total. Els diaris més importants segons llur circulació són (1995): Corriere della Sera (Milà), 790.000 exemplars; La Repubblica (Roma), 660.000; La Stampa (Torí), 500.000; Il Messaggero (Roma), 260.000; L’Unità (Roma, antic òrgan del PCI, i des del 1991, del PDS), 137.000; Il Giornale (Milà), 178.000; La Nazione (Florència), 195.000; Il Resto del Carlino (Bolonya), 223.000; La Gazzetta dello Sport (Milà), 450.000, i Corriere dello Sport-Stadio (Roma), 170.000. Tots els partits polítics tenen un diari o un setmanari com a òrgan del partit. A més dels diaris, hi ha una gran quantitat de revistes (més de 4.000), algunes de les quals superen els 800.000 exemplars. Entre les més difoses hi ha Domenica del Corriere, Oggi, Gente, Epoca, L’Europeo, La Famiglia Cristiana, Panorama, L’Espresso i Il Tempo. Les agències de notícies són: Agenzia Giornalistica Italia (AGI), Agenzia Nazionale Stampa Associata (ANSA) i Inter Press Service. Fins l’any 1976 totes les activitats radiofòniques i televisives eren confiades en exclusiva a la RAI (Radiotelevisione Italiana). A partir d’aquella data el monopoli estatal sobre la televisió fou abolit i el 1995 hi havia ja unes 900 estacions comercials de televisió i unes 1.700 emissores de ràdio. Aquest mateix any hom decidí la privatització parcial de la RAI en un referèndum. Tot i això, al final del segle XX el mercat televisiu era dominat pels tres canals de la RAI i el grup Mediaset.

El govern i l’administració

Vista de la ciutat de Roma i del riu Tíber

L’estat italià fou constituït república després dels resultats del referèndum institucional del 1946, que posà terme a la monarquia dels Savoia. La constitució, promulgada l’any següent, defineix l’estructura i el funcionament de l’estat i atribueix al parlament el poder legislatiu i el control sobre la direcció i l’activitat del poder executiu. El parlament és compost per dues cambres elegides per sufragi universal i directe, per a un període de cinc anys: la cambra dels diputats (630 membres) i el senat de la república (315 membres elegibles, més els expresidents de la república —senadors de dret— i els senadors vitalicis —no més de cinc—, nomenats directament pel president de la república, que eleven el total dels membres de la cambra a 326). El 1993 hom aprovà esmenar la Constitució per tal que l’elecció dels membres d’ambdues cambres fos pel sistema majoritari en un 75% i proporcional en el restant. El president té les funcions de cap de l’estat i representa la unitat nacional. És elegit per a un període de set anys, pel parlament més tres delegats de cada regió (exceptuada la Vall d’Aosta, que només n'hi té un), nomenats pels respectius consells regionals, a fi d’assegurar la representació de les minories. Per tal que el candidat a president sigui elegit, cal una majoria de dos terços de la cambra i, si es dona el cas d’una tercera votació, majoria absoluta. El govern és format pel president del consell, escollit pel president de la república després d’haver consultat els màxims exponents de la vida política, i pels ministres designats per ell. Una vegada constituït, el govern ha d’obtenir la confiança de totes dues cambres. Hi ha, a més, el consell superior de la magistratura, que té per funció de garantir la màxima autonomia i independència a l’ordre judicial; el consell nacional de l’economia i del treball, compost per experts i representants de les categories professionals i que constitueix l’òrgan consultiu de les dues cambres i del govern en les qüestions econòmiques, financeres i laborals; el consell d’estat, que, ultra exercir funcions administratives, assessora el govern en els problemes de dret administratiu; i la cort dels comptes, que controla la legitimitat de les despeses públiques. La garantia suprema de la constitució radica en la cort constitucional, composta de quinze jutges, nomenats pel parlament, les autoritats jurisdiccionals i el president de la república. Per garantir institucionalment la democràcia, la constitució ha organitzat i ha reconegut una sèrie d’organismes (regions, províncies, ajuntaments) que participen en l’exercici de l’activitat de govern. Algunes regions, com les del Trentino-Alto Adige, Vall d’Aosta, Friül-Venècia Júlia, Sicília i Sardenya, gaudeixen d’una certa autonomia. Des de la fi de la Segona Guerra Mundial fins a 1991-93, que una profunda crisi somogué la vida política italiana, el poder fou detingut per la Democràcia Cristiana (DC), la qual, aliada amb altres partits menors, especialment el Partit Socialista (PSI), tingué com a principal partit d’oposició el Partit Comunista (PCI). Posteriorment, la corrupció acumulada durant els anys en el poder comportà la desaparició de la DC, mentre que el PCI, distanciat ja del comunisme ortodox amb l’eurocomunisme, se sotmeté a uns canvis encara més dràstics com a resultat de l’hegemonia del bloc occidental després de la dissolució de l’URSS (1991), canvis que donaren lloc al Partito Democratico della Sinistra (PDS), al qual s’oposà un grup minoritari continuador de l’ortodòxia marxista, que creà Rifondazione Comunista també el 1991. D’altra banda, la crisi política italiana afavorí l’aparició d’un nou partit de dreta amb molt poques afinitats amb l’antiga DC, Forza Italia (1993), liderat per l’empresari Silvio Berlusconi, que, fundat el 1993, fou el nucli del bloc de dreta Polo delle Libertà (1994), que acollia, a més, altres partits que anaven del centre a l’extrema dreta (Alleanza Nazionale). Enfrontat a aquest bloc, el 1995 fou fundada la coalició L’Ulivo, que tenia com a partit principal el PDS. La crisi institucional italiana comportà el sorgiment d’un ampli moviment regionalista al N d’Itàlia que tingué en la Lega Nord (1991) la formació més prominent, aliada, intermitentment, amb el Polo delle Libertà. Itàlia és membre de l’ONU, de la Unió Europea, del Consell d’Europa, de la UEO, de l’OCDE i de l’OTAN.

La història

Prehistòria i edat antiga

 El coliseu de Roma

El primer poblament conegut, a Itàlia, és representat per les indústries abbevil·lianes, acheulianes, clactonianes i levalloisianes, del Paleolític inferior, amb troballes a diverses localitats de tota la península. El Paleolític mitjà, amb el Mosterià i l’home de Neandertal (restes humanes de Saccopastore, Cicero, etc.), és més aviat característic de la meitat nord. Durant el Paleolític superior hi ha les indústries típiques d’aquest període a l’Europa mediterrània (Aurinyacià, Gravetià —amb la varietat especial, el Romanel·lià, de la cova de Romanelli— i Epigravetià), amb manifestacions d’art rupestre, que arribaren també a alguna de les illes (com la cova de Levanzo, a les Egadi, i la d’Addaura, a Palerm). Vers el 4500 aC començaren les civilitzacions neolítiques, amb agricultura i ramaderia i ceràmica decorada amb impressions (cardial); una variant avançada és el grup de Stentinello, a la Itàlia meridional, amb poblats de cabanes fortificats. El Neolític mitjà és representat per diverses cultures, d’influència en part danubiana i en part de la Mediterrània oriental, com les de Matera, de Ripoli, dels vasos de boca quadrada i, poc després, de La Lagozza. D’aleshores ençà la prehistòria italiana es caracteritza per la gran varietat de grups, conseqüència de la varietat geogràfica i de la posició de la península, oberta a corrents exteriors diferents: el de la península balcànica, el de la Mediterrània oriental i el continental europeu. Durant l’Eneolític es destacaren les cultures de Remedello al nord, les de Serraferlichio i Castelluccio a Sicília i les de Sardenya. Durant l’edat del bronze bona part de la península fou ocupada per la cultura apenínica i, al nord, per la de les terramare (~1000 aC), mentre que a Sicília hi havia varietats molt diferents (Pantalica, Cassibile) i a Sardenya començà la fase dels nuraghi. Durant la primera edat del ferro la cultura de Villanova —base del món etrusc— fou característica de la Itàlia del centre i del nord. Vers el 750 aC començaren a sorgir els establiments grecs, de primer a la costa del golf de Nàpols i tot seguit a Sicília i al litoral meridional, on, especialment durant el segle VII, foren establertes moltes ciutats, que transformaren el país en una part més del món grec, amb conseqüències importants per a la cultura i l’economia de la resta de la península. Bona part de la florida de la cultura etrusca (segles VIII-V aC) pot ésser explicada per aquestes relacions italogregues, que ajudaren a constituir una civilització original i avançada. D’ençà del segle V aC, i sobretot des del III, tot Itàlia girà entorn de l’expansió romana, que acabà unificant la península sota un mateix tipus de societat, calcada de la llatina. La força del poder i de la demografia de Roma repercutí en una bona part de la península, i, a mesura que evolucionà romà, la zona del nord anà prenent un paper més i més actiu, amb ciutats com Milà (Mediolanum), que durant el Baix Imperi fou residència imperial, o Aquileia, port i centre de relacions amb els Balcans i l’Europa danubiana. Però, alhora, Itàlia, en crisi econòmica, anà perdent el paper dirigent que havia tingut dins el món romà, a favor de les Gàl·lies i del Rin, d’una banda, i dels països de la Mediterrània oriental, de l’altra.

L’alta edat mitjana

Des de molt abans de la divisió de l’imperi Romà entre Orient i Occident (395), els pobles bàrbars havien començat a infiltrar-se pels territoris imperials. Així, Estilicó arribà a governar de fet en nom de l’emperador Honori, combaté, amb tropes d’alans i de vàndals federats, contra els visigots d’Alaric, que assetjaren Milà (401), i feu traslladar la capital a Ravenna; hagué de contenir, així mateix, les grans invasions bàrbares (405) i triomfà sobre Radagais, cap dels ostrogots. Alaric, però, tornà, ocupà Roma (410) i arribà a Calàbria. Tanmateix, amb Ataülf els visigots abandonaren Itàlia. Un nou perill foren els vàndals, que de la Bètica havien passat al nord d’Àfrica (429) i, malgrat la federació amb l’Imperi, devastaren Sicília (440). Les tropes dels huns havien estat reclutades per Aeci; però, en negar-se Valentinià III a llurs pretensions territorials, comandats per Àtila atacaren la Gàl·lia i, vençuts als Camps Catalàunics (451), entraren a Itàlia, ocuparen la plana del Po i saquejaren Aquileia, Milà i Pavia (452); el papa Lleó I negocià la pau i, mort Àtila, desaparegueren del país, bé que tornaren després i saquejaren Roma (455). Els desordres interns, d’altra banda, posaren fi a la dinastia teodosiana i als nou emperadors que la succeïren, el darrer dels quals, el jove Ròmul Augústul, fou deposat per Odoacre, cap de les milícies bàrbares, el qual posà fi a l’imperi Romà d’Occident (476). Odoacre governà, en nom de l’emperador bizantí i com a rei dels bàrbars, sobre la península Itàlica; dels vàndals rebé Sicília, però hagué de pactar (489) amb Teodoric, general de l’imperi d’Orient, i amb els ostrogots, que havien entrat per nord i havien ocupat diverses ciutats; en morir (493), el mateix Teodoric fou proclamat rei dels gots. La filla d’aquest, Amalasunta, regent (526-534) fins a la mort del jove Atalaric, fou acusada d’usurpació; demanà protecció a l’emperador Justinià, i aquest declarà la guerra als ostrogots: el general Belisari ocupà Sicília, continuà cap a Nàpols i Roma, on hagué de combatre amb els gots (538), i, pel nord, rebé l’ajut de Narsés, arribat d’Orient amb noves tropes. Aquest, un cop dominats els gots (Vitigi i Tòtila) i desapareguts els ostrogots, governà Itàlia com a província de l’Imperi; els seus successors foren exarques bizantins. Un nou poble, el dels longobards, entrà pel Friül (568), prengué diverses ciutats i establí la capital a Pavia; el seu regne comprenia la Toscana, una part de la Itàlia central i els ducats de Benevent i de Spoleto, mentre que l’Imperi, a més de l’exarcat amb Ravenna, posseïa Pàdua i Venècia. A la darreria del segle, el longobard Autari (mort el 590) negocià la pau amb els francs que ocupaven la Vall d’Aosta, i organitzà la monarquia, la qual mantingué també la pau, durant la primera meitat del segle VII, amb l’Imperi, bé que sostingué nombroses lluites internes. El sud d’Itàlia, mentrestant, sovint era atacat pels àrabs, que acabaren saquejant Siracusa i, més tard, ocuparen Sardenya. Al segle VIII hi hagué els intents dels ducats longobards per independitzar-se de l’Imperi i la petició del papa Zacaries (mort el 752) de l’ajut dels francs contra els longobards; el seu successor, Esteve II, prorrogà una treva amb el rei Astolf, del qual aconseguí, per influx indirecte del franc Pipí, que cedís les terres de l’exarcat a l’Església. Amb Carlemany —que fou coronat emperador a Roma el 800— arribà la fi del regne longobard, transformat en territori franc (781), juntament amb el ducat de Spoleto (el de Benevent, però, vassall dels francs, continuà longobard), i amb la pau d’Aquisgrà (812) Bizanci reconegué el nou imperi d’Occident (que, a més del domini polític dels francs, implantava a Itàlia el feudalisme), i alhora afermava la sobirania sobre Venècia —en contra de les pretensions de Pipí— i el sud de la península. Tanmateix, poc després que Lotari fos coronat a Roma (824), els àrabs desembarcaren a Sicília (827) i ocuparen l’illa; atacaren després el sud peninsular, ocuparen Bari (842) i arribaren a Roma (846). Contra ells lluità Lluís II, fill de Lotari i futur emperador, secundat ocasionalment pels ducats de Nàpols, Gaeta i Amalfi i pel principat de Salern (dominis menors derivats, tots, del ducat de Benevent i agitats per lluites internes freqüents); preocupat per la unificació d’Itàlia, recuperà Bari (871), però fracassà en la revolta dels longobards de Benevent. El seu successor Carles el Calb, coronat a Roma (875), no aconseguí de derrotar els àrabs, com tampoc no hi reeixí Carles III en les seves nombroses expedicions. Fet emperador Arnulf (888), fou proclamat rei d’Itàlia el marquès de Friül, Berenguer; el seu regne, però, fou reduït a les terres venecianes i a la Llombardia oriental; d’altra banda, el papa coronà emperador Guiu, duc de Spoleto, i li associà, com a rei d’Itàlia, Lambert, el qual es titulà emperador (894); però Arnulf entrà a Roma i es feu coronar (896). Al mateix temps una invasió d’hongaresos devastava el nord, bé que fracassava a Venècia (900), Berenguer triomfà sobre el nou emperador Lluís III, restà com a senyor únic d’Itàlia i, foragitats finalment els àrabs del centre, fou coronat emperador (915); davant la rebel·lió dels marquesos de Toscana i de Spoleto, cridà els hongaresos, que recorregueren Itàlia fins al sud (921) i, mort l’emperador, àdhuc saquejaren Pavia (924). El 926 fou coronat rei d’Itàlia Hug d’Arles, que es casà amb la romana Marozia, vídua de Guiu de Toscana, i aspirà al domini de Roma, presa de les dissensions entre els partits papals i de l’aristocràcia i amenaçada pels hongaresos. Esdevingut emperador, Alberic de Toscana pacificà Roma i impedí l’entrada a Hug. Mort aquest i el seu fill Lotari, fou coronat rei d’Itàlia Berenguer d’Ivrea (950). Això no obstant, Otó I es titulà rei dels longobards, es casà amb la vídua de Lotari, mantingué el regne de Berenguer com a vassall, fou coronat a Roma (962), confirmà les donacions fetes al papat des de Pipí i intentà de sotmetre el sud, on el domini grec s’havia relaxat; en morir (973), el seu fill Otó II fou reconegut també a Itàlia, volgué posar ordre als principats meridionals i continuà l’intent de dominar els territoris grecs. La mateixa idea d’un nou imperi romà i universal, intentà de fer-la realitat Otó III (coronat el 996), però els romans s’hi rebel·laren, i l’autoritat imperial s’anà afeblint també al centre i al nord d’Itàlia.

L’època dels comuns (segles XI-XIII)

Coincidint amb una represa econòmica general, al segle XI sorgiren a la Itàlia del nord forces socials noves que aprofitaren les lluites entre els diversos senyors feudals i eclesiàstics per a conquerir el poder polític. A Gènova, Pisa, Milà, Florència i altres ciutats, exceptuada Venècia, aparegué una nova forma de govern municipal, el comú, en el qual intervingué la burgesia, de primer al costat de la petita noblesa local. Les ciutats, governades per cònsols, assessorats per un consell, es revitalitzaren i asseguraren llur autonomia al llarg d’aquest segle i del següent. Gènova i Pisa expulsaren els sarraïns de Còrsega i de Sardenya i intensificaren les relacions comercials amb l’Occident i després amb l’Orient, àmbit en el qual les havien precedides Amalfi i Venècia i on les croades obriren nous mercats (a Síria) a la fi del segle. Aquestes activitats comercials, i després també colonials, enfrontaren aviat Gènova amb Pisa i, vençuda aquesta, Gènova amb Venècia (segles XIII-XIV).

Itàlia amb els Anjou
© Fototeca.cat
Les ciutats de l’interior (Milà, Asti, Piacenza, Lucca i Siena, i després Florència) desenvoluparen la banca i la indústria; llurs banquers i mercaders s’escamparen arreu d’Europa i es posaren al servei de la cort pontifícia i de diverses corts reials, i a ells fou degut en bona part el progrés que experimentaren les tècniques mercantils (segles XII-XIX). La Itàlia meridional seguí un camí diferent. Des del 1009 els normands hi acudiren com a mercenaris per lluitar contra els bizantins (que dominaven encara una part del territori), obtingueren feus des del 1030, emprengueren tot seguit la conquesta dels ducats longobards i es declararen vassalls del papa el 1059; conqueriren després la Sicília musulmana i més endavant Nàpols (1137). Amb tots aquests elements Roger II formà un estat unificat i prengué el títol de rei el 1130. El procés d’autonomia local enregistrat al nord d’Itàlia i la formació del regne de Sicília havien estat possibles, en bona part, gràcies al desinterès dels emperadors germànics per llurs dominis italians. A mitjan segle XII, Frederic I Barba-roja intentà de reimposar-hi la seva autoritat, però hagué d’enfrontar-se a les ciutats llombardes i al papat, amb el qual sostenia el plet del dominium mundi. Després desis campanyes a Itàlia (1154-77), fou derrotat per la Lliga Llombarda a Legnano (1176), i al cap d’uns quants anys de treva reconegué les llibertats comunals, bé que sense renunciar als seus drets (pau de Constança, 1183). El seu fill Enric IV, casat amb una filla del rei normand Roger II, aconseguí d’apoderar-se del regne de Sicília, però no pogué completar la subjecció d’Itàlia, la unitat de la qual intentà Frederic II, bé que només aconseguí d’encendre la guerra civil a tot el territori situat al nord de Nàpols, on les ciutats s’enfrontaren en contra seu o a favor seu, dividides entre els partits güelfs i gibel·lins, sorgits ja durant les campanyes de Frederic I. Malgrat la victòria de Cortenuova (1237) sobre la Lliga Llombarda, el resultat final de l’enfrontament amb els güelfs, sostinguts pel papat, fou advers a Frederic II —derrotes de Parma (1248) i de Fossalta (1249)—, en morir el qual (1250) el partit güelf triomfà gairebé a tot arreu. El seu fill Manfred aconseguí encara la victòria de Montaperti (1260) sobre els güelfs, però el papa li suscità un poderós rival, Carles, comte d’Anjou, a qui concedí el regne de Nàpols (Carles I de Nàpols); Manfred fou derrotat i mort a la batalla de Benevent (1266) i el seu nebot Conradí fou també vençut a Tagliacozzo (1268) i fou executat tot seguit. Carles aconseguí, així, el domini del regne de Nàpols, i sota la seva influència el partit güelf s’imposà a gairebé tot Itàlia. Però les exaccions fiscals, la repressió contra els partidaris dels Hohenstaufen, la substitució dels funcionaris autòctons per altres de francesos i el trasllat de la capital del regne, de Palerm a Nàpols, determinaren la revolta dels sicilians (Vespres Sicilianes, 1282) i la intervenció, cridat per aquests, del rei Pere II de Catalunya-Aragó, casat amb una filla de Manfred. La llarga guerra que se seguí dividí l’antic regne de Sicília en dos: Nàpols restà en poder de la dinastia angevina, mentre que Sicília romangué a les mans de la dinastia catalana. La pau de Caltabellotta (1302) consagrà aquesta situació, bé que limitant-la a la vida de Frederic II de Sicília, límit que no fou observat. Al nord d’Itàlia, les lluites entre les diverses ciutats, a causa dels intents expansius de Venècia, Milà i Florència, foren constants i es combinaren amb les guerres civils urbanes, en les quals güelfs i gibel·lins es disputaven el govern. L’expedició a Itàlia (1310-13) de l’emperador Enric VII no aconseguí sinó d’agreujar les lluites, i tampoc no aconseguí res l’expedició (1327-29) de Lluís de Baviera; més endavant, Carles IV ja no pretengué d’imposar la seva autoritat a la península quan hi acudí a coronar-se (1354-55).

L’època de les senyories (segles XIV-XV)

La crisi del sistema de govern comunal, incapaç de controlar la lluita de les faccions polítiques i l’agitació social, provocà, des del començament del segle XIV, un desplaçament del poder, en moltes ciutats italianes, a favor de persones o de famílies destacades, que obtingueren el suport popular i el de la burgesia perquè asseguraren el desenvolupament normal de la vida ciutadana. Hom pot trobar els precedents de la senyoria en els poders atorgats al podestà, magistrat moderador, que molts comuns elegiren al segle XIII per pacificar la vida ciutadana, o bé en les facultats concedides als capitans del poble (caps dels estaments artesanals i comerciants, que aquests mateixos havien imposat a vegades) per contrarestar el govern dels grups oligàrquics i del podestà. Mentre algunes senyories tingueren aquest origen (la dels Della Scala, a Verona), unes altres sorgiren de famílies de l’antiga noblesa (la dels Visconti, a Milà) o de la burgesia enriquida en els negocis (la dels Mèdici, a Florència).

Italia a l’època d’Alfons el Magnànim
© Fototeca.cat
Amb les senyories aparegueren les milícies mercenàries, que es transformaren sovint en compagnie di ventura, comandades per condottieri; entre aquests, Francesco Sforza aconseguí de fundar (segle XV) una senyoria, successora de la dels Visconti a Milà. Mentre a la Itàlia comunal i senyorial les estructures feudals desapareixien al compàs de l’evolució política, aquestes romangueren al regne de Nàpols. Les diferències entre el nord i el centre i el sud eren, així, accentuades encara més. Malgrat les crisis en diversos sectors i les dificultats provocades per les guerres contínues, l’economia de les ciutats del nord i del centre d’Itàlia continuà el seu creixement; a més, hi floriren les arts, les ciències i la literatura i s’hi desenvolupà l’humanisme. L’eix de la política al nord d’Itàlia fou, d’una banda, l’expansió dels Visconti de Milà per la Llombardia, l’Emília, el Piemont i la Ligúria, inclosa Gènova, i, d’altra banda, l’expansió de Venècia per terra ferma, a fi de protegir-se contra les ambicions de les senyories veïnes; Milà i Venècia es convertiren, així, en les dues potències hegemòniques del nord. A la Itàlia central, Florència continuà també la seva pròpia expansió i s’apoderà de Pisa (1406). Més al sud, els Estats Pontificis travessaren una crisi profunda, agreujada per l’absència dels papes, instal·lats des del 1305 a Avinyó. Nombrosos legats pontificis intentaren de restaurar l’autoritat papal, usurpada per petits senyors, a les diverses ciutats de la regió. Sardenya, concedida en feu pel papa Bonifaci VIII a Jaume II de Catalunya-Aragó, fou conquerida pels catalans i els aragonesos (1323-24), que hi dominaren fins al segle XVIII. Sicília, governada per una branca de la dinastia catalana, fou ocupada per l’infant Martí (1392) i, en morir Martí el Jove (1409), restà unida directament a la corona catalanoaragonesa, també fins al segle XVIII. El regne de Nàpols, per part seva, travessà una greu crisi durant el regnat de Joana I (1343-82) i, a causa de la successió, les diferents branques de la dinastia angevina s’enfrontaren en una lluita fratricida que devastà el país; una nova crisi, encara més greu, perquè obrí el regne a la intervenció estrangera, s’hi originà el 1435, amb motiu de la successió de la reina Joana II: només després d’una llarga guerra contra l’altre pretendent a la corona (Lluís d’Anjou, de primer, i el seu germà Renat, després) aconseguí Alfons IV de Catalunya-Aragó el tron de Nàpols (1443). Quatre anys més tard, en el conflicte per la successió de Felip Maria I Visconti a Milà, s’enfrontaren el gendre d’aquest, Francesco Sforza, i Alfons IV de Catalunya-Aragó, designat hereu per aquell; aliat amb Florència i amb el suport de França, el primer aconseguí el ducat de Milà (1450). La consegüent pau de Lodi instaurà a la península l’equilibri, basat en l’entesa Milà-Florència-Nàpols. Tanmateix, durant la segona meitat del segle XV continuà la guerra entre Alfons IV de Catalunya-Aragó i Gènova, ciutat que continuava en la seva inestabilitat política, i finalment al mateix Nàpols —a causa de la successió— esclatà la guerra entre Ferran, fill del difunt Alfons, i Joan d’Anjou, que tenia el suport d’una facció de la noblesa napolitana. Als Estats Pontificis, després d’una època de desordre, provocada per les ambicions territorials de diversos condottieri i senyors, el papat reeixí a imposar la seva autoritat, bé que perdé prestigi espiritual, a causa del nepotisme dels papes de la fi del segle i del luxe i la immoralitat de la cort i dels cardenals. Ja a la darreria del segle, els turcs atacaren Friül i ocuparen Òtranto (1480-81); el perill, però, de moment fou allunyat. Així mateix, Venècia, ajudada pel papat, sostingué la guerra de Ferrara contra els d’Este (1482-84), i la conjura dels barons napolitans enfrontà angevins i catalanoaragonesos i provocà la guerra general, en la qual el papat, Gènova i Venècia sostingueren els rebels, mentre que Milà, Florència i Siena sostenien Ferran (1485-92); ambdues bandes (Nàpols i angevins) cercaren valedors a l’exterior (la monarquia hispànica i França, respectivament), i la península Itàlica es convertí, així, en l’objectiu polític de Carles VIII de França i dels Reis Catòlics i en el camp de batalla entre ells.

Itàlia del 1494 al 1789

No aconseguida la unitat nacional, l’època moderna significà per a Itàlia el domini estranger. Amb l’expedició de Carles VIII de França a Nàpols s’obrí el període de les guerres d’Itàlia, que hi asseguraren a la monarquia hispànica el domini de la major part fins al segle XVIII.

Itàlia als segle XVI
© Fototeca.cat
Aquesta exercí el poder directament al ducat de Milà, a l’estat dels presidis de Toscana i als regnes de Nàpols i Sicília i de Sardenya, mentre que el ducat de Savoia, les repúbliques de Venècia i de Gènova, el marquesat de Montferrat i el ducat de Màntua (governats pels Gonzaga), els ducats de Parma i Piacenza (senyories dels Farnese), els ducats de Mòdena, Reggio i Ferrara (dels Este), el gran ducat de Toscana (dels Mèdici), la república de Lucca i els estats de l’Església restaven independents, bé que la corona hispànica hi feu valer la seva influència. El domini hispànic —que al segle XVII hagué d’enfrontar-se amb la qüestió del dret de pas per la Valtellina (1620-26), essencial per a la conjunció de les forces de la corona amb les de l’imperi, i també hagué de tornar a lluitar amb França en terres italianes, amb motiu de la successió de Màntua i Montferrat (1627-29)— coincidí amb una època de decadència a Itàlia, el territori de la qual era amenaçat pels corsaris turcs i barbarescs i era afectat per les guerres que hi tenien lloc. Mentre les rutes tradicionals de l’Orient eren tallades pels turcs, genovesos i venecians perdien les colònies orientals, i el centre de gravetat de l’economia passava de la Mediterrània a l’Atlàntic. Malgrat tot, la decadència no fou general a tota la península: Gènova aconseguí de beneficiar-se del comerç amb Amèrica a través de la monarquia hispànica, Venècia mantingué la seva prosperitat durant el segle XVI, i l’activitat industrial, especialment la de teixits de seda, es mantenia i es desenvolupava al Milanesat i a Florència. La decadència esdevingué més sensible al segle XVII, especialment al regne de Nàpols i de Sicília, on el dèficit en la producció d’aliments originà algunes revoltes populars (Nàpols, 1647; Messina, 1674; etc.), així com a Gènova i a Venècia; no es palesà, per contra, en l’estat dels Savoia, que saberen actuar hàbilment entre França i la corona hispànica. D’altra banda, davant l’esplendor del Renaixement, durant el segle XVI, en tots els aspectes de la cultura i de l’art, la lliure expressió dels pensadors havia estat afectada pel moviment de la Contrareforma (figures com Giordano Bruno i Galileu en són testimonis). La decadència del domini hispànic a Itàlia començà amb la guerra de Successió (1701-14). Els tractats d’Utrecht-Rastadt (1713-14) donaren als ducs de Savoia, a títol de reis, Sicília i Montferrat; una part del Milanesat i els regnes de Nàpols i de Sardenya passaren a Àustria. La no-acceptació per part d’Espanya d’aquest repartiment i l’ocupació consegüent de Sardenya (1717) i Sicília (1718), a la qual hagué de renunciar davant l’ofensiva anglesa, determinà un canvi: Sardenya passà als Savoia i Sicília a Àustria. En la guerra de successió de Polònia (1733-35), Espanya aconseguí d’obtenir (1738) Nàpols i Sicília per a Carles, fill de Felip V i d’Isabel de Parma, mentre que Àustria obtingué el Milanesat i Parma; la Toscana fou cedida al duc de Lorena, i el rei de Sardenya obtingué algunes terres del Milanesat. De la seva participació en la guerra de Successió d’Àustria (1741-48) Espanya obtingué, així mateix, els ducats de Parma, Piacenza i Guastalla per a l’infant Felip, un altre fill d’Isabel de Parma, i aquesta situació es mantingué sense canvis apreciables fins a la Revolució Francesa. Malgrat les guerres que sovint tingueren lloc al seu sòl i l’ocupació estrangera, Itàlia, llevat de Venècia i de Gènova, es recuperà de la decadència del segle precedent, especialment el nord (el Piemont i el Milanesat), així com la Toscana i el ducat de Parma; les estructures administratives foren renovades, tant en els dominis austríacs com a Nàpols, l’economia es revitalitzà i la cultura experimentà una notable florida.

Del Risorgimento a la Itàlia feixista

Els conceptes sostinguts per la Revolució Francesa, especialment els de nació i d’igualtat de l’home davant la llei, arrelaren aviat als estats italians, de primer per llur dependència majoritària de França i més tard com a reacció contra el restabliment de l’absolutisme monàrquic, imposat per les potències que derrotaren l’imperi francès. A més, les monarquies absolutes, reunides al congrés de Viena (1814-15), reestructuraren el mapa polític italià a llur conveniència: al nord deixaren el principat del Piemont i el regne de Sardenya sota Víctor Manuel I, i passaren la Llombardia i Venècia a Àustria; al centre hom establí el gran ducat de Toscana, sota Ferran III, els ducats de Parma i Piacenza, atorgats a l’arxiduquessa Maria Lluïsa, el de Mòdena, sota Francesc IV, i els Estats Pontificis, que comprenien Roma,

La unificació d’Itàlia
© Fototeca.cat
Úmbria i les Marques; i al sud, el regne de Nàpols fou restituït a Ferran IV (Ferran I del regne unit de les Dues Sicílies). Aquest retorn a l’Antic Règim i la influència austríaca a la península menaren a una intensificació del moviment carbonari, antiabsolutista i defensor dels conceptes revolucionaris. Fomentaren aquest moviment clandestí una part de l’aristocràcia i, sobretot, l’alta burgesia, aquesta per tal d’assolir els seus objectius: la llibertat civil i econòmica i la independència i la unificació nacionals. L’acció subversiva dels carbonaris, canalitzada en societats secretes, com la Jove Itàlia, inicià l’etapa històrica anomenada del Risorgimento, esperonada per les idees revaloradores del Romanticisme, que afirmaven els valors de la nació. El patriotisme i la consecució de les llibertats esdevingueren, així, les banderes i l’aglutinant de la pugna burgesa contra la societat estamental i la dominació estrangera. El triomf liberal a l’Estat espanyol, el 1820, induí una part de l’exèrcit de Nàpols a alçar-se, pel juliol del mateix any, i a fer jurar al rei una constitució imitada de la hispànica. Les potències absolutistes, unides pel pacte de la Santa Aliança, es reuniren als congressos de Troppau i Laybach (1820-21) i autoritzaren a intervenir-hi Àustria, la qual esclafà els liberals napolitans. Com a reacció, a Sardenya els carbonaris i la Federació Italiana —integrada pels liberals monàrquics— s’aliaren amb el príncep Carles Albert de Savoia, que esdevingué regent i promulgà una constitució idèntica a l’espanyola. Àustria hi intervingué de nou i restablí l’absolutisme. El 1830 el triomf liberal francès provocà a Itàlia nous alçaments, que foren dominats pels austríacs (a Mòdena, els Estats Pontificis i la Romanya) i pels francesos (a les Marques). El 1848 la nova revolució burgesa a França incidí encara amb més força als estats italians: la Llombardia i el Piemont cridaren Carles Albert I, rei de Sardenya, que atorgà una constitució, s’enfrontà amb Àustria i fou derrotat a Custozza. Daniele Manin restablí la república a Venècia i Giuseppe Mazzini ho feu a la Toscana; hom la proclamà també als Estats Pontificis l’any següent. La segona derrota de Carles Albert I davant els austríacs (Novara, 1849) obligà aquest a abdicar en el seu fill Víctor Manuel II i comportà una recessió política en tota la península; només el Piemont pogué conservar la constitució, amb la qual cosa es convertia en el centre de l’ideal de la unificació nacional. L’emperador Napoleó III de França, interessat a contrarestar la influència d’Àustria a Itàlia i simpatitzant amb els moviments nacionalistes, s’alià (1858) amb el comte de Cavour, primer ministre del Piemont, contra els austríacs, els quals foren derrotats a Magenta i a Solferino (1859) i hagueren de cedir la Llombardia als piemontesos; Napoleó III s’annexà l’alta Savoia, d’acord amb els termes de l’aliança. Cavour, partidari de la unificació, afavorí revoltes als petits estats italians (Parma, Mòdena, etc.), que s’anaren incorporant, així, al regne de Savoia-Piemont-Llombardia, i el 1859 aconseguí que el gran duc abandonés la Toscana, que fou governada per un comissari de Víctor Manuel II, fins que un plebiscit la hi lliurà (1860). Aliat amb Giuseppe Garibaldi, el militar carbonari més prestigiós, Cavour envaí Sicília i Nàpols, i el rei Francesc II hagué de refugiar-se als Estats Pontificis. El 1861 hom proclamà Víctor Manuel II com a rei d’Itàlia i obrí el primer parlament peninsular. El 1866 els austríacs derrotaren els italians a Custozza i a Lisa, però Garibaldi els vencé al Trentino; Itàlia, d’altra banda, obtingué el Vèneto de França. Restaven al marge de la unificació nacional Trieste, la Dalmàcia, l’Ístria i el Trentino, a més dels Estats Pontificis, protegits per Napoleó III, a causa de llur significació religiosa. Però després d’un fracàs de Garibaldi (1867) i de la derrota de França a la guerra Francoprussiana (1870-71), Roma fou ocupada pels nacionalistes (1870) i esdevingué la capital del regne italià. Víctor Manuel II fou succeït pel seu fill Humbert I (1878-1900), home de formació militar que consolidà les institucions, afavorí l’armament del país i l’acostament a Alemanya i a Àustria-Hongria (Triple Aliança, 1882) i feu costat a la política autoritària dels ministres Depretis i Crispi, així com a l’extensió per Etiòpia, que culminà en la desfeta d’Àdua (1896). Assassinat, fou succeït (1900) pel seu fill Víctor Manuel III, el ministre del qual, Giovanni Giolitti, liberal progressista i representant de la burgesia piemontesa, feu la guerra a Turquia (1911-12), de la qual obtingué la Tripolitània i la Cirenaica; dugué a terme notables millores socials i instaurà el sufragi universal (1913). En esclatar la Primera Guerra Mundial (1914), Itàlia es mantingué neutral, adduint que la Triple Aliança només era un pacte defensiu; però el tractat de Londres (1915), segons el qual li eren promeses les regions irredentes, això és, el Trentino, l’Ístria i la Dalmàcia —totes sota domini austrohongarès—, la feu inclinar a declarar la guerra als imperis centrals. El 1916 deturà l’ofensiva austríaca al Trentino, i l’any següent contraatacà, però poc després fou rebutjada batalla de Caporetto fins al Piave. Per l’octubre del 1918 els italians trencaren el front de Vittorio-Vèneto, i Àustria hagué de signar l’armistici a Pàdua al mes següent. La fi del conflicte deixà el país empobrit, i la formació de l’estat de Iugoslàvia impedí, a més, una part de les aspiracions de l’irredentisme. La crisi econòmica de la postguerra menà a una inestabilitat social que es traduí en la creació del partit comunista (1921) i en una forta agitació obrera. Això inclinà la gran burgesia a sostenir el partit feixista de Benito Mussolini, el qual engegà una àmplia campanya de violència contra totes les organitzacions d’esquerra. Després de la marxa sobre Roma (1922), Mussolini rebé del rei l’encàrrec de formar govern, amb el qual instaurà progressivament una dictadura que suprimí els partits, dissolgué els sindicats i perseguí l’oposició. El 1929 fou signat amb la Santa Seu el pacte del Laterà. El règim s’enemistà amb les democràcies occidentals arran de la campanya que emprengué a Etiòpia (1935) i de l’acostament a l’Alemanya de Hitler, juntament amb la qual ajudà el general Franco durant la Guerra Civil Espanyola. En esclatar la Segona Guerra Mundial (1939), el país romangué neutral —bé que atacà Grècia i s’apoderà d’Albània—; però davant les victòries fulminants d’Alemanya s’hi alià (juny del 1940) i signà, amb aquesta i el Japó, un pacte tripartit (setembre) que donà lloc a l’eix Berlín-Roma-Tòquio. La insuficiència militar i els fracassos bèl·lics consegüents aviat feren impopular el règim feixista i obligaren el rei a fer detenir Mussolini (1943). El mariscal Pietro Badoglio formà un nou govern i demanà l’armistici incondicional, però Mussolini fou alliberat pels alemanys i creà, amb llur ajut, una república al nord (república de Salò). Pel juny del 1944, en ésser alliberada Roma pels aliats, hom formà un govern provisional. Expulsats del nord els alemanys, Mussolini fou executat pels partisans (abril del 1945).

De la fi de la Segona Guerra Mundial ençà

L’hegemonia inestable de la Democràcia Cristiana

En finir la guerra (8 de maig) la preponderància democratacristiana a l’assemblea consultiva provisional donà el poder a Alcide De Gasperi, secretari del Partito Democrazia Cristiana (DC). El referèndum del 2 de juny de 1946 decidí la proclamació de la república, i el nou rei Humbert II hagué d’exiliar-se. De Gasperi cooperà estretament amb els EUA i obtingué un ajut important del pla Marshall. El 1949 Itàlia s’adherí a l’OTAN, i el 1951 fou un dels membres fundadors de la CECA, embrió de la CEE (1958). El 1956 la ruptura del Front Democràtic Popular provocà la desunió entre comunistes i socialistes i reforçà la posició dels democratacristians, que continuaren controlant el govern, bé que sovint en coalició amb altres partits. Així, Amintore Fanfani promogué l’aliança amb els socialistes (apertura a sinistra).

Tanmateix, moltes de les reformes econòmiques, socials, regionals i religioses del govern de centreesquerra restaren preterides, la qual cosa provocà un envigoriment del Partito Comunista Italiano (PCI). Malgrat el distanciament d’aquest de l’òrbita soviètica des dels anys setanta, la participació comunista en el govern fou denegada per l’oposició dels sectors més conservadors i dels EUA. La crisi econòmica de la primera meitat dels anys setanta accentuà la crisi política del país, i el 1976 caigué el govern d’Aldo Moro i hom convocà eleccions, que donaren un gran impuls al PCI.

La DC formà sola un nou govern, encapçalat per Giulio Andreotti, amb el suport del PCI i d’altres partits de l’oposició. Ultra els problemes econòmics i socials, Itàlia s’encarà amb un augment notable del terrorisme (assassinat d’Aldo Moro el 1978 per les Brigate Rosse). D’altra banda, la crisi política italiana obeïa en part a conflictes interns dels partits i en part a la corrupció política, i era agreujada pel sistema electoral italià, que afavoria una representació parlamentària molt fragmentada. Des del final dels anys setanta se succeïren diversos governs que hagueren de dimitir abans de finalitzar el mandat, bé per manca de suport parlamentari o per casos de corrupció.

Tampoc la presidència de la república no s’escapà dels escàndols: Giovanni Leone (DC), en el càrrec des del 1971, hagué de dimitir el 1978 acusat de corrupció (afer Lockheed), i fou succeït per Sandro Pertini. El 1979, mancat de suport parlamentari, el govern de G.  Andreotti dimití i convocà eleccions, que guanyà de nou la DC. Formaren governs de curta durada Francesco Cossiga (1979-80) i Arnaldo Forlani (1980-81), Giovanni Spadolini (1981-82 i 1982) i Amintore Fanfani (1982-83). Bé que la DC fou la guanyadora de les eleccions anticipades del 1983, hagué de governar en una coalició pentapartida, amb el socialista B. Craxi i G. Andreotti alternant-se en el càrrec de primer ministre (1985-87).

El 1985 S. Pertini fou succeït per F. Cossiga a la presidència. Al final d’aquest any, el segrest del creuer italià Achille Lauro per part d’un escamot palestí provocà una nova situació d’inestabilitat en el govern, i Craxi dimití. Això no obstant, la negativa dels altres partits de la coalició a donar suport al nomenament del democratacristià Andreotti portà Cossiga a nomenar de nou Bettino Craxi, que dimití al març del 1987, arran de les discussions sobre el pressupost. En les eleccions generals d’aquest any, guanyades de nou per la DC, es pogué constatar una davallada substancial del vot comunista, mentre que els socialistes guanyaren posicions.

Fou nomenat cap de la coalició del pentapartit el democratacristià Giovanni Goria. Després que fou aprovat el pressupost amb moltes dificultats, Goria dimití (març del 1988). El succeí una nova coalició del pentapartit encapçalada pel democratacristià Ciriaco De Mita, el qual hagué d’enfrontar-se a la fi del 1988 a una considerable oposició popular a la introducció d’una sèrie de mesures fiscals. A part d’aquests canvis de govern, la situació política italiana continuà caracteritzada per diversos escàndols en què foren implicats membres del Parlament, així com per la gran influència assolida per organitzacions criminals, especialment la màfia a Sicília, la camorra a la Campània i la drangheta a Calàbria, i per les accions terroristes de les Brigate Rosse.

En política exterior, Itàlia demostrà ferms lligams amb els EUA quan, el 1986, facilità a aquest país les seves bases al sud de Sicília per a l’atac a Líbia.

L’esfondrament del sistema polític de postguerra (1991-94)

L’abril del 1991 Andreotti formà el seu setè govern. La constant inestabilitat governamental entorpí els intents de controlar l’enorme dèficit pressupostari i Andreotti hagué de deixar pendents les reformes institucionals a causa de les desavinences interpartidistes, fins al punt que la coalició pentapartidista que feia deu anys que governava es reduí a una coalició de quatre bandes. Per la seva banda, el partit comunista italià, a remolc dels esdeveniments que tenien lloc a l’Europa de l’Est i de la mà del seu secretari general, Achille Occhetto, experimentà un canvi d’identitat al congrés de Rímini del febrer del 1991, a partir del qual es creà el Partito Democratico della Sinistra (PDS), d’orientació socialdemòcrata.

Les diverses opcions de reforma del sistema polític italià donaren lloc a propostes enfrontades: els socialistes, amb Bettino Craxi, postulaven per una república presidencial; els democratacristians, una reforma electoral que afavorís el sistema de majories; els liberals, per la seva banda, reclamaven un règim presidencial “a la francesa”, mentre que els excomunistes s’inclinaven per una reforma del Parlament i de les lleis electorals.

A tot això, cal afegir-hi la Lega Nord, que consolidava la seva presència al nord del país, partidària d’una descentralització en profunditat de l’estat italià, i la problemàtica suscitada per la degeneració política del sud del país. Fins i tot el president Cossiga, que no vacil·lava a declarar-se partidari de les reformes institucionals, renuncià a la presidència a l’abril, abans del temps previst.

L’assassinat per la màfia de l’implacable jutge Falcone semblà posar fi momentàniament a la crisi més greu soferta al país amb l’elecció, al maig, del democratacristià Oscar Luigi Scalfaro. Bettino Craxi, acusat indirectament de corrupció, dimití el càrrec de primer ministre al juny del 1992. Giuliano Amato, del partit socialista, el succeí en el càrrec i feu aprovar una legislació especial contra la màfia (agost del 1992). La substancial pèrdua de vots de la Democràcia Cristiana portà a la refundació del partit, el 1992, amb el nom de Partito Popolare Italiano.

Recomposició del mapa polític italià (1994-2001)

El 1993 la Lega Nord obtingué l’alcaldia de Milà. Les eleccions generals del març del 1994 donaren la victòria a la coalició de dretes Polo delle Libertà, formada per la Lega Nord, l’Alleanza Nazionale (partit sorgit aquest any de la fusió del Movimento Soziale Italiano i el sector més dretà de la Democrazia Cristiana) i Forza Italia, el partit del magnat financer i nou cap del govern, Silvio Berlusconi. El govern de Berlusconi es mostrà ben aviat incapaç d’afrontar els greus problemes del país (atur, deute públic, caos fiscal) i d’evitar els enfrontaments entre els integrants de la coalició.

En particular, la Lega Nord s’enfrontà repetidament a Berlusconi per la qüestió de la concessió de carteres ministerials a membres de l’Alleanza Nazionale i pel projecte de descentralització de l’estat. Una de les actuacions més polèmiques de Berlusconi, que era propietari de tres cadenes de televisió, fou la gestió de la televisió pública (RAI), en la qual se l’acusà de voler ampliar el seu imperi mediàtic a costa de l’ens públic de comunicació. D’altra banda, tant Silvio Berlusconi com el seu germà Paolo i altres directius del grup Fininvest foren acusats per la magistratura italiana, en el marc de l’operació “mans netes”, de dur a terme pràctiques corruptes en la seva activitat empresarial.

Quant a la principal iniciativa econòmica del govern Berlusconi, la retallada de la seguretat social per a combatre el dèficit públic, hagué d’ésser retirada per la massiva oposició popular. La principal força de l’oposició –la coalició dels Progressistes amb el PDS– hagué de replantejar-se la seva estratègia després dels migrats resultats de les eleccions generals i europees. Achille Occhetto dimití com a secretari general del PDS al juny del 1994 i fou substituït per Massimo d’Alema. Al desembre del mateix any, després de la seva ruptura amb el cap de la Lega Nord, Umberto Bossi, Berlusconi hagué de renunciar.

El president Oscar Luigi Scalfaro nomenà un govern provisional de tècnics presidit per l’anterior ministre del tresor, Lamberto Dini, fins que es convoquessin eleccions generals. Amb motiu de la polèmica provocada per Berlusconi, al juny del 1995 se celebrà un referèndum que havia de decidir sobre la propietat dels mitjans de comunicació. El resultat afavorí les tesis liberals del magnat, perquè considerava la possibilitat d’exercir el monopoli en la televisió. Tanmateix, a l’octubre, Berlusconi fou acusat formalment de suborn davant la policia fiscal; el procés contra el financer començà al gener del 1996.

Al desembre del 1995, complerts els principals objectius del govern tècnic, Dini presentà la seva dimissió a Scalfaro, el qual no l’acceptà fins dos mesos més tard. En les eleccions generals de l’abril del 1996 resultà guanyadora la coalició de centreesquerra L’Ulivo, encapçalada per Romano Prodi i formada pel PDS –la força més votada–, forces exdemocratacristianes i altres de laiques com Els Verds, sectors liberals i republicans. Nou dels vint ministres del govern que Prodi formà el 17 de maig eren del PDS, però moltes carteres també correspongueren a personalitats moderades. Al novembre la lira italiana tornà a entrar al Sistema Monetari Europeu, d’on havia estat suspesa el 1992.

La incorporació a la moneda única, l’1 de gener de 1999, obligà el govern a fer grans esforços per adaptar l’economia a les exigències dels criteris de Maastricht. El primer ministre, Romano Prodi, hagué d’enfrontar-se a una estructura econòmica històricament deficitària i inflacionista i a la necessitat de reformes polítiques i institucionals que adaptessin el sistema polític a la realitat social italiana. En aquest sentit, es formà una comissió bicameral per a discutir les reformes institucionals considerades necessàries, i que havia de tractar temes com la reforma electoral, l’estructura de l’estat en un sentit federatiu, i la reforma de la judicatura o de la figura del president. No obstant això, la necessitat de l’acord de dues terceres parts del Parlament per a portar a terme les mesures recomanades per la comissió obstaculitzà la seva posada en pràctica.

A la vegada, tota la legislatura italiana estigué marcada per la fragilitat de la coalició governant, L’Ulivo, que necessitava el suport de Rifondazione Comunista (RC), partit que es mantingué dins l’ortodòxia del comunisme, per a tirar endavant els projectes d’envergadura. Aquesta dependència portà a la caiguda del govern Prodi a l’octubre del 1998, per la pèrdua de la confiança per part de l’RC, que, a la vegada, sofrí una escissió amb el Partit dels Comunistes Italians d’Armando Cossutta. Aquest, juntament amb altres partits menors de centre, formà una nova majoria parlamentària amb el lideratge de Massimo D’Alema, que es convertí així en primer ministre. L’entrada d’Itàlia en la moneda única significà un important esforç econòmic, que es pagà amb unes taxes de creixement molt baixes i un atur sempre per sobre del 12%.

A aquestes dificultats, s’hi afegí la participació activa en la guerra contra l’antiga Iugoslàvia a la primavera del 1999, amb importants repercussions sobre el turisme i el pressupost. L’expiració del mandat presidencial d’Oscar Luigi Scalfaro, al maig del 1999, donà lloc a un acord parlamentari entre la centredreta i la centreesquerra per a nomenar Carlo Azeglio Ciampi. A l’abril del 2000, el primer ministre D’Alema renuncià el càrrec davant els pèssims resultats de la coalició en les eleccions regionals, i cedí el seu lloc a Giuliano D’Amato, el qual promogué l’aprovació, al març del 2001, d’una reforma federalista, amb l’oposició del bloc liderat per Berlusconi.

L’era Berlusconi (2001-2008)

Al maig del 2001, Silvio Berlusconi revalidà, al capdavant de la coalició Casa delle Libertà, el govern de dreta que incloïa el seu propi partit, Forza Italia, el postfeixista Alleanza Nazionale, la Lega Nord i els dos partits democratacristians. El primer ministre impulsà, amb el seu peculiar i controvertit estil, una sèrie de mesures destinades a reformar en profunditat l’estat italià en un sentit liberalitzador i descentralitzat. La gestió de govern anà acompanyada de la turbulenta continuació de processos per corrupció contra el primer ministre, el qual protagonitzà sorollosos enfrontaments amb la judicatura valent-se de la majoria parlamentària.

Al desembre del 2004 Berlusconi fou absolt de cinc delictes (l’anomenat “cas SME”), la sentència sobre el més greu dels quals, el suborn d’un jutge, fou basada en la prescripció del delicte. Abans de la sentència (octubre del 2002), la Cambra dels Diputats aprovà una reforma de la legislació criminal qualificada per l’oposició de maniobra dilatòria i, al juny del 2003, el govern aprovà una llei d’immunitat per a cinc alts càrrecs governamentals, inclòs el primer ministre, llei que el Tribunal Constitucional invalidà al gener del 2004.

Un altre motiu de controvèrsia foren els intents de Berlusconi de mantenir el control del seu imperi mediàtic des del seu càrrec polític. Al març del 2002 el parlament aprovà, enmig d’una gran polèmica, un projecte de llei que permetia a Berlusconi seguir controlant els seus negocis. La Llei de reforma de la televisió, però, fou retornada el mateix mes de la seva aprovació (desembre del 2003) pel president Carlo Azeglio Ciampi, amb l’argument que reforçava el monopoli mediàtic del primer ministre i retallava el pluralisme. A l’abril del 2004, el Senat aprovà la llei amb algunes modificacions.

Els canvis en l’ordenament territorial de l’estat foren sancionats en el referèndum constitucional de l’octubre del 2001, pel qual la proposta d’atorgar competències més àmplies a les regions en fiscalitat, educació i medi ambient rebé un ampli suport. El pas següent fou l’aprovació (setembre del 2004) per la Cambra dels Diputats de la transformació del Senat en cambra federal. A partir del 2011, el Senat seria format per 252 senadors (en lloc dels 320 actuals) i tindria la participació amb veu però no amb vot d’un representant de cada regió i els presidents de les províncies autònomes de Trento i Bozen.

En l’àmbit econòmic, el govern de Berlusconi impulsà algunes reformes destinades a reduir el pes del sector públic, d’estimulació del creixement i millora de la competitivitat. L’escenari recessiu dels primers anys del segle XXI, amb taxes de creixement del PIB molt baixes (del 2,9% el 2000 es passà a una mitjana anual amb prou feines de l’1% en 2001-04), dificultà molt les mesures de reestructuració, que trobaren una fortíssima oposició en l’elaboració de la Llei de reforma de les pensions, que finalment fou aprovada al febrer del 2004, amb algunes concessions a les peticions de sindicats i oposició.

Al desembre tingué lloc una vaga general dels treballadors del sector públic com a protesta d’ulteriors retallades anunciades pel govern. Tot i que Itàlia disminuí el dèficit i el deute públics al llarg dels anys 2000-04, aquest últim any la UE advertí el país contra un dèficit superior a l’establert al Pacte d’Estabilitat (tot i que finalment foren França i Alemanya els països que l’incompliren). Al gener del 2002 l’euro substituí la lira en les transaccions monetàries. Aquests anys, algunes multinacionals italianes hagueren d’afrontar greus dificultats: a l’octubre del 2002, la crisi de la Fabbrica Italiana Automobili Torino portà la seva direcció a anunciar una reducció de la plantilla del 20%, la qual cosa generà una allau de protestes per tot Itàlia; al desembre del 2003 el conglomerat alimentari Parmalat feu fallida arran del descobriment d’un frau de milers de milions d’euros.

Les dificultats econòmiques potenciaren, junt amb altres qüestions, els desacords en la coalició, que culminaren en la dimissió del ministre d’Economia Giulio Tremonti al juliol del 2004 a instàncies sobretot del líder de l’Alleanza Nazionale, Gianfranco Fini. D’altra banda, Umberto Bossi (el líder de la Lega Nord que, per raons de salut, abandonà el govern al juliol del 2004) i Fini mantenien posicions diametralment oposades –a causa de la localització geogràfica dels electorats respectius– en qüestions bàsiques com ara el grau de descentralització i la despesa pública, tensions que afebliren progressivament la coalició de govern i que a l’abril del 2005 portaren al seu col·lapse.

El mateix mes, Berlusconi formà un nou govern amb els mateixos socis de coalició. Al juny, la Cambra dels Diputats aprovà una legislació antiterrorista i, a l’octubre, un projecte de reforma federal proposat per la Lega Nord i Forza Italia amb el vot contrari de l’oposició d’esquerres. La reforma preveia transformar el Senat en una cambra territorial i el traspàs de diverses competències.

En política exterior, el suport decidit de Berlusconi a la invasió i ocupació anglo-nord-americana de l’Iraq del març del 2003, en la qual Itàlia participà amb prop de 3.000 efectius, contribuí a accentuar l’allunyament amb França i Alemanya. En l’opinió pública, causaren una gran commoció l’atemptat que causà la mort de 20 soldats italians (novembre del 2003) i el segrest de dues cooperants italianes (posteriorment alliberades) al setembre del 2004. Un altre motiu de polèmica fou la línia dura amb relació a la immigració adoptada pel govern italià: al juliol del 2004 el Tribunal Constitucional declarà il·legals les clàusules de la Llei d’immigració referides a l’expulsió i detenció d’immigrants, i a l’octubre del 2004 l’ONU sancionà Itàlia per l’expulsió forçosa de centenars d’africans de l’illa de Lampedusa.

Al novembre, després d’una nova crisi de govern, Berlusconi convocà eleccions anticipades per a l’abril del 2006. El bloc d’esquerra L’Unione obtingué una ajustada victòria sobre la Casa delle Libertà, i aquest estret marge donà peu a insistents demandes de Berlusconi de revisar els resultats, però finalment al maig Prodi fou nomenat primer ministre al capdavant d’un govern de centreesquerra (que incloïa, tanmateix, Refondazione Comunista entre els seus socis, el líder de la qual, Fausto Bertinotti, esdevingué president del Congrés).

Aquest mateix mes, l’excomunista Giorgio Napolitano fou nomenat president de la República en substitució de Carlo Azeglio Ciampi. Al juny se celebrà el referèndum sobre el projecte de reforma federal del govern Berlusconi, que fou clarament rebutjat (61,3%) amb una abstenció superior al 50%. Aquests anys tingueren lloc importants fusions i adquisicions importants en el món empresarial italià, entre els quals l’acord de fusió de les entitats bancàries Unicredit i Capitalia (maig del 2007) i, en el cas de la fusió d’Abertis amb Autostrade, la Unió Europea obrí a Itàlia un procés d’infracció pels obstacles a l’operació.

Al final del 2007 Prodi hagué d’enfrontar-se també a una massiva vaga de transports públics pels plans de liberalització del sector. Al novembre es creà un nou partit polític, el Partito Democratico, resultat de la fusió dels Demòcrates d’Esquerra i La Margarida, del qual Romano Prodi fou nomenat president i l’alcalde de Roma, Walter Veltroni, secretari general. En política exterior, l’accés al poder de la coalició de centreesquerra comportà un considerable afebliment de l’estreta col·laboració italiana amb George Bush, la qual cosa es reflectí en una gradual retirada de les forces italianes de l’Iraq.

No obstant això, al juliol la permanència italiana a l’Afganistan fou motiu d’una crisi entre Refondazione Comunista (partit membre del govern) i Prodi que, afegida a la renovació d’una base militar nord-americana a Vicenza, no es resolgué fins que el primer ministre superà una moció de confiança al febrer del 2007. L’exèrcit italià, d’altra banda, fou el principal contribuent a les tropes de pacificació de l’ONU al Líban. Al desembre del 2007 Prodi signà el Tractat de Reforma de la Unió Europea. Al gener del 2008, Prodi hagué de presentar la dimissió en no superar un vot de confiança del Senat arran d’un cas de corrupció que motivà la sortida d’un dels partits democratacristians de la coalició de govern.

Convocades eleccions a l’abril, s’hi enfrontaren el Popolo della Libertà, la nova formació creada per Berlusconi al novembre de 2007 integrada per Forza Italia i l’Alleanza Nazionale de Fini, en coalició amb la Lega Nord i un nou partit del sud del país, el Movimento per le Autonomie, contra la coalició formada pel Partito Democratico i el partit justicialista del jutge di Pietro. Aquest cop ambdós partits majoritaris no incloïen, respectivament, els democristians i els ecologistes i comunistes. Resultà guanyadora la coalició de centredreta amb el 46% dels vots a la Cambra dels Diputats i el 46% al Senat, percentatge que, pel sistema d’assignació d’escons, es traduí en majoria absoluta (340 i 168, respectivament) i en la confirmació d’un tercer mandat per a Berlusconi. Per la seva banda, el centreesquerra restà a l’oposició amb el 38% i el 37% dels vots en ambdues cambres (239 escons a la Cambra dels Diputats i 130 al Senat).

Crisi econòmica i institucional (del 2008 ençà)

La reelecció de Berlusconi anà unida a una creixent erosió de la seva figura pública pels escàndols en què es veié involucrat i que donaren lloc a una llarga sèrie de processos judicials. Berlusconi tornà a aprovar un decret que li garantia immunitat parlamentària el qual, al seu torn, el Tribunal Constitucional novament anul·là a l’octubre del 2009. Però el que marcà realment la legislatura (i els anys posteriors) fou la irrupció de la crisi econòmica desencadenada per la crisi financera mundial, oficialment decretada a Itàlia al novembre de 2008. Juntament amb altres membres de la Unió Europea (Irlanda, Portugal, Espanya i Grècia), Itàlia formava part dels estats de la zona euro que, a causa d’un excés d’endeutament públic i privat i d’una regulació poc transparent dels comptes presentaven una situació econòmica pròxima a la fallida. El lideratge de Berlusconi entrà en crisi al març del 2010 quan prop de trenta diputats abandonaren la seva formació i, com a resultat, perdé la majoria a la Cambra dels Diputats, i al novembre el segon líder del partit en el govern, Gianfranco Fini, en demanà públicament la dimissió. Al novembre del 2011 el govern perdé la votació dels pressupostos i Berlusconi dimití el dia 12 d’aquest mateix mes.

El succeí en el càrrec l’excomissari europeu de finances Mario Monti, al qual, amb el suport explícit de la Unió Europea, hom encarregà la formació d’un govern tècnic amb la missió de sanejar les finances públiques, impulsar el creixement econòmic i reduir l’atur, especialment el juvenil, un dels més elevats de la UE. La impopularitat de les mesures del nou govern, que feien un fort èmfasi en l’austeritat, afavorí el distanciament del Popolo della Libertà i la Lega Nord, els partits més propers, en principi, a les receptes del primer ministre. Al desembre, la retirada del suport del Popolo della Libertà als pressupostos comportà la convocatòria d’eleccions anticipades. Celebrades al febrer del 2013, els resultats donaren lloc a un Parlament amb poc marge de maniobra, amb majoria absoluta a la Cambra dels Diputats del Partito Democratico però amb una gran fragmentació al Senat, imprescindible per a governar. Simptomàtica de la desafecció amb la classe política, fou la irrupció del Movimento 5 Stelle (M5S), formació antisistema liderada pel còmic Beppe Grillo, que amb gairebé el 25% dels vots obtingué el tercer lloc. El fracàs en les negociacions per a formar govern comportà, per primera vegada en la història de la República, la reelecció del president, el qual designà primer ministre el vicepresident del Partito Democratico, Enrico Letta, que constituí un govern de coalició format pel seu partit, el Popolo della Libertà i altres formacions menors.

Les pugnes intestines en la coalició de govern, l’expulsió del Senat de Silvio Berlusconi al novembre del 2013 i, sobretot, la pugna pel lideratge dins del PD dominaren el mandat de Letta, el qual, després de ser derrotat com a líder del partit per Matteo Renzi, cedí al seu rival el càrrec de primer ministre al febrer del 2014 al capdavant d’un nou govern de coalició. Tot i que en les eleccions al Parlament Europeu del maig el seu programa de renovació convertí el PD clarament en primera força, en pocs anys l’agreujament de la crisi del deute (el més alt de la Unió Europea després de Grècia), que afectà algunes de les principals entitats bancàries del país, juntament amb l’estancament econòmic i la lentitud de l’ordenament institucional comportaren un malestar que es traduí en un reforçament de les opcions populistes i antisistema, com es posà de manifest en les eleccions municipals del juny del 2016, en les quals l’M5S aconseguí l’alcaldia de Roma

Al gener del 2015 el president de la República, Giorgio Napolitano, es retirà i fou succeït en el càrrec per Sergio Mattarella. Al maig, Renzi aconseguí fer aprovar una reforma de la llei electoral que afavoria la formació de majories de govern. El seu intent de renovació més important, tanmateix, consistent en una reforma constitucional que essencialment retallava les atribucions del Senat i augmentava la centralització fou derrotada en el referèndum del 4 de desembre de 2016. Pocs dies després, Renzi dimití el càrrec, en el qual fou substituït pel fins aleshores ministre d’Afers Estrangers Paolo Gentiloni. Al llarg d’aquests anys Itàlia es convertí en un dels estats europeus on de manera més dramàtica es manifestà la crisi dels refugiats, iniciada amb les guerres civils que succeïren a l’anomenada Primavera Àrab (2011). La proximitat d’Itàlia amb Líbia, un estat sumit en el caos, afavorí l’arribada en condicions molt precàries de milers de refugiats que fugien de la guerra, com també d’emigrants d’altres procedències, que anà associada a un fort augment del sentiment xenòfob. L’ofegament de centenars de persones al canal de Sicília i la massificació de milers en camps construïts ad hoc posà de manifest la inoperància i els desacords de la Unió Europea. En el capítol de les catàstrofes naturals, el 2016 tingueren lloc els terratrèmols més devastadors des de la dècada de 1980, amb uns 300 morts a les regions del Laci, l’Úmbria i les Marques. Al juliol del 2017 la Unió Europea aprova el rescat de Monti dei Paschi, un dels bancs més implicats en la crisi financera a Itàlia. A l’octubre les regions del Vènet i la Llombardia votaren en referèndums no vinculants a favor d’un augment de l’autogovern.

El 4 de març de 2018 se celebraren eleccions que posaren novament de manifest l’ascens del populisme i un escenari fragmentat: el Movimento 5 Stelle obtingué un terç dels vots, seguit, amb prop del 17% cadascun, de la també populista Lega Nord i del Partito Democratico i, en quart lloc (14%), de Forza Italia. L’M5S era l’únic partit que es presentava en solitari, mentre que les altres formacions formaven candidatures de centredreta i centreesquerra amb altres partits. Al maig la Lega Nord i l'M5S acordaren la formació d'un govern de coalició encapçalat per l'idependent Giuseppe Conte, que prenqué possessió del càrrec l'u de juny.

Llegir més...