Museu d’Arqueologia de Catalunya

MAC (sigla)

Sala Phónike, dels homes vermells, del Museu d'Arqueologia de Catalunya

© Museu d'Arqueologia de Catalunya

Institució creada el 1990, amb la qual hom uneix en una sola entitat el Museu Arqueològic de Barcelona, el Museu Arqueològic de Sant Pere de Galligants, de Girona, els museus d’Empúries, Ullastret i Olèrdola amb els seus corresponents jaciments arqueològics, i el Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya.

De caràcter administratiu i autònom, també articula els equipaments vinculats a la Xarxa de Museus i Jaciments Arqueològics de Catalunya (Arqueoxarxa), la Ruta dels Ibers i la Ruta de l’Art Rupestre, així com el Centre Iberia Graeca. Tutela científicament els jaciments del castell de Palamós, del coll del Moro, del Molí d’Espígol, del Castellet de Banyoles, de Guissona i de la Roca dels Moros.

Amb la culminació, l’any 1996, del procés de transferència de la Diputació de Barcelona a la Generalitat de Catalunya del Museu Arqueològic de Catalunya i dels museus d’Ullastret i Olèrdola, hom feu realitat la integració d’aquests centres en el museu d’àmbit nacional previst per la llei de museus del 1990. El mateix any rebé del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya el traspàs del Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya. Els darrers anys s’han succeït diversos directors al capdavant del museu. Francesc Tarrats (1997-99) fou substituït per Josep Maria Carreté (1999-2000), i posteriorment ocuparen el càrrec Miquel Molist (2000-04), Xavier Aquilué (2004-05), Núria Rafel (2005-07), Pere Izquierdo (2007-08), Xavier Llovera (2008-14), Josep Manuel Rueda Torres (2014-18) i, des del 2018, Jusèp Boya i Busquet.

El 2010 la seu principal del Museu d’Arqueologia de Catalunya a Barcelona renovà el discurs museogràfic i obrí onze noves sales, set de la prehistòria i quatre del període dedicat a l’expansió de fenicis i grecs a la Mediterrània, amb una presentació més dinàmica i entenedora. L’actuació coincidí amb el 75è aniversari de la inauguració del museu i els 15 anys del seu traspàs a la Generalitat de Catalunya. L’any 2013 fou adscrit a l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural.

Orígens

El Museu d’Art de Catalunya té els seus antecedents al segle XIX, quan es recolliren al pati de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona objectes procedents de la desamortització de Mendizábal i de l’enderrocament de les muralles romanes i medievals. Posteriorment, l’any 1879, des de Madrid, es creà el Museo Provincial de Bellas Artes, situat a la capella de Santa Àgata de Barcelona.

Més tard, a partir de l’Exposició Universal del 1888, l’Ajuntament barceloní constituí un organisme paral·lel amb una Secció de Prehistòria, situada al parc de la Ciutadella, la qual rebé nombroses donacions. L’any 1907 la Diputació i l’Ajuntament de la ciutat crearen la Junta de Museus de Barcelona per tal de vetllar pel patrimoni. Els nous museus d’Art i Arqueologia s’emplaçaren el 1915 en l’antic arsenal de la Ciutadella, i J. Folch i Torres en fou nomenat director. Amb l’aportació econòmica de la Junta de Museus s’impulsaren les excavacions arqueològiques, entre les quals destacà especialment la d’Empúries, i l’adquisició de més col·leccions privades. Els anys següents l’arqueologia esdevingué una disciplina prestigiosa en el marc cultural de la Mancomunitat; en aquest moment aparegué una figura clau pel que fa a la tasca organitzativa i modernitzadora en diversos àmbits (universitari, museològic, de recerca): Pere Bosch i Gimpera. La Diputació de Barcelona fundà, paral·lelament, el primer Servei d’Investigacions Arqueològiques de l’Estat espanyol, dirigit per Bosch. D’altra banda, l’Exposició Internacional del 1929 afavorí la creació d’un veritable Museu d’Arqueologia. Bosch escollí, entre diferents ofertes, el Palau de les Arts Gràfiques de l’Exposició com a seu del nou Museu d’Arqueologia de Catalunya, les obres de condicionament del qual anaren a càrrec de Josep Gudiol i Cunill. Poc després, les col·leccions disperses entre el Museo Provincial de Antigüedades i els museus d’Art i Arqueologia s’aplegaren a l’edifici de Montjuïc. El Museu s’inaugurà el 3 de novembre de 1935 sense que haguessin finalitzat les obres. Constava de 18 sales, i el seu primer director fou Pere Bosch i Gimpera, que tingué l’ajut de J. Colomines, J. de C. Serra i Ràfols i A. del Castillo com a conservadors.

La Guerra Civil Espanyola deturà els treballs i obligà a crear estructures d’emergència com la unificació de tots els museus d’arqueologia de Catalunya sota la direcció de Bosch i Gimpera. Durant la conflagració bèl·lica es dugué a terme una enorme tasca de salvaguarda; s’embalaren els llibres i els materials arqueològics i es traslladaren, en part, a terres gironines. Un cop acabada la guerra i perdudes les llibertats democràtiques, el Museu patí un procés de depuració, a més de l’absència del seu cap, P. Bosch i Gimpera, que hagué de fugir a l’exili. A partir de la primavera del 1939 Martín Almagro Basch es feu càrrec del centre i de les atribucions del Servei d’Excavacions Arqueològiques, de les excavacions d’Empúries i del control dels museus locals i comarcals. L’administració del Museu fou confiada a la Diputació de Barcelona i, a partir d’aquest moment, rebé el nom de Museo Arqueológico de Barcelona. M. Almagro fundà la revista Ampurias i l’any 1940 reobrí les antigues sales i inaugurà les de prehistòria, que el conflicte havia impedit de concloure. El 1952 s’obriren sis sales més, amb diverses col·leccions d’objectes etruscs, ibèrics i romans, i alhora es reorganitzaren els serveis interns de la biblioteca i el taller de restauració. Més tard, en temps del nou director Eduard Ripoll i Perelló (1964-81), es creà un gabinet de dibuix i els laboratoris fisicoquímic, fotogràfic i paleoantropològic.

Des de la fundació del Museu, s’establí la seva vinculació acadèmica amb la Universitat de Barcelona, de la qual foren catedràtics de prehistòria els dos primers directors, P. Bosch i Gimpera i M. Almagro Basch. Els llibres del Seminari de Prehistòria de la UB foren sempre dipositats al Museu, formant la seva biblioteca fins al principi de la dècada de 1960, i allà romanen en l’actualitat després d’haver passat a ser propietat de la Diputació de Barcelona i, ara, de la Generalitat de Catalunya. Sota la direcció d’E. Ripoll i amb la creació de la Universitat Autònoma de Barcelona (1968), la vinculació passà a la nova universitat.

Restablertes les llibertats democràtiques, el Museu restà lligat a la Diputació de Barcelona tot i haver-se creat una Conselleria de Cultura dins la Generalitat de Catalunya, de la qual depenen les competències de l’arqueologia i els museus del país. E. Ripoll fou succeït com a director per Enric Sanmartí i Grego (1981-82) i Jordi Rovira i Port (1983-87). L’any 1986 es realitzà una remodelació parcial de les sales expositives del Museu. Del 1987 al 1997 el dirigí Ricard Batista i Noguera.

Bibliografia

  • d. a.: Pere Bosch Gimpera i el Museu Arqueològic de Barcelona. 50è aniversari. Catàleg de l’exposició, Diputació de Barcelona, 1986.