Les mutacions en el mercat del treball i el problema de l’atur

Les gairebé dues dècades posteriors al 1980 no constitueixen un període econòmic homogeni, de manera que les dades d’ocupació i atur no presenten una evolució estable. Tant el comportament macroeconòmic com els resultats del mercat de treball aconsellen distingir-hi quatre fases: la primera és un període de crisi econòmica i forta destrucció de llocs de treball que es va iniciar a la meitat dels anys setanta i finalitzà el 1985; la segona, de recuperació econòmica i creació d’ocupació a partir de l’adhesió a les Comunitats Europees el 1986 i fins el 1991; la tercera fase representa una davallada cíclica intensa però breu entre el 1991 i el 1993, i la quarta, una etapa de recuperació.

Els anys de crisi econòmica

Població activa, ocupats i aturats. 1977-1996.

En començar la dècada dels vuitanta, les economies catalana, valenciana i balear —el que a partir d’ara s’anomenarà Països Catalans— estaven instal·lades en una crisi econòmica greu i duradora. Una crisi que reflectia forts problemes —pel canvi tecnològic i l’aparició de nous països industrials— i que, a més, havia enderrocat dos pilars fonamentals de la industrialització dels Països Catalans. Primer, l’OPEP va encarir el preu del petroli el 1973 i també el 1979 i, segon, els anys previs a la recuperació de la democràcia va augmentar fortament el cost de la mà d’obra. Els efectes de la crisi sobre el mercat laboral foren la destrucció massiva de llocs de treball i un increment molt important de l’atur.

A partir del 1977 —primer any complet amb dades disponibles—, els Països Catalans van perdre llocs de treball de forma continuada fins el 1985. En concret, es van destruir 518 000 llocs de treball, gairebé el 15% dels existents. Entre el 1980 —any inicial d’aquest volum— i el 1985, les persones que van perdre la feina foren 322 000, de les quals 10 000 a les Illes Balears, 103 000 al País Valencià i 209 000 (dues terceres parts) a Catalunya. El major pes de l’economia i de l’ocupació catalanes i el caràcter fortament industrial de la crisi expliquen aquesta concentració de la pèrdua de llocs de treball. Les dades del Principat indiquen també que entre el 1980 i el 1985 perderen la feina el 12,7% de les dones i el 10% dels homes ocupats, malgrat que en termes absoluts foren aquests els més afectats (135 000 davant de 74 000 dones). Les dades catalanes també palesen la caiguda de l’ocupació juvenil —pel fet de frenar-se la contractació de nous treballadors— i de les persones de més de 54 anys —per tractar-se del col·lectiu de menor formació i perquè la jubilació anticipada fou una via molt utilitzada per a reduir les plantilles—. Com a resultat d’aquesta pèrdua de llocs de treball, la taxa d’ocupació (percentatge de persones ocupades —és a dir, amb feina— sobre persones en edat legal de treballar) se situà a uns nivells extraordinàriament baixos. Així, per exemple, en el cas de Catalunya, aquesta taxa caigué del 50,3% el 1977 fins al 38,2% el 1985, i quedà situada nou punts per sota de la taxa d’ocupació corresponent als països comunitaris. Això implica que el 1985 —després d’una dècada de crisi econòmica— tenia feina poc més d’una de cada tres persones en edat de treballar.

L’anàlisi de l’ocupació per sectors permet comprovar que en el conjunt dels Països Catalans la destrucció de llocs de treball entre el 1980 i el 1985 no afectà el sector de serveis, sinó que es concentrà en les activitats agràries (40 000), les empreses industrials (221 000) i la construcció (80 000). Les activitats que oferien serveis, per contra, van crear 16 000 llocs de treball. Hom pot dir que la destrucció d’ocupació agrària va ser generalitzada. El sector industrial va perdre llocs de treball també a les tres comunitats pel caràcter industrial de la crisi, de la mateixa manera que la construcció, que es va veure afectada per la caiguda de la inversió, l’estancament del turisme i l’aturada dels fluxos migratoris. Aquest comportament sectorial es va traduir en una pèrdua de pes de l’ocupació agrària, industrial i de la construcció i una creixent participació dels serveis en el conjunt de llocs de treball, que van passar a assolir la meitat (50,1%) de l’ocupació dels Països Catalans el 1985.

Les persones que s’ofereixen en el mercat de treball, és a dir, que estan disposades a treballar, s’anomenen actius. Pot ser que treballin —llavors són ocupats— o que no ho aconsegueixin tot i buscar una feina —aturats—. Tant els ocupats com els aturats són actius i la suma d’ambdós grups és la població activa. Doncs bé, entre el 1980 i el 1985 la població activa dels Països Catalans s’incrementà en tan sols 88 000 persones, 24 000 homes i 64 000 dones. Aquesta xifra tan magra fou el resultat de la caiguda de la taxa d’activitat (percentatge de persones en edat de treballar que són actives, és a dir, que s’ofereixen en el mercat laboral). Expressat en altres termes: cada cop una proporció més gran de persones va anar quedant al marge del mercat de treball (és a dir, passaren a ser inactius). En efecte, els joves decidien allargar els estudis per la manca d’oportunitats laborals, els treballadors d’edat avançada eren jubilats anticipadament, algunes persones esperaven una millora econòmica per posar-se a buscar feina i d’altres, fins i tot, declaraven estar desanimades, és a dir, estaven convençudes que no podrien trobar feina. Aquesta reducció de la taxa d’activitat quedà, però, limitada al col·lectiu dels homes, mentre que la taxa de les dones pràcticament es mantenia estable.

Malgrat la limitada incorporació de nous actius al mercat laboral, durant aquests anys es registrà un gran increment de l’atur, explicat bàsicament per la forta destrucció de llocs de treball. En efecte, 410 000 persones ingressaren a les files de l’atur entre el 1980 i el 1985 (679 000 des del 1977). Catalunya n’aportà 241 000 (59% del total), el País Valencià 154 000, i 15 000 les Illes. En termes absoluts l’increment més significatiu el van tenir els homes (237 000 aturats més que el 1980), atès que la pèrdua de llocs de treball també la van patir més els treballadors masculins. L’augment, però, fou relativament més intens entre les dones (increment del 45% anual), pel fet de partir de volums d’atur molts més baixos, resultat, sens dubte, de la seva escassa presència en el mercat de treball.

Aquest increment de la desocupació va fer que la taxa d’atur (nombre d’aturats en percentatge dels actius) se situés a uns nivells molt alts i certament mai vistos. Així, la taxa d’atur, que el 1977 era del 3,8%, va escalar fins a situar-se el 1985 en el 21,4% (22,7% a Catalunya, 20,8% al País Valencià i 13,9% a les Illes Balears). Per sexes, la taxa d’atur era arreu superior per a les dones (26,3%), respecte a la xifra corresponent als homes (19,2%). L’atur també era superior entre els més joves (69,5% a Catalunya l’any 1984). La principal raó és la gairebé nul·la contractació de nou personal —i, per tant, de joves— per part de les empreses a causa de la crítica situació econòmica. Una altra característica de l’atur durant aquests anys fou la gran proporció d’aturats de llarga durada —persones que fa més d’un any que busquen feina—, percentatge que a Catalunya va arribar a ser del 69%. Aquest fet palesa l’enorme dificultat —en molts casos impossibilitat— que trobaven per a sortir de l’atur els qui perdien la feina.

El període de recuperació econòmica: 1985-1991

Un cop superats els principals efectes negatius del segon encariment energètic, entre el 1983 i el 1984 les economies occidentals van iniciar una fase de recuperació de l’activitat econòmica i de l’ocupació que va abastar tota la segona meitat de la dècada. A més de la recuperació internacional, la millora econòmica es veié afavorida per la caiguda del preu del petroli al final del 1985, per les mesures d’impuls al consum familiar i a la inversió empresarial que va aplicar el govern espanyol a la primavera d’aquell mateix any i per la millora general d’expectatives com a resultat de l’adhesió espanyola a l’actual Unió Europea a partir del gener del 1986.

La millora econòmica fou important, amb un gran increment de la producció i de la demanda —tant de béns de consum com d’inversió— i, com a resultat, una forta creació de llocs de treball. Així, entre el 1985 i el 1991 els Països Catalans crearen 757 000 llocs de treball, quantitat que va suposar un augment del 25,3% d’ocupats durant el període, percentatge molt més alt que el que enregistrà aquells anys la Unió Europea. Dues terceres parts d’aquests llocs de treball foren creats a Catalunya (498 000), 215 000 al País Valencià i 43 000 a les Illes Balears. Per sectors, l’augment d’ocupació es produí en les activitats no agràries, i d’una manera destacada per la gran aportació quantitativa dels serveis (557 000). En termes relatius, l’augment més important fou en la construcció (156 000, el 76% d’increment). La indústria va sortir de la crisi i creà 147 000 llocs de treball. La millora del mercat de treball i de les oportunitats de trobar feina va beneficiar tots els col·lectius, com ho demostra el fet que el nombre d’empleats va créixer entre tots dos sexes i en totes les edats, si bé els segments més afavorits van ser el de les dones i el dels joves.

La millora de l’ocupació va permetre augmentar la taxa d’ocupació o proporció de persones en edat laboral que tenen una feina remunerada. Pel que fa a Catalunya, aquesta taxa va augmentar vuit punts (46,1% el 1991), tot i que quedava encara per sota de la mitjana europea. La taxa masculina augmentà set punts i la de les dones avançà nou punts en total. La taxa d’ocupació dels joves catalans també s’incrementà molt sensiblement. Aquesta incorporació gairebé massiva de dones i, sobretot, de joves a la feina es pot explicar per dues raons bàsiques. D’una banda, per la necessitat de les empreses de contractar personal en una fase de fort creixement econòmic, però un personal preparat per fer front als canvis tecnològics i organitzatius. En aquest sentit, els joves entraven al mercat de treball amb uns nivells educatius molt superiors als de les generacions precedents. D’altra banda, la reforma de l’Estatut dels Treballadors l’any 1984 va ampliar molt les oportunitats de fer contractes temporals, de manera que les empreses es decidiren a contractar sense temor dels costos d’acomiadament.

La millora econòmica i l’aparició de nombroses oportunitats laborals van fer que moltes persones s’incorporessin al mercat de treball, és a dir, passessin a ser actius, ja fos treballant o buscant feina. Entre el 1985 i el 1991 el nombre d’actius dels Països Catalans es va incrementar en més de mig milió de persones (515 000), de les quals 303 000 (59%) a Catalunya, 175 000 al País Valencià i 37 000 a les Illes. L’augment va ser especialment intens entre les dones (400 000). Aquesta participació creixent en el mercat laboral fou principalment el resultat de l’augment en la taxa d’activitat, atès que el nombre de persones en edat de treballar no creixia tan ràpidament com ho havia fet en el passat. A Catalunya, la incorporació massiva de dones al mercat laboral va fer augmentar la taxa d’activitat femenina set punts i mig (del 30,4% al 37,9%).

La forta creació de llocs de treball va permetre reduir el nombre de persones en atur en 242 000 entre el 1985 i el 1990, la qual cosa representa una reducció del 30% (5% anual). Malgrat aquest ritme tan intens, la reducció de l’atur hauria pogut ser molt més gran si no hagués estat per l’entrada de nous actius al mercat laboral. Així, la creació de 757 000 llocs de treball tan sols va representar 242 000 aturats menys per efecte de l’augment de 515 000 actius. La reducció del nombre d’aturats —numerador— i l’augment del nombre d’actius —denominador— comportaren una caiguda de la taxa d’atur (percentatge d’aturats sobre actius) de més de vuit punts (13,3% el 1991).

La reducció de l’atur no va ser general entre els diferents grups demogràfics. Així, el nombre d’homes aturats es va reduir en 244 000 com a resultat de combinar-se un increment de 359 000 homes ocupats i l’entrada en el mercat laboral de tan sols 115 000 homes. En canvi, entre les dones la situació va ser la contrària: en els anys d’expansió el nombre de dones aturades s’incrementà, per bé que només en 2 000. Aquest balanç negatiu és conseqüència del fet que els 398 000 llocs de treball ocupats per les dones durant aquests anys no foren suficients per a donar feina a les 400 000 dones que entraren en el mercat de treball. La taxa d’atur es reduí tant per als homes (del 19,2% al 9,4%) com per a les dones (del 26,3% al 19,9%), tot i que en aquest segon cas tan sols per efecte de l’increment en el nombre de dones actives, valor que actua com a denominador de la taxa.

A Catalunya, l’atur va disminuir tant per als homes com per a les dones i també per als diferents grups d’edat. Particularment important fou la reducció entre els joves. D’altra banda, la creació d’ocupació i la rotació laboral derivada dels contractes temporals contribuïren a reduir l’atur de llarga durada.

La crisi del començament dels anys noranta

El creixement econòmic del període precedent va generar un desequilibri exterior i un augment de la taxa d’inflació. Els governs occidentals van respondre a aquests problemes aplicant polítiques econòmiques de caràcter restrictiu, principalment una política monetària basada en la contenció del crèdit i l’increment de la taxa d’interès. En el cas espanyol, a més, la incorporació de la pesseta al Sistema Monetari Europeu (SME) amb un tipus de canvi sobrevalorat —en combinar-se amb una inflació superior a l’europea— va comportar una pèrdua de competitivitat empresarial i, per tant, una desacceleració de les vendes a l’estranger i de la producció. A més, l’escena internacional va empitjorar a l’estiu del 1990, quan la invasió de Kuwait va generar una nova alça en el preu del petroli, cosa que va obligar els països occidentals a accentuar el caràcter restrictiu de la política monetària per a evitar-ne els efectes inflacionistes. La reunificació alemanya del mateix any va provocar un increment del dèficit públic germànic com a resultat d’un augment de les despeses governamentals. Això va portar el Bundesbank —banc central alemany— a incrementar la taxa d’interès, i la resta de països comunitaris va fer el mateix per a poder mantenir les seves divises en l’SME. Aquest conjunt d’elements, més la crisi de l’SME dels anys 1992-93 —que empitjorà les expectatives empresarials i augmentà la incertesa—, van conduir les economies europees a una crisi greu i profunda, però de curta durada.

Les manifestacions més clares d’aquesta crisi del principi dels anys noranta van ser la caiguda de la inversió empresarial, la feblesa del consum domèstic, la davallada de la producció i la destrucció de llocs de treball. En efecte, en tan sols dos anys —entre el 1991 i el 1993 —el nombre d’ocupats als Països Catalans es va reduir en 268 000 persones. Catalunya va perdre 172 000 llocs de treball, 74 000 el País Valencià i 22 000 les Illes Balears. Aquesta resposta tan ràpida de l’ocupació a l’empitjorament de l’economia s’explica pel fet que les empreses tenien contractats molts treballadors temporals (més d’un terç de la plantilla), la qual cosa va permetre una disminució del nombre d’ocupats ràpida i, des del punt de vista empresarial, barata. Ràpida perquè la plantilla es podia anar reduint a mesura que vencien els diferents contractes, i barata perquè les indemnitzacions en acabar el contracte eren nul·les en molts casos.

Per sectors d’activitat, la davallada fou generalitzada, si bé desigual. Les activitats agràries van perdre 19 000 ocupats. La caiguda té més a veure, però, amb la transformació estructural continuada del sector que no pas amb la conjuntura econòmica recessiva. La indústria va destruir 129 000 llocs de treball (l’11% dels existents) i la construcció 70 000 (el 19%). Per primer cop també els serveis van reduir el nombre de treballadors, concretament en 50 000. Tot i que la magnitud és modesta, el que cal destacar és el fet de la caiguda, atès que un resultat així encara no s’havia enregistrat, ni tan sols durant la crisi dels anys setanta i la primera meitat dels vuitanta. Cal recordar, però, que aquells anys —primers d’aquesta nova etapa democràtica— la millora dels serveis públics i de les prestacions socials van exigir la contractació de nombrosos empleats públics, circumstància certament excepcional que no es podia repetir al principi dels noranta.

El col·lectiu més afectat per la pèrdua de feina fou el dels joves. La principal explicació d’aquestes diferències està en el fet que eren precisament els joves els qui estaven contractats majoritàriament de forma temporal.

Tal com es podia esperar en una fase d’empitjorament de les condicions del mercat de treball, l’arribada de nous actius es va frenar, de manera que només s’hi incorporaren 75 000 persones entre el 1991 i el 1993. Aquesta xifra és la diferència entre les 93 000 dones actives addicionals i els 18 000 homes que es retiraren del mercat en termes nets. L’arribada de noves dones a l’activitat laboral es constatà a tots els territoris dels Països Catalans, mentre que la disminució del nombre d’homes actius no es donà en absolut al País Valencià.

Tot i la incorporació lenta de nous actius, la forta destrucció d’ocupació va originar un gran augment de l’atur, concretament de 343 000 persones en dos anys. El 78% d’aquesta xifra s’explica per la pèrdua de llocs de treball i el 22% restant per l’arribada de nous actius que no van trobar feina. Catalunya aportà 184 000 aturats més (el 54% del total), el País Valencià 137 000, i 22 000 les Illes Balears. Per sexes, l’atur augmentà de 208 000 homes (61 % del total) i 134 000 dones. Pot observar-se que, en el cas dels homes, l’increment de l’atur va ser inferior a la destrucció de llocs de treball (226 000), de manera que l’entrada a l’atur dels homes fou deguda al fet que van perdre la feina, mentre que, en el cas de les dones, la situació era ben diferent: el 70% de les noves aturades acabaven d’entrar al mercat de treball i només el 30% restant eren dones que havien perdut la feina. Aquest fet podria estar indicant que les dones, cada cop amb més bona formació, ja no aconsegueixen únicament feines vinculades a les activitats tradicionalment femenines —com ara el comerç, la restauració i l’hoteleria—, caracteritzades per l’alta precarietat i un moviment marcadament cíclic, sinó que accedeixen a llocs de treball relativament més estables, al sector públic, a la sanitat, al sistema educatiu o a altres serveis privats.

El gran increment de la desocupació va fer pujar ràpidament la taxa d’atur més de set punts: del 13,3% de l’any 1991 al 20,9% del 1993. La taxa d’atur masculina augmentà gairebé vuit punts, fins el 17,2%, i la femenina va saltar del 19,9% al 26,7%. En el cas concret de Catalunya, les taxes d’atur es van mantenir lleugerament per sota del conjunt dels Països Catalans. Per edats, la taxa d’atur es va disparar en els col·lectius més afectats per la pèrdua d’ocupació, que a Catalunya va assolir el 49% pel que fa als menors de 20 anys i el 34% per als joves entre 20 i 24 anys.

La recuperació recent

La crisi del Sistema Monetari Europeu, que va ser una de les causes de la recessió precedent, es va resoldre amb la devaluació de diverses monedes europees, incloent-hi la pesseta, entre l’estiu del 1992 i el del 1993. Un cop devaluades les monedes, els governs es van veure alliberats de la necessitat de mantenir taxes d’interès altes per a atreure capitals exteriors que ajudessin a mantenir la cotització de la moneda. Amb un tipus de canvi més realista de la pesseta, els productes van guanyar competitivitat i les empreses van incrementar les seves exportacions amb força. D’altra banda, la baixada de les taxes d’interès va retallar les despeses financeres de les empreses i va abaratir els crèdits per finançar noves inversions. A més, el gran ajust a la baixa de les plantilles entre el 1991 i el 1993 havia permès comprimir fortament els costos laborals. Amb costos laborals i financers més baixos i amb vendes a l’alça, els beneficis empresarials i les expectatives milloraren ràpidament i generaren una dinàmica inversora que ha repercutit en la creació de llocs de treball.

Els tres darrers anys, és a dir, entre el 1993 i el 1996, el nombre de persones amb feina ha augmentat de 240 000, a un ritme del 2,7% anual. Catalunya ha aportat el 45% del total (108 000), el País Valencià 90 000 persones, i 42 000 les Illes Balears. Aquest resultat agregat és producte dels llocs de treball creats en els serveis i en la construcció, ja que els altres dos grans sectors —agrari i industrial— no han millorat la taxa d’ocupació aquests darrers anys, tot i la represa econòmica. Les activitats agràries han continuat reduint la seva població ocupada, la qual cosa demostra un cop més la tendència estructural a la pèrdua de pes d’aquest sector en el conjunt de l’economia. Les activitats industrials també han disminuït la seva ocupació, concretament de 31 000 persones, a causa bàsicament del comportament de l’economia catalana, atès que la indústria valenciana i la balear han mantingut estabilitzat el seu nivell d’ocupació. Les dades catalanes d’afiliació a la seguretat social atribueixen aquesta caiguda sobretot al sector tèxtil i, en part, a les indústries de materials de construcció, ja que la resta de branques industrials catalanes han conservat el nombre de llocs de treball o bé l’han augmentat lleugerament. El procés d’automatització industrial ha conduït a una reducció del personal adscrit a les tasques de fabricació; aquesta reducció es pot veure compensada per la contractació de personal per a tasques més qualificades, o també comercials i de gestió. El resultat final sobre l’ocupació depèn de la conjuntura econòmica, però també de les circumstàncies de cada sector i de cada empresa.

La construcció, en canvi, ha creat 40 000 llocs de treball els darrers tres anys. Les principals explicacions d’aquest comportament favorable són el caràcter marcadament cíclic de l’edificació d’habitatges, el fet que el sector encara fa servir molta mà d’obra directa en el procés productiu i la massiva utilització de contractes temporals. Finalment, les activitats de serveis han donat ocupació a 240 000 persones. Aquest gran nombre de llocs de treball creats en els serveis s’ha reflectit en la millora de l’ocupació femenina. Així, per exemple, a Catalunya, les dones amb feina han augmentat de 79 000 (tres quartes parts del total) i els homes, de 29 000. Aquests 108 000 llocs de treball creats a Catalunya no han beneficiat, però, les persones menors de 20 anys ni els majors de 54, ja que ambdós col·lectius han vist disminuir el nombre d’ocupats.

La millora de la situació laboral ha estimulat l’entrada de nous actius al mercat de treball a un ritme de 76 000 l’any, una bona part dels quals (71%) han estat dones, per la millora de les oportunitats d’ocupació femenina. Així mateix, l’entrada al mercat de treball ha quedat limitada a les edats centrals.

La creació d’ocupació i l’entrada de nous actius han estat intenses i gairebé s’han compensat, de manera que, del 1995 al 1997, el nombre d’aturats ha quedat pràcticament estabilitzat; de fet, ha disminuït tan sols de 12 000 persones. Al País Valencià ha disminuït de 15 000, i de 7 000 a les Illes, però a Catalunya ha augmentat de 10 000 persones. La situació també ha estat desigual per sexes. L’atur masculí ha baixat de 39 000 persones. En canvi, en el cas de les dones, la creació d’ocupació femenina no ha estat suficient per a donar ocupació a la gran quantitat de nous actius entrants en el mercat laboral, de manera que l’atur ha augmentat de 27 000 dones.

La taxa d’atur s’ha reduït, tot passant del 20,9% el 1993 (22,2%, però, el 1994) al 19,6% el 1996. La caiguda s’explica tant per la reducció moderada en el nombre d’aturats com per l’ampliació significativa en el nombre d’actius. La importància d’aquest segon fet queda palesa en el cas de les dones, on l’augment del nombre de dones aturades resulta compatible amb una reducció de la taxa d’atur gràcies a l’increment de dones actives.

Els canvis estructurals del mercat de treball

Distribució de l’ocupació per sectors d’activitat. 1977-1996.

L’exposició de l’evolució temporal de les principals variables laborals ha deixat entreveure un conjunt de canvis estructurals que han tingut lloc en les dues darreres dècades o bé que, tot i venir d’abans, s’han accentuat clarament en aquest període. Les transformacions més importants poden ser sintetitzades en les cinc idees següents. Primera, la gran importància del sector de serveis en el conjunt de l’ocupació. Segona, la presència creixent de les dones en el mercat de treball. Tercera, l’escurçament de la vida laboral de les persones en reduir-se la participació en el mercat de treball de les persones més joves i de les que es troben properes a la jubilació. Quarta, el gran protagonisme de la contractació temporal i, per tant, dels treballadors temporals en el conjunt de les plantilles. I cinquena, l’aparició i la posterior consolidació d’un atur gairebé massiu.

De la mateixa manera que en les economies avançades, la participació de les activitats de serveis en el conjunt de l’ocupació dels Països Catalans és cada cop més important. Així, l’any 1977 els serveis ocupaven el 41,7% dels treballadors, poc més que la indústria (37%); el 1985, en acabar la dècada de crisi, els serveis ja absorbien el 50% dels ocupats, i la indústria només un terç (33%). L’any 1996, els serveis havien superat el 60% del total, mentre que la indústria va quedar limitada a poc més de la quarta part del total (26%). El protagonisme dels serveis és particularment destacat a les Illes Balears, on el 1995 van assolir el 75% de l’ocupació total, sens dubte pel gran desenvolupament de les activitats vinculades al turisme. Al País Valencià representen el 58% de l’ocupació i a Catalunya, el 60%.

Les raons explicatives d’aquest resultat són diverses i coincideixen amb les de la resta de països. D’una banda, hi ha les causes que fan perdre importància a la resta de sectors. En el cas del sector agrari, la pèrdua d’ocupació és permanent i té a veure amb la mecanització de les tasques agrícoles i ramaderes i amb la duresa de les condicions de vida, que forcen a emigrar els joves i provoquen, per tant, l’envelliment de la població agrària, que de forma continuada va arribant a l’edat de jubilació. En el cas de la indústria, la caiguda de l’ocupació és lleu i només com a tendència, ja que presenta importants oscil·lacions cícliques —és a dir, crea llocs de treball en algunes fases expansives—, la qual cosa no impedeix, però, que la participació relativa sobre el total sigui decreixent. La pèrdua de pes de les branques industrials s’explica per la crisi de determinades activitats fabrils incapaces de competir amb les produccions procedents de nous països industrials, per la reestructuració de les empreses industrials —amb fortes inversions per a mecanitzar i robotitzar processos productius—, per la deslocalització —trasllat a països de salaris baixos— de les plantes i de les empreses que utilitzen més mà d’obra, i per l’externalització —o contractació externa— dels serveis —jurídics, comptables, de neteja o vigilància— abans realitzats per personal de la mateixa empresa industrial.

Ara bé, la raó principal del creixent protagonisme dels serveis és la seva capacitat per crear llocs de treball i mantenir-los al llarg del temps. En primer lloc, els serveis presenten com a tret estructural la utilització de molta mà d’obra, ja que són activitats en què —a diferència de les fàbriques— el progrés tècnic és lent i difícil d’implantar, de manera que un augment de la demanda de serveis obliga, per a poder atendre-la, a contractar més personal; aquest increment de la demanda ha estat especialment important en el cas dels serveis públics —com ara ensenyament, sanitat, justícia—, la qual cosa ha impulsat les administracions a contractar més personal per a aquests serveis. En segon lloc, la creixent presència femenina en el mercat de treball és un altre factor a tenir en compte, sobretot al llarg de les dues darreres dècades. Qualsevol indicador que es vulgui consultar permet comprovar aquest fet. Així, per exemple, el 1977, de cada 100 persones actives, 29 eren dones. Aquest percentatge ha augmentat de manera continuada al llarg dels darrers vint anys i el 1996 eren 40 dones per cada 100 actius. Dit més clarament, actualment quatre de cada deu treballadors —ocupats o aturats— són dones. El fet que cada cop més dones en edat laboral decideixin entrar en el mercat de treball depèn de factors tant d’oferta —actitud de les dones— com de demanda —oportunitats de treball—. Entre els primers, cal fer esment de la millora del nivell educatiu de les dones, l’ajornament de la maternitat i un conjunt de canvis econòmics, socials i culturals en favor de la seva plena realització professional. Per la banda de la demanda, ha ajudat el fet que algunes ocupacions femenines —com les vinculades a la sanitat, l’ensenyament o determinats serveis privats— no han estat sotmeses a crisis, al contrari de determinades ocupacions típicament masculines —relacionades amb la mineria, la producció fabril i la construcció—.

Malauradament, però, les decisions femenines d’incorporar-se al mercat laboral no sempre han permès accedir a un lloc de treball. Per aquesta raó, la presència de les dones és superior entre les persones aturades que no pas entre les actives. També per això la taxa d’atur de les dones (25,8%) és deu punts superior a la dels homes (15,4%).

Taxa d’activitat per edats a Catalunya. 1977-1996.

També l’escurçament de la vida laboral ha contribuït als canvis estructurals del mercat de treball. Al llarg dels darrers anys s’ha accentuat la concentració de l’activitat laboral en les edats centrals de la vida. És a dir, es registra un increment de la presència en el mercat de treball de persones amb edats compreses entre els 25 i els 54 anys, mentre que en surten les persones d’edat superior i també —o, més ben dit, no hi entren— les menors de 20 anys. Les dades corresponents a Catalunya posen clarament de manifest aquest comportament. Ara mateix, de cada deu joves de 16 a 19 anys, només tres són al mercat de treball —amb feina o a l’atur—, mentre que els altres set són majoritàriament estudiants. Per als joves entre 20 i 24 anys, la tendència és cap a la reducció continuada, producte, sens dubte, de l’accés massiu dels joves als estudis universitaris. Podria dir-se, per tant, que un de cada tres joves entre 20 i 24 anys és estudiant, mentre que els altres dos són al mercat de treball. En el cas dels majors de 54 anys, actualment només 1,5 de cada deu persones són actives, i les altres 8,5 o bé són mestresses de casa o són treballadors jubilats anticipadament. L’única franja d’edat on la proporció d’actius o taxa d’activitat ha augmentat clarament és la de les persones de 25 a 54 anys, amb un increment de 17 punts (del 63% al 80%). Aquesta tendència creixent és resultat de la decisió de les dones, que —a diferència del que feien en el passat— no abandonen la feina en tenir fills. Això és degut, sens dubte, a la seva major formació —deixar una feina qualificada implica renunciar a un bon salari— i al fet que saben que tindran dificultats en el futur quan vulguin reincorporar-se a un lloc de treball.

El resultat de tots aquests fets és força clar. La presència en el mercat de treball de les persones menors de 25 anys i majors de 54 es va reduint progressivament. A hores d’ara, és particularment escassa la proporció de joves de menys de 20 anys en el mercat laboral (només tres de cada deu) i de majors de 54 anys (un i mig de cada deu).

Les raons que expliquen aquests fenòmens són diverses. D’una banda, les dificultats que troben els joves per a accedir a un lloc de treball faciliten l’opció d’ampliar els estudis cap a nivells superiors. A més, cal tenir en compte que, en decidir estudiar, el jove renuncia a poca cosa, perquè en cas contrari el més probable és que es quedi a l’atur. D’altra banda, en millorar el seu nivell formatiu, els joves augmenten les possibilitats de trobar feina, ja que les empreses, davant de l’excés d’oferta de mà d’obra, han reaccionat exigint als candidats nivells de formació cada cop més elevats. En el cas de les persones de més edat, una de les raons principals de la seva sortida de l’ocupació és que, en general, es tracta de treballadors de molta antiguitat a l’empresa i, per tant, amb salaris més alts que altres treballadors de similars característiques. A més, el seu nivell de formació de base és normalment baix, o fins i tot molt baix, la qual cosa els fa ser menys flexibles davant dels canvis tecnològics i, el que resulta decisiu, no competitius en relació amb les generacions joves, molt més ben preparades. Aquesta combinació de baixa preparació i alt salari els fa ser els primers candidats a sortir de l’empresa en cas de reducció de plantilla. El principal —i gairebé únic— obstacle a aquesta solució són els elevats costos que ha d’abonar l’empresa en cas d’acomiadament, ja que es calculen en funció de l’antiguitat a la feina. Per aquesta raó, normalment s’opta per pactar una jubilació anticipada.

Un tret molt característic del mercat de treball català, valencià i balear, i també del conjunt espanyol, és el gran protagonisme de la contractació temporal. Es tracta d’un fenomen molt recent, ja que data de la darrera dècada, i de gran importància quantitativa i amb fortes implicacions econòmiques i socials. Les dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya posen de manifest la importància de la contractació temporal al Principat. Algunes estimacions prèvies assenyalen que els treballadors contractats temporalment representaven entre el 3% i el 5% de les plantilles de les empreses a la primera meitat dels anys vuitanta. Les primeres dades oficials sobre el tema indiquen que l’any 1988 —quatre anys després de la reforma de l’Estatut dels Treballadors— els contractats temporalment ja suposaven el 24% del total de treballadors de Catalunya. La tendència ha estat clarament creixent, fins a assolir prop del 35% del total l’any 1991. Els primers anys noranta la proporció es va mantenir molt propera a aquest nivell extraordinàriament elevat.

La radiografia de la temporalitat revela que aquesta afecta més les dones (39%) que els homes (32%), i que el 80% dels joves són temporals, ja que han entrat a la feina els darrers anys, mentre que, per la raó contrària, afecta poc els més grans (13%). També és alta al sector de la construcció (54%) i l’agrari (47%), mentre que comparativament és més baixa a la indústria (26%), que té les plantilles més envellides. És més alta a les empreses privades (37%) que al sector públic (20%). Per ocupacions, el percentatge de contractats temporals és molt alt entre els treballadors no qualificats (49%), perquè són fàcilment substituïbles, i el col·lectiu d’empleats d’hoteleria, seguretat i venedors (47%), pel fet que són activitats de temporada o d’expansió forta els darrers anys. En canvi, el personal directiu presenta l’índex de temporalitat més baix (9%), per l’alta qualificació d’aquest grup, característica que el fa gairebé insubstituïble.

Per a explicar una proporció de treballadors temporals tan alta, que triplica el percentatge usual a la Unió Europea, cal recordar l’experiència que visqueren les empreses durant la crisi dels anys setanta i el començament dels vuitanta. La legislació laboral paternalista del franquisme —vigent fins a l’aprovació de l’Estatut dels Treballadors el 1980— havia fixat unes indemnitzacions molt altes en cas d’acomiadament, probablement per compensar la manca de drets d’associació, manifestació i vaga, entre d’altres. L’impacte de la crisi energètica obligava les empreses a ajustar a la baixa les plantilles, decisió que en molt casos es va veure dificultada pel cost elevat de l’operació; un cost que resultava difícil d’afrontar en un context de crisi econòmica i restriccions financeres. Aquesta experiència certament traumàtica va prevenir fortament les empreses sobre els riscos de contractar nou personal en el futur. Per aquesta raó, el govern espanyol i els sindicats majoritaris pactaren el 1984, a punt d’iniciar-se la recuperació de l’economia, una reforma de l’Estatut dels Treballadors que tenia per objectiu allunyar la por de les empreses de contractar. El nou text va ampliar enormement la possibilitat de fer contractes temporals, fins i tot en el supòsit que la tasca a realitzar no fos temporal, i amb la particularitat que en acabar el contracte la relació laboral quedava extingida sense indemnització o amb una compensació mínima. La millora de l’economia a partir de l’any següent i la possibilitat legal de contractar temporalment de forma quasi il·limitada i, en alguns casos, fins i tot amb reduccions gairebé totals de les cotitzacions socials expliquen l’èxit d’aquesta modalitat contractual. Des del punt de vista de les empreses, l’opció entre contractar de forma indefinida —amb el risc d’haver de fer front a costos d’acomiadament considerats cars— o contractar temporalment —per un període de pocs mesos renovable fins a tres anys— i sense indemnitzacions a l’acabament del contracte, ha estat absolutament clara.

Els efectes d’una contractació temporal copiosa són diversos. Entre els favorables, cal fer esment de la flexibilitat de què disposen ara les empreses per fer front a canvis econòmics imprevistos, ja que en poc temps i sense cost poden ajustar la plantilla a les noves condicions del mercat. Un exemple clar d’això ha estat la reacció empresarial en la crisi dels primers anys noranta. Així, en poc temps s’ha produït una caiguda de l’ocupació molt intensa, que ha reduït els costos de les empreses i les ha situat en condicions de fer front a les noves inversions, de manera que la crisi, si bé greu, ha estat curta. També es pot fer esment, com a segon avantatge, d’una gestió més fàcil dels recursos humans en el si de les empreses. Perquè els treballadors temporals tendeixen a ser més col·laboradors i menys conflictius pel temor de no veure renovat el seu contracte i també perquè aquest contracte temporal pot servir per a avaluar els coneixements i les actituds del nou treballador i per a decidir sobre la seva eventual contractació indefinida amb millor coneixement de causa.

Però la contractació temporal també té efectes negatius. Les empreses tenen poc interès a formar el treballador temporal, ja que el període en què es poden aplicar els coneixements està limitat al de la durada del contracte. Això suposa un fre a la millora de la formació i, per tant, de la productivitat a l’empresa. Des del punt de vista de la societat, la temporalitat també implica costos. Si la contractació temporal afecta moltes persones, la rotació en el mercat de treball és alta, ja sigui perquè per un mateix lloc de treball passen diversos empleats que després queden en atur, o bé perquè un mateix treballador passa successivament per diverses feines amb períodes intermedis d’atur. El resultat és un dèficit en el sistema de prestacions per atur que haurà d’assumir el conjunt de la societat. Per exemple, en una recessió les empreses deixaran de renovar els contractes i enviaran a l’atur una bona part dels treballadors temporals. Aquests hauran treballat, i per tant cotitzat, pocs mesos i ara cobraran unes prestacions que, amb tota seguretat, generaran una despesa superior als ingressos previs per cotitzacions. El dèficit així generat és el cost per a la societat d’un excessiu nombre de treballadors temporals.

El problema de l’atur

L’atur el 1997

Una última i, sens dubte, la més transcendental mutació del mercat laboral dels Països Catalans és l’aparició, primer, i la consolidació, després, d’un atur molt elevat. En efecte, mentre que l’any 1977 —inici de la sèrie— hi havia 138 000 aturats, el 1996 ja n’eren 906 000. En percentatge de la població activa, l’increment és igualment espectacular. El 1977 la taxa d’atur dels Països Catalans era del 3,8% i es va multiplicar per set fins a arribar al 19,6% el 1996. Com és prou conegut, l’atur afecta més les dones i els joves. Per exemple a Catalunya, la taxa d’atur femení (24,3%) és nou punts superior a la dels homes (15,2%). La dels menors de 20 anys (51,0%) i la dels joves de 20 a 24 anys (32,8%) també destaquen per sobre de la mitjana catalana (18,9%).

Convé precisar, però, que l’increment fort de l’atur es produeix durant el període de crisi econòmica. En vuit anys de crisi l’atur va augmentar de 679 000 persones (85 000 a l’any). En els darrers onze anys —amb una economia globalment més dinàmica— l’increment ha estat de 89 000 aturats (8 000 l’any). En termes de taxa d’atur, el perfil temporal és el mateix.

Interior d’una oficina de l’INEM, agost del 1997.

AVUI

Per a explicar les xifres de l’atur cal distingir dos grans períodes. En primer lloc, una fase de crisi econòmica en què l’atur s’incrementà moltíssim. En segon lloc, un període de recuperació de l’economia tot i que amb moments crítics, en què pràcticament no ha augmentat l’atur, però en què tampoc no s’ha aconseguit reduir-lo significativament, ni tan sols els anys de màxim creixement.

Un augment tan intens de l’atur durant la crisi fins a situar-se a un nivell que gairebé duplicava l’europeu requereix explicacions addicionals a la crisi econòmica, perquè aquesta afectà totes les economies occidentals. Un element central és el fort increment salarial que tingué lloc entre el 1973 i el 1977. La crisi final del franquisme i la transició a la democràcia van generar expectatives de millora política, social i econòmica. Una manera de fer realitat aquestes expectatives —i en part de forçar un canvi democràtic— era amb unes fortes reivindicacions salarials. Com que l’estancament de la producció no permetia millorar la productivitat, l’augment salarial va originar un increment de costos per a les empreses i, per tant, en preus a l’alça i també en una caiguda de la rendibilitat. A partir del 1977, la legitimitat del govern democràtic va facilitar els acords de la Moncloa, de manera que les pressions salarials es van contenir. Però per combatre una inflació desbocada es va aplicar una política monetària restrictiva que va elevar les taxes d’interès i va deprimir encara més el consum i la inversió i, per tant, la producció. En aquesta conjuntura, les empreses es van trobar sense comandes per atendre, altament endeutades, fent front a taxes d’interès altes i pagant salaris alts. La decisió va ser reduir costos acomiadant part de la plantilla, ja que era l’únic element sobre el qual les empreses podien actuar. Cal assenyalar, així mateix, que durant la dècada de crisi es registrà també un important canvi tecnològic i es féu palesa la competència dels països del sud-est asiàtic. Ambdós elements obligaren les empreses a una reconversió i modernització per mirar de recuperar competitivitat. Aquesta adaptació va consistir a aplicar tecnologies més avançades, introduir nous materials i oferir nous productes. Aquesta reestructuració industrial va destruir molts llocs de treball. D’una banda, perquè van desaparèixer empreses incapaces d’adaptar-s’hi. De l’altra, perquè les noves tecnologies i els nous materials van reduir les necessitats de mà d’obra, obligant, doncs, a ajustar la plantilla. A més d’aquests tres elements centrals —increment salarial, política econòmica restrictiva i reestructuració industrial— convé esmentar la fallida del model social i de relacions laborals propi del franquisme i la seva difícil substitució per un altre de modern i democràtic. Aquest canvi generà tensions socials i evidencià la manca d’adaptació a les noves condicions per part de moltes empreses, particularment petites. En molts casos, la reacció davant d’aquestes dificultats va ser reduir al màxim la utilització de mà d’obra.

El segon període planteja un problema radicalment diferent. És el problema d’una economia que ha crescut i s’ha comportat raonablement bé —tot i la inflexió dels anys inicials de la dècada dels noranta—, però que, malgrat això, no ha estat capaç de reduir sensiblement la xifra d’aturats. La pregunta és clara: per què, malgrat el creixement econòmic, no es redueix prou l’atur? Les respostes són de dos tipus. Una primera resposta indica que en moments de recuperació es creen molts llocs de treball en les activitats no agràries, però que hi ha dos elements que dificulten la caiguda de l’atur. Un és el procés de modernització de l’agricultura, que continua expulsant mà d’obra, i fa que l’augment global d’ocupació sigui menor, ja que es veu parcialment contrarestat per la caiguda de l’ocupació agrària. L’altre és la incorporació continuada de les dones al mercat laboral. Aquest increment de persones que busquen feina fa que, fins i tot quan es crea ocupació, l’atur no disminueixi gaire. Aquesta primera resposta al problema és limitada, ja que no és capaç de contestar la pregunta rellevant: si, per la raó que sigui, continua havent-hi molts aturats, com és que en èpoques de recuperació en lloc de reduir-se l’atur pugen els salaris dels treballadors que tenen feina? La millora econòmica permet a les empreses fer front a més despeses. Els fets semblen indicar que l’opció triada s’orienta a pagar salaris més alts al mateix nombre d’empleats, en lloc de contractar més empleats pagant el mateix salari. Per què?

La resposta a aquesta pregunta és alhora el segon argument per explicar la persistència de l’atur. De fet, els treballadors ocupats poden tenir interès que aquest sigui el resultat, però també les empreses hi poden estar interessades. Els treballadors pressionen per obtenir uns salaris tan alts com els és possible, i la seva pressió serà més intensa com més segurs se sentin en el lloc de treball o més possibilitats creguin tenir de trobar-ne un de similar. La seguretat en el lloc de treball depèn del cicle econòmic, ja que resulta més fàcil conservar el lloc de treball o trobar-ne un altre en un moment d’expansió econòmica i creació d’ocupació que no pas en èpoques de crisi. Però també depèn de factors institucionals, com ara el cost de substituir treballadors que —segons les empreses— cobren massa diners. Aquest cost està format per les indemnitzacions d’acomiadament més les despeses per reclutar i ensinistrar un aturat que estigués disposat a fer la mateixa feina per un salari més baix. Per tant, des de la perspectiva dels ocupats, com més alts siguin els costos d’acomiadament, més protegits es trobaran, més intensa serà la pressió negociadora i més alts acabaran essent els seus salaris. Aquesta reinvindicació salarial serà particularment intensa en els moments d’expansió econòmica, perquè això farà que se sentin més forts en la negociació.

Però les empreses també poden considerar necessari apujar els salaris dels seus treballadors en moments en què l’economia millora, tot i haver-hi encara molta gent aturada. Poden incrementar els salaris per motivar els empleats i, per tant, augmentar la productivitat, o bé per retenir-los a l’empresa i evitar que l’abandonin per una altra feina, la qual cosa obligaria a reclutar i formar nous treballadors. Com és evident, el risc d’abandonament voluntari és més alt en fases d’expansió econòmica i de l’ocupació, la qual cosa fa pensar que l’empresa voldrà incrementar els salaris en aquestes èpoques expansives. Però també hi ha elements estructurals capaços d’incidir en la facilitat de les empreses per reclutar la mà d’obra que necessiten. Aquests elements són bàsicament tres: primer, la facilitat per a contactar amb possibles candidats —que depèn de la informació existent en el mercat laboral i l’eficiència dels intermediaris en la contractació—; segon, la disponibilitat dels aturats per a treballar, la qual depèn directament de la generositat de les prestacions que rebin mentre són a l’atur, i, tercer, l’adaptació dels aturats a les necessitats de les empreses, que depèn principalment del seu nivell de qualificació. Si no fos fàcil contactar amb persones en atur, si aquestes es mostressin refractàries a acceptar un lloc de treball o bé no fossin capaces de desenvolupar adequadament les tasques corresponents a la feina, llavors les empreses —en un moment d’expansió econòmica— optarien voluntàriament per apujar els salaris a fi de retenir tots els empleats i tractar de cobrir les vacants atraient treballadors ocupats en altres empreses. L’efecte agregat seria un increment de salaris i no la reducció de l’atur.

Així doncs, hi ha un conjunt d’elements institucionals que ajuden a explicar per què es manté alt l’atur en moments de creixement econòmic. Bàsicament serien uns costos d’acomiadament massa alts, uns intermediaris del mercat de treball poc eficients, unes prestacions d’atur massa generoses i un insuficient sistema de formació de treballadors aturats. El mecanisme per veure fins a quin punt aquests factors institucionals són als Països Catalans —i a la resta de l’Estat espanyol, amb qui comparteixen el marc legal bàsic— l’explicació del problema ha consistit normalment a comparar-los amb els vigents a la resta de països europeus, on la taxa d’atur és aproximadament la meitat. Tot i que resulta un tema debatut i polèmic, els principals resultats de la comparació indiquen: primer, que els costos d’acomiadar treballadors fixos són més elevats, particularment si es tracta d’un acomiadament considerat improcedent; segon, que els recursos de què ha disposat l’INEM i, en conseqüència, la seva capacitat de mitjançar en el mercat laboral han estat inferiors a la gran majoria de països comunitaris; tercer, que les prestacions d’atur van ser fins el 1992 lleugerament més generoses que la mitjana europea, i, quart, que el nivell de formació de la mà d’obra és més baix que als països occidentals, essent també inferior la despesa realitzada en formació dels aturats. En vista d’aquests resultats no pot sorprendre la dificultat existent per reduir uns nivells d’atur disparats a l’alça durant la dècada de crisi, ni tampoc les contínues reformes de la legislació i les institucions laborals en la direcció d’apropar-les a les vigents als països europeus.

Les modificacions de la legislació laboral han estat quatre i han compartit l’objectiu de dissenyar un mercat de treball que facilités una major creació d’ocupació i, per tant, una reducció més ràpida de l’atur.

• La primera es va realitzar el 1984 i va ser acordada pel govern socialista amb els sindicats majoritaris. Va introduir nombroses modalitats de contractació temporal no causal, és a dir, sense que la feina a realitzar hagués de ser de durada determinada. Alguns d’aquests contractes —en pràctiques, per a la formació— tenien reduccions en les cotitzacions socials i en algunes modalitats no calia pagar cap indemnització en acabar el contracte. L’objectiu era fomentar l’ocupació durant la imminent reactivació econòmica tot vencent les resistències empresarials a contractar nou personal. Com que els sindicats no van acceptar una rebaixa generalitzada dels costos d’acomiadament, l’acord va consistir, a la pràctica, a establir un mercat de treball dual. Així, els treballadors que tenien una feina fixa la continuarien tenint en el futur i, en el cas d’haver de ser acomiadats, cobrarien indemnització, mentre que els contractats a partir d’aquell moment tindrien un contracte temporal per un màxim legal de tres anys, a la fi del qual o no rebrien cap compensació econòmica o aquesta seria mínima.
• La segona modificació de la normativa laboral va tenir lloc el 1992. La crisi econòmica va portar a no renovar els contractes temporals, de manera que l’increment de la desocupació va ser intens i les despeses en prestacions d’atur es van disparar a l’alça. La reforma legal —aquest cop no pactada— va reduir la durada mitjana i la quantia inicial de les prestacions i va eliminar les reduccions en les cotitzacions socials dels contractes que en gaudien. Tot i que l’objectiu bàsic era frenar l’increment de la despesa en prestacions en un moment de creixement econòmic lent i, per tant, d’augment del dèficit del pressupost públic, el resultat va ser apropar el sistema contributiu de prestacions per atur al de la majoria de països occidentals.
• La tercera modificació de la normativa —tampoc pactada— va ser la de més gran abast, de manera que es pot parlar, sens dubte, d’una autèntica reforma laboral el 1994. Pel que fa a la contractació, es va introduir el contracte d’aprenentatge, es van redissenyar els contractes en pràctiques i a temps parcial i es va limitar l’anterior contracte temporal de foment de l’ocupació als col·lectius de majors de 45 anys, aturats de llarga durada i minusvàlids. Tanmateix, va continuar la possibilitat de contractar temporalment a través d’altres modalitats —obra o servei, llançament de nova activitat i altres—. En segon lloc, es va suprimir el monopoli de l’INEM en la intermediadó entre empreses i treballadors aturats, a favor de les agències de col·locació sense fins lucratius i les empreses de treball temporal. Tercer, es va flexibilitzar parcialment l’acomiadament de treballadors fixos en afegir noves causes per acomiadar i en fer més àgil i barat el procediment. Tot i això, el càlcul de les indemnitzacions no va ser modificat, i tampoc no es va eliminar la necessitat d’una autorització administrativa prèvia per a dur a terme un expedient de crisi. Quart, es va facilitar la mobilitat funcional —entre llocs de treball o entre categories equivalents— i la geogràfica —trasllats temporals o definitius a un altre centre de treball— i es va flexibilitzar el càlcul de la jornada laboral. I cinquè, es va enriquir el contingut de la negociació col·lectiva en permetre, d’una banda, que en el conveni es pogués pactar un conjunt d’aspectes abans regulats per llei i, de l’altra, en flexibilitzar la retribució del treball mitjançant la possibilitat d’eliminar o de no consolidar certs complements salarials i de desvincular-se més fàcilment d’un conveni.
• La quarta i, de moment, darrera reforma laboral ha estat fruit d’un acord dels agents socials que va tenir lloc la primavera del 1997. Un cop més, es van modificar les modalitats contractuals: eliminació del contracte de llançament de nova activitat, substitució del d’aprenentatge pel de formació i recuperació del contracte fix discontinu. Però el més important és que s’ha avançat en la definició de les causes de l’acomiadament i s’ha incentivat la contractació indefinida. Els inconvenients de l’excessiva temporalitat han aconsellat aquesta correcció de la normativa laboral. L’objectiu és reduir la dualització del mercat de treball fent menys fixos els indefinits —serà més fàcil demostrar la necessitat d’acomiadar-los— i fent més estables els temporals, que podran ser contractats amb el nou contracte indefinit. Aquest contracte indefinit de nova creació es caracteritza per tenir uns costos d’acomiadament menors que els dels antics treballadors fixos i una reducció parcial de les cotitzacions socials durant els primers dos anys.

Després d’aquesta transformació —lenta però radical— de la normativa laboral, la comparació amb els països europeus oferiria resultats probablement diferents dels anteriors. En efecte, el sistema i els costos d’acomiadament ara són propers al d’aquests països, amb les úniques excepcions encara de l’autorització prèvia i les indemnitzacions per acomiadament improcedent. Les prestacions per atur van quedar homologades a la mitjana europea a partir de la reforma del 1992. I, des del 1994, la intermediació en el mercat de treball ja no depèn només de l’INEM, sinó que —com a la gran majoria de països europeus— hi ha empreses privades de col·locació i de treball temporal que realitzen aquesta tasca. Finalment, els compromisos assolits per la Unió Europea sobre la necessitat d’oferir més formació als aturats hauran de permetre millorar els nivells de preparació d’aquests per a accedir a una feina. En aquestes condicions, es compliran tots els requisits que, a priori, semblen necessaris per a crear llocs de treball i reduir l’atur com a mínim fins a nivells europeus. Ni els treballadors fixos podran pressionar gaire a favor d’un increment salarial, ni les empreses tindran dificultats per contactar amb treballadors aturats, ni aquests podran ser gaire renitents a treballar, ni —cal confiar-hi— les seves qualificacions seran insuficients.

Si, malgrat tot, el nombre de persones sense feina continués essent elevat, llavors caldria finalment començar a pensar que l’atur no és un problema del mercat de treball, sinó d’una economia que no funciona de manera prou eficient, on hi ha poca competència i massa privilegis, i, més encara, d’una societat incapaç de construir —potser fins i tot d’imaginar— un futur millor.