D’ara i de sempre

La Rambla de Barcelona. La passió de ramblejar

La Rambla és el lloc amb més ambient de la ciutat de Barcelona, pàtria dels escriptors i els artistes; una avinguda amb un ample passeig central que va des de la plaça de Catalunya fins al port. Fins al 1860 se n’havien conservat les muralles, i la zona no va ser realment urbanitzada fins al segle XVIII. Ara és un lloc dedicat a l’oci i al turisme, amb bars, hotels, botigues, teatres i les característiques parades de venda de flors i de petits animals domèstics.

El primer tram, el més proper a la plaça de Catalunya, s’anomena Rambla dels Estudis o de Canaletes. És on es troba la mítica font, centre de tantes celebracions i pelegrinatges. A prop hi havia antigament l’Estudi General, que més tard va ser seu de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona; actualment, els seus baixos acullen el Teatre Poliorama. A l’altra banda s’alça el Palau Moja, construït al final del segle XVIII. Tota aquesta zona és el regne dels ocells. Ve després la Rambla de les Flors o de Sant Josep. L’encant de les flors és també el de les floristes. El cèlebre pintor Ramon Casas (1866-1932) va trobar entre les floristes, reconegudes des de començament de segle per la seva bellesa, la millor model possible, que després esdevindria la seva muller. En aquesta zona es troba el Palau Nou (números 88-92), obra realitzada del 1990 al 1993 pel taller d’arquitectura MBM, coneguda pel seu efecte visual en permetre de veure a través d’un espai obert el campanar del Pi des de la Rambla. Al mateix espai que avui ocupa el mercat de la Boqueria hi va haver un convent. Al costat es troba el Palau de la Virreina, seu d’exposicions d’art, que va saber acollir davant la seva façana els genets de l’estadi de Montjuïc de Pau Gargallo.

Seguidament comença la Rambla del Centre o dels Caputxins, que té aquest nom perquè on avui hi ha la plaça Reial, reordenada pels arquitectes Correa i Milà, hi havia un convent d’aquest orde religiós. A la plaça Reial treballen artistes prestigiosos, des del fotògraf Jordi Gumí, que ha tingut l’estudi al passatge de Madoz, fins als arquitectes Martorell, Bohigas i Mackay (MBM), amb el dissenyador Lluís Pau. En aquest tram de la Rambla trobem els dos teatres més significatius de Barcelona, sobretot antigament, ja que van ser els primers que van existir a la ciutat: el Gran Teatre del Liceu i el Teatre Principal de Barcelona, on es trobava l’Ateneu Barcelonès, ara al carrer de la Canuda. També s’hi veuen avui els edificis de la Universitat Pompeu Fabra, l’antic Hotel Falcón, remodelat el 1991, i una nova construcció de Josep Benedito i Jaume Llobet (1992).

L’última part del passeig, la Rambla de Santa Mònica, que dóna nom al centre d’art remodelat per Helio Piñón i Albert Viaplana, i que acompanya el centre de creació i de recerca de Vicenç Altaió, Krtu, arriba fins a la Porta de la Pau, presidida per l’estàtua de Colom. A més de les moltes construccions arquitectòniques importants que són història viva de Barcelona, al llarg de tot el passeig es pot gaudir de molts espectacles de carrer, teatre, música, balls, mims, estàtues vivents, encantadors de serps, homes torxa, malabaristes, dibuixants per terra amb guix i altres moltes formes d’expressió plàstica. Sobretot s’hi veuen caricaturistes i pintors amb cavallet que representen amb les seves obres el moviment i la joia que es respira en aquest espai barceloní tant de dia com de nit.

La Rambla ha estat el centre d’atracció de moltes generacions de pintors d’aquells que agafen el cavallet i es planten al mig de la gent. Ignasi Mundó (Barcelona, 1918), que segueix la lliçó de Mir, de Pi de la Serra i de Manolo Hugué, em deia recentment: «Jo encara pinto del natural, sóc un retrògrad, veig les coses i me’n suggereixen d’altres». Els Amat, Bussom, Capdevila, Curós, Moscardó, Mundó, Roca Sastre, Serra Llimona, Villa i molts d’altres, tots han passat per la Rambla. Als cafès de la part baixa de la Rambla es reunien els intel·lectuals i artistes del segle dinou, com fins fa poc encara ho feien a vegades els del segle passat al Cafè de l’Òpera. El Cafè del Lion d’Or va heretar la tradició literària de l’antic Cafè de les Delícies, on es reunien Bofarull, Víctor Balaguer i d’altres, i d’on va sorgir la idea de la restauració dels Jocs Florals, el 1859. Aquest lloc està avui desfigurat, però pels volts del 1900 era el centre d’un tipus de vida mundà i intel·lectual molt característic. A la part posterior s’amagava una poètica sala circular de dos pisos, construïda amb ferros i miralls a mitjan segle XIX, que era el local de l’antic Cafè Cuyàs, on es reunien Valentí Almirall, Pi i Maragall o Pitarra amb els artistes Padró, Pellicer, Urgell, Soler Rovirosa, Caba o Eusebi Planas, per esmentar-ne només alguns. La fotografia ha tingut sempre a la Rambla un gran protagonisme.

La Rambla és lloc natural de fotografia, la dels turistes i la familiar però també l’artística. No hi ha cap gran fotògraf del segle XX, de Català Roca a Pomés, o Colita, que no hagi immortalitzat la Rambla, la seva vida, els enllustradors gairebé desapareguts o la vida lleugera de les prostitutes. Cal tenir un record especial per al gran Napoleó, no el Bonaparte, sinó el fotògraf, que tenia el seu estudi al número 18, després esdevingut frontó Colom, rehabilitat per als Jocs Olímpics. Napoleó era Antoni Fernández, un manxec que va morir el 1916, a noranta anys, però que va deixar un fill que va seguir durant temps la seva tradició.

Espectacle fascinant, a la Rambla tot és art, des de l’arquitectura fins a la història i la vida de cada dia. És un paisatge que subministra als pintors innombrables temes d’inspiració, i que obre els ulls dels badocs a les pinzellades humanes i a l’ornament arquitectònic més valuós, el de la vida.

Bibliografia

  • Collazos, O. ; Villar, M. C; Perucho, J. ; Elvira. , R: Les Rambles, Lunwerg, Barcelona, 1989.
  • DDAA: Ciutat Vella. Visions des d’una passió, Lunwerg, Barcelona, 1995.
  • Guasch, S.: Barcelona de nit. El món de l’espectacle, Editorial Selecta, Barcelona, 1957.
  • Soler, S. ; Mateu, S. ; Alcocer, M.: Ramblejar, Edicions Tibidabo, Barcelona, 1992.

    Olot. Les arts tradicionals

    Quan pensem en la capital de la Garrotxa, ens vénen a la memòria, a més d’una història arquitectònica pròpia, rica i singular, uns paisatges verds i emboirats; ens vénen a la ment unes imatges gairebé idèntiques als quadres de l’escola pictòrica que va néixer en aquesta ciutat a la segona meitat del segle XIX, integrada no tan sols per artistes olotins sinó per d’altres que hi van anar expressament per pintar, atrets per un paisatge idíl·lic, El seu iniciador va ser el deixeble de Ramon Martí i Alsina, Joaquim Vayreda (1843-1894), que va reunir-se amb Armet, Barrau, Brull, Casas, Galwey, Masriera, Rusiñol i Urgell entre d’altres i va formar l’Escola d’Olot. Els seus quadres plasmaven paisatges olotins interessants per la manera com representaven la llum i la tonalitat. El concepte d’Escola d’Olot ha estat sovint sinònim d’escola catalana de pintura. Olot fins llavors havia estat una ciutat amb una discreta activitat artística.

    L’antiga Escola Pública de Dibuix va destacar per la formació d’un grup al voltant de Joan Carles Panyó de 1783 a 1840, i de Narcís Pascual, de 1840 a 1869. Vayreda va tornar a la ciutat de la seva família, ja que ell havia nascut a Girona, després d’uns anys a Barcelona amb Martí Alsina, i va crear el 1869 el Centre Artístic-Cultural d’Olot, que es va convertir en una de les seus on van exposar sovint els integrants del grup, bé que en alguna ocasió ho van fer a l’Escola Pública de Dibuix, més tard anomenada Escola de Belles Arts i Oficis. Josep Berga i Boix (1837-1914) va ser-ne el director de totes dues. Vayreda fa implantar al Centre Artístic una ideologia liberal i renovadora que va convertir Olot en una de les capitals catalanes de l’art. Va fer algunes pintures històriques, però Vayreda era sobretot un enamorat de la natura i això es notava en els paisatges, que eren de més qualitat, inspirats també pel coneixement de l’Escola Realista francesa de Barbizon. Marià Vayreda (1853-1903), germà petit de Joaquim, va ser el tercer component important de l’Escola d’Olot. Els pintors olotins supeditaven l’art a la religió i observaven la natura segons «les lleis naturals que Déu dicta als homes» (Josep Berga, 1894). L’objecte dels seus paisatges pintats eren les valls d’Olot, l’entorn del riu Fluvià i els aiguamoixos de la Moixina, amb les frondoses rouredes i el Puigsacalm al fons.

    Eren, en realitat, encara pintures romàntiques que van fer d’Olot la meca de l’art català durant els anys vuitanta del segle XIX. La Garrotxa era considerada aleshores com «la petita Suïssa catalana on els nens tenen molta disposició per al dibuix, on hi ha civisme i harmonia social i on els artistes forasters vénen a beure en aquesta abundant font d’inspiració».

    L’escriptor i crític d’art Raimon Casellas, que en el seu moment tant havia defensat l’Escola d’Olot i l’havia qualificada el 1893 d’«olotisme impressionista», va saber entendre, a la darreria de segle, el moment en què aquesta escola esdevenia, per a molts, cosa del passat:

    «Las nuevas tendencias conspiran a una contra el paisaje y el ruralismo local y –lo que tal vez para nosotros sea más de lamentar– contra el arte autóctono de las pequeñas nacionalidades históricas.»

    Més endavant, a partir del 1929, a Olot es van fer una sèrie d’exposicions en un emplaçament insòlit, un concessionari de cotxes de la marca Citroen. Alguns dels màxims exponents d’aquest segon nucli a Olot van ser el director de l’Escola d’Arts i Oficis, Iu Pasqual, Enric Galwey i Melcior Domenge, clarament influenciats per la pintura paisatgística de Vayreda.

    Miquel Blay (1866-1936) i Josep Clarà (1878-1958) van ser deixebles de Berga. El primer és molt conegut pel grup mural de pedra de gran format, La cançó popular, de la cantonada de la façana del Palau de la Música de Barcelona, que li va donar un gran prestigi com a escultor modernista. Blay sempre es va reclamar d’Olot, on fins i tot «l’aire que es respira està saturat d’art i d’estimulant emulació». La darrera exposició que se li ha consagrat aquest any ha qualificat, amb encert, la seva obra d’escultura del sentiment. Josep Clarà, el gran escultor realista de la primera meitat del segle XX català, sempre ha estat hereu de l’Escola d’Olot i, tot i que va marxar a París el 1900 i va viure a Barcelona una bona part de la seva vida, va tornar sovint a Olot, com durant els darrers mesos de la Guerra Civil. Olot havia tingut aleshores molt de protagonisme quan va acollir els fons dels museus d’art de Barcelona, com ara totes les pintures romàniques, per protegir-los. No fa gaire, Clara va tornar a Olot en el marc de l’acord subscrit entre l’Ajuntament de Barcelona i el MNAC en tancar el seu museu monogràfic de Barcelona.

    Olot és cèlebre per moltes més coses, com ara el quadre de Ramon Casas, La càrrega o Barcelona 1902 (1899), dipositat per l’Estat al Museu Comarcal de la Garrotxa, i sobretot, a més de l’arquitectura, per la indústria d’imatges religioses. Josep Berga va ser el fundador de la primera indústria de fabricació de «sants» a Olot, anomenada El arte cristiano, a partir del 1880. És potser la creació artística olotina més formidable: els sants fets de pasta de fusta, de guix i de terra cuita:

    «A Olot, els sants no es fan de virtuts teologals, ni de pràctiques evangèliques, ni de cilicis o dejunis. A Olot els sants es fan senzillament de pasta i...amb motllo!»

    Bibliografia

    • Berga, J. ; Vayreda, J. ; Vayreda, M.: L’escola d’Olot (catàleg d’exposició), Museu Comarcal de La Garrotxa, Olot, 1993.
    • Clarà escultor i Clarà dibuixos (catàlegs d’exposició), MNAC, Barcelona, 1997.
    • Clarà escultor i Clarà dibuixos (catàlegs d’exposició), MNAC, Barcelona, 1997.
    • Cuéllar i Bassols, A.: Els «sants» d’Olot. Història de la imatgeria religiosa d’Olot, Edicions el Bassagoda, Olot, 1985.
    • Miquel Blay i Fàbrega (1866-1936). L’escultura del sentiment (catàleg d’exposició), Fundació Caixa de Girona, Museu Comarcal de la Garrotxa, Olot, 1993.
    • Miquel Blay i Fàbrega (1866-1936). L’escultura del sentiment (catàleg d’exposició), Fundació Caixa de Girona, Museu Comarcal de la Garrotxa, Olot, 2000.

      Figueres. De l’artista al museu

      La capital de l’Alt Empordà és un municipi turístic, ja que domina una de les zones més visitades, sobretot durant els mesos d’estiu; a més, per si mateixa ja té uns atractius notables, entre els quals sobresurt el Teatre-Museu Dalí, que va obrir les portes l’any 1974 i es va convertir ràpidament en la institució cultural més important de l’àrea.

      Salvador Dalí va decidir exhibir la seva obra a la pròpia ciutat natal, a què sempre es va sentir molt lligat, i per fer-ho va escollir la seu de l’antic Teatre Principal de Figueres, un edifici de caràcter neoclàssic que va reformar al seu gust, adaptant-lo a un estil propi i singular. Ell mateix en va dirigir les obres durant tretze anys, que va concebre com una més de les seves creacions. Dalí (1904-1989) era fill de Figueres, on va passar els anys d’escolar, fins que el 1922 es va traslladar a Madrid per entrar a l’Acadèmia de Bellas Artes de San Fernando i la Residencia de Estudiantes, on va conèixer el poeta Federico García Lorca i el cineasta Luis Buñuel. Amb la lectura de les memòries de Dalí coneixem la seva vida quotidiana a Figueres i la inspiració que sempre va treure de l’adolescència viscuda en aquesta ciutat. Ens la hi descriu a través de petits episodis diaris a l’escola, a casa o amb els amics, que ens donen la imatge d’una vila tranquil·la i agradable.

      El Dalí d’aquells anys era un xicot interessat per l’art, un creador, que tenia por de les llagostes i que als germans de La Salle ja començava a ser l’artista obsessionat que seria més tard: «Estava absolutament endarrerit en la qüestió del plaer solitari, que els meus amics practicaven com un hàbit regular. Sentia les seves converses, esquitxades d’al·lusions, eufemismes i sobreentesos; però, tot i els esforços de la meva imaginació, era ben incapaç de comprendre exactament en què consistia allò; m’hauria mort de vergonya abans de preguntar com es feia allò o de referir-m’hi indirectament, car temia que no descobrissin que no ho sabia, tot i que no ho havia fet mai. Un dia vaig arribar a la conclusió que allò es podia fer estant tot sol i que també ho podien fer dos, i fins i tot uns quants alhora, per veure qui ho feia més de pressa. De vegades veia dos dels meus amics que s’apartaven després de canviar una mirada que em perseguia dies i dies. Desapareixien cap a un lloc solitari i en tornar semblaven transfigurats –eren més bonics!–. Meditava dies sencers sobre el que allò podria ser i em perdia en un laberint de falses i vàcues teories puerils, la qual cosa constituïa una grollera anomalia en vista de la meva ja avançada adolescència.»

      El 1923 quan va tornar a Figueres ja era un artista reconegut, però no va ser fins al 1960 que hom li va proposar la creació d’un museu Dalí. El seu exterior ja ens introdueix en un món totalment dalinià, fins i tot abans d’entrar al museu. Hi veiem un conjunt escultòric en homenatge a l’escriptor catòlic català Francesc Pujols, que surt entre una olivera, i una gran escultura de bronze dedicada a Newton. A la plaça mateixa on es troba l’entrada, hi veiem tres monuments dedicats al pintor d’estil pompier Ernest Meissonnier, com també un muntatge en memòria dels mitjans de comunicació. A la part superior de l’edifici hi ha una sèrie de maniquís disposats en fila i cada un fent un gest diferent, entre els quals hi trobem busos que recorden l’episodi que va protagonitzar a l’Exposició Internacional del Surrealisme del 1936, a Londres, quan va aparèixer vestit de submarinista; és significatiu el fet que moltes d’aquestes figures porten una barra de pa sota el braç. A la façana de la Torre Galatea, anomenada així en homenatge a Gala, també hi trobem pans que fan un efecte de pell-façana. A l’interior del Teatre-Museu apareix l’esclat dalinià, el vestíbul ens transporta cap a un món oníric representat per les peces que anem trobant en el recorregut. En cinc nivells veiem tota mena de muntatges tant del mateix Dalí com d’altres artistes que ell admirava, disposats en diverses sales.

      Figueres és ben bé Dalí. Figueres és, però, em sembla a mi, una ciutat massa monopolitzada pel Museu Dalí, quan té altres indrets meravellosos, com el Museu del Joguet, lloc de tots els somnis i recordatori de les creacions més originals. Brossa estimava aquest indret que s’ha anat fent amb els fons de Josep Maria Joan i Rosa. Som en el món de les arts totals, o com deia Manuel Vázquez Montalbán, el 1982:

      «A medio camino entre la ingenuidad y el terror, estos juguetes provocan ternura y pánico. Son como habitantes del pozo oscuro, de carnes internas, malvas, mal alumbradas, lleno de ecos sumergidos en extraños humores; el pozo oscuro de la conciencia infantil de los mayores.»

      Figueres és també la ciutat dels infants i el somni dels artistes.

      Bibliografia

      • Corredor Matheos, J. ; Gumí, J.: La joquina a Catalunya.
      • Dalí, S.: Les meves impressions i records íntims, Edició a cura de Félix Fanés, Edicions 62, Barcelona, 1994.
      • Giménez Frontín, J. L.: Teatre-Museu Dalí, Tusquets, Electa, Barcelona, 1994.
      • Salvador Dalí, un diari, 1919-1920, Edicions 62, Barcelona, 1981.
      • Vida secreta de Salvador Dalí, Dasa Edicions, Figueres, 1981.

        Girona. Ciutat i art

        Girona és una ciutat prou notable perquè no li calgui presentació. La seva arquitectura demostra la importància del segle XX gironí en el marc de l’arquitectura catalana. Més que el Modernisme, que a Girona és molt tardà, el Noucentisme es va imposar culturalment, sobretot amb l’arquitecte Rafael Masó (1880-1935). Al carrer d’Anselm Clavé va aixecar el 1913 l’edifici avui enderrocat Athenea, en el qual, durant quatre anys, es van realitzar tota mena d’activitats culturals, exposicions, concerts i conferències. Fou un moment de transformació i millora de la imatge urbana (vegeu de Masó la Casa Ensesa, 1913-15, a la carretera de Barcelona, 68, i la Casa Teixidor, 1918-22, a la carretera de Santa Eugènia, 19).

        Durant el segon decenni del segle XX va formar-se un nucli d’artistes en el context noucentista que s’anomenaven a si mateixos artesans. Van exposar a les Galeries Laietanes el juny del 1918, i un mes més tard ho van fer a la Schola Orfeònica de la seva pròpia ciutat. Van mostrar peces de Fidel Aguilar, Joaquim Coll, Joan Corominas, Adolf Fargnoli, Rafael Masó, Joan Solà, Joan Suros i Pere Vallmajó. Volien impulsar la vida cultural i artística de Girona i situar-se a nivell semblant a Barcelona. Dos anys després van tornar a exposar a la mateixa sala de Barcelona amb una presentació de J. Salvat-Papasseit. El capdavanter del grup era Masó, arquitecte i poeta. Lligant amb la seva formació modernista, encara que va sortir d’aquesta tendència, valorava les tècniques artesanals com la ceràmica, que no dubtava a integrar en les seves arquitectures i en el disseny de mobles. També va col·laborar en la difusió de la cultura a Girona des de publicacions periòdiques com Diario de Gerona, Vida, L’Enderroc, El Gironès, Lletres i la revista cultural reeditada en fascicles fa uns anys Cultura, que va destacar durant l’any 1914.

        El període de la República i la Guerra Civil es va caracteritzar a Girona pel racionalisme arquitectònic. El projecte escolar del Grup Prat de la Riba hauria estat, el 1938, capdavanter a reflectir les idees formals i socials del Gatcpac, però no es va arribar a construir. La història de l’ensenyament artístic a Girona és vella, d’uns dos cents anys, i té una importància cabdal per entendre l’eclosió de nombrosos noms coneguts. De l’Escola de Dibuix de l’Ajuntament (1790-1842) a la de Belles Arts, ara traslladada al Centre Cultural de la Mercè, l’ensenyament gironí té la seva pròpia trajectòria.

        A la primera postguerra una colla d’artistes com Joaquim Casellas, Esther Boix, Joan Massanet, Jordi Corós, Evarist Vallès, Marià Oliveras, F. Torres Monsó, Emília Xargay i Bartomeu Massot van constituir el Grup Indika, l’any 1952. Amb alguna vel·leïtat arqueològica, aquests artistes volien representar les diferents comarques gironines i van exposar a Figueres i a Girona sense manifest ni programa. Van ser un grup heterogeni ple d’intencions que va marcar la postguerra gironina. Dels temps foscos del franquisme cal remarcar les activitats del Círculo Artístico, el Grup de Girona, els pintors Vicens, Portas i Vila Fàbrega, a més de les dues exposicions esmentades. El 1959 es creà el Grup Gàrgola, però tots aquells anys foren a Girona d’una gran foscor. De les mostres provincials d’art Fontana d’Or dels anys setanta a les biennals dels vuitanta, el nombre d’artistes a Girona s’anava incrementant. El 1984 el Museu d’Història de la Ciutat va presentar el primer balanç del fons d’art. Repassar el nom dels disset artistes representats dóna una bona perspectiva de la creació gironina del moment: Ansesa Gironella, Bosch Martí, Comadira, Corominas, Montse Costa, Faixo, Fita, Gispert, Enric Marquès, Niebla, Roser Oliveras, Perpiñá, Pujol Carandell, Roca Costa, Torres Monsó, Isidre Vicens i Emília Xargay. Més a prop de nosaltres encara, les sales de la Rambla gironina van reunir una cinquantena d’exposicions i cinquanta noms de la pintura, de l’escultura i de la fotografia l’any 1994. No els puc esmentar tots. Alguns encara eren a la llista precedent, d’altres són nous, però el catàleg que se’n va publicar reflecteix el pas endavant considerable que ha viscut l’art contemporani a Girona al final dels anys noranta.

        Voldria simplement recordar un episodi protagonitzat per Perejaume l’any 1997, que és un testimoni del que acabo d’insinuar. Interessant-se pels museus i els llocs de representació de la pintura, per la relació entre teatre i museu, l’any 1997 va instal·lar, damunt l’escenari buit del Teatre Municipal de Girona, plaques de vidre que anaven del terra al sostre. A l’altra banda del carrer, en una petita galeria hi havia la paraula Pintors. L’exposició s’estenia fins a Sant Pol de Mar, creant un lligam entre Girona i Catalunya que ell sempre ha volgut manifestar. Com diu Narcís Comadira, la importància de l’art, a Girona com en altres llocs, és que els habitants d’una ciutat s’hi puguin reconèixer i, com que no hi ha al món dues persones iguals, és natural que els fantasmes d’un s’imposin a l’observació dels altres.

        Bibliografia

        • Comadira, N. ; Masià, C.: Girona. Matèria i memòria, Editorial Empúries, Ajuntament de Girona, 1989.
        • Marquès i Sureda, S.: De l’Escola de Dibuix a l’Escola Municipal de Belles Arts.200 anys de projectes i realitats, Ajuntament de Girona, Girona, 1990.
        • Sota la boira. Lletres, arts i música a la Girona del primer franquisme (1939-1960) (catàleg d’exposició), Museu d’Art Girona, 2000.
        • Tarrús, J. ; Comadira, N.: L’arquitecte Rafael Massó, Lunwerg, Col·legi d’Arquitectes de Girona, 1996.

          Sabadell. Generacions d’artistes

          Sabadell és un municipi del Vallès Occidental molt proper a Terrassa i, com aquest, important per la seva indústria, sobretot pel sector tèxtil. La Rambla és el carrer central de la població, que va ampliar-se quan van enderrocar les muralles. A banda i banda d’aquesta avinguda hi ha les cases de la burgesia sabadellenca de l’època. El centre de Sabadell va ser reformat urbanísticament per Miquel Pascual i Tintoré el 1886, quan va projectar un eixample. Les mostres arquitectòniques de la ciutat són notables i variades. Cal recordar, d’una banda, el mateix edifici de la Caixa de Sabadell (1908), o encara l’Escola Industrial d’Arts i Oficis (1910), obres celebrades de l’arquitecte Jeroni Martorell. No són els únics i cada vegada més cal tenir present les arquitectures industrials que donen i donaran en el futur un paisatge molt particular a la ciutat amb les seves fàbriques i vapors.

          L’art del segle XX a Sabadell té una història pròpia que es llegeix a partir de l’Acadèmia de Belles Arts i que va des de les activitats de l’actual Museu d’Art de Sabadell i l’exposició d’art nou català del 1915, fins als Artistes Reunits de Sabadell (1932-34), passant per la Guerra Civil i el franquisme. Sabadell, però, és característica per les seves generacions d’artistes. En art hi ha hagut doncs dues maneres d’aprendre l’ofici, al marge de l’ensenyament acadèmic, de pares a fills o de mestre a aprenent. Catalunya és terra de generacions d’arquitectes, de decoradors o de pintors, però Sabadell es caracteritza per l’existència de diverses famílies, entre elles les dels Vila. Joan Vila Cinca (1856-1938) fundà l’Acadèmia de Belles Arts i després de passar per un primer fortunyisme va estar al servei realista de la nova burgesia tèxtil. Antoni Vila Arrufat (1894-1989) va ser un gran muralista, noucentista i nom il·lustre de la ciutat. Joan Vila-Grau (Barcelona, 1932), a més de mostrar-se digne d’aquesta línia generacional, ha obert l’art de la ciutat cap al món abstracte i altres tècniques com els vitralls; tradició continuada per la quarta generació dels tres fills, el vitraller Toni, el pintor Eusebi i l’il·lustrador Jordi. En podríem esmentar d’altres com, per exemple, el fotògraf Joan Vilatobà (1878-1954), seguit del seu fill, Màrius, nascut el 1907. Són noms tan il·lustres que haurien d’anar acompanyats de molts altres nascuts a Sabadell i exportats al món, com el del mateix Rafael Durancamps.

          Amb la Guerra Civil, que tant va afectar Catalunya, també Sabadell es va ressentir de les dificultats, sobretot en el període posterior, a partir del 1939. Tot i això, van néixer iniciatives col·lectives com en altres llocs, que han estat reflectides recentment en una exposició. El contingut artístic i temàtic del moment és desolador: flors, bodegons, paisatges, toros i alguns sants que configuren la tristesa del moment, malgrat la presència de noms tan coneguts com els ja esmentats o els de Marlet, el mateix Brull, Manolo Hugué, que hi va exercir la seva influència, o Camil Fàbregas. També va néixer el Cenacle de Sabadell, amb alguns dels ja esmentats i Calafell, Castells, Baldiri Miró, Vilacasas, Lluís Vilaplana i el seu germà poeta, Francesc. També ells representaven paisatges encara tan influenciats per l’estil impressionista. La seu de l’acadèmia de Belles Arts va continuar sent i és encara lloc d’exposicions que permeten descriure la història de l’art. Cadascun d’aquests artistes va seguir el seu propi camí i alguns amb notable èxit individual.

          A Sabadell es va formar un altre nucli de creadors cap als anys seixanta en el context d’una sèrie d’experiències artístiques influenciades pel Nou Realisme i l’art del moment, fins al happening, que es volien enfrontar, aquí com en altres llocs, a la tendència informalista de la dècada precedent. Hi trobem els sabadellencs que es van reunir amb el nom de Grup Gallot, a partir del 1961. La primera iniciativa que van dur a terme va ser un manifest titulat Normes a seguir per ser pintor artista, redactat per Montserrat i Angle, aquest últim capdavanter del grup emparat en el prestigi dels seus viatges a París, on s’havia relacionat amb artistes coneguts. Al seu costat tenia Llorenç Balsach, Joan Bermúdez, Alfons Borrell i d’altres. Lluitaven per la llibertat a través de l’art mirant cap a l’action painting de Pollock; el galerista Xifré Morros, de les Galeries Mirador, va ser un dels qui van creure en la seva proposta. El grup Gallot va tenir, com altres, una vida molt curta, i al cap de tres mesos es va desintegrar. També va saber, però, exportar-se a Barcelona, on va quedar constància de les seves activitats al carrer Casp, la plaça de Catalunya i la plaça d’Urquinaona, amb llargues tires de paper pintades i la presentació per Angle de dues gallines amb les potes pintades que s’anaven passejant per damunt d’una tela i creaven la seva pròpia obra original.

          De les moltes originalitats de Sabadell, terra fèrtil en art, voldria recordar la importància de la fotografia i l’excepcional personalitat del ja esmentat Joan Vilatobà. Indiscutible pel desenvolupament de la fotografia naturalista i victorialista, Sabadell deu a Vilatobà un lloc en la història futura de la fotografia. Ell vivia de la fotografia privada, però li agradava crear artísticament en un terreny incòmode. Va exercir una gran ascendència entre els seus contemporanis i va crear escola. Fa poc se li va dedicar una exposició, el catàleg de la qual ha permès de retrobar la importància d’aquest fotògraf, els fons del qual s’han pogut salvar per sempre més.

          Bibliografia

          • Casamartina i Parassols, J.: Vila Arrufat a Sabadell, Banc de Sabadell, 1994.
          • Castells Peig, A.: L’art sabadellenc. Assaig de biografia local, Edicions Riutort, Sabadell, 1961.
          • Entre la continuïtat i el trencament. Art de Sabadell (1939-1959) (catàleg d’exposició), Museu d’Art de Sabadell, 2000.
          • Joan Vilatobà (1878-1954) (catàleg d’exposició), Museu d’Art de Sabadell, 1996-97.

            Terrassa. Revisar els clàssics

            A vegades les històries de l’art català s’obliden d’estudiar monogràficament ciutats com Terrassa, en les quals la contemporaneïtat econòmica ha fet oblidar sovint el paper que desenvolupen en l’art i la cultura. A Terrassa el desenvolupament industrial del segle XIX i de començament del XX va transformar la ciutat, la qual es va envoltar de fàbriques, magatzems i nous barris amb cases per als obrers, al mateix temps que els industrials bastien cases senyorials modernistes i promovien la construcció d’edificis públics, com teatres, casinos o bancs, de caràcter monumental. Un bon exemple d’això és l’antic Vapor Aymerich, Amat i Jover (rambla d’Ègara, 270), de l’arquitecte modernista Lluís Muncunill, construït l’any 1907, avui Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. Una altra joia és la Masia Freixa (1907-14), avui Conservatori Municipal de Música, també de Muncunill.

            En els anys del Noucentisme, Terrassa es va convertir en un model utòpic de ciutat. Els teòrics com Eugeni d’Ors i Alexandre Galí haurien volgut convertir Terrassa en un mite de germanor entre la indústria i la cultura; en una ciutat ideal. És el moment de l’arribada a la ciutat de Joaquim Torres-García, que hi va fer cap coincidint amb el trasllat a Terrassa de l’escola Mont d’Or, en què Torres-García desenvolupava la seva activitat pedagògica. Hi va viure de setembre del 1912 a final del 1917. Pel mes de juliol del 1914, el matrimoni Torres-García-Manolita Pina va adquirir un terreny per edificar-hi una casa on volien residir. Avui encara es pot veure aquest xalet, que portava el nom de Mon Repòs, situat al nord de Terrassa, a la sortida de la ciutat per la carretera de Rellinars. En aquesta casa es pot observar la inspiració clàssica en una sola planta i una torratxa sobre la teulada. Al cantó de ponent, la porta és formada per un atri de columnes toscanes que sostenen un arquitrau i un frontó triangular. Avui les quatre pintures murals de la part superior de la terrassa, del 1914, es conserven al centre cultural de la Caixa de Terrassa. Són pintures importants que revelen la inspiració clàssica de l’artista en un moment una mica posterior als murals del Palau de la Generalitat. Representaven la música, la dansa i la saviesa, Apol·lo i dues nimfes, la Terra, Eneas i Pan, i la Veritat i una nimfa. Una exposició recent ens ha permès de tornar-les a admirar.

            L’any 1927 es va crear una nova entitat, que tenia com a objectiu la promoció de la vida artística de la vila basant-se en el camp de la pintura a través de conferències, classes i concerts. El seu antecedent havia estat el Gremi d’Artistes, que va néixer el 1914 i va desaparèixer poc després. El president de la nova entitat, que no es considerava una escola, va ser Joaquim Vancells, impulsor aleshores juntament amb Salvador Salvatella de la majoria d’actes artisticoculturals que es feien a Terrassa.

            Durant els anys que van seguir a la Guerra Civil, Terrassa va viure a recer d’algunes entitats que ajudaven a mantenir l’esperit cultural que ja havia caracteritzat l’urbs en els períodes anteriors. Entre elles, sobretot, Amics de les Arts, amb la seva excepcional Penya dels Ximples. Després van venir les biennals de pintura Ciutat de Terrassa, entre el 1957 i el 1973, organitzades pels Amics i patrocinades per l’Ajuntament. Han deixat testimoni de l’evolució de la pintura. Caldria esperar als anys setanta per veure com els nous horitzons estètics i les avantguardes germinaven a la ciutat. Francesc Abad va organitzar Terrassa informació d’Art 1973, una de les més interessants accions de l’art conceptual a Catalunya. S’hi movien també Antoni Miralda, Lluís Jové i Eulàlia Grau, sense oblidar altres noms amb orientacions plàstiques diverses, com ara Molí, Alabem, Molins i Novellon. És el període en el qual destaca a Terrassa el jazz amb la Cava d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals, que van recollir l’esforç de Club del Jazz, que havia estat actiu des del 1958 i que va donar un gran prestigi a la ciutat en aquest terreny.

            Terrassa, més recentment encara, continua generant pràctica artística que a vegades és difícil d’aïllar en relació amb l’activitat de la gran metròpoli barcelonina. Alguns artistes, però, reivindiquen els seus orígens terrassencs. Axel Oliveres, nascut a Terrassa el 1962, és un dels fundadors del grup El Port, amb Jaume Amigó, Miguel Codorniu, Loren Llebot, Georg Massanes, Miguel Olivares, Eduard García i Mireia Avellaneda. Tots tenen entre 35 i 40 anys i es consideren hereus dels diversos corrents artístics del segle XX, no especialment els terrassencs, però amb la voluntat de recollir prou coses per crear una nova pintura amb arrel local amb vistes al segle XXI.

            Deixar Terrassa és, malgrat tot, difícil si un no se n’endú imatges de l’arquitectura modernista o d’aquell Torres-García tan exòtic que retrobarem més tard a Montevideo. Rafael Venet, aleshores jove, descrivia el 1913 el pintor uruguaià: «Pàl·lid i ullerós, amb els cabells lacis i llargs, amb la barba de natzarè, és això mateix: un natzarè escapat d’un vell retaule; hi ha fe i fortalesa; ell podria ésser l’àngel apocalíptic, propici a la revolta i a les indignacions, però també al sacrifici, que ja n’ha gustat l’amarganta sabor, i més d’una vegada.»

            Bibliografia

            • Freixa, M.: Modernisme i Noucentisme a Terrassa, Biblioteques Soler i Palet, Terrassa, 1984.
            • Homenatge a Manolita Pinya de Torres-García (catàleg d’exposició), Centre Cultural Fundació Caixa de Terrassa, Terrassa, 2000.
            • Terrassa 100 anys teixint ciutat (catàleg d’exposició), Ajuntament de Terrassa, 1992.
            • Torres-García, pintures de Mon Repòs (catàleg d’exposició), MNAC, Fundació Cultural Caixa de Terrassa, Terrassa, 1995.