Ensenyar l’art

Aprenentatge directe. Acadèmies d’art

Una sèrie d’indrets de l’art a Catalunya ha d’incloure els llocs on s’aprèn l’art, on es formen les personalitats. Frederic Mares va dedicar un llibre el 1964 a la Junta Particular de Comerç, l’Escola Gratuïta de Disseny i l’Acadèmia Provincial de Belles Arts, els primers llocs de formació artística a Catalunya. En aquesta sèrie no puc parlar de tot; ho hauria de fer de les acadèmies que, bé que no són llocs de creació pròpiament dita, sí que reuneixen nombrosos artistes, com la de Belles Arts de Sant Jordi, la d’Arts i Ciències de Barcelona, la de Bones Lletres i, fins i tot, l’Institut d’Estudis Catalans. També de la Universitat, l’Escola d’Arquitectura o la Facultat de Belles Arts. Es tracta només d’algunes guspires cap als llocs de l’aprenentatge directe.

La principal escola d’art de Barcelona que es va gestar fou l’Escola Gratuïta de Disseny, que va crear la Junta de Comerç el 1775 a l’edifici de la Llotja. A poc a poc es van anar integrant cursos de diferents matèries, fins a l’arquitectura o l’ornamentació. El 1850 va passar a denominar-se Escola Provincial de Belles Arts, depenent de l’Acadèmia Provincial de Belles Arts i, un any després, quan Pau Milà i Fontanals (1810-1883) i Claudi Lorenzale (1815-1889) van arribar-hi com a professors, van donar-se una sèrie de canvis amb la introducció d’una línia més romàntica oposada a la d’estil classicitzant que hi havia. Al costat d’escoles més que centenàries, com la de Llotja, que encara dominava el paisatge, entre les acadèmies privades, també van destacar, durant els primers decennis del segle XX, l’escola Mont d’Or de Torres-García, i l’acadèmia de Francesc d’Assís Galí (1880-1965). Aquest, tot i que va iniciar-se en l’art des d’una posició modernista influït per Casas i Rusiñol, progressivament va evolucionar cap a un moderantisme pròxim a Alexandre de Riquer i a unes idees que el van a dur a formar part del Cercle de Sant Lluc.

L’any 1906 va fundar l’Acadèmia Galí, on va instruir futures promeses del món de l’art, com Cèsar Martinell, Francesc Vayreda, J. Aragay, I. Mallol, M. Humbert, E. C. Ricart o R. Sunyer. Galí, el mestre d’aquell moment, considerava que l’art no es podia ensenyar ni imposar, sinó que calia desvetllar-lo. L’Acadèmia Galí va representar aviat la teorització del Noucentisme amb una línia que partia del món clàssic grecollatí, lligada a la mediterranéítat, però que no pretenia crear divinitats sinó personatges reals. Galí col·laborava amb diverses iniciatives artístiques del país: va ser vocal tècnic del consell d’investigació pedagògica, professor a l’Ateneu Polytechnicum i director general de Belles Arts de la República Espanyola. El 1915 va crear l’Escola Superior de Bells Oficis i Ignasi Mallol va ser-ne director fins que aquesta va plegar.

Més recentment, quan l’Escola del Foment de les Arts Decoratives va tancar les portes, els seus integrants van crear-ne una de nova, Elisava, en honor del primer artista català de què es tenia notícia. Estem en els anys del franquisme, quan superada la boira dels anys quaranta semblava que pels camins de la creació es podia arribar a canviar el país. El director d’Elisava va ser Albert Ràfols-Casamada, i com a professors hi havia, entre d’altres, Oriol Bohigas, A. Cirici, M. Milà, F Todó, Subirachs, Guinovart, Romà Gubern i Xavier Rubert de Ventós. Una part de l’Elisava va donar naixement a l’Escola Eina. En deixar Elisava, Ràfols va iniciar, com a director, l’experiència d’Eina, que va optar per integrar conceptes lingüístics a l’ensenyament del disseny, sobretot a partir del 1968, quan es va allunyar de les teories de la forma en què es va basar en un primer moment. S’hi feren molts seminaris en presència de gent com Umberto Eco, Manuel Sacristán o Lucien Goldmann.

La més popular de les escoles d’art de Barcelona va ser fundada pel pastisser i col·leccionista de llibres i gravats Agustí Massana Pujol, que va donar a l’Ajuntament de Barcelona mig milió de pessetes per invertiries en la fundació d’una escola d’arts aplicades a la indumentària i a la decoració. Poc després, el 1923, va néixer el patronat de les Fundacions Massana. L’escola Massana va entrar en funcionament durant el curs del 1929, i el seu esperit estava basat en els criteris establerts pels membres del FAD i el comte del Montseny. Van crear també diverses àrees d’ensenyament: daurat i retaule amb Bonaventura Sabater, esmalts amb Miquel Soldevila, gravat de cristalls a la mola amb Joan Muntasell, repussat, cisellat i esmaltat de metalls amb Xavier i Valeri Corberó, i pintura decorativa de la mà de Jaume Busquets, que també era el director de l’escola. La seva precursora havia estat l’Escola Superior de Bells Oficis. Si la Massana és la més popular, hi ha també altres formes d’aprenentatge espontani, el que surt del més profund de cadascú. Entre l’academicisme i entre la intervenció espontània hi ha tots els registres de la creació.

Bibliografia

  • Abrams, D. S.: Àlbum Ràfols-Casamada. Veure és sentir, Fundació Eina, Quaderns Crema, Barcelona, 1994.
  • Bohigas, O.: Combat d’incerteses, Dietari de records, Edicions 62, Barcelona, 1989.
  • Marès Deulovol, F.: Dos siglos de enseñanza artística en el Principado, La Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, Barcelona, 1964.
  • Ràfols-Casamada, A.: Sobre pintura, La Isla de los Ratones, Santander, 1985.

    El poder del grup. Cercles i cenacles

    Els cercles i els grups són necessaris per al progrés de l’art. Alguns molt efímers, d’altres amb contorns més difuminats, però de més llarga durada, tenen la seva transcendència, com és el cas de Dau al Set. Però aquesta és una història a part. En representació dels grups d’artistes, cercles, cenacles corporatius, llocs de reunió, de debat i de trobada, n’he triat uns pocs que vull recordar més que no pas historiar. Podria parlar de l’Ateneu Barcelonès, del Reial Cercle Artístic de Barcelona, institució creada al segle XIX per al foment de les arts, situada en dues finques del carrer dels Arcs en part reconstruïdes als anys seixanta del segle XX. El Cercle Artístic de Sant Lluc, avui situat al pis principal del Palau Castell de Ponç, del carrer dels Boters, número 2, va ser fundat per un nucli d’artistes modernistes, entre ells els pintors Modest Urgell, Joaquim Mir, Ramon Casas o Isidre Nonell. En el moment en què es va fundar es va dir Cercle Artístic de Barcelona, amb l’objectiu d’acollir i de dedicar-se a tota mena de manifestacions artístiques a través de l’organització de concerts, exposicions, conferències o balls de disfresses.

    La diversificació va ser, entre d’altres, un dels motius pels quals l’any 1893, alguns dels seus membres van decidir separar-se i fundar el ja esmentat Cercle Artístic de Sant Lluc. Els capdavanters van ser Joan i Josep Llimona i Alexandre Pons. Principalment no estaven d’acord amb els criteris anticlericals i la tendència bohèmia que regnava al Cercle Artístic. Van establir un ideari molt rígid condicionat per la religiositat, seguint les idees de Torras i Bages. El personatge que més rellevància va tenir de tots, però, va ser el pintor Joan Llimona, primer president del Cercle, que va anar evolucionant cap a un catolicisme potser excessiu i que, com la majoria dels socis, formava part d’una generació d’artistes modernistes. Hi havia Enric Sagnier, Dionís Baixeras, Antoni Utrillo, Francesc d’Assís Galí, Eugeni d’Ors o el mateix Antoni Gaudí. En alguns casos només participaven en tallers o en aules concretes, però no s’identificaven plenament amb la ideologia del grup, que a vegades va arribar a fer prevaler la religiositat sobre l’estètica. La seva línia, a més de seguir els postulats de Torras i Bages, s’orientava cap a la creació d’un art clar i realista, sense dubtes ni misteris, un art al servei de l’home i de la religió i que defugia l’art per l’art. Aquestes idees les van donar a conèixer a través de l’organització de diverses exposicions a la Sala Parés, entre el 1893 i el 1897. A més, però, es van dur a terme altres iniciatives a les mateixes instal·lacions de l’entitat. Sovint aquestes mostres van ser objecte de burles populars per part de grups caracteritzats per idees oposades a les del Cercle, com era el nucli de L’Esquella de la Torratxa.

    Ja a la postguerra, la necessitat d’obertura artística es va fer sentir de manera potent, i així va néixer, al voltant de l’Institut Francès de Barcelona, un grup d’artistes que, des del final del 1945 fins a les acaballes dels anys seixanta, s’hi reunien només per parlar lliurement d’art i verificar que les pròpies inquietuds eren compartides per d’altres. Es deia Cercle Maillol. El grup creador inicial va ser constituït per, entre d’altres, Alfred Figueras, Carles Collet, Josep M. De Sucre, Manuel Humbert, Josep Mompou, Bernat Sanjuan, Xavier Valls, Josep Hurtuna o Ramon Rogent i altres. També hi van circular noms ben cèlebres: Tàpies, Guinovart, Ràfols-Casamada, August Puig, Ignasi Mundó, Jordi Mercadé, Josep Grau-Garriga, Maria Girona, Francesc Fornells Pla, J. Fin, Modest Cuixart, Jordi Curós, Leandre Cristòfol, Armanda Cardona Torrandell, Manuel Capdevila, Daniel Argimon, Esther Boix o Arnau Puig, darrer president del Cercle i comissari d’una exposició commemorativa el 1994.

    Una altra de les entitats més significatives de Catalunya és la coneguda com el FAD (Foment de les Arts Decoratives), fundada l’any 1903 per un grup integrat per industrials i menestrals que pretenien participar en un cicle d’exposicions d’arts industrials. Amb l’Exposició del Moble per a la Llar Popular, l’any 1923, el FAD va incrementar la seva activitat organitzant actes lligats a l’art, cursets i premis; i a partir del seu trasllat a la Cúpula del Coliseum, l’any 1936, es van organitzar els Salons d’Artistes Decoradors, on es feien muntatges que representaven habitatges reals, amb banys, dormitoris, menjadors, etc, decorats amb peces d’artistes reconeguts. Cal recordar, entre les primeres iniciatives del FAD, a partir del 1923, les mostres del moble i de decoració interior, i després, sobretot el 1929, arran de l’Exposició Internacional de Barcelona, el Pavelló d’Artistes Reunits, un exemple d’Art Déco tant pel seu exterior com pel seu interior, amb escultures de Pau Gargallo, Enric Casanovas i Rafael Solanic, tapissos de Tomàs Aymat, joies de Jaume Mercadé i Ramon Sunyer, vidres de Lluís Rigalt i Joan Sala, com també mobles dissenyats per Joaquim Campana, Antoni Badrinas i Santiago Marco. El Foment de les Arts Decoratives hi ha tingut i hi té un paper determinant ara a la seva nova seu del Raval, davant per davant del Museu d’Art Contemporani de Barcelona.

    Bibliografia

    • Cercle Artístic de Sant Lluch 1883-1993 (catàleg), 1993.
    • Corredor-Mateos, J. ; Calvera, A. ; Martín, R. M. ; Campo, M. ; Marot, R; Gimeno, J.: Disseny. Vestit. Moneda i medalles, col·lecció Art de Catalunya, vol.12, Edicions L’isard, Barcelona, 1997.
    • Els artistes del Cercle Maillol (catàleg), Ajuntament de Barcelona, 1994.
    • Mainar Pons, J. ; Corredor-Mateos, J.: FAD 80 anys. Dels vells oficis al disseny actual, FAD, 1984.
    • Torres, P.: El Cercle Maillol. Les avantguardes barcelonines i l’Institut Francès de Barcelona sota el franquisme, Parsifal, 1994.

      Pedagogia de l’exposició. Marxant i galeria

      L’artista necessita exposar per ensenyar el que fa i vendre per poder viure. Són dues evidències del mercat de l’art. Però l’exposició comercial també és un fet cultural; els grans marxants de la primera meitat del segle XX: Joan Prats, Kahnweiler, Maeght i tants d’altres, són història de l’art, i la història de les exposicions n’és un capítol. Josep Dalmau (1867-1937) es va formar com a relligador de llibres, restaurador i com a pintor a l’estranger, concretament a Bèlgica. Quan va tornar a Barcelona va muntar un negoci dedicat a la venda d’antiguitats que comptava amb una sala d’exposicions. Va estar en tres seus diferents: en un primer moment al carrer del Pi, després al de la Portaferrissa, on la galeria va viure l’etapa d’esplendor, i més tard al passeig de Gràcia. Dalmau va ser, pel seu olfacte artístic, un dels propulsors de l’art català modern, un introductor de les avantguardes europees a Catalunya que apostava per la modernitat i també per les joves generacions. Per la seva galeria van passar crítics, intel·lectuals i els artistes més prestigiosos. Per a molts era la primera oportunitat de donar a conèixer la seva obra (Joan Miró, 1918; Salvador Dalí, 1925). Aquesta aposta de Dalmau sovint no va casar amb el gust dels més rics, aleshores encara implicats en el corrent noucentista més conservador. Dalmau va promoure figures com R. Barradas, J. Granyer, A. Carbonell, A. Planells o J. Sandalinas, i va donar l’oportunitat a aquells que iniciaven el camí cap al Surrealisme. El 1936 Dalmau va signar el Manifest NÊ1 a la intel·lectualitat artística amb motiu de la fundació de l’Associació d’Artistes Independents. També va promoure la presència dels catalans a fora, com Miró a París, el 1921, o Dalí, el 1929. A la galeria va néixer la revista 391, impulsada per Picabia, dadaista, com també Trossos, determinants per acostar les noves tendències estètiques a Catalunya.

      Important també va ser l’interès de Dalmau per les antiguitats. A la seva botiga es dedicava a comprar i vendre objectes antics a nivell internacional, i a partir del 1915 cada diumenge al matí a les Galeries Dalmau tenia lloc una subhasta d’objectes antics. Joan Parés va obrir una botiga dedicada a la venda de marcs, gravats i material artístic el 1840. Aquest comerç va ser l’antecedent d’una de les sales d’exposicions més representatives de la ciutat de Barcelona, avui encara viva al carrer de Petritxol. Joan Parés, fill del fundador, va convertir l’establiment en sala d’art a partir del 1877, i el 1884 ja comptava amb la sala gran. Hi van exposar des de l’inici personatges com Rigalt, Martí i Alsina, Urgell, Vayreda o Torrescasana. Per la Sala Parés han passat sempre artistes molt valorats de diferents generacions i tendències, des dels realistes fins als més anecdòtics, i també els modernistes i postmodernistes, com Rusiñol, Casas, Nonell, Mir i Pi de la Serra. El 1911 s’hi van fer una sèrie de reformes que van donar un aspecte nou i millor a l’emplaçament. El 16 de gener de 1915 s’hi inaugurava una exposició de les més destacades per la presència conjunta de Rusiñol, Casas i Clarasó; era el 25è aniversari de la primera exhibició a la sala. A partir del 1925, va passar a Joan A. Maragall, amb la novetat de contractar artistes en exclusiva. La sala es va convertir en la impulsora dels artistes noucentistes i dels pintors objectivistes de la Generació de 1917: Serra, Sisquella, Benet, o Monpou, i va tendir cap a una valoració de la pintura antiga internacional. S’ha consolidat des d’aleshores i fins avui com a propulsora d’un art figuratiu llunyà a l’avantguardista, però de qualitat i etern, que podem trobar en molts dels artistes actuals, més enllà de la generació de Roca-Sastre, Mundó, Todó, Grau-Santos, i que coneix avui en dia una revifada notable. He triat només dos exemples, un marxant i una galeria històrica; n’hi ha molts més: el Faianç Català de Santiago Segura en va ser un altre, com les Galeries Laietanes, cèlebres per les decoracions de Xavier Nogués, i totes les galeries i marxants actuals. Aquí també he hagut de triar.

      Bibliografia

      • Cortès, J.: Setanta anys de vida artística barcelonina, Editorial Selecta, Barcelona, 1980.
      • Maragall, J. A.: Història de la Sala Parés, Editorial Selecta, Barcelona, 1975.
      • Miró-Dalmau-Gasch, l’aventura per l’art modern, 1918-1937 (catàleg d’exposició), Centre d’Art Santa Mònica, Barcelona, 1993.
      • Vidal i Oliveras, J. ; Dalmau, J.: L’aventura per l’art modern, Fundació Caixa de Manresa, Angle Editorial, Manresa, 1993.