El territori és l’element físic que primer identifica un país. Una nació amb mar, amb muntanyes, amb boscos o amb planes, no és igual que una que no en té, o que li manca algun d’aquests elements. En molts casos, també, la configuració física, geogràfica, climàtica i paisatgística del territori influeix en el caràcter i en la manera de ser de la gent que hi viu. No oblidem, per exemple, tot el que la tramuntana significa per a l’Empordà. Per altra banda, l’entorn físic i el clima determinen molt els costums de la població: els horaris, l’economia, els tipus d’activitats, la cultura.
En aquest capítol abordem alguns dels elements que conformen el territori català des del punt de vista patrimonial i identitari. També s’introdueix una visió general d’algunes de les ciutats i poblacions que tradicionalment hem considerat més representatives de Catalunya. Finalment, l’obra Geografia General de Catalunya, editada del 1908 al 1918 per Carreras Candi, simbolitza tots els intents del passat per estudiar i difondre les característiques del territori català. És una gran obra que s’integra dins els esforços per dotar el país d’instruments patrimonials i d’inventaris, d’obres enciclopèdiques, durant el primer terç del segle XX.
Països Catalans
Els Països Catalans, situats a la part nord oriental de la Península Ibèrica estan formats pels territoris de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, Andorra i la Catalunya Nord; aquest conjunt de terres tenen en comú el català com a llengua pròpia. Està clar, doncs, que la seva geografia es caracteritza per la seva diversitat, ja que el seu territori comprèn tres països: el Principat de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears es troben en el territori de l’Estat espanyol, però cada un d’ells són una comunitat autònoma diferent; la Catalunya Nord és dins l’Estat francès, i Andorra és un territori políticament independent. També hi pertany la Franja de Ponent, però per a alguns no l’Alguer, bé que pertany al domini de parla catalana.
Cal però marcar la diferència entre el que són els Països Catalans i el que és Catalunya, ja que fins al final del segle XIX eren dos termes que es confonien. Així com el terme Països Catalans es refereix a l’àmbit nacional de la llengua catalana, el terme Catalunya designa estrictament el Principat.
Amb la caiguda de la ciutat de Barcelona en mans de les tropes borbòniques l’onze de setembre de 1714 i la posterior implantació del Decret de Nova Planta, es van centralitzar tots els poders i es va intentar dur a terme l’homogeneïtzació de tots els territoris de la monarquia hispànica. Catalunya feia nosa. Les dictadures que es van viure a l’Estat espanyol durant el segle XX també van provar d’anul·lar el fet català, i van adoptar mesures molt dures contra els territoris catalans. Malgrat tots aquests intents, els Països Catalans han reaccionat culturalment i políticament i han adoptat un esperit de resistència molt ferm per tal de perviure com a poble singular. La reivindicació i la voluntat per mantenir la seva personalitat resta viva, i els integrants dels Països Catalans continuen lluitant per la seva llengua i la seva cultura com han fet al llarg de la seva història.
Per entendre la realitat dels Països Catalans hem de fixar-nos en tres grans períodes: el primer correspon a una fase de formació de la personalitat que va des dels temps més antics fins a l’arribada dels musulmans al segle viu. Sobre una població ibera s’introdueixen influències dels grecs, cartaginesos, romans, del cristianisme, dels visigots i del món islàmic. Un segon gran període comença amb l’entrada dels francs, passa per l’assoliment de la independència de Catalunya amb el comte Borrell II al final del segle X, i veu el gran moment d’esplendor i de plenitud de l’època medieval amb la incorporació de Mallorca (1229) i València (1238) a la Corona Catalanoaragonesa. Després, el territori manté la seva originalitat al llarg dels segles XV, XVI i XVII formant part de la monarquia dels Àustries. El territori català no va perdre la seva personalitat política fins que el Decret de Nova Planta l’aniquilà a conseqüència de la derrota en la Guerra de Successió l’onze de setembre de 1714. El tercer gran període de la història omple els segles xvm, XIX i XX, caracteritzats per la voluntat de centralització i uniformització de l’Estat espanyol per tal d’arribar a ser una nació única. Sota la casa dels Borbons, els catalans lluitaren aferrissadament per conservar la seva personalitat política i cultural. A partir de la Renaixença hom troba una més ferma resistència del poble català a desaparèixer, actitud que ha perdurat al llarg de tot el segle XX fins i tot en moments difícils com fou la dictadura de Primo de Rivera i l’etapa del règim franquista. La història dels Països Catalans, per descomptat, no és unitària, al llarg dels segles els seus límits han anat canviant. Un exemple d’aquesta realitat és la pèrdua de part del territori de la Catalunya Nord; a la finalització de la guerra entre Felip IV de Castella i Lluís XIV de França es va signar l’any 1659 el Tractat dels Pirineus, que va suposar l’annexió a França del Rosselló (Conflent, Vallespir i Capcir) i una part de la Cerdanya. El rei Lluís XIV immediatament va eliminar els trets catalans d’aquesta zona i va implantar-hi el sistema centralizat francès, cosa que s’inicià amb l’abolició de les institucions catalanes vigents.
Un altre cas que cal destacar és el de l’Alguer, a Sardenya, un territori italià important en la historia de Catalunya. El rei Jaume II va iniciar-ne la conquesta amb l’ajuda de l’Infant Alfons, la de la noblesa catalanoaragonesa i la del jutge d’Arbórea. Després d’haver derrotat els pisans que dominaven l’illa el 12 de juliol de 1324, els catalanoaragonesos van iniciar el seu domini a l’illa. Però aquests van estar en contínua pugna amb els pisans i amb els genovesos pel domini de Sardenya; la unió de les corones aragonesa i castellana va ser un altre obstacle per al domini català. Però un punt important d’aquesta conquesta va ser la ciutat de l’Alguer, fundada per la família genovesa dels Dòria que l’any 1353 va ser conquerida pels catalanoaragonesos, i un any després per el Cerimoniós, qui, després d’expulsar-ne els habitants, la va repoblar de catalans. Actualment hom encara troba la influència d’aquest període català a Sardenya en algunes construccions (palaus o esglésies), o en la parla dels seus habitants.
Avui dia els Països Catalans gaudeixen d’una identitat, d’una història i d’una imatge pròpies diferenciades de les de la resta de l’Estat queja són força conegudes i acceptades arreu del món, sobretot a partir de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona del 1992, que van ser un fort impuls d’aquesta visió del país. Malgrat tot, la noció de Països Catalans és encara ignorada per a molts.
El mar
Catalunya és essencialment un país mediterrani ja que aquest mar banya tota la seva costa de més de 500 quilòmetres, bé que l’activitat marinera sempre ha estat concentrada en punts molt determinats.
La costa catalana, però, presenta una gran diversitat tant pel que fa al paisatge com pel que fa al mar mateix. A la Costa Brava hom pot veure un paisatge típicament mediterrani amb un relleu escarpat format per petites cales de roques i penya-segats; en canvi, a la costa central i a la sud les platges esdevenen llargues i amples i la seva sorra és fina. El color del mar també varia; a la zona més alta de la Costa Brava, a l’àrea del Cap de Creus, hom pot observar un mar d’un blau fosc i intens que no es veu en el mar de la costa tarragonina.
Amb les invasions indoeuropees a les tres penínsules mediterrànies, Grècia, Itàlia i Iberia, a Grècia va sorgir una civilització que va exercir una influència essencial per a tota la regió mediterrània amb aportacions tan importants com l’alfabet, la moneda, el pensament, l’art o la invenció de la democràcia; sota aquesta influència van néixer les civilitzacions etrusques, a Itàlia; la Tartèssica a Andalusia, i la Ibèrica, també als Països Catalans. Amb l’expansió cap a Orient es va establir un domini unitari que integrava també Egipte i Síria. Amb l’arribada dels romans i el procés de romanització es va crear un nucli estatal i influent format per la regió mediterrània que, gaudint d’unes comunicacions més fàcils, va afavorir la intensificació del comerç a llarga distància. Aquestes comunicacions marítimes de la Mediterrània també van ajudar a l’expansió del cristianisme durant el segle n. Però amb el davallament de l’Imperi Romà d’Occident i la instal·lació de l’Imperi Bizantí van augmentar el seu poder les zones més orientals, encara que a tota la Mediterrània van conservar-se moltes de les innovacions romanes.
Els segles XII i XIII també representen un nou període d’esplendor d’aquesta àrea. Es va reactivar el comerç mediterrani i Catalunya va emprendre la seva expansió per la Mediterrània amb les conquestes de Mallorca l’any 1229, València el 1238, Sicília el 1282, Sardenya el 1321, l’arribada a Atenes i la conquesta de Nàpols el 1442. Durant el regnat de Jaume I el port de Barcelona era un dels punts elementals de l’activitat comercial mediterrània. Però la Mediterrània va perdre poder de nou amb l’arribada dels turcs otomans a Constantinoble i amb la importància que cobrà el mar del Nord. Amb l’obertura del Canal de Suez a mitjan segle XIX, la ruta mediterrània tornava a ser l’enllaç prioritari entre Europa i l’Extrem Orient. Més tard aquesta zona va ser l’escenari de les lluites entre les grans potències colonials europees.
A Catalunya el mar és un símbol, durant els mesos d’estiu la costa catalana s’omple de visitants tant d’aquí com de fora que gaudeixen dels molts avantatges d’un país mediterrani. Avui, la ciutat de Barcelona té una façana marítima reformada de fa poc que constitueix, a més d’un dels seus atractius, un dels trets característics de la ciutat. Els Jocs Olímpics representen un moment clau per a aquesta zona barcelonina. Abans d’aquest esdeveniment Barcelona era una ciutat amb mar, però que vivia en certa manera d’esquena a aquesta façana marítima. La seva reforma, però, va comportar l’obertura de la ciutat al mar; es van netejar les platges fins llavors quasi inutilitzables, i el port, cosa que va convertir la zona en un dels nuclis més visitats per a l’esplai i el lleure de Barcelona.
La Costa Brava
La Costa Brava actualment denomina tota la costa de Girona, però al principi de segle es referia a la part del litoral delimitada per Blanes i Begur; el terme el va introduir l’escriptor Ferran Agulló l’any 1905 des de La Veu de Catalunya, Recorrent aquesta costa hom hi pot veure un paisatge marítim plenament mediterrani que combina amb muntanyes com el Massís de Begur i les muntanyes de la Selva també amb aiguamolls com el delta de la Tordera. A la part més superior la costa és molt irregular a causa de la quantitat d’entrants que hi ha, les badies de Portbou i Port de la Selva i també les diverses cales. La tramuntana ha contribuït a formar aquest relleu característic de la zona. Mentre aquesta part de la costa es caracteritza per l’existència de petites cales amagades, a la part més sud hom troba platges més llargues.
Tota la Costa Brava ha esdevingut un dels principals punts turístics de Catalunya durant els mesos d’estiu; per consegüent, l’economia se sosté també pel turisme en aquesta zona. Ja al principi de segle alguns artistes, com Salvador Dalí, van escollir com a lloc d’estiueig pobles com Cadaqués, on encara ara es respira un aire de creació artística. Al costat de L’Escala, es troben les restes de l’antiga ciutat d’Empúries, fundada pels grecs. Hom també pot visitar ciutats interiors molt pròximes a la costa, com Girona i Figueres, que encara conserven part de la seva estructura medieval. Aquesta última és coneguda sobretot pels seus museus: el Museu de la Joguina, el Museu de l’Empordà i el Teatre-Museu Dalí, el principal centre d’atracció de la ciutat.
Amb aquests diferents punts d’interès, la Costa Brava representa, a més de Barcelona, una de les àrees més conegudes internacionalment de Catalunya.
Els Pirineus
Catalunya per la seva situació presenta una gran diversitat de paisatges i climes. Les valls pirinenques integren un conjunt de serralades amb forts desnivells i un terreny abrupte a l’extrem oriental del país des de les Nogueres fins a la Mediterrània, on hi ha també una diversitat de relleu ja que es va perdent altitud i volum progressivament a mesura que s’acosten al mar. Als Pirineus catalans, però, hom no troba en general grans valls com en altres serralades. La Cerdanya, situada a la part central dels Pirineus catalans, és un exemple de vall a Catalunya, avui un lloc cada dia més turístic.
Els Pirineus estan formats per dues unitats estructurals diferents. El Pirineu pròpiament dit, anomenat zona axial, és la part més antiga, amb un paisatge que presenta crestes, llacs i zones de boscos i prats. Al nord i al sud d’aquesta estructura hi ha el territori més nou, amb cims de fins a 2000 m d’alçària, sense vegetació, i el paisatge hi és més abrupte. Hi destaquen els cims de la Pica d’Estats, de 3141 m i el Puigmal, de 2913 m, i també els parcs naturals del Cadí-Moixeró, a la serralada del Cadí, el d’Aigüestortes, a l’Alta Ribagorça, i l’Estany de Sant Maurici, situat entre les Valls del Noguera Pallaresa i del Noguera de Ter, zones caracteritzades per l’erosió glacial que acullen animals com l’isard, la cabra salvatge, el senglar i el gall de bosc. Un dels encants de l’àrea pirinenca és la gran quantitat de petits llacs que hi ha, uns quatre-cents, la majoria dels quals estan situats a uns 2000 i 2500 metres d’altitud.
Als Pirineus catalans hom pot contemplar un paisatge autènticament alpí que ha inspirat artistes i escriptors en la creació de les seves obres, com és el cas del Canigó de Jacint Verdaguer.
Els rius
El relleu de Catalunya és el que determina la direcció dels rius, concentrats majoritàriament a la zona dels Pirineus, que juntament amb la Serralada Prelitoral divideix Catalunya en dues valls receptores. La xarxa de rius catalans pot dividir-se en tres grans grups: els que neixen als Pirineus i que s’integren a l’Ebre, aquests són el Segre, les Nogueres i el Cinca amb els seus afluents. Hi ha altres rius que també neixen als Pirineus, però que desemboquen directament a la Mediterrània, com el Llobregat, el Ter, el Fluvià i la Muga. Finalment hi ha els rius que tenen el seu origen en la Serralada Prelitoral, el Francolí, l’Anoia, el Gaià, el Besòs etc. A més cal afegir l’Ebre, riu procedent del nord d’Espanya que en el seu tram final travessa Catalunya i forma el Delta entre les comarques del Baix Ebre i el Montsià; i a la Vall d’Aran, el Garona, l’únic riu català que va a parar a l’Atlàntic. Els rius pirinencs són llargs i cabalosos ja que recullen l’aigua del desgel. En canvi, els rius amb origen a les serralades prelitorals són més curts i menys cabalosos que els anteriors i sovint tenen un caràcter torrencial.
L’Ebre neix a Fontibre, prop de Reinosa, i forma el delta de l’Ebre a l’extrem sud de Catalunya, abans de sortir al mar per la nova gola del nord de l’illa de Buda; al llarg del seu recorregut, però, s’adapta a la morfologia del territori en el seu pas per La Lora i per la Serralada Catalana i el seu cabal va augmentant progressivament a mesura que va trobant els seus afluents i va rebent les aigües pirinenques. L’Ebre s’introdueix als Països Catalans a Mequinensa. A partir d’allí rep l’aigua del Segre-Cinca del Matarranya, i la del Siurana, i en el seu transcurs va patint diversos canvis d’amplada, encara que sempre manté un cabal i una amplada importants; per això en alguna ocasió ha servit com a barrera a l’expansió militar: el 226 aC amb el Tractat de l’Ebre va ser considerat el límit de l’expansió de Roma i de Cartago a la Península Ibèrica.
El Besòs i el Llobregat són també dos rius fonamentals a Catalunya juntament amb l’Ebre. El Besòs, des del seu naixement a prop de Montmeló (Vallès Oriental) fins a la seva arribada a la Mediterrània entre Barcelona i Badalona, rep l’aigua dels seus afluents la majoria dels quals situats al Vallès i a una part d’Osona. El seu afluent principal és el Congost. En algun dels seus trams els seus cabal són utilitzats per a l’ús domèstic, industrial o per a regatge.
El Llobregat neix a Castellar de N’Hug, al Berguedà, i desemboca directament a la Mediterrània. En el seu primer tram és més estret i, a mesura que va deixant enrere la zona pirinenca i prepirinenca, va eixamplant-se i el terreny esdevé més planer, i en el seu curs final dóna lloc a la plana del Delta. En època romana era una via de comunicació entre Barcelona i la zona de muntanya catalana. La seva aigua rega les terres de Manresa i, a través d’uns canals, l’horta del Prat.
Avui alguns rius catalans es destinen a activitats de lleure que han cobrat molta importància al llarg de l’última dècada. Els rius de la part dels Pirineus Occidentals s’han convertit en una zona on, a la primavera, aprofitant el desglaç, s’hi practiquen tota mena d’esports d’aventura. Aquestes activitats han ajudat al desenvolupament d’una regió que durant l’època de calor no era gaire visitada.
El delta de L’Ebre
El delta de l’Ebre és un entrant de la costa mediterrània a la part final del riu Ebre; per tant, a l’extrem sud del país, a tocar del País Valencià. És l’accident geogràfic més singular de la Península Ibèrica, amb 30 quilòmetres d’amplària i 20 de llargària. Està format per dues badies, el port dels Alfacs i el port del Fangar, i per llacunes. En aquesta zona hi ha una gran activitat piscícola però les terres dedicades al conreu de l’arròs o de vegetals són la majoria; per aquest motiu hi ha instal·lada una important xarxa de regadiu. Les salines del Delta representen l’activitat industrial més antiga del sector. La forma del delta de l’Ebre és canviant ja que s’han produït fluctuacions, retrocessos de la terra i canvis de cabal del riu, sobretot a causa del vent i l’onatge. Al final del segle passat va instal·lar-se el far de Buda, que amb el temps s’ha convertit en un illot al qual no es pot arribar per terra a causa d’aquests canvis del territori.
El Delta constitueix una important reserva natural ja que és una zona que acull una gran varietat d’espècies d’ocells migratoris. Però la fauna que hom pot trobar en aquesta zona és molt variada i rica, i també els insectes hi tenen un paper important ja que hi ha exemples pràcticament extingits, com és el cas de la cutimanya. L’any 1983 una zona del delta de l’Ebre va ser constituïda com a espai protegit, però a partir del 1986 va ser considerada parc natural amb els estanys de les Olles, del Canall Vell, de l’Alfacada i de la Platjola, la península, el Port de Fangar i les illes de Sant Antoni i de Buda.
És una zona en la qual el turisme ha anat augmentant lentament, però que ha atret sobretot geògrafs, caçadors i pescadors. La població s’ha anat concentrant en petits nuclis agrícoles a banda i banda del Delta i al seu voltant hi ha els centres urbans d’Amposta, Sant Carles de la Ràpita, l’Aldea i l’Ampolla. Aquestes poblacions han esdevingut importants pel fet de ser ports des dels quals se sol pescar al Delta.
Barcelona
La ciutat de Barcelona s’estén entre la Mediterrània i la serra de Collserola i, alhora, és limitada pels deltes del Llobregat i del Besòs i ocupa uns 60 quilòmetres dins l’àrea del Barcelonès.
L’estructura de la ciutat es formà en diverses etapes de desenvolupament. En l’època preromana era la capital de la tribu ibèrica dels Laietans, i durant l’etapa romana va construir-se un nucli en el mont Tàber (l’actual Barri Gòtic), limitat per les muralles i organitzat al voltant d’un centre que correspon a l’actual plaça Sant Jaume. Al segle vm va ser presa pels àrabs, però després de ser recuperada la Marca Hispànica va ser convertida en comtat, va esdevenir capital de Catalunya i el centre de la Corona Catalanoaragonesa. Més endavant, al segle XIII va convertir-se en un important nucli artístic, econòmic i polític, sobretot per la seva activitat mediterrània. Però l’esplendor que es vivia va començar a disminuir amb el prestigi que va obtenir Castella després del descobriment d’Amèrica i de l’obertura de les rutes atlàntiques. Aquesta crisi va anar creixent amb l’episodi de la Guerra dels Segadors i la derrota davant Felip V en la Guerra de Successió, que va suposar la pèrdua de la llibertat i la submissió de Catalunya a l’Estat espanyol. Amb l’arribada del segle XIX va començar un altre període de creixement per a Barcelona que va culminar amb l’Exposició Universal del 1888 i l’Exposició Internacional del 1929. Aleshores ja s’havien enderrocat les muralles i es va construir una nova ciutat amb el Pla Cerdà (l’Eixample). Malgrat una molt curta etapa d’autogovern amb la Segona República, durant una gran part del segle XX el país va estar marcat per la dictadura franquista. Això va afectar directament Barcelona, ja que aquesta, fins al 1977, amb la finalització del règim dictatorial, no va poder fer el paper que li corresponia per la seva condició de capital de Catalunya.
El Barri Gòtic, que correspon al recinte medieval emmurallat i que per tant integra els monuments més emblemàtics d’aquella època, és una de les parts de Barcelona més visitades. Aquest barri, i sobretot la Rambla, esdevé la imatge més universal de Barcelona i representa el nucli de la ciutat, al final del qual es troba la façana marítima. Antigament la Rambla era una riera situada al costat de les muralles per on baixava l’aigua de la plujaen direcció al mar. Posteriorment va ser urbanitzada i des del segle XIX presenta la fesomia actual, amb un mercat, hotels, teatres i una plaça. En aquest passeig destaquen edificis com l’església de Betlem, el Palau Moja, el Palau de la Virreina i el mercat de la Boqueria.
Durant el Modernisme Barcelona va viure un moment d’esplendor; l’Eixample de Barcelona, sobretot, va veure com els seus carrers s’omplien d’edificis típicament modernistes; Gaudí n’és un dels principals protagonistes. La Casa Milà o Pedrera, la Casa Batlló, la Sagrada Família o el Parc Güell són les construccions més representatives d’aquest arquitecte i director d’aquest moviment cultural a Catalunya. Cal considerar també l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, autor de la Casa Fuster, el Palau de la Música Catalana, o la nova seu de l’Hospital de Sant Pau.
El període en què es van dur a terme més canvis urbanístics a Barcelona va ser el preolímpic, ja que es va realitzar una reforma general de la ciutat que va fer que tant Barcelona com Catalunya se situessin a un alt nivell de modernitat dins Europa. Actualment és una de les primeres destinacions europees a causa de l’impuls turístic que li va proporcionar la celebració dels Jocs Olímpics del 1992.
Amb aquest esdeveniment, a més de restaurar i reformar edificis, també se’n van construir de nous, la qual cosa ha fet de Barcelona una ciutat amb molt d’interès arquitectònic. Al llarg de la dècada dels anys noranta es va dur a terme la modernització de la ciutat, i constantment s’estan proposant projectes per fer-hi noves construccions, de nou ara amb vista al Fòrum Universal de les Cultures previst per a l’any 2004.
Girona
La capital del Gironès se situa a la confluència de quatre rius: el Ter, l’Onyar, el Güell i el Galligants, i en un pas entre les formacions muntanyoses de les Guilleries i les Gavarres.
La part alta de la ciutat correspon a l’antiga ciutat romana que estava tancada per una muralla de planta rectangular, de la qual encara es poden veure algunes restes. El carrer principal d’aquesta ciutat antiga és l’actual carrer de la Força, i la Via Augusta, situada a la part baixa de la ciutat, actualment és la rambla Verdaguer.
El 785 Carlemany va prendre la ciutat als musulmans i a partir de llavors Girona va ser integrada a l’organització política carolíngia com a comtat fronterer. A partir del 878 Guifré el Pelos va convertir el comtat de Girona en nucli central de la nova Catalunya juntament amb els comtats de Barcelona i d’Osona.
Durant l’Edat Mitjana la ciutat va desenvolupar-se i va sortir fora de les muralles amb la creació dels barris de Santa Maria, Sant Pere, Sant Feliu i Mercadal. Durant l’època gòtica el nucli de la ciutat es va desplaçar cap a la part baixa i, cap a l’últim terç del segle XIV, en temps de Pere el Cerimoniós, van ser bastides unes noves muralles que han estat posades a prova al llarg de la història moderna per una sèrie de setges: 1462-63 i 1467, Guerra Civil contra Joan II; 1640 i 1642, Guerra dels Segadors; 1675, 1683-84 i 1694, guerres contra França; 1710 i 1712, Guerra de Successió espanyola; 1808-09, setges napoleònics. Girona, a causa de la seva situació a la via principal d’accés al país, s’ha convertit en una important zona defensiva en molts conflictes bèl·lics. Per aquest motiu se l’anomena «la ciutat dels setges».
Hom pot veure la imatge de la Girona més autèntica en el seu barri vell, un espai tancat que conserva una gran quantitat de monuments medievals que ens transporta a aquell moment, amb els comerciants, el clergat i la vida de l’antic barri jueu, amb la comunitat jueva més important de tot Catalunya. La catedral gòtica, que va substituir la catedral d’estil romànic, presideix la ciutat des de la part més alta i s’hi conserva la cadira de Carlemany, cadira episcopal romànica. De la Seu romànica podem veure la torre de Carlemany del segle XI i el claustre construït al segle XII i famós per la decoració dels capitells i frisos. Sobre els pilars són representades escenes del Gènesi (Adam i Eva), de la vida de Crist i de la vida quotidiana.
Lleida
Situada al centre del Pla de Lleida, a banda i banda del riu Segre, la ciutat és la capital de la comarca. És una zona agrícola, de conreus majoritàriament de regadiu, proveïda pel Noguera Ribagorçana a través del canal de Pinyana (o Lleida). És la zona més mecanitzada dels Països Catalans.
Els orígens de Lleida es troben en un poblat situat en un turó entre el riu Segre i el Pla de Gardeny; al segle V aC els Ilergets van ocupar aquest poblat i el van fer créixer i van assolir el domini de la Vall del Segre. Durant l’època romana l’anomenada Ilerda va aconseguir el grau de municipi romà, sota el mandat d’Octavi August, cap al segle I dC, i al segle V va esdevenir Seu episcopal. Després de la dominació islàmica, Lleida va convertir-se en un punt estratègic de la frontera d’al-Andalus. De la importància de Lleida durant aquest període en tenim testimonis: encara es conserven les muralles i el castell de la Suda. L’any 1149 el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV i el comte d’Urgell Ermengol VI, al costat de templers i hospitalers i de colons catalans, van iniciar la repoblació cristiana de Lleida.
El segle XIII representa una etapa d’esplendor per a la ciutat: es va construir una nova catedral i, més endavant, la primera i única universitat de la Corona Catalanoaragonesa, l’Estudi General. Però fins a l’època napoleònica Lleida va patir una crisi econòmica deguda a la seva situació geogràfica i a la seva participació en les guerres catalanes.
Al segle XIX, amb la destrucció de les muralles, la ciutat va créixer força i va ser reformada urbanísticament, transformació que va culminar amb l’arribada del ferrocarril, i que va continuar al llarg del segle XX.
Actualment Lleida és una ciutat que ha esdevingut important pels seus prestigiosos monuments. Al vessant del turó hi ha la ciutat vella, on es troben el Castell del Rei o de la Suda, antiga fortalesa musulmana que més tard va ser la residència dels comtes de Barcelona i del rei Jaume I, i l’antiga catedral, o Seu Vella, d’inici del segle XIII dedicada a Santa Maria, que és un exemple molt valuós de transició entre el romànic i el gòtic. Durant el segle XVIII, però, es va construir una altra catedral, la catedral nova. A la part baixa de la ciutat sobresurt el Palau de la Paeria, l’Ajuntament, construït al segle XIII.
Tarragona
Tarragona, ciutat de la costa i capital de comarca i província, va ser un punt clau durant l’època de la dominació romana i avui ho és sobretot per la seva important indústria petroquímica.
La ciutat als seus inicis va ser ocupada per una tribu ibèrica, però va ser amb l’arribada dels romans que va esdevenir un nucli important, ja que va convertir-se en la base militar de la Segona Guerra Púnica contra Cartago. Fou aproximadament llavors que van construir-se les muralles que envolten la ciutat, instal·lada dalt d’un turó, i de les quals encara avui es conserva una part. Tàrraco era una via d’entrada important a la Vall de l’Ebre durant la conquesta romana d’Hispània. Quan es va crear la província Citerior, Cartago Nova va ser-ne la capital, però quan August va canviar la divisió del territori, Tàrraco va substituir-la com a capital i la zona va anomenar-se Tarraconense; aleshores va adquirir la categoria de colonia romana amb el nom de Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco. August va fer una renovado urbanística de la ciutat: es van crear dues zones separades pel circ; la part situada al turó era la zona monumental i provincial on hi havia un temple dedicat a August i altres edificis religiosos, i la part baixa era el fòrum provincial i on es realitzaven les activitats comercials i portuàries. En aquell moment Tàrraco va esdevenir centre administratiu i polític i ja no tant el militar. L’època més brillant de la ciutat va des del període d’August fins a mitjan segle m, durant la qual es van construir el circ, el teatre i l’amfiteatre (encara conservat), edificis molt preats en l’època romana.
Entre els anys 470 i 475 Tàrraco va caure a mans dels visigots, i encara que va ser un centre important, el seu poder fou superat per Barcelona. Durant la dominació islàmica la ciutat va patir un despoblament i finalment va ser reconquerida i repoblada pel comte Ramon Berenguer IV a mitjan segle XII: la ciutat va recuperar el seu poder eclesiàstic però la capital de la Corona Catalanoaragonesa era Barcelona.
El segle XIII va ser una etapa d’esplendor per a Tarragona, ja que va intervenir molt activament en la conquesta de Mallorca, va viure la construcció de la catedral i va crear-s’hi un important barri marítim. Però amb la Pesta Negra i amb el setge de Joan II la ciutat va veure com s’entrava en una profunda crisi de la qual va començar-se a recuperar al final del segle XVI. Amb la Guerra dels Segadors i després amb la Guerra de Successió, Tarragona es veia dominada pel poder borbònic, i va patir la pèrdua de la Universitat i del poder dels arquebisbes. Amb la figura dels corregidors la ciutat va veure’s privada d’una activitat mercantil que, en canvi, era important a la resta de Catalunya i, alhora, va veure’s controlada pels militars. La recuperació no va tenir lloc fins al final del segle XIX.
Avui, Tarragona és un punt molt important pel que fa a l’arqueologia, ja que encara conserva testimonis de la seva esplendorosa època romana, els més significatius dels quals són el circ, l’amfiteatre romà i les muralles que envolten la part situada al turó.
La Geografia General de Catalunya de Carreras i Candi
Francesc Carreras i Candi (1862-1937) era un advocat, historiador i polític que es va dedicar a estudiar molts àmbits, des de l’arqueologia, la recerca monumental, la divulgació periodística i l’excursionisme científic fins a la filatèlia. En política va ocupar el càrrec de president de la Joventut Conservadora i de regidor de Barcelona per la Lliga Regionalista de 1891 a 1922, des d’on va impulsar la primera publicació de documents de l’Arxiu Municipal, el Manual de novells ardits o el Dietari de l’antic consell barceloní. També va ser professor d’Història de Catalunya als Estudis Universitaris Catalans i a l’Ateneu Enciclopèdic Popular, i president de l’Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona en diverses legislatures (1928-31 i 1934-37) i va ajudar en la fundació del seu butlletí on posteriorment va publicar-hi algunes investigacions històriques. També fou nomenat vicepresident de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, cònsol de la República Dominicana des del 1900 i gerent de la Companyia per a la canalització de l’Ebre des del 1924.
Va publicar molts estudis històrics i filològics de tota mena, però la seva gran obra és La ciutat de Barcelona (1916), la primera historia de la formació urbana de la ciutat i que formava part de la Geografia General de Catalunya (1908-18), una monumental col·lecció que dirigia ell mateix i que comptava amb l’ajuda dels millors especialistes de l’època (Cels Gomis, Morera i Llauradó, Ceferí Rocafort, Botet i Sisó, Vidal, Font i Safué, Cadevall, Bofill, Faura, Sanpere i Miquel, Rahola, Maspons i Camarasa, Estasén, etc. ), equip que va tenir continuïtat amb la publicació de la història del País Valencià, el País Basc i Galícia. També va escriure El folklore y costumbres de España el 1933. Amb el pseudònim de Cèsar Cardiran va participar en revistes i diaris com La Il·lustració Catalana, Revista Mercedaria, Las Noticias i la Vanguardia.
També va tenir un paper important en el camp de la filatèlia. Sobre aquest tema va publicar diversos articles i va ser membre d’institucions dedicades al seu estudi. A més de la seva gran obra també va publicar-ne d’altres: Pere Joan Ferrer, militar i senyor del Maresme (1892), Notas históricas de Sarrià (1897), Narraciones montserratinas (1911), i l’obra pòstuma Cataluña ilustrada (1940).