De la mateixa manera que hi ha dates que representen uns fets històrics importants per a la història i per a la memòria d’un país, hi ha també llocs i espais que són símbols d’una memòria col·lectiva, tinguin o no la categoria de patrimoni. Qualsevol lloc pot esdevenir emblemàtic des del punt de vista de la identitat com a poble, des d’un palau, reflex de tot un conjunt de fets transcendentals (tant si es tracta d’una residència reial com de la seu d’una institució de govern), fins a un cementiri, que en el cas que ens ocupa és un dels símbols quotidians de la lluita per la nacionalitat i l’autogovern catalans.
El present capítol, doncs, unifica i posa en una mateixa «categoria simbòlica» els palaus, els monestirs (símbols de cultura, de peregrinació i en el cas de Catalunya de tot un període de formació nacional), els espais de música i els llocs de martiri, com l’amfiteatre tarragoní o el cementiri de Monjuïc. Ja sigui per motius polítics, econòmics, socials, culturals o religiosos, tots els espais que es descriuen a continuació han estat escenari de fets que avui es consideren representatius de la història de Catalunya.
L’amfiteatre de Tarragona
Tarragona, situada a la costa sud de Catalunya, al Tarragonès, va ser el centre de poder de les terres catalanes durant l’època romana. La seva condició de capital de la província de la Tarraconense va fer que es bastís una ciutat monumental, en la qual tenien lloc els actes més importants de la vida pública romana. Tàrraco era el principal punt de trobada de polítics, comerciants, militars i, més tard, d’eclesiàstics.
És l’única ciutat catalana que, com tots els nuclis urbans romans d’una certa categoria i envergadura, presenta els tres edificis que els romans crearen amb una funció plenament lúdica: el circ, l’amfiteatre i el teatre. Fora del recinte murallat, aprofitant un desnivell rocós d’origen natural, al començament del segle ii hom va costejar la construcció de l’amfiteatre, que esdevindria un dels més importants de la Hispània romana.
De forma el·líptica, l’edifici es destinava a les lluites de gladiadors i d’animals. Presentava tres nivells de graderies o cavea a l’entorn de l’arena, que era l’espai on es desenvolupava l’espectacle, acompanyat de complexos mecanismes escenogràfics que es podien amagar en les fosses transversals que encara avui la travessen. Sota les grades hi havia nombrosos espais per a serveis i manteniment: passadissos i portes d’accés a la cavea, gàbies per als animals, espais de vestuari o, fins i tot, una petita capella dedicada a la deessa Nèmesis. A Catalunya només es conserven els amfiteatres de Tarragona i d’Empúries.
L’any 257 el bisbe Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi foren martiritzats i morts a l’amfiteatre. En record seu i del seu martiri, al segle VI s’aixecà, en aquest mateix lloc i en l’espai de l’arena, una basílica amb absis en forma d’arc de ferradura, per a la construcció de la qual es van reaprofitar elements de l’amfiteatre. Més endavant, al segle XII, fou substituïda per una església romànica de planta de creu llatina, dedicada a la Mare de Déu del Miracle.
A partir del segle V, sota el regnat dels visigots, Tarragona va començar a perdre la capitalitat geogràfica i territorial que havia tingut des de la seva fundació, a favor de Barcelona. L’amfiteatre és, però, el millor testimoni d’aquests segles d’esplendor política, militar i religiosa de la ciutat, que d’alguna manera hom pot considerar com la primera capital catalana.
Ripoll
El monestir benedictí de Santa Maria de Ripoll se situa al nucli urbà de la ciutat de Ripoll. La llegenda diu que el monestir va ser fundat per Guifré el Pelos; la documentació, d’altra banda, assegura que l’església fou consagrada el 888. Però les primeres informacions precises que hom té sobre l’arquitectura i la decoració de l’església monàstica són del 977, data de la tercera consagració. En aquell moment sembla que el temple ja tenia cinc naus, s’adornava amb capitells del tipus anomenat califal i, encara que la documentació no ho esmenta, també amb pintures murals.
El 15 de gener de 1032 el bisbe Òliba consagrava una nova basílica, transformada a partir de les estructures anteriors, que presentava set absis i un creuer a la manera constantiniana. Molt probablement, però, i tal com constatà Josep Puig i Cadafalch, l’església que avui imaginem seria pràcticament d’època olibana, sense reaprofitaments. Poc més d’un segle més tard, durant la segona meitat del segle XII, el monestir de Ripoll conegué un altre moment de prosperitat econòmica i es construí la galeria septentrional del claustre actual, un baldaquí monumental per a l’altar, la volta de canó de la basílica que substituïa l’anterior, de fusta, i la portada monumental, en la qual els artistes van saber expressar amb imatges concretes la visió d’una teofania triomfal romànica. Paral·lelament, sembla que l’església s’ornà amb pintures murals i un paviment musiu en el presbiteri.
La magnífica portada de la basílica s’obre, aixoplugada en un atri, a la façana de ponent. Ha estat considerada com l’exemple més monumental conservat a Catalunya entre les portades esculpides que es construïren durant el segle XII, juntament amb la de Sant Pere de Vic i la de Sant Pere de Rodes, totes dues avui desaparegudes.
Poblet
La fundació d’un monestir al segle XII tenia un objectiu molt clar: la conquesta i repoblació del territori. Les terres conquerides als àrabs necessitaven de nous pobladors que les «santifiquessin» i els treguessin profit. En aquest marc es va fundar cap al 1153 el monestir de Santa Maria de Poblet, a recer de la donació concedida a l’abadia de Fontfreda, al Llenguadoc, per part del comte Ramon Berenguer IV. Uns anys més tard es va iniciar la reconstrucció de l’edifici, de manera que cap al 1200 sembla que el temple major ja estava acabat i la resta del conjunt planificat i en bona part bastit. Així mateix, probablement l’hospital dels pobres, que al segle XIII seria substituït, també estava força avançat. El claustre es va construir més tard, cap a mitjan segle xm, seguint la disposició que definien les dependències ja acabades. També es van fer les estances dels conversos i dels monjos.
El monestir va haver de ser abandonat a causa de la desamortització eclesiàstica al principi del segle XIX. Aquest fet va provocar la degradació i destrucció d’algunes parts de l’edifici. L’any 1940 es van iniciar les obres de recuperació del monestir i un grup de monjos cistercencs van tornar a habitar-lo. A partir d’aquest moment es va convertir en un conjunt monumental obert a la visita.
L’estructuració de tots els diferents cossos arquitectònics del monestir segueix les directrius plantejades per l’orde del Císter, que preconitzen la relació orgànica entre les distintes dependències, la nuesa decorativa i l’austeritat de la construcció mateixa. Hom pot dir doncs que els monestirs cistercencs es construïen pensant sobretot en la seva funcionalitat com a espai de vida d’una comunitat. L’església major de Poblet, però, s’allunya del model i, malgrat que segueix la planta de creu llatina, projecta un absis amb deambulatori i les cinc capelles radials que sobresurten a l’exterior. La sala capitular, espai de reunió i de presa de decisions del cenobi, i la sala dels monjos, totes dues construïdes a mitjan segle xm, es cobreixen amb volta de creueria que neix dels pilars col·locats al centre de la sala. Aquesta solució aconsegueix reduir l’arquitectura a formes netes i refinades.
Durant l’època gòtica el monestir de Poblet va rebre molt directament el suport i el patrocini reials, i es va convertir en el panteó de la Corona. Aquest fet és el que avui caracteritza el monestir cistercenc. En el bastiment dels sepulcres dels reis catalans, situats als costats del creuer, hi van col·laborar dos grans mestres de la plàstica gòtica: el Mestre Aloi i Jaume Cascalls. A Poblet foren enterrats el rei Jaume I el Conqueridor, el rei Alfons II el Cast, el rei Pere IV el Cerimoniós i les seves mullers Maria de Navarra, Leonor de Portugal i Leonor de Sicília, el rei Joan I i les seves dues mullers, Marta d’Armagnac i Viola de Bar, el rei Ferran d’Antequera, el sepulcre del qual és obra de P. Oller, i el rei Joan II i la seva segona muller Joana Enríquez.
Els monestirs medievals, especialment els cistercencs, van significar per a Catalunya una de les cèl·lules de repoblació i d’explotació agrícola més importants, al compàs del procés de poblament de la Catalunya Nova i l’expansió territorial i militar enfront de l’islam.
El Saló del Tinell
El Saló del Tinell o Cambra de Parament del Palau Reial Major de Barcelona és un gran saló que es va construir al segle XIV per a la realització d’actes socials, lúdics i de representació de la cort catalana. L’edifici del Palau, que té el seu origen en època comtal, va viure el seu moment d’esplendor en època gòtica, quan els diferents reis de la Corona d’Aragó van anar reformant-lo i engrandint-lo progressivament. Està situat a la part més antiga de la ciutat, delimitat per les antigues muralles romanes tardanes.
La paraula «tinell» prové de l’ús mateix de la sala. Segons la documenció, un tinell era un moble luxós on els grans senyors exposaven les seves millors vaixelles i les viandes per a les recepcions i actes socials. La sala on es guardava aquest moble va rebre en ocasions el mateix nom, com en aquest cas.
D’altra banda, en la sala major del Palau Reial també es van fer d’altres actes de caràcter solemne, com ara l’habilitació com a capella ardent del rei Joan II i del seu fill, el príncep Carles de Viana.
El rei Pere III va encarregar al mestre d’obra Guillem Carbonell la demolició de les estances que hi havia en aquesta part del palau per reconvertir-la en un gran saló cortesà. L’any 1359 es van iniciar les obres, que es van perllongar fins al 1362. Per a la decoració del sostre, avui perduda, es va contractar el pintor Jaume Desfeu.
Amb la unificació dels regnes d’Espanya, el Palau Reial de Barcelona va caure en mans de la Inquisició i després va ser ocupat per l’orde de les monges clarisses, que va reconvertir aquest saló en la seva església amb un gran revestiment barroc.
L’any 1937 es va redescobrir el Saló quan la comunitat clarissa va abandonar el palau i es van desmuntar les estructures afegides, recuperant així la magnificència tants segles amagada, i El Saló del Tinell és una gran estança de planta rectangular, de 17 metres d’amplària per 33, 5 de llargària. Es cobreix amb sis magnífics arcs de diafragma de mig punt que en els extrems s’uneixen per voltes. Aquests arcs sostenen un embigat de fusta. Per tal de contrarrestar la gran força d’aquests arcs, es van haver de construir robustos contraforts que donen a l’exterior i a l’interior, amagats darrere un mur que corregia la forma irregular i esbiaixada de l’espai anterior. En aquesta paret antiga hi havia les pintures murals que narren la conquesta de Mallorca, un fragment de les quals s’exposa avui al Saló del Tinell, i que s’han datat cap al 1300. Per a la il·luminació de la sala es van obrir grans finestres coronelles i òculs a la part superior, d’una gran majestuositat. D’altra banda, encara avui són visibles els testimonis de l’ús anterior d’aquesta zona del palau com a estances privades, com ho demostren les finestres tapiades del segle XI.
El Saló del Tinell és avui un dels espais més emblemàtics de Barcelona. Les guies i els estudis del segle XIX dedicats a la ciutat el descrivien com un dels salons més bells que hi havia hagut en el Palau. No en va, és considerat una de les millors representacions de l’arquitectura gòtica civil catalana, caracteritzada per l’ús de formes austeres i solucions tècniques senzilles com els murs llisos, els arcs diafragma de mig punt o el sostre de fusta pla.
El Saló de Cent
L’esplendor de les ciutats a l’època gòtica va esperonar la creació d’organismes de govern: els consells ciutadans. Barcelona va ser una de les primeres ciutats catalanes a formar un consell en el qual es representava tota la societat: l’aristocràcia, el clergat i, per primer cop, els ciutadans. Aquesta institució, formada per cent consellers representants d’aquestes tres mans es va nomenar el Consell dels Cent Jurats o Assemblea General, i s’instituïa el 1265 a partir dels privilegis atorgats pel rei Jaume I. Un segle més tard, el 1369, la institució va encarregar al mestre d’obres de la ciutat, Pere Llobet, la construcció d’un saló que actués de seu permanent, en el solar d’una antiga casa enderrocada. El rei Pere III va celebrar a l’edifici el primer Consell de Cent Jurat el dia 13 d’agost de 1373.
L’edifici tenia planta rectangular i es cobria amb un sostre pla de tres trams de bigues separats per dos grans arcs de diafragma. A la part alta, una gran rosassa i tres petits rosetons il·luminaven l’estança. En un dels seus costats, i tancant un pati gòtic amb tarongers, hi havia un altre edifici que allotjava el Consell dels Trenta o Assemblea Restringida, l’Escrivania del Racional, que feia funcions administratives, i el Consell Executiu. L’estança estava presidida per una imatge de pedra de la Mare de Déu acompanyada de santa Eulàlia i sant Andreu. Entre el 1371 i el 1372 els pintors Guillem Ferrer, Bartomeu Soler, Jaume Canalies, Berenguer Llopard i Francesc Jordi van realitzar-hi les pintures murals.
D’entre les reformes habituals que el Saló sofrí al llarg dels anys, cal destacar les del segle xvn, que van condicionar l’espai segons la moda barroca, i les obres que es van haver de fer després que l’any 1842 el bombardeig llançat pel general Espartero sobre la ciutat provoqués importants destrosses. Val a dir, també, que després del 1714, i amb el Decret de Nova Planta, la Casa de la Ciutat va quedar pràcticament buida. Tot i així, l’any 1888 l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner refeia la pintura del sostre i l’estructura de suport del Saló.
L’aspecte que avui es pot contemplar, però, es deu a la reforma de principi del segle XX (1914-25), quan, després de l’engrandiment de la ciutat amb l’annexió de municipis, es van realitzar l’estrada i el cadirat neogòtics, les pintures del sostre i el retaule d’alabastre encarregat a l’escultor Enric Montserdà Vidal. El retaule representa un escut custodiat per dos macers i mostra les figures del conseller Joan Fiveller, sant Andreu, la Mare de Déu de la Mercè, santa Eulàlia, els Llibres de Privilegis i el conseller Rafael Casanova, artífex de la defensa de la ciutat davant el setge de Felip V. Els murs estan decorats amb tapissos que mostren els escuts dels antics municipis agregats, i al paviment i als llums hi ha motius relacionats amb els gremis, la ciutat i la Corona d’Aragó.
El Saló de Cent simbolitza la introducció de la societat civil en els òrgans de govern de la Corona. Des del segle XIII, el Consell de Cent de Barcelona ha estat la institució que ha decidit el desenvolupament de la ciutat. Encara avui, és el principal espai de presentació i representació de Barcelona.
El Palau de la Generalitat
El Palau de la Generalitat és la seu del president de Catalunya i és cèlebre pel seu pati interior alçat dels tarongers. L’inici de la construcció del Palau de la Generalitat es remunta al segle XV. La façana actual forma part dels treballs de prolongació cap al nord que al final del segle XVI es van encarregar a Pere Blai, per tal de fer arribar l’edifici fins al carrer de Sant Sever. El nou cos que es va afegir havia d’albergar una monumental capella dedicada a sant Jordi. La façana que es va fer, però, amaga la funció religiosa d’aquesta part de l’edifici.
Concebuda com el frontis d’un palau, la façana es distribueix en tres cossos verticals. El central és més ampli i està flanquejat per dos d’angulars, més estrets i poc sortints. Aquests elements laterals són definits en el pla vertical per una parella de pilastres corínties que, aparentment, actuen com a únics elements sostenidors de l’entaulament. També les trobem en les façanes laterals que donen als carrers del Bisbe i de Sant Honorat.
Quant a l’alçat, es plantegen quatre nivells horitzontals ben diferenciats, tant estructuralment com visualment. En el pla vertical, l’eix central de simetria no és tan clar, tot i estar marcat per la porta principal, per una fornícula a la primera planta i per la cúpula del terrat. Malgrat això, l’eix de simetria es trenca al segon pis i a l’entaulament.
El basament, elaborat amb la tècnica de l’encoixinat pla, té sis petites finestres quadrades a banda i banda de la porta principal. Aquesta és d’arc de mig punt i està flanquejada per parelles de columnes amb peanyes i amb sengles capitells dòrics que sostenen un fris clàssic. Tots aquests elements confereixen a la porta un caràcter d’arc triomfal. La planta principal es defineix mitjançant una tira ressaltada, de pedra de color més clar? sobre la qual es recolzen les quatre pilastres que delimiten els cossos laterals i que apareixen rematades per capitells corintis. S’obren vuit finestres que alternen cobertes amb frontons triangulars i corbats. La planta segona també està marcada per una tira horitzontal que recorre la façana per sota dels ampits de vuit finestres altre cop quadrades.
Finalment, l’entaulament pren forma de fris no decorat però amb vuit obertures de respiració, de les quals les quatre centrals, les que es corresponen amb la cúpula de la capella, són fictícies i només s’han assenyalat per no trencar l’ordenació de la façana. Una cornisa amb mascarons i una balustrada tanquen l’edifici.
Tant l’estructura compositiva de l’edifici com el contrast cromàtic dels materials constructius emprats revelen el bon coneixement que Pere Blai tenia dels palaus romans com el Senat capitolí de Miquel Àngel o el Palau Farnese de Rafael.
Pere Blai s’ha considerat, juntament amb Jaume Amigó, l’introductor a Catalunya de l’arquitectura classicista renaixentista d’inspiració grecoromana. En aquest sentit, la façana del Palau de la Generalitat esdevé la primera gran façana renaixentista de l’arquitectura civil a Catalunya i el seu principal testimoni a la Ciutat Comtal. Al llarg de la història de l’art català, s’ha convertit en el símbol de l’adopció, i fins i tot es podria dir de l’assumpció, del sistema classicista entre els arquitectes catalans.
Montserrat
El monestir de Santa Maria de Montserrat i el santuari de la Mare de Déu de Montserrat estan situats al vessant de la muntanya que porta el mateix nom, famosa per la seva forma irregular que han causat els diversos agents atmosfèrics. El terme Montserrat significa muntanya serrada, i realment sembla que algú hagi serrat i modelat la muntanya.
Cap a l’any 1025 l’abat Oliba, abat de Ripoll, va fundar el monestir de Santa Maria; alguns monjos benedictins de Ripoll van establir-s’hi. En un principi Montserrat va estar supeditat a Ripoll, però a partir del segle XIII van començar els primers intents per independitzar-se’n i a poc a poc anà guanyant privilegis. L’any 1410 va assolir la independència després de moltes tensions, però al final del segle XV Ferran el Catòlic va annexionar-lo al de Sant Benet el Reial, a Valladolid. Pocs anys després Montserrat va aconseguir finalment la independència definitiva.
El 1862 va alçar-se la construcció que hom pot veure avui ja que el monestir va ser atacat en les diverses cremes de convents de mitjan segle XIX.
Durant la Guerra Civil la comunitat es va dispersar, però poc després la vida monàstica va reiniciar-se. Aureli M. Escarré, nomenat abat de Montserrat, va fer una tasca essencial de reconstrucció espiritual i cultural al monestir i va ser qui va lluitar per l’entronització de la Verge que va tenir lloc l’any 1947. Fou aleshores que va ser proclamada patrona de Catalunya.
Les edificacions es van aixecar en diferents èpoques, per tant són molt irregulars, però la part més important és la de la basílica i el monestir. Es conserven dues ales del claustre gòtic que van construir Jaume Alfons i Pere Basset el 1476 però la façana principal, de Joan Rebull, data del 1939. Encara es conserven també la portada romànica de l’antiga església del segle xn, els sepulcres del segle XVI de Bernat Vilamarí i de Joan d’Aragó, i les escultures d’artistes com Frederic Mares i Josep Clara, entre d’altres. La basílica, del 1592, va ser construïda per l’abat Bartomeu Garriga, però la façana principal va haver de ser restituïda després de la Guerra del Francès. La nau central consta de capelles a cada costat i està decorada amb escultures dels quatre profetes majors de Joan Llimona. Al costat de l’absis, construït al segle XIX per Villar i Carmona i amb la participació de Gaudí, en una altra cambra hi ha el tron de la Mare de Déu, del 1947. S’anomena Moreneta a causa del color fosc de la seva pell. Aquesta imatge és una talla romànica policromada del final del segle XII o principi del XIII. Puig i Cadafalch va intervenir en la construcció del claustre neoromànic de dos pisos i també va restaurar el refetor del segle XVII.
íntimament lligada amb la façana de Ripoll, la portalada de Santa Maria de Montserrat va ser muntada en el lloc on es veu avui segons el projecte de Puig i Cadafalch. Afegida, com a Ripoll, a l’església del segle XI, la façana romànica de Montserrat data del darrer quart del segle xn. La iconografia, ben refinada, oposa l’Antic i el Nou Testament, amb Samsó i Eva d’una banda i Maria i la vida de Jesús de l’altra.
Per entendre l’art gòtic del monestir, s’ha de recórrer als sepulcres, als gravats anteriors a les restauracions, als vestigis dels claustres conservats i a la producció dels il·luminadors de manuscrits de l’escriptori del monestir. La façana de la basílica, concebuda durant el segle XVI amb escultures del segle xvm, il·lustra aquest període intermedi de l’art català.
A partir de la segona meitat del segle XIX, per tant, els projectes i les obres de restauració van tenir una història ben apassionant amb la intervenció de noms tan prestigiosos com el de Josep Oriol Mestres (1815-1895), l’autor (en col·laboració amb d’altres) del Liceu i de la nova façana de la catedral de Barcelona; Francesc de P. del Villar (1828-1903), autor del primer projecte i de la cripta de la Sagrada Família; Torras Guardiola; el mateix Gaudí; el fill de Villar (1860-1926); Puig i Cadafalch, i Francesc Folguera. Sobretot destaca l’obra decorativa de Josep Obiols (1944-1957). La volta de sagristia, amb una disposició inspirada en la Capella Sixtina, el refetor, el cambril, la sala abacial i els accessos al cambril donen fe d’una etapa artística molt interessant tant en l’àmbit estilístic com iconogràfic.
Un element també essencial de Montserrat és la seva escolania, que ja apareix documentada al segle XIII i que encara continua avui. És una institució de caire religiós i musical que formen joves cantants dedicats a la Mare de Déu.
La biblioteca està formada per un fons d’un 250 000 volums de molt valor, entre els quals sobresurt el Llibre Vermell de Montserrat. A més, hom també hi pot trobar peces molt interessants a la pinacoteca i al museu. La pinacoteca conté uns dos-cents quadres, entre els quals de Zurbarán, Caravaggio, Andrea de Salerno, Van Loo, Jacint Rigau o De Bless, i el museu conté peces d’orfebreria i el Museu de l’Orient Bíblic. Darrere el monestir hi ha la capella romànica del Sant Iscle del segle xn, una creu gòtica i una escultura de Manolo Hugué. Al costat del santuari hi ha el Camí del Via Crucis, amb escultures de Margarida Sans i Jordi, Francesc Juventeny i Domènec Fita, i el Camí de la Cova, on se situen les representacions dels quinze misteris del rosari realitzades per Gaudí, Puig i Cadafalch, Josep Llimona o els germans Vallmitjana. També hi ha capelles construïdes més recentment: la de Sant Miquel (1870), Sant Jeroni (1891), Sant Joan (1899) i la Soledat (1916), que té pintures de Darius Vilàs i J. Llimona. En aquest complex també hi ha serveis com botigues de records, botigues de queviures, restaurants, oficines de correus i de telèfons, apartaments o càmping.
Amb la proclamació de la Verge de Montserrat com a patrona de Catalunya l’any 1947, Montserrat no esdevingué només un símbol religiós sinó un símbol del catalanisme, ja que sovint ha estat l’escenari de reivindicacions i mostres de patriotisme català. En aquell moment Montserrat es convertí en un lloc clau en el debat sobre l’art religiós a Catalunya. Potser s’ha negligit la transcendència de la feina artística que s’hi va fer, per dues raons: d’una banda, pel pes del règim franquista, que caldrà investigar fins a quin punt va influenciar en la nova façana de l’arquitecte Folguera (1891-1960); de l’altra, per la manera com s’han sublimat els moviments pictòrics de final dels anys quaranta que sovint es resumeixen evocant la formació de Dau al Set el 1948.
Però s’ha parlat molt d’espiritualitat, de catalanisme i d’història, però poc del que Montserrat ha representat en el camp de la renovació de l’art religiós a Catalunya. Montserrat ha estat inspirador d’artistes i també un centre de creació; però hi ha molt poca presència de l’art creat en aquest indret al llarg dels segles en les històries de l’Art Català, i avui Montserrat no té el mateix prestigi que Ripoll per l’art romànic ni de Poblet o Santes Creus pel gòtic, i fins i tot tampoc no es destaca la contribució de Montserrat a la història artística de Catalunya durant el segle XX. Avui, però, és interessant per a l’art romànic la notícia que la imatge de la Mare de Déu de Montserrat no era negra quan va ser feta.
El Gran Teatre del Liceu
A mitjan segle XIX a les ciutats de Catalunya es van començar a alçar teatres que seguien el model italià, a mesura que la societat burgesa s’anava consolidant. Hi ha qui considera, fins i tot, que en aquell moment els teatres van arribar a representar un paper similar al que havien fet les grans catedrals durant l’Edat Mitjana. Precisament, el procés de desamortització eclesiàstica va afavorir l’obtenció de grans espais dins la ciutat per a la construcció d’aquests recintes. Barcelona també va construir el seu gran teatre, el Liceu, que aviat esdevingué un símbol de la ciutat i de la seva burgesia, la qual exercí un important paper de mecenatge en els camps de l’espectacle i de l’arquitectura.
El Gran Teatre del Liceu es va construir en els terrenys de l’antic convent dels Trinitaris Descalços a la Rambla de Barcelona. Les temporades teatrals organitzades pel Liceo de Montesión van ser el precedent del nou teatre. El seu emplaçament el situava molt a prop del Teatre Principal, amb el qual, des d’un bon principi va establir una rivalitat que, més enllà dels aspectes teatrals, esdevindria política i social. Així, els liceístas simbolitzaven la posició més d’esquerres de l’època davant l’actitud més conservadora del públic habitual del Principal, anomenats els cruzados.
El concurs per a l’adjudicació de l’obra el va guanyar l’any 1845 Miquel Garriga i Roca; el projecte concebia un gran coliseu amb cinc amfiteatres i amb una capacitat per a 4000 espectadors. Però qui realment va dirigir els treballs fou Joaquim de Gispert, que va modificar el traçat projectat per a la façana i va encarregar nous dissenys a l’arquitecte francès M. Viguier. El decorativisme del nou projecte no va agradar a una societat que defensava el neoclassicisme de l’arquitectura oficial del moment.
Així, el Teatre del Liceu fou fruit dels diversos moments artístics de la Barcelona vuitcentista. Pocs anys després de la inauguració, el 1861, un incendi iniciat al taller de sastreria afectà gairebé la totalitat de la sala i de l’escenari, que un any després havia remodelat Josep Oriol Mestres. Llavors es va aprofitar per fer una gran intervenció decorativa a la sala principal que escaigués a la magnificència i el simbolisme que tenia ja el teatre. Josep Maria Mirabent va dirigir els millors artistes del moment per a la realització del sostre, en el qual diversos tondi amb escenes al·lusives a motius teatrals es disposaven en cercle al voltant d’un punt central. El conjunt era completat amb una rica i variada gamma de motius geomètrics i vegetals i amb retrats de músics i poetes que arrodonien els vuit medallons.
Vint anys més tard es va encarregar a Pere Falqués el recondicionament de l’espai. Aquest va delegar a Marià Carreras un nou disseny per al sostre, afegint unes motllures daurades que aportaven més sumptuositat al conjunt. A l’inici del segle XX, Salvador Vinyals, J. F. Chia i Emili Saumell van eliminar els retrats de músics i poetes que acompanyaven els medallons.
L’any 1991 un altre incendi va destruir pràcticament la totalitat de l’edifici, sobretot l’emblemàtica sala de concerts. El 1999 es va inaugurar el nou teatre, fet a semblança de l’anterior, però amb intervencions puntuals d’artistes contemporanis que són les que realment han atorgat al nou Liceu un valor més enllà de la simple mimesi d’una obra ja perduda.
El Gran Teatre del Liceu, un dels edificis més plenament integrats en la fesomia urbana i social de la ciutat, representa l’esplendor de la Barcelona burgesa vuitcentista. Les seves vivències històriques traspassen els murs del teatre i conformen una llegenda que engloba tota la ciutat.
El Palau de la Música Catalana
Pels volts del 1900, Barcelona vivia un moment d’expansió i renovació urbanística. Les muralles feia una cinquantena d’anys que havien estat enderrocades i la ciutat tenia molt terreny per créixer; d’altra banda, el nucli antic demanava una intensa reforma per aconseguir l’aspecte d’una ciutat moderna i puntera. En aquest context, l’Orfeó Català va decidir de construir una nova seu en el que encara era la part antiga de la ciutat (pocs anys després s’obriria la Via Laietana) i va encarregar el projecte al que llavors era un dels arquitectes catalans més prestigiosos i apreciats per la classe burgesa: Lluís Domènech i Montaner.
L’edifici es va començar a construir el 1905 en el solar que havien ocupat els claustres renaixentistes del Convent dels Mínims i en tan sols tres anys es van cloure les obres. Als anys 1982-90 es va realitzar una important reforma i ampliació del Palau dirigida per Òscar Tusquets, destinada a facilitar l’accés als concerts i les activitats pròpies de la institució. Actualment ha començat una nova campanya d’obres lligades a l’entorn.
Domènech i Montaner va projectar un edifici que recorda en planta les construccions religioses medievals que ell tan bé coneixia i admirava. Així, l’estructura s’acosta a la d’una nau basilical de tres naus, amb cripta (la sala d’assaigs) coberta amb volta de maó de pla que evoca una nerviació de creueria, els nervis de la qual són dibuixats per fileres de ceràmica vidriada. Les llotges de la sala recorden el trifori i l’escenari el presbiteri, separat de la nau-platea per un arc triomfal, a manera d’un iconòstasi. L’espai que correspondria al cimbori es desenvolupa com una gran claraboia de forma cupular invertida, de vitrall, que va ser realitzada per Rigalt i Granell. Algunes columnes interiors i exteriors, d’altra banda, estan cobertes amb mosaics, a la manera bizantina. Els capitells recorden els dels palaus medievals de l’antiga república veneciana, i les voltes en ventalls que sostenen el sostre s’inspiren en les formes del decorated english gothic.
La claraboia de la sala centra tota una gran decoració del sostre resolta amb ceràmiques de vius colors que repeteixen motius florals. Les tribunes corresponents a cada un dels dos pisos sobresurten per la no utilització de cap tipus d’element de suport. Els murs s’alleugereixen amb la col·locació d’amplis finestrals translúcids. A l’arc triomfal que precedeix l’escenari es desenvolupa una esplendorosa escultura ornamental, obra de Pau Gargallo, que palesa les grans tendències de la institució mateixa: la música catalana i la música clàssica de tot el món, representades pels bustos d’Anselm Clavé i Beethoven. L’hemicicle de l’escenari, amb una boca d’onze metres d’amplària per més de set de profunditat, és presidit per un orgue i un escut de Catalunya en mosaic. Als seus costats es despleguen divuit muses o fades amb instruments musicals i garlandes que combinen el treball ceràmic de Lluís Bru amb l’escultura d’Eusebi Arnau.
A l’exterior, també es tradueix una certa similitud amb el temple cristià, sobretot en la doble façana i les grans vidrieres dels murs laterals. La utilització del maó vist alhora com a element constructiu i decoratiu és un tret molt característic del moviment modernista català i, especialment, de Domènech i Montaner. Al costat d’aquest material revaloritzat, es combinen tot un conjunt de tècniques i materials que ofereixen a la façana un extraordinari decorativisme cromàtic, formal i de textures. D’aquest exterior sobresurt el xamfrà que uneix totes dues façanes, dibuixant un angle arrodonit decorat per un grup escultòric que va realitzar Miquel Blay que compon una al·legoria a la música popular catalana; és un relleu de cinc metres d’alt i molt important per la riquesa de les seves textures i els detalls, anomenat La Cançó Popular que representa una de les peces més genuïnament modernistes de l’escultor. El mosaic amb l’escut del palau que corona aquesta cantonada és obra de Lluís Bru. Aquest homenatge a la música es clou amb bustos dels compositors més importants, que s’han atribuït a l’escultor Eusebi Arnau.
El Palau de la Música Catalana ha estat considerat un símbol perfecte del Modernisme català. Hom hi troba totes les formes, tots els motius i tot l’eclecticisme tècnic i de materials que van caracteritzar el moviment, alhora que esdevé un símbol de la societat civil catalana i del paper de l’associacionisme dels segles XIX i XX en la recuperació dels signes d’identitat nacional.
El Palau Nacional de Montjuïc
Per a la realització de l’Exposició Internacional de Barcelona es va decidir urbanitzar la muntanya de Montjuïc i es van triar tres arquitectes perquè s’encarreguessin de la planificació urbanística dels diversos sectors que tindria la mostra. Així, Puig i Cadafalch i Guillem Busquets es responsabilitzaven de la part baixa, Domènech i Montaner i Manuel Vega March de la part alta, i Enric Sagnier i August Font de la façana marítima. Puig i Cadafalch va proposar la construcció d’un gran palau central en la part més elevada, que havia d’acollir l’Exposició d’Indústries Elèctriques, i que tancava d’una manera monumental el gran passeig central.
L’any 1925 es va convocar el concurs per construir aquest palau i es va seleccionar el projecte presentat pels arquitectes Eugeni P. Cendoya i Enric Catà. El monument va estar a punt per al 1929.
Un cop acabat el certamen, el palau central és una de les poques estructures que es va mantenir. L’any 1934 el Palau es va convertir en la seu del Museu d’Art de Catalunya, creat amb part de la col·lecció que des del 1915 s’havia exposat a l’edifici de l’antic Arsenal de la Ciutadella, formant el Museu d’Art i d’Arqueologia, i que es convertia en la seu del Parlament català.
El Palau Nacional de Montjuïc és considerat una de les obres més representatives de l’anomenat monumentalisme eclèctic, que utilitza solucions neoclàssiques i barroques per dotar l’arquitectura d’un caràcter sumptuós i monumental. És però un monument alhora admirat i odiat pels barcelonins. Malgrat haver estat concebut com una edificació efímera, ha estat precisament aquest monumentalisme, que dignificava una zona de la ciutat fins llavors degradada, el que l’ha salvat de la desaparició. Amb el temps, el Palau Nacional, com a seu del Museu Nacional d’Art de Catalunya, ha esdevingut un dels símbols de la ciutat i, junt amb la Font Màgica, és l’emblema indiscutible de la muntanya de Montjuïc.
El cementiri de Montjuïc
Al final del segle XIX, amb el creixement progressiu de Barcelona va esdevenir necessària la construcció d’un nou cementiri, a més del que ja hi havia, el del Poblenou. Aquest cementiri, que entrà en funcionament l’any 1883, es va ubicar a la muntanya de Montjuïc i va ser anomenat de moltes maneres: cementiri Nou, cementiri de Montjuïc o cementiri del sud-oest. El projecte va ser dut a terme per l’arquitecte municipal Leandre Albareda, que va crear una ciutat en miniatura organitzada com a tal, amb avingudes amb arbres i amb àrees socialment diferenciades. Els membres de les famílies burgeses eren enterrats en luxoses tombes i panteons dissenyats pels mateixos personatges que també els construïen els seus habitatges a l’Eixample. Per això en aquest cementiri hom troba obres de molt valor projectades pels millors artistes del moment, com els escultors Enric Clarasó, Josep Llimona, Rossend Nobas, Rafael Atché, Manuel Fuxà, Josep Campeny i Josep Clarà; o com les obres dels arquitectes Leandre Albareda (panteó Coromin, 1905), Josep Vilaseca (panteó Batlló, 1885), Antoni M. Gallissà (panteó La Riva, 1891), Josep Puig i Cadafalch (panteons Terrades, dels barons de Quadras, Macià, 1917 i Damm, 1897) i Josep M. Jujol (làpides Gilbert-Romeu, 1910, Planells, 1916, i Sant Salvador, 1919). Allà hi van ser enterrats, entre d’altres, Enric Prat de la Riva, el primer president de la Mancomunitat de Catalunya, i Francesc Macià, el primer president de la Generalitat de Catalunya. És el principal cementiri contemporani de Catalunya.