D’entre tots els moments que conformen la seva cultura artística, cada país acaba destriant aquells que considera més emblemàtics. Sovint, aquesta selecció coincideix amb alguns períodes històrics de major esplendor política o que, des del punt de vista identitari, són més transcendents.
Així, per a Catalunya l’art romànic és la manifestació material més important de la seva gestació nacional. I si el romànic és l’origen, l’art gòtic representa per autonomàsia la consolidació d’aquest país i alhora un dels moments de màxima esplendor política, comercial, cultural i social. En canvi, no és d’estranyar que cap de les manifestacions dels moviments artístics produïts durant els segles d’absència d’institucions de govern pròpies mai no s’assenyalin com a símbols nacionals. Simptomàticament, en canvi, els corrents intel·lectuals de recuperació del país, encapçalats per la Renaixença, es tornen a percebre com a emblemes de nació.
De totes maneres, cal reclamar un esforç, per part dels estudiosos, per reivindicar l’art produït en moments de suposada crisi, ja que en alguns casos, si bé Catalunya no era un país autònom, sí que va saber realitzar manifestacions artístiques d’extraordinària qualitat, o simplement va viure un moment de gran producció.
El romànic
El romànic és considerat el primer art nacional de Catalunya, ja que és l’art que es va desenvolupar en el moment de formació de Catalunya com a nació. Amb la repoblació del territori que havia estat conquerit als musulmans, i la independència cada cop més efectiva del rei franc, els comtes catalans van anar forjant, tant en l’àmbit polític com d’infraestructures, un nou país. Catedrals, esglésies i monestirs, a la vegada que cristianitzaven els territoris poblats, esdevenien els eixos d’aquesta nova configuració.
L’art romànic és encara avui, malgrat la llarga tradició d’estudis amb què ha comptat, un art desconegut en molts aspectes, ja que moltes de les grans realitzacions arquitectòniques, escultòriques, pictòriques, o d’orfebreria, que en el seu moment van constituir la primera línia de la creació artística, han desaparegut o es conserven modificades per les manifestacions posteriors.
Gairebé totes les esglésies preromàniques són petites i presenten una única nau, rematada a llevant per un absis quadrat o poligonal que es comunica amb el cos del temple a través d’un gran arc triomfal. Els arcs, tant en planta com en alçat, acostumen a presentar forma ultrapassada, fet que de vegades ha estat vinculat a una tradició mossàrab però que es refereix a un sistema de construcció autòcton, tal com ho demostren esglésies com Sant Martí de Fenollar i sobretot Sant Miquel de Cuixà. És en aquest període quan es funden els grans monestirs, com el de Santa Maria de Ripoll, que durant molts anys va ser el panteó de la casa comtal de Barcelona. L’obra de renovació dels monestirs es caracteritza durant tota l’Alta Edat Mitjana per la necessitat de noves construccions. D’aquesta manera, el monestir contribueix a les transformacions del paisatge rural i fins i tot urbà.
Els exemples escultòrics es localitzen, normalment, en les impostes, les cornises, les bases i els capitells dels edificis religiosos. Presenten una decoració plana de temàtica vegetal, sovint inspirada per l’estil corinti. Les escasses mostres pictòriques preromàniques conservades, com ara els absis de l’antic conjunt episcopal de Terrassa, posen de manifest reminiscències de l’Antiguitat tardana, a excepció de les pintures de Sant Quirze de Pedret, que pertanyen ja a una manera de fer més autòctona. D’altres arts com l’orfebreria, el tapís o el mosaic, es conserven tan pocs testimonis que, avui per avui, es fa encara ben difícil discernir unes característiques generals i molt menys certes pautes de desenvolupament.
En el que anomenem el primer art romànic trobem, en arquitectura, una ampliació i una multiplicació de les naus, l’alçament de campanars i el cobriment amb voltes de pedra. L’obra més representativa d’aquest període és l’església de Sant Vicenç de Cardona, consagrada el 1040, que recull tots els elements del primer art romànic català, tant els volums interiors i exteriors com les decoracions arquitectòniques de les arcades cegues, anomenades llombardes, i les lesenes. També cal destacar les esglésies de Ripoll, Sant Jaume de Frontanyà, Sant Ponç de Corbera o Sant Quirze de Colera. El monestir de Sant Pere de Rodes, consagrat el 1022, sembla emergir com un element insòlit i singular dins aquest marc d’homogeneïtat. S’ha relacionat amb una tradició arquitectònica anterior, molt més monumental, de clares arrels classicistes, però, sigui com sigui, sembla ser l’únic exemple del que podien haver estat les seus episcopals del segle xi, malauradament desaparegudes.
Durant la segona meitat del segle XII es va iniciar la construcció dels monestirs de Poblet i Santes Creus, com també de la catedral de la Seu d’Urgell, els claustres de Sant Pere de Galligants, de la catedral de Girona, i del monestir de Sant Cugat del Vallès. Era l’inici del que hom anomena pròpiament «romànic». En aquesta època també s’emmarca l’obra escultòrica del Mestre de Cabestany i de l’Escola de Ripoll que, nascuda als tallers rossellonesos de Sant Miquel de Cuixa i de Santa Maria de Serrabona, treballa en la construcció de la meravellosa façana i en el claustre de l’abadia de Ripoll. Durant aquest període prolifera també la producció d’imatges de fusta policromada d’un caràcter sovint molt més popular que l’escultura monumental. Els temes acostumen a ser majestats i davallaments, pel que fa a la figura de Jesucrist, i marededéus entronitzades per a la de la Verge. La pintura mural i sobre fusta aconseguí durant el segle XII les formes més majestuoses. Després de les cèlebres miniatures de les bíblies de Rodes i Ripoll, la pintura mural assolí la perfecció plàstica amb els exemples de Sant Climent i Santa Maria de Taüll. Els frontals d’altar de fusta policromada són imitacions populars i econòmiques dels sumptuosos frontals d’orfebreria amb pedreria i metalls preciosos de les grans seus. Una de les belles referències a l’art de l’objecte d’aquest període és la creu processional de Riells i, ja del segle XIII, diversos bàculs com el del bisbe Arnau de Gurb.
Durant el segle XIII, l’arquitectura es mostra cada cop més grandiosa: les voltes d’aresta substitueixen les de canó i cobreixen les naus laterals i els deambulatoris. És el moment en què s’emprèn la construcció de les seus de Lleida i de Tarragona, mentre encara continuen les obres de Poblet i Santes Creus.
El gòtic
La Baixa Edat Mitjana és el gran moment de l’expansió de la Corona Catalanoaragonesa i, alhora, de l’esplendor dels nuclis urbans com a nuclis de poder polític, civil, religiós i econòmic. Art gòtic és pràcticament sinònim de ciutat, de grandesa, de renovació, de creixement; el gòtic correspon a un dels moments artístics més notables de Catalunya. A diferència de l’art romànic, l’art gòtic presenta més facilitats d’estudi, en el sentit que es conserva molta més documentació, sobretot la guardada per les institucions que van promoure la majoria d’encàrrecs artístics.
L’arquitectura gòtica va adoptar als Països Catalans formes molt peculiars. El model més freqüent, sobretot en les parròquies urbanes com Nostra Senyora del Pi de Barcelona, era l’església d’una sola nau coberta amb voltes de creueria i capelles laterals entre els contraforts, en relació amb l’anomenat gòtic meridional del sud de França. Entre les grans catedrals sobresurten les de Barcelona i Girona, i s’hi pot afegir encara l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona. Sant Joan el Nou de Perpinyà, la catedral de Mallorca i la represa de les obres de la de València són les grans fites del segle XIV.
L’expansió territorial de la Corona va implicar, a més de la construcció de grans i sumptuoses catedrals, el bastiment de nous palaus i equipaments, tant per la cort com per la societat civil mateixa. En aquest camp, durant el període gòtic es va desenvolupar una arquitectura civil brillant i rica, que volia ser símbol del poder de la monarquia i de les institucions corporatives, i que va acompanyar el naixement urbà. El Palau Reial Major de Barcelona, amb el seu Saló del Tinell, i el Palau dels Reis de Mallorca, a Perpinyà, són clars exponents d’aquesta arquitectura cortesana. A Barcelona, el Palau de la Generalitat i l’Ajuntament, amb la Sala del Consell de Cent, van convertir-se en les joies de l’arquitectura civil medieval, i hom no pot oblidar l’arquitectura civil utilitària, com les drassanes i els hospitals, o bé els magnífics palaus residencials de les ciutats, primer en mans de la reialesa i després de la noblesa i dels notables. La tipologia d’aquests palaus perviuria més de tres-cents anys, fins a l’època barroca, i encara es recuperaria en molts edificis burgesos dels segles XIX i XX.
Durant el gòtic van aparèixer noves tipologies escultòriques i pictòriques, com per exemple els retaules, els cadirats i els sepulcres. D’entre els escultors sobresurten els estrangers Jean de Tournai (sepulcre de Sant Narcís a l’església de Sant Feliu de Girona) i Reinard Fonoll (claustre de Santes Creus), com també Jaume Cascalls i el mestre Aloi de Montbrai (retaule dels sastres de la catedral de Tarragona), que van treballar junts a Poblet, o la reconeguda Escola de Lleida. La pintura del primer gòtic va estar protagonitzada per Ferrer Bassa i el seu fill Arnau, Ramon Destorrents i els germans Serra, que introduïren al Principat l’italianisme pictòric.
L’expansió territorial també va fer de Catalunya un punt de trobada de nombrosos artistes estrangers, de manera que mentre al segle XIV es va posar de manifest la influència del món francès, al XV l’art català va endinsar-se en l’internacionalisme que vivia tot Europa. La representació de l’escultura internacional catalana es troba en Pere Sanglada, que durant la realització del cadirat de la catedral de Barcelona va crear una autèntica escola, d’on sortirien escultors com Antoni Canet o Pere Oller. Una figura excepcional és sense cap mena de dubte la de Pere Joan, qui va realitzar la façana gòtica del Palau de la Generalitat. Quant a la pintura, només cal esmentar els noms de Lluís Borrassà i Bernat Martorell.
Aquest estil internacional, propi de la cultura cortesana de l’època, i d’una gran elegància i expressivitat, culminaria amb la introducció durant la segona meitat del segle xv, de la mà de mestres com l’escultor Michael Lochner, de la influència flamenca. Els pintors Lluís Dalmau i, sobretot, Jaume Huguet, van aconseguir fusionar els models flamencs amb la tradició gòtica catalana.
La decadència política de Catalunya del final del segle XV va comportar també un període de menor creativitat artística. El trasllat de la Cort a Castella va desproveir els artistes catalans dels encàrrecs que haurien fet evolucionar l’art cap a les formes plenament humanistes. L’art català del final del segle XV i principi del XVI, doncs, es va veure encara molt influenciat per la forta tradició gòtica.
La Renaixença
Al final del segle XVIII Catalunya vivia un bon moment moment econòmic, fet que va afavorir que la intel·lectualitat del país girés els ulls cap a nous objectius. Les conseqüències del Decret de Nova Planta encara continuaven vigents, fet pel qual es va veure la necessitat de recuperar el passat nacional, com també les manifestacions culturals catalanes, des de l’art fins a la ciència (només cal recordar l’invent del submarí per part de Narcís Monturiol, que malauradament no va ser reconegut en el seu moment). L’objectiu era retrobar els orígens, els costums, les tradicions i, en definitiva, la identitat perduts. La llengua, que era pràcticament l’únic element d’identitat que s’havia mantingut, va ser el nexe d’unió de totes les iniciatives de recuperació que es van engegar. Primer, doncs, van ser la llengua i la literatura, i de seguida van començar a prosperar els estudis històrics i científics, com també les produccions artístiques i musicals.
La Renaixença, més que un estil artístic, va ser un moviment cultural promotor de la recuperació de la llengua i la literatura catalanes. Com a moviment romàntic nacionalista, va desplaçar una part de l’interès del món antic per l’arqueologia medieval del país, a causa del gran nombre de monuments que en aquell moment estaven en ruïnes i que representaven el naixement medieval de la nació catalana. D’aquesta manera, dibuixos i litografies van començar a representar aquest patrimoni monumental, l’escultura va recrear els grans personatges històrics, i l’arquitectura va reconstruir els grans edificis medievals o en va fer de nous sota la inspiració dels primers. No és d’estranyar, doncs, que l’esdeveniment cultural i arqueològic que d’una manera més intensa va marcar la segona meitat del segle XIX fos la restauració de la basílica romànica de Ripoll, en la qual l’arquitecte i arqueòleg Elies Rogent va tenir un paper fonamental.
Així doncs, durant la segona meitat del segle XIX es van multiplicar les descobertes arqueològiques, sobretot a la ciutat de Barcelona, en la qual el desenvolupament de la ciutat mateixa i les noves construccions van contribuir a descobrir molts monuments antics de sota terra o de les construccions que els havien envoltat. Erudits compiladors com Pi i Arimon o Carreras i Candi van recollir la notícia d’aquestes troballes, que en aquell moment concentraven la curiositat d’una part important del món cultural de Barcelona i de Catalunya.
El Modernisme
Durant la Primera República i la Restauració, Catalunya va viure un moment econòmic pròsper. La beneficiària més directa d’aquest enriquiment va ser la burgesia, que passava de ser combativa a ser acomodada i, com a gran consumidora, demanava que l’art contemporani s’adaptés als nous moments i reflectís la brillantor, la modernitat i l’optimisme dels primers residents de l’Eixample barceloní. La consolidació de la indústria catalana havia generat grans fortunes que estaven disposades a entrar de ple en els esdeveniments més avantguardistes del moment, tant si es tractava d’anar en bicicleta o en cotxe, com tenir electricitat i ascensors a les seves cases, o simplement prendre una tassa de xocolata al passeig de Gràcia. Per tant, els artistes com els pintors Francesc Masriera, Romà Ribera o Francesc Miralles, van començar a retratar les dames, les sortides de ball o les galeries artístiques.
Per altra banda, la recuperació econòmica i industrial de Catalunya, sumada a l’allau de creativitat artística, va possibilitar la celebració de l’Exposició Universal de Barcelona de l’any 1888, que es va convertir en l’aparador de la ciutat i el país a nivell internacional.
Al final del segle XIX i principi del XX a tot Europa es van desenvolupar moviments artístics similars que es caracteritzaven per les ànsies de renovació plàstica, buscant nous motius d’inspiració en un món que estava canviant. A Catalunya aquest moviment, que es va anomenar Modernisme, va anar prenent un caràcter més plural que anava més enllà del fet artístic, fins a esdevenir un moviment cultural en tots els seus aspectes. Per tant, Modernisme definia una actitud enfront de l’art i de la vida que comprendria tots els àmbits de la creació i de la realitat del moment, arribant a allò més quotidià.
En aquest sentit, els arquitectes van començar a concebre l’edifici com una obra total, i ja no projectaven tan sols l’habitatge, sinó que dissenyaven també tots els detalls de la seva decoració exterior i interior. L’arquitectura durant el Modernisme es va convertir plenament en una labor col·lectiva en la qual participaven arquitectes, artistes, artesans i industrials. En l’afany decorativista i de renovació plàstica, es van recuperar els vells oficis i arts industrials, que feien de l’arquitectura una obra eclèctica.
D’aquesta manera, dins l’arquitectura del moment no hem de destacar tan sols els noms d’arquitectes com Josep Puig i Cadafalch, Antoni Gaudí o Lluís Domènech i Montaner, sinó també els dels moblistes Gaspar Homar i Joan Busquets o els dels tallers Casas & Bardés i Pujol & Bausis.
Des de començament de segle, havia arrelat fortament el costum de decorar les places i els carrers de les grans ciutats amb grups escultòrics, normalment de caràcter commemoratiu, fet que va promoure les arts escultòriques. L’esplendor del passat medieval, el nacionalisme català i les noves tecnologies del moment esdevenien les principals fonts temàtiques, junt amb una predilecció per les formes orgàniques extretes de la natura. Els conjunts monumentals més representatius d’aquest període serien el monument a Colom, la cascada del Parc de la Ciutadella o el monument a Rafael Casanova. L’escultura pròpiament modernista es va veure influenciada per les formes simbolistes de Rodin, que artistes com Josep Llimona havien conegut durant les seves estades a París. Llimona va traspassar la barrera del realisme en què havia estat educat per arribar a expressar sentiments de forta espiritualitat a través dels blocs de marbre.
La renovació pictòrica va estar protagonitzada per Ramon Casas i Santiago Rusiñol, que l’any 1890 van marxar a París i van entrar en contacte amb la pintura impressionista. L’any 1891, però, en exposar les seves obres parisenques a la Sala Parés, van rebre la crítica d’una burgesia encara massa conservadora. Ramon Casas es va consolidar com el millor pintor del període, i Santiago Rusiñol, en canvi, va destacar com a home polifacètic i aglutinador del moviment, esdevenint un dels principals impulsors de les Festes Modernistes (1892). Juntament amb Pere Romeu, Miquel Utrillo i el mateix Ramon Casas, va fundar el grup Els Quatre Gats (1897), arran de les tertúlies organitzades en aquesta cerveseria, del qual sorgirien pintors com I. Nonell, J. Canals, J. Mir o P. Picasso.
El Noucentisme
Ja des de principi del segle XX, alguns artistes i intel·lectuals, si bé compartien la idea de modernització del país que movia el Modernisme, estèticament defensaven un retorn al classicisme i a les arrels mediterrànies de Catalunya. Ben aviat, un d’aquests intel·lectuals, Eugeni d’Ors, va batejar aquest nou corrent com a Noucentisme, en el seu Glosari publicat l’any 1906.
El Noucentisme, però, va néixer com un moviment polític i literari, molt directament entroncat amb la Renaixença vuitcentista, però el fet artístic és el que va contribuir a consolidar-lo d’una manera definitiva, sobretot amb la creació de l’agrupació Les Arts i Els Artistes (1910) i la publicació de l’Almanach dels noucentistes (1911). L’obra plàstica es va caracteritzar per un racionalisme molt palès, l’harmonia i la depuració de les formes, que s’enfrontaven d’una manera violenta amb la disbauxa i la desmesura modernistes, on tot semblava possible. Aspectes com la ironia, l’intimisme o l’objectivitat completaven l’univers artístic noucentista. Un dels principals punts de difusió del nou corrent van ser les sales d’art, especialment el Faianç Català o Les Galeries Laietanes.
Els màxims representants de l’ideari estètic del Noucentisme quant a l’escultura van ser Josep Clara i Enric Casanovas que, reprenent el camí iniciat per Aristides Maillol, van abandonar les figures torturades i abatudes de Rodin per mostrar dones robustes i plàcides rescatades d’una arcaica Mediterrània. En pintura, Joaquim Sunyer i el primer Torres-García, com també l’obra gràfica i pictòrica de Xavier Nogués que reflectia el caràcter burlesc i popular del moviment, en van ser els màxims exponents.
A partir del 1917 va començar a sobresortir una segona generació d’artistes noucentistes, units per l’admiració de Cézanne, que mantenien una actitud crítica enfront d’Eugeni d’Ors i els artistes de la primera generació. Aquests artistes també van formar certes agrupacions, com els anomenats Evolucionistes o l’Agrupació Courbet, i alguns d’ells van acostar-se als nous corrents artístics internacionals gràcies a la tasca del marxant Josep Dalmau. És el cas, per exemple, del constructivisme de Joaquim Torres-García, del classicisme picassià de Josep de Togores i de la pseudometafísica de Josep Aragay. Cal destacar també les formulacions escultòriques de Manolo Hugué, Pau Gargallo i Juli González. Tanmateix, en aquell moment, els moviments internacionals que més influirien sobre l’art català serien el surrealisme i el racionalisme de Le Corbusier.
El final del mil·lenni
El decenni dels anys noranta ha projectat Barcelona, i per tant Catalunya, al món. L’arquitectura catalana ha guanyat un potencial de credibilitat important pel que fa a la seva qualitat arquitectònica. Noms joves com Enric Miralles o Beth Galí són ja internacionals ja que han aconseguit uns espais públics segurs, verds i atractius i guiats per una clara ambició cultural.
A Barcelona es va arribar a la millora de la qualitat de l’urbs a través d’alguns espais amb personalitat pròpia i autonomia, atès que sovint van ser encarregats a arquitectes diferents que van produir una suma de singularitats, més o menys espectaculars, però ara plena de prestigi reconegut arreu. Molts professionals catalans han estat requerits per projectes arreu del món.
La Barcelona de l’alcalde Maragall es va rentar la cara i va netejar més d’un milió de metres de façanes amb la campanya «Barcelona posa’t guapa» i va preparar una ciutat que havia de ser el centre del món durant quinze dies d’estiu del 1992. S’ha reconstruït el Liceu, Antoni Tàpies continua dominant l’escena artística catalana, Barcelona s’ha obert al mar i ara encara hi ha el repte del Fòrum Universal de les Cultures del 2004 amb una nova tanda d’obres d’arquitectura sobretot destinades a urbanitzar l’espai de l’Eixample que porta, per la Diagonal, de la plaça de les Glòries al mar. El final del mil·lenni és el de la nova entrada de Catalunya al món de la mà de la creació arquitectònica i de l’art.