El patrimoni s’acostuma a definir com el conjunt de béns que una persona, una institució o una comunitat reben de qui els ha precedit. Però el Patrimoni, en majúscules, són aquells béns heretats, materials o immaterials, que per consens són considerats representatius i emblemàtics d’un país. No és d’estranyar, doncs, que des del moment que es creu que hi ha certs objectes, obres, edificis o fets culturals que cal preservar per a les generacions futures, apareguin persones o institucions encarregades d’aquesta tasca.
El títol que es proposa per a aquest capítol fa referència al doble significat de la paraula clau. En aquest sentit, es presenten, d’una banda, les claus que permeten interpretar el patrimoni català i, de l’altra, es tracten aquells elements que, dins el que és el patrimoni català, es consideren més significatius.
Es comença, doncs, per un grup d’institucions que, des del seu paper de llocs de salvaguarda de béns patrimonials, representen la voluntat de les comunitats humanes per conservar, estudiar i difondre tot allò que els identifica com a tais. A continuació, s’enumera un grup de personatges que es distingeixen precisament pel fet que la seva tasca (en el camp religiós, arquitectònic o bé dels estudis històrics) ha desvetllat les claus del patrimoni català. Per últim, una petita mostra d’aquest patrimoni, que engloba arquitectura, pintura i escultura, reflecteix la riquesa dels béns que ha produït Catalunya. El capítol es tanca amb el Museu d’Art Contemporani de Barcelona, com a símbol de la continuïtat d’aquesta tasca de preservació, difusió i recerca del patrimoni català.
L’Arxiu de la Corona d’Aragó
L’Arxiu de la Corona d’Aragó conté els documents de l’antiga Cancelleria Reial de Catalunya-Aragó que fins fa un temps van ser guardats al Casal de Barcelona del segle xvn on hi havia instal·lats el lloctinent i la seva cort judicial. Els documents més antics es van guardar primer al monestir de Sixena i després van traslladar-se al Palau Reial Major de Barcelona. El rei Alfons I durant el seu regnat va ordenar la redacció del Liber feudorum maior, que integrava 951 escriptures, cosa que permeté de tenir posteriorment testimoniatges jurídics; alhora també van redactar-se del Liber feudorum Ceritaniae i el Liber feudorum forma minor. Al segle XIII va néixer el primer llibre de registre que s’ocupa del repartiment de València. Però els reis que més van vetllar per la conservació de l’Arxiu van ser Pere III i Jaume II ja que hi van afegir molts documents sobre la vida política i cultural del segle xiv. Les Cartes Reials Diplomàtiques dels segles XIII a XVIII estan formades per uns 50 000 exemplars i estan separades per seccions: Arxiu Reial (dividit entre el del mestre racional i el de la batllia general de Catalunya), el Consell d’Aragó, processos, Generalitat de Catalunya i clerecia secular i regular. El document més antic escrit en català és del 1211 i a partir del segle XIII són característics els escrits en aragonès. L’Arxiu de la Corona d’Aragó va esdevenir un dipòsit de documents antics, ja que progressivament va anar incorporant fons de diversos orígens. Durant tota la seva història l’Arxiu ha tingut arxivers cèlebres: Ramon de Caldes durant el segle XII, Bernat d’Averçó al segle XIII, Pere Miquel Carbonell al segle XVI, Xavier de Garma i Duran al segle XVIii, i diversos descendents de la família de Bofarull, i Ferran Valls i Taberner durant el segle XX.
Des de l’any 1993 aquests documents es troben en un nou emplaçament al carrer del Almogàvers de Barcelona. Els arquitectes Lluís Domènech i Girbau i Roser Amado van projectar un edifici amb dos volums separats per una zona d’accés.
Arxiu Nacional de Catalunya
L’any 1980 la Generalitat de Catalunya va crear l’Arxiu Nacional de Catalunya amb l’objectiu de recollir i conservar tots els documents de l’Administració autonòmica i també d’entitats o individus privats d’interès històric que vulguin donar-los o bé que vulguin utilitzar-lo com a dipòsit. Per tant, a més de documents de l’Administració, l’Arxiu també conté fons d’influents d’empreses com Castanyer, L’Espanya Industrial i La Maquinista Terrestre i Marítima, i d’entitats com l’Assemblea de Catalunya i l’Institut-Escola, com també de personalitats (Pere Bosch i Gimpera, Ventura Gassol o els marquesos de Castelldosrius), de partits polítics com el PSUC i també cartells de la Guerra Civil. Tot aquest fons documental de l’Arxiu, per tant, es divideix en l’àrea d’Administració i l’àrea d’Història. La secció d’Administració conté el fons de l’Administració de la Generalitat republicana, dels seus precedents (Mancomunitat) i dels organismes que en depenien; els fons d’entitats o de competències que depenen de l’actual Administració de la Generalitat; documents dels departaments de la Generalitat, com també els documents de les diverses institucions on aquesta hi està representada. El fons històric, amb donacions o adquisicions, reuneix el patimoni documental català, i consta de quatre àrees: el fons d’associacions i partits, el fons d’empreses, els fons patrimonials i el fons de personalitats. Des dels seus inicis l’any 1982 aquest dipòsit de documents va estar situat provisionalment a Barcelona, però amb la construcció del nou edifici a Sant Cugat del Vallès l’any 1995 tota la documentació es va traslladar allí. Aquest edifici ha estat projectat pensant en pròximes ampliacions o reformes, ja que en un futur aquesta instal·lació preveu arribar a esdevenir un important centre cultural a Catalunya. Actualment està format per quatre cossos arquitectònics de cinc pisos d’alçada que es connecten per un pati interior.
El Museu Nacional d’Art de Catalunya
El Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) té la seva seu al Palau Nacional situat a la muntanya de Montjuïc de Barcelona. Aquest edifici es va construir per a l’Exposició Universal de Barcelona del 1929 seguint el projecte d’Enric Catà, Eugenio P. Cendoya i Pere Domènech i Roure. Durant aquest esdeveniment va acollir una mostra d’art antic espanyol, i des de l’any 1934 ja es va convertir en el futur Museu Nacional de Catalunya. Al seu interior hi ha el Gran Saló que, durant l’Exposició, va destinar-se a la celebració de concerts o de reunions, i després ha estat utilitzat per a diverses funcions, polítiques, literàries i esportives. Entre el 1990 i el 1992 el museu va romandre tancat mentre es realitzaven les obres de remodelació de l’edifici que dirigia l’arquitecta italiana Gae Aulenti i el director Xavier Barral i Altet; la seva reforma va contribuir a la renovació de la ciutat amb vista als Jocs Olímpics. A partir d’aquell moment es va crear el Museu Nacional d’Art de Catalunya, format per espais diferents dins el mateix recinte: el Museu d’Art de Catalunya, el Museu d’Art Modern, el Gabinet de Dibuixos i Gravats, el Gabinet Numismàtic de Catalunya i la Biblioteca General d’Història de l’Art. Pròximament s’hi afegiran nous centres.
La construcció presenta un estil monumental, és de planta rectangular i té dos pisos que s’organitzen al voltant del Gran Saló Oval. La façana està coronada per una cúpula d’estil romà, decorada amb pintures patriòtiques que exalcen el passat espanyol, de Josep M. de Togores i M. Humbert i Francesc d’A. Galí, i al seu costat s’eleven quatre torres, dues de les quals recorden les de la catedral de Santiago de Compostel·la. Artistes com Josep Obiols, Joan Colom o els escultors Enric Casanovas i Josep Dunyach van col·laborar en la decoració del Palau.
Des de la Junta de Museus, creada el 1907, es va decidir reorganitzar els museus municipals. A partir d’aquell moment l’Institut d’Estudis Catalans i la Junta de Museus van començar a interessar-se per les pintures murals romàniques de les esglésies del Pirineu català. Aquest fet va fer que estudiosos, antiquaris i traficants d’art iniciessin l’arrencament i en alguns casos l’exportació d’aquestes obres. S’originà un debat sobre què fer amb les pintures i al final, l’any 1923, es va optar per traslladar-les al museu que encara estava ubicat a la Ciutadella. A poc a poc els fons van anar creixent amb els nous arrencaments i amb les donacions. Les donacions més importants van ser la col·lecció Lluís Planidura, que consta de més de 1800 peces que abracen des del romànic fins a Rusiñol i Casas, i el llegat Francesc Cambó, compost per pintures renaixentistes i barroques. El Museu d’Art de Catalunya es va inaugurar al Palau Nacional de Montjuïc el 1934.
El museu conté majoritàriment col·leccions d’art català, el seu conjunt constitueix la història de l’art català i demostra el seu important paper dins l’art occidental. Les obres no catalanes s’organitzen d’acord amb l’evolució de l’art català seguint tres criteris: cronològic, estilístic i de la vinculació directa entre els autors.
L’època romànica té una gran importància ja que les pintures murals planes, els absis sencers i les pintures murals formen la millor col·lecció del món. Hom hi pot trobar dos absis laterals de Sant Quirze de Pedret de final del segle XI, els absis de Sant Pere de Burgal, els de Santa Maria d’Àneu o les pintures de Santa Maria de Taüll, com també un dels testimonis més purs de l’art romànic europeu que s’ha convertit en el símbol del museu, la decoració mural de l’absis de Sant Climent de Taüll, que data del primer terç del segle XII. Al seu costat hom pot veure les úniques pintures murals no catalanes del museu, les del monestir de Santa Maria de Sixena, a Osca, i les del monestir de San Pedro de Arlanza. La col·lecció de pintura sobre taula mostra exemples com els frontals d’Ix, Sant Serní de Tavèrnoles, Esterri, Avià, Baltarga, Mosoll i Cardet, juntament amb elements que criden l’atenció com el baldaquí de Toses o la Biga de la Passió, com també algunes escultures de fusta com la Majestat de Batlló o el Davallament d’Erill la Vall.
Encara són més extenses les col·leccions d’art gòtic, ja que inclouen molts elements de fora de Catalunya, sovint de la resta de territoris de la Corona d’Aragó. Tot el conjunt fa un repàs a l’evolució de l’art català entre els segles XIII i XV que es va caracteritzar per l’adaptació de corrents internacionals. Aquest espai s’organitza en alguns apartats temàtics, entre els quals hom troba mostres del gòtic lineal, com el frontal de Soriguerola, o les pintures murals del Palau Berenguer d’Aguilar de Barcelona; mostres de la pintura amb influència italiana, com els retaules de Sixena i de Gaulter i algunes parts del de Cubelles i Tortosa dels germans Serra; o obres d’artistes anònims: els mestres de Vallbona de les Monges, Rubió, Santa Coloma de Queralt i Estamariu. De la pintura inclosa en el gòtic internacional són importants les obres de Lluís Borrassà, Guerau Gener, Joan Mates, Ramon de Mur, Bernat Despuig, Jaume Icrera i Bernat Martorell. De la pintura del gòtic flamenquitzant també hi ha exemples: hi sobresurten la Verge dels Consellers de Lluís Dalmau, les diferents taules de retaules de Jaume Huguet i els dos grans retaules de Joan Rexac.
En la secció d’art renaixentista notem les importants aportacions de mestres de fora com Aine Bru, Joan de Borgonya i Pere Nunyes, i algunes mostres d’art fet fora de Catalunya durant el segle XVI per Tintoretto o el Greco. Hi ha també obres de Caracci, Ribalta, Velázquez, Zurbarán, Ribera, Tiepolo o Fragonard en la col·lecció d’art barroc. Aquest augment de mostres del regne de Castella és una conseqüència del paper hegemònic que tingué en aquell moment, al contrari de la gran crisi que llavors vivia el Principat. Malgrat tot, el museu posseeix una col·lecció d’Antoni Viladomat, un dels artistes més destacats d’aquell moment.
L’obra catalana i no catalana es troba proporcionada en el període neoclàssic. A Catalunya són importants les pintures de Francesc Pla el Vigatà, Josep Flaugier o Pau Montaña, i les escultures de Damià Campeny i d’Antoni Solà. En un futur pròxim el Museu d’Art Modern de la Cuitadella s’hi integrarà.
El museu també té un important fons de dibuixos i gravats. Hi sobresurt la col·lecció de Raimon Casellas amb més de 4000. D’aquest àmbit, se n’ocupa el Gabinet de Dibuixos i Gravats del MNAC.
El Gabinet Numismàtic de Catalunya
Durant el segle XIX, amb l’interès de la societat catalana per recuperar i conservar el patrimoni del país, nombrosos particulars van cedir les seves col·leccions d’art i d’objectes diversos a les institucions, amb la ferma voluntat que entressin a formar part del fons patrimonial de Catalunya. En aquest context, Joan Salat va donar, l’any 1830, la seva col·lecció numismàtica a la Junta de Comerç i, amb el temps, va passar a formar part del monetari del Museu Provincial d’Antiguitats de la Capella de Santa Àgata. El naturalista i arqueòleg Francesc Martorell va cedir cap al 1882 la seva col·lecció de monedes i medalles que, després de ser exposada en diferents institucions públiques, finalment es va guardar al Museu d’Art i Arqueologia del Parc de la Ciutadella.
L’any 1932 la Junta de Museus de Barcelona va decidir reunir els dos fons i crear el Gabinet Numismàtic de Catalunya, amb seu al Palau Nacional de Montjuïc. La col·lecció va patir trasllats successius, igual que moltes de les peces del Museu d’Art de Catalunya: durant la Guerra Civil espanyola van romandre a Olot i Darnius, van tornar a Montjuïc el 1939, i un any més tard van exposar-se de nou a la Ciutadella, on a partir del 1948 i fins al 1980 es va anomenar Museu Numismàtic. El Gabinet s’ha conservat durant uns anys al Palau de la Virreina abans d’anar al Palau Nacional com una de les seccions del Museu Nacional d’Art de Catalunya.
El Gabinet Numismàtic de Catalunya conserva la col·lecció de moneda catalana més completa que existeix, des d’un important conjunt de monedes ibèriques de seca catalana, passant per moneda romana i visigoda, com els trients encunyats a Barcino i Rodes. Destaquen sobretot les monedes d’època medieval, emeses pels comtats, com el diner de Ramon Borrell; per bisbats, com els de Vic o Girona, o bé pròpiament reials, com la sèrie de croats de Pere el Gran (1285). Els exemplars emesos durant la Guerra dels Segadors formen potser un dels conjunts més representatius d’època moderna, junt amb les monedes catalanes de la Guerra de la Independència.
De les més de 126000 peces que conserva el gabinet, més de 100000 són monedes, d’una cronologia que va des del segle VI aC fins a les emissions més actuals. També guarda un bon fons de paper valor, en el qual sobresurten uns 400 exemplars de bancs espanyols emesos des del segle XIX fins avui, i, sobretot, un valuosíssim conjunt de 2500 bitllets que els ajuntaments catalans van emetre durant la Guerra Civil espanyola. La resta de la col·lecció la conformen medalles i tota mena d’objectes en forma de moneda, com per exemple ponderáis. Pel que fa a les medalles catalanes, són especialment importants les d’època modernista, com les dissenyades per Eusebi Arnau, i la sèrie de proclamació i de jura.
El Museu d’Història de Catalunya
El Museu d’Història de Catalunya està situat al Palau de Mar del Port Vell de Barcelona, on abans hi havia els Dipòsits Generals de Comerç. Per a la seva inauguració l’any 1996 es va reformar aquest edifici industrial del segle XIX projectat per Mauricio Garran; d’aquesta manera es va col·laborar en l’enriquiment cultural dels barris del port i en la normalització museística de Barcelona que ja va començar amb l’obertura del Museu d’Art Contemporani de Barcelona i amb el Museu Nacional de Catalunya.
El Museu té com a objectiu fer conèixer la història de Catalunya linealment a través del temps en un espai en què els visitants intervenen directament i interactivament durant la seva visita. Hom hi pot trobar fotografies, reproduccions bi i tridimensionals, programes d’ordinador i tècniques audiovisuals i electròniques. El recorregut, que crea un univers inspirat en la realitat, dóna llibertat al visitant. L’edifici acull una exposició permanent, amb un equipament molt modern, que fa un repàs cronològic als fets més importants de la història del país, des dels seus orígens fins a les primeres eleccions al Parlament l’any 1980, a través de nou àmbits diferents: Les arrels, El naixement d’una nació, La mar nostra, A la perifèria de límperi, Les bases de la Revolució Industrial, Vapor i nació, Els anys elèctrics, Desfeta i represa i Herència de futur. Aquest seguiment històric es fa d’una manera accessible per a tothom i didàctica; les exposicions temporals s’ocupen del tractament de temes clau de la societat catalana actual. El Museu també disposa d’altres equipaments on hom pot trobar tota mena de materials relacionats amb la història de Catalunya: una biblioteca amb un fons bibliogràfic sobre la història de Catalunya, una mediateca que conté documents sobre la història del país en tres suports (vídeo, àudio i fotografia) i un auditori on es projecten vídeos sobre la història de Catalunya.
El Museu d’Història de Catalunya és, per tant, un element important per a la difusió de la història de Catalunya i un testimoni de la construcció de la identitat catalana a través del temps en un marc interactiu. La seva obertura va ser una iniciativa de la Generalitat de Catalunya i més especialment del president, Jordi Pujol, que va creure que es necessitava un museu d’aquestes característiques.
Elies Rogent
L’arquitecte Elies Rogent (1821-1897) forma part d’una família d’intel·lectuals i artistes catalans reconeguts. L’any 1840 va iniciar la seva formació arquitectònica de mans de Josep Casademunt a l’Escola Llotja, però en no estar d’acord amb l’academicisme de què es caracteritzava, va lliurar-se a l’estudi dels monuments medievals catalans visitant els principals punts d’arquitectura romànica i gòtica. Posteriorment va marxar a l’Acadèmia de San Fernando de Madrid, on va ser alumne de Juan Miguel de Inclán, Narcís Pascual i Colomer i Aníbal Álvarez. Va examinar-se i l’any 1848 va obtenir el títol d’arquitecte. Quan tornà a Barcelona, el fet de guanyar la càtedra de topografia de l’Escola de Mestres d’Obres li va permetre d’iniciar l’exercici de la professió. Va dur a terme el projecte de la resclosa de Vallvidrera, la carretera de Sarrià a Rubí i la primera presó de l’Estat espanyol segons el sistema panòptic, situada a Mataró. També va projectar els Magatzems Generals del Port de Barcelona (el primer edifici integralment d’obra vista), i per encàrrec del marquès de Salamanca va fer uns xalets als jardinets del passeig de Gràcia i més de seixanta habitatges al Barrio de Salamanca de Madrid. L’any 1878 va treballar en el Seminari Conciliar de Barcelona i més endavant va ser nomenat director de les obres de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888. També va dedicar-se a la restauració de monuments religiosos com va fer a Santa Maria de Ripoll l’any 1886, la catedral de Tarragona juntament amb August Font i el monestir de Sant Cugat. Però la seva gran obra per excel·lència va ser la Universitat de Barcelona; hi va treballar entre el 1863 i el 1869 i hi va combinar una arquitectura neomedieval amb elements renaixentistes.
El seu renom dins l’àmbit arquitectònic el va portar a ser catedràtic i el primer director de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona entre els anys 1871 i 1889. També va publicar alguns dels seus estudis, com les monografies sobre Sant Cugat del Vallès (1881) i Santa Maria de Ripoll (1887).
Josep Puig i Cadafalch
Josep Puig i Cadafalch va néixer a Mataró el 17 d’octubre de 1867. Va estudiar primer a Mataró i després a Tarragona, on el 1883 va obtenir el títol de batxiller; el curs següent començà els estudis d’Arquitectura juntament amb els de Ciències físiques i matemàtiques.
D’estudiant es va adscriure al Centre Escolar Catalanista del qual fou nomenat president el curs 1889-90, però l’any següent fou substituït per Enric Prat de la Riba. El 1891 obtingué la llicenciatura en arquitectura i un any després ja fou nomenat arquitecte municipal de Mataró. Aleshores també va participar en l’assemblea de la Unió Catalanista celebrada a Manresa com a delegat de la seva ciutat natal. D’aquest acte van sorgir les Bases de Manresa. Un mesos més tard va casar-se amb Dolors Macià Monserdà, filla de l’escriptora Dolors Monserdà.
A partir del 1893 començà la seva activitat com a arquitecte, ja que treballà en la seva primera obra a Barcelona: la decoració de la desapareguda Joieria Macià del carrer Ferran. Aquell mateix any també participà en els actes d’inauguració de les obres de restauració del monestir de Santa Maria de Ripoll, amb una faceta de restaurador que anà desplegant amb els anys. Però la primera gran obra que va portar a terme Puig i Cadafalch va ser la casa Martí, famosa perquè va acollir la taverna Els Quatre Gats, lloc de reunió dels intel·lectuals modernistes de l’època.
El canvi de segle representa un període de gran activitat per a Puig i Cadafalch, ja que entre el 1898 i el 1902 va estar treballant en cinc obres al mateix temps: la casa Garí a Argentona, i la casa Amatller, la casa Macaya, la casa Muntadas i la casa Quadras a Barcelona. Alhora també era professor a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona. Uns anys més tard va projectar la coneguda casa Terrades (casa de les punxes) a Barcelona. En aquest període també va cobrar molta importància la seva faceta política: va formar part de l’equip que la Lliga Regionalista, amb Prat de la Riba com a candidat principal, per a les eleccions de diputats provincials, i el 1907 es va presentar com a candidat de Solidaritat Catalana a les eleccions a les Corts en les quals esdevingué un dels set diputats catalans que representaven a la Lliga Regionalista.
Puig i Cadafalch com a historiador de l’art també es va dedicar a estudiar l’art romànic. D’aquestes investigacions sorgí l’obra L’arquitectura romànica a Catalunya que va obtenir el Premi Martorell d’Arquitectura de l’Ajuntament de Barcelona i que és considerada una obra cabdal sobre aquest període artístic.
Entre els anys 1907 i 1908 es va dedicar a viatjar pels Pirineus, però a partir del 1917 la major part del seu temps l’ocupà la política. Fou elegit President de la Mancomunitat de Catalunya, càrrec que ocupà durant quatre mandats fins a l’any 1923. A partir d’aleshores la seva activitat es va centrar en les obres de restauració i remodelació de monestirs medievals, com el de Santa Cecilia de Montserrat i els de Cuixa, Sant Joan de les Abadesses i Sant Benet de Bages.
Durant els anys trenta Puig i Cadafalch va rebre diversos reconeixements: va ser nomenat doctor honoris causa per la Universitat de la Sorbona, membre numerari de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, i reclamat per la Universitat de Harvard per donar-hi classes. En aquell moment l’arquitecte català havia assolit un gran renom internacional.
Però amb l’inici de la Guerra Civil espanyola es va haver d’exiliar al sud de França fins al 1941; aquest període el va dedicar a estudiar a fons el monestir de Cuixa. Des del seu exili va continuar viatjant per participar en congressos i conferències, ja que llavors representava una de les figures catalanes més importants del moment.
En tornar a Catalunya, va col·laborar en diverses manifestacions clandestines per tal de conservar la cultura catalana, va ocupar-se de l’Institut d’Estudis Catalans i va acabar les recerques sobre Terrassa, iniciades per ell mateix al final del segle XIX.
Josep Gudiol i Cunill
Josep Gudiol i Cunill (Vic 1872-1931) va ser un important historiador de l’art i arqueòleg català que va estar sempre en relació amb el Museu Episcopal de Vic, creat per la iniciativa del bisbe Josep Morgades, i on s’introduí a través del Cercle Literari d’aquesta ciutat. Després de ser ordenat sacerdot l’any 1896, dos anys després va ser nomenat conservador del Museu, on va fer una tasca important ja que va redactar unes Memòries anuals en què apuntava les obres que s’anaven adquirint. Amb la publicació de Nocions d’arqueologia sagrada catalana l’any 1902, va entrar en contacte amb societats arqueològiques i acadèmies. Al llarg de la seva vida va ser membre de l’Academia de la Historia, l’Academia de Bellas Artes de Madrid, de l’Institut d’Estudis Catalans, va ser doctor honoris causa de la Universitat de Bonn i president dels Jocs Florals de Barcelona del 1929. Va dedicar la seva vida a l’estudi de l’arqueologia i per tant va publicar molts treballs, alguns dels quals recollits als tres volums que formen L’arqueologia litúrgica de la província eclesiàstica tarraconense que va rebre el premi Martorell de 1917. Col·laborava sovint en la premsa vigatana i la «Pàgina Artística» de La Veu de Catalunya. Posteriorment va publicar d’altres obres: Els trescentistes (1924), monografies sobre els pintors catalans Joan Gascó i Lluís Borrassà, tres volums sobre la pintura romànica anomenats Els primitius, el catàleg dels vidres de la col·lecció Amatller, i el Catàleg de manuscrits del Museu Episcopal de Vic.
Els seus estudis comprenen un gran ventall de temes històrics i de monuments, molts dels quals dedicats a la seva ciutat natal, Vic.
Sant Pere de Rodes
El monestir de Sant Pere de Rodes és una abadia benedictina situada al vessant oriental de la serra de Rodes (Alt Empordà) a 520 m d’altitud sobre el nivell del mar. Les primeres notícies que se’n tenen són dels anys 878, 879 i 899, en què diferents documents esmenten una comunitat dedicada a sant Pere dependent de l’abadia de Sant Esteve de Banyoles. Però fins a l’any 926 no es parla realment d’un monestir.
El rei Lluís IV va atorgar un privilegi de protecció i immunitat al monestir de Sant Pere el 944, que el deslligava de Banyoles. A partir d’aquell moment, el cenobi va començar a ampliar les seves possessions i engrandir el seu patrimoni, amb la protecció del Papa. Sembla que fou l’abat Hildesind, el primer que tenia el monestir independent, que va iniciar les obres de construcció d’un nou edifici, que al final del segle x patrocinava el mateix compte Borrell.
L’11 d’octubre de 1022 es va consagrar el nou temple, que potser és el que encara avui es conserva, bé que amb alguns afegits posteriors. La cronologia de la basílica romànica de Sant Pere de Rodes i de la seva escultura és una de les qüestions més desateses de l’estudi del romànic català. A la segona meitat del segle XII, però, es va afegir el claustre, una ala d’estances en una de les galeries del pati i es va construir l’atri d’entrada sobre el qual, al final del mateix segle, s’erigiria la portada monumental de marbre atribuïda a l’anomenat Mestre de Cabestany, de la qual actualment es conserven pocs fragments i molt dispersos.
Durant els segles XIII i XIV el monestir es fortificà. A partir del segle XV començà el període de decadència del centre, que culminà el 1798, quan la comunitat es traslladà a Vila-sacra.
El temple té planta basilical molt característica, de tres naus amb un creuer sobressortint del cos de la nau i capçalera amb tres absis. Així mateix presenta una giróla sense capelles radials, única a Catalunya, que configura un absis més obert al creuer i més tancat al fons. La nau central estava coberta amb volta de canó reforçada per arcs torals, i les laterals, més baixes, amb voltes de quart de cercle, solució freqüent a Catalunya en d’altres construccions. Els arcs formers que separen les naus són més baixos als dos primers trams des del transsepte i més alts a la resta. Sembla que aquesta església podria ser l’edifici cobert amb volta contínua més gran i més antic encara conservat, solució de cobriment i de suport que de seguida va influir en el primer art romànic de Catalunya i, fins i tot, va arribar fins al romànic madur a França.
La fàbrica del conjunt difereix de l’arquitectura catalana de l’inici del segle XI i continua amb la tradició anterior, restant al marge de les innovacions llombardes vigents en aquella època i donant la impressió d’una cronologia més tardana. Al mateix temps, però, adopta formes i elements clàssics, com els pilars amb alts podis en forma de T, els únics coneguts a Catalunya, sobre els quals, al davant de la nau principal, descansen dos nivells de columnes rematáis per capitells derivats del corinti o d’altres amb entrellaçats. Les columnes sustenten els arcs torals de la nau central i els arcs de divisió de les laterals.
L’abadia de Sant Pere de Rodes és considerada un monument clau de l’art romànic europeu i un dels monuments que encara avui mantenen un caràcter insòlit i singular dins la història de l’art català, sobretot pel fet que la historiografia contemporània encara discuteix les dates de construcció de l’edifici. Un altre aspecte emblemàtic és la integració de les construccions en el paisatge natural grandiós que les envolta.
El Crist de Taüll
Les pintures murals de Sant Climent de Taüll que es conserven al Museu Nacional d’Art de Catalunya decoraven l’absis central i l’absidiola esquerra de l’església, romànica de la qual prenen la denominació, situada a la Vall de Boí, a l’Alta Ribagorça. L’església es va consagrar l’any 1123, per la qual cosa les pintures murals s’haurien de datar dins el primer terç del segle xii.
De planta basilical de tres naus, amb la corresponent capçalera triabsidal, l’edifici és cobert amb encavallades de fusta. A l’exterior, tant els absis com el campanar són decorats amb lesenes i arqueries cegues, prenent els models tradicionals del segle XI més propis de l’arquitectura del primer art romànic.
La decoració pictòrica de l’interior presenta un programa iconogràfic habitual en les esglésies romàniques catalanes. En la conca absidal es mostra la figura sedent i dins una màndorla del pantocràtor, d’una manera frontal i centralitzada, presidint tota l’església. Flanquegen els seus peus els símbols dels evangelistes, circumscrits en medallons i disposats simètricament a banda i banda; als extrems, drets, hi ha un serafí i un querubí. A la part inferior, sota arcades, es disposen la Verge i els apòstols, drets, identificats pel seu nom inscrit en blanc sobre fons negre. D’esquerra a dreta són: Tomàs, Bartomeu, Joan Evangelista, Jaume i potser Felip. El basament es decora imitant uns cortinatges rematats per una sanefa de plecs angulosos.
Aquest absis està precedit per un doble arc triomfal del qual també es conserva la decoració pictòrica. En la clau del més pròxim a l’absis apareix la mà dreta de Déu, inscrita dins un cercle, que beneeix els homes. L’arc major que dóna a la nau, en canvi, està presidida per l’Agnus Dei dibuixat amb set ulls, tal com el descriu l’Apocalipsi, també inscrit dins un cercle. A l’esquerra de l’anyell es representa la paràbola de Llàtzer i Epuló, exemplificada per la figura del pobre Llàtzer i un gos que li llepa les nafres, mentre és al peu de la porta de la casa del ric Epuló, representada amb tot luxe de detalls magnificents. Acaba de ser descoberta una escena de Caïn-Abel en aquest arc.
De la decoració mural de l’absidiola tan sols es conserven dos fragments on apareixen un cor amb tres àngels cadascun. A la mateixa església romanen encara algunes restes ornamentals com un gos, situat a la part superior del mur en el qual s’obre l’absis, o la inscripció que ha permès datar la consagració de l’edifici, pintada en el fust de la primera columna de la banda esquerra més pròxima al presbiteri, de les que divideixen la nau central de les col·laterals.
Les pintures de l’absis principal de Taüll s’han atribuït a un mestre amb relacions italianes que per la seva qualitat ha estat considerat el millor de tota la pintura romànica catalana. Fa un ús extraordinari dels colors i mostra un gran domini de les tècniques del dibuix i de la pintura, incrementat pel fet que empra recursos poc habituals, com les gradacions dels colors. Aquesta consideració es fa malgrat que no es conservin més mostres del seu treball i que no hagi aportat cap innovació quant als programes iconogràfics vigents en aquell moment del segle XII.
Les pintures de l’absis major de Sant Climent de Taüll, però sobretot la cara de Crist, són un dels màxims exponents de decoració pictòrica romànica a Catalunya, tant per la seva qualitat com perquè es tracta d’un dels conjunts més cèlebres de la pintura mural romànica europea. D’altra banda, són les imatges de l’art romànic català més conegudes arreu, fins al punt que d’alguna manera han esdevingut el símbol d’aquest art a Catalunya.
Ferrer Bassa a Pedralbes
Ferrer Bassa, documentat entre el 1324 i el 1348, era pintor i miniaturista, un dels més reconeguts en el seu moment. Poc després de les primeres notícies que en tenim, la majoria d’estudiosos coincideixen a atribuir-li un viatge a Itàlia, cap als anys trenta del segle XIV i, en tot cas, abans del 1333. Sembla que en aquest viatge hauria arribat fins a Siena, on molt probablement va conèixer l’obra de Simone Martini i la introducció del monumentalisme de Giotto que feien els germans Lorenzetti.
Després del 1333 i fins a la seva desaparició, que coincideix amb l’epidèmia de pesta negra del 1348, el pintor es va instal·lar a Barcelona, on va començar a treballar en multitud d’encàrrecs, sobretot per part de la reialesa o famílies vinculades. El mateix 1333, per exemple, Alfons el Benigne li encarregava la il·luminació d’un Llibre d’Usatges de Barcelona, i el 1342 ja havia obrat el conegut Llibre d’Hores de la reina Maria de Navarra que avui es conserva a la Biblioteca Marciana de Venècia. En alguns d’aquests encàrrecs va treballar en col·laboració amb el seu fill, Arnau Bassa, que també va arribar a obtenir un cert prestigi i renom.
L’encàrrec de les pintures que havien d’ornar la cel·la privada i l’oratori de l’abadessa del monestir de Santa Maria de Pedralbes, Francesca Saportella i de Pinós, es van encarregar per primer cop l’any 1343. El contracte d’obra, molt detallat, precisava tant el programa iconogràfic que el pintor havia de seguir com les tècniques i els colors (gamma i qualitat) que havia d’utilitzar. El retard del pintor a començar la feina va obligar a redactar un nou document tres anys més tard, que seria el definitiu.
L’espai pintat per Ferrer Bassa es troba a l’ala del claustre més pròxima a l’església del monestir, encaixat entre dos dels contraforts de la capçalera. Les parets estan totalment cobertes amb la decoració pictòrica, que desplega un interessant programa iconogràfic marià. En el registre alt es representa el cicle de la Passió de Crist, amb el Calvari com a punt central. L’inferior és dedicat a les escenes de la vida de la Mare de Déu, centrades per la magnífica representació de la Glòria de la Verge que sosté l’Infant damunt els genolls. A l’intradós de l’arc hi ha tres medallons on es plasma la Castedat, l’Agnus Dei i la Caritat; a sota, tres més recullen respectivament el pantocràtor i dos àngels amb els atributs de la Passió; més avall, dos requadres mostren dos benaurats coronats per àngels. El programa iconogràfic es completa amb figures de sants relacionats amb el monestir o amb l’abadessa mateixa, com sant Francesc i santa Clara.
Les pintures estan executades amb la tècnica de l’oli, que l’autor demostra conèixer bé. La gamma de colors utilitzats són suaus, sense grans contrastos, i les diferents composicions denoten un coneixement d’efectes elementals de perspectiva. Probablement els contactes amb la cultura italiana van permetre a Ferrer Bassa observar directament els plantejaments de l’espai plàstic il·lusionista.
Les pintures de Pedralbes són importants per diversos motius. En primer lloc, el simple fet de la seva conservació, tractant-se d’una obra decorativa d’una estança privada i realitzada amb una tècnica amb més problemes d’estabilitat que el fresc, ja és de per si extraordinari. A més, podem documentar perfectament la seva autoría i cronologia a través del contracte d’obra, i tenim la sort de conèixer molt bé el seu artífex. Per últim, són obra d’un dels artistes més reconeguts de l’art gòtic català, tant avui com en el seu moment.
Aquesta gran obra pictòrica de Ferrer Bassa a Santa Maria de Pedralbes expressa, per ella mateixa, la vinculació que la pintura catalana va tenir al segon terç del segle XIV amb Siena i la Llombardia. En les pintures s’endevina clarament una línia giottesca, coneguda mitjançant la possible estada del pintor a Siena. D’aquesta manera, Ferrer Bassa és considerat l’introductor i el representant directe de la pintura italiana a Catalunya, en el sentit que va proporcionar unes pautes que tindrien continuïtat i possibilitarien l’existència d’una escola pictòrica catalana, formulada a partir d’aquestes premisses i amb noms tan destacats com els dels germans Serra o el de Llorenç Saragossa.
Jaume Huguet
Jaume Huguet (1414-15/1492) és un dels pintors més significatius de l’art català i, més concretament, de la pintura gòtica del segle XV. La documentació que es conserva ens remet a la seva infantesa. Fill del paraire Antoni Huguet, va néixer a Valls al primer quart del segle XV. En quedar orfe de pare, va quedar sota la tutoria del seu oncle, el pintor Pere Huguet, resident primer a Tarragona i després a Barcelona.
El fet que la primera notícia de la seva activitat professional és de l’any 1448, moment en què s’havia establert a la Ciutat Comtal, fa que avui per avui sigui desconegut el seu període de formació.
L’anomenat retaule del Conestable que Pere IV va encarregar per embellir la capella del seu palau a Barcelona, es va realitzar entre el 1464 i el 1465. La datació tan precisa d’aquesta obra s’ha utilitzat com a punt de referència per situar cronològicament obres del mateix autor menys documentades.
En la seva etapa de plenitud, Jaume Huguet es va caracteritzar per dotar les figures d’un humanisme naturalista on la presència del realisme flamenc és puntual i s’adapta a la manera de fer dels pintors catalans. Les figures s’executaven mitjançant una tinta plana de base, diferent per a cada figura, sobre la qual aplicava d’una manera minuciosa un plomejat, amb petites pinzellades, per tal de modelar els relleus.
Santes Creus
La llegenda diu que el monestir de Santes Creus es va fundar en compliment de la penitència imposada a Guillem Ramon de Montcada, que havia assassinat l’arquebisbe de Tarragona, Berenguer de Vilamuls, en el marc d’una disputa entre aquests dos nobles catalans durant la conquesta de Lleida. Malgrat que aquesta història no té fonament, ja que l’arquebisbe va morir molts anys més tard de la fundació del monestir, la família Montcada certament està vinculada als orígens del cenobi. L’abadia mare fou la de Gran Selva a Valldaura, prop de Barcelona en direcció Montcada, que està documentada cap al 1150. El lloc, però, no es va considerar idoni i poc després el cenobi es traslladà a l’Espluga d’Ancosa, prop de la Llacuna, al Penedès. Així, cap al 1160 es començava la construcció del nou edifici, que s’allargaria fins al darrer terç del segle XII, durant tota la centúria següent i fins al començament de les obres del claustre al segle XIV.
Les dependències de la planta baixa, sota el gran dormitori (la sagristia vella, l’aula capitular, el locutori i el celler), com també l’església major, van ser les primeres construccions. El temple es va realitzar amb un absis central carrat i dues capelles als braços del creuer inscrites en el mur de tancament, d’acord amb el pla bernardí. En canvi, el claustre vell o de la infermeria i les habitacions dels monjos jubilats són ja del segle xm. De les esglésies del Císter, Santes Creus és l’única que conserva la façana original, si bé en part fou transformada al final del segle XIII.
De tots els monestirs catalans, el de Santes Creus és el que més s’adiu a un possible model cistercenc, en la disposició de cadascuna de les parts: l’església a l’esquerra, i el claustre amb les dependències principals a la seva dreta. L’esquema està ben calculat en la seva distribució orgànica al voltant del claustre, a dos nivells, ja que els edificis s’agrupen segons la seva funcionalitat i s’interrelacionen entre si.
Per la seva transcendència en el fet arquitectònic català, sobresurt el dormitori dels monjos, iniciat cap al 1191, que resumeix perfectament el sentit pragmàtic i funcional de l’orde en la resolució arquitectònica. La cambra es resol amb un sistema de voltes apuntades amb arcs torals igualment apuntats i un sostre de fusta a dos vessants, tot mantenint els arcs com a elements estructurals clau. Aquesta novedosa solució seria aprofitada pel mateix Císter i resseguida poc després en tota l’arquitectura catalana del segle XIII.
El Palau dels Reis de Mallorca a Perpinyà
La ciutat de Perpinyà era una de les més importants de la Corona Catalanoaragonesa, especialment perquè era considerada la capital del territori nord i, com a tal, constituïa un enclavament estratègic d’ordenació territorial i de govern polític. El rei Jaume I, en la seva voluntat d’engrandir i consolidar la Corona, ja va construir-hi un palau entre els anys 1274 i 1285, que és la base del que avui es conserva.
Els reis de Mallorca, durant el primer terç del segle XIV, també decidiren establir una residència temporal a Perpinyà i, lògicament, optaren per engrandir, fortificar i monumentalitzar l’edifici que ja hi havia. Sembla que tota la planta baixa (o bona part) i les capelles palatines són els cossos que es van edificar en temps del Conqueridor. Les dues capelles del Palau Reial de Perpinyà es van construir durant el darrer quart del segle xm, una a sobre de l’altra, inscrites dins la torre fortificada que centra el costat de llevant del castell. D’aquesta disposició es troben diferents exemples en terres franceses, com en el Palau del Bisbe de Narbona. Estan dedicades a la Santa Creu, la inferior, i a Santa Maria Magdalena, la superior, i són pràcticament bessones excepte en el fet que la de sota presenta una menor alçada per suportar millor el pes. Presenten una sola nau, amb dos trams i absis poligonals coberts amb voltes de creueria. Els reis mallorquins van optar per mantenir la planta quadrangular del castell, però hi van afegir torres de defensa en els quatre angles i al centre de cada costat. Una d’aquestes torres centrals actuava també com a accés principal. En el costat oposat, ocupant una ala sencera, es desplegava la residència reial pròpiament dita. La façana interior marcava clarament els dos pisos del Palau amb sengles porxades, la de baix amb robustos arcs rebaixats i la superior amb arcs apuntats a una banda i simplement adintellada a l’altra. Al centre es feia destacar la torre que albergava les dues capelles palatines, amb un cos format per un doble pis d’arcs rebaixats coronats per una coberta a dues aigües. Un cop dins el pati, dues grans escales, a banda i banda, conduïen a les estances privades del rei i de la reina, separades per les capelles.
Des del punt de vista arquitectònic i artístic, el Palau de Perpinyà és important pel fet que és una de les primeres construccions de Catalunya on es van utilitzar les voltes de creueria. L’alt cost econòmic que suposava la construcció de les cobertes de pedra va fer que, en un primer moment, aquelles novetats arquitectòniques vingudes de França només s’introduïssin en les grans construccions monàstiques i en algun edifici promogut per la monarquia, com les capelles palatines de Perpinyà.
D’altra banda, el Palau dels Reis de Mallorca de Perpinyà és avui un dels testimonis físics més importants de l’antic territori que ocupà la Corona de Catalunya i Aragó i, com a tal, ha esdevingut un símbol de nacionalitat catalana en terres franceses.
Santa Maria del Mar a Barcelona
Al segle XIV el port de Barcelona era un dels més importants de la Mediterrània. El barri de Ribera, on vivien els naviliers, mariners i comerciants més influents de la Corona, havia anat creixent i prosperant i la petita església parroquial aviat es va fer petita. Així doncs, Bernat Llull, en ser designat ardiaca de la parròquia de Santa Maria del Mar, va promoure la construcció d’un nou edifici, amb el suport econòmic del rei Alfons IV, del bisbe de Barcelona Ponç de Gualba, de la Casa de la Ciutat i dels gremis del barri.
Les obres van iniciar-se l’any 1329, sota la direcció dels arquitectes Ramon Despuig i Berenguer de Montagut. El nou edifici s’erigia sobre una església anterior, potser la que es documenta l’any 998, i sobre les restes d’una necròpoli paleocristiana. En la seva construcció van participar totes les corporacions representatives del barri, principalment els bastaixos i els macips, recordats en les decoracions d’alguns capitells i en els repussats de bronze de les portes. L’empenta de la societat civil va permetre que l’església es construís molt ràpidament, en poc més de cinquanta anys, tot i l’incendi del 1378 que va malmetre part de les capelles i l’altar i va destruir completament les bastides de fusta de la nau central.
Per altra banda, la basílica es va bastir con a commemoració de la conquesta de Sardenya, que completava el domini català a la Mediterrània. L’exèrcit i els mariners catalans havien adoptat com a crit de guerra «Santa Maria», que a la vegada era la patrona dels conqueridors catalans. En començar el domini de la Mediterrània, Jaume I va prometre dedicar una catedral a aquesta santa, i Santa Maria del Mar fou el resultat del vot del monarca.
L’any 1714 l’església es va incendiar en el decurs del setge de Barcelona durant la Guerra de Successió. Al final de segle XVIii, entre el 1771 i el 1782, es va instal·lar un gran retaule barroc darrere l’altar major, projectat per Deodat Casanovas i esculpit per Salvador Gurri, que aprofitava les restes de l’anterior, de l’any 1632. Posteriorment, es va afegir darrere l’absis la capella del Santíssim (1833-39), d’estil neoclàssic, construïda per Francesc Vila.
Durant la Guerra Civil, Santa Maria del Mar va ser cremada i totalment espoliada, i desaparegué l’altar barroc. Entre el 1940 i el 1967 es va restaurar i va assolir l’aspecte actual. Una nova campanya de restauració portada a terme entre el 1990 i el 1992 va reparar les cobertes i les claus de volta de la nau central, que van recuperar la seva bellesa.
La basílica presenta tres naus, separades per pilars de planta octagonal. La central té 13 m d’amplària i les laterals 6, 5 m, just la meitat, de manera que s’aconsegueix un espai de llum sempre regular de 13 m i una àrea per al culte molt gran. Es tracta d’un espai de llum no superat per cap més construcció medieval. Les tres naus són capçades per un absis poligonal amb giróla. L’espai entre els contraforts de les naus laterals, i a banda i banda del portal principal, s’aprofita per a les capelles. Als flancs de la façana principal apareixen dues torres octagonals cobertes amb terrats; la del nord s’acabà el 1496 i la del sud el 1902.
La porta principal està decorada amb les escultures dels sants pares de l’Església, Pere i Pau, i al timpà es veu la Verge i sant Joan, flanquejant el Senyor. En origen estava coronada per una rosassa que es va destruir l’any 1428 a causa d’un terratrèmol, i que es va refer pocs anys després de la mà dels mestres de cases Pere Joan, Andreu Escuder, Bernat Nadal i Bartomeu Mas. Les altres portes són: una al costat nord, amb Maria i l’Infant al timpà, una altra al costat sud o fossar de les Moreres, i una altra a l’absis.
Des del punt de vista arquitectònic, la basílica de Santa Maria del Mar constitueix un dels màxims exponents del gòtic català en el vessant religiós, i s’hi denoten els seus trets més característics, com ara la magnificència arquitectònica assolida amb un mínim d’elements, les parets llises sense ornamentació supèrflua, l’harmonia de proporcions i una gran amplada a les naus.
Les Drassanes de Barcelona
Vista la importància que com a port comercial havia adquirit la Ciutat Comtal, ja a l’Alta Edat Mitjana, al costat de la porta de Regomir, aproximadament entre els actuals carrers de la Fusteria, Avinyó, Ample i de la Mercè, es van construir les primeres drassanes. Antigament, el mar arribava pràcticament fins a peu de muralles, fet que facilitava l’avarada de les naus que s’hi bastien. Però l’envergadura que va prendre el tràfic marítim, de resultes de la conquesta de les Illes Balears i de València, va fer insuficients aquestes estructures, en les quals probablement els vaixells es construïen a l’aire lliure. A mitjan segle XIII, doncs, es van ampliar.
Amb Pere el Gran, ja davant del creixement comercial i de la voluntat expansionista de la Corona, es va decidir de construir un edifici de nova planta a l’altre costat de la platja, en el sector occidental. Era un complex de vastes dimensions que va patir problemes de finançament fins que el 1378 les obres van rebre un impuls definitiu. El consell municipal de la ciutat, que representava entre d’altres els mercaders i també els armadors, va signar amb el rei Pere el Cerimoniós una concòrdia, en què també era present la Diputació del General, que tenia com a objectiu acabar l’edifici. A fi que el problema quedés solucionat, la institució ciutadana es comprometia a dotar la construcció amb 10 000 florins en cas que el rei n’invertís 7000. La direcció de les obres es va encarregar al mestre Arnau Ferrer, de manera que abans de la mort del rei, el 1387, les Reials Drassanes ja eren acabades.
L’edifici es va eixamplar a l’època de Joan I i es va dotar d’un espai suficient per a unes trenta galeres. Així mateix, entre el 1612 i el 1618, la Diputació del General va aixecar tres noves naus. Després de la Guerra dels Segadors, les Drassanes van restar sota jurisdició militar, reconvertides en arsenal i caserna. El 1936 foren restaurades i convertides en Museu Marítim, i trenta anys més tard Adolf Florensa va fer-hi una segona intervenció de restauració.
Construïdes aprofitant un tram de la muralla que tancava el barri del Raval, les Drassanes presenten set naus cobertes amb embigats de fusta a dos vessants disposats sobre arcs de diafragma de mig punt. Aquests es recolzen damunt pilars quadrangulars, estructures de suport lliures de tota decoració que es lliguen entre si amb arcs en sentit perpendicular. Encara es conserven les torres dels extrems i una sèrie d’arcs de mig punt baixos que pertanyen als porxos que, sota el regnat del rei Pere el Gran, es van construir als murs laterals. Aquests van quedar ultrapassats pels arcs del segle XIV, període en què es va fer també un pati central, posteriorment cobert.
L’espai és molt ampli i la disposició de les naus està dominada per un clar sentit de funcionalitat, gens estrany en l’arquitectura gòtica catalana, i necessari per a una complexa edificació de finalitat industrial. El joc de perspectives que ofereix és d’una gran bellesa, i converteix l’edifici en un monument arquitectònic mediterrani de primer ordre, resolt a partir de les formes més simples i utilitàries. Es tracta, doncs, d’unes drassanes medievals d’unes dimensions i qualitat que són de les més excepcionals de la Mediterrània.
La basílica de la Mercè de Barcelona
Sant Pere Nolasc va crear al segle XIII un orde monàstic dedicat a la redempció dels captius cristians, després que, segons diu la llegenda, se li aparegués en somnis la Verge de la Mercè. Amb l’ajut de sant Ramon de Penyafort i del rei Jaume I, l’any 1267 es va poder construir la primera església d’aquest orde a la ciutat de Barcelona. El primitiu edifici va patir algunes reformes durant els segles XIV i XV. D’aquesta època és la talla gòtica de la Verge de la Mercè que encara avui presideix l’altar major i que és obra de l’escultor Pere Moragas (1361).
El consell de la ciutat va nomenar patrona de Barcelona la Verge de la Mercè l’any 1367, en agraïment per haver deslliurat la ciutat d’una plaga de llagostes. Uns anys més tard, el 1696 el papa Innocenci XII reconeixia el seu culte.
Potser perquè l’edifici antic quedava massa petit i poc monumental per a la patrona de la ciutat, l’orde militar de la Mercè va encarregar a l’arquitecte Josep Mas d’Ordal la construcció d’un nou temple. La primera pedra es va col·locar l’any 1765 i deu anys més tard se’n feia la solemne inauguració.
L’església de la Mercè de Barcelona segueix d’una manera molt estricta el model de temple contrarreformista, de la mateixa manera que altres esglésies catalanes contemporànies com Betlem, Sant Agustí o Sant Felip Neri. A banda i banda de la nau única coberta amb volta de canó es despleguen petites capelles comunicades entre si per petits arcs que formen un passadís i travessen el transsepte.
Per a la decoració interior es van contractar al final del segle XVIII tot un conjunt d’artistes que, amb les seves obres, van contribuir notòriament a complementar la monumentalitat de l’arquitectura neoclàssica. L’escultor Pau Serra va realitzar una magnífica i mística imatge de Santa Maria de Cervelló, que s’ha considerat la seva obra més barroca, destruïda durant la Guerra Civil. En els mateixos anys es va contractar el pintor Pere Pau Montaña perquè obrés quatre quadres per a la capella del Sagrament.
Però l’element més significatiu de la basílica de la Mercè és la seva façana. Projectada per destacar enmig d’un urbanisme atapeït, el seu cos central es desplaça cap endavant i forma una paret ondulant, exemple únic a Catalunya d’aquesta solució barroca. Parelles de pilastres adossades flanquegen els tres cossos verticals i, en horitzontal, la façana es divideix en dos pisos mitjançant motllures. La porta, adintellada i amb columnes corínties, es corona amb un frontó semicircular de línies molt simples. El cos central superior està presidit per un gran òcul amb decoració escultòrica vegetal i el remata un frontó triangular.
L’església de la Mercè de Barcelona constitueix una de les darreres arquitectures pròpiament barroques que es realitzaren a Catalunya. Amb el temps s’ha convertit en un popular lloc de culte per als barcelonins, i nombroses institucions n’han fet un lloc d’obligada peregrinació. L’exemple més clar d’aquesta veneració popular és el fet que molts equips esportius de la ciutat hi celebrin els seus triomfs.
La catedral nova de Vic
A la darreria del segle xvm, el bisbe de Vic, Manuel de Artalejo va endegar el projecte d’engrandir i remodelar la catedral de la ciutat, amb l’objectiu de fer-ne un edifici més monumental. Un segle abans, ja hi havia hagut un primer intent de renovar l’edifici. Per a aquesta tasca comptava amb la feina del mestre d’obres de la Seu, l’arquitecte Josep Morató i Codina. La intervenció més important que aquest projecte preveia era el desplaçament del claustre per tal de guanyar espai per a les naus del temple.
Amb la mort del bisbe l’any 1782, però, es va decidir de construir un edifici de nova planta, fet pel qual es van enderrocar les estructures romàniques i es va continuar en certa manera la part que s’havia fet al segle XVIi, corresponent a la nau de l’Evangeli, adaptant-la als nous gustos neoclàssics. Es va enterrar la cripta i l’únic que es va deixar va ser el claustre i el campanar.
L’any 1907 es va encarregar al pintor Josep Maria Sert l’elaboració d’un conjunt de pintures murals per decorar l’interior de la catedral, que representaven passatges bíblics amb una clara inspiració neorenaixentista. Els temes triats estaven relacionats amb l’Antic i el Nou Testament, sant Pere i sant Pau com a pares de l’Església, l’homenatge d’Orient i d’Occident a Déu, la vida activa i contemplativa i el Sant Sopar. La decoració de la coberta, que havia de representar la Santíssima Trinitat, no es va arribar a fer mai.
Durant la Guerra Civil, un incendi va destruir aquelles pintures, que s’havien realitzat sobre unes teles posteriorment adherides als murs, tot el mobiliari litúrgic i part de l’edifici i de la decoració escultòrica de la façana. L’arquitecte Manuel Gausa s’encarregaria, l’any 1940, de les obres de reconstrucció. El mateix pintor es va comprometre a refer les pintures, que pràcticament són iguals a les primeres, amb petites variants.
La seu nova de Vic és un edifici de tres naus amb capelles laterals, transsepte bastant allargat i un notable absis de planta poligonal amb deambulatori, que correspon a les obres del 1940. Cadascun dels tres trams que divideixen les naus es cobreix amb voltes esfèriques separades per arc de mig punt i, en el centre del creuer, s’alça una gran cúpula. El sistema de suport el conformen robustos pilars estriats de secció quadrangular amb capitells compostos, que a la part baixa segueixen les formes corínties i a la part alta es resolen amb les mateixes motllures de l’entaulament que tanca les naus. Les capelles, dues per tram, es tanquen a una alçada molt menor que les naus, i es comuniquen entre elles per un passadís format per petites portes.
La façana, que segueix les formulacions de les esglésies contrareformistes romanes, està composta per dos pisos, amb cinc cossos verticals l’inferior i tres el superior, que es remata amb un gran frontó amb una creu. Sobresurt el cos central, amb una gran porta flanquejada per columnes i una gran rosassa en el pis superior, per a la construcció de la qual es van reaprofitar elements de l’església romànica. Dues portes a banda i banda, amb entaulament i frontó triangular donen pas a les naus laterals. Una sèrie de fornícules allotgen escultures monumentals que substitueixen les originals, obres de Gros i Quadras que, excepte la de sant Pere, es van perdre durant la Guerra Civil.
La catedral de Vic, a la vegada que és un dels millors exemples d’arquitectura religiosa neoclàssica a Catalunya, representa també la ideologia de l’art del moment, que rebutjava tot allò que no recordava l’Antiguitat i no dubtava a destruir les grans obres de l’arquitectura romànica per alçar un nou temple. Poc temps després, però, Catalunya recuperaria l’interès pel passat medieval.
El monument a Colom
L’organització de l’Exposició Universal de Barcelona de l’any 1888 es presentà com un bon motiu per renovar tot l’aspecte de la façana marítima de la ciutat. És per això que es decidí la construcció d’un gran monument dedicat a Colom a la Porta de la Pau, que donés la benvinguda als visitants que arribaven per mar.
En aquesta obra hi van participar conjuntament un nombre important d’artistes i d’industrials i del moment. El projecte s’encarregà a Rafael Atché i, per mitjà del sistema de concurs, es reuní una gran quantitat important d’escultors que havien de realitzar els diferents conjunts escultòrics de la base. Les peces de bronze les va fondre Frederic Masriera en el taller de Francesc Vidal. La immensa bastida que va ser necessària per a la construcció del monument fou obra de l’enginyer i arquitecte Joan Torras i Guardiola, un dels estructuralistes més importants de l’arquitectura catalana de final del segle XIX i principi del XX.
El monument a Colom és una gran columna corintia de ferro colat d’uns seixanta metres d’alçada, amb una gran base monumental, que sosté una bola del món i l’estàtua en bronze de Cristòfor Colom assenyalant la direcció en la qual es troba Amèrica, obra del mateix autor del projecte. A la base, es disposen quatre grans lleons de bronze, obra d’Agapit Vallmitjana. Marcant quatre angles, es despleguen alegories dels grans regnes hispànics a través de grans figures femenines de pedra que representen Catalunya (Pere Carbonell), Aragó (Josep Gamot), Castella (Josep Carcassó) i Lleó (Rafael Atché). Entre aquestes figures, grups més petits d’escultures representen personatges catalans relacionats amb el descobriment d’Amèrica, com el cosmògraf Jaume Ferrer de Blanes (Francesc Pagès Serratosa) o el cavaller Pere Margarit (Batist-Alentorn). Coronen la base, enllaçant ja amb el fust de la columna, quatre figures femenines alades de bronze.
Les dimensions i la complexitat del projecte van fer que, des del primer moment, el monument a Colom esdevingués un dels símbols més representatius i populars de la ciutat.
La Sagrada Família
La idea d’edificar un temple dedicat a la Sagrada Familia entre els carrers de Mallorca, Provenga, Marina i Sardenya, cal relacionar-la amb Josep Maria Bocabella i Verdaguer, fundador de l’Associació Espiritual de Devots de Sant Josep, que volia construir un temple dedicat a l’exaltació de la figura de sant Josep i de la Sagrada Família, símbols de l’estabilitat i de l’ordre familiar que es consideraven la base de la societat. El projecte es concebia com un centre social i religiós per a la nova ciutat en expansió que actués com un punt propagador de la fe catòlica.
El primer projecte, iniciat el 1882 per l’arquitecte diocesà Francisco de Paula del Villar y Lozano, concebia l’església com un temple gòtic de línies franceses, amb tres naus, la central més ampla, contraforts a l’exterior, creuer, un absis amb deambulatori i set capelles absidials. Hi dominaven les formes ascendents. La construcció s’inicià per la cripta neogòtica. L’arquitecte, però, va dimitir el càrrec per discrepàncies amb l’assessor arquitectònic del promotor de l’obra, Joan Martorell, de manera que es va haver de trobar un substitut.
D’aquesta manera, el 1883, Antoni Gaudí, que era ajundant de Martorell, va començar a treballar en solucions per reformar el projecte original. Gaudí va augmentar les dimensions de l’edifici i el va plantejar com un temple de cinc naus, amb creuer de tres naus i absis, i una mena de deambulatori exterior que denominà claustre. Les naus no tenien contraforts i se suportaven només per columnes inclinades. Va projectar divuit grans torres parabòliques, de les quals les quatre de cada façana simbolitzaven els dotze apòstols. Una torre cupular sobre l’absis representava la Verge; l’agulla central, situada sobre el cimbori i més elevada, el Salvador, i les que l’envoltaven, els quatre evangelistes. Va preveure també tres façanes, una a llevant, dedicada al naixement de Jesús, una a ponent, on es representaria la passió i mort de Crist, i la meridional, més gran, amb la seva glòria i resurrecció. L’única que va poder acabar va ser la primera.
A la mort de l’arquitecte, la resta del temple quedà incompleta. Durant la Guerra Civil fou incendiada la cripta i destruïts els dibuixos i la maqueta que encara es conserven al taller de Gaudí. Les obres quedaren aturades entre el 1935 i el 1952, excepte per alguns treballs de restauració. A partir de la dècada dels anys cinquanta, F. Quintana, L. Bonet i Garí i I. Puig i Boada aixecaren la nova façana de la Passió, a l’extrem oest del creuer, basant-se només en dibuixos de l’arquitecte i l’any 1976 es van inaugurar les quatre torres que rematen la façana. El 1986 es va encarregar a l’escultor Josep M. Subirachs l’elaboració de les escultures que decorarien la façana de la Passió. L’any 1987 la direcció de les obres passà a mans de J. Bonet Armengol, F Cardoner i Blanch i L. Bonet i Garí. En cada una de les etapes de construcció del temple, però, s’ha volgut provar de continuar el projecte de Gaudí a partir d’alguns dibuixos o maquetes; així, no hi ha una combinació entre els diversos estils dels arquitectes que hi han participat. Actualment Joan Vila-Grau treballa en els vitralls.
La Sagrada Família s’ha convertit en el símbol de l’obra de Gaudí i de la seva manera d’entendre l’arquitectura, i ha esdevingut també la seva obra més internacional. El temple fou un camp d’experiència personal per a l’arquitecte en el desenvolupament de la seva particular idea sobre la necessitat de treballar l’arquitectura. Així, la Sagrada Família reflecteix una transformació conceptual que, partint d’una reinterpretació personal del neogòtic inicial, deriva cap al Modernisme, fins a culminar en l’Expressionisme i el Cubisme plasmats en les torres i els pinacles.
La Sagrada Família sembla una obra inacabable, però amb les noves tecnologies que s’han anat integrant en el món de l’arquitectura sembla que s’està accelerant el ritme de les obres; a això, cal afegir-hi que cada cop és més alt el pressupost amb què compta el projecte de la construcció del temple.
Hi ha hagut també algunes polèmiques entorn d’aquestes obres. Hi ha bàsicament dues posicions molt enfrontades entre els qui pensen que la basílica s’havia de deixar inacabada i aquells que defensen l’acabament de l’obra, com una catedral medieval que es feia al llarg dels segles, amb interrupcions i represes.
Cadaqués
Cadaqués és un dels pobles considerats més atractius de tota la costa catalana, o almenys de la Costa Brava. Va adquirir un renom sobretot perquè el pintor Salvador Dalí tenia una casa a Portlligat, i perquè també molts altres artistes avantguardistes van escollir Cadaqués com a lloc d’estiueig, entre els quals hi havia André Bretón, García Lorca, Paul Eluard, Man Ray i Max Ernst. Al llarg de tot el segle XX ha esdevingut un centre de reunió d’artistes i intel·lectuals que han fet que en aquest poble es visqui sempre l’art de prop. Cadaqués és el poble amb més artistes per metre quadrat de Catalunya.
Cadaqués està situat a l’Alt Empordà, a la península del Cap de Creus, una zona amb grans penya-segats i un relleu abrupte. Actualment la principal font d’ingressos és el turisme, ja que durant els mesos d’estiu el poble s’omple de visitants tant estrangers com catalans. Cadaqués és un dels pobles de la Costa Brava on hom pot trobar més estiuejants del país i que s’ha anat conservant autènticament evitant l’excessiva eufòria constructiva que caracteritza la resta de pobles. La vila, situada al fons del port natural, s’organitza al voltant d’un antic castell construït pels comtes d’Empúries. Durant el segles XVI i XVII es va aixecar l’església parroquial de Santa Maria, on es conserva un valuós retaule barroc de talla policromada i daurada començat per Pau Costa l’any 1727.
A causa del seu emplaçament, en temps passats va sofrir diversos atacs marítims, com l’ocupació francesa del 1285, de la qual va ser alliberada per Roger de Llúria, el saqueig dels corsaris de Barba-rossa el 1543, i l’ocupació durant les guerres amb França del segle XVII al XIX.
La Fundació Miró de Barcelona
La Fundació Miró va ser concebuda com una institució dedicada als estudis d’art contemporani. Va ser creada pel mateix Joan Miró el 12 de maig de 1971 com a fundació cultural privada. D’acord amb els principis sota els quals fou ideada, allotja una important col·lecció d’obres de Joan Miró donades per l’artista, i ha esdevingut un centre actiu d’estudi i informació de l’art contemporani.
L’edifici que avui acull el centre es va construir entre el 1972 i el 1975 a la muntanya de Montjuïc de Barcelona. L’arquitecte contractat, Josep Lluís Sert (1902-1983), ja havia realitzat l’estudi particular de Joan Miró a Mallorca. L’any 1988, l’arquitecte Jaume Freixa, que havia estat deixeble de Sert, amplià l’edifici intentant de respectar la idea inicial i els preceptes del seu mestre, i de no variar ni el concepte arquitectònic ni la idea espacial.
L’espai interior es distribueix seguint la finalitat per al qual es va crear, destinant una secció a l’exposició permanent d’una part important de l’obra del pintor, un altre sector a exposicions periòdiques d’art contemporani, i reservant un espai per mostrar obres d’artistes contemporanis, donades o en préstec, en homenatge a Joan Miró, com per exemple la font de mercuri que Alexander Calder va exposar en el pavelló de la República espanyola l’any 1937, a París. Altres espais importants són la biblioteca especialitzada oberta als investigadors, l’arxiu que guarda l’obra gràfica mironiana i l’auditori.
Valent-se de l’arquitectura de tradició mediterrània, Josep Lluís Sert va projectar una construcció oberta en la qual les manifestacions i activitats artístiques i d’oci es distribueixen al voltant de tres patis: un d’obert a la ciutat i dos d’interiors, de clara arrel mediterrània. Aquests espais reflecteixen les formes i estructures que Sert ja havia posat en pràctica en obres anteriors, i es defineixen per l’ordre, la mesura, la claredat i la llum. Àmplies lluernes permeten el pas de la llum, que augmenta en xocar amb la blancor de les parets de les sales d’exposició. Espais oberts, d’agradable sensació, s’integren amb l’interior d’una manera natural, aconseguint que la naturalesa exterior sigui present en l’interior de l’edifici. Les cobertes es resolen amb volta catalana i amb una gran coberta plana que serveix de terrassa i ampli mirador a la ciutat de Barcelona, i que també s’ha utilitzat com a lloc d’exposició de diverses escultures de Joan Miró. La distribució de l’espai arquitectònic en volums al voltant dels patis permet una circulació àgil i fluïda, amb entrades i sortides sense interrupció ni repeticions.
L’arquitectura de Sert se situa en la línia de l’avantguarda europea, en la qual introdueix elements reinterpretadors de la tradició mediterrània.
El Palau Sant Jordi
Amb els Jocs Olímpics de Barcelona del 1992 la ciutat va ser objecte d’un reforma urbanística important, es van millorar zones que necessitaven una renovació i també va construir-se una infraestructura olímpica. Hi havia diverses zones esportives, però un centre olímpic important era l’Anella Olímpica de Montjuïc. S’hi aplegaven moltes de les instal·lacions esportives on es van celebrar diferents proves olímpiques; es va renovar l’Estadi Olímpic i es van construir, entre altres, les Piscines Bernat Picornell, l’edifici de l’INEFC, el Palau Municipal d’Esports i el Palau Sant Jordi. Aquest pavelló, que va acollir les proves olímpiques de gimnàstica, handbol i voleibol, va ser projectat per l’arquitecte japonès Arata Isozaki i es va construir entre el 1985 i el 1990. Està integrat per dos edificis, el Pavelló Polivalent, que es feia servir per als entrenaments, i el Pavelló Principal, on es van celebrar les proves i que té una capacitat per a 17 000 espectadors. És una construcció que presenta unes solucions tecnològiques molt avançades. Hi sobresurt la seva coberta, una cúpula que va ser muntada a nivell de terra i que després va ser elevada i col·locada al seu lloc. Al seu voltant s’obre un pòrtic amb la coberta ondulada. Als vestíbuls interiors hi ha murals de pintors cèlebres, com Joan Hernández i Pijoan i Albert Ràfols-Casamada.
Posteriorment aquesta instal·lació esportiva s’ha utilizat en algunes ocasions per acollir d’altres esdeveniments esportius, i d’altres vegades s’hi han celebrat actes culturals o espectacles.
El Palau Sant Jordi és considerada l’obra emblemàtica dels Jocs Olímpics de Barcelona, ja que, a més de disposar d’una tecnologia moderníssima, és un edifici que sobresurt pel seu aspecte exterior.
El Museu d’Art Contemporani de Barcelona
El Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) va sorgir a partir de la Fundació del Museu d’Art Contemporani que es va fundar el 1987 de mans d’empresaris que pretenien aconseguir una col·lecció per al futur museu. Aquest projecte va anar avançant amb la formació del Consorci del Museu d’Art Contemporani el 1888 format per la Fundació MACBA, l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya.
L’edifici, projectat pel nord-americà Richard Meier, va ser acabat el 1995 després de cinc anys de construcció. És una obra que exemplifica la renovació que ha tingut lloc al barri del Raval i que sobresurt en aquell emplaçament per la seva arquitectura. S’hi combinen materials tradicionals, com els paviments de granit i l’estucat, amb materials reflectors com el vidre i les plaques de metall esmaltat. L’entrada, que es troba a un metre per sobre de terra i a la qual s’accedeix per una rampa, està emmarcada per una pantalla d’elements plans i finestres rectilínies. Des del vestíbul interior veiem un corredor de forma circular que posa en relació la geometria rectangular de l’edifici, i la rampa, tancada amb vidre, condueix als tres nivells de l’edifici i permet l’entrada de llum natural.
Hom hi pot trobar obres de la Fundació del MACBA del Fons d’Art de la Generalitat de Catalunya, que inclou obres dels artistes contemporanis catalans més importants: Joan Miró, Josep M. de Sucre, els artistes del grup Dau al Set, a més d’artistes estrangers. L’Ajuntament de Barcelona també hi ha fet aportacions d’obres d’artistes, com Sergi Aguilar, Erwin Bechtold, Joan Brossa, José Manuel Broto, Xavier Grau, Joan Hernández i Pijuan, Antoni Llena, Robert Llimós i Albert Ràfols-Casamada. Posteriorment van incorporar-s’hi obres dels Tallers Art Triangle de Barcelona i les donacions de Leandre Cristòfol i Joan Brossa.