Els impresos: petites joies del disseny gràfic

Probablement Ricard Giralt-Miracle és el dissenyador gràfic de qui millor es coneixen i més es valoren, del conjunt de la seva obra, unes peces petites, insignificants quant a la mida i la funció, pel seu interès gràfic. Són els que ell anomenava plaquettes, nadales, felicitacions i, més endavant, calidoscopis. Són trossos de paper imprès, de vegades plegat, de formats molt variables però mai no gaire grans, que caben en un sobre i serveixen tan sols per palesar una amistat, per renovar una relació, per expressar una predisposició. Des que va fundar Filograf el 1947, Giralt les enviava per felicitar el Nadal o, si ja havia passat l’època, per anunciar les vacances d’estiu. Els clients, proveïdors i col·legues que les rebien, tots ells amics, recorden sempre la il·lusió que sentien quan arribaven i com les contemplaven atents. A través d’elles Giralt feia experiments sobre les capacitats expressives de les premses, la visualitat dels versos que li agradaven, la poesia dels gravats antics, i així, amb un to intimista però sempre murri, va anar conformant una personalitat gràfica molt peculiar, lliure en el control de l’espai gràfic com va ser l’avantguarda dels anys vint i trenta, però molt més afable i suggeridora.

Molts altres dissenyadors han creat al llarg de la seva carrera professional impresos d’aquesta mena. Sense cap nom que els designi, són petites peces molt sovint nascudes perquè sí, perquè és el mateix dissenyador qui es posa el problema per poder experimentar amb el grafisme, la gràfica, la materialitat del suport i altres recursos. De vegades ho fa com un joc, d’altres com un exercici per assajar l’efecte d’unes lletres, d’altres pel mer plaer de dibuixar i de dissenyar i d’altres coma forma d’expressió personal per camins fronterers amb les arts plàstiques, però més modestos. En això rau la peculiaritat d’aquesta mena d’impresos ja que, a diferència de les obres d’art, sempre han de servir per alguna cosa i s’han de poder reconèixer com el que són. Els cal sempre un pretext, qualsevol, que justifiqui la reproducció en sèrie. A més, s’han de poder enviar, enganxar, portar o col·locar. Sovint, el veritable propòsit que els inspira és el mateix fet de difondre’ls, d’enviar-los perquè algú els rebi. Per això els impresos de petit format són gairebé sempre peces afables i enginyoses, busquen el somriure de l’interlocutor i li demanen complicitat.

Ara bé, la trivialitat del pretext no serà mai un obstacle per a la densitat gràfica assolida per l’imprès com a peça de disseny. És més, quan la funció esdevé pretext, i la ambigüitat enriqueix el contingut del missatge («hola», «fins aviat»), llavors la qualitat gràfica esdevé corpòria, es veu, es contempla i s’aprecia. El joc integra el que es diu i com es diu amb tota la resta de mitjans tècnics i gràfics que habitualment estan a disposició del dissenyador en el seu treball: les qualitats de textura dels papers, els matisos del dibuix, les tècniques d’impressió, el format, els plegats, la silueta de les peces, els valors dels tons i les sobreimpressions, o el mateix espai, el blanc del fons. En aquest sentit, aquests petits impresos són veritables exercicis gràfics, comparables en moltes coses als ex-libris. Ara bé, de tot això no es desprèn que, perquè un petit imprès assoleixi un grau molt alt de qualitat gràfica, calgui recórrer als procediments més artesanals de les arts gràfiques. Ben al contrari, qualsevol mitjà tècnic pot ser adequat. La qualitat depèn del projecte de disseny i de l’atenció i la cura que li dediqui el dissenyador.

A la història del disseny gràfic, la dels impresos és prou llarga però molt irregular. És difícil dir quan va començar la pràctica de difondre els comunicats a través d’uns anuncis exempts, impresos sobre paper per ser enviats o repartits. En els anys vint se’ls considerava una forma de publicitat directa. Però és difícil saber quan va sorgir la idea d’utilitzar els esdeveniments socials i les dates assenyalades del calendari amb fins publicitaris, o quan els particulars decidiren notificar amb impresos els esdeveniments familiars —participar els casaments, oferir recordatoris. Les nadales, inventades a Londres a mitjan segle XIX, no es van difondre a Catalunya fins després de la Guerra Civil, quan ja era patent el procés d’universalització dels costums. Les empreses, seguint el consell dels publicistes, preferien felicitar el Nadal amb un calendari —podia durar tot l’any a la vista del possible client. D’altra banda, la utilització de postals per promocíonar un establiment comença a la Viena sezessionista, però, tot i que algunes botigues modernistes repartissin als seus clients una mena de postals o de cromos, el costum no va arrelar a Barcelona fins anys després. Pel que fa a la resta d’impresos —prospectes, opuscles, fullets, catàlegs—, no van proliferar com a mitjà publicitari fins als anys vint gràcies a la industrialització de les arts gràfiques. Llavors, l’imprès comercial de format petit va permetre investigar les possibilitats gràfiques que els avenços tècnics oferien. Una targeta, un prospecte, una invitació sempre són més petits que un llibre, un catàleg o una revista, més econòmics i, sobretot, més efímers i, per tant, no són tan compromesos. Per això són més adequats a l’hora de cercar noves modalitats expressives i nous procediments gràfics. Era l’època de l’avantguarda històrica i els artistes, especialment els d’ascendència dada, van incorporar la creació d’invitacions per a les seves accions com un acte artístic més. Volien fins i tot una renovació tipogràfica. Per la seva banda, una investigació com la de Trouchut amb el Supertipo Veloz es comprèn millor amb el rerefons de la proliferació d’impresos.

Per tot això, malgrat que la majoria d’impresos es vegin sovint condicionats per les directrius de la campanya publicitària, o per les normes corporatives, són sempre una bona ocasió per a l’experimentació gràfica i alguns d’ells, bells i enginyosos, assoleixen altes cotes de qualitat. Aquests papers petits, encartables i plegables en infinits jocs, essencialment efímers i trivials, són les petites grans joies del disseny gràfic: objectes que van a parar al calaix dels records.