Arran de la difusió dels ordinadors, a través del menú Fonts el públic s’ha trobat de sobte amb una gran varietat de lletres disponibles i ha hagut d’aturar-se a pensar per a què servien. Ha observat que es poden distingir a grans trets —les romanes pels peus, les egípcies pel gruix dels peus, i els pals secs per la manca de peus— o per detalls formals quant al perfil —perquè són arrodonides o anguloses—; també ha vist diferències en els caràcters estructurals —la inclinació de les cursives, el gruix de les negretes— que cal seleccionar en un altre menú perquè són components de la família tipogràfica i no tipus diferents. Pel fet d’haver-ne de triar alguna, ha endevinat que la decisió tindrà conseqüències estètiques. D’altra banda, als ulls del profà aquests menús ofereixen una llista de termes misteriosos que molt sovint no li diuen res sobre el que implica la selecció. No sap que la majoria d’aquests noms són cognoms de tipògrafs i díssenyadors que, al llarg de la història, han anat creant alfabets (Garamond, Bodoni, Canibell, Frutiger, Gili, Huguet, Vellvé); d’altres són noms propis de les editorials que els han encarregat (Aldinas, Ibarra, Gaya Ciencia), o els han fabricat (Haas Helvetica, Peignot); d’altres provenen de la seva primera aplicació (Bembo, Times, Avant Garde); poden ser, també, denominacions derivades d’una certa concepció formal de la gràfica (Futura, Univers, Gaudí). Així ha sortit a la llum pública tota una tradició tècnica i gràfica vinculada a l’evolució de l’escriptura i de la impremta que abans només coneixien els especialistes, la gent d’ofici. En definitiva, el públic no ha descobert sinó el ric i complex univers de la tipografia.
És fins a cert punt comprensible que la tipografia no hagi atret l’atenció dels seus usuaris. Les lletres, sobretot quan s’utilitzen per compondre textos, paràgrafs o pàgines, són signes visuals que es miren constantment però que poques vegades es veuen. Són els suports per a la transmissió d’informacions, que són allò que es percep. Quan hom es fixa en l’aparença visual de les lletres, no es pot llegir.
Gairebé tots els dissenyadors, quan dissenyen, dediquen més atenció a la tipografia que a altres recursos gràfics, com la il·lustració. La major part de les decisions que prenen afecten el tractament gràfic de les lletres, a la manera de compondre-les per formar línies de text, paràgrafs, columnes. Després, disposen aquests blocs i estructuren l’espai gràfic, és a dir, tota la superfície que es veu a la vegada. De fet, la tipografia és el principal material expressiu i, per això, el seu conreu és el que més diferencia els dissenyadors dels dibuixants i dels il·lustradors. En efecte, tot i haver estat considerat sempre una activitat pròpia de la cultura de la imatge, sí es té en compte el seu modus operandi, el disseny gràfic s’adscriu de ple en la tradició de l’escriptura. S’ocupa d’organitzar la dimensió visible de l’escriptura. Dissenyar consisteix a establir una relació equilibrada, complementària i coherent entre el text i la imatge que apareix en un mateix suport tot decidint, alhora, quina informació s’exposa amb imatges —en el sentit més ampli del terme— i quina és preferible escriure-la, ja que, com diu el proverbi, «una paraula també val per mil imatges».
Estrictament, el mot tipografia denomina el procediment d’impressió mitjançant tipus mòbils estandarditzats i combinables entre si que va fer possible Gutemberg quan els va fondre. Per això, l’antecessor directe del dissenyador gràfic és el tipògraf, el caixista de les impremtes. D’aquesta tècnica, el disseny hereta totes les implicacions estètiques i metodològiques per al tractament de l’espai tipogràfic. En la composició tipogràfica qui mana és el propi tipus: un paral·lelepípede modular de base quadrada, del qual sobresurt la forma de la lletra. En juxtaposar un per un els tipus per construir una línia, va sorgint un ritme horitzontal de negres i blancs; en col·locar una línia sota l’altra, en surt un bloc de text. Les pautes i la visió del text depenen del propi tipus, del paral·lelepípede, seriat modularment des de bon començament. Les opcions creatives estan condicionades, d’una banda, pel mateix procediment tècnic i, de l’altra, pels requeriments de llegibilitat derivats de la relació entre negres i blancs. Les variacions gràfiques depenen dels ritmes, de les proporcions escollides entre les parts constructives i les regles geomètriques de combinació. Aquest és l’ofici del tipògraf i la base de la seva saviesa. Amb l’aparició dels procediments fotomecànics i informàtics, la composició de textos s’ha vist alliberada de les condicions imposades per la tipografia. Sí bé els caràcters de l’alfabet mantenen la condició modular, les lletres continuen predisposades a ser combinades horitzontalment í formar línies, i les línies s’integren entre si a partir d’un ritme de blancs i negres, la forma tipogràfica, independent del volum que la suportava, adquireix una nova mobilitat i les possibilitats combinatòries s’incrementen enormement per al dissenyador.
Però la potència gràfica de la tipografia per a l’experimentació creativa no tan sols es manifesta en els impresos; també té una dimensió estètica pròpia. Les formes i els trets de cada lletra, de cada xifra, de cada signe que componen l’alfabet es poden dissenyar específicament. Això és el disseny tipogràfic. Crear un nou alfabet és probablement un dels reptes professionals més difícils que pot assumir un díssenyador. Les variacions llavors són moltes i depenen, en gran part, dels objectius proposats. La lletra esdevé en aquest cas grafia. És un signe visual amb moltes possibilitats formals i estilístiques. Els límits estan marcats pel fet que un alfabet és un conjunt finit de signes derivats d’una mateixa estructura constructiva tractats amb un criteri formal constant i coherent, però també perquè ha de respectar les pautes perceptives que permeten reconèixer cada signe amb la facilitat que requereix la lectura. Ricard Giralt-Miracle ho va resumir molt bé en comparar la tipografia amb els ikebanas, aquestes composicions florals japoneses tan simples: el resultat depèn de l’atenció, la sensibilitat i l’estimació que hi posa el dissenyador.