El mapa representa una aproximació al volum dels moviments migratoris internacionals de la segona meitat del segle XX mitjançant una mesura indirecta, que consisteix en la variació del nombre d’estrangers per estats entre el 1950 i el 2000, i les direccions dels fluxos migratoris més destacats.
Durant la segona meitat del segle XX es constitueixen uns grans focus d’immigració. El primer, format pels Estats Units i el Canadà, rebé durant la dècada dels anys cinquanta un volum important de refugiats procedents dels països de l’est d’Europa, sense descomptar un nombre significatiu de jueus europeus i de cubans repatriats. Aquesta immigració, diluïda per les naturalitzacions, s’incrementà molt els anys vuitanta amb immigracions procedents de Mèxic, l’Amèrica Central i l’Equador, com també de països asiàtics, entre els quals destaquen la Xina, el Pakistan, Corea del Sud i el Vietnam.
El segon focus, el constitueixen França, la Gran Bretanya, Alemanya i Suïssa. El gran creixement econòmic posterior a la Segona Guerra Mundial va convertir aquests estats en un potent nucli de destinació dels fluxos migratoris des del sud d’Europa i el nord d’Àfrica: espanyols, portuguesos, algerians i marroquins es van adreçar a França; turcs i iugoslaus, a Alemanya, i membres de l’antic Commonwealth, a la Gran Bretanya.
Un tercer focus d’immigració correspon a la regió del Golf Pèrsic, que captà immigració d’altres països àrabs per la seva privilegiada situació econòmica. Cal incloure aquí també els nombrosos immigrants jueus que s’instal·laren a Israel procedents d’Europa, Àfrica i Amèrica.
Austràlia i Nova Zelanda formaren un quart focus immigratori procedent d’Europa i, ja en la dècada dels anys vuitanta, d’Àsia.
Altres focus secundaris d’immigració van ser el de l’Argentina, que reprengué durant alguns anys la immigració d’espanyols i més tard captà immigrants de Bolívia i el Paraguai; el de Sud-àfrica, que esdevingué un potent pol d’immigració al sud d’Àfrica, malgrat la disminució del nombre d’estrangers, i el de la Costa d’Ivori, que emergeix com a destinació de països de l’Àfrica Central. El procés de descolonització a l’Àfrica va causar, d’altra banda, la repatriació de nombrosos colons europeus amb la consegüent disminució dels seus efectius.
Durant el període 1950-2000, els successius canvis en les posicions relatives en els nivells de riquesa dels estats van afavorir també que alguns d’ells passessin d’un rol emigratori, com Espanya i Itàlia, a receptors nets d’immigració, i que països com l’Argentina tinguessin durant el període 1980-2000 una emigració significativa.
Les vies de reclutament de la immigració
El nombre de països que un emigrant potencial considera com a possibles destinacions no sol ser elevat. Hi ha dos mecanismes que ho limiten: els fluxos històrics i les xarxes migratòries.
La majoria dels fluxos migratoris internacionals de treballadors tenen destinacions previsibles. Els mexicans es dirigeixen als Estats Units; els bolivians, a l’Argentina; els moçambiquesos, a l’Àfrica del Sud; els neozelandesos, a Austràlia; els algerians, a França; els marroquins, a Espanya. Entre els moviments migratoris, la distància és un factor de primer ordre.
Durant la segona meitat del segle XX, les migracions “espontànies” que havien caracteritzat el període anterior (vegeu el mapa Les migracions tradicionals) donen pas a programes planificats de captació de mà d’obra, subjectes tots ells a la conjuntura econòmica.
Una de les primeres solucions es trobava en l’aprofitament de la història colonial. França i el Regne Unit van iniciar molts fluxos migratoris reclutant obrers a les seves colònies. El coneixement de la llengua de la metròpoli facilitava una ràpida integració en el mercat laboral.
D’altra banda, Alemanya va utilitzar durant els anys seixanta la figura del gastarbeiter (treballador convidat), que consistia en un programa massiu de contractació a Turquia i Iugoslàvia.
Les vies d’emigració als Estats Units eren diferents. La potència econòmica més gran del planeta posseïa també el mercat laboral més important, i tenia la necessitat, a mesura que augmentava el seu poder econòmic, de cobrir una forta demanda de mà d’obra en l’agricultura i el sector dels serveis, entre d’altres. Un exemple de l’evolució d’aquesta influència econòmica es troba al seu país veí, Mèxic. Al principi del segle XX l’emigració mexicana al sud dels Estats Units era escassa. Els grangers i les companyies del ferrocarril havien d’enviar reclutadors a l’interior de Mèxic per a captar treballadors. Més tard, l’eclosió de l’agricultura californiana va animar els empresaris a dissenyar plans de contractació temporal d’obrers mexicans, un programa que va continuar fins el 1964. Així, els països industrialitzats van canalitzar gairebé tots els fluxos internacionals de treballadors durant la segona meitat del segle XX.
Com són els migrants?
La majoria de les persones que emigren, temporalment o permanentment, tenen l’objectiu d’aprofitar les oportunitats laborals que els ofereixen els països més rics. Els sectors que ocupen immigrants exigeixen individus en les edats més productives; per aquesta raó, entre els migrants internacionals els joves de 20 a 40 anys tenen un pes important, superior al que els correspon en altres tipus de migracions.
En els moviments internacionals domina la mobilitat d’homes sols, en contrast amb les migracions internes, en què és superior la presència de dones. Això no obstant, en estats com la República Dominicana i les Filipines s’esdevé un predomini de l’emigració femenina, pel fet que es tracta de col·lectius que treballen en el sector dels serveis personals.
La situació familiar dels immigrants respon a una etapa del cicle migratori; si la posició legal es consolida, se sol iniciar el reagrupament familiar. Tanmateix, la integració familiar dels immigrants depèn del projecte migratori. Així, molts dels emigrants del sud d’Europa que es van desplaçar a l’Europa del nord els anys seixanta ho van fer pensant a tornar, i els seus esforços s’orientaven a l’obtenció d’uns estalvis que poguessin reinvertir als seus països d’origen; d’altres, al contrari, van decidir establir-s’hi definitivament i procediren al reagrupament familiar, com van fer marroquins i algerians a França.