Els navegants i comerciants catalans travessaren ben aviat l’estret de Gibraltar amb l’objectiu d’establir relacions comercials, passant per Sevilla i Lisboa, amb Anglaterra i Flandes. Paral·lelament, amb els genovesos, s’atreviren a navegar vers el sud a desgrat del fet que, com diu Gonçal de Reparaz –un dels introductors de la geografia moderna a Catalunya i un dels fundadors de la Societat Catalana de Geografia el 1935–, “la llegenda de la mar Tenebrosa gelava la sang de les venes del més audaciós”.
De fet, nòrdics i àrabs, que ja eren a l’Atlàntic, van alimentar durant dècades aquesta llegenda terrorífica, és clar, pels interessos que hi tenien. Però, tot i així, les primeres dècades del segle XIV, els qui tenien més experiència i més coneixements, és a dir, genovesos, catalans i mallorquins, van obrir el pas als qui vindrien més tard: portuguesos, venecians, castellans i holandesos.
La carta nàutica d’Angelí Dulcert i el viatge de Jaume Ferrer
La carta nàutica catalana més antiga que es coneix i que es conserva –a la Bibliothèque Nationale de París, procedent d’un convent de Venècia– és signada el 1339, a Ciutat de Mallorca, per Angelí Dulcert, cartògraf. Mostra totes les característiques de les cartes de l’escola mallorquina anònimes anteriors: toponímia catalana, forma de l’Atles, de Jutlàndia i de la mar Bàltica, il·lustració de ciutats, figures humanes en el desert, reis (reina de Saba). I coincideix amb la carta nàutica (1327?) de la Biblioteca Principe Corsini de Florència, signada per Angelino Dalorto, que s’ha identificat amb Dulcert.
En aquesta carta ja hi ha una representació gràfica de les illes Canàries i de les costes atlàntiques del Marroc i del Sàhara. Segons Gonçal de Reparaz el 1343 una expedició formada per dues naus del tipus coca (base de les futures caravel·les de Colom), comandades per Bartomeu Giges, Pere Magre i Francesc des Velers, es dirigiren, obertament, vers “les parts d’Occident” i descobriren les “Illes de la Fortuna”, que, més tard, esdevingueren les illes Canàries. I tindrien, el 1351, un primer bisbat i un primer bisbe (fra Bernat Font) nomenat pel papa de Roma. Als mapes coneguts com a Atles Català, realitzats al taller cartogràfic de Cresques Abraham i Jafudà Cresques, el 1375 (que són a París), s’indica que el 10 d’agost de 1346 un navegant anomenat Jaume Ferrer, seguint les costes africanes de l’Atlàntic, descobrí als europeus un territori anomenat Riu de l’Or, situat al golf de Guinea, a l’actual Senegal i Gàmbia.
L’Acadèmia de Navegació de Sagres
El príncep Enric, futur rei de Portugal, anomenat Enric el Navegant, va posar en marxa el 1412 un centre de formació i recerca: l’Acadèmia de Navegació de la vila de Sagres, a l’Algarve, a prop del cap de Sant Vicenç, acarat a l’oceà. La feina fou encomanada al cartògraf Jaume Ribes, que era el nom cristià adoptat per Jafudà Cresques, fill de Cresques Abraham. De Sagres sortien la major part de navegants portuguesos. Amb bona formació, si es tenen en compte els resultats.
Tres segles de cartografia avançada
Angelí Dulcert i els Cresques són les primeres personalitats conegudes d’un col·lectiu dispers per tota la Mediterrània occidental. El grup és reconegut pels estudiosos com a escola mallorquina de cartografia, per bé que s’hi han inclòs valencians i catalans. La seva producció, en canvi, rep de manera genèrica el nom originàriament francès de cartes catalanes. Aquesta escola dispersa mostrà una gran continuïtat: com a mínim fins a mitjan segle XVII, quan els imperis colonials anglès i holandès ja funcionaven plenament.
En l’inventari que en feu Julio Rey Pastor s’identificaren 327 obres cartogràfiques, dipositades a les principals biblioteques d’Europa i Amèrica. El treball de Yoro K. Fall hi fa petites precisions, però, sobretot, presenta una tesi ben clara, que s’explicita ja en el títol: L’Afrique à la naissance de la cartographie moderne: 14ème/15ème siècles, les cartes majorquines (París, Khartala Editions, 1982). Segons Fall, doncs, la cartografia mallorquina sobre Àfrica (que té com a punt de partida Ramon Llull) seria a l’origen de tota la cartografia europea moderna.
Els noms més destacats d’aquesta escola són els cartògrafs Angelí Dulcert (a Ciutat de Mallorca); els Cresques (a Ciutat de Mallorca i a Sagres); Gabriel de Vallseca (amb una carta nàutica datada el 1439); Joan Martines (que treballà a Messina vers 1556-87); Macià i Joan de Viladestes; Guillem Soler; i Jaume, Francesc, Bartomeu i Joan Oliva, amb mapes realitzats a Mallorca, Messina, Nàpols, Marsella, Liorna, Palerm, Malta); Mateu, Vicenç Joan i Pere Joan Prunes. I l’anònim autor del Mapamundi catalano di Modena (1450-60).