L’expansió dels comtats dels Pirineus catalans vers les planes, el mar i les illes de la Mediterrània va suscitar una sèrie de cròniques i de cronistes excepcionals (en alguns casos, foren els reis mateixos, començant per Jaume I, els màxims responsables de l’aventura mediterrània). “Excepcionals" perquè no hi ha cap altre conjunt de producció historiogràfica equivalent a Europa; perquè passen molt aviat de ser escrites en llatí a ser escrites en una llengua nova: la catalana, i perquè dues de les cròniques són dictades per reis: les úniques autobiografies reials de l’Europa medieval. Les cròniques, però, en el temps que van ser escrites, entre els anys 1280 i 1380, eren exemplars únics: només se’n podien fer còpies manuscrites. I estaven destinades a ser llegides en veu alta davant d’un auditori, la qual cosa explica el caràcter viu dels textos, els interrogants adreçats al públic, la proliferació de diàlegs, etc., que els cronistes hi incorporaren.
Dos segles després de la mort de Ramon Muntaner va arribar la impremta. Les primeres cròniques impreses, en concret la de Pere III, la va publicar el 1547 l’historiador i humanista Pere-Miquel Carbonell en la seva enciclopèdia Cròniques d’Espanya. Les primeres edicions impreses de la Crònica de R. Muntaner, escrita entre el 1325 i el 1328, són de 230 anys més tard: el 1558, a València, i el 1562, a Barcelona. El títol era Chronica, o descripcio dels fets, e hazanyes del inclyt Rey don Jaume Primer, Rei Daragó, de Mallorques, e de Valencia, Compte de Barcelona e de Muntpeller, e de molts de sos descendents.
El 1609, amb el suport del Consell de Cent de Barcelona, Jeroni Pujades publicà el primer volum de la inconclusa, però molt valuosa, Crònica universal del Principat de Catalunya. És el pas de les cròniques a les històries. El 1623 es publicà una paràfrasi de la Crònica de Ramon Muntaner en castellà.
Les edicions íntegres, i fins i tot les edicions de textos seleccionats, han estat un producte del Romanticisme europeu i de la industrialització de la producció de paper i de l’edició. Fins aleshores, els estudiosos treballaven amb els manuscrits.
Primer a Europa
A l’Europa del Romanticisme, la Crònica de Ramon Muntaner és traduïda en diferents llengües i editada en diverses ciutats que són centres editorials, abans que sigui editada al seu país d’origen. El 1827 (amb la indicació de “traduction pour la première fois du catalana") i el 1835 es publica a París (com a Chronique… traduction nouvelle du catalan). El 1845, nova edició parisenca: Chronique d’Aragon, de Sicile et de Grèce. El 1842 es publica una traducció alemanya a Leipzig. El 1844 es publica a Stuttgart (Chronik) i, en italià, a Florència (Cronaque catalane). El 1878, a Nàpols, una Vita di Giacomo I. Les edicions italianes anaren fent camí. Per exemple, a l’editorial Feltrinelli de Milà, el 1958.
La primera traducció anglesa (The chronicle of Muntaner) és posterior, de 1920-21, i es publicà a Londres. La segona (The boy’s chronicle of Muntaner) es publicà el 1926 a Nova York. De la primera, n’hi ha una reimpressió a Nendeln (Liechtenstein) el 1967. A l’era d’Internet se n’ha fet, de la traducció de Lady Goodenough publicada a Londres, una edició en línia: http://www.yorku.ca/inpar/muntaner_goodenough.pdf. I, els estudis, publicats en diferents llengües, han seguit.
El crític d’art australià Robert Hughes en féu una nova traducció en llengua anglesa (The Catalan Expedition to the East) que es publicà el 2006 a Woodbridge, Suffolk. El 1994, hi hagué una traducció i publicació en búlgar editada a la ciutat de Sofia, Khronika Ekspeditsiata na Katalonishe noiztok.
Després, a Catalunya
La recuperació de la Crònica de Muntaner a Catalunya és una mica posterior: Antoni de Bofarull la publicà, a Barcelona, el 1860, acompanyada de la primera –i tardana, en termes comparatius– traducció en llengua castellana. No n’hi hagué cap altra fins el 1970, a Alianza Editorial de Madrid.
El 1880, a l’Estampa Central del Migdia de Montpeller, Manuel Milà i Fontanals en publicà un fragment, “en català i en català antic". El 1886, cal esmentar l’edició de Josep Coroleu, publicada per “La Renaixença", a Barcelona. El 1926, la de Lluís Nicolau d’Olwer, hel·lenista, historiador i polític.
A partir del 1927, se’n féu l’edició popular a Barcino, de Barcelona, en 9 volums (el darrer es publicà el 1952). El 1971, en l’edició crítica de Les Quatre Grans cròniques de l’historiador i escriptor Ferran Soldevila. Mentrestant, i de forma creixent, se n’han anat fent edicions per a infants, per a joves, per a tothom, en editorials amb seu a Montserrat, Barcelona, València, Alzira (a l’editorial Bromera, amb il·lustracions de M. Boix) i a Alacant. I també a Occitània: Tolosa de Llenguadoc (2002), Arles (2005). I una edició facsímil a Editorial Base, dins: La memòria dels reis (2006), a cura de Stefano Maria Singolani.
El 2002, la Universitat d’Alacant publicà a la Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives una edició digital de la primera edició impresa (la de València del 1558) de la Chronica de Muntaner. Així, a la xarxa d’Internet, actualment hi ha dues edicions de la crònica de Ramon Muntaner: la catalana del 1558 i l’anglesa del 1921.
Ramon Muntaner
Nascut a l’Alt Empordà el 1265, el jove Muntaner (en la il·lustració en un retrat de J. Parea, 1882) “acompanyà l’infant Pere a França el 1276" (M. Coll i Alentorn), s’establí com a funcionari reial primer a València i després a Mallorca i el 1300, a Messina, Sicília. Del 1303 al 1307 participà en les lluites dels almogàvers de la Companyia catalana a l’Imperi d’Orient (el 1306 era a Gal·lípoli, a la defensa de la ciutat). Fora de la Companyia, i al servei del príncep Ferran del Regne de Mallorca, va lluitar –i fou fet presoner– a les costes gregues.
El rei Frederic de Sicília el féu governador de l’illa de Gerba. El 1315, acompanyà el futur Jaume III de Mallorca, des de Catània fins a Perpinyà. El 1325 començà a escriure la Chronica en una alqueria de Xirivella, a l’Horta de València. Tres anys més tard l’havia enllestida i marxà a Mallorca, on fou nomenat batlle d’Eivissa. Hi moriria a 71 anys, el 1336. Amb la seva crònica, Ramon Muntaner desbordà l’argumentari sobre les grans virtuts polítiques de la dinastia catalana i posà en relleu la unitat profunda dels països de llengua catalana.