En el moment de la seva publicació (a València, el 1490, i a Barcelona, el 1497), Tirant lo Blanc, la novel·la de Joanot Martorell i Martí Joan de Galba, que ha estat considerada una de les primeres novel·les modernes, va tenir un èxit considerable. Ben segur que ja era coneguda d’abans per lectures públiques, ja que la impremta tot just començava.
Itineraris de Tirant lo Blanc
Els quasi 1 000 exemplars editats són, si es pensa en els pocs milers de lectors potencials de català de l’època, una xifra molt important. Traduïda ràpidament al castellà (Los cinco libros del esforçado e invencible cavallero Tirante el Blanco de Roca Salada, cavallero de la Garrotera, Valladolid, 1511) i a l’italià (Venècia, 1538, amb noves edicions els anys 1566 i 1611, amb el títol Tirante il Bianco, valorosissimo cavaliere.. .), la “millor novel·la del món” va ser oblidada pel gran públic, a desgrat dels elogis que li dedicà Miguel de Cervantes al Quixot.
Abans del boom
Data i lloc de publicació
Durant segles, les edicions del Tirant van ser quasi secretes. La traducció francesa no arribà fins el 1737: Histoire du vaillant chevalier Tirant le Blanc, i ho va fer amb un fals peu d’impremta, primer a Londres (1737) i després a Amsterdam (1740). Hi ha també una altra edició de l’Histoire, dins unes “desconegudes impressions franceses de 1779-83”.
En català no es tornà a publicar fins l’any 1873, a Barcelona, i en castellà, fins el 1947, també a Barcelona. I, el 1954 i el 1969, a Madrid. L’estudi del 1969 sobre el Tirant del novel·lista i polític Mario Vargas Llosa, entre Lima i Barcelona, ha estat llargament reeditat i traduït. El 1975, Martí de Riquer, un veritable “redescobridor” del Tirant, en presentà la primera edició facsímil de la traducció castellana publicada a Valladolid el 1511.
El 1904 l’editorial De Vinne Press de Nova York publicà una edició facsímil de la primera edició (la del 1490), que es repetí seixanta anys més tard (Nova York, Kraus Reprint, 1967). En 1920-21 es publicà, a Sant Feliu de Guíxols, el Libre del valerós e strenu cavaller Tirant lo Blanch. L’edició més accessible, més “normalitzadora”, fou la de l’Editorial Barcino, en diversos volums, i és relativament tardana: dels anys 1924-29. El 1978 se’n feu la traducció al romanès, publicada a Bucarest: Tirante el Blanco (roman cavaleresc).
De nou, Londres i Nova York
Els anys 1980-90, cinc segles després de la seva aparició, les traduccions i els estudis del Tirant comencen a ser nombrosos. Les traduccions en llengua anglesa, The White Knight són les més nombroses. De fet, el Londres i la Nova York del segle XX són les ciutats més pròximes a la Constantinoble del segle XV, on Martorell situa bona part de l’acció de la seva novel·la. La traducció abreujada de David H. Rosenthal (Nova York, 1984, Londres i Baltimore, Md., 1996), va ser seguida per la traducció completa de Ray La Fontaine (Nova York, 1993) i d’una altra traducció abreujada de Robert S. Rudder (Project Gutenberg, 1995, edició electrònica).
S’han editat també noves versions en llengües en què ja existien traduccions. En italià hi ha un Tirante il Bianco editat a Roma, el 1984. En francès, un Tirant le Blanc publicat a París el 1997 i a Tolosa, el 2003.
De São Paulo a Pequín
Però el més destacat és el boom de traduccions tant en llengües vehiculars com en llengües d’àmbit restringit. Entre les primeres, en llengua alemanya: Der Roman vom Weissen Ritter Tirant lo Blanc (Frankfurt am Main, 1990), en portuguès: Tirant lo Blanc (São Paulo, 1998, Cotia, 2004), en llengua xinesa: Qishi Dilang (Pequín, 1993), la primera traducció al rus (Moscou, 2005), la traducció al japonès (Iwanami Publishing, Tòquio, 2007).
Entre les llengües d’àmbit restringit cal esmentar el finès, Tirant Valkoinen (Hèlsinki, 1987), l’holandès: Tirant lo Blanc (Amsterdam, 1987, i 2001), el suec: Tirant den Vite (Estocolm, 1994), una traducció al polonès (2003), i una altra al serbi (Grujicic, 2005).