La cultura dels comtats catalans dels Pirineus no vivia d’esquena al mar. Tot al contrari, els interessos eren diferents, però l’objectiu era el mateix: la formació i el control de la diagonal estratègica de la Mediterrània que fes possible les relacions comercials i culturals amb Orient. Més tard, es pensà també en l’Atlàntic: es definiren les rutes de Flandes i d’Anglaterra, i començà l’exploració de les illes i les costes africanes.
L’expansió comercial de la confederació catalanoaragonesa
El gran dinamisme polític i cultural de la confederació catalanoaragonesa, i fins i tot la seva pròpia existència com a estat nació en formació, és inimaginable sense la gran expansió comercial per tota la Mediterrània. Les crisis de l’imperi català –les guerres, però també les epidèmies, la pesta, la plaga de la llagosta i, principalment, la fam– no s’haurien superat sense l’existència d’un potent comerç internacional de productes bàsics, que al mateix temps proporcionava també béns de luxe. Però, alhora, el desenvolupament pràctic del comerç de cabotatge i del gran comerç va rebre l’impacte negatiu d’aquestes crisis.
Els productes
El Principat de Catalunya presentava uns dèficits alimentaris importants. Si, com deia Pau Vila, “Catalunya és un país de muntanyes”, i, a més, moltes planes com la de Lleida eren estepàries, i encara als deltes, com el del Llobregat o el de l’Ebre, hi havia paludisme endèmic, és fàcil pensar que la producció alimentària catalana era insuficient per a una població en creixement. D’aquí l’interès català per les planes del Llenguadoc, i per les terres de Sicília i de Sardenya, bones productores de blat, que era el principal component de la dieta alimentària medieval. També, és clar, els grups amb rendes elevades pensaven en les espècies, les sedes i altres productes d’Orient, i en l’adquisició del treball especialitzat d’alguns esclaus.
Atès que l’economia del saqueig i el robatori té límits, per a satisfer aquestes necessitats calia produir i exportar. Els productes fabricats, embarcats als ports dels Països Catalans i destinats a l’exportació, eren productes tèxtils de llana i lli (els draps), manufactures de la pell, productes metal·lúrgics (eines, claus, armes), productes ceràmics i vidre (majòlica, taulell), productes alimentaris (oli, fruita seca, mel), condiments (safrà, sal), paper, productes de luxe (corall, ambre), i matèries primeres com la llana o el ferro.
Les tècniques
Els comerciants navegants catalans incorporaren i perfeccionaren tècniques de navegació de procedència diversa: les brúixoles i els astrolabis de les cultures marítimes d’àrabs i xinesos, i les naus o coques de la mar del Nord i l’Atlàntic, que anaren substituint les galeres.
Les coques foren les primeres embarcacions que eren mogudes només pel vent. Eren embarcacions de dos pals, d’eslora molt curta amb relació a la mànega, alterosa, de força calat i amb cobertes molt altes. Originàries del nord d’Europa, foren emprades ja al segle XI pels anglesos i els normands. Al començament del XIII, els catalans, copiant-ne l’estil, en construïren una nova versió, en la qual inventaren la cèlebre fórmula del “tres, dos i as”, és a dir, que l’eslora sigui tres vegades la mànega i aquesta, doble del puntal, amb la qual cosa no solament revolucionaren la construcció naval, sinó també la navegació, ja que, gràcies a ella, els vaixells pogueren navegar cenyint.
Maquetes d’embarcacions egípcies a banda, el vaixell més antic que es conserva sencer avui és també una maqueta (d’un exvot de l’ermita de Sant Simó de Mataró) de 123 cm de llarg: la coca de Mataró, del 1450, que és la joia del Museu marítim Prins Hendrik de Rotterdam.
Les drassanes i les llotges
La construcció de naus destinades al comerç, l’emigració, la guerra, l’evangelització, o l’administració necessitava disposar d’unes fàbriques de vaixells anomenades drassanes. En alguns casos, com a Barcelona, les drassanes es van anar ampliant des del segle XIII fins al XVIII, durant cinc segles.
Les llotges de mercaders són un tret característic de les societats obertes i dinàmiques en què els intercanvis no es fan, únicament, en grans fires anuals, sinó dia a dia. Per a aquesta mena d’activitat, calen unes construccions estables permanents: les llotges. Així, hi ha grans llotges als territoris de la Corona de Catalunya i Aragó: a Perpinyà, Barcelona, Palma, València –on van ser declarades patrimoni arquitectònic de la humanitat per la Unesco– i Saragossa, i no n’hi ha cap, per exemple, en territori de la Corona de Castella.
Les destinacions
El comerç marítim català començà com a comerç de cabotatge, seguint les costes de la Mediterrània nord-occidental. El salt a Mallorca i a Sicília fou el gran pas endavant. A causa de la pressió de les potències marítimes rivals de la catalana (Gènova, Pisa i Venècia), els esforços per a crear i mantenir la diagonal mediterrània, de Salou a Alexandria, foren continuats.
Les principals rutes marítimes de comerç van ser el cabotatge fins als ports de Provença i de la mar Tirrena, amb Gènova al centre; el cabotatge fins a Gibraltar; la gran ruta de les illes; la ruta grega i la de l’imperi d’Orient, la ruta de la mar Adriàtica, la ruta del nord d’Àfrica, amb algunes ciutats port com a bases permanents. A partir d’un cert moment, cal afegir-hi la ruta de l’Atlàntic, amb les illes Canàries, i la ruta d’Anglaterra i Flandes.
Els Mitjavila, una família de grans mercaders
Pere de Mitjavila i el seu fill Jaume, mercaders a Barcelona al llarg del segle XIV, són un bon exemple de la riquesa i el poder que van assolir algunes famílies dedicades al gran comerç marítim. No van ocupar cap consolat, però van estar al Consell de Cent i van efectuar diverses missions diplomàtiques en representació de la monarquia. Per la informació dels seus llibres de comptabilitat, que sortosament han arribat fins a nosaltres, sabem que van crear diverses societats i que els seus agents comercials van ocupar els principals enclavaments del món comercial català.