La Pesta Negra. 1348

L’epidèmia infecciosa anomenada pesta, provocada per un bacil que no fou identificat fins l’any 1894, ha causat, històricament, més destrucció de vides humanes que qualsevol altra epidèmia. Per bé que a Europa són recordades i reconegudes les pestes des del segle II, sota l’imperi Romà, la gran pesta de la història és la Pesta Negra o Mort Negra, The Black Death.

La pesta del 1348

La porta d’entrada al continent europeu d’aquesta pandèmia fou el port de Constantinoble o des de Messina, on arribà el 1347 procedent de l’Àsia central per la ruta de la seda. La propagació fou rapidíssima, entre altres raons perquè el bacil de la pesta era transmès, també, per les rates i les puces que circulaven lliurement pels carrers i les cases. La caiguda en la producció d’aliments, provocada pel canvi climàtic conegut com a Petita Glaciació (d’uns 400 anys de durada: 1200-1600), i la baixa qualitat de la higiene urbana, ajudaren molt a l’extensió de l’epidèmia.

La pandèmia

Al desembre del 1347 la pesta arribà, des de Constantinoble al port de Marsella, i a partir d’aquestes ciutats, el 1348 es va anar estenent a tota l’Europa mediterrània. El 1349 arribà a l’Europa atlàntica i central, i el 1350, a l’Europa nòrdica i a Rússia. Arribà, fins i tot, en vaixells danesos, fins a Islàndia i Grenlàndia. Poques àrees europees se’n van escapar: el sud de Polònia i la meitat nord de Bohèmia, inclosa Praga, la zona de Milà, una part de l’actual Bèlgica, els Pirineus aragonesos i el Bearn. Desconeixent totalment les causes de l’epidèmia, els remeis adoptats per la medicina de l’època (fer sortir del cos, amb talls a les venes, els “mals esperits”) o per la religió (pregàries col·lectives, pelegrinatges i concentracions amb autoflagel·lacions) van contribuir a augmentar les possibilitats del contagi i, per tant, a difondre la malaltia.

Paral·lelament, la pesta es va anar estenent: des del Caire, a Egipte, cap al Sudan i l’Àfrica central, i des de Constantinoble cap a Grècia, els Balcans, Romania, Ucraïna i Rússia. En aquesta àrea confluïren els bacils procedents de l’Àsia central. Es calcula que entre un quart i un terç de la població europea va morir, ràpidament i amb dolor, com a conseqüència de la pesta. El retorn als nivells demogràfics anteriors al 1348 fou lent i costós. Entre altres temes, la medicina canvià, perquè l’Església començà a autoritzar la dissecció de cadàvers.

La “pestilència”

Tractats de pestilència

El 1348 la pesta (la pestilència, en la terminologia d’aleshores) arribà a terres catalanes, sembla que a través de dos conductes: per mar, pels ports de Cotlliure, Sant Feliu de Guíxols, Barcelona i Tarragona, i per terra, procedent del Llenguadoc veí, després d’haver causat centenars de morts, en altres llocs, com ara Avinyó (que aleshores era la Santa Seu de l’Església de Crist). I continuà, per tota la Península Ibèrica, fins a arribar al Marroc.

Segons els càlculs de Josep Iglesies, reusenc expert en demografia històrica, la Pesta Negra provocà la mort d’un 20% de la població a les terres catalanes: principalment a les ciutats, però també al camp, on molts masos es quedaren sense ningú que pogués continuar treballant-hi: eren els masos rònecs. La Pesta afectà tots els sectors socials: les autoritats locals i no locals, i tots els àmbits professionals, inclosos sectors tan privilegiats com el dels notaris.

El fantasma del despoblament començà a planar sobre el món català. El 1391, els assalts als calls jueus catalans (que a Alemanya, Suïssa i els Països Baixos ja s’havien produït en 1348-49) agreujà, encara, la situació demogràfica del país.

Jaume d’Agramunt

Jaume d’Agramunt, el mateix 1348, un metge (format a la Universitat de Lleida i mort durant l’epidèmia), va escriure l’obra Regiment de preservació de pestilència. Era un primer pas, ja que tot i desconeixent l’existència del bacil i la idea del contagi, intuïa que la manca d’higiene urbana, començant pels escorxadors, era una realitat que afectava molt negativament la salut de la població.

El 1998 la Universitat de Lleida i Enciclopèdia Catalana van editar el tractat de Jaume d’Agramunt.

La Dansa de la Mort

La coreografia coneguda com a Dansa de la Mort ballada per Setmana Santa a la població empordanesa de Verges és un testimoni avui únic d’un fenomen cultural molt ampli: la traducció en formes, en lletres o en sons del terror produït per la pesta.