Als seus inicis, als segles XI-XII, l’anomenada “universitat” és una mena d’organització dels ensenyaments superiors basada en l’associacionisme de professors i d’estudiants. En l’origen d’aquest procés cal situar les escoles dels monestirs, de les catedrals, dels consells municipals i de les corts reials.
Des dels inicis hi ha diversitat: a la Universitat de Bolonya els estudiants eren els qui pagaven els professors, a Oxford i Cambridge el finançament provenia de la monarquia, a París fou l’Església Catòlica qui se’n feu càrrec, i s’hi ensenyava, només, dret canònic (la qual cosa obrí el pas a la Universitat d’Orleans, en la qual s’impartia dret romà). La llengua de l’ensenyament i dels llibres de text era el llatí. I les dones no hi eren admeses. Per això, encara es parla de la presentació a la Universitat d’Avinyó de la tesi doctoral de Juliana Morell (Barcelona, 1594-Lió, 1653), monja dominica i una de les poques dones presents al Paranimf de la Universitat de Barcelona. Fou precisament a Avinyó on aconseguí el grau en dialèctica i ètica l’any 1608.
La data fundacional d’aquests centres és, en general, controvertida, car l’organització universitària, com tota organització, s’esdevé d’una manera mòbil i canviant. El rei, o el papa de Roma, poden reconèixer i confirmar una organització ja existent, o poden crear-ne una sobre el paper, que tardarà molt temps –fins i tot segles– a tenir una existència real. D’altra banda, hi ha universitats que han desaparegut i reaparegut diverses vegades, i d’altres que, senzillament, han deixat d’existir. També és freqüent que l’estructura d’una universitat es modifiqui completament, i que, en canvi, mantingui, o recuperi, el seu logotip inicial.
Les universitats catalanes
La Universitat de Montpeller fou fundada el 1289 (basant-se en una escola de medicina que ja funcionava el 1180), en una època, la que s’inicia el 1204 i es clou els anys 1350-80, en què la ciutat estat de Montpeller formava part del conjunt de la corona de Catalunya-Aragó.
La Universitat de Lleida, amb el nom d’Estudi General, és resultat d’un acord entre la corona, l’Església i la Paeria o govern municipal de la ciutat. La formalització d’aquest acord és del 1300. Quatre anys després, el 1304, tingué lloc la creació de la tercera universitat de la corona de Catalunya-Aragó, la Universitat d’Osca.
La Universitat de Perpinyà fou creada per Pere III el 1350. La Universitat de Barcelona, per bé que a la ciutat hi havia estudis de medicina des del 1401 que seguien els de Montpeller, no va ser creada fins el 1450. A Mallorca, la universitat començà com a Estudi General Lul·lià el 1483, vinculada al Consell de Mallorca, i gràcies al finançament d’Agnès de Pacs.
El 1717, les set universitats del territori administrat per la Generalitat de Catalunya (Girona, Solsona, Vic, Barcelona, Lleida, Tarragona i Tortosa) foren suprimides per Felip V. Els seus recursos i les seves rendes foren destinats a una universitat inexistent fins aquell moment, la Universitat de Cervera.
Catalans a les universitats europees
Alguns catalans participaren com a alumnes destacats, com a professors o com a assessors en la vida de les primeres universitats europees.
A la Universitat de Bolonya van tenir un paper Ramon de Penyafort, Antoni Agustí i de Siscar, Jeroni Nadal, Bernardí Montanya, Antoni Agustí. A la Universitat de París, cal esmentar Ramon Llull, Joan-Lluís Vives, Guillem de Montserrat, Pere-Joan Oliver, Miquel Tomàs de Taixequet. A la Universitat de Pàdua, hi anà Antoni Agustí i Albanell. A la Universitat de Nàpols, Arnau de Vilanova i Lluís Pons d’Icart. A la Universitat d’Avinyó, la ja esmentada Juliana Morell, Jaume Montanyans i Bernard. A la Universitat de Coïmbra, Pere-Joan Perpinyà. A la Universitat de Lió, també Juliana Morell i Pere-Joan Perpinyà. A la Universitat de Lovaina, Joan-Lluís Vives i Frederic Furió. A la Universitat de Ginebra, cal assenyalar Pere Galès. A la Universitat d’Oxford, Joan Lluís Vives. I a la Universitat d’Ancona, Jeroni Munyós.
Fundadors d’universitats
Alguns ensenyaments universitaris, de fora de la corona de Catalunya-Aragó van ser fundades, o inspirades, per catalans. En aquest sentit, cal esmentar la Universitat pontifícia de Sant Tomàs d’Aquino, l’Angelicum, de Roma (1577), que es basà en els treballs sobre dret internacional de Barthomeus Casaus o Bartolomé de Las Casas. També la Universitat de Càller (1626), a Sardenya, que fou fundada per Antoni de Coloma i de Melo, que pertanyia a una gran família de polítics projectada a Europa. La Universitat pontifícia de Santa Fe de Bogotà (1623), amb una seu a Santiago de Cali, a Colòmbia, va tenir com a primer rector Baltasar Mas i Burgués. D’altra banda, els ensenyaments de llengües orientals de les universitats de Bolonya, París, Cambridge, Salamanca i Alcalá de Henares es basaren en el pla d’estudis de Ramon Llull que havia estat acceptat pel concili de Viena el 1311. I ja per acabar, cal dir que les universitats de la Companyia de Jesús iniciaren les seves activitats a Gandia (1545) amb Francesc de Borja, i a Messina (1548) amb Jeroni Nadal.