Els grans reptes, les noves solucions

Els problemes socioecològics i les grans disfuncions planetàries

En realitat, el futur de la biosfera hauria de preocupar els humans força més que no els preocupa avui, però força menys que el futur de la mateixa espècie humana com a part constitutiva d’aquesta biosfera. Quan es diu apocalípticament que la potència destructora de totes les armes nuclears acumulades durant la guerra freda i encara no desmantellades podria eliminar tot rastre de vida de la Terra s’omet un adjectiu: s’hauria de dir tot rastre de vida humana (fins i tot, tot rastre de vida animal o vegetal, potser). Perquè, en efecte, la pitjor de les hecatombes nuclears imaginables probablement podria eliminar del tot la vida humana, fins i tot la de molts animals i vegetals, però es fa difícil imaginar que eliminés completament la vida bacteriana que, com ja ha passat amb anterioritat, podria acabar senyorejant tota sola la Terra, fins que una nova evolució conduís a l’aparició de nous organismes amb cèl·lules complexes com els procariotes d’avui. La biosfera ha resistit al llarg dels darrers 3 500 milions d’anys malvestats de tota mena, incloses diverses extincions massives. La primera extinció massiva que afectés els humans també seria sens dubte la darrera, però només la infatuació característica de la nostra espècie pot fer pensar que ho seria també per a tots els altres organismes. En tot cas, sí que és cert que, possiblement, les probabilitats que aquesta extinció fos causada per accions imputables als mateixos humans són força més elevades que no les probabilitats que fos causada pel xoc d’un asteroide, com sembla que passà amb la dels dinosaures.

L’ecologia versus l’economia

Probablement, el problema ambiental primer i fonamental sigui la primacia de l’ordre (o potser més aviat el des-ordre) econòmic, per damunt de tota altra consideració. Per a dretes i esquerres, fins i tot per al sentir comú dels ciutadans que llegeixen diaris i veuen televisió, ha esdevingut un dogma intangible que el mercat és la mesura de totes les coses i que el creixement econòmic és l’objectiu prioritari de totes les societats humanes. Els fonamentalistes del lliure mercat sostenen que aquest, per ell sol, a través del mecanisme dels preus, pot regular entre d’altres les condicions ambientals. Si el petroli s’acosta a l’exhauriment, per exemple, els preus pujaran i altres energies alternatives, avui comparativament massa costoses, ocuparan el seu lloc. Si hi ha contaminació no és pas perquè les indústries ho vulguin, sinó perquè els consumidors ‘demanen’ els béns i serveis que la causen.

Però el problema és que el comportament del món real no s’ajusta al model teòric idealitzat de lliure competència. No tots els agents econòmics són models de virtut ni tenen la mateixa capacitat d’intervenir en la determinació de preus. Qui disposa d’una matèria primera estratègica, dels mitjans de producció, de més diners o d’informació privilegiada té més possibilitats d’intervenir i més eficaçment que qui només disposa de primeres matèries banals, de la seva força de treball, de pocs diners, o d’informacions errònies o enganyoses. De la mateixa manera que els gasos reals no es comporten de la mateixa manera que els gasos perfectes de la física, els mercats reals, abandonats a ells mateixos, més que contribuir al màxim de benestar per al màxim nombre de persones, com pretenien els seus teoritzadors utilitaristes, contribueixen a la constitució de càrtels o monopolis adreçats a fixar els preus de determinades primeres matèries, a incrementar més els beneficis de les empreses que les retribucions dels assalariats, a fer créixer més els diners dels qui més en tenen i a difondre informacions com més va més banals i més incertes.

Economia i ecologia comparteixen un prefix (‘eco-’, derivat del grec oĩkos, ‘casa’) que posa de manifest la proximitat dels seus objectes d’estudi. Majoritàriament, però, els respectius estudiosos fan posat d’ignorar-se i d’ignorar les respectives aportacions al saber, tot i tenir molt per donar-se mútuament. De fet, l’ecologia ha assumit algunes aportacions conceptuals que provenen de l’economia o de ciències afins. El concepte de balanç, per exemple, que ha pres l’ecologia, com altres ciències, de l’economia, o el de taxa de renovació (“turnover”), o tots els que procedeixen de la demografia. Encara que la majoria dels ecòlegs ortodoxos, fins i tot els que s’han ocupat dels ecosistemes humanitzats, han prescindit generalment dels fluxos monetaris en les seves modelitzacions —ja que el caràcter del diner és merament simbòlic, sense tangibilitat física—, s’han esforçat a valorar tots els bescanvis en termes energètics. Només Howard T. Odum es plantejà en algun moment considerar els fluxos monetaris com a inversos dels energètics, donant així una dimensió física al diner.

Per la seva banda, els economistes ortodoxos han menyspreat tradicionalment les característiques materials dels béns que els agents econòmics produeixen, venen, compren o consumeixen. Béns, serveis, agents són, en teoria econòmica, abstraccions sense dimensions físiques, bé que quantificables en termes d’aquestes unitats simbòliques, igualment sense dimensions físiques, que són els diners. Una immaterialitat (teòrica) que resulta com més va més manifesta a la pràctica, tant en la modesta escala quotidiana de l’ús de les targetes de crèdit com a forma de pagament, com en les sofisticades operacions especulatives de l’anomenada ‘enginyeria financera’. I, tanmateix, com ha posat de manifest Ramon Margalef, un dels comptats ecòlegs que ha pres en consideració els diners, no hi ha dubte que aquests tenen un paper en els ecosistemes humanitzats que es pot comptabilitzar en termes d’informació, com la diversitat o l’organització, cosa que podria obrir vies per a una incorporació del concepte d’ecosistema (o la seva adaptació) a l’estudi del mercat. Per a Margalef, sobretot en les circumstàncies presents, en les quals la major part dels fluxos monetaris es mouen en cicles especulatius sense relació amb cap flux material ni energètic, es pot fer fàcilment una analogia entre el diner i l’instint territorial de molts animals: una convenció social molt respectada pels altres individus de l’espècie, com a resultat d’un cert consens col·lectiu, que regula l’accés individual a l’ús dels recursos i la capacitat de maniobra de cada humà respecte als recursos als quals ha tingut accés. Margalef assenyala la incapacitat d’ecòlegs i economistes per consensuar una definició comuna del diner i del seu paper, no sols econòmic sinó també ecològic, com a mecanisme de generació de desigualtats i de regulació de fluxos. Aquesta incapacitat seria una de les causes fonamentals de l’escàs èxit dels intents esporàdics de connectar ecologia i economia.

De l’economia a la política

Tret dels fonamentalistes del lliure mercat, com Milton Friedman (n. 1912) o els seus epígons de l’escola de Chicago, la majoria dels economistes admeten que confiar la regulació de l’assignació de l’ús dels recursos exclusivament al mercat condueix a una mala assignació. Els diners, més que un paper regulador dels fluxos naturals, adquireixen cada dia més el caràcter de mecanisme d’establiment i consolidació de desigualtats. Desigualtats no sols individuals, sinó també entre diferents grups socials o fins i tot països, i que reforcen les que ja resulten de la distribució desigual dels recursos naturals i la població.

En l’informe del 1997 del Worldwatch Institute sobre la situació del món consta, per exemple, que tan sols vuit països (Estats Units, Rússia, Japó, Alemanya, Xina, Índia, Indonèsia i Brasil) concentren més de la meitat de la població mundial, del producte mundial brut, de les emissions de carboni a l’atmosfera i de la superfície arbrada del món. Així, les tendències ambientals globals són determinades majoritàriament per les actituds i les tendències d’aquests vuit països i, primordialment, per les dels tres més rics (Estats Units, Alemanya i Japó), que, si bé constitueixen una fracció relativament poc significativa de la població mundial (un 8%) i de la superfície arbrada (un 7%), representen en canvi el 51% del producte mundial brut i són responsables del 32% de les emissions de carboni a l’atmosfera. Això sense tenir en compte el seu paper en les polítiques ambientals dels països menys industrialitzats; per exemple, el paper del Japó en la desforestació d’Indonèsia i d’altres països del SE d’Àsia i de l’àrea del Pacífic, o l’exportació de deixalles industrials alemanyes cap a altres països on la normativa és inexistent o més tolerant, principalment els països de l’Europa oriental.

La desigualtat en el poder i la riquesa implica també desigualtat en els intercanvis i suposa un menor marge de maniobra en la presa de decisions per part dels països més pobres. Tota la humanitat contribueix a malmetre el medi, però els països rics ho fan de manera força més substancial, en tant que són ells els qui controlen la major part dels fluxos horitzontals de primeres matèries, energia i informació. La contribució dels països pobres, en canvi, té més a veure amb la sobreexplotació local de recursos causada per la pressió demogràfica i per la necessitat de divises destinades a adquirir en altres països els recursos de què no disposen.

Així, per exemple, els canvis en l’oferta i la demanda de productes agropecuaris i forestals —resultat de la mal anomenada ‘globalització’ dels mercats— han modificat profundament la relació entre societats humanes i recursos naturals, però aquesta modificació ha anat en direccions totalment oposades en els països industrialitzats, rics, i en els països amb una forta pressió demogràfica i una població majoritàriament pobra.

Els països rics produeixen més aliments dels que poden consumir o vendre, de manera que la política fiscal actual recompensa sovint l’abandó dels conreus a les zones poc rendibles, per tal de disminuir la producció global. Certament, reduir la producció agrícola, quan fins fa poc les polítiques nacionals cercaven justament el contrari, no és pas fàcil. El pas d’una agricultura mecanitzada, intensiva, que empra massivament productes agroquímics (amb el consegüent deteriorament ambiental) a una agricultura més diversificada que, en certes àrees, recuperi els usos rústics, no és senzill, especialment si es vol fer sense provocar grans desequilibris socioeconòmics ni pèrdua de llocs de treball. Tanmateix, és perfectament factible, tal com demostren les experiències d’aquests darrers anys a Suïssa, on el 45% de les granges ha adoptat les noves estratègies. És evident que la transició —una revolució en els sistemes de producció agropecuaris tan important com ho fou en el seu moment l’ús de maquinària amb motor i d’agroquímics— s’ha de plantejar de manera local o com a màxim regional, i no es pot improvisar; ha de tenir en compte les peculiaritats culturals i s’ha de fer amb la participació de les poblacions locals.

Però aquest panorama d’excés de producció que cal racionalitzar es dona en molts pocs països. En la majoria de països del món, especialment en àrees intertropicals, que són les de biodiversitat més alta, la relació entre nombre d’habitants i producció d’aliments no ha millorat gaire, i en molts llocs fins i tot ha empitjorat. Les estratègies generals de desenvolupament d’aquests països van encaminades a augmentar la producció de béns i a assolir una certa modernitat industrial. Es tracta d’objectius totalment legítims que s’haurien de poder assolir sense degradar l’ambient ni reduir seriosament la biodiversitat però, tanmateix, no és així. Els responsables de prendre les decisions, com també molts tècnics, veuen la preservació de la biodiversitat com un fre al desenvolupament. Raons econòmiques, culturals i polítiques, tant nacionals com internacionals, contribueixen a fer que, als països tropicals, el desenvolupament sostenible no es consideri un dels objectius a assolir en un futur immediat, bé que indubtablement, el desconeixement dels mecanismes d’actuació possibles hi contribueix també en gran manera.

La incommensurabilitat de llenguatges entre economia i ecologia i la subordinació total —gairebé en tots els països i en molts dels organismes internacionals més influents— dels processos de presa de decisions als imperatius assenyalats pels models econòmics liberals fa molt difícil que les dades de l’ecologia siguin tingudes en compte. Segurament, tampoc no seria gaire avantatjós, com ha assenyalat Joan Martínez Alier (n. 1939) substituir la fe cega en el mercat per la fe cega en l’ecosistema planetari (encara que, si més no, aquesta segona té una materialitat visible absent de la primera, que és un pur ideal abstracte). En canvi, la participació creixent en el debat social que acaba per configurar les preses de decisions de grups organitzats, ONG o ciutadans individuals per als quals sí que és rellevant la problemàtica ambiental, tant en la seva dimensió present com en les obligacions ètiques envers les generacions futures, representa una evolució esperançadora, la dimensió futura de la qual encara no es pot ni sospitar. A desgrat de la lentitud i les defallences en les aplicacions dels acords de la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro, la presència quotidiana als mitjans de comunicació de notícies i comentaris que es relacionen amb la problemàtica ambiental demostren que el debat polític ja no la pot deixar de banda, i que, als països democràtics, ja ha estat interioritzada socialment com un més dels aspectes del pacte social sobre el qual es fonamenta la vida política.

Els grans problemes ambientals

Encara que els problemes ambientals són molt variats i complexos en les seves manifestacions locals i temporals i en la seva expressió sociopolítica, a escala global poden resumir-se pràcticament en quatre: el mal ús dels recursos, les pèrdues de biodiversitat, el canvi del sistema climàtic i la contaminació. Altres problemes que es manifesten a escala global, com l’afebliment de la capa d’ozó, o més localitzats, com la desertització o la pluja àcida, són en realitat el resultat de combinacions d’aquests factors principals: pèrdua de diversitat associada al canvi climàtic i exhauriment del sòl en el cas de la desertització; canvi del sistema climàtic i contaminació en el cas de l’afebliment de la capa d’ozó i en el de la pluja àcida.

El mal ús dels recursos

Fa de mal separar el mal ús dels recursos de la contaminació. Si s’entén per recurs tot allò que és susceptible de satisfer una necessitat humana, no hi ha pràcticament res a la biosfera que no sigui un recurs. Però alhora són rars els recursos que s’aprofiten íntegrament i que no deixen residus. Residus que, escampats per l’atmosfera o les aigües o acumulats en determinats punts del territori, constitueixen el que s’anomena contaminació.

Parlar de mal ús implica un judici moral, no ecològic ni econòmic. Com ha remarcat més d’un cop Margalef, el comportament dels humans amb relació als recursos s’ajusta al que és d’esperar en un animal de les seves característiques. Explota la producció d’una àrea, la utilitza a mitges i acumula residus en una àrea més restringida. El problema és d’escala i d’intensitat i el fet que, a diferència dels altres animals, els humans gaudeixen d’una capacitat de raciocini, viuen en societat i són capaços d’ajustar el seu comportament a unes normes ètiques socialment reconegudes com a ‘bones’. D’escala, perquè el territori sotmès a explotació pels humans inclou avui la totalitat de la superfície terrestre. D’intensitat, perquè en molts llocs l’aplicació de tecnologies apropiades esprem el recurs explotat fins a la darrera engruna, mentre que en altres la superpoblació obliga a l’extracció fins al seu exhauriment, ni que sigui amb mitjans precaris i amb gran esmerç de treball humà. Després, no quedarà cap altra possibilitat que l’emigració. De condició humana perquè els conceptes de bo i dolent sempre resulten d’un consens social sobre uns fins irrenunciables que, en últim terme, sempre són la conservació de l’individu, la del grup social i la de l’espècie. A aquests, però, s’imposa afegir-hi avui la conservació de la biosfera, condició inexcusable de les altres tres.

Els recursos indispensables per a l’estricta conservació de la vida individual resulten força limitats. Les necessitats bàsiques d’aliment, vestit i aixopluc varien d’un bioma a un altre, però els humans han trobat tradicionalment arreu la manera de satisfer-les, tal com s’ha remarcat en els volums del 2 al 10 de “Biosfera”. Això, a més, s’ha aconseguit generalment sense causar transformacions que suposessin una disminució de la base productiva. Però les ‘necessitats’ dels humans rarament s’han limitat a la satisfacció de les pures necessitats fisiològiques, sinó que constitueixen una construcció social determinada culturalment, els límits de la qual sempre poden eixamplar-se en funció de noves creences, nous sabers i noves tecnologies. Així, per exemple, les begudes fermentades (vins, cerveses, etc.) no són, estrictament parlant, una necessitat, però a partir de la descoberta de la tecnologia de la fermentació no hi ha hagut cultura que no hagi produït i consumit alguna beguda d’aquest tipus. Encara més, en els primers segles de l’era cristiana l’important paper del vi en la litúrgia cristiana determinà que l’expansió del cristianisme i la de la vinya anessin aparellades. El carbó de pedra, per exemple, no fou un recurs important per als humans fins que el descobriment de la màquina de vapor el convertí en la font d’energia per excel·lència del segle XIX. Al començament del segle XX, l’automòbil només era una necessitat per a algun personatge prou ric i excèntric; avui, als països rics, la majoria de famílies en disposen.

És aquesta construcció social la que pot ser objecte de judicis ètics, que poden variar d’un individu a un altre, d’una classe o grup social a un altre o d’un país a un altre. Així, el judici sobre el consum de combustibles fòssils, per exemple, pot ser molt diferent per a un economicista ultraliberal que per a un ecologista. Milton Friedman, cap de brot de l’escola de Chicago, ha arribat a afirmar que, des del punt de vista econòmic, no es pot dir que el petroli sigui un recurs limitat, per tal com la descoberta de noves reserves supera per ara el consum. A més, els preus es mantenen relativament estables, cosa que no passaria si el recurs es fes realment escàs. Però no cal ser cap ecologista abrandat per comprendre que, atès que els períodes requerits per a la formació de petroli són llargs i les condicions peculiars, la disponibilitat de reserves té un límit temporal més o menys llunyà però inexorable i que, de fet, ja són nombrosos els jaciments completament exhaurits. En la pràctica, se sap que el model de consum que es practica a les societats desenvolupades és malbaratador però sobretot injust, ja que només és possible gràcies a l’explotació dels recursos dels països pobres. Els ‘damnats de la Terra’ d’avui ja no són, com denunciaven els primers ideòlegs socialistes i anarquistes del segle XIX, els treballadors industrials alienats del seu treball per patrons capitalistes, sinó que són els països pobres (excloses les seves cúpules corruptes, còmplices de l’explotació), que es veuen sotmesos d’una banda a l’espoliació dels seus recursos i empesos de l’altra a la sobreexplotació dels que queden. L’enorme desigualtat en el consum energètic de països rics i pobres és prou eloqüent.

El ‘mal ús’, però, no es limita a la injustícia de l’explotació d’uns humans per uns altres, ignomínia que per desgràcia la humanitat arrossega fa molts segles. La ceguesa en l’explotació de recursos, principalment la dels energètics, que és la clau de volta de la de tots els altres, és a la base de la possible intensificació del canvi climàtic i del risc d’alliberament de radiació nuclear a la biosfera en proporcions perilloses per a la salut i la integritat de la nostra espècie i de moltes altres. No sols se’n fa un ús contrari als drets individuals i col·lectius de molts humans, sinó al de la mateixa integritat de l’espècie humana i de la biosfera.

El retrocés de la biodiversitat

En el fons, una de les manifestacions del mal ús dels recursos, la pèrdua de diversitat, resulta molt poc visible quan no afecta espècies animals o vegetals de dimensions grans o d’una certa vistositat. Tanmateix, és una de les agressions més insidioses a què els humans sotmeten la biosfera. Cal precisar que, en parlar de retrocés de la biodiversitat, no solament es tracta de retrocés en el nombre d’espècies presents en un espai o en un ecosistema, sinó de canvis en les freqüències relatives, és a dir, rarificació d’una determinada espècie o de determinades combinacions genètiques, o fins i tot d’un determinat ecosistema, en un espai donat.

Certament, els processos d’especiació, de competència selectiva o d’extinció d’espècies no són pas nous a la biosfera. Però l’acció humana n’ha trastocat la significació i n’ha amplificat els efectes. En general, no per una voluntat deliberada, però sí per una descurança en accions molt comunes: artigatges, aclarides o obertura de camins en espais forestals, intensificació de l’agricultura, dessecació de terres humides, caça o pesca abusives, condicionament de terrenys per a la instal·lació d’indústries o de nous espais urbans, abocaments contaminants a l’atmosfera o a les aigües, accions de guerra. Això sense tenir en compte la introducció voluntària o accidental d’espècies allòctones, principalment en territoris insulars.

La commoció és especialment gran davant la gairebé segura extinció del tigre o la compromesa situació de l’ós bru al SW d’Europa (amb la polèmica suscitada entre partidaris i detractors de la seva reintroducció en algun sector dels Pirineus centrals), però les pèrdues més greus solen ser molt menys perceptibles a primera vista. Les pèrdues en la fauna intersticial del sòl poden ser determinants d’una minva de la seva fertilitat; així, per exemple, determinats insectes desapareguts podien actuar d’agents de pol·linització o de control d’algun altre insecte que constitueixi una pesta per a algun conreu. Cada any desapareixen milers d’espècies de paper i propietats desconegudes en l’ecosistema, potser útils per als humans. De fet, s’estima que només es coneix la utilitat potencial d’un 1% de totes les espècies del món, encara que en aquest aspecte tampoc no s’ha de ser catastrofista; segurament, les útils ja són conegudes, i les més explotables ja s’aprofiten des dels temps posteriors a la domesticació iniciada amb el Neolític. Tanmateix, fins i tot entre aquestes es produeix una creixent erosió de biodiversitat a escala subespecífica: centenars de varietats (que signifiquen centenars de combinacions genètiques diferents) es perden cada any en ser desplaçades per altres considerades preferents, ja sigui per la seva elevada productivitat, per estar dotades de caràcters que les fan especialment apreciades, o simplement perquè són les que promocionen les empreses productores de llavors. És un dels aspectes negatius (al costat d’altres de ben positius per a les poblacions humanes afectades) de l’anomenada revolució verda en molts països del Tercer Món. Així, amb la desaparició de les varietats locals, es perden combinacions genètiques singularment ben adaptades a les condicions locals o particularment resistents a determinades pestes, varietats que haurien pogut aportar vigoria a les més noves introduïdes, o bé reemplaçar-les en cas de pesta.

El canvi del sistema climàtic

El clima de la Terra no ha estat pas constant al llarg de la història del planeta, per tant no hauria d’estranyar a ningú que experimenti canvis avui en dia. Tanmateix, a partir de la revolució industrial, l’activitat dels humans ha esdevingut un factor rellevant en aquests canvis. En efecte, les anàlisis de mostres d’aire preses de manera sistemàtica des del 1958 han constatat un augment de la proporció de diòxid de carboni, que passà de 315 parts per milió (ppm) el 1958 a 360 ppm el 1996. Anàlisis de mostres d’aire de bombolles conservades en el si de blocs de gel en diferents geleres han donat concentracions d’unes 275 ppm pels volts del 1850. El diòxid de carboni és un dels gasos que més contribueix a l’anomenat efecte hivernacle i és abocat a l’atmosfera per totes les combustions i també per moltes erupcions volcàniques. Encara subsisteixen, però, dubtes sobre el pes relatiu de les aportacions antròpiques a un canvi climàtic en el sentit d’un escalfament global.

Ja hi ha indicis d’escalfament: el 1866 (primer any amb sèries prou fiables) la temperatura mitjana de la superfície del planeta fou de 14,5°C; el 1997, el més càlid dels enregistrats fins ara, aquesta temperatura s’acostà als 15,25°C. Entremig, és clar, s’han donat oscil·lacions però amb una tendència clara a l’augment. L’IPCC (International Pannel on Climatic Change) reconegué el 1995 l’evidència d’un escalfament global que, segons aquest mateix grup d’experts, podria oscil·lar entre 1 i 3,5°C per segle. Cal dir que es considera que aquests canvis no seran homogenis i que s’acusaran més a les latituds mitjanes i altes. Tampoc no hi ha acord sobre el conjunt de canvis relacionats amb la distribució de pluges, corrents marins, moviments de les masses d’aire atmosfèriques o ascens del nivell del mar, ni fins a quin punt aquestes conseqüències de l’increment de temperatura seran nocives o beneficioses per als humans. Arrhenius (1859-1927), un segle enrere, era optimista sobre el tema. Avui, en conjunt, la imatge es percep més aviat com a negativa, amb una pujada del nivell de la mar que podria submergir arxipèlags sencers i grans extensions de deltes o de planes i aiguamolls litorals. Països com Holanda, Bangladesh, la Xina o els estats insulars del Pacífic meridional o de l’Índic veuen amb preocupació aquesta eventualitat, ja que s’estima que l’ascens del nivell de les aigües podria oscil·lar entre 1 i 3 m al llarg del segle XXI. També es tem una tendència a la dessecació dels climes subtropicals que podria afectar les mediterrànies, mentre que el clima de les latituds boreals es podria veure afavorit per pluges i temperatures creixents.

No és clar fins a quin punt el reforçament o l’evitació dels efectes naturals del canvi climàtic poden representar un objectiu compartit per tota la humanitat. De moment, a la conferència de Kyōto (desembre del 1997), representants de 161 estats només han estat capaços d’aprovar un protocol pel qual la Unió Europea i alguns altres països desenvolupats es comprometen a reduïr un 8% el nivell d’emissions de diòxid de carboni, metà i òxid nitrós del 1990, d’aquí a una data compresa entre el 2008 i el 2010; els Estats Units, a un nivell un 7% inferior i el Japó, a un d’inferior en un 6%, mentre que Rússia, Nova Zelanda i Ucraïna es comprometen a mantenir el nivell d’emissions d’aquell any. Reduccions equivalents, però respecte als nivells del 1955, s’han acordat per a altres gasos que contribueixen a l’efecte hivernacle.

El flagell de la contaminació

Contràriament al que molts pensen, el concepte de contaminació no té res d’ecològic. Es tracta més aviat d’un terme forjat des de l’àmbit del dret. Contaminar o pol·luir era, antigament, un delicte inclòs tradicionalment en la legislació, que consistia a convertir l’aigua d’un pou, un abeurador, un safareig o qualsevol mena de dipòsit o bassa, en impròpia per a l’ús a què era destinada. Els cursos d’aigua públics no gaudien d’aquesta protecció i tots els abocaments hi eren permesos, amb els efectes fàcilment imaginables que evoquen els noms d’alguns d’ells (Merdançà, Merdançol, Merdàs), que han quedat fixats en la toponímia fins avui. Així i tot, a les societats preindustrials, excepte a les grans aglomeracions, la brutícia que poguessin arrossegar aquests corrents era quantitativament poca i de caràcter majoritàriament orgànic i fàcilment reciclable.

En la seva concepció actual, la contaminació s’ha de prendre com a sinònim de cosa fora de lloc. Res no és en si mateix contaminant si és al seu lloc. El pitjor verí, si és ben tancat en un recipient i ningú no l’ingereix, no fa cap mal. Els fosfats, que tant preocupen quan es troben en excés a les aigües, són un adob extremament necessari en determinats sòls i són responsables de la riquesa de les àrees marines d’aflorament. La contaminació és, en definitiva, una ‘malaltia’ del transport horitzontal, en el qual tan eficients s’han demostrat els humans: és l’acumulació puntual o l’abocament als fluids de la biosfera de les restes del consum incomplet de productes portats de punts més o menys llunyans. En els ecosistemes, les conseqüències de la contaminació són comparables a les de l’explotació: acceleren la seva renovació i se simplifiquen, mentre que els contaminants s’aprofiten poc o gens o es desvien cap a altres ecosistemes veïns. Dit de manera potser més entenedora, la majoria de les espècies dels ecosistemes afectats moren o fugen, mentre que les més resistents aprofiten la fertilització que pugui resultar de l’entrada de materials i es fan dominants en l’ecosistema. Un bon exemple seria el dels residus de les granges de bestiar: com que els purins són rics en nutrients, s’escampen pels camps; les plantes cultivades i les males herbes associades creixen esponerosament, però l’excés de nutrients que no s’aprofita per al creixement dels conreus és arrossegat per les aigües pluvials o de rec i passa als aqüífers subterranis o als cursos d’aigua, els quals eutrofitza. I cal pensar que actualment hi ha granges de porcs que produeixen tants residus orgànics com una petita ciutat, entre altres coses perquè la seva població també hi és comparable.

També en matèria de contaminació, les diferències entre països pobres i països rics són abismals, encara que només sigui per la crua realitat que són els segons els qui controlen els fluxos de transport i els que consumeixen més. Però també perquè reciclen menys, a desgrat de tots els esforços que es van fent. Tristament, només la necessitat (o la imposició de normes rigoroses) sembla decantar els humans cap a l’abandó del malbaratament. Un automòbil, que és un objecte tecnològicament complex, en la fabricació del qual s’empra més d’una tona de materials diversos (que també han estat obtinguts per processos industrials de complexitat més o menys gran) i una considerable quantitat d’energia, es considera vell abans dels deu anys d’ús, encara que, en la majoria dels països rics, aquest ús només hagi consistit a transportar de casa a la feina menys de 100 kg de carn humana.

Els residus fruit d’un procés industrial, que són directament tòxics o nocius per als éssers vius, i fins i tot per als humans, constitueixen casos extrems de contaminació. Fou contra els més comuns d’aquests residus, els pesticides, que s’alçà la veu pionera de Rachel Carson el 1962, però són molt més nombrosos i variats avui que fa trenta-cinc anys, i ara, com llavors, constitueixen una amenaça greu per als ecosistemes que afecten, molt especialment quan fan cap a l’atmosfera o a les aigües, o quan són acumulats al llarg de les xarxes tròfiques.

De les reserves de biosfera a la biosfera preservada

Els problemes ambientals no es manifesten en un espai i un temps abstractes. Ho fan sobre el territori i en el present. Per això és sobre el territori i ara mateix que cal assajar fórmules viables de preservació dels valors inherents al patrimoni natural que siguin compatibles amb el manteniment i la millora de les condicions de vida dels humans.

El naixement i desenvolupament de les reserves de biosfera

Per això els volums de “Biosfera” acaben (tret d’aquest i del primer) amb una descripció de diverses reserves de biosfera, espais que intenten, amb desigual fortuna, resoldre el gran repte actual de fer compatible el desenvolupament amb la qualitat ambiental i la conservació de la diversitat biològica; és a dir, el d’un desenvolupament sostenible. Les reserves de biosfera tenen un sentit molt diferent en els països industrialitzats que en els que encara són en vies de desenvolupament. En els primers poden ser veritables laboratoris per a la recerca de formes postindustrials d’aprofitament agropecuari i forestal, és a dir, espais per a la promoció de nous estils de desenvolupament regional en àrees relativament marginals del territori. En països en vies de desenvolupament s’han de convertir en centres actius per a l’ordenació dels recursos naturals, sense eludir l’anàlisi ni la recerca de solucions als plantejaments, sovint contradictoris i excloents, que deriven dels interessos econòmics, de les necessitats de conservació del paisatge, de la seva biodiversitat i de l’augment demogràfic, així com també dels costums i de les necessitats locals.

Alguns grups humans que conserven les seves tradicions ancestrals han desenvolupat, i mantenen encara, uns sistemes d’explotació dels recursos naturals que permeten un cert rendiment econòmic sense malmetre els ecosistemes. Aquests grups han aconseguit conciliar producció i conservació. No és cap misteri. Simplement és una altra manifestació del gran arquitecte de l’evolució: la selecció natural. Si un grup humà ha viscut durant molt de temps en un paisatge determinat vol dir que ha après a utilitzar-lo sense destruir-lo; altrament hauria hagut d’emigrar o hauria desaparegut. Les pressions de la societat de consum, com també la immigració de grups humans estranys, són factors que fan perillar no solament la riquesa biològica dels ecosistemes sinó també les cultures tradicionals associades. Diverses vegades s’ha plantejat la unió de la preservació dels coneixements tradicionals i la protecció de la natura, però en aquest camp encara hi ha molt per fer. Les reserves de biosfera, amb el seu esquema d’àrees protegides on es permet una certa activitat humana controlada, es converteixen en el lloc ideal per a preservar aquest saber tradicional, tan amenaçat com la mateixa diversitat biològica.

El concepte de reserva de biosfera es creà i es desenvolupà en el marc del programa MAB de la UNESCO, amb una contribució importantíssima, tant teòrica com experimental, de Mèxic. La primera reunió del Consell de Coordinació del MAB, amb la qual aquest programa inicià la seva fase operativa, tingué lloc a París al novembre del 1971. El concepte de reserva de biosfera no figurava en el programa original de la trobada, però una de les 14 línies de treball que s’adoptaren en aquella primera reunió fou la “conservació d’àrees naturals i del material genètic que contenen”, amb la idea que aquestes àrees constituïssin una xarxa internacional.

Durant els primers anys no es tenien en compte ni la participació social ni la investigació i recerca d’alternatives per al desenvolupament regional en aquestes àrees. El fet que anys més tard, a partir del 1974, s’incloguessin aquests criteris i s’adoptés el nom de reserves de biosfera per a aquests territoris és, en gran part, resultat de l’experiència aportada pels dos primers espais designats amb aquest nom, que foren alhora les dues primeres reserves de biosfera de Mèxic i de tota l’Amèrica Llatina, Mapimí i La Michilía, promogudes per Gonzalo Halffter (n. 1932) i creades per l’Instituto de Ecología de Xalapa (Mèxic). Finalment, el 1976, el secretariat internacional del programa MAB acceptà la primera llista de reserves de biosfera, i d’aquesta manera s’integrà la xarxa internacional.

En aquells anys, que eren anys de guerra freda i lluita per la primacia mundial, les dues grans potències, els Estats Units i la Unió Soviètica, s’afanyaren a inscriure alguns parcs naturals ja existents com a reserves de biosfera, sense modificar-ne l’estructura ni els objectius. En altres països, en canvi, com per exemple Mèxic, les reserves de biosfera naixien com una opció alternativa, sense cap mena de relació amb el sistema de parcs nacionals existent. Això permetia considerar com a objectius fonamentals, ja de bon començament, la recerca científica sobre problemes regionals i la cooperació amb les poblacions i les institucions locals. Una veritable reserva de biosfera, tal com expressava Gonzalo Halffter el 1984, no ha de ser simplement una àrea protegida. Sense perdre aquest caràcter, la seva acció i la seva influència s’han d’estendre per tota la regió per a contribuir a fer un ús més racional dels recursos biòtics. És d’aquesta manera que la reserva adquireix una posició d’àrea pilot, on es conjuguen investigació, conservació i desenvolupament regional. També és d’aquesta manera que contribueix a trencar la dicotomia conservació-desenvolupament.

El 1983, quan se celebrà la Primera Conferència Internacional sobre Reserves de Biosfera a Minsk (Bielorússia), els conceptes del que havia de ser una reserva de biosfera encara eren divergents, però gràcies als dos organitzadors d’aquell congrés, Francesco di Castri (n. 1930) i Michel Batisse, els treballs presentats no quedaren restringits a la gestió de les àrees protegides sinó que giraren entorn de tres temes: conservació, ciència i societat. D’allí sortí el primer plantejament formal del que havia de ser una reserva de biosfera, com havia d’estar estructurada i quines havien de ser les seves funcions, així com un projecte de pla d’actuació que fou aprovat al desembre del 1984 pel secretariat internacional del programa MAB. Un grup de treball convocat per la UNESCO acabà de polir el concepte de reserva de biosfera i el pla d’actuació al llarg del 1985 i el 1986.

L’interès de la UNESCO perquè les reserves de biosfera constitueixin un aspecte innovador i fonamental de les estratègies internacionals per a la conservació de la biodiversitat al segle XXI es renovà a partir del 1992, per influència de la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro. El director general de la UNESCO convocà un petit grup de científics d’arreu del món per constituir un comitè assessor sobre reserves de biosfera, i les propostes d’aquest grup revitalitzaren el programa MAB, ja que consideraven la xarxa internacional de reserves la columna vertebral del programa.

El comitè assessor insistí en el caràcter innovador de la concepció de les reserves de biosfera i en l’èxit d’aquesta. Tot això es traduí en l’aplicació dels seus plantejaments en àrees que no pertanyen a la xarxa internacional o que tenen altres designacions. Tanmateix, el comitè expressà també la necessitat que les reserves de la xarxa compleixin els objectius declarats, i establí un procediment d’avaluació per notificar als governs quines reserves no els compleixen (amb possibilitat d’excloure-les de la xarxa). També presentà una declaració que associa les reserves de biosfera a la idea d’un desenvolupament sostenible.

El nou horitzó de Sevilla

El comitè assessor proposà també la celebració de la Segona Conferència Internacional sobre Reserves de Biosfera, que finalment se celebrà a Sevilla al març del 1995. Aquesta conferència féu un repàs crític dels darrers 20 anys. S’analitzaren els èxits, molts i notables, i els fracassos, i s’aprovà una nova estratègia (l’estratègia Sevilla) per a la creació i la gestió de les reserves de biosfera, i un nou marc estatutari de la xarxa mundial. Tothom sap que el que succeeixi a la xarxa mundial, que al final del 1997 constava de 352 reserves distribuïdes per 87 països, dependrà de les voluntats nacionals, de les condicions econòmiques i socials i, en molts casos, de les circumstàncies locals. Per això, a Sevilla es discutí i es ratificà que una de les característiques essencials de les reserves de biosfera ha de ser la flexibilitat: la manera de crear i administrar una reserva de biosfera ha de respondre a les característiques nacionals i locals particulars.

L’estratègia Sevilla defineix les reserves de biosfera com a zones que inclouen ecosistemes terrestres, costaners o marins (o una combinació d’aquests), reconegudes internacionalment en el marc del programa MAB. Els governs de cada país decideixen quines àrees volen considerar reserves de biosfera i, si aquestes satisfan certs criteris i compleixen un mínim de condicions, són admeses a la xarxa. La condició bàsica a complir per a ser admeses és dur a terme tres funcions complementàries, encaminades a la preservació i al desenvolupament sostenible, tenint sempre en compte els interessos locals, nacionals i mundials: conservar i protegir els recursos genètics, les espècies, els ecosistemes i els paisatges, promoure un desenvolupament econòmic i humà sostenible, i proporcionar el suport logístic necessari per a la promoció d’activitats de recerca, d’educació i de formació i observació permanents. Així mateix, segons un plantejament nou que fa temps que es gestava, punt essencial de la nova concepció de reserva de biosfera, es consideren les reserves com a bases per a l’ordenació regional de l’ús de la terra i dels recursos biòtics. Així, es descarta la idea de convertir-les en illes dins un món cada cop més amenaçat per una activitat econòmica simplificadora, i es proposa, per contra, que assumeixin el paper de laboratoris per a la recerca de models regionals de desenvolupament sostenible.

Un altre aspecte altament innovador de l’estratègia Sevilla és la necessitat de reforçar els vincles entre diversitat biològica i diversitat cultural. En els països on encara es fa un ús tradicional dels recursos, aquesta directriu és essencial. Les cultures tradicionals i el germoplasma associat a l’ús que fan de la natura estan tan amenaçats com la diversitat de la vida silvestre. Per això es proposa que una tasca específica de les reserves de biosfera sigui la protecció i la conservació dels coneixements tradicionals i del germoplasma associat a les cultures tradicionals.

L’estratègia Sevilla afirma explícitament que les reserves de biosfera són alguna cosa més que una àrea protegida en el sentit tradicional del terme. En particular, han d’assumir un nou paper i posar de manifest les dimensions humanes de la compatibilitat entre conservació i desenvolupament. Les persones que viuen i treballen a les reserves o en les seves àrees d’influència han de poder mantenir una relació d’equilibri amb el món natural. A diferència del que foren originàriament molts parcs nacionals, les reserves de biosfera han de tractar d’incorporar un esquema de democràcia participativa. En aquesta línia, es proposa que l’administració de cada reserva sigui com un ‘pacte’ entre la comunitat local i el conjunt de la societat, enfocament que permetrà a la reserva i a les seves comunitats locals respondre millor a les pressions externes de caire polític, econòmic i social.

Tots els propòsits abans esmentats no poden dur-se a terme en un espai reduït. Les reserves de biosfera han de ser necessàriament extenses, i ha d’existir una ordenació del seu territori, que cal dividir en zones. A cada reserva hi ha d’haver tres tipus de zones diferents. Una o més zones nucli s’han de beneficiar d’un règim de protecció a llarg termini i han de permetre la preservació de la diversitat biològica. A l’àrea o àrees nucli solament hi són permeses les activitats poc pertorbadores, com per exemple la recerca científica. Al voltant del nucli de la reserva hi ha d’haver una zona amortidora que s’utilitzi per a activitats compatibles amb la preservació, com per exemple l’educació ambiental, el lleure, el turisme ecològic, la recerca i l’experimentació. Finalment hi ha d’haver una zona de transició o àrea de cooperació, flexible, on se situïn els assentaments humans i on es permeti l’agricultura i altres activitats. Les comunitats locals, els organismes de gestió, els científics, les organitzacions no governamentals, els grups culturals, el sector econòmic i la resta de grups interessats han de treballar conjuntament en l’administració i el desenvolupament sostenible dels recursos d’aquesta zona de transició.

L’estratègia Sevilla i el nou marc estatutari de la xarxa mundial de reserves de biosfera se sotmeteren a la consideració del Consell Internacional de Coordinació del Programa MAB (juny del 1995) i de l’Assemblea General de la UNESCO (novembre del 1995) i, amb el vistiplau d’aquestes dues institucions internacionals, es convertiren en normatives per a totes les reserves de biosfera.

La desitjable preservació de la biodiversitat

Però, per més estratègies que aprovin els organismes internacionals, el cert és que als països pobres, les condicions per a la preservació de la diversitat biològica no són gens adequades avui en dia (ni tan sols en molts de rics). Per a conservar una fracció important de la diversitat biològica no n’hi ha prou amb un sistema d’àrees naturals protegides (reserves de biosfera incloses). No es poden mantenir ‘taques’ de net, d’endreçat, en un territori que, en conjunt, és brut i desgavellat. A mesura que els paisatges que envolten les àrees protegides van experimentant canvis dràstics, sorgeixen una sèrie de problemes ecològics. Com més petita és una àrea protegida i més gran la seva ‘insularitat’, menor és el nombre d’espècies que allotja i que pot mantenir de manera viable. En reduir-se l’espai disponible, la mida de cada població decreix, amb el consegüent empobriment genètic. Quan l’àrea queda completament envoltada per un paisatge hostil, la migració i l’intercanvi amb altres poblacions es fan impossibles. D’altra banda, una àrea protegida, fins i tot si és gran, no conté mai totes les espècies de l’ecosistema tipus. La raó d’això és molt senzilla: la composició específica d’un ecosistema varia geogràficament. Per exemple, no és possible tenir una reserva on hi hagi totes o un percentatge important de les espècies que viuen a les selves perennifòlies mexicanes, ja que les que habiten el litoral del golf de Mèxic són diferents de les que es troben a les costes del Pacífic o a la península de Yucatán, tot i que, a primer cop d’ull, tots aquests ecosistemes puguin semblar similars.

Al principi, aquests dos factors limitadors de les àrees protegides no es tenien en compte, ja que la majoria dels parcs es trobaven en paisatges poc modificats, que, sense restar intactes, conservaven, però, la seva estructura ecològica bàsica. Sota aquestes condicions, l’espai exterior supleix, i alhora emmascara, les limitacions de l’àrea protegida. A mesura que es va modificant el paisatge exterior, les àrees protegides esdevenen illes, no perquè se’n redueixin els límits legals, sinó perquè es redueix l’espai real de què disposen les biotes. És aleshores quan es fan evidents els problemes associats a l’extensió de l’àrea. Aquests problemes afecten, primer, els animals que realitzen desplaçaments llargs o que ocupen territoris extensos, com és el cas, per exemple, de molts mamífers i ocells de mida gran, especialment depredadors. A curt termini, però, aquests problemes d’espai afectaran tot el conjunt de la fauna i la flora, cosa que ja ha succeït en algunes àrees protegides.

És evident que al segle XXI la conservació de la biodiversitat haurà de fer front, no tan sols a una pressió humana creixent, sinó també a problemes ecològics com l’esmentat, problemes que fa pocs anys encara no es percebien. La solució, en cas d’existir, no és pas continuar amb els plantejaments actuals —és a dir, l’ampliació, en nombre i en extensió, de les àrees protegides—. La superfície de la Terra que podem excloure de l’ús productiu té un límit, i aquest límit es redueix cada vegada més davant l’augment demogràfic.

En alguns països industrialitzats s’està plantejant l’establiment d’un sistema de passadissos ecològics que uneixin les diverses àrees protegides i evitin els efectes de la insularitat. Però als països tropicals, on la pressió sobre la terra s’està intensificant, l’espai que es podrà destinar a aquests passadissos serà limitat. En aquestes condicions, l’única alternativa per solucionar el problema a mitjà termini consisteix, com ja s’ha dit, a plantejar les reserves de biosfera com a laboratoris, on els usos tradicionals racionals facin compatible el desenvolupament econòmic amb la conservació. Aquests usos no s’han pas d’inventar, sinó simplement recuperar i aplicar a la xarxa d’àrees protegides. Un ús tradicional racional no significa abandonament ni distorsió a causa d’accions improvisades i pressions immediates. Aquests usos (en plural, ja que són molts i diferents) s’han d’analitzar i reforçar amb els coneixements científics i tècnics, s’han de protegir amb disposicions legals i instruments econòmics, com l’atorgament de ‘l’etiqueta verda’ que comença a gestar-se.

Actualment, encara es fa un ús més o menys tradicional d’una fracció important de la terra i de les mars epicontinentals; i aquest ús tendent a l’obtenció d’una producció immediata es dona sense que l’ambient experimenti una modificació total. Les àrees on això succeeix no estan pas deshabitades; simplement, els humans que hi viuen fan un ús tradicional i no pas intensiu dels seus recursos. Lògicament, la distinció entre un i altre tipus d’aprofitament no és sempre clara, i entre els dos extrems existeixen moltes formes intermèdies. El paràmetre per diferenciar-los no és pas la poca eficiència, ja que tant una explotació tradicional com una d’intensiva poden ser, bé que per raons diferents, ineficients. S’entén per ús intensiu aquell que cerca uns rendiments màxims a curt termini (fins i tot per collita) i que empra grans quantitats de combustible, adobs, parasiticides, maquinària i crèdit. Una explotació agrícola que faci un ús d’aquest tipus tendeix al monocultiu i a les grans extensions, i les collites es destinen als mercats nacionals i internacionals. L’ús tradicional es correspon amb una visió molt més heterogènia del paisatge. Una explotació agrícola tradicional permet el conreu de plantes diferents, es complementa amb la cria d’animals i l’aprofitament de recursos silvestres (fusta, caça, pesca, recol·lecció), i no empra (o molt poc) productes agroquímics, maquinària pesant i combustibles fòssils. En canvi, l’ús de la força de treball humana és el més gran possible, fins i tot a costa d’una certa ineficàcia econòmica. Les explotacions d’aquest tipus són majoritàriament empreses familiars, comunals o cooperatives, que venen les seves collites als mercats locals i regionals, tot i que poden exportar productes especialment valuosos. El que es busca en aquest cas és una producció estable a llarg termini i no pas la maximització de les collites.

L’ús tradicional dels recursos naturals està clarament amenaçat per un estil de desenvolupament que promou l’explotació no restringida. Bé que l’expansió dels conreus intensius té uns límits —marcats per la disponibilitat d’aigua i d’energia i per problemes de costos i mercats—, el mal ús degradant no té autolímits, com tampoc no en tenen les pèrdues per contaminació o per urbanització caòtica. El conjunt d’activitats no respectuoses amb el medi són una amenaça per a la biodiversitat. El món tropical és ple d’exemples en què s’ha fet una utilització no sostenible dels recursos biòtics per raons econòmiques immediates.

L’esquema de colonització a ultrança —d’obertura de nous espais per a la ramaderia i els monocultius—, si mai tingué un sentit, el perdé definitivament a la dècada del 1950. Tanmateix, ha estat molt difícil, per no dir pràcticament impossible, que els governs canviessin les seves estratègies de desenvolupament, ja que la inèrcia i les pressions i interessos interns són molt grans. La manca de programes d’ordenació ambiental fa que domini una pressió reduccionista en l’ús dels recursos biòtics, pressió que cerca l’homogeneïtat i els rendiments immediats en els mercats exteriors, i oblida la relació entre els recursos i el medi i entre el medi i el benestar dels humans. Encara ens trobem en el pas des d’una conservació arcaica lligada a l’economia tradicional local cap a unes normes de consum modern que satisfacin les exigències d’una economia capitalista global.

Les reflexions precedents porten a concloure que bona part de l’èxit d’una determinada estratègia de conservació de la biodiversitat depèn del que succeeixi en l’enorme extensió de terres modificades per l’activitat humana, això sí, però no transformades totalment per l’explotació intensiva. En aquestes terres, subjectes a un ús tradicional durant segles, un gran nombre de plantes i animals han pogut sobreviure i han mantingut els seus fluxos gènics i la seva àrea de dispersió geogràfica, i la diversitat biològica ha seguit el seu procés evolutiu fins els nostres dies. Són aquestes terres i usos els que es troben en perill davant l’expansió actual dels sistemes d’aprofitament intensius lligats a un augment demogràfic sense mesura. Aquest és l’escenari fora de les reserves i àrees protegides, indubtablement insuficients.

Les raons ecològiques, socials i econòmiques fan pensar que, al segle XXI, la conservació de la biodiversitat s’ha de plantejar de manera global, de manera diferent a com s’ha fet fins ara. Cal plantejar-la com a part de models de desenvolupament sostenible, més lligada a les cultures de producció agropecuària i cercant la solució més apropiada per a cada tipus d’escenari.

La recerca de la sostenibilitat

El desenvolupament sostenible no es pot limitar, però, a aquests espais privilegiats anomenats reserves de biosfera; si ha de tenir sentit s’ha d’aplicar a la biosfera sencera. Però, quin sentit té parlar de sostenibilitat, avui, en el nostre planeta? L’univers sencer és insostenible: arrenca, probablement, d’una explosió colossal i tendeix, sembla, a una mena de centrifugació deletèria. A partir d’aquí, tota recerca de la vera sostenibilitat apareix com una quimera il·lusòria. L’encalç de la sostenibilitat, doncs, no pot ser la recerca del moviment continu, sinó l’intent de fer viable un procés en un lloc concret i en un termini acotat: el procés de l’activitat socioecològica humana en la superfície de la Terra i a algunes generacions vista. No cal especular, per tant, amb fórmules fantasioses que garanteixin l’harmoniosa explotació eterna de la biosfera, per a la concepció de les quals, altrament, ens mancarien elements que avui dia segurament no es poden ni tan sols imaginar.

El caràcter instrumental del procés sostenibilista

La sostenibilitat no és un valor en ella mateixa. Ni tan sols és un objectiu clar i ben definit. La sostenibilitat és un procés, o potser una declaració compromesa d’intencions, conduent a superar les disfuncions de l’actual model socioeconòmic a partir de la tensió dialèctica entre les preocupacions, de vegades massa esbiaixades, dels conservacionistes clàssics i les urgències del desenvolupament econòmic del Tercer Món. Això exigeix la prèvia revisió de l’estratègia socioecològica imperant, raó per la qual la reflexió sostenibilista sorgí entre els rengles de l’ecologisme i s’ha consagrat al llarg de les dècades del 1980 i el 1990. S’ha passat de l’“Estratègia mundial per a la conservació”, del 1980, a “Cuidar la Terra. Una estratègia per a la sostenibilitat”, del 1991, documents, un i altre, fruit d’un acord entre el programa UNEP, la IUCN i la WWF. En el primer es definia el desenvolupament sostenible com un dels objectius primordials de l’estratègia proposada; en el segon ja era l’objectiu central. Però la sostenibilitat transcendeix l’endreça ambiental per a instal·lar-se en el sempre vaporós domini del comportament humà, perquè més encara que prendre mesures comporta canviar actituds. En particular cal insistir en la idea de ‘procés’. Per als ecofonamentalistes, la sostenibilitat és una fórmula màgica preexistent que tan sols cal exhumar i aplicar de manera taxativa; de fet, alguns ja l’han trobada per la via de l’anomenada “deep ecology”, amb el seu misticisme basat en la confusió de la societat humana amb el cicle del nitrogen, més o menys. Per als buròcrates de l’ambient, al seu torn, la sostenibilitat no és res més que un recurs retòric banalíssim consistent a trufar les mateixes opcions de sempre amb unes quantes vacuïtats guarnides amb la taumatúrgica paraula màgica. Naturalment no es tracta de res d’això, principalment perquè la sostenibilitat no és una fórmula, ni encara menys un conjur. És, com la vida, un procés intel·ligent i autoorganitzatiu que aprèn tot esdevenint-se. La sostenibilitat és la contrariació de la insostenibilitat, la contrariació quotidiana de la insostenibilitat a què, per fatalitat entròpica —sempre— o per desídia antròpica —massa sovint—, sembla tendir la realitat biosfèrica.

En tot cas, la sostenibilitat és un concepte instrumental relatiu que depèn de la matriu ambiental en què se situa. Com més externalitzacions i importacions permeti aquesta matriu, més fàcil serà garantir-ne el funcionament. Els humans mai no han dissenyat una estratègia socioecològica sostenible, però no se n’han adonat fins ara, simplement perquè la tolerava la laxa matriu ambiental en què es trobaven immersos. En la biosfera primigènia hi hagué un sistema obert d’escassos organismes insostenibles que consumien recursos disponibles en abundància i que produïen deixalles inservibles en quantitat escassa. El gradual enrariment de recursos i la progressiva acumulació de deixalles dugué a un segon estadi interactiu consistent en un sistema, encara obert, però integrat per un ventall de diferents menes d’organismes, igualment insostenibles cada un d’ells tot sol, que consumien recursos o les mútues deixalles. I, finalment, tot plegat esdevingué un cicle tancat, una xarxa completa, en què els uns vivien gràcies als altres i tots gràcies a l’energia del Sol i als nutrients presents al medi, és a dir, la biosfera tal com s’entén ara. Però aquesta biosfera contemporània tampoc no és sostenible; en rigor, globalment, no exporta deixalles, però si no importés energia solar, deixaria de funcionar.

L’emergent ecologia industrial ha après la lliçó de la biosfera. Durant decennis, fins i tot durant segles, la civilització moderna ha funcionat amb l’estratègia del segon estadi, amb multitud d’interaccions entre els diferents agents socioeconòmics, però amb una cabalosa exportació de deixalles i una cornucòpica importació de recursos. Ara tracta de tancar cicles i de fer eficients els processos per tal d’entrar en el tercer estadi, el de la minimització de les externalitzacions. És a dir, tracta d’entrar en la lògica de la nova sostenibilitat perquè el context se li ha fet restrictiu. Seguirà essent insostenible a la llarga, com la biosfera —o l’univers—, però compatible amb una certa perdurabilitat del present.

El veritable problema: la insostenibilitat

El Neolític fou la captura del Sol pels humans. La invenció de l’agricultura i de la ramaderia comportaren la captura de l’energia solar a través de l’activitat agropecuària: un conreu és una resclosa solar i un ramat, una turbina. Aquesta estratègia perdurà, a Occident, fins al segle XVIII, aproximadament, quan es passà de transferir energia cultivada a extreure energia fòssil. El carbó, i després el petroli, permeteren de canviar la màquina pel motor. La màquina és neolítica i s’explica en termes de física clàssica; Isaac Newton esgotà el tema i segurament també l’ordre neolític. En canvi, el motor exigeix explicacions termodinàmiques, i per això és Sadi Carnot el físic de l’era industrial. El motor funciona amb foc —aquells motors—, és a dir, amb petroli o amb carbó. La revolució industrial, energèticament parlant, és la captura de l’energia fòssil i el triomf del motor sobre la màquina, la victòria de Carnot sobre Newton.

També suposa la derrota de l’ordre provisionalment sostenible aleshores imperant. La industrialització fa més estricta la matriu, perquè en dificulta les externalitzacions: els recursos s’enrareixen, les deixalles sobreïxen. Amb el temps, les coses es complicaren més perquè alguns dels recursos, sobretot els energètics, s’extragueren de fonts fins aleshores indomades (energia nuclear, per exemple) i perquè les síntesis químiques generaren productes residuals insòlits i indigeribles. Així que la sostenibilitat de l’ordre neolític acabà no resultant traslladable a l’ordre industrial, i encara menys a l’ordre postindustrial contemporani. Ningú no pot defugir les lleis de la termodinàmica.

Una primera manifestació de la nova insostenibilitat foren els conflictes ambientals, tots relacionats en gran mesura amb el control i ús de l’energia. Primer arribà la desendreça ambiental, acompanyada d’una inesperada minva de la qualitat de vida i consistent en contaminació, degradació de l’entorn i del paisatge, etc. Després vingué un progressiu i inquietant enrariment dels recursos, els quals eren —són— paradoxalment malbaratats malgrat llur valor creixent. I finalment han fet aparició les primeres disfuncions d’abast planetari, entre altres el presumible increment de l’efecte hivernacle o l’afebliment de la capa d’ozó. Mentrestant, altrament, les insostenibilitats de l’ambient ecològic s’han anat completant amb la gradual insostenibilitat de l’ambient social.

En efecte, la concentració de poder fruit d’un avantatge cultural inicial que permeté a determinades societats acabar controlant millor l’energia ha conduït a asimetries socials molt accentuades. El 20% de la humanitat, l’anomenat món desenvolupat o Primer Món, controla el 80% dels recursos. El sistema d’estats sobirans ha parcel·lat totalment la superfície emergida del planeta i ha limitat els àmbits de competència de cadascú al seu territori exclusiu, mentre que l’eclosió de les grans companyies transnacionals ha creat un altre mapa planetari molt més operatiu i alhora políticament incontrolable. S’ha produït d’aquesta manera un fenomen de mundialització de l’activitat econòmica que no es correspon amb la necessària estratègia global planetària. Així, els grans decisors apliquen a la globalitat el que han pensat des de la localitat. D’això se’n diu, amb tota impropietat, ‘globalització’: caldria anomenar-ho ‘mundialització de les estratègies locals’. D’unes ‘localitats’, per cert, que de vegades poden reduir-se a uns quants despatxos i una sala de reunions de la seu d’una gran companyia transnacional.

El 70% del comerç, el 80% de la inversió i el 30% del PIB mundials són en mans de només 500 companyies transnacionals, segons dades de la WWF. La facturació conjunta d’aquestes companyies és superior al PIB de tots els països africans junts. Mitja dotzena de transnacionals dominen el 63% de la mineria del món, mentre que una sola controla el 60% del comerç mundial de cereals. El 90% de tots els hidrocarburs consumits per l’automoció són engolits per vehicles fabricats únicament per 20 transnacionals de l’automòbil. En aquest context, en especial després de l’inevitable esfondrament dels països d’economia planificada, el poder polític no controla la dinàmica econòmica mundial, però el mercat tampoc, perquè ha esdevingut captiu d’aquest virtual “trust” del sistema transnacional.

El mercat ambiental, en efecte, està completament distorsionat. Es quadren els balanços externalitzant costos a sistemes que ja no poden absorbir-ne més o transferint amortitzacions a les generacions venidores. La comptabilitat planetària no existeix, però sí l’espai comercial mundialitzat, que és un mercat captiu. Per tal que el mercat pogués regular de debò la gestió ambiental planetària, caldria començar assignant preu i propietari a tots els recursos, inclosos l’atmosfera, l’aire, l’aigua i el sòl, que ara són d’apropiació gratuïta, però de revenda autoritzada. I també caldria establir un mercat global únic al qual tothom tingués accés en igualtat de condicions, perquè el mercat liberal actual és només, pràcticament, la porció del mercat total que domina el Primer Món.

Al risc de fallida ambiental, tanmateix, se suma el risc de fallida social, i més quan els valors que regulen la conducta també es troben en crisi franca. La moral col·lectiva, en efecte, ha estat tradicionalment regulada per la religió o per alguna forma d’ètica laica. Però, si més no a Occident, les religions s’han vist abandonades per una part molt sensible de la població, a causa, entre altres coses, del seu dogmatisme i del seu pietisme inconsistent. L’esquerra social, al seu torn, ha esgotat una part important del seu discurs progressista, perquè no ha efectuat el necessari canvi d’escala planetari i ha reduït la discussió a les classes del món occidental, la majoria opulentes o relativament benestants, si se les compara amb les tercermundistes, baldament també sigui cert que cada cop és més important el Quart Món, és a dir, les bosses de pobresa en el si de les societats desenvolupades. La rebrotada dels fonamentalismes religiosos i la florida dels sectarismes és el preocupant corol·lari inevitable de tot plegat.

La cultura industrial, a més, s’ha anat encastellant en els seus prejudicis. Alguns equívocs inicials ara són ja incoherències manifestes. Per exemple, confon el seu paradigma econòmic amb l’economia mateixa, i per això no sap com explicar-se que, a Europa, el PIB i l’atur augmentin en paral·lel. El discurs encegat dels qui continuen sostenint que el creixement econòmic crearà ocupació —la majoria dels polítics en actiu ho sostenen— no suporta una anàlisi lògica i és desmentit per l’experiència, però mantenir els índexs de creixement continua essent l’objectiu prioritari dels gestors públics i és presentat com el remei a tots els mals. De fet no parlen de creixement econòmic, sinó de creixement de la producció-facturació, però en el seu amortitzat paradigma aquests termes encara es confonen. Per això la salut social pot esfondrar-se davant seu, i l’atur, la marginació i el desgast ecològic poden créixer al seu voltant sense que ells ho vulguin admetre ni valorar: només es preocupen pels índexs, és a dir, pels discutibles i molt imperfectes indicadors d’uns fenòmens cada dia més secundaris que hom continua considerant principals.

L’inicial holisme del pensament científic, d’altra banda, ha estat desplaçat per un reduccionisme sectorialista que impedeix la comprensió de la realitat global. La màquina tecnològica es comporta com un androide descontrolat que fa bona la ficció literària dels robots imaginats durant la dècada del 1950. És tota la parafernàlia tecnològica d’aquesta mal anomenada societat de la informació —rarament passa de l’interès per la dada— que ha esdevingut el robot desfermat. La famosa idea del pensament únic, és a dir, de l’absència de quasi tota forma de pensament, és una altra manera de descriure aquesta mateixa realitat. En l’actual context, la ciència tendeix a saber sense pensar, de manera que genera coneixement, però, molt sovint, no pas saviesa (o cultura, si es prefereix).

Tot plegat, amb un Newton dissolt en la història i un Carnot superat pel silici, invalida la matriu general de referència. El Neolític durà fins a Newton (uns quants mil·lennis) i la civilització industrial ha explotat la termodinàmica (un parell de segles). Foren sostenibles en la seva matriu. La matriu postindustrial és una altra, però. És per això que aquesta realitat es va tornant insostenible.

La reacció sostenibilista

Cada cop més pensadors creuen que el model actual s’acosta a la insostenibilitat traumàtica i per això advoquen per la redefinició del paradigma. Els darrers anys, hom ha assitit a una progressiva reacció irada davant la inadequació gradual del model, una reacció profètica i comprensiblement enrabiada. Les primeres manifestacions ecologistes han estat d’aquest tipus i se’ls ha d’agrair que hagin alertat sobre la disfunció. Sens dubte han incorregut en moltes apreciacions errònies i s’han contaminat amb fonamentalismes i actituds sectàries, però són elles qui han presentat la denúncia desencadenadora del procés.

En tot cas, el discurs ecologista ha evolucionat molt i s’ha anat fent més socioecològic, mentre que la realitat s’encarrega de corroborar-lo: sí que poden esclatar les centrals nuclears o descarrilar els trens de residus radioactius, sí que puja la temperatura global del planeta (tot sembla corroborar-ho), sí que hi ha guerres pel control de l’energia, sí que la demografia toca sostre (tant o més a Occident que a l’Extrem Orient, per cert), sí que tornen els episodis de fam (la revolució verda no pot seguir, si no és contaminant amb agroquímics o arriscant-se amb transgènics imperfets, ni fer front a la generalització de les dietes càrnies), sí que la desertització antròpica avança, sí que la biodiversitat trontolla, etc. Paral·lelament, l’ecologisme, que és un moviment d’origen occidental i propi de societats desenvolupades, s’està veient desbordat pel flanc tercermundista. Al Tercer Món, en efecte, sorgeixen amb força nous moviments que aborden el problema amb una visió diferent i alhora complementària. Els moviments “chipko” o “appiko” a l’Índia, el Green Belt Movement de Kenya, l’important component ecologista del moviment zapatista mexicà o de la coordinadora indígena de la conca amazònica en són exponents clars. I també en són algunes iniciatives més lligades a les concepcions primermundistes —i a vegades fins i tot més avançades en plantejaments estratègics— sorgides en països de tradició occidental, com els nous conceptes per al desenvolupament sostenible flacamians (generats pel FLACAM, el Foro Latinoamericano de Ciencias Ambientales, centre sense parets que coordina una trentena de nuclis de recerca o gestió ambiental de dotze països llatinoamericans i Espanya).

Costa vertebrar i conferir rigor a aquesta reacció. També costa aclarir què és ecologia, què és economia, què és sociologia, què és enginyeria i què és política en tota aquesta anàlisi de la denúncia versus la sostenibilitat. Si la sostenibilitat és un procés, l’ecologisme és una seqüència. L’ecologisme sostenibilista —als antípodes de l’ecofonamentalisme— neix manllevant a l’ecologia els seus conceptes de partida, i per això en pren el nom, però ha acabat integrant discursos progressistes de moltes altres disciplines. No podia ser altrament, perquè, per la seva mateixa natura, reclama rellegir transversalment la realitat per a comprendre-la novament de manera global i entendre la matriu ambiental —no pas únicament l’ecològica— en què aquesta realitat opera de debò avui dia.

Sigui com sigui, el nou paradigma sostenibilista té uns fonaments socioecològics indubtables. Això significa que no pot ser formulat ignorant els coneixements de la ciència ecològica, ni tampoc circumscriure-s’hi. L’ecologia explica les disfuncions ecològiques, però no pas els problemes ambientals i, sobretot, no prefigura cap nova estratègia. L’ecologia pot tenir un component predictiu, propi de les ciències experimentals, però no pas prospectiu, prerrogativa de les ciències socials.

La projectació proactiva de la sostenibilitat

Planificar és contrariar les tendències, i és per això que el procés sostenibilista ha d’entrar en una fase projectiva. No es tracta de respectar l’ambient, sinó de projectar-lo de forma ecològicament correcta i d’instaurar-lo per via del pacte social. I ambient, és clar, aquí vol dir matriu ambiental, o sigui el marc circumstancial en què passa tot.

No es tracta de trobar la solució, sinó d’inventar-la. I d’inventar-la a partir de la realitat actual. El món de demà serà previsiblement com el d’avui, bé que amb retocs, perquè res no deixa de ser com ha estat i res no s’edifica sobre el no-res. Tota la biosfera és una reforma constant en la qual fins els més antics elements són encara recognoscibles. Tant és així, que el procés de la sostenibilitat és l’estratègia de la reforma. Una reforma revolucionària, tanmateix, en la mesura que no es limita a canviar alguna cosa perquè tot continuï igual, sinó que aspira a canviar poques coses perquè tot sigui diferent. Fer eficient el procés de producció en comptes de tirar al dret i depurar a final de canonada no canvia físicament la fàbrica, però en subverteix el funcionament. L’estratègia de la sostenibilitat ha d’adreçar-se a la fisiologia més que no pas a l’anatomia de la realitat. És un projecte funcional més que cap altra cosa.

Un camí difícil, perquè caldran mutacions considerables, sobretot en les actituds personals i socials, que hauran d’admetre modificacions copernicanes dels valors de referència, comparables a les que acompanyaren l’adveniment de la cultura industrial en aquell univers aristocraticorural del segle XVIII. En això consisteix la dimensió política i social del projecte sostenibilista, i caldrà esmerçar-s’hi, però hi ha també una cara més immediata, projectable en termes cientificotècnics. Hi ha una cara cientificotecnològica que comporta la reconsideració de molts materials i processos, així com la implementació de moltes noves solucions. Per exemple: tant o més interessant que disposar de noves fonts centralitzades de producció energètica (de fusió nuclear o del que sigui), serà desenvolupar fonts de captació autònoma (fotovoltaica, en especial).

El mal és que la confusió entre alternatiu i marginal pertorba la correcta projectació del nou paradigma, el qual, tecnològicament parlant, a vegades es presenta com un llibre d’estil per a “boy scouts”. Convé no perdre de vista que els artificis tècnics són els principals inductors i sostenidors materials del desenvolupament, per a mal (desenvolupament entròpic convencional, que és el que es tracta de superar) o per a bé (desenvolupament sostenible a què es vol tendir). No hi ha canvi estructural sense elements materials que el suportin, ben cert, especialment sense infraestructures adequades. I la projectació de les infraestructures de la sostenibilitat segurament exigirà pensar en elements lleugers i reconvertibles, capaços de digerir les mutacions en la demanda que s’aniran produint a mesura que el procés avanci durant les primeres dècades del segle XXI.

Els tècnics de la sostenibilitat, doncs, han de ser solvents, però sobretot han de ser pertinents. La implementació de solucions tècnicament impecables al servei d’opcions funcionalment aberrants és una de les característiques de la insostenibilitat actual. No n’hi ha prou a fer bé les coses: cal que les coses siguin bones, és a dir, sostenibles. La fàbrica de mines antipersona que no contamina, que recicla i que cogenera continua essent una fàbrica de mort i destrucció, i cal no oblidar-ho. Sense arribar a aquest extrem hiperbòlic, són moltes les solucions bones que contribueixen a fer anar malament les coses. Per exemple, grans obres de transvasament d’aigües que en comptes de satisfer necessitats reals contribuïssin a mantenir ineficiències hidràuliques —i, potser, a empobrir conques igualment necessitades— mai no poden estar ben fetes en termes de tecnologia sostenibilista, de la mateixa manera que l’ús de tècniques avançades amb determinats propòsits, com la tortura o les mutilacions sexuals rituals, no els fa menys rebutjables. La sostenibilitat no pot limitar-se a evitar les infeccions, sinó que ha de procurar instaurar la salut.

Són moltes cartes jugades alhora i, per això, instal·lar-se serenament en la complexitat serà una de les exigències que imposarà el nou ordre sostenibilista. Una complexitat sense l’acceptació i l’encarrilament de la qual la governabilitat esdevindrà impossible. És per aquesta raó que es parla de projecte socialment integrador i transdisciplinari, en el marc del qual la idea de desenvolupament sostenible acaba oposant-se al concepte de creixement sostingut, novetat sens dubte notable. En efecte, la idea de desenvolupament —necessàriament sostenible, perquè altrament ja no fóra desenvolupament— a la llarga acaba essent incompatible amb el creixement quantitatiu il·limitat. Segurament, el pensament i la projectació sostenibilista, que encara haurà de batre’s per força temps amb els partidaris de la disbauxa permanent, s’aniran construint a partir d’aquestes incòmodes elementalitats bàsiques.

La dimensió femenina del progrés sostenibilista

Hi ha alguns flancs desatesos que caldrà fer emergir en aquesta projectació de la sostenibilitat. Potser el més clamorós és el de la pendent feminització del projecte sostenibilista. Durant força temps, molts documents seriosos han atribuït a la dona un paternalista i condescendent paper secundari basat en la seva tasca maternal i educadora, tanmateix no gens secundària. És cert que, a més, les dones són agents ambientals immediats a mig planeta, perquè s’ocupen de l’aigua i de la llenya —encara avui el principal combustible domèstic al Tercer Món— i perquè en llocs com Àfrica produeixen directament el 80% dels aliments disponibles. Però aquest no és el tema de fons. La principal aportació de la dona al paradigma del nou model de desenvolupament és l’aproximació femenina al mateix concepte de sostenibilitat.

El desenvolupament sostenible, en efecte, és la feminització del desenvolupament. El sexe —que és una cosa ben diferent de la reproducció— comporta dotar de dues estratègies existencials a cada meitat de cada espècie concreta, si més no en els mamífers, circumstància que té esplèndids efectes en termes d’eficàcia ecològica. Entre la majoria dels primats, la gestió de l’espècie correspon a la femella, mentre que el mascle garanteix la captura dels recursos i una certa seguretat. Els humans han superposat tot un univers cultural sobre aquestes bases, fet que ha permès alguns progressos i molts malentesos. Així, el segrest dels recursos i la conversió de l’èpica en subjugació han donat al mascle un aparent domini sobre una espècie que en realitat mai no ha gestionat, cosa que constitueix una tragèdia estratègica disfressada de legitimitat etològica. L’externalització de les disfuncions subsegüents, possible en el marc ambiental del passat, ha dissimulat durant segles aquesta pràctica equivocada (insostenible, es podria dir).

Però en l’actualitat, sense ja quasi espai per a externalitzacions i esdevinguts l’espècie dominant, els humans transfereixen al planeta sencer els seus errors culturals i estratègics. Per això la sostenibilitat exigeix recuperar el sentit de la gestió biològica que és connatural a la condició femenina. La dona, efectivament, està singularment capacitada per a gestionar la complexitat, que és la principal característica del nou ordre. L’home ha concebut un model sectorialitzat i reduccionista en el qual la incertesa es confon amb la falsedat i la complexitat amb el desgavell. El seu nord es basa en preteses certeses indemostrades i en alguns principis simples que al final acaben resultant no gaire senzills (cas dels índexs econòmics o de les notes escolars, per exemple). Per això el model vigent és uniformitzador, èpic, competitiu i simplista. Quan la física relativista, la matemàtica del caos, el principi de la incertesa o la valoració de la complexitat emergeixen com les més avançades consecucions del pensament modern, és aberrant instal·lar-se agònicament en l’actual model fixista, reduccionista i cosit de falses seguretats. Ha fracassat el model masculí, que ve a ser una realitat virtual i èpica, i per això la sostenibilitat té molt a veure amb la dona: és la complexitat i la quotidianitat, o sigui la realitat real, portades al poder.

L’imperant model masculí és la fugida endavant permanent, el creixement per a pagar els deutes amb l’ampliació del capital, la recerca perpètua de noves mines explotables. Ara li toca a la fusió nuclear, que ha d’aportar als humans tota l’energia que necessiten malgastar per a poder seguir creixent a fi de continuar mantenint un equilibri impossible. Tenim una economia de ciclistes, incapaços d’aguantar-se sobre la bicicleta, si no és pedalant sense parar, uns ciclistes inestables que només corrent el risc d’una velocitat excessiva aconsegueixen un equilibri precari i fugaç. Es perd el 60% de l’energia total consumida (baixos rendiments, fuites, malbarataments), però es prefereix encalçar hipotètics ‘Eldorados’ energètics a duplicar en poc temps les disponibilitats simplement aprofitant a fons el que ja es té: la nova font energètica principal pot ser l’eficiència i l’estalvi dels recursos que ja controlem. En tot cas, la incorporació imparable de la dona al cercle dels decisors quotidians comportarà la recuperació del bon criteri existencial del 50% de la humanitat, ni més ni menys. Aquest fenomen no s’ha valorat prou, però és de la màxima transcendència i està cridat a imprimir un gir qualitatiu important en el govern de la realitat, amb tota probabilitat en la línia d’una sostenibilitat pragmàtica i realista.

L’actual paradigma econòmic col·loca aquest 50% de la humanitat que infanta i puja les criatures i que assegura la logística diària de les llars en els rengles de la població no activa, fet que suposa una incompetència comptable colossal. Una incompetència comptable fruit de la més al·ludida confusió entre el paradigma econòmic vigent, molt incomplet i defectuós, i l’activitat econòmica pròpiament dita. Quan s’hagin d’internalitzar els costos de la maternitat i de les feines domèstiques (les facin homes o dones), així com les externalitats ambientals que ara es transfereixen a les generacions futures o es carreguen als països del Tercer Món, es veurà clar fins a quin punt el sistema occidental vigent és d’una considerable grolleria econòmica. També és per això que no resulta sostenible, al capdavall.

Semblantment, en la definició del nou ordre sostenible les aportacions del pensament cientificotècnic també hauran de ser importants. Contràriament al cas del paradigma socioeconòmic, sembla que el vigent paradigma de la ciència és encara prou vàlid. No és el cas, per contra, de l’actitud dels científics, mal situats des del seu generalitzat reduccionisme sectorial, per a comprendre la polièdrica complexitat del procés sostenibilista. Per això serà un component determinant del canvi sostenibilista la conformació, per via educativa, d’una nova actitud acadèmica i social, a més de la necessària recerca de noves solucions tecnològiques. L’anomenada ‘nova societat del coneixement’, que ja comença a desmarcar-se de l’obsolescent —bé que nova abans d’ahir— ‘societat de la informació’, haurà d’integrar aquesta dimensió de saviesa sostenibilista.

Les estratègies de futur

I tot plegat per a fer possible una cosa molt simple i no gens senzilla: la governabilitat. En el futur immediat només serà governable una societat sostenible. I només seran societats veritables els col·lectius sostenibles efectivament governats. Què és governar, però, en aquest nou context sostenible?

Dels tres peus sobre els quals els il·lustrats del divuit i els homes de la revolució nord-americana i de la francesa bastiren la concepció, encara vàlida avui, dels drets humans, la llibertat, la igualtat i la fraternitat, els liberals del segle XIX (i els neoliberals d’avui) posaren l’accent en la llibertat; els socialistes (fossin utòpics, marxistes o socialdemòcrates) i els comunistes l’han posat en la igualtat; els anarquistes, en la fraternitat. És també en aquesta última, sense deixar de banda les altres dues potes d’aquest trípode, que s’ha de fonamentar la societat sostenible.

Fraternitat, germanor, solidaritat, compassió. Noms diferents per a una mateixa actitud. La d’aquells que no accepten que la mort, el sofriment, la destrucció i el malbaratament siguin el preu del benestar; que refusen l’exclusió o la marginació de ningú per preteses justificacions, racistes o polítiques, macroeconòmiques o tecnocràtiques. Si s’accepta que la biosfera és la solidaritat indestriable de tot el vivent, si es reconeix que la Terra és la pàtria dels humans, cal adreçar tots els esforços a implantar unes formes de govern que no sols assegurin la llibertat i la seguretat dels ciutadans i la distribució més equitativa de la riquesa, sinó que assegurin també, per una banda, la solidaritat entre tots els humans i, per una altra, la solidaritat de la humanitat sencera amb el conjunt del vivent. No sols calen nous indicadors ‘macroecològics’ que s’afegeixin i en algun cas desplacin els avui omnipresents indicadors macroeconòmics (alguns ben falaços i obsolets), cal que esdevinguin objectius de governs i ciutadans de tots els països l’eradicació de la violència, la intolerància i l’opressió, la participació plena dels ciutadans en la presa de decisions, la implantació dels drets humans arreu del món, la lliure circulació, no sols de mercaderies, sinó també de persones i d’informació, en poques paraules, la implantació d’una societat sense exclusions ni hegemonies en un planeta sense fronteres, una pàtria global. Una societat que s’acceptés, diversa i mestissa, en tota la riquesa de la diversitat dels pobles i les cultures, com la comunitat de tots els humans. Una societat que sabés autoregular la magnitud dels seus efectius, sense haver d’acudir a coercions ni violències de cap mena. Una societat que visqués joiosa, autònoma i solidària, és a dir, en un bon estat de salut. I que, pel que fa a la solidaritat obligada amb el conjunt de la biosfera, més enllà d’aquesta fracció que en constitueixen els humans i els seus artefactes, hauria de tenir per objectius el respecte per totes les formes de vida, en particular per aquelles de les quals se serveixen els humans com a recurs, la racionalització de l’aprofitament de tots els recursos, tant renovables (assegurant-ne la renovació) com no renovables (promovent-ne el reciclatge), l’alentiment dels fluxos d’energia i el desenvolupament de tecnologies de baix impacte.

Utopies? Ben cert. Quimeres? De cap manera. Perquè només les utopies han servit històricament per a apujar el nivell de l’horitzó. Ser realista, avui, exigeix demanar l’impossible.