El lloc dels humans a la natura

Els humans, fracció conscient de la biosfera

L’encaix dels humans en la natura fou objecte de la reflexió de dos dels naturalistes més importants del segle XVIII. Per al francès Georges-Louis Leclerc, comte de Buffon (1707-88), els humans, ‘vassalls del cel’ però ‘reis de la terra’, manen sobre totes les criatures i embelleixen, conreen, poblen i enriqueixen la superfície del planeta. Tanmateix, no deixen de ser primats, encara que siguin els més desenvolupats. Estan sotmesos a les lleis de la natura, i n’han de respectar les harmonies, perquè el gènere humà és “el tron exterior de la magnificència divina”. El suec Carl von Linné, contemporani de Buffon, també assigna als humans una posició central en la natura: tot fou creat per a la seva felicitat i l’autoritat amb què els dotà el creador “s’estén arreu de la Terra”. Tanmateix, igual que Buffon, Linné creu que els humans són “últims i suprems servidors” dels designis divins i estan sotmesos a les mateixes lleis que els éssers més humils.

Les concepcions dualistes de la naturalesa humana

La dificultat d’aquest encaix ve de lluny. L’espècie humana ens apareix, de manera espontània, sota la forma d’una dualitat (Homo duplex, segons escriu Buffon l’any 1753 quan vol descriure l’espècie humana) constituïda per un ‘principi espiritual’, l’ànima, i un ‘principi animal’ que es desenvolupa en primer lloc. De fet, la qüestió de la identitat humana no es pot dissociar de la del lloc de l’espècie en la natura i, per tant, de la legitimitat dels principis de la seva acció transformadora de l’entorn. Des dels orígens de la ciència i la filosofia, la identitat dels humans —i, per tant, llur naturalesa— ha estat una qüestió crucial. Bo i acceptant la indubtable animalitat del gènere humà, es tractava de separar-lo dels altres gèneres animals per explicar les seves remarcables capacitats intel·lectuals i socials. Respondre la pregunta de la identitat humana equivalia a respondre també una altra qüestió igualment crucial: la de la naturalesa de la natura.

En efecte, si es defineix la natura, cedint a una temptació ben clàssica, com ‘tot allò de què l’humà és absent’, aquella apareix com un valor intangible. L’acció dels humans seria llavors il·legítima, en tant que corruptora i font de múltiples desequilibris (es pot reconèixer, en aquesta manera de veure les coses, la sensibilitat de nombrosos ecologistes contemporanis). Si, per contra, els éssers humans són part de la natura, llur acció seria legítima en la mesura que no amenacés els equilibris naturals, i per tant el de la pròpia espècie (es pot reconèixer en aquesta formulació una altra forma actual, dominant, manipuladora, de preocupació per la natura). En ambdós casos, de la definició d’un dels termes es dedueix la definició de l’altre.

Durant molt de temps, els constructors de sistemes filosòfics procediren a la manera aristotèlica: incloure l’objecte a definir dins una classe (‘l’home és un animal’, per exemple) i especificar-lo per una diferència (‘...un animal que enterra els seus morts, o que prega, o a qui el Creador ha donat una ànima, etc.’). La majoria de les vegades, allò que constitueix la diferència específica és una entitat estranya a la matèria, una entitat metafísica: l’ànima. L’ànima és immortal, immaterial i permet, eventualment, accedir a un món etern i ideal. Per dir-ho en paraules del filòsof i científic francès René Descartes (1596-1650), l’ànima és “allò [...] pel qual sóc el que sóc”.

Aquests exemples ens permeten imaginar la manera com es percebia la natura: era tot allò que no era l’ànima humana. L’ànima era, emprant el llenguatge dels filòsofs, l’essència humana, és a dir, el que era essencial en l’home. El cos, en canvi, amb els seus apetits i l’imperi que exerceixen sobre els humans, forma part de la natura, que convé dominar o, si més no, combatre. Es veurà més endavant que aquestes concepcions dualistes encara pesen, avui, en les representacions de la natura pròpies de les societats occidentals.

La reculada dels dualismes

Això no obstant, el retrocés de les certeses religioses a partir del Renaixement, el progrés de les filosofies materialistes —o, si més no, no dualistes, com la de Georg Wilhelm Friedrich Hegel (1770-1831)—, el triomf del paradigma newtonià i el corrent descristianitzador de la Revolució Francesa, plantejaran d’una manera nova la pregunta sobre les relacions de les societats humanes amb la naturalesa: com salvar l’especificitat humana sense haver de recórrer ja a cap entitat metafísica.

Les implicacions d’aquestes qüestions creixen en importància amb el desenvolupament de la societat industrial al segle XIX, ja que les respostes se superposen, com sempre en filosofia, a pràctiques socials, en aquest cas antagòniques. Si la natura és ‘allò de què l’humà és absent’, s’imposa intervenir amb pràctiques proteccionistes i conservacionistes; si els humans són part de la natura i la transformen amb el seu treball, cal imaginar i establir pràctiques de gestió racional.

Durant el període 1845-46, els filòsofs alemanys Karl Heinrich Marx (1818-83) i Friedrich Engels (1820-95) proposen, tant a la primera part de “Die deutsche Ideologie” (‘La ideologia alemanya’) com a les “Elf Thesen über Feuerbach” (‘Onze tesis sobre Feuerbach’), una solució a aquesta dificultat. D’una banda afirmen que l’essència humana no rau en una entitat metafísica, abstracta, “inherent a l’individu singular”; al contrari, aquesta essència és externa a l’individu, ja que resideix en el “conjunt de les relacions socials”. En néixer, l’ésser humà biològic és només un candidat a la humanitat. S’humanitza en apropiar-se del patrimoni cultural de la seva societat. Aquesta concepció és present en la majoria de les reflexions teòriques contemporànies d’antropòlegs i paleoantropòlegs, encara que sovint aparegui sota formes implícites o derivades. D’altra banda, Marx i Engels consideren que la natura, definida com ‘allò de què l’humà és absent’ no existeix “llevat, potser, d’alguns atols australians de formació recent”. La naturalesa no és mai verge, no és un objecte extern als humans. És, en realitat, ‘acció humana’.

Tot això permet entreveure el que hauria pogut ser l’‘ecologia marxista’, si més no en un sentit filosòfic, si el mot ecologia i la pràctica científica a què es refereix haguessin existit l’any 1846. Les accions de transformació i de gestió de la naturalesa estan, per a aquests autors, estretament relacionades amb les característiques de les relacions socials. Així, si els humans estableixen entre ells relacions d’explotació brutals, també explotaran brutalment la natura. Però si es donen les condicions adients per a establir un tracte de respecte i igualtat amb el proïsme, les relacions amb la natura seran diferents.

Una segona solució enginyosa a la qüestió de l’especificitat humana és la que prové de la doctrina transformista, que estableix que les espècies es transformen al llarg del temps sota la influència del medi. El seu primer enunciat es deu al naturalista francès Jean-Baptiste de Lamarck (1744-1829), pare del transformisme —avui més conegut com a evolucionisme—, juntament amb l’anglès Charles Robert Darwin (1809-82). L’adaptació darwiniana és un procés al llarg del qual la pressió selectiva de les ‘circumstàncies’, com es deia en aquella època, destria les petites variacions hereditàries que apareixen en néixer. Els individus més ‘aptes’ seran els que sobreviuran i es multiplicaran. D’aquests plantejaments se’n deriven diverses conseqüències, una de les quals, escandalosa per a aquella època, és que l’espècie humana comparteix un ancestre comú amb els grans simis actuals. Després de Darwin, el problema ja no és col·locar l’espècie humana dins la classificació dels mamífers superiors, sinó comprendre i acceptar els seus orígens.

De tota manera, al costat d’aquesta concepció, Darwin concedeix importància a la idea, enunciada mig segle abans per Lamarck, d’una adaptació directa (encara que Lamarck no fa servir el mot adaptació, sinó que es refereix a les necessitats noves que comporten les noves accions de l’animal). La idea de Darwin és exposada a la seva obra del 1871, “The descent of man, and selection in relation to sex” (‘L’origen de l’home, i sobre la selecció en relació amb el sexe’). En el si de la natura, univers “d’ullals i urpes” en el qual sobreviuen els més aptes, poden ésser seleccionats i transmesos comportaments d’ajuda mútua, sempre que siguin avantatjosos per a la població on apareixen i es desenvolupen. Així, gràcies al joc de la selecció natural, es poden heretar alguns comportaments antiselectius, com les qualitats morals (solidaritat, ajuda mútua, caritat, etc.). Per tant, de la mateixa manera que Marx i Engels lligaven les relacions d’explotació de la naturalesa amb les relacions de producció, Darwin fa una profunda connexió entre la seva concepció dels mecanismes evolutius a la natura i la del fet humà. Concepcions que, encara avui, són inseparables de les reflexions modernes sobre la biosfera.

El pessimisme malthusià

La qüestió, tan actual, de la relació entre l’augment dels recursos mundials i el creixement de la població humana fou tractada amb profunditat, per primera vegada, pel vicari anglès Thomas Robert Malthus (1766-1834) entre els segles XVIII i XIX.

Les primeres observacions conegudes referents al creixement d’una població —en aquell cas una població animal, concretament de ratolins— es remunten a Aristòtil. En un passatge de la “Història dels animals”, l’estagirita cita el cas d’una femella de ratolí prenyada que fou tancada en un barral ple de mill; en obrir-lo al cap d’uns quants dies, “aparegueren cent vint ratolins!” Aristòtil relacionà l’elevada taxa de natalitat observada amb l’abundància d’aliment. Molts segles més tard, Carl von Linné remarcaria la diferència entre la natalitat teòrica d’una població i el seu creixement real: certes mosques omplirien l’espai en poc temps si els seus depredadors no existissin. També en aquest cas, encara seria la providència divina, segons Linné, la que mantindria les proporcions entre les espècies. Però les certeres anàlisis del naturalista suec seguien les passes del veritable fundador de la demografia animal com a ciència experimental quantificada, el microscopista holandès Antoni van Leeuwenhoek (1632-1723), que havia arribat a criar polls a les seves pròpies mitges i portar-les sis dies seguits per tal de mesurar la taxa de natalitat.

En tot cas, segons Malthus, el creixement de la població mundial és molt més ràpid que el creixement dels recursos. Escrita en un estil fred, pessimista i inhumà, la seva obra “An essay on the principle of population...” (‘Un assaig sobre el principi de la població’, 1798) desfermà passions. Malthus hi justificava la misèria de les classes treballadores i defensava la idea cruel que és inútil que l’estat doni assistència als pobres, ja que aquesta actitud multiplica el nombre d’indigents, el destí dels quals és la mort! Malthus publicà una segona versió de l’assaig l’any 1803, on preconitzava els casaments tardans per tal de limitar el creixement de la població. Aquesta posició és, stricto sensu, el fons de la doctrina malthusiana, però, de manera general, qualsevol doctrina que posi l’accent en els riscos de la superpoblació i de la superproducció és qualificada avui de malthusiana. Com es veurà més endavant, aquests plantejaments han estat i són molt criticats, perquè han servit d’ideologies de legitimació de les polítiques econòmiques que, a partir de la dècada del 1970, s’han proposat de transferir moltes activitats productives dels països desenvolupats cap a regions amb mà d’obra més barata.

Avui, molts economistes consideren que la població mundial i la productivitat general del planeta encara podrien créixer considerablement, i que les situacions tràgiques dels països menys avançats no tenen relació amb un problema de producció global, sinó amb la manera com es reparteix la riquesa i amb els efectes nefastos i inhumans de la mundialització de l’economia anomenada liberal o, més pròpiament, neoliberal. Així i tot, la qüestió plantejada per Malthus es manté vigent. La idea que és indispensable que la població mundial s’estabilitzi, i que el conjunt dels sistemes de producció i d’intercanvi es reorganitzi penetra ja en ambients ben diferents que els habitualment considerats ecologistes.

La visió romàntica de la natura

Els punts de vista racionalistes que s’acaben d’exposar anirien arrelant al llarg del segle XIX. Paral·lelament, però, havia nascut, des del final del segle XVIII, una forta reacció, el romanticisme, a Alemanya amb Johann Wolfgang von Goethe (1749-1832) i Friedrich Hölderlin (1770-1843), i a Anglaterra amb William Wordsworth (1770-1850). El moviment romàntic va lligat amb els capgiraments polítics i socials de l’època i amb l’emergència dels sentiments nacionals als països europeus. Més tard, a partir de la dècada del 1820, el romanticisme es desclou a França, Itàlia, Espanya i, finalment, a la resta d’Europa i Amèrica.

El sentiment contra la raó

L’escola literària amb la qual nasqué el romanticisme a Alemanya s’ha anomenat sovint “Sturm und Drang” (intraduïble, però que literalment significa ‘tempesta i impuls’). En realitat, es tractava del títol d’una tragèdia de Friedrich Maximilian von Klinger (1752-1831) estrenada el 1777. El fet és que per als integrants del moviment romàntic, la tempesta dels sentiments, els impulsos del cor i de tot l’ésser havien de prevaldre sobre la racionalitat clàssica.

El romanticisme s’oposava alhora al racionalisme del segle de les Llums, al paradigma newtonià, a la influència intel·lectual francesa de després de la revolució del 1789, al classicisme i els seus rebrots i, finalment, als excessos de la ciència moderna, la qual titllava de massa analítica i mecanicista. Privilegiava el sentiment, la sensibilitat del subjecte, contra la dictadura del racionalisme, que jutjava separador i, per tant, empobridor. La riquesa de la imaginació, del somni, de l’evasió, s’oposava als rigors de l’anàlisi.

La “Naturphilosophie”

El capgirament que representà la visió romàntica del món gestà també una filosofia, fet que s’esdevé cada vegada que urgeix comprendre el sentit dels sentiments profunds que trasbalsen una societat fins els fonaments. Goethe o Friedrich von Schiller (1759-1803) foren força influïts per Johann Gottfried Herder (1744-1803), un dels principals promotors del “Sturm und Drang” i alhora figura que representa un lligam important entre la nova estètica i la filosofia. La seva obra “Ideen zur Philosophie der Geschichte der Menschheit” (‘Idees sobre la filosofia de la història de la humanitat’), publicada entre el 1784 i el 1791, expressa una forta reacció contra la Il·lustració: la humanitat realitza un projecte diví del qual els éssers humans no són conscients.

Friedrich Wilhelm Joseph von Schelling (1775-1854) també considera, en la seva exposició de la filosofia de la natura, que cal veure la natura com un sistema en què els fonaments són d’ordre espiritual. Les oposicions tradicionals entre matèria i esperit, cos i ànima, subjecte i objecte, humans i natura, visible i invisible, etc., són rebutjades; la ciència positiva separa indegudament aquestes entitats que, en l’experiència viscuda pels humans, apareixen unides. Aquí, altra vegada, un designi d’ordre diví anima el desenvolupament dels humans i del món: no es podria, doncs, comprendre aquest designi i comprendre els humans mateixos implantant una oposició entre ells i la natura. Ben al contrari, l’ésser humà tot sencer participa de la vida del món, en harmonia amb els seus ritmes vitals.

Vet aquí per què la “Naturphilosophie” té un lloc important en una reflexió sobre el sorgiment del concepte de biosfera. Com a reacció contra els racionalismes dualistes, que establien abismes difícilment franquejables entre les entitats abans esmentades, Herder i Schelling llançaven sobre el món una mirada monista i unificadora. Atès que, en aquesta filosofia, els humans són animats pel mateix designi immanent que governa el globus sencer, les seves relacions amb la natura han de ser ben diferents a les que prevalen en els universos dualistes, on els antagonismes clàssics exposats més amunt prenen la forma de relacions de dominació (de l’ànima sobre el cos, de l’esperit sobre la matèria, i dels humans sobre la natura). Contràriament, allò que la “Naturphilosophie” admet és l’harmonia, la comunió amb la natura. A aquest pensament tampoc no li falta actualitat, en el sentit que pren en consideració una totalitat complexa i gegantina: hom entreveu un sistema (del grec sýsthēma, que significa ‘conjunt’ o ‘tot orgànic’). La idea de la interdependència dels components del sistema, que caracteritza l’objecte gegantí que serà anomenat biosfera, no és pas gaire lluny. Tal com es veurà més endavant, aquesta idea ja s’estava gestant en una sèrie de treballs fundadors que avui s’emmarcarien en l’àmbit de la ciència ecològica.

Un romàntic emblemàtic

Johann Wolfgang von Goethe és la figura emblemàtica del romanticisme alemany, malgrat que a partir de l’any 1775 se’n distancià per retornar a un cert classicisme, i acabà després per trencarhi definitivament. “Die Leiden des jungen Werthers” (‘Els sofriments del jove Werther’, 1774), “Faust” (1808), “Aus meinem Leben; Dichtung und Wahrheit” (‘De la meva vida; poesia i veritat’, 1811) i “El segon Faust” (publicat l’any 1833 a títol pòstum alhora que la continuació de “Poesia i veritat”) són obres que el gran públic coneix, encara que sigui només de nom. En canvi, les seves obres científiques, com “Die Metamorphose der Pflanzen” (‘La metamorfosi de les plantes’, 1790) o “Zur Farbenlehre” (‘Tractat dels colors’, 1810-23) resulten força menys familiars, i encara ho són menys “Introducció preliminar a un sistema d’anatomia comparada basada en l’osteologia” (1795), “Memòria sobre la composició geològica de Marienbad” (1821) i “Assaig d’una doctrina sobre els estats atmosfèrics” (1825), o altres obres de caràcter netament científic.

L’interès pels temes científics acompanyà, doncs, Goethe tot al llarg de la seva vida. En aquest camp, la més important de les seves aportacions ha estat la brillant descoberta de l’os intermaxil·lar humà. L’existència d’aquest os en els humans, present en els mamífers, inclosos els grans simis, havia estat negada per l’anatomista renaixentista Andreas Vesal (1515-64) i pel naturalista alemany Johann Friedrich Blumenbach (1752-1840), contemporani de Goethe. Aquesta descoberta, quasi mig segle abans de l’aparició de l’obra de Darwin, aportà una base important al procés de construcció d’un pensament continuista en anatomia comparada. El Goethe científic, però, fou sovint extravagant, especialment en el “Tractat dels colors” on s’acarnissà contra Newton de manera estèril.

Això no obstant, Goethe tingué una certa importància pel que fa a la reflexió sobre la ciència, sobre els seus objectius i sobre els procediments intel·lectuals i experimentals que fa servir. Avui es diria que practicà una certa forma de filosofia de les ciències, o d’epistemologia (del grec epistḗmē, ‘ciència’, i lógos, ‘discurs’). El seu pensament amb relació a tots aquests punts harmonitzava amb l’esperit del “Sturm und Drang”: la matematització de la realitat seria un artifici reductor que empobreix l’objecte que hom vol conèixer i el “buida de les seves entranyes”; la ciència clàssica, massa analítica, fragmentaria la realitat fins a fer-ne impossible el reconeixement. El paradigma newtonià, mecanicista, no faria altra cosa que deformar la realitat i restituir-ne una imatge artificial i empobrida. Forçant una mica la idea, la dissecció, que té com a finalitat conèixer els éssers vius, seria una absurditat, ja que només permet conèixer un animal mort.

En contra de les abstraccions quantificades, el Goethe poeta vol sentir el món i el seu moviment; en contra de la idea d’un subjecte del coneixement que contempla una realitat de la qual està separat, vol copsar la immanència de l’energia espiritual que traspassa la natura i els humans; en contra de la ciència mecanicista i analítica, preconitza una fisiologia fisicoquímica, perquè l’anàlisi és ‘criminal’. En poques paraules, la ciència no ha de ser anàlisi destructiva, sinó consideració del tot o, si més no, de totalitats. També en això es poden identificar temes que es retrobaran en el moment de la consolidació i el desenvolupament de la idea de biosfera. Més endavant, es veurà igualment que aquests temes, entre d’altres, han tingut el seu paper en la constitució de la disciplina científica que ha acollit i estructurat els treballs relatius a la biosfera: l’ecologia (del grec oĩkos, ‘casa’ o ‘hàbitat’, i lógos, ‘discurs’), que és la ciència de les relacions dels éssers vius amb llur entorn, de posicionament clarament holístic i integrador.

La ciència humboldtiana i les arrels de l’ecologia

La ciència ecològica té múltiples orígens: la laïcització dels mecanismes d’equilibri de la natura, esmentats anteriorment en parlar de Linné, la fisiologia vegetal, la teoria lamarckiana de l’adaptació directa, la paleobotànica, l’agroquímica, la fisiografia —és a dir, l’estudi de la forma, l’estructura i el comportament de la superfície terrestre—, la biocenologia, etc. Però aquesta diversitat ha estat federada per un corrent principal: l’estudi de les causes de la distribució dels vegetals sobre el globus, l’anomenada geografia de les plantes. Aquesta disciplina fou fundada per un gran savi prussià, el baró Friedrich Wilhelm Karl Heinrich Alexander von Humboldt (1769-1859).

Alexander von Humboldt fou un romàntic paradoxal que, a diferència d’altres exponents de la ciència alemanya del seu temps, pot ser qualificat de racionalista. Fortament influït pel moviment romàntic alemany i relacionat personalment amb molts dels seus capdavanters, coincidí a Jena (1797) amb Goethe i Schiller. Amb el primer (a qui ja havia conegut abans) mantingué sempre més una bona relació i el visità repetidament a Weimar; amb el segon, tot i que inicialment participà en el diari que dirigia Schiller, la relació mai no fou gaire bona. Schiller detestava Humboldt, i la manca d’estima era recíproca: Humboldt retreia a Schiller, sobretot, el seu “desordre sentimental” i la seva “manca de rigor científic”.

Humboldt dedicà a Goethe la primera edició alemanya del seu “Éssai sur la géographie des plantes” (‘Assaig sobre la geografia de les plantes’), inicialment publicada el 1805, en francès i a París (Humboldt era d’ascendència francesa per part de mare i visqué més de vint anys a París, perfectament integrat en els ambients científics parisencs del primer quart del segle XIX). Enginyer de mines, físic, químic, botànic, fou un esperit universal. La seva erudició era prodigiosa i la seva empenta física excepcional. Amb el botànic i cirurgià de la marina francesa Aimé Bonpland (1773-1858) féu un viatge de cinc anys, entre el 1799 i el 1804, per l’‘Amèrica equinoccial’, és a dir, l’Amèrica tropical, des de Cuba i Mèxic fins al Perú.

Durant aquesta expedició, concebé la seva geografia de les plantes a partir de les observacions dels estatges de vegetació als vessants del volcà Chimborazo, a l’Equador, el que llavors es creia el cim més elevat del món, i establí relacions entre els estatges de vegetació, que varien amb l’altitud, i les bandes zonals, que varien amb la latitud. Els seus treballs tingueren una gran importància perquè cridaren l’atenció sobre les formes de vida dels organismes, és a dir, sobre la manera com responen a la pressió de les condicions de l’entorn. Com es veurà més endavant, la ciència ecològica nasqué cap al final del segle XIX, en forma de tractats de geobotànica amb bases ecològiques. Es parava especial atenció a les formes vitals i, per tant, a les adaptacions dels conjunts vegetals considerats, i ja no tant als problemes de distribució.

Així, doncs, tant en el marc del que es podria anomenar epistemologia romàntica, com en el d’una part important del que es podrien qualificar d’estudis naturalistes de l’època, el que importava era prendre en consideració els conjunts: Humboldt s’interessà pels paisatges, no solament en tant que romàntic coneixedor de Goethe, sinó també com a naturalista que busca la comprensió de la naturalesa com un tot; per assolir aquesta comprensió, doncs, no podia limitar-se a l’anàlisi florística clàssica de les formacions vegetals, ja que això no l’hauria dut gaire més enllà de l’elaboració de llistes florístiques. Així i tot, Humboldt sempre es preocupà per enriquir les col·leccions naturalistes i es lliurà a dificultosos treballs de classificació. Juntament amb el seu company Bonpland, només amb els herbaris portats des de les Amèriques, sembla que incrementà entre un 5 i un 6% el nombre d’espècies vegetals conegudes al seu temps.

Humboldt, a qui hom posà el sobrenom de l’‘Aristòtil modern’, comprengué perfectament que convé enfrontar tant l’anàlisi com la síntesi. El seu “Kosmos” (‘Cosmos’), publicat a partir del 1845, representà una fita remarcable en aquest sentit. Es tracta d’una obra que, segons la declaració de Humboldt mateix, intenta reunir tot allò que, en aquella època, ja s’havia descobert “en els espais celestes, a la superfície del globus i a la feble distància a la qual ens ha estat permès de llegir les profunditats” —així ho indica sense ambigüitat el subtítol del llibre: “Entwurf einer physischen Weltbeschreibung” (‘Esbós d’una descripció física del món’)—. El globus terrestre és, evidentment, el tema essencial de l’obra.

Al “Cosmos” no es tracta de l’acció dels humans sobre el món, car, segons decidí Humboldt, “una descripció física de la naturalesa acaba allà on comença l’esfera de la intel·ligència, punt en el qual la mirada se submergeix en un món diferent. Ha de marcar aquest límit però no traspassar-lo”. Es retroba aquí el camp conceptual, familiar en aquell moment, en el qual es considera la naturalesa com “allò de què l’humà és absent”. També es pot remarcar una utilització del mot ‘esfera’ que no té res a veure amb la geometria. Més endavant, ja al segle XX, es retrobaran variants d’aquest ús metafòric que consisteix a transferir el concepte d’esfera a dominis molt allunyats de la geometria dels sòlids o fins i tot, com en el cas present, molt allunyats de la forma, esfèrica, a la qual aquest mot fa referència.

En tot cas, Humboldt no ignorà pas la importància de l’acció dels humans sobre el món, car l’espècie humana participa “d’una manera essencial, en la vida que anima el nostre globus sencer”. Es tracta, però, més aviat d’una intuïció que d’una consideració raonada sobre la importància del factor humà en els canvis que es produeixen sobre la Terra. La raó d’aquesta actitud és molt senzilla: els efectes de la revolució industrial encara no eren prou destructors perquè Humboldt i la majoria dels naturalistes del seu temps els consideressin. Però a partir de la dècada del 1860 les transformacions esdevindrien prou importants per a alertar els més lúcids.

La revolució industrial i la transformació del món

És difícil de datar amb precisió el que hom acostuma a anomenar ‘revolució industrial’. Força historiadors i economistes consideren que s’ha desenvolupat, sense discontinuïtat, des del començament del segle XVIII fins avui. D’altres, posant l’accent en el moment del canvi de ritme més accentuat, la centrarien més aviat entre les dècades del 1950 al 1970. D’un segle ençà, en efecte, la producció industrial s’ha multiplicat per cinquanta, i les quatre cinquenes parts d’aquesta progressió s’han produït a partir del 1950, mentre el trànsit aeri s’ha multiplicat per trenta des de la mateixa data. Això no obstant, és preferible situar-se en la tradició històrica dominant, que considera que hi hagué una ruptura dràstica en les economies i les societats d’alguns països de l’Europa occidental i dels Estats Units entre els anys 1760 i la dècada del 1870. Els orígens d’aquesta revolució industrial, principalment en les seves primeres manifestacions a la Gran Bretanya, són múltiples i interdependents: desenvolupament del capitalisme comercial i del sistema bancari, revolució tecnològica, expansió dels transports, estancament relatiu de la producció agrícola, mutacions polítiques lligades a la presa de consciència dels desfasaments entre les necessitats no satisfetes i les possibilitats de satisfer-les, etc. No s’intentarà aquí de fer, ni tan sols esquemàticament, la història de la revolució industrial, simplement es tracta d’examinar-ne les principals característiques des del doble punt de vista de les repercussions ambientals sobre el planeta i dels efectes ideològics sobre les relacions amb la natura.

El carbó i la màquina de vapor

Fins a la fi del segle XVII, la demanda de ferro no fou gaire important. Es produïa fosa en fargues o en petits alts forns, on el mineral de ferro era tractat amb carbó de fusta. Després s’afinava la fosa amb el mateix procediment, i s’alliberava el masser resultant de les seves impureses mitjançant la forja amb un mall accionat per un molí hidràulic. Però la carestia de fusta ocasionada per la desforestació, que féu proliferar les carboneres, arribà a fer-se preocupant: calien 25 esteris de llenya (un esteri és una unitat de mesura de llenya que equival al brancam que es pot encabir en 1 m3) per a produir 50 kg de ferro; s’ha calculat que, en 40 dies, una carbonera podia causar la desforestació completa en un radi d’1 km. La rarefacció de la fusta i la llenya es posà de manifest primer a la Gran Bretanya, i comportà una preferència creixent per l’ús del carbó mineral (en particular en forma de coc, obtingut per destil·lació de l’hulla en un espai confinat) enfront del carbó de llenya. Així, durant el segle XVIII, la producció de fosa amb coc passà d’un 5% l’any 1750 a un 77% el 1785.

La demanda creixent de ferro imposà la màquina de vapor, desenvolupada inicialment pel fabricant d’instruments de precisió James Watt (1736-1819) amb la finalitat d’accionar les bombes d’extracció d’aigua de les mines. La nova font d’energia fou utilitzada a les manxes dels alts forns i en els malls de les fargues en substitució dels molins d’aigua, esdevinguts insuficients. Aviat, l’acoblament màquina de vapor-siderúrgia s’imposà en els països en vies d’industrialització. Durant la dècada del 1780, la mecanització creixent de les filatures féu necessària la seva emancipació respecte a les limitacions de l’energia hidràulica i es començà, també seguint l’exemple de James Watt, a desenvolupar filatures accionades amb vapor. Cap a la dècada del 1850 la nova tecnologia ja s’havia fet dominant.

La pràctica dels enginyers que construïen i governaven màquines de vapor contribuí a l’aparició, de la mà del jove enginyer francès Nicolas Léonard Sadi Carnot (1796-1832), d’una teoria física nova. Amb el seu opuscle “Réflexions sur la puissance motrice du feu et sur les machines propres à développer cette puissance” (‘Reflexions sobre la força motriu del foc i les màquines que la desenvolupen’), fundà el que ulteriorment seria conegut com a termodinàmica. La quantitat de força motriu no és inexhaurible sinó que està “fixada únicament per les temperatures dels cossos entre els quals es fa en darrer terme el transport calòric”, de manera que, en un recinte energèticament isolat, les temperatures tendeixen espontàniament a uniformitzar-se (segon principi de la termodinàmica) i condueixen a un increment de l’entropia (mesura d’aquesta uniformització) i, a la llarga, en esdevenir impossible cap bescanvi energètic per la total uniformitat de temperatures, a la ‘mort tèrmica’ del sistema.

La utilització massiva d’una energia fòssil com la del carbó, i ben aviat el petroli, tingué conseqüències ecològiques contradictòries: d’una banda, afavorí la reforestació dels països europeus industrialitzats, sobretot durant la segona meitat del segle XIX; d’una altra, però, accelerà notablement el procés d’emissió de carboni a l’atmosfera en forma d’òxids de carboni. Fins a tal punt que un enginyer de mines francès, Jacques Joseph Ebelmen (181452), es dedicà a estudiar la qüestió a partir del 1845. Considerà que les variacions dels nivells de diòxid de carboni a l’atmosfera podien ser la causa de canvis climàtics globals a l’escala dels temps geològics, hipòtesi que formulà molt abans que, el 1861, el físic irlandès John Tyndall (1820-93) enunciés la teoria de l’efecte hivernacle. Ebelmen pensava igualment que “les variacions de la naturalesa de l’aire deuen haver estat constantment relacionades amb els éssers vius que vivien en cada una d’aquelles èpoques”. Ebelmen i el químic i mineralogista alemany Karl Gustav Christoph Bischof (1792-1870), tots dos treballant independentment, poden ser considerats els pioners dels estudis dels cicles biogeoquímics a escala global.

L’èxode rural i el fenomen urbà en els inicis de la revolució industrial

La industrialització anà acompanyada d’un moviment lent, però regular, d’èxode rural. La creació de llocs de treball a la indústria va ser-ne la causa, i no pas, com sovint s’ha pretès, l’excés de mà d’obra agrícola provocat per l’augment de productivitat. De fet, en un país com ara França, encara que la pauperització dels treballadors del camp era innegable, el treball agrícola no cessà de créixer durant el segle XIX. Fou, doncs, més aviat d’entre la mà d’obra rural dedicada a activitats protoindustrials (feines de manufactura fetes a casa) que sortiren els treballadors de la gran indústria, ja que molts d’ells emigraren cap a la ciutat per tal de trobar-hi feina en el comerç o bé en la construcció. Les migracions estacionals, relacionades amb la construcció, es transformaren gradualment en instal·lacions definitives. Es calcula que, en els 46 departaments francesos més afectats, durant el període 1830-50 l’índex mitjà d’emigració fou superior al 36%.

El fenomen urbà a l’Europa del segle XIX presentà característiques contradictòries: la ciutat era promesa de riquesa, però la pobresa era més profunda i més estesa que avui en dia (1998). La insalubritat de fàbriques i habitatges era extrema i la higiene deplorable. La contaminació per aerosols, resultant de la combustió del carbó i de la llenya, afectà essencialment la qualitat de l’aigua i de l’aire. La contaminació bacteriològica arribà també a les aigües i als ambients confinats.

El resultat fou un canvi profund de les mentalitats. Les dures condicions de treball (fins i tot les dels infants), i l’absència o la insuficiència de lleis socials introduïren una profunda fractura entre el mode de vida de la gent de les ciutats i el de la del camp. A partir de la dècada del 1830 es constituí a tots els països industrialitzats un proletariat urbà concentrat i combatiu, disposat a qüestionar l’ordre establert. Allò que mai no posà en dubte, però, fou la idea dominant —que només havia trigat unes dècades a imposar-se— segons la qual el progrés de la humanitat està relacionat amb el desenvolupament de les ciències i les tècniques, i amb l’acceleració del creixement industrial i agrícola, la idea que cal produir, i que cal produir cada vegada més. El model industrial i aquesta ideologia del creixement també acabaren afectant el món rural: fou l’arrencada de l’agricultura extensiva. Al N de França i al S de la conca de París, per exemple, s’establiren grans explotacions agrícoles i, amb un cert desfasament, el mateix fenomen es produí als Estats Units.

El desenvolupament dels transports, el creixement de la contaminació i la proliferació de flagells

L’expansió dels transports del segle XVIII —amb l’increment de les vies navegables a la Gran Bretanya i a França, l’establiment de les carreteres de peatge a la Gran Bretanya i dels camins reials a França— prosseguí al llarg del segle XIX, excepte en algunes interrupcions degudes a les guerres napoleòniques. Així, a la Gran Bretanya, entre el 1800 i el 1840, la xarxa de canals passà de 2 690 a 3 470 milles angleses (de 4 330 a 5 580 km). Paral·lelament, a França, aquesta xarxa es triplicà entre el 1822 i el 1840. Pel que fa a la xarxa de carreteres, l’evolució fou quasi idèntica a la de canals.

Però a més a més, durant el mateix segle XIX, els transports experimentaren una veritable revolució amb l’aparició i l’expansió dels ferrocarrils i dels vaixells de vapor. Els ferrocarrils es desenvoluparen ràpidament, ja que els costos eren de tres a quatre vegades inferiors als dels transports per carretera. En canvi, eren més cars que els transports fluvials, però presentaven dos avantatges: eren més lleugers, i no els paralitzaven ni sequeres ni gelades. Al mateix temps, els progressos de la marina de vapor precipitaren la decadència dels elegants clípers de vela i dels fràgils vaixells mixtos de rodes del començament del segle XIX. Les dimensions dels vaixells augmentaren i el cost dels transports oceànics disminuí considerablement.

L’increment dels intercanvis tingué importants repercussions sobre l’agricultura europea, que es trobà, de cop, subjecta a la dura competència de les exportacions nord-americanes. Aviat, els agricultors europeus es veieren obligats a buscar en l’agroquímica la manera d’elevar els rendiments. Ja se sap que aquesta pressió econòmica provocà greus conseqüències ecològiques, la més important de les quals fou l’eutrofització dels llacs i cursos d’aigua a causa de la lixivació, per les pluges, dels adobs fosfatats i dels nitrats emprats en les terres de la conca que drenen.

Una altra conseqüència important fou la introducció accidental d’espècies nocives que no trobaven, en el nou entorn, els enemics que a llur país d’origen les mantenien per sota el nivell de nocivitat econòmicament significatiu. Així, l’any 1869, la fil·loxera (Viteus vitifolii), un insecte hemípter que provenia de la vall del Mississipí i que llavors era conegut amb el significatiu nom de Phylloxera vastatrix, fou introduïda a França per les ciutats de Rocamaura (Roquemaure) i Floirac, a l’estuari de la Gironda. En 30 anys, davastà la quasi totalitat de les vinyes europees i arribà fins a Turquia. Aquella catàstrofe, a la qual seguiren moltes altres, com ara la invasió als Estats Units de la cotxinilla australiana (Icera purchasi) durant la dècada del 1890, donà una empenta remarcable a les tècniques de lluita biològica, que consisteixen a utilitzar un ésser viu contra un altre ésser viu considerat indesitjable o nociu. El descobriment de les propietats insecticides del DDT durant la Segona Guerra Mundial posà fre a la utilització d’aquestes tècniques, que avui s’anomenen no agressives, de lluita contra els devastadors.

Els capgiraments demogràfics de l’era industrial

En el transcurs del segle XVII s’havien produït algunes reculades demogràfiques a França, a Alemanya i al N d’Itàlia, fenomen atribuït generalment als estralls de la Guerra dels Trenta Anys. En canvi, entre el 1750 i el 1850, la població europea passà de 162 a 265 milions (un increment del 65%). La desaparició de les grans fams —l’última enregistrada a Europa seria la del període 1846-51 a Irlanda—, la millora general de l’alimentació, el desenvolupament de la higiene alimentària, a més dels avenços de la medicina durant la segona meitat del segle XIX, foren certament factors importants d’aquest increment i de la disminució notable de l’índex de mortalitat infantil. Per exemple, a França, aquest índex passà de 30 morts per cada 100 nascuts vius cap al 1750, a 18 durant la dècada del 1820 i baixà encara dràsticament durant la segona meitat del segle XIX. Avui, l’any 1998, es produeix menys d’una mort per cada 100 nascuts vius.

De tota manera, és difícil avaluar quina proporció d’aquest augment de la població és imputable a la revolució industrial i quina a l’evolució natural, sobretot si el problema és considerat a llarg termini. En efecte, els especialistes en demografia històrica estan d’acord a acceptar, sempre en xifres aproximades, que fa uns 500 000 anys vivien sobre el planeta aproximadament 1 milió d’humans i que, cap al final de l’última glaciació, fa 12 000 anys, la població havia augmentat fins als 5 milions. La revolució neolítica hauria permès, fa uns 5 000 anys, assolir els 150 milions; cap a l’any 1000, la humanitat hauria arribat als 250 milions, i cap al 1840, als 1 000 milions. A partir d’aleshores, l’increment s’hauria accelerat espectacularment: 2 000 milions l’any 1930, 4 000 milions l’any 1975 i 5 000 milions l’any 1987. L’any 1994, la població mundial ja era de 5 660 milions. Hom ha calculat que hi haurà 6 000 milions d’humans, pel cap baix, l’any 2000, i potser entre 8 000 i 8 250 milions l’any 2025.

Fins i tot considerant l’abstracció que suposa raonar basant-se en un índex de natalitat global, i fins tenint en compte el fet que el planeta és encara lluny d’assolir els seus límits de potencialitat productiva, a la vista d’aquest creixement exponencial, la qüestió de la reducció de l’índex de natalitat ja no es planteja avui en termes malthusians, sinó que s’imposa per lògica, fins i tot si es tenen en compte les consideracions dels experts que consideren que, en els països en vies de desenvolupament, la misèria no prové de la superpoblació sinó a l’inversa. Així, la misèria és la causa real del nombre excessiu de naixements. Però és que, a més a més, diferents indicadors ecològics del planeta Terra emeten, de manera general, senyals d’alarma.

L’espècie humana, amenaçada?

Una de les característiques dels fenòmens ecològics i de les evolucions en el camp de la demografia humana a escala planetària és que manifesten una inèrcia sorprenent. Així, segons les prediccions a llarg termini del UNPF, United Nations Population Fund (Fons de les Nacions Unides per a la Població), si s’assolís una taxa mitjana de fertilitat de poc més de dos fills per parella l’any 2010, la població del planeta s’estabilitzaria en una xifra de 7 700 milions d’habitants l’any 2060! Però en el cas que aquesta taxa mitjana no s’assolís fins el 2065, la població no arribaria a estabilitzar-se fins a la darreria del segle XXI i ho faria en una xifra de 14 000 milions d’habitants!

El problema del famós efecte hivernacle —el fet que certs gasos de l’atmosfera (diòxid de carboni, metà, monòxid de carboni, etc.) retinguin la radiació solar que la superfície terrestre reflecteix en forma de radiació infraroja— no escapa a aquesta inèrcia. Molts experts consideren que les activitats industrials són responsables de l’elevació de la temperatura mitjana de la Terra, perquè les emanacions de diòxid de carboni s’han multiplicat per deu des del començament del segle XX. Calculen que si es prenguessin les decisions adients i s’apliquessin mesures concretes des d’ara mateix, caldrien entre 50 i 100 anys per a estabilitzar la temperatura del nostre planeta. Hom sap, però, que passarà molt de temps abans que aquestes mesures siguin aplicades efectivament: d’una banda, el tema és encara controvertit des del punt de vista científic i, d’una altra, com s’ha demostrat a la Conferència de Kyōto, els polítics es resisteixen a enfrontar-se als grans poders industrials i a prendre decisions els resultats de les quals no es veurien abans d’un segle.

La qüestió es planteja, de manera idèntica, pel que fa als CFC (els gasos clorofluorocarburs), utilitzats com a propulsors en els aerosols i responsables del dèficit periòdic de la capa protectora d’ozó a l’Antàrtida; segons els càlculs realitzats fins ara, el temps de supervivència dels CFC és de 50 a 100 anys. Si es comparen aquestes dades, i moltes altres disponibles —com ara que la quantitat de fòsfor disminueix en la part emergida del planeta perquè aquest element no té un cicle tancat i va a parar al fons dels oceans—, es pot pensar que inèrcies com la del creixement demogràfic o la de l’efecte hivernacle posen un termini, a escala de la biosfera sencera, a la qüestió crucial i tràgica dela supervivència mateixa de la humanitat.