Ciutadans de la biosfera

Les arrels de l’ecologisme

En el món occidental s’ha manifestat ben precoçment una certa preocupació nostàlgica per la natura. Un fenomen d’aquesta mena sempre és difícil, si no impossible, de datar, però en aquest cas ha deixat rastres indubtables, tal com ja s’ha vist, des del Renaixement. Per contra, les primícies del que avui s’anomena ecologisme apareixen força més tard, sens dubte com a reacció contra els efectes negatius de la revolució industrial.

El rector de Selborne i la seva parròquia

Selborne és un petit poblet situat uns 80 km al SE de Londres, a l’Anglaterra profunda del comtat de Hampshire, als confins entre Sussex i Surrey. Gilbert White (1720-93), que hi nasqué i hi morí, en fou el pastor molts anys. Molts historiadors de l’ecologisme, sobretot els de cultura anglosaxona, el consideren un dels pioners de la història natural enfocada des de l’angle dels lligams que solidaritzen els éssers vius en el si d’un mateix sistema. Les cartes i notes que constitueixen la seva famosa “The natural history and antiquities of Selborne” (‘La història natural i les antiguitats de Selborne’, 1789) donen testimoni del seu profund interès per tots els éssers vivents, inclosos els d’aparença més insignificant.

L’obra, molt completa, comença per una descripció del paisatge de la parròquia i de tot el que es refereix a la seva geografia física; a continuació aborda les qüestions meteorològiques, la geologia, la paleontologia i l’etnologia, seguides d’un inventari dels mamífers, ocells, rèptils, peixos, insectes, aranyes i cucs, i s’acaba amb la botànica i les supersticions locals. Representa, doncs, l’estudi relativament exhaustiu d’un medi concret. La seva pluridisciplinarietat, així com la integració de la societat humana entre els factors ambientals, se’ns apareixen, vistos des de la perspectiva d’avui, molt moderns. Poc coneguda fora del domini lingüístic anglosaxó, aquesta obra ha contribuït notablement a estructurar l’imaginari col·lectiu i la sensibilitat dels ecologistes anglesos i nord-americans.

L’historiador nord-americà de l’ecologisme Donald Worster (n. 1942) ha volgut veure en aquesta obra les arrels del que ell anomena enfocament arcàdic de la natura, oposable a un enfocament imperialista, que hauria dominat en la cultura nord-americana i les cultures europees de les quals és hereva. Segons Worster, les concepcions arcadianes, no agressives, respectuoses dels equilibris naturals, expressió d’una preocupació humil i romàntica per la natura, s’oposarien històricament a les concepcions i pràctiques imperialistes, brutals, productivistes, destructores i manipuladores. Més endavant caldrà tornar a referir-se a aquesta dicotomia, sovint criticada a causa del seu esquematisme.

Gilbert White coronà la seva obra amb un poema molt arcàdic, “The naturalist’s summer-evening walk” (‘La passejada d’un naturalista una tarda d’estiu’) en el qual es troben, com en la resta del llibre, testimonis de les emocions, de vegades melancòliques, que fins i tot els imperialistes més empedreïts han d’experimentar davant les ‘harmonies de la natura’. El rector de Selborne expressa aquestes emocions bellament i amb ingenuïtat en estrofes com aquesta:

Each rural sight, each sound, each smell, combine;
The tinkling sheep-bell or the breath of kine;
The new-mown hay that scents, the swelling breeze,
Or cottage-chimney smoking through the trees
”.

(‘El paisatge al camp, els sons i les flaires en harmonia;
El dring de l’esquella o el bleix de la vaca;
la sentor del fenc acabat de dallar, la brisa que s’alça,
el torterol entre els arbres d’una llar que fumeja.’)

Walden, o la vida en els boscos

La valoració d’una vida simple i natural és un tema que es remunta a l’antiguitat i que es retroba sota les formes més diverses en la literatura del segle XVIII, des de la novel·la “Paul et Virginie” (‘Pau i Virgínia’), del naturalista i escriptor francès Henri Bernardin de Saint-Pierre (1737-1814), a “Atala”, de François René de Chateaubriand (1768-1848), passant per “Emile”, del ginebrí Jean-Jacques Rousseau (1712-78). La idea del ‘retorn a la natura’ és més recent. El filòsof i escriptor americà Henry David Thoreau (1817-62) és versemblantment el primer autor que la practicà i divulgà: “Cada matí era una alegre invitació a fer la meva vida amb igual simplicitat, i podria dir, innocència, que la Natura mateixa”, diu a “Walden”, el llibre en el qual narra la seva experiència.

Thoreau havia adoptat la doctrina transcendentalista del filòsof Ralph Waldo Emerson (1803-82). En un sentit estricte, es pot considerar com a transcendentalista tota filosofia que admet l’existència de categories i conceptes a priori, que dominen l’experiència. La filosofia d’Emerson era tenyida de panteisme: la Natura era tractada com a esfera imperfecta que convé transcendir i, per tant, com un mitjà d’unió amb Déu. Aquest tipus de religiositat filosòfica fou percebut com a no conformista en el si de la societat bostoniana de l’època (ell vivia a Concord, Massachusetts, no gaire lluny de Boston i de la Universitat de Harvard). El Concord Transcendental Club aplegava filòsofs, progressistes i feministes capaços de qüestionar audaçment els dogmes i les institucions tradicionals. La independència d’esperit que s’hi cultivava explica, almenys en part, les opcions vitals de Henry David Thoreau.

Abans d’instal·lar-se ‘en els boscos’ i a la riba de l’estany de Walden, Thoreau havia tingut algunes experiències amb la natura. En particular, havia fet el descens en canoa del riu Concord fins al riu Merrimack, pel canal de Middlesex. La seva experiència durà dos anys i dos mesos, del 1845 al 1847: “Vaig anar als boscos perquè volia viure a consciència, afrontar només els fets essencials de la vida, i veure si podria aprendre el que m’havien d’ensenyar, per no descobrir en el moment de la meva mort que no havia viscut”. Com no establir la relació entre aquesta confessió i el sentiment de mal viure que experimenten molt habitants de les grans zones urbanes i suburbanes dels països industrialitzats?

Walden” és un llibre d’una rara honestedat. Thoreau no amaga que el seu isolament no fou total, que de tant en tant la seva família trencava de grat i fàcilment la seva solitud, ja que l’habitatge que havia construït amb les seves pròpies mans era a menys d’un quilòmetre i mig del seu veí més immediat. Escrit en un estil metafòric i farcit de referències a les civilitzacions grega, llatina i orientals, “Walden” és una obra que abasta tots els aspectes de l’experiència del seu autor. La seva autenticitat i la influència profunda que ha exercit sobre moltes generacions de lectors no té parió en la literatura ecologista.

De l’anarquisme a la primavera silenciosa

Tal com s’ha vist, Charles Darwin posà de manifest a “L’origen de l’home” que els comportaments d’ajuda mútua poden ser seleccionats positivament i transmesos quan resultin avantatjosos per a la població en què han aparegut. Els comportaments oposats a la selecció portadors de qualitats morals, com l’ajuda mútua, poden ser, doncs, naturalment seleccionats.

El geògraf i naturalista Piotr Alekséievitx Kropotkin (1842-1921), príncep, anarquista i revolucionari rus, desenvolupà un punt de vista comparable en un recull de textos del 1902 titulat “Mutual aid. A factor of evolution” (‘L’ajuda mútua. Un factor de l’evolució’), aparegut inicialment, entre el 1890 i el 1896, a la revista anglesa “Nineteenth Century”. L’autor s’hi revoltava contra el darwinisme social, aplicació políticament gens innocent de la teoria darwiniana a les societats humanes. Segons Kropotkin, l’ajuda mútua és l’efecte d’una llei natural, almenys tant com ho pugui ser la lluita per la supervivència. Alguns historiadors de la biologia han atribuït una certa importància històrica al pensament de Kropotkin en matèria d’ecologia, ja que les interdependències entre els éssers vivents es posen repetidament de manifest a “L’ajuda mútua”.

Més fàcil d’avaluar resulta el paper d’un grup de biòlegs de la Universitat de Chicago, aplegats entorn a les figures de Warder Clyde Allee (1885-1955), Alfred Edward Emerson (1896-1965) i el genetista de poblacions Sewall Wright (1889-1988). Com Kropotkin, aquests investigadors rebutjaven en certa mesura el seleccionisme individualista de l’univers darwinià, i defensaven una concepció de la competència en la qual resultava fonamental la noció de cooperació. Segon ells, la competència estructurava l’organisme social i li conferia una gran eficàcia, perquè instaurava entre els individus que el constituïen estructures de dominància i de subordinació, al seu torn creadores d’una mena de divisió del treball. L’historiador americà Gregg Mitman ha relacionat aquests plantejaments amb el fet que els membres d’aquest grup de biòlegs s’havien compromès de diverses maneres en les lluites per la pau i la democràcia. Així, Warder C. Allee i Karl P. Schmidt, per exemple, havien donat suport públicament als objectors de consciència l’any 1917, quan els Estats Units entraren a la Primera Guerra Mundial.

Aquestes concepcions, centrades en les nocions de comunitat i de cooperació, constituïren la base ideològica de l’obra més cèlebre del grup de Chicago, el manual titulat “Principles of animal ecology” (‘Principis d’ecologia animal’), publicat l’any 1949 per Warder C. Allee, Alfred E. Emerson, Thomas i Orlando Park i Karl P. Schmidt. Aquest impacte editorial, que havia estat precedit per nombroses publicacions dels membres del grup en el període d’entreguerres, contribuí a la formació d’un gran nombre d’estudiants d’ecologia. L’any 1951, Allee i Schmidt reeditaren la seva “Ecological animal geography” (‘Geografia animal ecològica’), obra que havien publicat per primer cop l’any 1937. El pensament dels membres del grup de Chicago no fou eclipsat fins a mitjan anys cinquanta per l’èxit creixent del manual dels germans Odum “Fonaments d’ecologia”, centrat en el concepte d’ecosistema.

El pas de la idea d’una solidaritat objectiva entre els éssers vivents a la d’una necessària solidaritat subjectiva entre aquests i els humans és una de les característiques de la mentalitat ecologista. Aquest imperatiu fou particularment il·lustrat per la biòloga nord-americana Rachel Carson en el seu llibre “Primavera silenciosa”), publicat el 1962. L’autora hi descrivia magníficament els perjudicis eventuals que comportava l’abús dels plaguicides i les destruccions en cadena que en resultaven. L’estrany silenci de la natura a la primavera, conseqüència de la desaparició dels ocells, inspirà el títol de l’obra, que tingué un èxit considerable i un paper important en l’estructuració de l’ideari ecologista.

Els defensors de la natura

A partir de la dècada del 1750, primer a França i després als altres països europeus, s’observà un apassionament renovat per la vida al camp. És l’actitud d’alguns nobles que defugen Versalles i les incomoditats de París, d’escriptors com Voltaire (1694-1778), Jean-Jacques Rousseau i Denis Diderot, i d’alguns burgesos rics que compren o lloguen “campagnes”, és a dir, propietats rurals on habiliten o construeixen les seves residències. Cap al final del segle XVIII, seguint l’exemple de Rousseau, comencen a recórrer els Alps francesos, suïssos i italians, els Vosges i els Pirineus alguns viatgers estudiosos. És l’època en què el pirineista Louis-François Ramond de Carbonnières (1755-1827) atreu l’atenció d’Alexander von Humboldt. Algunes de les seves observacions, segons el gran savi prussià, haurien prefigurat la geografia botànica (Ramond havia remarcat el notable parentiu que existia entre les flores de l’alta muntanya pirinenca i les de l’Escandinàvia septentrional).

Les primeres mesures proteccionistes

Ja des del començament del segle XIX, per raons econòmiques, es prenen diferents mesures de protecció de la natura en els països més desenvolupats d’Europa. La legislació adreçada a protegir o gestionar la natura és sovint desenvolupada per iniciativa dels tècnics forestals, ja que la desforestació comença a resultar alarmant arreu. Una legislació d’aquest tipus no era, però, completament nova. A França, en concret, la famosa ordenança sobre aigües i boscos promulgada per Lluís XIV el 1699 —per iniciativa del secretari d’estat Jean-Baptiste Colbert (1619-83)—, fou un dels primers textos polítics moderns que s’ocupà d’aquestes qüestions, i introduí mesures racionals per al ‘bon ús’ dels boscos francesos. Ja a la segona meitat del segle XIX, durant el Segon Imperi, es plantaren pinastres en 700 000 ha de les landes de les costes d’Aquitània per tal d’assecar els aiguamolls i evitar que les sorres litorals envaïssin les terres interiors, i per a l’obtenció de resina.

També a mitjan segle XIX apareixerien les primeres regulacions legislatives encaminades a protegir el pintoresquisme i la bellesa dels paisatges, i ja no solament a defensar i desenvolupar els recursos naturals pel seu valor econòmic. Així, sota la pressió dels pintors de l’escola de Barbizon, durant el Segon Imperi (decret del 13 d’agost de 1861) es creà a França una primera reserva natural: la dels boscos de Fontainebleau, prop de París. Posteriorment, i a quasi tots els països europeus, cadascú a ritmes diferents, s’anaren creant associacions per reunir les voluntats proteccionistes i conservacionistes dels ‘monuments naturals’. D’altra banda, el desenvolupament del turisme, de la caça i de la pesca, contribuí també a la proliferació d’associacions dedicades a la preservació de la natura: clubs alpins i pirinencs, associacions d’amics dels arbres, associacions d’ornitòlegs aficionats. Fins i tot, des del 1899, existeix a França una lliga contra la publicitat al camp.

Els primers parcs nacionals

Als Estats Units, país on els monuments construïts per la mà dels humans eren escassos i la majoria recents, prengué concreció, al darrer terç del segle XIX, l’analogia entre la conservació dels monuments històrics i la dels monuments naturals, que havien propugnat tant Humboldt com Thoreau: fou amb la creació, a l’estat de Wyoming i penetrant en els estats veïns d’Idaho i Montana, al cor de les Muntanyes Rocalloses, del primer parc nacional de la història, el de Yellowstone. L’acta de creació d’aquest parc, signada pel president Ulysses Grant (1822-85), porta data de l’1 de març de 1872. Els primers defensors de la idea de la formació d’aquest parc (tres juristes, entre ells un membre del Congrés) obtingueren el suport del U.S. Geological Survey Department, i sembla que les gestions no foren gens dificultoses.

En un període de la història en què es considerava que la producció industrial era inevitablement destructiva però no se’n qüestionava el creixement —evident font de benestar per als contemporanis—, es tractava primordialment de conservar testimonis de com havia estat la natura original a la Terra. També es tractava de conservar, per a l’ús de les generacions futures, relíquies de l’espai salvatge que els pioners havien conquerit, desboscat i explotat. Divuit anys més tard es crearen a Califòrnia els parcs nacionals de Yosemite, General Grant i Sequoia, i l’any 1899 el de Mount Rainier, a l’estat de Washington. A Europa, els primers parcs nacionals aparegueren a Suècia, ja a la primera dècada del segle XX, mentre formes alternatives de protecció, pública o privada, començaven a ser aplicades en altres països europeus. El primer parc nacional suís es creà el 1914, el 1918 fou el torn dels primers parcs nacionals espanyols, i el 1919 es fundà el “zapovednik” (reserva natural) d’Askània-Nova, a Ucraïna, el primer de l’aleshores Unió Soviètica.

Les primeres estructures internacionals

Ja des dels darrers anys del segle XIX es percebé el caràcter transfronterer, en definitiva mundial, dels problemes ambientals i de les seves possibles solucions, i això suscità la creació d’estructures internacionals. Així, ja el 1883, se signava a París un acord internacional per tal de protegir les foques de la mar de Bering i prevenir-ne l’extinció. En la mateixa línia, l’any 1895 se celebrà una convenció internacional per a la protecció dels ‘ocells beneficiosos per a l’agricultura’. El 1900, a Londres, una altra convenció internacional es manifestà en favor de la preservació de la fauna africana. En aquesta època, es generalitzaren les veus que es pronunciaven en aquest sentit, veus que es feien sentir regularment en els congressos de zoologia i de botànica, en els dedicats a l’agricultura i la silvicultura, i en les diverses societats geogràfiques. El Primer Congrés Internacional per a la Protecció dels Paisatges se celebrà també a París, l’any 1909 i el segon, a Stuttgart, el 1912.

Fou un zoòleg suís, Paul Sarasin (1856-1929), qui proposà la creació de la primera organització internacional per a la protecció de la natura. Durant el 8è Congrés Zoològic Internacional, que se celebrà el 1910 a Graz (Àustria), Sarasin demanà i aconseguí que es constituís un comitè encarregat d’organitzar una comissió internacional o mundial per a la protecció de la natura. Aquest, per dir-ho en els termes de l’acord adoptat, s’havia de compondre: “[...] de representats de totes les nacions i tenir com a missió atendre la protecció de la natura a tota la Terra, del pol N al pol S, tant als continents com a les mars”. Sarasin rebé l’encàrrec del congrés de desenvolupar aquesta tasca i, el mateix any, es reunia ja a Basilea el Comitè Provisional per a la Protecció Universal de la Natura. Allí es llançà la idea d’una gran reunió internacional, i es contactaren els ministres d’afers estrangers dels principals estats. En aquesta reunió, que tingué lloc a Berna el 1913 i a la qual assistiren delegats de dinou països, es decidí la creació de la primera estructura internacional permanent de la història: la Comissió Consultiva Permanent per a la Protecció de la Natura.

La Primera Guerra Mundial interrompé l’empresa de Paul Sarasin, fins que el 1923 se celebrà el Primer Congrés Internacional per a la Protecció de la Natura; s’hi abordaren els temes més diversos i més actuals —fins i tot des de la perspectiva dels nostres dies—: el paper de les terres no conreades en la propagació dels insectes útils i no nocius, la destrucció dels ocells marins pels abocaments de productes petroliers, les amenaces per a la fauna en nombroses regions del món, etc. L’embranzida del congrés del 1923 permeté posar en funcionament, a Brussel·les, a partir del 1928, una Oficina Internacional per a la Protecció de la Natura, sota la direcció del professor Pieter G. van Tienhoven (1875-1953) en substitució de Paul Sarasin, que moriria el 1929. Aquesta institució permanent organitzà, principalment, el Segon Congrés Internacional per a la Protecció de la Natura, el 1932; la Segona Guerra Mundial, però, posà fi a les seves activitats.

Des del 1946, la Lliga Suïssa per a la Protecció de la Natura dugué a terme la Conferència per a la Protecció Internacional de la Natura. L’article I de les conclusions d’aquesta conferència incloïa la següent recomanació: “És desitjable que, per facilitar la col·laboració entre les societats nacionals que s’ocupen de la protecció de la natura i de la conservació de la bellesa dels paratges, sigui creada una organització que tingui un caràcter àmpliament internacional i representatiu, dotada d’un pressupost en consonància amb la seva importància, i d’uns estatuts adients”. Aquesta crida no quedà sense resposta, ja que, dos anys més tard, el 1948, tingué lloc a la localitat francesa de Fontainebleau, sota l’ègida de la UNESCO i del govern francès, una conferència internacional. La IUCN es creà en aquella ocasió. Aquest nou organisme, efectivament, havia de tenir un paper important en matèria de medi ambient en els decennis següents. L’any 1951, la IUCN publicà a Brussel·les una compilació de 70 informes corresponents a altres tants països anomenada l’“Estat de la protecció de la natura al món el 1950”.

La incorporació dels posicionaments ètics

Els darrers anys de la dècada del 1940, amb el conflicte mundial tot just acabat, el gran desenvolupament dels mitjans de comunicació internacionals i, conseqüència de la guerra freda, l’amenaça termonuclear que començava a pesar sobre el conjunt del planeta, tingueren un paper innegable en la presa de consciència pública del caràcter mundial dels problemes ecològics.

En aquest context, el tècnic forestal i conservacionista Aldo Leopold (1886-1948) redactà, al final del 1947 o començament del 1948, l’assaig “The land ethic” (‘L’ètica de la terra’), publicat pòstumament el 1949 en un recull d’assaigs titulat “A Sand County almanac” (‘Un almanac del comtat de Sand’). Amb una formació inicial de tècnic forestal, Leopold havia estat un gestor força clàssic de la fauna salvatge abans d’inclinar-se, a partir del 1935, cap a concepcions més ecologistes. En efecte, ell fou un dels primers a proposar una visió biocentrista, resoltament oposada a la idea de la gestió orientada a l’aprofitament econòmic de la natura. Segons Aldo Leopold, tot ésser vivent té dret al respecte; la natura no ha de ser explotada i, finalment, les exigències de l’ètica han de ser enteses globalment a la biosfera sencera. Aquesta seva visió del món fa de Leopold un inspirador del que avui s’anomena “deep ecology”.

Durant alguns períodes de la seva vida, Aldo Leopold menà una existència comparable a la d’un Gilbert White, o a la del mateix Henry David Thoreau —ja que com ells era naturalista i partidari de la dolça simplicitat de la vida rural per damunt dels refinaments brutals de la civilització tecnològica—. Aquesta opció de vida i la filosofia que comporta han marcat profundament el moviment ecologista nord-americà, en què Aldo Leopold influí de manera comparable a com ho féu Rachel Carson.

La Conferència d’Estocolm

Però caldria esperar fins a la darreria de la dècada del 1960 perquè les grans organitzacions internacionals es decidissin a intervenir en qüestions ambientals. L’impuls inicial seria vigorós només quatre anys després de la Conferència Intergovernamental d’Experts sobre les Bases Científiques de la Utilització Racional i de la Conservació dels Recursos de la Biosfera (1968), i així, amb la implicació dels més alts organismes internacionals, s’arribà a la que seria la primera conferència mundial sobre aquesta matèria: la Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient Humà, que tingué lloc a Estocolm el 1972. Hi prengueren part delegacions de 113 països, amb un total de 1 400 participants. Els problemes polítics sorgits a causa de la divisió de l’Alemanya de l’època (en la seva vint-i-sisena edició, l’assemblea general de l’ONU havia adoptat una resolució que impedia la participació de la República Democràtica Alemanya en la conferència i permetia la de la República Federal Alemanya) comportaren la retirada de la Unió Soviètica i dels altres països socialistes.

La Conferència d’Estocolm fou, de tota manera, molt fecunda. S’hi establiren les bases d’una legislació internacional sobre el medi ambient i en sorgí el programa UNEP, United Nations Environment Programme (‘Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient’, PNUMA). S’aprovà la definició de l’acció de l’ONU en el camp ambiental, i, malgrat les dificultats polítiques esmentades, es constatà que la majoria dels participants compartien concepcions profundes i audaces: la necessària prohibició de les armes atòmiques fou inclosa entre les solucions als grans problemes ecològics. De la mateixa manera, el colonialisme, l’“apartheid” i la discriminació racial en general foren comdemnades com a contràries a les necessitats ecològiques del planeta. D’aquesta manera, per primera vegada, els problemes de la biosfera foren explícitament relacionats amb el desenvolupament de les llibertats al món.

Els límits del creixement

Durant les últimes dècades, s’han emprès moltes investigacions amb l’objectiu de fonamentar els principis d’un desenvolupament sostenible sobre bases ecològiques. Però si hom hi reflexiona una mica, des de Marx, tots els sistemes d’economia política han tractat, de manera explícita, de fer el mateix: l’origen de la riquesa es la transformació de la naturalesa mitjançant el treball. Quins són els límits d’exhauriment de la natura i dels éssers humans en aquest procés de producció?

La fecunditat i els límits de l’energetisme

Fins i tot es podrien descobrir orígens molt llunyans d’aquesta problemàtica en l’obra de l’economista francès François Quesnay (1694-1774). Quesnay fou el cap de l’escola fisiòcrata (del grec, phýsis, que vol dir ‘natura’, i kratos, que significa ‘poder’). Considerava que les lleis econòmiques eren naturals (“laisser faire, laisser passer”), i fonamentava el seu sistema en allò que ell considerava les fonts essencials de la riquesa: la terra i l’agricultura.

El desenvolupament de l’ecologia científica i, en particular, el paradigma energètic d’Odum han possibilitat, més recentment, treballs d’economia ecològica de més profunditat. D’acord amb aquest paradigma, l’ecosistema pot ser descrit en termes d’una estructura tancada per la qual circulen fluxos de matèria i energia. Com que es pot establir una relació entre energia i producció també es pot mesurar la biomassa en termes d’un equivalent energètic en calories o en watts. Es perfila així un pensament energetista en el marc del qual l’energia ve a ser, a la manera del diner en economia, l’equivalent universal dels valors intercanviats. D’aquí la temptació d’una economia del medi fonamentada en aquesta analogia. D’aquí, també, les inevitables dificultats de quantificació d’allò no quantificable: es pot considerar raonable, per exemple, tractar d’avaluar el cost d’un elefant o d’un catxalot?

La llei de l’entropia aplicada a l’economia

L’economista d’origen romanès Nicholas Georgescu-Roegen (1906-94) ha criticat aquest energetisme que no té en compte el caràcter cultural de les relacions home-natura: “El veritable producte del procés econòmic no és pas un flux material de residus, sinó un flux immaterial: el goig de viure!”. Professor als Estats Units des del 1948, aquest científic atípic ha proposat una teoria que va més enllà de les perspectives més pessimistes sobre el creixement: allò que cal preconitzar no és ja ni el desenvolupament sostenible ni el creixement zero, sinó una veritable reducció del creixement, avui absolutament indefugible si hom vol assegurar, a llarg termini, la supervivència mateixa de la humanitat. El seu pensament es fonamenta en consideracions termodinàmiques, en particular en el principi de Carnot o segon principi de la termodinàmica, també conegut com a llei de l’entropia, perquè aquest és el nom que emprà Georgescu-Roegen en el seu llibre cabdal “The entropy law and the economic process” (‘La llei de l’entropia i el procés econòmic’).

Des del punt de vista econòmic i termodinàmic, diu Georgescu-Roegen, allò que entra dins el procés econòmic consisteix en recursos naturals valuosos i de baixa entropia; i allò que en queda, en forma de rebuig, té un valor mínim i una entropia elevada. Certament, l’entropia del mineral a partir del qual es fa un objecte, per exemple, és més elevada que la de l’objecte realitzat, però “la purificació del mineral compensa àmpliament la seva pèrdua d’entropia per l’increment de la de l’entorn” (combustible cremat, residus abocats al medi, etc.). El balanç és cruel: “En termes d’entropia, el cost de qualsevol empresa biològica o econòmica és sempre més gran que el guany.” Les solucions proposades per Georgescu-Roegen a aquesta qüestió convergeixen així amb les solucions elaborades pels ecologistes tradicionals: reciclatge dels residus, recurs a tecnologies no agressives de producció d’energia, canvi en els hàbits de consum, desenvolupament de l’agricultura biològica i desarmament. La diferència, gens menystenible, és que els ecologistes rarament arriben fins al punt de proclamar la necessitat de decréixer com fa Georgescu-Roegen.

El primer informe del MIT per al Club de Roma

El Club de Roma, creat l’any 1968 per Aurelio Peccei (1908-84), es presenta com una associació informal de pensadors independents. Aplega universitaris, periodistes, empresaris i polítics, i es dedica principalment a anar elaborant una problemàtica mundial de les qüestions relacionades amb el desenvolupament i el medi ambient. És conegut arreu del món d’ençà de la publicació, l’any 1972, d’un informe que havia encarregat al grup de dinàmica de sistemes del Massachusetts Institute of Technology (MIT), que fou dirigit per Dennis L. Meadows (n. 1942). Aquest informe, titulat “Limits to growth” (‘Límits al creixement’), títol que ha estat sovint traduït, erròniament o amb intencions de provocar, com ‘Els límits del creixement’ o ‘Alto al creixement’, és més conegut com l’informe Meadows. Es tracta d’una simulació informàtica (basada en la reelaboració del model matemàtic de Jay W. Forrester “World 2”) que conclou l’esfondrament dels sistemes econòmics i socials del planeta a partir de l’any 2025, en el cas que no es prenguin mesures de reducció del creixement i de canvis dels hàbits de consum orientats cap a una major austeritat. Traduït a trenta llengües, se n’han venut dotze milions d’exemplars.

Les reaccions contràries foren nombroses i duradores. Hom retreia a l’informe Meadows que fos el fruit d’una simulació informàtica programada precipitadament —amb alguns errors de factor 10— i que projectés cap al futur una imatge congelada de la situació present, pràcticament sense tenir en compte la iniciativa, la invenció i la llibertat dels humans. Fou qualificat de neomalthusià. Alguns observadors relacionaren les recomanacions que contenia amb un discurs pronunciat dos anys abans pel president dels Estats Units, Richard Nixon (1913-94), en el qual anunciava, enmig d’un panorama de deslocalització industrial, el tema de la ‘frenada ecològica’ del creixement al país. Davant de l’allau de crítiques, el grup de dinàmica de sistemes del MIT elaborà un segon informe, “Mankind at the tourning point” (‘La humanitat en la cruïlla’), matisant el primer, però no rebé gaire atenció per part de la premsa i passà relativament desapercebut per al públic.

Més enllà d’aquestes controvèrsies, el primer informe al Club de Roma tingué el mèrit de posar en el primer pla de l’escena el tema de l’exhauriment dels recursos, entre altres els energètics, i de plantejar la qüestió, indefugible a llarg termini, dels límits al creixement.

La Terra vista des del cel: petita, fràgil i única

La Conferència d’Estocolm es desenvolupà en un moment en què el programa americà Apol·lo havia acomplert els seus objectius fonamentals, però encara no havia estat abandonat. El 21 de juliol de 1969 els tripulants de l’Apol·lo 11 trepitjaren la Lluna, igual que els d’altres missions que els seguirien (la darrera, l’Apol·lo 18, l’any 1975). Després de cada vol, les fotos de la Terra vista des de l’espai es difongueren per tot el món, i la significació d’aquests documents, tal com ja s’ha dit, ha tingut un paper considerable en l’evolució del que s’anomenen les ‘mentalitats’, en el sentit que capgiraren les relacions dels humans entre ells, amb la resta de la biosfera i amb l’univers sencer.

L’ecologia en la perspectiva de l’era espacial

Es tracta, efectivament, de veritables relacions i no de simples representacions intel·lectuals. Les ‘mentalitats’ són una mena d’intermediaris entre les teories i les pràctiques, les representacions i els actes. Un canvi de mentalitats implica a llarg termini un canvi en les maneres d’actuar. En el curs d’aquesta breu història de la idea de biosfera, s’han considerat en diverses ocasions canvis en les mentalitats: a l’antiguitat, amb el naixement de la filosofia i la democràcia ateneses; al Renaixement, amb la geometrització galileana del món; i en el curs del segle XIX, amb les transformacions subsegüents a la revolució industrial. En tots els casos, s’ha procurat posar de manifest les pràctiques materials subjacents a les idees i els sabers nous. A la manera de les grans naus, la inèrcia de les quals les condemna a maniobrar lentament dins els ports, les mentalitats, que poden ser compartides per la humanitat sencera, no evolucionen ràpidament. Així, encara que l’expressió ‘nau espacial Terra’ fos utilitzada des de la meitat de la dècada del 1960, quan es preparava la Conferència d’Estocolm, en aquella època no es percebia encara el capgirament profund en les mentalitats que anà lligat a la conquesta de l’espai.

En canvi, al llarg de la dècada del 1970, marcada per la crisi mundial que encara s’arrossega i pels efectes internacionals dels anomenats ‘xocs petroliers’, la teledetecció per satèl·lit es desenvolupà considerablement. Amb imatges corresponents a l’infraroig es pot avaluar la importància i l’extensió de les malures de la vegetació, i amb les d’altres longituds d’ona s’ha pogut descobrir, per exemple, una immensa xarxa de gegantins rius fòssils al desert del Sàhara. Amb imatges corresponents a la llum visible s’observa l’extensió de les franges de desertització. Als informatius de televisió, les imatges de satèl·lit donen a conèixer els moviments d’immenses formacions de núvols i permeten avançar previsions meteorològiques fiables a curt termini. D’aquesta manera, en pocs anys, el públic ha après a mirar-se des de l’espai, un lloc des del qual no es perceben les fronteres nacionals. Progressivament, ha anat creixent i ha acabat per imposar-se la consciència d’un caràcter no sols internacional, sinó mundial, biosfèric, dels problemes ecològics. D’aquest punt endavant, en el sentir d’un públic conscient, la idea de l’extinció d’una espècie a causa de les activitats humanes queda associada a la de la destrucció d’un element del patrimoni de la humanitat.

Així, molts dels problemes ambientals són abordats, avui en dia, des de la perspectiva més àmplia possible. És el cas, en particular, dels canvis potencials que poden afectar el clima del planeta: modificació de la composició de l’atmosfera per emissió antròpica de gasos amb efecte hivernacle, afebliment de la capa d’ozó, modificació de l’albedo de la superfície terrestre a causa de la destrucció dels boscos, etc. Molts altres dominis són igualment considerats a escala planetària: desertització, salvaguarda del medi oceànic, preservació de la biodiversitat dels ecosistemes i conservació, no solament en laboratori, dels fons genètics del planeta, etc.

L’informe Brundtland i la idea de desenvolupament sostenible

Amb relació a la planetització de la problemàtica ambiental, a mitjan dècada del 1980 es plantejaren sota l’ègida de les Nacions Unides tot un seguit d’iniciatives, en particular el procés que culminà en l’obra “Our common future” (‘El nostre futur compartit’), l’anomenat informe Brundtland (1987), i la seva proposta d’un desenvolupament sostenible.

Gro Harlem Brundtland (n. 1939) és una destacada personalitat política noruega. Ha estat alcaldessa de la ciutat de Bergen, ministra de medi ambient, tres cops primera ministra del seu país i serà la futura directora de l’OMS a partir del juliol del 1998. L’any 1983 fou nomenada per l’Assemblea General de les Nacions Unides presidenta de la tot just creada Comissió Mundial sobre Medi Ambient i Desenvolupament o Comissió Brundtland. Llavors prengué una decisió important en la presa de consciència generalitzada del caràcter planetari de les qüestions ambientals: reclutà sis comissaris als països occidentals avançats, tres als països de l’est d’Europa (aleshores comunistes), i dotze als països en vies de desenvolupament. Amb tots ells constituí una comissió mundial que es reuní per primera vegada a l’octubre del 1984 i els procediments de la qual foren inèdits: audiències públiques arreu del món, establiment de comitès d’experts sobre qüestions puntuals, peticions de contribucions escrites. Entre els membres de la comissió hi havia personalitats tan diferents com María José Pereira de Lacerda, resident a la “favela” de Gariroba, al Brasil, Eberhard Diegpen, alcalde de Berlín Oest, o Lee Shipper, de la companyia petroliera Shell.

El treball d’aquesta comissió culminà al cap de 900 dies i fou examinat, al final del 1987, durant la quaranta-dosena sessió de l’Assemblea General de les Nacions Unides. Manifestament, certs aspectes del text són solucions de compromís. És el cas, en particular, de tot allò que afecta la indústria electronuclear, domini en el qual ha calgut contemporitzar amb els estats compromesos amb l’opció energètica nuclear i amb el poderós “lobby” antinuclear. Altres parts de l’informe corresponen als corrents del moment, i, així, es recomana la reducció del consum d’energia en els països més avançats. En qualsevol cas, els continguts de l’informe Brundtland provoquen la reflexió. Per exemple, s’hi comparava el cost de la cursa armamentista amb el de determinades mesures ecològiques i humanitàries; es preveia que, en un termini de deu anys, les despeses urgents en matèria d’abastament d’aigua potable arreu del món s’elevarien fins a un cost equivalent a només deu hores per any de les despeses militars mundials. L’informe deia també que la manca d’aigua potable és la causa del 80% de les malalties en els països menys avançats. En aquest esperit, l’informe Brundtland demanava la condonació del deute extern d’aquests països.

Als països que han optat decididament per abastar-se d’energia a partir de centrals nuclears, l’informe Brundtland ha estat mal rebut. A França ni tan sols s’ha publicat, i, durant molts anys, la traducció quebequesa d’aquest informe oficial de les Nacions Unides només ha estat difosa per una modesta associació ecologista. Però el procés ja s’ha engegat. La noció d’un desenvolupament necessàriament sostenible de l’economia mundial, és a dir, d’un desenvolupament que satisfaci les necessitats de les generacions actuals sense comprometre les futures, s’ha obert camí entre el públic.

La Cimera de la Terra

És en aquest context de mundialització que, entre el 3 i el 14 de juny de 1992 tingué lloc, a Rio de Janeiro, la UNCED o Conferència de les Nacions Unides sobre Medi Ambient i Desenvolupament. Aquesta conferència mundial, vint anys després de la d’Estocolm, fou significativament batejada amb el nom de Cimera de la Terra. Hi havia representats 178 països i s’hi aplegaren 118 caps d’estat. Més de 8 000 periodistes cobriren els treballs de 18 000 participants oficials i, a més, hi hagué 500 000 visitants al fòrum de les organitzacions no governamentals.

Els països rics temien un enfrontament amb els països menys avançats. Les conferències preparatòries d’Otawa, Bergen, París i Nova York ho feien previsible. De fet, el reagrupament dels països pobres sota el nom de Grup dels 77 —grup que reunia en realitat 128 nacions— s’oposà en nombrosos punts al front comú, relativament unit, que formaven els països rics, liderats pels Estats Units i el Regne Unit. De la Cimera de la Terra, en sortiren cinc documents majors: L’“Agenda 21”, en la qual es fixaren els objectius de desenvolupament sostenible a l’horitzó del segle XXI (cost estimat per a l’ONU: 125 000 milions de dòlars/any fins el 2000); la “Declaració de Rio sobre medi ambient i desenvolupament” (coneguda com a “Declaració de Rio”), que fou el resultat d’un document proposat per les organitzacions no governamentals i que enuncia 27 grans principis per a un desenvolupament sostenible; els “Criteris marc per a la gestió i el desenvolupament sostenible de tots els tipus de boscos”; el “Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic”, que no incorpora normes d’obligat compliment ni conté cap veritable calendari; i el “Conveni sobre diversitat biològica”. En tots els casos es tracta de documents de compromís, ja que els punts d’enfrontament foren múltiples.

Dos temes, però, reflecteixen com cap altre les contradiccions de la cimera: les causes de la pobresa en el món i la sobirania de la biodiversitat. Pel que fa al primer, els Estats Units i el Regne Unit no pogueren impedir que en la “Declaració de Rio” s’assenyalés la pobresa com la causa del creixement demogràfic i no a l’inrevés. Pel que fa al segon, l’ús pervers de la noció de patrimoni de la humanitat portà a la redacció d’un document ambigu, que reconeixia la sobirania dels estats sobre les seves riqueses biològiques i limitava els beneficis de les indústries farmacèutiques i biotecnològiques, però que deixava pendent la qüestió de les condicions d’accés dels països industrialitzats al material genètic i a altres recursos biològics dels boscos tropicals (que contenen les 2/3 parts de les espècies vivents). D’altra banda, la mateixa noció de patrimoni de la humanitat fou utilitzada també per alguns països rics i per la llavors anomenada CEE per intentar, sense èxit, imposar als països menys avançats la noció d’una sobirania limitada sobre els seus boscos.

La Cimera de la Terra fou qualificada de missa solemnis pels seus detractors. Això no obstant, tingué un paper molt important pel que fa a la informació al públic en general. També s’hi reconegué “el paper vital de les poblacions, comunitats autòctones, i altres col·lectivitats locals dins la gestió del medi ambient i el desenvolupament”. I, com en la Conferència d’Estocolm, es reafirmà la idea que “la pau, el desenvolupament i la protecció del medi ambient són interdependents i indissociables”. Aquesta cimera tenia, sobretot, l’incentiu d’encetar un procés que, en el transcurs dels propers decennis, podria desembocar en una estratègia ecològica a escala planetària. Des d’aquest punt de vista, s’han de seguir amb molta atenció les disposicions establertes per cada estat per a l’aplicació i l’aprofundiment dels acords de Rio, ja que, com ja s’ha vist, comporten estratègies econòmiques que no estan en harmonia amb les pràctiques actualment predominants.

La pluralitat d’enfocaments de l’ecologisme actual

A l’alba del segle XXI, la gran majoria de la població dels països industrialitzats i una minoria il·lustrada de la dels països en vies de desenvolupament han pres consciència de la necessitat d’intervenir en la problemàtica ambiental. S’ha obert camí la noció segons la qual ja no sols és convenient intervenir en situacions geogràficament localitzades, sinó també en processos temporalment indefinits.

Els dilemes de l’ecologisme finisecular

L’oposició entre la necessària reforma dels comportaments individuals i l’acció col·lectiva en els àmbits polítics i econòmics ha provocat nombrosos debats en el transcurs de les dècades del 1970 i 1980. Després d’haver estat discutida en el si dels partits i les organitzacions ecologistes durant més de deu anys, sembla que, actualment, aquesta oposició ja no planteja problemes, perquè s’ha posat de manifest que tots dos termes del dilema són indissociables.

L’altra gran qüestió que hom ha plantejat a les organitzacions ecologistes durant el període 1970-90 i que, en certa mesura, enverinà l’atmosfera que regnava inicialment en el si de les associacions de defensa del medi ambient, és la de la intervenció política: els ecologistes, ¿havien de conservar la puresa del compromís associatiu o bé entrar com a partits organitzats, amb el perill de comprometre la seva imatge en el joc politicoelectoral? Com en el cas del dilema precedent, en realitat aquesta qüestió ja no es planteja: els més polítics dels ecologistes s’han desacreditat davant els militants, altres han accedit a càrrecs electius de diversos nivells en diferents països europeus. De vegades, en escrutinis electorals molt disputats, els seus vots han estat decisius per decantar la balança cap a una o altra força política majoritària. La preocupació pública per l’avenir del planeta, tanmateix, no sembla haver-se afeblit ni reforçat. En molts països, l’ecologisme ja forma part del paisatge electoral i té un pes específic en la vida política. Però d’altra banda, la influència real dels ‘verds’ ultrapassa la seva influència estrictament electoral, que encara és limitada.

En aquest context inèdit i pel que fa al futur de la biosfera, hom pot distingir dues grans orientacions: la inspirada en l’anomenada “deep ecology” (literalment ‘ecologia profunda’, encara que en català fóra preferible traduir aquesta expressió per ‘ecologisme profund’), i la que propugna un desenvolupament sostenible sorgida dels treballs de la Cimera de la Terra. Aquestes orientacions són oposades —encara que s’influeixen mútuament i que totes les posicions intermèdies són possibles—, però ambdues contenen una exigència comuna que un pensador alemany, Hans Jonas (1903-93), ha posat al dia i ha fonamentat filosòficament durant l’últim quart del segle XX: la preocupació per les generacions futures. Especialista de la gnosi, doctrina religiosa esotèrica de la revelació interior, des dels seus primers treballs, anteriors a la Segona Guerra Mundial, es dedicà a l’estudi del problema del dualisme psicofísic, que culminà amb la seva obra “The phenomenon of life. Toward a philosophical biology” (‘El fenomen de la vida. Cap a una biologia filosòfica’), publicada el 1966. El seu escrit més conegut, però, és “Das Prinzip Verantwortung” (‘El principi de responsabilitat’), publicat el 1979 com a reacció al pensament expressat pel filòsof marxista Ernst Bloch (1885-1977) en el seu llibre “Das Prinzip Hoffnung” (‘El principi d’esperança’), publicat el 1959, que atribuïa a les ciències i a la tècnica un valor que Jonas titlla d’utòpic. Jonas considera que és imperatiu, per responsabilitat envers les generacions futures, reorientar el desenvolupament de les ciències i de les tècniques cap a finalitats que no siguin el poder, l’èxit i la producció a qualsevol preu.

En dret, la noció de responsabilitat es relaciona principalment amb el passat (hom és responsable “d’allò que va passar”), o bé amb un futur molt proper (la transgressió de tal o tal altra norma podria provocar un perjudici i merèixer una sanció). A més, és un concepte que sempre és assumit per persones individuals; quan es considera col·lectiva, la responsabilitat és compartida per persones físiques (representin o no persones jurídiques), i només es refereix a perjudicis soferts per persones físiques. Hans Jonas estén la noció de responsabilitat més enllà dels principis del dret i proposa d’accedir a una concepció ètica: es tracta de començar a prendre en consideració les conseqüències més llunyanes de les nostres accions per tal de preservar, per a les generacions futures, unes condicions de vida que els permetin exercir, al seu torn, aquesta responsabilitat ampliada. I, recordant Kant, Jonas enuncia un nou imperatiu categòric: “obra de manera que els efectes de la teva acció siguin compatibles amb el manteniment d’una vida autènticament humana a la Terra”, i que “els efectes de la teva acció no siguin destructius per a la possibilitat futura d’aquella vida”.

Tal com ja s’ha posat de manifest , hi ha fonamentalment dues maneres de pensar l’activitat humana sobre el nostre planeta. En una es percep la humanitat, considerada en situació de confrontació amb la natura, com a fonamentalment nefasta per al conjunt de la biosfera; és l’origen de l’integrisme ecologista profund. En l’altra, en la qual les pertorbacions irreversibles que l’activitat transformadora dels éssers humans podria causar en els grans equilibris naturals es constitueixen en els factors limitadors d’aquesta activitat, troba fonament el pensament dels partidaris de l’ecologisme del desenvolupament sostenible.

L’integrisme biocèntric de l’ecologisme profund

“Si esclatés una guerra entre espècies, em posaria del costat dels óssos” afirmava el naturalista nord-americà John Muir (1838-1914), el fundador del Sierra Club. No es podria expressar millor l’essència de la “deep ecology” o ecologisme profund: la ruptura amb tot antropocentrisme prenent com a valor suprem la natura i no pas la humanitat, que es considera parasitària, destructora, corruptora, nociva, etc. L’expressió fou encunyada el 1972 pel filòsof noruec Arne Næss (n. 1912). Aquesta doctrina radical s’oposa a allò que ell mateix anomena “shallow ecology” o ‘ecologisme superficial’, que es reduiria a un tipus d’ecologisme que gestionaria la natura amb l’objectiu de millorar la salut i l’opulència dels països avançats.

Cal remarcar que l’aparent dualitat humanitat-natura, que sembla el punt de partida de l’ecologisme profund, implica en realitat una filosofia monista: la natura, immensa xarxa d’interaccions complexes, és l’entitat suprema a partir de la qual existeixen els elements que la constitueixen. Les espècies, inclosa l’espècie humana, no existirien sense ella ni sense les relacions que mantenen amb ella. Tal com declarava el 1981 el filòsof nord-americà Paul W. Taylor, defensor de l’ecologisme profund, el fet que una de les espècies, sigui la que sigui, posi el tot en perill porta a la conclusió que la seva desaparició no seria pas una “catàstrofe moral, sinó més aviat un esdeveniment que la resta de la comunitat biòtica aplaudiria calorosament”. Per això la majoria dels partidaris d’aquesta doctrina preconitzen una reducció dràstica de la població mundial. Amb un toc de misticisme i de budisme, aquest ecologisme integrista posseeix també una branca feminista (“gyn-ecology”), segons la qual la dominació masculina s’exerciria sobre la natura i sobre les dones de manera anàloga. A més, el sexe femení, per raons biològiques, seria més sensible i més receptiu que el masculí a les agressions experimentades per la naturalesa.

L’ecologisme profund s’ha desenvolupat sobretot als Estats Units. Fora d’Arne Næss no té capdavanters prestigiosos a Europa, però sí que té simpatitzants notables, com ara el filòsof francès Michel Serres. En canvi, reivindica molts precursors, com Henry David Thoreau, John Muir o Rachel Carson, i sobretot Aldo Leopold, autor de la fórmula “pensar com una muntanya”, que expressa la necessitat de reconèixer que els interessos de la natura són primordials. En últim terme, l’ecologisme profund ha influït també en la reflexió dels ecologistes tradicionals, sempre disposats a criticar la producció industrial i agrícola basant-se en la degradació que quasi sempre acompanya i ha acompanyat la transformació de la naturalesa.

L’ecologisme antropocèntric del desenvolupament sostenible

Als antípodes de la “deep ecology” o ecologisme profund, però sempre en harmonia amb l’imperatiu ecològic de Hans Jonas, l’ecologisme del desenvolupament sostenible té com a objectiu el desenvolupament indefinit de la humanitat en harmonia amb la resta del planeta. Encara que aquests plantejaments són anteriors a l’informe Brundtland, en general es relaciona el desenvolupament sostenible amb aquest document, i la definició que es fa d’aquest concepte ha donat la volta al món: “El desenvolupament sostenible és un desenvolupament que respon a les necessitats del present sense comprometre la capacitat de les generacions futures de satisfer les seves”. A continuació, el text afegeix que hi ha dos conceptes inherents a aquesta noció: el de les necessitats, en particular les dels més desfavorits, i el de les limitacions que la capacitat del medi de respondre a les necessitats actuals i futures imposa als humans.

Amb excepció dels defensors de l’ecologisme profund, tant els ecologistes com la majoria dels polítics que mantenen altres opcions accepten unànimement els principis del desenvolupament sostenible, sobretot d’ençà de la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro. De fet, la noció de sostenibilitat tingué un paper decisiu en els debats d’aquesta trobada, així com en els acords finals. Malauradament, la unitat aconseguida s’esquerda un xic quan es tracta de prendre decisions concretes, tant pel que fa a la planificació a escala nacional o internacional, com amb relació a la coerció en forma de sancions econòmiques i amb la incitació sota formes diverses (‘internalització’ en el cost d’un producte del valor dels danys que ha sofert el medi en el procés de fabricació, atribució d’una marca distintiva de producte ecològic, etc.).

Així, malgrat la implantació de comissions nacionals encarregades de vetllar per l’aplicació dels acords de Rio en la major part dels països de l’hemisferi nord, els estats, en el seu àmbit particular, es mostren cada vegada menys compromesos a l’hora d’actuar i de complir els acords que signaren. D’altra banda, si calgués establir mesures coercitives a escala internacional, ¿quines instàncies supranacionals se n’encarregarien i qui les legitimaria? A més, les disposicions coercitives ja han estat desvirtuades en alguns països com, per exemple, els Estats Units, on les empreses poden adquirir veritables ‘drets’ de contaminació i negociar-los (i fins i tot negociar-se en borsa). En qualsevol cas, els veritables defensors del medi consideren inacceptable la compra del dret de perjudicar un patrimoni social com l’entorn.

La idea d’internalitzar els costos dels danys causats al medi durant la fabricació d’un producte en el seu preu de venda està molt de moda actualment, sobretot en les institucions de la Unió Europea. Però, a banda del fet que aquest tipus de cost és difícil de quantificar, les crítiques a aquest plantejament sorgeixen de la consideració que és injust que el consumidor pagui finalment el ‘dret’ de contaminar que s’abroga el fabricant per tal que els seus beneficis es mantinguin. A més, actualment, la regulació de les degradacions del medi mitjançant el desenvolupament de les ecoindústries ja no es considera una hipòtesi seriosa, si més no des del punt de vista estrictament ecològic. Els danys al medi esdevenen doblement lucratius: en el moment de la fabricació dels productes, més econòmica, i en el moment de la rehabilitació de l’entorn. Així, s’ha vist per exemple que empreses altament contaminants han estat simultàniament campiones de la descontaminació a través d’algunes de les seves filials. Parafrasejant Hans Jonas, en cadascuna de les direccions ara evocades el primordial no és pas “la responsabilitat dels humans envers els humans”, que passa per la responsabilitat de cadascú envers la natura, sinó la recerca de l’increment dels beneficis i la satisfacció de determinats interessos a curt termini.

Els catastròfics balanços ecològics de les experiències concretes del socialisme, i els no menys negatius de les societats liberals, han posat en evidència una característica comuna als dos tipus de sistemes: l’absència de control per part dels individus del seu destí social i ecològic. Ja sigui a Minamata o a Bhopāl, a Txernòbil o a Seveso, a la vora de la mar d’Aral o a l’Amazones, la qüestió és aquesta: els agents de producció i els habitants de les zones amenaçades, ¿han tingut mai els mitjans, de dret i de fet, d’intervenir en els processos que podien conduir a la catàstrofe? La resposta és no; ja no ho nega ningú. Burocràcies sordes o cegues o liberalismes purs i durs han estat, o són encara, responsables de la degradació de la bellesa de les coses i de les fràgils felicitats dels habitants de la biosfera. Així, avui més que mai, es fa evident que serà difícil canviar les relacions brutals dels homes amb la biosfera sense canviar al mateix temps les relacions dels éssers humans entre ells: l’ecologia de la llibertat humana està per construir. Els humans del segle XXI podrien trobar-se, doncs, durament confrontats a l’immens desafiament de fer de la biosfera, en comptes d’una claveguera, un jardí per a la humanitat.