L'espècie humana: igual però diferent

La injustificable posició antropocèntrica

L’espècie humana ha tingut sempre una excel·lent opinió d’ella mateixa. L’antropocentrisme ha estat una constant de la majoria de les civilitzacions, moltes de les quals han voigut veure en el conjunt de la creació una oportuna combinació d’elements al servei dels humans. La teoria geocèntrica, aclaparadorament admesa pel pensament occidental durant segles, és una conseqüència lògica d’aquest antropocentrisme: si els humans són els destinataris de l’univers, és lògic que el planeta que ells habiten sigui el centre del cosmos (l’observació superficial dels moviments aparents dels astres respecte de la Terra ho acabava de confirmar, tanmateix). Els mateixos naturahstes, quan posaren ordre científic en la panòplia taxonómica dels éssers vius, com a epítet específic de la neutra denominació genèrica d’Homo designaren la seva pròpia espècie amb la poc modesta apel·lació de sapiens. (Homo , en llatí, significa gènere humà (no pas mascle del gènere humà, que fóra vir), sense cap de les connoracions sexistes que «home» té en moltes llengües modernes que se n’han derivat, incloent-hi la catalana.) Homo sapiens, doncs, és el binomi linneà que consagra la visió antropocèntrica dels científics del segle XVIII i dels seus successors.

Tanmateix aquesta poc feliç percepció no és gratuïta del tot. La condició zoològica de l’espècie humana, demostrada a bastament per la biologia moderna, no ha de comportar la negació de les seves singularitats objectives, que realment són moltes. Podria dir-se que, gràcies a la desmitificació propiciada per la ciència, actualment se sap que els humans pertanyen a una espècie zoològica més, però també se sap, a partir de la simple evidència, que aquesta espècie més no és una espècie qualsevol. En tot cas, l’aparició dels homínids prehumans de primer, i després de les diferents espècies humanes, incloent-hi l’actual, representà un tombant decisiu per a la biosfera. Té sentit, per tant, més enllà de tota complaença antropocèntrica, considerar amb atenció el procés d’aparició i desenvolupament dels humans, com també les seves característiques zoològiques i ecològiques.

L’objectiva singularitat de l’espècie humana

Els humans: intel·ligents, omnívors i acomodaticis

Es mecanismes de control cibernètic exercits pels sistemes nerviosos de molts animals es mostren singularment desenvolupats en els vertebrats, i més especialment en els mamífers. Els seus cervells i les estructures associades, en efecte, no es limiten a regular moviments i pautes de conducta d’acord amb un patró prefixat i inamovible, sinó que gaudeixen de notables graus de llibertat per a respondre imprevisiblement a segons quins estímuls: executen actes voluntaris que depenen de decisions parcialment o totalment no previsibles. Altrament, poden recordar decisions anteriors i experiències prèvies, i inferir de tot plegat noves maneres de respondre als estímuls, és a dir que són capaços d’aprendre. Pot dir-se, en definitiva, que són més o menys intel·ligents. Però mai en cap cas tant com en el de l’espècie humana.

Això, unit a la famosa actitud antropocèntrica ja al·ludida, havia dut a afirmar que només l’espècie humana és veritablement intel·ligent. Aquesta posició no sembla sostenible en l’actualitat, ni en cap altra època, de let: prejudicis falsament culturals o religiosos a banda, sempre s’ha sabut que els gossos o els cavalls entenien missatges o es feien càrrec de situacions, per exemple. La intel·ligència no és exclusiva de l’espécie humana, però sí que ho és el grau amb què s’hi manifesta. Per això, en definitiva, la remarcable eficàcia funcional del cervell huma és l’element principal de la singularitat de l’espècie.

Àrees d’origen de les grans famílies lingüístiques en que poden agrupar-se les diferents llengües parlades pels humans. Aquestes àrees corresponen als àmbits d’on són autòctones les llengües considerades, però no reflecteixen la realitat lingüística del món modern, la majoria de la població americana, per exemple, parla en l’actualitat llengües romàniques o germàniques de filiació indoeuropea, llengües que, altrament, han esdevingut àmpliament vehiculars arreu del món. És remarcable que, al costat d’una vintena de grans àrees ocupades per les famílies lingüístiques majors, hi ha una desena d’àrees minúscules on continuen parlant-se llengües minoritàries de parentiu independent.

Editrònica, a partir de M. Ruhlen, 1987

Aquest extraordinari desenvolupament de la capacitat intel·lectiva i de la capacitat de memorització es veu exaltat per una altra habilitat suplementària: la de parlar. La modulació de la fonació és comuna a molts animals, especialment en els ocells, però un cop més són els humans els que més partit saben treure de les possibilitats anatòmiques de la seva laringe. Posada al servei d’una intel·ligència notable, aquesta habilitat obre les portes del llenguatge i, subsegüentment, d’una millor comunicació entre els individus de l’espècie. Així, el que aprèn un individu pot ésser transferit als altres membres del seu grup mitjançant el llenguatge, la qual cosa dóna naixença al concepte de cultura: els humans aprenen, intercanvien informacions i acaben compartint uns estàndards de coneixement, la cultura, que cohesionen el grup i alhora el diferencien dels altres grups d’humans. D’aquesta manera, la condició d’espècie social es complexifica en el cas dels humans, car els elements d’un grup no són del tot intercanviables amb els d’un altre. Tot això estimula actituds endogàmiques que, unides a altres factors, desembocaran en la proliferació de races (diferenciades físicament) i ètnies (diferenciades culturalment) diverses.

Aquesta espècie social, intel·ligent i comunicativa encara presenta una altra singularitat determinant: el bipedisme. L’adopció de la posició erecta, efectivament, allibera les extremitats anteriors de les seves funcions locomotores i els obre les portes a altres dedicacions. Unes mans en que el polze és oposable als altres dits, i per tant prènsils, seran l’oportuna coronació d’aquests braços locomotorament desvagats: les extremitats anteriors seran recuperades com a organs executors de les manipulacions concebudes per l’intel·lecte. De fet, el pensament, el llenguatge i l’acció de les mans donen als homínids en general i als humans en concret una capacitat transformadora de l’entorn realment única. Dotats d’aquests tres recursos, els humans s’han erigit en l’espècie més competitiva de totes.

Peró encara hi ha més coses. L’espècie humana és omnívora, solució de compromís que li permet d’explotar qualsevol recurs alimentari. El seu sistema dentari és d’un eclecticisme remarcable. Totes les peces pròpies dels mamífers hi són presents, sense que cap excel·leixi sobre les altres. Altrament, les seves cries neixen en un estadi de desenvolupament prou retardat, limitació aparent que acaba esdevenint un gran avantatge: l’herència cultural extrasomàtica que cada individu rep dels seus progenitors troba un receptor en fase de conformació que se’n fa càrrec amb una eficàcia singular. L’entendridora indefensió de les cries humanes, que és real i que es prolonga durant, si més no, els tres o quatre primers anys de vida, correspon en realitat a una fèrtil fase de transvasament d’informació extragenètica, és a dir, dels coneixements adquirits per via cultural, no instintius —o sigui, no compilats en el material cromosòmic—, però fonamentals per a la vida de relació, tan absolutament important en l’espècie humana.

El resultat de tot plegat és una enorme plasticitat adaptativa de l’espècie humana. Es per això que els humans han pogut colonitzar tots els ambients terrestres, des dels més freds fins als més càlids, des dels més selvàtics fins als més àrids, i fins i tot alguns ambients aquàtics. Per a poder-ho fer els ha calgut artificis diversos, singularment els vestits, eis habitacles i les emes, tots eis quals han estat concebuts pels mateixos humans gràcies a la seva intel·ligència, construïts amb la destresa de les seves mans, i transmesos d’individu a individu i de generació en generació gràcies a missatges culturals expressats mitjançant el llenguatge. I és que aquests han estat els atots de l’espècie humana, que és intel·ligent, capaç d’aprendre, d’explicar-ho i de recordar-se’n, omnívora, bípeda, proveïda de mans, i acomodatícia.

Agricultors i ramaders: productors d’excedents forçats

En termes de cadena alimentària els humans tenen el caràcter de productors secundaris o terciaris, és a dir, d’animals que mengen plantes i altres animals. circumstància que comparteixen amb moltes altres espècies animals tròficament comparables. La novetat introduïda per l’espècie humana fou la manera d’assegurar el bon funcionament d’aquesta cadena alimentària: gràcies al conjunt de les seves manifestes habilitats, els humans aconseguiren de servir-se de les altres espècies per al seu profit. No únicament menjant-se-les, sinó fent-les viure als llocs i en les quantitats que els semblava convenient. Els humans, en altres paraules, conceberen i començaren a practicar l’agricultura i la ramaderia.

L’agricultura és la savia explotació d’un fenomen propi de les plantes amb flors: l’existència d’una fase de letargia més o menys llarga dels seus embrions. Les llavors de les fanerògames —que són embrions dotats de substàncies alimentàries de reserva per a garantir-ne el desenvolupament fins que atenyen la condició d’organismes autòtrofs— permeten el transport, la concentració i la germinació sincrònica de molts individus. Aquesta pràctica també és possible amb altres propàguls de fanerògama, com els tubercles o els bulbs, els quals facilitaren encara més les coses als humans. Reduïts de primer a la recol·lecció venturera de fruits i altres elements comestibles, talment com qualsevol altre productor secundari (animals fitòfags o vegetarians), els humans saberen aprofitar-se dels mecanismes reproductius de les fanerògames. Compres i controlat el mecanisme de la germinació —o de l’emissió de gemmes—, l’agricultura fou un let, constantment millorat per l’adquisició d’acumulables experiencies agronòmiques.

Una cosa comparable passà amb els aliments d’origen animal. En aquest cas, l’habilitat consistí a capturar i a reduir a estat de domesticitat determinades espècies d’animals salvatges. No cal dubtar que els intents foren nombrosos i que només un nombre reduït d’espècies animals fou capaç de tolerar les condicions de captivitat o de supeditació als humans. Però això també acaba aconseguint-se i la ramaderia i els animals domèstics foren un fet. La caça, com la recol·lecció, ana qpedant progressivament relegada.

Tant l’agricultura com la ramaderia, per elles mateixes, constitueixen una activitat singular i exclusiva dels humans, premonitòria de la seva tendència a apoderar-se de tot allò que pobla el planeta. Però el seu interès desborda àmpliament el marc d’aquesta observació, perquè a causa de l’agricuitura i la ramaderia els humans començaren a estrafer les cadenes tròfiques l les piràmides de biomasses esperables per a cada espècie i per a cada indret. Amb l’agricultura i la ramaderia els humans introduïren la presència forçada d’excedents en els sistemes naturals, fet no previst pels mecanismes ecològics. A causa d’aquests excedents el nombre d’humans va poder multiplicarse molt per sobre del que hauria estat pensable inicialment, i alhora es veieren alterats el paisatge vegetal i la circulació de nutrients minerals.

Amb les activitats agrícoles i ramaderes, que han ocupat segles de presència humana sobre la Terra, es produïren les primeres grans transformacions dels ecosistemes per raons no pas autoecològiques. Per primera vegada en la història del planeta, una espècie interferia per via cultural —és a dir, extragenètica— els sistemes d’homeòstasi ecològica. Amb el temps, aquest fenomen no ha let sinó créixer.

Cientifícs i tècnics: con troladors d’informació i d’energia

Hom sol admetre que, en línies generals, el pas dels humans erràtics, recol·lectors i caçadors a sedentaris, agricultors i ramaders coincideix amb l’adveniment del Neolític. De let, aleshores ja existien, i encara actualment existeixen, formes d’agricultura itinerant, però fins i tot en aquests casos la mobilitat era, i és, molt inferior a la generada pel vagareig de llarga empenta dels caçadors i recol·lectors nòmades. També hi ha formes de ramaderia que comporten desplaçaments en cerca de pasturatges, de les quals la transhumància és un exemple ben viu encara avui a la Península Ibèrica, per exemple, però semblantment en aquests casos sol existir una llar de referència a la qual retornen regularment els pastors.

Excepcions a banda, per tant, les activitats agropecuàries duen aparellada la sedentarització i el subsegüent gust per bastir habitacles progressivament més complexos i confortables o l’oportunitat, i alhora necessitat, de fabricar eines i estris més i més perfeccionats, primer de pedra polimentada, d’os o de fusta, després de ceràmica i fins de metall. Per això els humans neolítics representen un estadi civil molt més avançat que els paleolítics, i per això la transformació dels rudiments culturals en formes de civilització gradualment més avançades es dispara amb la sedentarització. Són els grups humans sedentaris els que s’esmercen a esgrafiar roques o a pintar abrigalls i els que, per aquesta via, acaben inventant les primeres formes d’escriptura: la transmissió extragenètica de la informació cultural fa aleshores un pas gegantí perquè, davant de l’efimeritat del llenguatge parlat, el llenguatge escrit ofereix el do de la perdurabilitat. Els humans sedentaris, a més de parlar, escriuen: la civilització progressa.

En determinats punts i moments de la història aquest progrés experimenta salts quantitatius notables. L’estructura social optimitza rendiments globals —no sempre d’una manera que actualment qualificaríem de justa, però aquest concepte pertany a una altra òptica analítica—, s’imposa la divisió del treball i apareix la figura del pensador, si més no la de l’il·lustrat que domina l’art de l’escriptura. El coneixement es codifica, s’ordenen les idees. El coneixement i les idees comporten canvis espectaculars de les formes de vida i de l’entorn artificialitzat creat pels humans: són les grans civilitzacions de l’antigor, orientals o occidentals, un dels màxims esplendors intel·lectuals de les quals s’assoleix, ja en temps relativament recents, a la Grècia clàssica. La saviesa ja és una forma subtil de poder, es prefiguren els rudiments de la ciència i de la tecnologia modernes.

Dels humans neolítics als humans renaixentistes hi ha, certament, un abisme. Un abisme cultural, si més no. Un abisme que creix fins a dimensions marejadores amb el desenvolupament de la ciència i de la tecnologia, és a dir del segle XVIII ençà, sobretot. Es l’adveniment de la societat industrial. El salt qualitatiu s’expressa en termes de control dels coneixements i, novetat important, de l’energia. I és que l’addició de coneixements i el desenvolupament del mètode científic aplicat a la comprensió de la realitat i a la seva transformació tingué, en pocs anys, uns efectes comparables als de la lentament gestada, en altre temps, revolució neolítica. Els humans feren un nou pas gegantí, consagraren la força de la màquina, és a dir el valor de l’energia al·lòctona posada a treballar sota control.

El Neolític ecològic, de fet, s’acabà amb la Revolució Industrial. L’esfondrament, aleshores, de l’aristocràcia agrària occidental no fou una coincidència, sinó l’expressió de la fi del poder agropecuari. A partir del segle XIX imperen la ciència i la tecnologia, mana qui controla la informació i els recursos energètics acabats de domesticar. L’espècie humana, per la via de les seves aptituds intel·lectives, rebla el seu domini sobre les altres i sobre el conjunt del planeta. Van caient les filosofies antropocèntriques mentre simposa de facto la centralitat dels humans.

Religiosos i polítics: dominadors de l’invisible i del visible

L’acumulació de coneixements porta els humans a l’estructuració del seu pensament i, dones, a l’elaboració de pautes ideològiques. L’establiment d’escales de valors i la liturgització dels capteniments que duen fatalment aparellats aquestes escales valoratives són conseqüències necessaries del fet de reflexionar. Per això, els humans pensants es degueren dotar molt aviat d’explicacions més o menys mítiques a propòsit dels seus orígens i del sentit de tot el que els envoltava: d’explicacions, naturalment, sobre la contingència o la transcendència de la seva mateixa existència, és a dir sobre la vida i sobre la mort.

Capaços de pensar i d’interrogar-se, però mancats de molts dels elements imprescindibles per a poder contestar les seves mateixes preguntes, es veieren abocats a idear fabulacions i mites per a traslladar a l’univers de l’inexplicable les coses que, en efecte, no se sabien explicar. Sense prendre partit sobre la licitud del que més tard esdevindrien les opcions religioses, sembla evident que, en termes històries, aquestes opcions han hagut de tenir un origen fantasiós. Cal admetre això, o creure directament en una revelació expressa efectuada per un ens transcendent, explicació que no deixa de ser, també, prou fantàstica o si més no sorprenent per al no creient. En tot cas, les ideologies i el sentiment religiós deuen ser tan antics com la humanitat mateixa.

Aquest component ideològic també hagué de tenir de seguida, naturalment, repercussions en el camp de les relacions entre els humans, és a dir conseqüències socials; conseqüóncics socials encavallades sobre les pautes atàviques que l’espècie humana heretà, per raons de vinculació filètica, dels seus avantpassats zoològics. Així, els comportaments de grup, per exemple la jerarquització zoològica de rols que hom pot observar en els altres primats, foren interferits —però mai no del tot substituïts o anul·lats— per noves normes culturals, filles de les ideologies emergents. Com en altres ordres de l’activitat biològica, l’herència extrasomàtica, transmesa pels mecanismes culturals lligats al llenguatge, violentà també els capteniments socials instintius mitjançant la introducció de nous models a observar. La ideologia social i política començà a regir, doncs, el capteniment dels grups humans.

Els convenis polítics i religiosos tingueren conseqüències ecològiques importants. Los grups humans, ben jerarquitzats, gradualment més i més habilidosos, i dotats, a més, d’objectius no estrictament biològics, començaren a reorganitzar la biosfera i l’espai que els envoltava. La instrucció bíblica d’“aneu i domineu la Terra” ve a ser una legitimació d’aquesta actitud reestructuradora de l’entorn tan típicament humana. Mitjançant els principis religiosos i polítics —és a dir: l’explicació de la transcendència, l’organització de la immanència— els humans es dominaven entre ells i governaven la realitat física en que es trobaven immersos.

La religió i la política, per tant, han de ser vistes com una conseqüència lógica de l’activitat de l’intel·lecte humà i han de ser valorades com els principals agents inductors que han estat, i són, en la pràctica de la transformació ecològica efectuada pels humans. Cercant finalisme als seus actes de base causal i optimitzant socialment l’eficàcia de la seva acció transformadora de l’entorn, l’espècie humana subratllà un cop més el seu caràcter singular i inicia un imprevisible procés de reconfiguració de la superfície planetària.

Ambiciosos i insensats: espoliadors i contaminadors de l’entorn

La impredicibilitat estadística dels actes intelligents duu fatalment associada la seva perillositat social i ecològica. Els relats de ciència-ficció que imaginen robots que s’independitzen i que eludeixen el control dels programes informàtics que els regien són una pàl·lida rèplica fantasiosa de la historia auténtica dels humans. Curiosament, quasi tots aquests androides imaginaris comparteixen una característica comuna: són conspícuament perversos. Els creadors de fantasies futuristes, concertats per un compartit instint molt significatiu, donen per descomptat que l’alliberament de la tirania informàtica desencadena la rebel·lió irada de les criatures que la sofrien. És probable que hi hagi un subconscient moralitzant en aquesta reacció literaria, però en tot cas posa de manifest un fet real i indefugibie: el deseiximent implica revulsió aparent perquè comporta impredicibilitat. És a dir, pèrdua de control del nou fenomen per part del sistema que l’ha generat, fet que sol reputar-se de revoltant perquè intranquil·litza.

Tot plegat significa que l’evolutivament imprevista emergència del solisticat intel·lecte humà comporta una revolucionària mutació dels sistemes de control ecològic de la biosfera, fins aleshores sotmesos a una sola i previsible pauta. Aquesta és la raó de la insolidaritat dels humans respecte de la resta de la biosfera. Una insolidaritat ecològica que no revestiria conseqüències morals —la moralitat és un concepte sociològic, no pas biològic—, si no fos que, paradoxalment, pot arribar a tenir males conseqüències ambientals: l’androide deseixit deteriora l’entorn que l’ha generat. Vist així, és normal que els humans siguin ecològicament ambiciosos i insensats. Sobretot ho és, si hom té en compte l’objectiva desproporció que hi ha hagut, durant mil·lennis, entre les formes programades de la natura i l’astuta però inicialment poc poderosa capacitat revulsiva dels humans.

Però el fenomen ha deixat de ser una curiositat i ha esdevingut un problema a partir del moment en què l’espècie humana ha superat el punt d’inflexió de la seva trajectòria ecològicament subvertidora. Qualsevol altre productor terciari, qualsevol altre animal carnívor o omnívor, consumeix el que pot abastar, abandona el que no pot consumir o les restes indesitjades dels productes consumibles, i deposa deixalles encara més irreductiblement inservibles en forma de femtes digestives o d’orina metabòlica. Però els humans poden emmagatzemar a l’engròs i alhora concentrar en espais reduïts —la perifèria de les seves grans concentracions demogràfiques o ciutats, per exemple— immenses quantitats de productes fecometabòlics i de deixalles, algunes de les quals, d’altra banda, no resulten reinseribles en els circuits naturals de la matèria orgànica (moltes de les substàncies de síntesi artificial, posem per cas).

Per això la seva ambició i la seva insensatesa, bé que esperables atesa la seva història, acaben revestint caràcter de problema, de problema ambiental per als mateixos humans. En el seu cas, consum i excreció esdevenen espoliació i contaminació. L’androide alliberat devasta la natura d’on ha sortit, sense adonar-se que encara continua depenent-ne: gaudeix d’autonomia informàtica, però no pas d’independència energètica.

Civilitzats, tanmateix: gestors dels recursos naturals

Una de les consecucions més altes de l’intel·lecte humà ha estat la subjecció del comportament a unes pautes convingudes i explícitament codificades, és a dir la invenció del dret. El dret, o sigui les regles del joc social, limita, a la pràctica, la impredicibilitat dels actes dels humans, de manera que els fa individualment menys lliures, però sistèmicament més eficaços, perquè introdueix factors de tranquil·litat i de confiança col·lectiva.

Gràcies al dret, la màquina social respon a un metabolisme menys divertit, però molt més funcional. Es humans. autodotats d’ordenació jurídica, esdevenen civilitzats.

El dret, i l’estadi superior de civilització que duu aparellat, indueix els humans a una moderació o racionalització de les relacions de l’espècie humana amb el seu entorn. El dret, en la mesura que representa un producte avançat del procés intel·lectiu humà, és impel·lit, en efecte, a regular les actuacions ecològiques dels humans, justament perquè amenacen d’esdevenir antihumanes de tan humanitzadores. Els humans civilitzats, per això, es retroben com humans ambientalment regulats per via jurídica, que és la manera humana d’entendre la cibernètica ecològica, la reconciliació poètica amb l’entorn de l’androide revoltat en una tempesta de prosa. Humans civilitzats que, per primer cop en la seva història com a espècie, coneixen el seu origen zoològic, per primera vegada poden entendre per què són com són i per què actuen com actuen.

Ho poden entendre i, per coherència aparentment paradoxal, contrariar-ho. Per coherència i, en definitiva, per tal de ser fidels a la natura reflexiva profunda de la seva mateixa condició, és a dir per a ser genuïnament representants de la singular espècie humana, l’excepcional excepció de la biosfera. Els humans civilitzats, de fet, són els humans per antonomasia, et pour cause els humans que substitueixen ambició per moderació, espoliació per gestió. Que regulen extrasomàticament el que extrasomàticament han arribat a saber dominar. Que ho fan, o que podrien fer-ho...

L’objectiva natura zoològica dels humans

Els humans, un grup dels primats

La descripció senzilla de l’evolució humana és com un conte senzill, sense cops amagats: una explicació lineal, on es parteix del fosc passat, sobre el qual ens fan pensar alguns simis actuals, i s’arriba, després d’alguns entrebancs que poden fer venir un ai al cor, al final feliç del present, del mateix individu que l’explica, l’escolta o el llegeix plenament identificat amb el resultat, evidentment exitós, del conte. I el fet que el producte del procés evolutiu —nosaltres— hagi estat capaç de destriar-ne el fil, a la manera d’un encara més excepcional Sherlock Holmes, fa més dolç el final de la història i de vegades ajuda a perdonar-ne les parts més lletges, més brutes i més entrebancades: la part animal de l’origen dels humans.

Resulta bonic observar que, històricament, en l’aplicació de la teoria evolutiva al procés seguit pels humans hom ha anat introduint trampes, petites excepcions particulars o explicacions suplementàries per entendre el que semblava un cas excepcional del procés evolutiu general i que es resistia a sotmetre’s als simples esquemes de la teoria. Fins i tot evolucionistes convençuts del final del segle XIX i del començament del XX demanaven un acte creatiu exclusiu per a la nostra espècie, bo i admetent que per a les altres l’evolució sola era una explicació suficient. I encara, acceptat ja globalment el procés evolutiu també per a la nostra espècie, moltes vegades ha quedat un regust de linealitat o de direccionalitat en el procés evolutiu, en el sentit d’admetre, de vegades de manera inconscient, una força de progrés en l’evolució, un sentit ascendent o de millora que no és, en absolut, implícit en el mateix procés de l’evolució. Més aviat ho és, potser, en la nostra manera d’interpretar la història o d’explicar o entendre el conte de l’origen de l’home, per al qual totes les cultures tenen els seus propis mites; la contemporània també ha forjat els seus.

El parentiu entre els humans i els actuals pòngids queda reflectit en aquest esquema, establert segons coneixements anatòmics i paleontològics convencionals i, especialment, a partir de dades bioquímiques com la capacitat d’hibridació dels DNA de les diferents espècies. Hi destaca la definitiva separació dels troncs dels homínids i dels pòngids, concretament dels ximpanzés i bonobos (Pan troglodytes i P. paniscus), fa uns 708 milions d’anys, la dels goril·lles (Gorilla gorilla) i orangutans (Pongo pygmaeus), esdevinguda fa uns 10 milions d’anys o més i la dels gibons (Hylobates), de fa uns 15 milions d’anys.

Jordi Corbera, a partir de fonts diverses

Iniciarem la història just en el punt en que la podem considerar pròpia i no compartida amb cap altra espècie avui vivent: humana i de ningú més. Aquest punt de partida podria ser aquell en el qual els nostres avantpassats ja s’havien separat dels avantpassats de les espècies animals que ens són més properes i que han estat identificades, des de ja fa segles, com les dels pòngids actuals, una branca dels primats que comprèn l’orangutan, els goril·les i el ximpanzé. La manera com, en el curs de l’evolució, es produí la diversificació entre les diferents espècies de pòngids i d’homínids ha estat —i encara és controvertida. Molts investigadors, tant a partir de l’estudi de restes fòssils com de les comparacions entre les espècies actuals, ja sigui en l’àmbit de la morfologia o en el molecular, hi han dit la seva, a vegades amb arguments poc convincents o fragmentaris. Actualment hi ha consens —això vol dir que és l’opció més probable—, a acceptar que la separació entre pòngids i homínids es produí fa entre 10 i 5 milions d’anys, més probablement entorn dels 7, i que l’última separació fou entre els avantpassats de ximpanzés i d’humans, quan els d’orangutans i els goril·les ja havien divergit. Totes les formes (fem servir de vegades aquest terme per indicar un grup taxonòmic que no precisem, ja siguin poblacions, races, espècies o gèneres) que trobem entre els descendents d’aquesta branca evolutiva que se separa de la dels ximpanzés fa al voltant de 7 milions d’anys i de la qual participem els humans contemporanis reben el nom d’homínids. Poder reconèixer un fòssil concret com a testimoni d’un homínid, i no d’un pòngid, el converteix en un document important de la nostra història, especialment si per la seva antiguitat pot correspondre a un dels primers homínids, dels quals, com veurem, s’han recuperat restes molt escasses.

Les característiques dels homínids

Morfologia i estructura esquelètica de goril·la (Gorilla gorilla), australopitecs i humà modern. Bé que el pla estructural és el mateix en tots els casos, en els tres homínids, ultra una estilització general lligada a la consolidació de la posició erecta, s’aprecia la manca de prensilitat dels peus, la modèstia relativa del sistema mandibular i la notable capacitat cranial.

Biopunt, a partir de Wood, 1976

Els homínids es caracteritzen per un conjunt de trets que els diferencien dels pòngids i que podem considerar com a adaptacions exclusives i típiques seves. Es localitzen a l’aparell dental, a l’esquelet postcranial i al cervell (incloent en aquestes darreres les referides al comportament, molt principalment la fabricació d’instruments). En primer lloc l’aparell dental mai no presenta en els homínids els ullals grossos que caracteritzen els mascles dels pòngids: no hi ha separació entre les diverses peces i, en general, la mida és petita. Pel que fa a l’esquelet postcranial, presenta un conjunt de modificacions relacionades amb la posició erecta i la locomoció bípeda: les mans estan alliberades de la locomoció i són capaces de manipular objectes; la posició erecta queda reflectida en un seguit de característiques, des de la posició del forat occipital en el crani fins a l’estructura de la pelvis o les extremitats inferiors. Finalment el crani és arrodonit i globulós, amb una capacitat elevada, de prop de 1 500 cm3 com a mitjana en les poblacions actuals, i el cervell és gros; el comportament és complex, amb la possibilitat de fabricar instruments i d’imposar formes arbitràries a l’entorn; la cultura que els homínids desenvoluparen pot ser entesa com una estratègia evolutiva basada en la modificació de l’entorn per adaptarlo a les pròpies necessitats per a sobreviure.

Dins dels homínids hi ha formes que podem interpretar que es troben en la línia evolutiva que condueix a nosaltres, els humans actuals, i altres que no, que han representat experiments evolutius ja finalitzats. Els grups o individus que interpretem clarament dins la línia evolutiva humana són assignats al nostre mateix gènere Homo (encara que dins d’aquest els considerem d’espècies diferents de la nostra); els anomenarem humans, donant a la paraula una accepció àmplia. En un sentit restringit anomenarem humans o humans moderns a les poblacions humanes actuals i als seus avantpassats directes més propers.

Així doncs, la història que resseguirem serà la dels homínids, a partir de la radiació de diferents espècies d’Australopithecus; després d’aquesta els primers humans (Homo hahilis),amb la primera cultura material reconeguda, procediren una radiació fora del seu bressol africà d’Homo erectus. Més tard ja es pot parlar d’Homo sapiens,la nostra pròpia espècie, amb diverses formes o races, ja siguin temporals o geogràfiques, amb la de Neandertal com a més coneguda i que precedeix l’expansió dels humans moderns.