L'artificialització antròpica de la biosfera

El control gradual de la producció alimentària

L’impacte de les espècies humanes primitives sobre el seu entorn no degué ésser gaire notable. En tot cas, no fou més gran que l’inflingit per altres espècies de primats. Amb el pas del temps i el progrés de l’activitat cultural, però, aquesta situació ana canviant. El mòbil bàsic de l’intent de dominació de l’entorn fou, naturalment, la seguretat alimentària. Per tal de garantir l’abastament d’aliments, primer els humans organitzaren les recol·leccions i les caceres, i després s’iniciaren en l’agricultura i en la ramaderia.

També, és clar, els humans milloraren els seus espais d’habitació i la indumentària personal, sobretot a mesura que, empesos per la necessitat, anaven colonitzant terres de climes hostils. Tot plegat provoca canvis ambientals, que foren més grans a mesura que anava passant el temps i millorava la capacitat transformadora dels humans. Els humans, en definitiva, han construit un paisatge biosfàric a la mida de les seves necessitats.

L’actitud dels humans primitius

Al marge de les extincions d’alguns grans mamífers a les quals contribuïren amb la seva activitat predadora, els humans dels temps de les glaciacions exercien un control molt escàs amb relació als sistemes naturals on vivien. El seu paper no era gaire diferent del d’altres animals d’hàbits alimentaris o capacitat de desplaçament semblants. La capacitat de raonament i de transmissió cultural, com també la d’elaborar armes i altres atuells poc o molt sofisticats els posava, això sí, en una situació d’avantatge relatiu respecte dels seus possibles depredadors o competidors tròfics i els facilitava la captura de les preses o la localització dels vegetals que els servien d’aliment.

La capacitat dels humans paleolítics d’afaiçonar l’entorn i controlar-ne els fluxos d’energia i de producció encara era força limitada, si bé anà creixent amb el temps mercès a aquesta capacitat de conservar i transmetre per la via cultural, d’un individu a un altre i de generació en generació, informació útil per a la supervivència individual i col·lectiva. En algunes etapes de la història humana, però, sembla que el cabal d’informació acumulada esdevingué particularment fecund i introduí modificacions significatives en les formes de vida dels humans. Aquestes modificacions anaven més enllà del simple manteniment o creixement dels efectius demogràfics de la pròpia espècie, ja que transformaven de manera durable les relacions d’aquesta amb la resta dels éssers vius, amb la biosfera sencera, en el sentit d’un control creixent dels fluxos de nutrients, d’energia o d’informació en benefici propi.

Dues fites significatives en el passat, i una tercera que és encara el present que estem vivim, concentren en alguna mesura la majoria de les transformacions cabdals introduïdes per aquesta capacitat creixent dels humans d’exercir un control del seu entorn. Són les tres revolucions culturals que han contribuït a canviar la faç de la Terra: la revolució neolítica, la revolució industrial i la revolució informàtica.

La revolució neolítica

L’arqueòleg australià Vere Gordon Childe (1892-1957), en el seu llibre “The Dawn of European Civilisation” (“L’alba de la civilització europea”), publicat el 1925, posà en circulació l’expressió revolució neolítica. El terme designava tot el conjunt de canvis (fabricació de terrissa, filat i teixit d’algunes fibres d’origen vegetal o animal, armes i atuells de pedra polida, etc) que es posa de manifest en la cultura material d’un cert nombre de poblacions humanes en un període que se situa al voltant d’uns 10 000 anys enrere i que va associat a un canvi no menys important de les relacions amb l’entorn: primordialment el fet de passar de recollir els productcs d’algunes plantes a conrearles deliberadament, i el de criar i alimentar alguns animals per destinar-los a l’alimentació humana o per aprofitar-ne la força muscular per a esforços que no estaven a l’abast dels humans o que els resultaven excessivament penosos, en comptes de limitar-se a caçar-los per a aprofitar la seva carn com a aliment i les seves pells com a vestits.

La visió que es té avui dels canvis tecno-ecològics relacionats amb la domesticació de plantes i animals és força més matisada que quan Gordon Childe parlà per primera vegada de revolució neolítica, però s’ha conservat aquesta expressió en la mesura que fa referència a un canvi radical de formes de vida. Tanmateix, com veurem, no es produí ni tan ràpidament com es pensava l’arqueòleg australià, ni de la mateixa manera ni al mateix temps a tots els llocs on es va produir. La visió teleològica i autocomplaent de la cultura dominant contemporània de Gordon Childe (i la d’avui mateix, si més no al món desenvolupat) tendeix a acceptar fàcilment com una evolució “natural” totes les transformacions que han fet possible la situació (valorada globalment com a positiva) del món contemporani, però a la pràctica és difícil de percebre l’avantatge directe que podia representar inicialment una economia fonamentada en la domesticació de plantes i animals enfront de la fonamentada en la cacera i la recol·lecció. Alguns antropòlegs fins i tot consideren que la mítica edat d’or que moltes cultures situen en un passat remot correspondria de fet al període anterior a la introducció de l’agricultura, quan el proveïment d’aliments dels petits grups de caçadors i recol·lectors resultava molt més planer i agradable, només a condició, això sí, de gaudir d’una àrea particularment rica de recursos o de migrar regularment a la recerca d’aquests. Tant és així que la societat humana pre-neolítica ha arribat a ésser qualificada com la primera societat de l’abundància.

Fos o no fos “necessària” la domesticació de plantes i animals per a la supervivència d’algunes de les creixents poblacions d’humans de 10 000 anys enrere, el cert és que en paral·lel amb el naixement de l’agricultura i la consegüent sedentarització permanent d’aquelles poblacions resulta perceptible en el registre arqueològic un creixement demogràfic gradual i amb oscil·lacions però indubtable. L’èxit en el control de la producció deliberada d’aliments (en definitiva la modificació de determinats sistemes naturals en el sentit d’afavorir la multiplicació de determinades espècies productores d’aliments adequats per als humans i la selecció dins d’aquestes espècies de les varietats que fessin més segura i abundosa tal producció) representà, doncs, un augment demogràfic.

Les àrees reconegudes com a centres d’origen de la majoria de les plantes conreades estan, en alguna mesura, “preadaptades” a l’explotació. Es tracta d’àrees ocupades per ecosistemes exposats a un cert grau de destrucció o explotació per agents externs, de manera que hi hagué durant períodes dilatats, abans de la intervenció dels primers agricultors, una pressió de selecció que afavoria tot allò que millorés la capacitat de restituir parts malmeses o d’ajustar-se a fluctuacions importants en factors ambientals; seria el cas, per exemple, de les sabanes i de les praderies o, en el mar, de les àrees d’aflorament. Clima fluctuant, estacionalitat marcada, presència de masses d’herbívors importants, focs més o menys periòdics haurien estat situacions afavoridores de l’inici d’una explotació deliberada més intensiva dels recursos vegetals per part dels humans. En àrees intertropicals, de clima més regular i de producció més constant, l’agricultura neolítica pogué desenvolupar-se únicament en zones de gran altitud o en ecosistemes de ribera amb nivells d’aigua fluctuants de manera natural o artificial. Altrament, la introducció de les tècniques agrícoles en aquestes àrees ha estat generalment més tardana que a les de clima més fluctuant.

Les primeres domesticacions d’animals i plantes

Primeres aparicions de plantes conreades a jaciments arqueològics d’Amèrica.

Dades elaborades per l’autor a partir de J.R. Harlan, 1987 i altres fonts

Avui s’admet que els primers intents de domesticació de plantes i animals precediren en molts mil·lennis les innovacions tècniques que normalment s’hi associen, i que en realitat han estat probablement molts els pobles caçadors-recol·lectors que han afavorit d’alguna manera la reproducció i la propagació d’algunes de les plantes que els servien d’aliment o que apreciaven per qualsevol altre motiu. Això ho han fet diferents col·lectius de caçadors-recol·lectors que han mantingut les seves formes de vida fins a l’actualitat o fins a temps recents, com per exemple moltes tribus d’aborígens australians.

Així, les dones walmbaria de les illes del grup Flinders, al litoral del NE de Queensland, quan arrenquen les arrels de nyam (Dioscorea)en tallen sempre l’extrem superior, el tornen a enterrar i s’hi orinen a sobre al mateix temps que pronuncien una invocació perquè la propera vegada creixi més i proporcioni més aliment a la encargada de la seva recol·lecció. Es coneixen diverses formes semblants de procedir de les dones d’altres tribus australianes (la recol·lecció ha estat històricament tasca realitzada preferentment per les dones en les societats de caçadors recol·lectors) i també de les andamaneses. Alguns pobles caçadors-recol·lectors, com els karok, del N de Califòrnia, practicaven el conreu de diferents espècies de tabac (Nicotiana bigelovii, N. atenuata) i posseïen considerables coneixements sobre la morfologia i sobre la fisiologia de la reproducció d’aquestes plantes, en el conreu de les quals, i no de cap altra, esmerçaven considerables esforços i practicaven tècniques força complexes com l’adobament amb cendres de les terres destinades al conreu, la selecció de llavors per a la sembra, la plantació de llavors, l’eliminació de les males herbes i la tria de varietats segons la qualitat del producte final, que òbviament no era pas un aliment, sinó un estimulant emprat amb qualitats lúdiques i cerimonials.

En el cas dels cereals, els conreus bàsics dels agricultors neolítics, sembla clar que abans de ser objecte de conreu deliberat ja havien estat explotats de manera selectiva a diferents punts de les àrees en les quals creixien espontàniament. Així ho feien, encara en el segle XX, els indis ojibwa del NE de Wisconsin amb l’arròs silvestre americà (Zizania aquatica) o, fa poc més de cinquanta anys, els aborígens australians de la tribu dels iliaura, a les Macdonald Downs, al centre d’Austràlia, amb una espècie de mill (Panicum) que anomenaven “otteta”, del qual obtenien farina amb rudimentaris molins manuals de pedra.

Tampoc no s’ha d’oblidar, pel que fa la domesticació d’animals, el cas clàssic del gos (Canis familiaris). Ja havia estat company i auxiliar de cacera dels humans paleolítics i no hi ha cap poble caçador-recol·lector actual o recent que no tingui o hagi tingut gossos en domesticitat. Resulta més difícil precisar la data en què fou domesticat, però les restes de gossos domèstics més antigues que s’han trobat associades a altres testimonis d’humans paleolítics sembla que es poden datar al voltant de 14 000 anys enrere pel que fa al Vell Món (a Palegawra, Kurdistan) i al voltant de 12 000 pel que fa al Nou Món (a Jaguar Cave, Idaho, al NW dels Estats Units). La veritable innovació que s’associa a la revolució neolítica amb relació als animals és, de tota manera, la domesticació de bestiar destinat a l’alimentació humana i al treball. Tanmateix no es pot excloure totalment el gos, que ha estat important per a l’alimentació humana en algunes àrees d’Amèrica i que ha estat i encara és utilitzat com a animal de tracció a les regions àrtiques i en algunes cultures ameríndies.

El bestiar i els cereals al Creixent Fèrtil

Les manifestacions segures més antigues que es coneixen de la domesticació de bestiar corresponen a restes trobades en excavacions de diferents localitats de l’anomenat Creixent Fèrtil (l’arc de terres altes que, des de les ribes del Jordà fins als Zagros, passant per les muntanyes del Kurdistan, envolta per l’W, el N i el NE les conques del Tigris i de l’Eufrates, és a dir, la Mesopotàmia), que no ultrapassen els 9 500 anys d’antiguitat. Possibles testimonis més antics, encara discutits, han estat trobats a localitats com Zawi Chemi Shanidar, al Kurdistan, on la proporció d’ossos d’ovelles i de cabres de diferents edats en restes datables al voltant dels 11 000 anys enrere sembla apuntar una capacitat creixent de control de la població d’ovelles explotada (i no en canvi de la de cabres) que suggeriria una incipient domesticació de la primera. També algunes dades recollides en excavacions d’antics assentaments de pastors fetes a la localitat de Lukenya, prop de Nairobi, a Kenya, semblarien permetre estimar en no menys de 13 000 anys l’antiguitat de la domesticació del bestiar boví.

Sigui quina sigui l’antiguitat de les pràctiques de domesticació més reculades, és al Creixent Fèrtil on sembla consolidar-se per primera vegada la nova forma de vida dels humans fa entre 11 000 i 10 000 anys. En aquella àrea, efectivament, han estat identificats nombrosos assentaments humans amb testimonis d’activitat agrícola i ramadera datables del vuitè mil·lenni abans de la nostra era, i encara algun de més antic. Un dels més antics, el nivell inferior de l’assentament d’Abu Hureyra, a la vall de l’Eufrates, al N de Síria, d’entre 11 500 i 10 500 anys d’antiguitat, ja mostra, entre altres restes, molins manuals de pedra i grans d’espelta petita (Triticum monococcum), d’ordi (Hordeum vulgare) i de sègol (Secale cereale); tanmateix, en tots els casos sembla tractar-se de grans varietats silvestres, no sotmeses a domesticació, cosa que confirmaria que es tracta d’un assentament de caçadors-recol·lectors sedentaris que explotaven l’àmplia varietat de recursos que l’àrea els oferia en aquell temps, com ara llebres (Lepus), gaseles (Gazella), ovelles (Ovis orientalis), cabres (Capra aegagrus) i onagres (Equus hemionus hemippus), a més de peixos i mol·luscos de riu, entre els recursos animals; i llentilles, fruits de noguerola (Pistacia terebinthus), lledons, tàperes i llavors de pelaguer (Stipa), entre els vegetals.

Les troballes d’Abu Hureyra apleguen elements d’un i altre origen i, a la mateixa àrea geogràfica, en assentaments més recents, d’uns 9 000 anys enrere (Jericó, Ali Kosh, Çayönü, Jarmo), ja apareixen races domesticades de la majoria de cereals i llegums i d’animals domèstics com l’ovella, la cabra, el porc i, per descomptat, el gos.

Foren les primeres descobertes en aquests antiquíssims poblats —alguns d’ells, com ara Jericó, veritables ciutats emmurallades— les que conduïren Gordon Childe a introduir el concepte de revolució neolítica, però també la relativa rapidesa amb què les noves tècniques d’explotació forçada de la producció vegetal i de cria de bestiar es difongueren a partir del Creixent Fèrtil, el setè mil·lenni abans de la nostra era. El complex sistema agrícola basat fonamentalment en els cereals d’hivern es difongué ràpidament per Anatòlia fins a Grècia, on s’implantà fa més de 8 000 anys i, a través dels Balcans, la vall del Danubi i la del Rin es difongué per tot el continent europeu fins a arribar a les costes del mar del Nord i a la Península Ibèrica, fa entre 7 000 i 6 000 anys. També uns 7 000 anys enrere havia arribat a Egipte, i des d’allí es difongué per tot l’Àfrica del nord i per l’actual Sàhara. Abans que es desenvolupessin a la vall de l’Indus, fa uns 4 500 anys, les civilitzacions de Mohenjo-daro i Ha-rappa, ja hi havia arribat, a través d’una cadena d’antics assentaments agrícoles que es pot resseguir a través de l’Iran, Turkmenistan i l’Afganistan, el sistema agrícola originat al Creixent Fèrtil, i ja uns 5 000 anys enrere s’hi conreaven el blat i l’ordi. Així mateix, en una data incerta, a través d’Aràbia i el Iemen, devia arribar a Etiòpia. També havia d’arribar fins i tot a la Xina, fa uns 3 500 anys, en temps de la dinastia Shang.

L’arros i el bestiar a les cultures xineses neolítiques

Tanmateix, a la Xina, concretament a la conca del riu Wei i la conca mitjana del riu Huang (Groc), al Nde les muntanyes Qin, i al baix curs del riu Fen, en un territori avui dividit entre les actuals províncies xineses de Henan, Shaanxi i Shanxi, ja s’havia produït, més de 6 000 anys enrere, independentment del focus del Creixent Fèrtil, una revolució neolítica diferent, basada en uns altres cereals, com ara el panís (Setaria italica) i el mill (Panicum miliaceum): és l’anomenada cultura de Yangshao.

Jaciment de Bampo

Al jaciment de Bampo, prop de Xi’an, a Shaanxi, datat de fa 6 000 anys aproximadament, s’han trobat restes d’aquests dos cereals, com també de cànem (Cannabis sativa), les fibres del qual es filaven i es teixien, i d’animals tant salvatges, com ara els cérvols (Cervus), les gaseles (Gazella) i les llebres (Lepus), com domèstics, és a dir, gossos (Canis familiaris), porcs (Sus domesticus), bovins (Bos), ovelles (Ovis) i aviram. L’àrea inicial de la cultura de Yangshao, com el Creixent Fèrtil, era sotmesa a un clima semiàrid, amb una vegetació subdesèrtica rica d’artemísies però solcada per rius cabalosos i amb àrees boscades a les muntanyes que emmarcaven les planes de “less”, esglaonades en terrasses. En estendre’s aquesta cultura cap a les planes baixes humides de l’E, seguint la vall del riu Huang, s’afegiren al complex inicial dues plantes noves d’extraordinària importància: la soja (Glycine max) pel N, i l’arròs (Oryza sativa) pel S. Totes dues acabarien per desplaçar els cereals inicials del complex agrícola de la cultura de Yangshao i per esdevenir la base de l’alimentació a tot l’orient i el S de l’Àsia.

Curiosament la localitat de Yangshao, que ha donat nom a la cultura de la revolució neolítica xinesa a causa que fou la primera descoberta (1921) i descrita, és una localitat tardana i és situada prop del límit SE de l’àrea que constituí el nucli principal d’aquesta cultura. Precisament una de les troballes més importants que s’hi féu inicialment foren unes empremtes d’espigues, que només poden ser d’arròs cultivat, en alguns fragments de terrissa. Tanmateix sembla que el testimoni arqueològic més antic d’arròs cultivat a la Xina correspon a un assentament de l’anomenada cultura de Qingliengang, més tardana que la de Yangshao: el de Songzi, a Qingpu, prop de Shanghai, al delta del riu Chang (Iang-Tsè), datat d’uns 5 400 anys enrere. Han estat estimades dates semblants per a altres localitats del baix Chang, i fins i tot, basant-se en els objectes associats a alguna de les troballes encara sense datació absoluta, són presumibles troballes d’arròs cultivat de més de 5 500 anys enrere.

També se situen prop d’aquesta data, els 5 500 anys d’antiguitat, els testimonis més antics de domesticació de l’arròs en els marges de l’altiplà del NE de Tailàndia, en els quals hom ha cregut veure el centre d’origen del complex agrícola de l’Àsia oriental i sud-oriental i del Pacífic, basat en l’arròs i en el “taro” (Colocasia antiquorum). Aquest origen podria remuntar-se a més de 9 000 anys enrere, semblantment al cas del Creixent Fèrtil.

Les mongetes, el blat de moro i el bestiar a les terres americanes

L’assoliment de la domesticació de plantes i animals fou més tardà a Amèrica, però sembla que es produí de manera totalment independent dels centres inicials de domesticació del Vell Món. A més, s’inicià de manera gairebé sincrònica i també independent en dos centres força allunyats (Mesoamèrica i els Andes). Les espècies implicades eren del tot diferents de les del Vell Món, tant pel que fa a les plantes com als animals, i també probablement els procediments de selecció i les espècies.

La importància de la domesticació i les seves conseqüències amb relació a l’explotació per part dels humans de determinats ecosistemes americans per a la producció forçada d’excedents alimentaris no és pas menor que la de centres com el Creixent Fèrtil o la vall mitjana del riu Huang, si més no pel que fa a les plantes. No tant, en canvi, pel que fa als animals, ja que a Mesoamèrica els únics animals domèstics abans de l’arribada dels europeus eren el gos i el gall dindi ocel·lat (Agriocharis [= Meleagris] ocellata) i a la regió andina el gos (Canis familiaris), el conill porquí (Cavia porcellus) la llama (Lama glama) i l’alpaca (L. pacos). Es discuteix la situació de diferents espècies d’ànecs i de gallines de les quals es coneixen testimonis antics a diferents punts d’Amèrica i que alguns autors atribueixen a contactes antics a través del Pacífic o de l’Atlàntic.

Concretament, fa uns 7 000 anys ja es conreava el blat de moro, o si més no una planta precursora d’aquest (el blat de moro només existeix actualment cultivat, i encara es discuteix de quina o de quines estirps es pot haver originat), a la vall de Tehuacan, a l’actual estat de Puebla, al S de l’altiplà mexicà. Tant a Tehuacan com també a Tamaulipas, al NE de Mèxic, es conreava la mongetera 6 000 anys enrere. Apareixen carbasses vinateres a Tamaulipas i a Oaxaca en restes datables de cap a 9 000 anys enrere o més, i a Tehuacan en restes de 7 500 anys enrere, però no se sap si procedeixen de plantes espontànies o conreades. El primer complex de plantes conreades a Mèxic, difós després per l’Amèrica Central i per una part de l’Amèrica del Nord, estigué integrat per les carbasseres (Curcubita pepo i C. moschata), la carbassera vinatera (Lagenaria siceraria), el blat de moro (Zea mays), l’amarant (Amaranthus cruentus), la mongetera comuna (Phaseolus vulgaris) i el cotó (Gossypium barbadense). No semblaria, però, que hi hagués hagut a Mesoamèrica pràctiques pròpiament agrícoles anteriors a la fita dels 7 000 anys enrere.

Al Perú els testimonis més antics coneguts són més tardans, probablement perquè la majoria són de l’àrea costanera, on es desenvoluparen tècniques complexes d’irrigació a partir dels 5 000 anys enrere, però aquesta mateixa complexitat i el nombre i varietat d’espècies conreades suggereixen que hi havia hagut un desenvolupament previ de l’agricultura en terres més altes, de les quals encara es coneixen poques dades. A la cova del Guitarrero, al Callejón de Huaylas, al departament d’Ancash, al nord del Perú, s’han trobat formes cultivades de mongetera de Lima (Phaseolus lunatus) d’una antiguitat d’uns 7 500 anys. Les carbasses vinateres apareixen també en restes d’antiguitat comparable; però, com a Mèxic, no es pot assegurar gairebé en cap cas si es tracta de fruits de plantes cultivades o de l’aprofitament de fruits de plantes espontànies. La domesticació del guanac (Lama guanicoe), probablement origen de les actuals varietats de llames (Lama glama) i d’alpaques (L. pacos), s’hauria iniciat a la Puna de Junín entre 7 500 i 6 200 anys enrere. Al llarg d’aquest període els humans d’aquella àrea passaren probablement d’una economia basada en la cacera especialitzada dels camèlids a una altra basada en la cria d’aquests animals en una situació de semidomesticitat probablement semblant a la dels rens (Rangifer tarandus) de moltes poblacions del N de Sibèria, com ara els txuktxis o com la que encara es practica als Andes amb la vicunya (Vicugna vicugna).

Els cereals i el bestiar al continent africà

A l’Àfrica, finalment, sembla que hi hagué una evolució difusa en el temps i l’espai de la domesticació de plantes i animals, sense cap àrea que pugui conceptuar-se pròpiament de centre d’origen. La majoria de plantes cultivades, però, poden agrupar-se en tres conjunts fonamentals en els requeriments ecològics de les seves progenitores espontànies: el de les originàries dels ecotons entre bosc i sabana, com la palmera d’oli (Elaeis guineensis) o els nyams africans (Dioscorea sp.); el de la sabana mateixa, com la melca (Sorghum bicolor), el mill perlat (Pennisezum typhoides) o la síndria (Citrullus lanatus), i el de les terres altes de l’Àfrica oriental, com el tef (Eragrostis tef) o la guizòtia (Guizotia abyssinica). Només algunes plantes domesticades a Àfrica, com els cafès (Coffea sp.) o les coles (Cola sp.) són d’origen forestal.

Al Sàhara i a la vall del Nil es troben testimonis de molins de ma i falç de pedra polimentada des de més de 12 000 anys enrere. Però, com en moltes localitats del Creixent Fèrtil d’antiguitat igual o encara més gran, aquests testimonis semblen correspondre a una etapa d’explotació de les poblacions naturals de gramínies més que no pas de veritable domesticació i conreu; no és fins fa poc més de 6 000 anys que apareixen a Egipte les primeres manifestacions del complex agrícola desenvolupat al Creixent Fèrtil. Més o menys contemporàniament, en diferents punts de l’àrea saheliana, de l’Atlàntic a la mar Roja, s’hauria iniciat la domesticació de la melca (Sorghum bicolor), i en dates incertes, però probablement més tardanes, en punts tant de l’àrea saheliana com del llindar entre sabana i selva, d’algunes altres plantes com ara l’arròs africà (Oryza barthii), els mills africans (Pennisetum), els nyams africans (Dioscorea cayenensis, D. rotundata), la palmera d’oli (Elaeis guineensis) o el “karité” o arbre de la mantega (Vitellaria paradoxa). En canvi, si més no des d’uns 7 000 anys enrere, ha quedat palesament testimoniada la presència al Sàhara de pobles pastors de cabres i d’ovelles, i ja hem assenyalat els indicis que s’han trobat a l’Àfrica oriental d’hipotètics pastors de bovins encara més antics.

La consolidació de l’activitat agro-pecuària

El fet és que 10 000 anys enrere la immensa majoria dels humans vivien amb una economia de cacera i recol·lecció, amb densitats de població insignificants i pràcticament en equilibri amb el seu medi, i en fa poc més de 2 000, a les portes de la nostra era, la majoria dels humans ja vivien de l’agricultura i la ramaderia, amb una explotació molt més intensiva del medi, i amb un ús significatiu d’energia exosomàtica, aportada principalment per alguns animals domèstics. En aquests darrers 2 000 anys a gran part del món l’agricultura es feia cada cop més intensiva, i noves tècniques consumidores d’energia anaven enriquint les possibilitats dels humans que tenien cultures fonamentades tant en l’agricultura com en la ramaderia d’exercir en benefici propi el control dels recursos del planeta. Alhora, els caçadors-recol·lectors han anat quedant limitats a poblacions molt poc significatives des del punt de vista demogràfic i totalment marginals.

Les repercussions socials d’aquesta transformació també han estat immenses. L’ús desigual de l’energia exosomàtica pels humans, tant en l’àmbit individual com col·lectiu, facilità la diferenciació de papers socials al si dels grups que anaven adoptant l’agricultura i la ramaderia com a formes de vida, i facilità el domini dels individus, les famílies o els grups amb més capacitat de control dels fluxos energètics, representats fonamentalment pel control de la producció i el transport dels aliments. Tot i que no es pot considerar com a totalment igualitàries les societat de caçadors-recol·lectors, sí que és cert que l’aparició d’estructures socials complexes, amb pluralitat de castes o de classes socials diferenciades i jerarquitzades, és una de les innovacions vinculades a la revolució neolítica.

Amb l’agricultura i la ramaderia els humans han pogut començar a regular la producció d’aliments i han reeixit a assegurar el manteniment de poblacions gradualment creixents dins dels límits que les condicions de clima, sòl, desenvolupament tecnològic i organització social permetien en cada moment. La contrapartida ha estat la simplificació dels ecosistemes explotats pels humans, que en ocasions ha acabat amb la capacitat productiva del sòl si és que no ha eliminat el sòl mateix. La sobreexplotació o la sobrepoblació, a causa del mateix creixement demogràfic, ha estat la causa que alguns grups humans ja dotats d’un bagatge cultural neolític i d’unes varietats domesticades de plantes i animals hagin hagut d’abandonar els primers terrers on s’havia desenvolupat l’agricultura, fins i tot deixant de banda els sistemes preadaptats a l’explotació on l’agricultura s’havia originat, i hagin començat a obrir clarianes als boscos verges o a cremar estepes i sabanes, o a desviar braços de rius per poder establir-hi conreus i noves implantacions.

Però llevat d’algunes àrees especialment favorables en les quals fou possible establir sistemes d’irrigació artificial i construir ciutats, el creixement demogràfic neolític, bé que significativament més gran que el de les etapes que el precediren, fou encara relativament limitat en l’àmbit global i sotmès a fortes oscil·lacions en l’àmhit local (fams per males collites o catàstrofes naturals, epidèmies, guerres). Aquesta situació es mantingué fins que, fa al voltant d’un quart de mil·lenni, una nova transformació tecnològica permeté als humans (si més no a alguns col·lectius humans) un aprofitament més efectiu de fonts d’energia exosomàtica: la revolució industrial.

El control dels fluxos d’energia i d’informacíó

Com la revolució neolítica, la revalució industrial no és pas un esdeveniment puntual i sobtat, sinó un llarg procés d’acumulació de coneixements i de tècniques que van cristal·litzant, sobretot a partir dels anys centrals del segle XVIII, a Anglaterra i a d’altres països europeus, en una pregona transformació de les condicions econòmiques i socials de la producció i de l’impacte de les societats humanes sobre la biosfera. Si amb la revolució neolítica els humans havien reeixit a controlar de manera prou efectiva els fluxos de producció i transport d’aliments mitjançant l’ús d’energia exosomàtica, amb la revolució industrial el que es posà en joc fou el control dels fluxos d’aquesta mateixa energia i el creixement enorme del seu ús per a múltiples finalitats, amb unes conseqüències socials que encara diferencien més els papers individuals i de classe i en el domini privilegiat de determinats individus o col·lectius humans.

L’adveniment de la revolució industrial

Val a dir que, ja abans del que s’ha convingut a anomenar revolució industrial, hi havia hagut innovacions tecnològiques que asseguraven el control de quantitats creixents d’energia exosomàtica pels humans. Seria el cas de les rodes hidràuliques, aparegudes tant a l’Àsia Menor hel·lenística com a la Xina, al segle I aC, o de les millores de la navegació a vela, aprofitant la força del vent. Tot i així, l’energia exosomàtica involucrada encara era relativament poca, i en tot cas la capacitat de control dels humans sobre els vents o sobre les precipitacions que proporcionaven els cursos d’aigua on s’instal·laven rodes hidràuliques era inexistent. El veritable canvi quantitatiu i qualitatiu s’havia de produir entre mitjan segle XVIII i mitjan segle XIX, i el creixement de l’energia exosomàtica consumida i controlada pels humans ha estat ininterromput des de llavors.

El concepte mateix de revolució industrial és un producte de la situació social i econòmica de l’Europa de mitjan segle XIX i de l’impacte de la Revolució Francesa i de les successives revolucions burgeses esdevingudes a diversos països europeus al llarg de tota la primera meitat d’aquell segle. Fou introduït primer de tot (1845) per Friedrich Engels en el seu llibre “Die Lage der arbeiten Klassen in England” (“La situació de la classe treballadora a Anglaterra”),en el qual el vinculava a la invenció de la màquina de vapor i de les màquines tèxtils destinades a la naixent indústria del cotó a l’Anglaterra dels anys centrals del segle XVIII; fou reprès gairebé immediatament des d’un punt de vista ben oposat al del pensador socialista alemany per John Stuart Mill als seus “Principles of Political Economy’’ (“Principis de política econòmica”).

Més matisades que en el passat, les anàlisis més recents del fenomen assenyalen que la revolució industrial anà en part precedida i en part acompanyada de pregones transformacions en altres camps. Així, per exemple, abans que cristal·litzés a mitjan segle XVIII, tota una colla d’esdeveniments l’havien anat preparant, sobretot a l’Europa nord-occidental i, més particularment, a Anglaterra. Seria el cas dels canvis de mentalitat que determinen a Europa el Renaixement, la Reforma i la Contrareforma. en el sentit de reformar un antropocentrisme radical (l’home mesura de totes les coses) que situa l’home fora de la natura i el legitima per a explotar-la i sotmetre-la al seu domini. També és el cas del formidable eixamplament dels límits dels territoris i dels pobles a l’abast del domini i del comerç dels europeus mercès als avenços de la navegació oceànica i als viatges de descobriment i de conquesta iniciats ara fa cinc-cents anys, del qual resulta un creixement sense precedents del comerç i dels capitals, sobretot als països i a les ciutats on hi havia una base productiva (agrícola o manufacturera) susceptible de comercialització. I encara, el desenvolupament d’una agricultura “nova”, que gràcies a l’obra d’agrònoms com Jethro Tull (1674-1741) o Duhamel du Monceau (1700-82) començà, ja des dels primers anys del segle XVIII, a abandonar la rutina i a incorporar els fruits de la ciència moderna.

Cal tenir en compte també fenòmens socials com el creixement a Anglaterra del procés d’“enclosure” o tancament de parts dels terrenys comunals; això comportava el desplaçament de la propietat col·lectiva vers la individual i l’apropiació de les terres tancades per part de rics propietaris que les explotaven com a pastures per al bestiar de llana; d’aquesta manera es possibilitava l’acumulació de capitals gràcies als rendiments creixents d’aquesta nova forma d’explotació de la terra (i de marginació dels pagesos sense terres). Finalment la demografia de la majoria dels països europeus, que ja començava a expandir-se des de temps abans, experimentà una acceleració considerable a partir del segon terç del segle XVIII coincidint precisament amb les dates que la majoria dels autors atribueixen al desvetllament de la revolució industrial.

Les primeres innovacions industrials

Les innovacions pròpiament industrials començaren per la indústria tèxtil. El 1733 John Kay inventà la llançadora de volant, i entre el 1765 i el 1779 es desenvolupen les màquines de filar anomenades “jennies”, que en aquesta darrera data (concretament la “mule-jenny” inventada per Samuel Crompton), mogudes per energia hidràulica o per màquines de vapor, ja eren capaces de fer treballar 400 fusos alhora. També cap a la dècada del 1730 començaren a produir-se avenços en la siderúrgia anglesa, molts d’ells redescobertes de processos metal·lúrgics utilitzats ja segles abans a la Xina.

La nova metal·lúrgia del ferro

Els Darby, uns mestres ferrers de Coalbrookdale, a la riba del riu Severn, a l’W d’Anglaterra, havien introduït el 1709 l’ús del carbó de coc (lliure del sofre que conté el carbó natural) en el tractament del mineral de ferro; obtenien així fosa de ferro, que n’evitava parcialment la fragilitat (causada per les impureses del carbó de pedra) i n’incrementaren enormement les possibilitats de producció, fins llavors limitada per la necessitat d’emprar carbó vegetal (en els procediments siderúrgics tradicionals com la farga catalana) o per l’excessiva fragilitat del producte obtingut emprant carbó de pedra, que en limitava la utilitat per a segons quins usos. Les millores en els alts forns conduïren a partir del 1760 a una generalització de l’ús del ferro fos en la indústria naixent, la qual també es beneficiava des del 1750 de la descoberta de Benjamin Huntsman (1704-66) de l’acer fos al gresol. El procediment de la pudelació, patentat per Henry Cort el 1784, permeté definitivament llevar totes les impureses de la fosa i obtenir un acer d’òptima qualitat.

Durant el darrer quart del segle XVIII es produeix la definitiva consolidació de la revolució industrial a Anglaterra i l’inici d’una tímida industrialització segons el model anglès en altres països europeus i, una mica més tard, als Estats Units d’Amèrica, que precisament assoleixen la independència el 1783. Mentre el 1780 la Gran Bretanya exportava prop de 165 tones de cotó (xifra ja enorme atès que només cinquanta anys abans la producció de teixits de cotó era insignificant a Anglaterra), el 1792 ja n’exportava dos milions. El 1779 Abraham Darby III construïa sobre el riu Severn, davant de les seves factories de Coalbrookdale, el primer pont de ferro del món (encara en servei per als vianants dos segles després de la seva construcció), amb un arc d’una llum de 100 peus (30,48 m) i una alçada de 35 (10, 66 m); vint anys més tard ja eren nombrosos els ponts de ferro per tot Anglaterra.

La màquina de vapor

Però de totes, la innovació més decisiva de la revolució industrial és el progressiu desplaçament de les formes tradicionals d’energia (tracció humana o animal, impuls eòlic o hidràulic, combustibles vegetals) per l’energia derivada dels combustibles fòssils. Primer fou el carbó de pedra aplicat a la màquina de vapor (i, a partir del darrer terç del segle XIX, a la producció d’energia elèctrica) i més tard el petroli aplicat tant a la màquina de vapor com, posteriorment, a partir del final del segle XIX, al motor d’explosió. La màquina de vapor de Watt, que en un principi només podia produir un impuls rectilini, fou perfeccionada pel mateix Watt el 1784 amb un engranatge que permetia produir un moviment rotatiu i possibilità l’aplicació de l’energia del vapor als processos industrials més variats i, en particular a la indústria tèxtil. Gairebé al mateix temps, el 1783, el marquès de Jouffroy d’Abbans reeixia a remuntar un sector del riu Saona, prop de Lió, en un vaixell de 182 tones, el Pyroscaphe, dotat d’una màquina de vapor que movia una roda de paletes. El 1779 s’instal·là a Chaillot la primera màquina de vapor de Watt que entrava en funcionament fora d’Anglaterra, per a bombar l’aigua que havia d’abastar la ciutat de París; el 1785 se n’instal·lava la primera d’Alemanya. La introducció a la resta de països europeus i als Estats Units fou, però, encara més tardana (a Catalunya hi hagué un primer assaig el 1805, per moure una fàbrica d’indianes, si bé no es començà a generalitzar fins el 1832) i encara el 1830, enfront de 15 000 màquines en activitat a Gran Bretanya només n’hi havia 3 000 a França, 1 000 a Prússia (la majoria a Silèsia o la Prússia renana, és a dir als voltants de la conca del Ruhr), i xifres encara menors a Bèlgica (primordialment a Lieja), a l’imperi austríac (Bohèmia) i en altres països.

La consolidació de la societat industrial

Causa i efecte alhora de la revolució industrial, un procés de creixement de la població, dels capitals, de la producció d’aliments, dels mercats, de les xarxes de transport, de les ciutats, comença des del darrer terç del segle XVIII a conformar la societat capitalista que, bé que transformada per les grans convulsions del segle XX i estesa, a les acaballes d’aquest, pràcticament al món sencer, ha arribat fins a nosaltres. Un procés, d’altra banda, desigual, desenvolupat en bona part a costa de l’explotació d’unes classes socials sobre unes altres, dels països més industrialitzats sobre els més endarrerits en el procés de creixença, de la humanitat en conjunt sobre la resta de la biosfera i sobre els recursos naturals no renovables; i també sotmès més o menys periòdicament a crisis i a desequilibris, des de les crisis de subsistències que es produïren a molts punts d’Europa la década de 1780 —i que, unides a altres factors socials, havien de conduir França a fer la revolució del 1789— fins a la crisi del petroli dels anys 70 del nostre segle, que ha estat potser l’anunci d’un nou canvi d’època en aqucst darrer quart del segle XX.

L’ús creixent del vapor com a font d’energia per a la indústria i el transport (i per tant del carbó mineral com a combustible), tot i que en un principi frenà la ràpida destrucció de les masses forestals dels països europeus, després ha tingut repercussions ben negatives en les condicions ambientals de les ciutats i de les àrees industrials tot al llarg del segle XIX. Aquestes milloraren localment quan començà a generalitzar-se l’ús de l’energia elèctrica, però tornà a empitjorar en el nostre segle amb la generalització de l’ús de l’automòbil.

El desenvolupament de nous mitjans i de noves xarxes de transport és un altre tret distintiu de la revolució industrial i un dels mitjans que ha permès als grups socialment i políticament dominants exercir el seu domini i explotar recursos i força de trebali a grans distancies. Ja durant el segle XVIII, a la majoria dels estats europeus es dedicaren gran esforços a la construcció de xarxes de canals navegables. El 1760 hi havia a Gran Bretanya més de 1 600 quilòmetres de canals navegables, encara que la majoria eren regulacions de rius, i abans d’acabar-se el segle hi havia xarxes importants a França, als PaÏsos Baixos, a Rússia, mentre que al llarg de la primera meitat del segle XIX se’n construïren, no sols en aquests palsos, sinó també a Alemanya, a l’imperi austro-hongarès, a Suècia, a Dinamarca i, a l’altra banda de l’Atlàntic, als Estats Units i al Canadà. L’aplicació del vapor a la tracció terrestre, és a dir la invenció de la locomotora, obrí pas a un nou sistema de xarxa de transport encara més eficaç, bé que més costós. La primera línia de ferrocarril oberta als viatgers fou establerta el 1829 entre Stockton on Tees i Darlington, al N d’Anglaterra, per George Stephenson; el 1900 hi havia més de 35 000 km de vies al Regne Unit (que llavors incloïa tot Irlanda), 237 000 a la resta d’Europa i 320 000 als Estats Units, als quals s’havien d’afegir les nombroses línies esteses per les potències colonials als territoris de les seves colònies com ara el Transsiberià (començat el 1872, no s’acabà fins el 1915) o les xarxes construïdes pels britànics al Canadà, a l’Índia o a Austràlia. Aquestes xarxes, unides a les possibilitats que ofereix, també a partir del començament del segle XIX, la navegació a vapor, configuren un nou sistema econòmic, en ràpida expansió, en el qual un petit nombre de centres de decisió poden exercir la seva influència en l’explotació dels recursos en àmbits territorials cada vegada més amplis; a la llarga s’arriba a la situació actual, en la qual, en termes ecològies, la humanitat sencera tendeix a actuar com un sol sistema i a explotar el conjunt de la biosfera com una unitat, a més de dispersar universalment els residus de la seva activitat.

Tota la humanitat, però de manera desigual en proporció a l’esmerç d’energia exosomàtica de cada individu i de cada col·lectiu, ha simplificat els ecosistemes i els ha artificialitzat, habilitant boscos i praderies per a conreu, introduint animals domèstics en àrees en les quals eren desconeguts, traslladant plantes de conreu i males herbes d’un continent a l’altre, transportant tota mena de productes d’un país a l’altre, abocant a l’atmosfera, a les aigües i a abocadors les restes i les deixalles dels processos industrials. El creixement accelerat de la població, la capacitat de transport i l’acumulació i la dispersió de residus en forma de contaminació han esdevingut els trets més significatius del paper dominant dels humans sobre la resta de la biosfera d’ençà de la revolució industrial. A això s’ha d’afegir el creixement i la densificació de les àrees urbanes i el risc, localment força important, d’exposició a les radiacions ionitzants.

D’aquestes darreres, si més no de les procedents de l’exterior, n’havia quedat protegida la biosfera gràcies a la formació de la capa d’ozó fa centenars de milions d’anys. Entre les aportacions dels humans més recents figuren les de la introducció de radioactivitat des de dins mateix de la biosfera mitjançant els diferents usos de l’energia nuclear i la del sensible afebliment de la densitat de les capes riques d’ozó de l’atmosfera; d’aquesta manera, si més no les àrees properes als pols, tornen a quedar exposades a intensitats perilloses de radiació ultraviolada.

El control dels fluxos d’informació

La humanitat sencera, doncs, tendeix a actuar com un sol sistema, però tal com ja hem dit, no pas com un sistema homogeni en l’espai (d’altra banda tampoc la biosfera no és homogènia en l’espai) ni per la densitat de població, ni pel consum d’energia de cada humà particular o de cada col·lectiu, ni per la seva capacitat d’influir sobre l’explotació dels sistemes vius o dels recursos no renovables. En l’etapa actual la generació i la transmissió cultural d’informació van en camí d’assolir el protagonisme que, durant els anys escolats d’ençà de l’inici de la revolució industrial, han tingut l’ús creixent de l’energia, l’explotació intensiva de primeres matèries i de força de treball per a la producció industrial de béns de consum i el transport d’aquests béns o de les primeres matèries necessàries per a la seva producció.

La revolució informativa i informàtica

De fet, les transformacions que associem amb el que per abreujar podríem anomenar revolució informàtica, tot i que són molt recents (els primers ordinadors amb circuits integrals daten del 1964), tenen les seves arrels en els avenços en la transmissió ràpida d’informació a grans distàncies que representaren, ja en el segle XIX, el telègraf i el telèfon. L’assagista nord-americà Neil Postman ha posat de relleu amb molt d’encert i un punt d’amargor el canvi qualitatiu que comportà el telègraf en la vida nord-americana a partir de mitjan segle XIX (la primera línia telegràfica fixa, entre Washigton i Baltimore, havia estat instal·lada per Morse el 1844) en banalitzar-se la transmissió de missatges. La seva tesi és que en passar d’una cultura “tipogràfica”, la transmissió de la qual es basava en un discurs coherent que tenia com a suport la lletra impresa, a una cultura telegràfica, la transmissió de la qual es basava en un discurs simplificat que tenia com a suport uns impulsos elèctrics que es feien equivaldre a lletres, la informació esdevingué un bé de consum (la primera agència de notícies, la Associated Press, es fundà el 1848, només quatre anys després que Morse inaugurés la primera línia telegràfica), una cosa que es podia comprar i vendre simplement segons el mercat, no segons l’ús que se’n pogués fer o el sentit que tingués.

És comprensible el deix d’amargor de Postman, que s’ho mira des de la perspectiva de la progressiva pèrdua d’influència dels mitjans de comunicació escrits enfront dels àudio-visuals, en l’origen de la qual creu que es troben, ja des de mitjan segle XIX, la telegrafia i la fotografia. Però és difícil negar que la immediatesa de comunicació que permeté el telègraf i més tard el telèfon i la resta de mitjans de transmissió d’informació mitjançant impulsos elèctrics o ones electromagnètiques ha servit per a transmetre molta informació veritablement funcional i rellevant i ha estat a la base de molta de la capacitat contemporània de controlar processos. Cal dir, tanmateix, que les primeres aplicacions d’aquests avenços i facilitats en la transmissió i manipulació d’informació, i encara moltes de les actuals, han anat adreçades a reforçar les tendències ja manifestades en els primers temps de la revolució industrial en el sentit d’accelerar encara més l’expansió de l’explotació dels recursos naturals i a refermar el domini de les classes dominants dels països industrialitzats sobre les seves pròpies societats i sobre les dels respectius imperis colonials o econòmics.

La substitució d’energia per informació

Sabem que l’home canalitza una fracció molt important d’energia exosomàtica i que ho aconsegueix, en bona part, gràcies a la construcció d’artefactes exosomàtics que actuen de vehicles d’aquella energia. La història de la humanilal i de les seves interaccions amb la resta de la biosfera és complexa, i en part té les característiques d’una successió pròpia, recolzada en l’explotació de la resta de la biosfera. Ésa dir, ha actuat com un element regressiu sobre aquesta resta de la biosfera, a la qual ha empès cap a una etapa de successió més propera a l’inici. A través d’aquest mecanisme l’home ha pogut extreure de la resta de la naturalesa els recursos necessaris per a la seva vida i ha dut aquella part de la biosfera a una situació semblant a una ja passada. Ha produït una regressió en la resta de la biosfera, tal com ho podria fer un foc generalitzat.

Podem situar dins del concepte de successió els canvis experimentats per la humanitat, juntament amb la constel·lació d’espècies domesticades i conreades i els artefactes de què s’ha envoltat. La transició demogràfica, que ha comportat una disminució de la mortalitat i una disminució del nombre de descendents, és equivalent a la disminució del quocient producció/biomassa en qualsevol població natural. L’allargament de la vida mitjana n’és una altra característica, pagada per l’energia exosomàtica invertida a millorar les condicions de vida (millor aigua, distribució d’aliments) i l’assistència mèdica i sanitaria. Això no es reflecteix en un allargament de la durada de cada generació, perquè l’edat al voltant de la qual les dones tenen els infants és un dels paràmetres menys variables de la demografia humana. Havent-se aturat l’evolució biològica, l’augment d’informació es retroba en el pla cultural, i de manera més material en la construcció de tota mena d’artefactes. L’alentiment dels canvis importants en les civilitzacions permet una enorme varietat de models de conducta, molts dels quals possiblement serien escombrats sota un régim de vida més exigent mantingut sota condicions més dures.

En la successió ecològica assistim a la substitució d’energia per informació. El treball fet a l’inici persisteix en forma d’estructura i alleugereix, si es pot dir així, la tasca en moments posteriors de la successió. En un bosc, l’acumulació de fusta viva i morta, l’enriquiment de matèria orgànica persistent (humus) en els sòls, és part del domini de la vida sobre l’entorn, que és una de les notes de la successió. El vent i l’aigua poden pertorbar la vegetació baixa, però els arbres treuen fruit d’aquests agents naturals. En la humanitat és evident que l’acumulació d’informació es paga al començament amb relativament molta energia, però es retroba més tard com si s’hagués posat en un compte d’estatvi. La història de la tecnologia ho mostra prou bé. Els esforços inicials no s’han perdut, perquè porten a aparells, a procediments, menys costosos en termes d’energia, que més tard són efectius. Podríem veure la història tecnológica com un majestuós procés d’anar canviant energia per informació amb una creixent massa d’informació carretejada per la història en les etapes més avançades.

Potser convindria aprofundir aquesta visió, ara que ens trobem davant l’exhauriment de les fonts d’energia. No es pot continuar amb la disbauxa d’abans. Però gràcies en bona part a aquesta disbauxa del passat tenim una enorme quantitat d’informació, científica i tecnològica, que podria fer més econòmic en termes energètics el manteniment de la civilització futura. Tal vegada aquesta possible transacció és l’únic fonament per continuar parlant de “desenvolupament continuat” o “sostenible”. Només és defensable amb una substitució important de l’energia per informació, com s’escau al que podria ser una rèplica aproximada de la successió ecològica. És a dir que cal disminuir el consum energètic i fer-lo més efectiu mitjançant una utilització més assenyada i estalviadora dels coneixements que es tenen.

Tornem al significat de les manipulacions del quocient producció/biomassa, passant pel quocient P/(B+N), fins: energia endosomàtica = (producció biològica) + (energia exosomàtica)/(B + artefactes exosomàtics + informació acumulada).

Sempre que aquest quocient disminueixi, no sortim del possible. És dar que hi ha implícita la qüestió de la desvalorització, potser lenta, potser brutal, de la informació acumulada. És el problema inherent a tota informació; si és utilitzable o si no ho és o només es pot qualificar de soroll, en el sentit que no sigui possible posar-la en ús per raons estadístiques o tècniques. Pensem que una guerra, com un foc en el bosc, representa una mala inversió de l’energia; no es recupera com a informació, encara que pugui netejar l’escenari per a l’ús d’una altra informació que potser havia quedat inhibida.

La consciència de I’explotació de la biosfera

Als mateixos anys seixanta del segle XX, que hom incorporava a la tecnologia dels ordinadors els circuits integrats o xips, capaços d’arribar a velocitats d’execució del voltant de les 100 000 operacions elementals per segon, també començava a obrir-se pas al món la consciència que l’explotació de la biosfera i dels recursos naturals no renovables per part dels humans s’estava acostant a un límit. També eren els anys que les primeres imatges de la Terra vista des de l’espai popularitzaren la metàfora de la Terra vista com una nau espacial perduda en la immensitat de l’espai i dels humans com la seva tripulació. Es pot dir que la història de la humanitat comporta una etapa passada d’interacció local amb la resta dels ecosistemes naturals que mantenia regulades les poblacions i estable el medi; una etapa futura d’una regulació que ha de ser forçosament semblant però a escala universal i, entremig, una etapa transitòria, d’expansió accelerada, d’estratègia de frontera, cap a la fi de la qual ens dirigim fatalment i ràpidament.

L’expansió accelerada, tot i que experimenta una bona sotragada el 1973 amb la crisi del petroli i posteriorment amb alguns ensurts menors, encara no s’ha acabat, però tal vegada la creixent capacitat de manipular informació, tant en el canal cultural mitjançant els avengos de la informàtica i els nous mitjans de comunicació, com pel canal genètic mitjançant els de l’enginyeria genètica, preparen l’adveniment de la tercera etapa. Si més no sembla que comença a emergir un canvi de mentalitat que retorna als humans la consciència de la seva integració amb la resta de la biosfera, i la consciència que, sense renunciar al paper dominant que hi han assolit, cal que esmercin esforços a mantenir-ne la viabilitat en unes condicions que siguin compatibles amb la supervivència de la propia espècie.

Ates que el que ha fet (i continua fent) la humanitat fins avui amb l’ús creixent i desigual d’energia exosomàtica és augmentar la taxa de renovació i disminuir la diversitat de la resta de la biosfera tot oxidant la necrosfera (cremant combustibles fòssils, per exemple), aquests esforços s’han de fonamentar en la capacitat d’anticipació, de controlar el present i de donar forma al futur lligada a l’acumulació d’informació i al seu ús eficaç. I així semblaria que ha començat a passar en el darrer terç del segle XX en el qual, per primera vegada, la consciència de la unitat i dels límits de la biosfera i del seu caràcter d’únic hàbitat possible per a la vida del conjunt dels humans i única font imaginable per a una colla de recursos necessaris per a la supervivència i la qualitat de vida ha arribat a fer-se present en un nombre creixent de persones no limitat als cercles d’especialistes. Hi han contribuït decisivament la difusió pels mitjans de comunicació d’imatges de la Terra des de l’espai, en particular les que a partir del 1973 han proporcionat els satèl·lits dits d’observació de la Terra com els LANDSAT, o les dels satèl·lits meteorològics, que han esdevingut quotidianes. Hi ha contribuït la divulgació de problemes d’abast global com el del possible canvi climàtic o el dels inquietants afebliments de la capa d’ozó atmosfèric sobre l’Antàrtida o a les latituds àrtiques. El seguiment i la modelització d’aquestes qüestions només ha estat possible per avenços tecnològics completament lligats a l’accelerada progressió de la informàtica durant aquest període.

Tot i que no falten motius per a malfiar-se de qualsevol hipotètica capacitat dels humans per a aprendre dels propis errors o per moure’s col·lectivament per projectes que no incloguin un benefici palpable i immediat, sembla que encara és possible una visió moderadament optimista dels temps que estem vivint. Els vint anys transcorreguts entre la conferència d’Estocolm del 1972 i la de Rio de Janeiro del 1992 podrien constituir per als historiadors del futur la frontissa entre un abans i un després. Un abans i un després de la presa de consciència majoritària dels deures dels humans envers aquesta biosfera de la qual hem sorgit, de la quai depèn la nostra subsistència i de la qual no podem separar-nos, però que també som capaços, si no de destruir-la, sí de deixar-la en un estat que no ens permeti sobreviure-hi. Hem passat dels informes que formulaven apocalípticament l’avís que no tenim més que una Terra o que els seus recursos són limitats i no permeten un creixement demogràfic o econòmic indefinit a aquells que formulen propostes de canvis d’actituds col·lectius que ens facin capaços de prendre cura conscientment de redreçar la situació present del nostre planeta i de projectar la gestió de l’esdevenidor de la biosfera com a condició indefugibie per assegurar un futur a les generacions d’humans que encara no han nascut.