El poble de Camporrells s’emplaça entre dos torrents, el barranc del Molí del Pubill i un brancal que hi conflueix. El topònim del lloc és consignat per primera vegada l’any 1063, com a límit territorial del terme d’Estopanyà i, per tant, dels dominis dels comtes de Barcelona. En aquest temps, Camporrells fou conquerit pels futurs vescomtes d’Àger; així, consta que l’any 1090 Guerau II Ponç de Cabrera i la seva esposa Estefania feren donació a l’abadia de Sant Pere d’Àger de totes les esglésies que hi havia i les que en un futur es “in castrum Camporelios” i en els castells de Tragó, Valldellou, Natjà i Baells. Aquesta és la primera referència documental de la fortalesa de Camporrells. El primer senyor d’aquest indret del qual es té referència és el cavaller Galceran Erimany, el qual el deixà en feu al seu fill Galceran, assenyalant “ut habeat eum per manu abbatem Sancti Petri de Ager” (1094).
L’any 1131, en el testament del vescomte Guerau II Ponç de Cabrera consta que aquest retornà a l’abadia d’Àger els drets i béns que li havia usurpat, entre els quals hi havia el castell de Camporrells, que era en tinença del seu fill Ponç II Guerau, amb la meitat dels dominis senyorials; manava, també, als castlans, donar la potestat deguda als abats de Sant Pere d’Àger, la mateixa que devien als vescomtes, cosa que féu extensiva als habitants del lloc. Quatre dies després el vescomte dictava la seva última voluntat confirmant el feu de Camporrells en favor del seu fill Ponç II Guerau, però en tinença de l’altre fill, i germanastre d’aquest, anomenat Guerau Ferrer.
En qualitat de senyor jurisdiccional, l’abat d’Àger cedí el 1149 unes terres del terme del castell de Camporrells en cens emfitèutic a un tal Bernat Escolà. De l’any 1163 existeix un document pel qual Bernat d’Estopanyà prometia retornar a l’abadia de Sant Pere d’Àger el castell de Camporrells, si no podia provar els seus drets; com que no pogué provar-ho, en la mateixa escriptura es féu acta de devolució del castell a l’abat Ramon d’Àger. Sembla que aleshores aconseguí la senyoria de Camporrells un altre membre del llinatge dels Estopanyà, dit Guillem d’Estopanyà, el qual la deixà en herència al seu fill Guillem l’any 1172. La minoritat d’aquest, possiblement, féu que Camporrells revertís a Bernat d’Estopanyà el 1174. L’any 1179, mitjançant una butlla, el papa Alexandre III ratificava la possessió “castrum de Camporrells” amb les seves esglésies i pertinences a l’abadia d’Àger.
Els barons d’Estopanyà confiaren la senyoria de Camporrells a una branca dels vicaris d’Àger, que en el futur n’agafà el cognom. Destacà en la carrera eclesiàstica Gombau de Camporrells, fill de Ramon I de Camporrells i de Llombarda, el qual després d’ésser rector de Tamarit de Llitera i ardiaca major de la seu fou elegit bisbe de Lleida-Roda (1192-1205), i com a tal projectà la nova catedral. Sengles germans seus havien d’originar les senyories de Biosca i de Sedó, que tingueren una llarga continuïtat.
Camporrells fou un dels castells principals amb què els vescomtes d’Àger dotaren llurs respectives mullers (1194, 1205). En les disputes successòries pel comtat d’Urgell es registra la possessió directa de Camporrells per part de l’abat Pere d’Àger i, passat el termini de deu dies prescrit en les lleis de Catalunya, en senyal de directe domini i vassallatge, la infeudació a Guerau de Cabrera (1278). Tot i això, els nous senyors de Camporrells s’apropiaren el tribut de morabatí (1302) i diverses quantitats de blat de les rendes que tenia el monestir d’Àger. L’any 1314, hi morí Ermengol X d’Urgell, el darrer comte sobirà d’aquesta llarga dinastia, i els seus estats passaren a la corona catalanoaragonesa. Llavors, els abats de Sant Pere d’Àger van fer valer llurs antics drets jurisdiccionals sobre Camporrells, i tot seguit infeudaren la senyoria a Ramon d’Anglesola, mentre que la castlania seguí en possessió del llinatge local que duia el nom del feu. En aquest temps, però, l’infant Pere vinculà Camporrells al tercer comtat de Ribagorça (1355, 1367). Així doncs, Camporrells fou centre dels dominis baronials que els Anglesola tenien en terres ribagorçanes, i passà finalment a la baronia de Peralta.
En l’actualitat no resta cap vestigi de l’antic castell de Camporrells.