Situació
Mur oest d’aquest castell totalment arruïnat que es dreça al costat de les restes de l’antic despoblat del mateix nom.
ECSA - J.I. Rodríguez
Les ruïnes del castell són a l’actual despoblat de Miravet, emplaçat a llevant del Molar, aprofitant un esperó de la serra (730 m d’altitud) que fa de partió d’aigües entre els barrancs de Fontcoberta i el de Miravet, on desguassa finalment.
Mapa: 32-13 (327). Situació: 31TBG965495.
Miravet es troba a uns 300 m de la carretera local que va d’Estopanyà a Camporrells, 2 km abans d’arribar a aquesta darrera població. Des d’aquesta carretera es veu perfectament el turó on s’assenta, un cop es puja un petit port, de manera que el Molar queda a ponent i el puig de Miravet a sol ixent. Des d’allí mena al despoblat un antic camí de bast. (JBP)
Història
El lloc de Miravet va ser conquerit pel comte de Barcelona Ramon Berenguer I, el qual l’any 1066, conjuntament amb la seva esposa Almodis, donà en alou a Miró Isarn i a la seva dona Gerberga “ipsam rupem que dicitur Miravet cum ipsa quadra que est in circuitu eius”, situada als límits de la marca, vora d’Hispània, entre els termes d’Estopanyà i de Camporrells, per tal que hi bastissin una torre (“in prephata rupe turrem hedificetis aut de petra et calce aut de petra et gipseo”); els comtes se’n reservaren l’alt domini feudal i establiren els termes de la quadra de Miravet, la qual restà vinculada al senyoriu dels castellans d’Estopanyà.
Al segle XIII la família castlana dels Miravet emparentaren amb els senyors de Santa Linya; per això, l’any 1230, Bernat de Miravet i la seva germana Arsenda vengueren a Arnau de Guàrdia els drets que tenien per herència de la seva àvia Arsenda de Santalinya al castell de Montclús pel preu de 113 sous. En aquest temps, igual que Estopanyà, Miravet formava part integrant del comtat de Ribagorça. Tot i que el fogatjament del 1495 l’esmenta ja com a lloc despoblat, el castell de Miravet era encara en actiu a l’edat moderna, i la castlania pervisqué fins a la fi de l’antic règim. Francesc de Miravet fou procurador general del comtat de Ribagorça a l’inici del segle XVII. (JBP)
Castell
Les restes del castell són al nord-est de l’esperó, a la part més alta. Hi ha senyals que la pedra original de l’indret s’aprofità com a material de construcció de la fortalesa. El castell, segurament de planta rectangular, devia fer uns 20 m de llargada per 8 m d’amplada. Es conserva una bona part del mur meridional, que fa 1 m de gruix i que es troba separat també un 1 m de la superfície rocosa on s’assenta per l’erosió del farciment de terra que omplia el buit. La paret exterior d’aquest mur és de carreus irregulars posats en filades i lligats amb morter, amb una alçada que supera els 3 m; probablement, la part més visible és el mur de ponent, que es conserva fins a una alçada de 4 m. En aquest costat hi ha dues marcades diàclasis a cada extrem de la roca, cosa que ha fet que hom les interpretés equivocadament com a espitlleres. La cantonada sud-oest, d’angle recte, té els carreus més ben escairats que la resta del parament, els quals són com els del mur de migjorn, si bé a la zona central inferior hi ha un conjunt de blocs més irregulars que formen també filades no uniformes. Es tracta possiblement d’una refecció de la construcció original, la qual dataria del segle XI.
Al voltant de les ruïnes del castell hi ha els vestigis del despoblat. S’endevina algun mur per la part oest; hi ha restes del mur perimetral per la banda nord i sobretot del que tancaria per ponent el recinte, en sentit perpendicular a l’eix principal de l’assentament. Al sud hi ha les restes de la capella romànica dedicada a sant Jaume. Al jaciment s’ha trobat ceràmica grisa medieval. (JRG)
Bibliografia
- Caresmar, 1756, docs. 80 I 529
- Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 45, pàgs. 59-60
- Guitart, 1976, vol. 1, pàg. 129
- Cots, 1989, docs. 100 I 121