Situació
Restes del mur perimetral de l’edifici central d’aquest desaparegut castell d’origen andalusí.
ECSA-J. Bolòs
Les ruïnes d’aquest castell són situades al cim d’un turó que domina pel nord el poble de Castelldans, el qual és situat a 353 m d’altitud, al sector septentrional del terme, a cavall entre les valls del reguer de la Femosa i del riu Set.
Mapa: (388). Situació: 31TCG136970.
S’accedeix a la població de Castelldans des de Lleida per la carretera N-240 en direcció a Tarragona. Un cop arribats a Juneda, cal desviar-se per la carretera LV-7023, que en pocs quilòmetres mena a Castelldans. (XEC-JRG)
Història
Tot i que no en coneixem l’origen exacte, les primeres mencions del castell es remunten al segle XI, en període andalusí, i el mostren com la fortalesa musulmana més important a l’est del riu Segre. Tot i que no descartem que ja existís anteriorment, la primera referència documental de què tenim constància és del 1033, i hi apareix el terminum castri de Asinis com un dels límits fronterers del castell de Montclar. Les fonts cristianes que fan referència a Castelldans durant el període islàmic destaquen la seva importància en aparèixer sempre com a fita o límit; l’any 1072 torna a sortir esmentat com a límit del terme castral de Montclar, l’any 1094 com a afrontació del terme de Balaguer, i l’any 1098, amb motiu de la consagració de l’església de Santa Maria, com a límit del terme de Guissona. El territori de la fortalesa musulmana de Castelldans abraçaria una extensa àrea que cobriria quasi tota la plana de Mascançà (comarques d’Urgell i Pla d’Urgell), fins als primers contraforts de les serres de la Conca de Barberà i del Montsant (actual comarca de les Garrigues). Una font àrab dels anys 1114-15 confirma la importància d’aquesta fortalesa com a avançada fronterera del territori de Lleida: “Després va morir [al-Murtadī], i el va succeir un dels seus eunucs, el nom del qual era Mubašir, que va rebre el nom de Ngsir al-Dawla (el defensor de l’Estat). Era originari de Qal’a al-Hamir (la fortalesa dels Ases) de la jurisdicció de Lleida, però l’enemic el va fer presoner essent petit i el va castrar. Així, [quan] al-Murtadī va enviar un ambaixador als cristians amb alguns dels seus assumptes, l’ambaixador va trobar admirable l’enteniment del fatà Mubašir, ja que va advertir el seu do natural; aleshores el va rescatar i el va portar a al-Murtadī, que se’n va alegrar, el va honorar i el va tenir a prop seu, ja que va trobar en ell l’excel·lent servei als reis que desitjava.”
La conquesta efectiva d’aquesta fortalesa musulmana sembla que va tenir lloc entorn dels anys vint del segle XII. L’any 1120, l’alcaid de Lleida ibn Hilgl establí un pacte amb el comte de Barcelona Ramon Berenguer III, on el primer, per tal d’aconseguir la protecció del comte, li cedí diverses fortaleses del districte de Lleida, entre altres la de Castelldans. En una convinença establerta anys abans, el 1117, Ramon Berenguer III havia atorgat ja a Guillem Dalmau de Cervera les dues terceres parts en feu del castell de Castelldans, i el comte se’n reservà l’altre part. En el testament sacramental de Guillem Dalmau de Cervera de l’any 1133 llegà el castell de Castelldans al seu nét Guillem. Guillem de Cervera féu testament el 1173 i deixà Castelldans al seu fill Guillem. En aquests moments el terme d’aquest castell encara era molt ampli i s’estenia per una àmplia zona que ocupava una gran part de la comarca actual de les Garrigues amb “omnium castrorum, almuniarum eorum que ibi fuerit, sunt, vel erunt et omnium terminorum suorum” (1173).
L’intent dels Cervera d’obtenir el domini eminent d’aquest castell els portaria a entrar en conflicte, no sols amb el rei mateix sinó amb el capítol de Lleida pels drets de recaptació del delme (1173). Finalment, l’any 1178, el rei Alfons I el Cast atorgà la senyoria eminent del castell a Guillem de Cervera. Després de l’extinció de la branca dels Cervera de Juneda, al principi del segle XIV, es documenten com a senyors del castell de Castelldans Lluís Corneli (1358) i, a la segona meitat del segle XIV, els comtes de Pallars (Jaume Roger de Pallars, Jaume de Pallars). L’any 1412 el monestir cartoixà d’Escaladei comprà el castell de Castelldans i en conservà la senyoria fins a la fi de l’antic règim.
Durant la segona meitat del segle XVI, el castell de Castelldans serví de refugi a bandolers tot i els esforços dels cartoixans per ferlos fora. Durant la guerra dels Segadors, la fortalesa antiga s’encerclà d’una nova muralla seguint l’arquitectura militar francesa del moment, segons es mostra en el gravat i la planta fetes per Beaulieu (1644). La mateixa funció defensiva tingué en la guerra de Successió (1705-07), la guerra del Francès (1809-10) i la primera guerra Carlina. (XEC)
Castell
Planta, a escala 1:400, de les restes d’estructures medievals encara visibles al cim del turó que domina el poble de Castelldans.
J. Bolòs
El castell s’assenta a l’extrem oriental del tossal i ocupa una tercera part de la seva superfície total. Dalt de tot hi ha un parell d’estructures defensives, fetes de ciment al final de la guerra civil de 1936-39, que han estat habilitades com a base d’una estació de telefonia mòbil. Evidentment aquelles estructures bèl·liques van desfer alguns dels elements que restaven de la fortalesa anterior, com és ben palès en un mur transversal situat a l’est del primer refugi, però totalment immers en el ciment. Cap a llevant hi ha dues cisternes al bell mig del cim, la més occidental encara té la volta de mig canó i una amplada interior de 3 m; adossades per l’est hi ha les restes d’una altra, també de planta rectangular, però ja sense la volta i quelcom desplaçada cap al nord respecte a l’eix de l’anterior. Totes dues són fetes de maçoneria encofrada i la volta del mateix material; a l’interior encara tenen una fina capa d’arrebossat, el qual era de color vermellós en el dipòsit de llevant. A l’extrem més oriental de la plataforma superior hi ha un paviment de còdols que forma una decoració de cercles concèntrics, el qual fou trobat en uns treballs d’aficionats fa uns quinze anys.
A la vora sud del pla superior hi ha restes del mur perimetral de la fortalesa, del qual es conserven quatre filades de carreus posats al llarg i través; aquest mur té una secció d’1 m de gruix. Probablement es tractava d’una adaptació a la roca mare. En època posterior, tot l’espai fou ocupat per una construcció feta d’encofrat.
Al costat nord hi ha un pany més llarg del mur perimetral d’un edifici central, el qual també està fet de carreus, i ens permet comprovar-ne les característiques. La part de ponent és la més ben conservada, amb una sòlida trama de carreus de 40 cm de gruix que es posen en una perfecta trama de llarg i través, ben lligada amb morter; els carreus posats al llarg arriben a mesurar un metre, mentre que els posats de través mantenen un mòdul quadrat de 40 cm. Cap a l’est, el mur té actualment un acabat esglaonat, i només carreus de mòdul quadrat, és a dir, posats de través. Això sembla que vol dir que allò que s’ha salvat de l’espoli és la part del sòcol del mur perimetral superior, el qual, però, ja havia estat parcialment eliminat, sols restava a la vista el mur interior.
Baixant pel pendent septentrional encara s’observen restes d’estructures pertanyents a un altre mur també perimetral, fet de carreus, i al qual s’adossen perpendicularment parets d’encofrat; a la part nord-oriental sembla que hi ha la base d’una torre quadrada, feta amb una tècnica constructiva semblant a la indicada anteriorment, ja que manté una part del sòcol esglaonat i només li queda la paret interior com a parament vist.
Solament pel tipus d’aparell ja podem assegurar que l’origen de la fortalesa de Castelldans és clarament islàmic, i es podria datar en el segle IX o X. Els millors exemples paral·lels es troben en el castell Formós de Balaguer, al castell de Tamarit o a les muralles d’Osca. Les obres realitzades amb encofrat, cal situar-les ja en un moment posterior a la conquesta cristiana del lloc, i molt probablement a l’entorn del segle XIV, recordant construccions com les de Castelló de Farfanya, per exemple. En el gravat i plànol realitzat al segle XVII per Beaulieu s’aprecia clarament la fortificació medieval, envoltada de baluards de l’època. A partir d’aquell moment la fortalesa ja degué iniciar la seva irremissible decadència fins a l’actualitat. (JRG)
Bibliografia
- Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 186, pàg. 196, doc. 188, pàgs. 198-200, doc. 273, pàg. 297 I doc. 274, pàgs. 298-299; Lladonosa, 1972-74; Els castells catalans, 1979, vol. VI(I), pàgs. 160-166; Baraut, 1986, doc. 79, pàgs. 173-176; Ibn Al-Kardabus, 1986, pàgs. 148-149; Baraut, 1986-87, VIII, doc. 1122, pàgs. 48-50; Esco-Sénac, 1987, pàgs. 589-601; Altisent, 1993, vol. I, doc. 82, pàgs. 84-86, doc. 147, pàg. 132 I doc. 457, pàgs. 341-342; Biosca, 1995.