Situació
Dependència subterrània de l’antiga fortalesa templera, coberta amb volta de canó, situada al costat de llevant, tocant la façana principal.
ECSA-X. Goñi
El castell de Corbins s’alça al cim del turó que domina la població del mateix nom, la qual s’emplaça sobre la riba dreta de la Noguera Ribagorçana, gairebé a la seva confluència amb el Segre.
Mapa: 32-14 (359). Situació: 31TCG084184.
L’accés a Corbins des de Lleida, de la qual dista uns 10 km, es fa per la carretera local LV-9224 cap a Torrelameu, Menàrguens i Balaguer. (JFS-MLIR)
Història
La primera referència documental que tenim del castell de Corbins data del segle X i es deu a al-Rāzī (IX-X). Segons aquest geògraf, el castell de Caravina era un dels més importants del terme de Lleida. En aquest període, entre el segle IX i el començament del segle X, és precisament quan es portà a terme la nova política de reestructuració del districte de Lleida, posada a la pràctica pels Banū Qasī de Lleida. Tot i que no conservem l’original en àrab, sembla que el castillo esmentat per al-Rāzī constituïa un hisn (fortificació). Aquest hisn devia formar part del grup de ḥuṣūn situats sobre les conques fluvials més importants, amb la funció principal d’enquadrament de les comunitats pageses. Al segle XII, però, ibn Gglib parla de la madīna de Corbins; encara que és difícil poder arribar a creure en la consolidació d’una veritable ciutat, aquesta citació dona constància de l’existència d’un element d’hàbitat semiurbà associat a l’antic hisn.
La importància estratègica d’aquesta fortalesa es posa de manifest en les fonts llatines, que destaquen la posició intermèdia del castell de Corbins entre les ciutats de Lleida i Balaguer. Amb la conquesta de Balaguer (1105) i coincidint amb la reacció almoràvit, Corbins es convertí en un punt fronterer de primer ordre dependent de la ciutat de Lleida. Això afavorí que aquest sector es trobés sotmès a ràtzies contínues d’uns i altres durant més de quatre dècades.
La conquesta de Corbins es feu poc abans de l’any 1117, moment en què el comte de Barcelona atorgà en feu la meitat del castell de Corbins a Arnau Berenguer d’Anglesola. No obstant això, sembla que l’any 1126 els almoràvits recuperaren la fortalesa, com a resultat de la derrota militar de les tropes feudals que la defensaven. No sembla que Corbins tornés a passar a mans feudals fins poc abans de la conquesta de Lleida (1149). De fet, l’any 1143, el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV prometé als templers el castell de Corbins “cum Deus illud mihi dignatus fuerit reddere.” El discutit document dels Termini civitatis Ilerde, que defineix l’hipotètic districte de la ciutat de Lleida en època musulmana poc abans de la seva conquesta, inclou el territori del castell de Corbins. L’any 1148, el comte d’Urgell Ermengol VI i el de Barcelona Ramon Berenguer IV establirien una convinença per tal de repartir-se el territori a conquerir situat entre Gebut i Corbins. Amb la conquesta, el castell de Corbins passà al domini dels templers, tot i que els Anglesola en serien els feudataris més importants, en virtut dels acords establerts anteriorment. En un judici celebrat l’any 1162 en què el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV acusà Bernat d’Anglesola d’apropiació indeguda del castell de Corbins, l’esmentat Bernat al·legà que rebé el dit castell mentre era sota l’orde del Temple. En el seu testament del 1174, Guillem d’Anglesola llegà a l’orde del Temple la seva dominicatura de Corbins, que va ser del seu oncle Guillem Arnau. L’any següent Bernat d’Anglesola feu testament i deixà al seu fill Pere el castell de Corbins. L’any 1179 Arnau d’Anglesola i Ermessenda definiren a favor del Temple tot el que tenien a Corbins.
Gràcies a la donació del comte Ramon Berenguer IV del 1163, Corbins fou seu d’una comanda templera, de la qual es té referència segura des de l’any 1167 en esmentar-se el seu comanador, Bernat Sagrua.
Segons la Crònica de Jaume I, l’any 1275 es reuniren al castell de Corbins el futur rei Pere II i altres nobles com Ramon de Cardona o els comtes d’Empúries i de Pallars. Amb la supressió de l’orde del Temple l’any 1317, el castell de Corbins passà a l’orde de l’Hospital, que en mantingué la senyoria fins a la fi de l’antic règim. (XEC)
La comanda templera de Corbins
Com ja s’ha dit, els templers van rebre Corbins, quan encara era dels almoràvits, el 1143. La manca d’estudis monogràfics fa que els coneixements sobre la recuperació d’aquesta plaça i els inicis de la comanda siguin confosos i insuficients. J. Miret suposa que els cristians ja l’havien recuperat abans del 1150, perquè a l’octubre d’aquest any el comte Ermengol VI d’Urgell concedí als templers una presa per a regar a Corbins; d’aquesta notícia dedueix que la comanda templera s’organitzà més o menys aleshores. A.J. Forey dona a conèixer un document segons el qual l’any 1148 García Ortiç de Saragossa serví Déu a Corbins amb els frares durant un any, cosa que li fa suposar que en aquella data hi podia haver un convent al castell. Malgrat això, el mateix Forey creu que el castell de Corbins es devia incorporar a la comanda de Gardeny un cop conquerida Lleida, perquè tots els documents de Corbins datats a mitjan segle XII són a l’arxiu de Gardeny. Corbins, però, devia tornar a tenir convent propi molt aviat perquè l’any 1167 Bernat Sagrua ja consta com a comanador.
L’any 1161 els templers compraren a Ponç de Santafè i a Bernat d’Anglesola moltes terres a Corbins. Els Anglesola eren els castlans del castell i foren benefactors del Temple. En els mateixos anys es documenten establiments emfitèutics. Aquestes transaccions, habituals en molts llocs els primers anys, indiquen la manca de frares per a administrar directament la terra.
La presència de la comanda va tenir fortes repercussions sobre la parròquia de Sant Jaume de Corbins, que fou concedida pel comte Ramon Berenguer IV al bisbe de Lleida, el qual, després d’organitzar la parròquia de Sant Jaume, la incorporà a la sagristia de Lleida a mitjan segle XII. Els beneficis amb què fou dotada foren, entre d’altres, motiu de conflicte permanent entre el Temple i la mitra ilerdenca. L’any 1264 hi va haver unes fortes qüestions que van haver de dirimir el bisbe de Saragossa i l’abat de Poblet, els quals van reconèixer que el Temple tenia el dret a percebre certs beneficis de les esglésies del castell i del terme de Corbins, entre les quals hi havia l’oratori de la propera Torre de la Mesó (que no s’ha localitzat). L’arbitratge no va deixar del tot aclarits els motius de la disputa, especialment en allò que afectava la parròquia de Sant Jaume, ja que l’any 1272 tingué lloc una concòrdia per a resoldre nous conflictes.
Probablement, l’orde devia controlar bona part de l’horta del terme de Corbins i d’altres pobles de la riba del Segre, com és el cas de Torrelameu i d’Alcoletge, sobre el qual l’any 1250 hom té documentada l’explotació de la torre i les possessions de Carnatiam (Sant Julià de la Carnassa, a Alcoletge). El darrer quart del segle XIII, la comanda de Corbins tenia un notable patrimoni. A més de la importància de l’explotació agrícola i ramadera d’aquella comarca, també devia ser molt important la indústria hidràulica dels molins: els Anglesola, el 1181, autoritzaren els frares del Temple a construir molins al terme; els mateixos senyors ja havien fet una donació semblant un any abans.
Un clar indici de la potència i autonomia que devia assolir la comanda cap al final del segle XII és la tasca colonitzadora que els templers realitzaren a l’altra riba del Segre. Van construir un embarcador a mig camí de Balaguer a Lleida per facilitar la comunicació entre ambdues ciutats i la casa de Corbins. Vora l’embarcador hi fundaren una villa nova, l’actual Vilanova de la Barca.
En desaparèixer l’orde del Temple al començament del segle XIV, Corbins esdevingué una comanda hospitalera del Gran Priorat de Catalunya. (JFS)
Comanadors templers de Corbins
Vegeu a continuació la llista dels comanadors templers de Corbins, segons J.A. Forey: The Templars in the Corona de Aragón, Londres 1973
| Bernat Sagrua | 1167 |
| Bernat de Tena | 1174 |
| Miró de Trilla | 1177 |
| Arnau de Sardanya | 1181-1192 |
| Ramon de Ferradella | 1196 |
| Ramon Oller | 1212-1231 |
| Arnau | 1239-1242 |
| Guillem de Montgrí | 1243 |
| Sanç de Tena | 1247-1252 |
| R. de Lledó | 1256 |
| Ramon Berenguer d’Àger | 1258-amb Gardeny- |
| Ramon des Bac | 1260 |
| Guillem d’Anglesola | 1261 |
| Guerau d’Alentorn | 1262-1263 |
| Sanç | 1264 |
| Ramon de Montpaó | 1271-1273 |
| Jaume de Miravet | 1274 |
| Ramon de Montpaó | 1277 |
| Guerau sa Corbella | 1282 |
| Francesc sa Tallada | 1289 |
| Guillem de Puignancler | 1292 |
| Bernat de Fonts | 1294 |
| Pere de Santjust | 1299-1300 |
| Bernat de Fonts | 1301-1303 |
| Bartomeu de Vilafranca | 1303-1305 |
Castell
Resulta difícil imaginar-se com estava estructurada l’antiga fortalesa templera a partir de l’estat actual, ja que l’edifici ha sofert moltes modificacions. Actualment està format per dues construccions: una de molt gran, d’estructura cúbica, paral·lela a la terrassa nord de la plataforma, de cara al riu, i una altra de petita, a tramuntana de la primera i a pocs metres de distància, davant mateix de l’espadat. Mentre que la primera és un edifici ben conservat, la segona presenta un aspecte molt deteriorat. De la muralla que envoltava els edificis no en queda cap vestigi visible; hi ha, en canvi, restes d’un pas subterrani que des del castell arribava al riu.
L’edifici principal és un gran casal de planta rectangular tirant a quadrat d’uns 30 m de costat, amb la façana principal orientada al sud-oest. Es pot datar des del segle XVII —la porta principal porta data d’aquest segle—, amb importants modificacions posteriors, sobretot des que passà a mans particulars després de la desamortització del segle XIX. Malgrat tot, conserva part de l’edificació antiga, visible als soterranis, els quals se situen al costat oriental, tocant a la façana principal. Formen dues dependències rectangulars de 10 m de fons per 5 m d’amplada l’una, i de 2, 5 m l’altra; ambdues tenen 5 m d’alçada. Són cobertes amb volta de canó —de mig canó la més ampla i quart de canó l’estreta—. Es comuniquen per una petita porta —que sembla oberta tardanament—situada a l’extrem proper a la façana. En aquest mateix indret, a la cambra més àmplia hi ha una mena de finestra elevada, actualment cegada, i, al cim de la volta, vers el mig, hi ha una trapa cegada, la qual cosa indica que antigament només hi havia comunicació per dalt. Les dues dependències tenen uns carreus molt regulars, d’uns 35 o 40 cm d’alt pel doble de llargada; són aparellats a trencajunt amb morter. L’aspecte d’aquestes cambres és d’haver estat —la més gran— el rebost o la presó del castell.
L’edifici petit de tramuntana —la seva aparença és la d’un magatzem— és una construcció independent situada al damunt de l’esplanada. Tant pel tipus de construcció com pels senyals de picapedrer, hom pot suposar que aquest edifici formà part del castell construït pels templers. Els actuals propietaris ens han indicat que anys enrere davant de les portes d’aquesta edificació hi havia una escala que fou tapada. El detall resulta interessant perquè podria tractar-se d’un element que unia aquesta part de construcció amb la muralla i amb l’altre edifici de migdia.
Té una planta quadrada d’uns 12 m de costat. Les mides no poden ser precisades exactament perquè hi falten els carreus del revestiment exterior. Aquest desgavell permet veure que l’interior dels murs és de morter de calç. La construcció apareix esmotxada a l’altura de la planta baixa; per tant, només es conserva aquesta part, que assoleix exteriorment una alçada d’uns 4 m. Els murs tenen un gruix aproximat d’1, 5 m.
L’interior és dividit en dues naus pariones —de 4 × 8 m—, separades per un mur d’1 m de gruix i sense intercomunicació. Són cobertes amb volta de mig punt que assoleix la mateixa alçada que l’ample de l’estança. Ambdues tenen porta al costat de migdia; la de la nau de ponent és una porta típica de capialt marsellès, mutilada exteriorment —li falten els carreus dels muntants i les dovelles exteriors de l’arc—; a l’altra nau sembla que hi hagi una altra porta orientada de la mateixa manera, però la mutilació que ha sofert no permet afirmar si realment es tractava d’una porta. Al mur nord d’aquesta nau hi ha una espitllera cegada i una finestra de construcció moderna.
Tot l’edifici està construït per dins amb carreu mitjà semblant al del soterrani de la casa gran, i aparellat de la mateixa manera. Les voltes, però, no són ben bé iguals: mentre que la de l’estança de ponent està ben aparellada amb carreu regular, la de l’altra nau és feta de maçoneria amb diversos arcs torals encastats, és a dir, sense ressalt. Alguns carreus de vora la porta de la nau occidental tenen senyals de picapedrer típics de les construccions del segle XIII.
Per la documentació hospitalera sabem que hi havia una torre, que probablement correspon als soterranis descrits, que devien ser la presó, com s’esdevé en aquest tipus de construccions. L’edifici de tramuntana —seguint la documentació— havia estat originàriament celler i després convertit en presó.
A partir de la documentació citada, es pot reconstruir la disposició originària del castell, amb la torre —situada a l’angle sudoriental del recinte— com un dels seus edificis principals. A partir d’aquesta es devien prolongar els murs que tancaven el recinte sobirà del castell deixant un pati al mig. En el mur de migdia es trobava la porta principal que accedia directament al pati. Al costat de ponent hi havia altres edificis, tal vegada cavallerisses i magatzems. Des del pati, una ampla escala de pedra pujava probablement a la torre o a un edifici situat al costat. De ben segur que el conjunt format pel pati central amb la torre i els altres edificis annexos constituïa el recinte sobirà. Després devia haver-hi un segon recinte —o recinte jussà—, que s’obria pel costat de migdia, ocupant part de l’actual plaça i pel costat de tramuntana baixant pel coster damunt del riu.
En la visita citada del segle XVII, res no permet suposar que el castell de Corbins hagués tingut una capella, ni tan sols un oratori; malgrat tot, l’inventari del 1289, publicat per J.Miret i Sans, en referir-se a Corbins comença dient que es reconeix “l’estament de la capela et de las altres coses de la casa”. (JFS)
Bibliografia
- Miret, 1910, pàgs. 73, 169-172 i 348-349; 1911, XIII, pàgs. 61-75; Lladonosa, 1972-74; Forey, 1973, pàg. 92; Els castells catalans, 1979, vol. VI (II), pàgs. 828-832; Fuguet, 1995, pàgs. 178-182.