Situació
Vista aèria del castell, que guarda elements antics amagats per les reconstruccions i les restauracions modernes, amb la nova població a frec del riu Segre.
Arxiu ECSA
El castell de Mequinensa es dreça majestuós en la summitat de l’aspra serreta del Castell (245 m d’altitud), davant la confluència de l’Ebre amb el Segre, mirador excepcional d’ambdós rius i punt d’alt valor estratègic.
Mapa: 31-16 (415). Situació: 31TBF739831.
S’arriba al castell per una carretera que arrenca del poble modern de Mequinensa, que dista 15 km de Fraga per la carretera N-211. (JBP)
Història
Malgrat que alguns autors hagin proposat un origen romà per a Mequinensa, tot fa pensar que el nom actual li fou donat durant la dominació sarraïna, car la seva relació amb la toponímia aràbiga és clara, tant per al reputat arabista Asín Palacios com per a Joan Coromines. Una vegada que els musulmans entraren al Baix Cinca (714-719) i durant els quatre segles llargs de dominació islàmica, Mequinensa esdevindria una ciutadella important de la Frontera Superior, dins el districte de Lleida. La gran fortalesa de Mequinensa vigilava el trànsit fluvial de l’Ebre, ruta importantíssima de comunicacions, així com els camins calçats, sobretot el que davallava vers les terres de València des de l’època iberoromana, i per on havien de pujar els almoràvits els primers anys del segle XII.
La vila de Miqneza, Mihnās o Miknesa és situada pels cronistes àrabs en la contrada d’al-Zaytūn o país de les Oliveres, que és com aquells anomenaven la baixa vall del riu Cinca. El geògraf al-Idrīsī, que visqué a mitjan segle XII, en referir-se a Mequinensa diu el següent: “És petita, però té una gran fortalesa de fort aspecte i es troba a les fronteres de l’Àndalus”. L’investigador R. Pita Mercé consigna com a originaris il·lustres de la vila un tal al-Fāṭimi, que promogué una revolta en temps del califat, i dos notables juristes musulmans del segle XII, l’un anomenat Ismā’īl ibn Mas’ūd ibn Said i l’altre, Aflq ibn ’Alī ibn Hasan, que ja degué morir a l’exili (el 1198, a Marràqueix). Segons reporta J. Lladonosa, Mequinensa era la vila més islamitzada de la comarca i encara després de la conquesta els seus habitants persistiren en la religió musulmana durant molt de temps, fins al 1525, en què acudiren en massa a les piles de la seu de Lleida.
Mequinensa no sols era un bastió inexpugnable que retardava la conquesta de Fraga i Lleida, objectiu final dels reis i comtes cristians, sinó que des d’aquí, de tant en tant, sortia la lleugera cavalleria sarraïna que penetrava profundament i ocupava per sorpresa places mitjanament defensades. L’any 1132 el rei Alfons el Bataller organitzà una gran flota fluvial que, partint amb gran nombre de soldats i pertrets des de Saragossa, riu Ebre avall, es presentà davant les muralles de Mequinensa pel mes de març de l’any 1133. Tot seguit hom acostuma a consignar que el Bataller hi entrà gairebé sense haver de lluitar, però el cert és que la conquesta no fou tan fàcil. Mequinensa no capitulà fins després d’un estret setge de tres setmanes. Com que la gent de Mequinensa no s’avingué a la primera oferta de rendició, reporta Orderic Vital, el rei d’Aragó jurà que no s’apartaria d’allí fins a retre la plaça i que cap dels defensors no en sortiria amb vida; i així fou.
Tot seguit, Alfons el Bataller fortificà Mequinensa, que considerava la clau de les portes de la mar, confià el castell al senyor Llop Ennecons, i navegant aigües amunt s’adreçà contra Fraga, segons expressa un document procedent de l’arxiu del monestir de Fanlo, bo i dient” quando rex Adefonsus cepit Mequinençam et Fragam” (juny del 1133). En realitat, però, la plaça de Fraga havia de resistir totes les escomeses d’Alfons el Bataller, i no sols això sinó que al final l’exèrcit aragonès fou derrotat pels almoràvits (juliol del 1134). En aquest temps trobem esment de Fortuny Galíndez com a senyor de Mequinensa.
Després de la batalla de Fraga, la desbandada fou general. Amb tot, fortificat pels cristians, el castell de Mequinensa es mostrà com un bastió inexpugnable. Les fonts aràbigues consignen que els almoràvits trencaren la treva pactada i després d’un llarg setge, fracassats els auxilis enviats des de Saragossa, l’alcaid cristià de Mequinensa es va retre de manera honorable al famós capitost Ibn Ganiya i aconseguí per a ell i la seva gent un salconduit (final d’estiu del 1136). La sort de Mequinensa anava unida a la de la resta de l’antiga Ilergècia, de manera que no fou guanyada definitivament fins el 24 d’octubre de 1149 per l’exèrcit catalanoaragonès de Ramon Berenguer IV, el mateix dia que caigueren les ciutats de Fraga i Lleida.
No s’ha conservat memòria de la carta de poblament de Mequinensa, si bé sembla que la majoria dels caps conqueridors eren aragonesos, raó per la qual la vila rebé el fur de Saragossa. Segons documenta Agustín Ubieto, en aquests primers anys la senyoria de Mequinensa estigué en poder del noble aragonès Arpa (1160-68). Poc després consta que Alfons el Cast cedí propter nupcias l’alt domini de Mequinensa a Sança de Castella (1174). En aquest mateix moment també s’esmenta la senyoria dels barons d’Erill, ja que Arnau II d’Erill i la seva muller Sibil·la atorgaren a un tal Pere Berenguer i a la seva família un seu eixaric al castell de Mequinensa, de nom Mozat Abenjuvero (1177). Aquell mateix rei lliurà en esmena Mequinensa i Gebut al comte Ermengol VIII d’Urgell l’any 1192. Tanmateix, aquesta senyoria acabà en poder de la gran casa de Montcada, branca dels senecals de Catalunya, puix que Constança d’Aragó, una filla natural de Pere el Catòlic, en maridar-se amb Guillem Ramon de Montcada, aportà en dot la rica baronia d’Aitona, Seròs, Mequinensa i Albalat de Cinca (1212).
Anys després, els Montcada defensaren els homes de Mequinensa, “tam christianos quam sarracenos”, en el llarg conflicte que els enfrontà amb els de la vila de Fraga per causa dels termes de les dues viles. Actuà d’àrbitre Guillem d’Entença i en la “carta de partilla”, confirmada per Jaume I, s’establiren fites al Puig Gelli, la Vallporquera, la bassa de Porc i al riu Ebre; els senyors Pere I de Montcada i la seva dona Sibil·la reberen dels fragatins 100 morabatins d’or, que tal vegada empraren a reforçar i embellir el castell de Mequinensa (1246).
El dissortat comte Àlvar d’Urgell, gendre de Pere I de Montcada, compareix com a senyor interí de Mequinensa, castell que empenyorà el 1262 al lleidatà Ramon Pere. Trobem també esment d’un tal Tomàs de Santcliment, senyor de Mequinensa (1283), que en seria en realitat el castlà. El cronista J. Zurita reporta que en temps de Pere II de Montcada, el novè senescal reial, el castell de Mequinensa serví de presó del príncep de Salem (1288). El castell restà per sempre més en poder dels Montcada, comtes (1523) i marquesos (1581) d’Aitona, passant finalment en herència als ducs de Medinaceli (1722).
L’infatigable viatger portuguès J. B. Labanha escrigué el 1610: “Mequinensa és una vila del marquès d’Aitona, situada on el Segre és engolit per l’Ebre, al peu d’un turó molt alt, on dit marquès té un castell molt ben restaurat, amb bones cambres, rodejat de muralles mig caigudes que davallen fins a l’Ebre i envolten el poble, que té uns 100 veïns.” La fortificació, ferrenya, tingué protagonisme en les guerres modernes contra Catalunya. De fet, el castell de Mequinensa ha estat en actiu gairebé fins als nostres dies.
Fou restaurat per l’empresa ENHER entre el mes de novembre del 1958 i el juny del 1959. La restauració anà a càrrec de l’arquitecte de l’empresa hidroelèctrica José Rodríguez Mijares, amb la col·laboració de Jaume Vinyals i d’Antoni Florensa. Actualment és propietat d’ENHER. (JBP)
Castell
La fortalesa de Mequinensa està formada per dues construccions: la principal, situada a l’extrem de l’esperó que domina la confluència del Segre i l’Ebre, i la secundària, situada a la banda de ponent i separada de la principal per un fossat que avui està molt desfigurat per les obres efectuades en la darrera restauració. La fortalesa secundària és una típica fortificació de doble recinte atalussat, construïda a partir del segle XVII segons els cànons poliorcètics de Vauban i que fou modificada una mica durant el segle XIX. Baixen, a més, perpendicularment al vessant meridional tres línies de muralla que devien protegir l’antic poble de Mequinensa que hi havia al peu de la muntanya, vora el riu; la més ben conservada és la septentrional, formada per torres rectangulars que donen solidesa al mur. La central sembla un complement de l’anterior i està molt malmesa, ja que després en restaria suprimida la funcionalitat en bastir la tercera muralla. Les dues primeres muralles serien d’època medieval i molt probablement foren construïdes en el mateix moment de la fortalesa actual. Finalment hi ha, més lluny, una altra línia de muralla paral·lela a les anteriors que baixa des de l’extrem occidental de la fortificació moderna construida a l’oest i que sembla ja d’una època molt tardana, probablement del segle XIX.
Porta d’arc de mig punt amb grans dovelles, únic accés a l’edifici, situada a quatre metres d’alçada, a la qual s’arriba per una moderna escala.
ECSA - J.I. Rodríguez
L’edificació principal és una construcció essencialment medieval, constituïda per una massissa mola de planta trapezoïdal; és formada per murs que arriben als 15 m d’alçària, fonamentats directament sobre la roca calcària, i set torres, una de planta pentagonal situada al mig del mur oest i les altres sis de planta rectangular, quatre als angles de la fortalesa i les altres dues al mig del mur meridional, tot emmarcant estratègicament l’únic accés a l’edifici, una porta d’arc de mig punt adovellat situada a uns 4 m sobre el nivell de terra. Unes escales d’obra permeten accedir-hi i arribar fins al pati existent al mig de la construcció, que té una forma també trapezoidal. Al subsol hi ha l’única construcció subterrània coneguda, una cisterna de capacitat considerable que ha estat en ús fins fa pocs anys.
A cada costat del castell, entorn del pati, hi ha un cos de tres plantes que té finestres que donen al pati i també a l’exterior; algunes foren obertes en la restauració de fa gairebé quaranta anys, però la major part corresponen a la construcció original. Les més artístiques són les tres situades al tercer pis de la torre sud-est, on els calats gòtics se sostenen per una columneta. Interiorment destaquen dues habitacions de la planta baixa: l’antiga sala d’armes, avui menjador, que hi ha al costat septentrional i que és una sala de gairebé 20 m de llargada coberta amb volta de canó apuntada, amb dues finestres espitllerades obertes a l’exterior; i la gran sala existent a la meitat sud del costat occidental, la qual té quatre arcs diafragma apuntats, d’extradós recte i que recolzen en pilastres de dos metres d’alçada una mica més amples.
El pati té una galeria de tres arcs apuntats al costat sud, i a la banda nord hi ha l’escala traslladada allí des del seu emplaçament original, situat a migjorn. Aquesta donava a una porta principal d’estil renaixentista amb l’escut dels Montcada d’Aitona. Les torres es troben sobreelevades uns 3 m respecte al nivell original, que es devia correspondre al de la muralla, en la qual hi havia espitlleres, ara cegades. Una sèrie de merlets rectangulars construïts de nou a les muralles i a les torres completa l’aparença actual de la fortalesa.
És força difícil distingir els elements del primitiu castell, ja que l’obra conservada és bàsicament del segle XVI, quan els Montcada transformaren la vella fortalesa medieval en un lloc residencial més còmode. De tota manera, cal destacar que no va perdre mai la seva funció defensiva, com ho demostra el manteniment d’una única i petita entrada, solament apta per a persones, cosa que dificultaria la intendència dels seus residents. Per la seva disposició aquesta porta sembla una perduració de l’antiga fortalesa. Les sales amb volta apuntada i arcs de diafragma són els elements més antics de la construcció, ja que cal datar-les al segle XIII, moment a partir del qual s’iniciaria l’obra general del castell, sobre la construcció més antiga d’origen islàmic, de la qual no es coneix cap resta. Els atalussaments de les torres orientals permeten pensar que aquesta ala es devia acabar ja ben avançat el segle XIV i en les dues centúries següents s’adaptaria l’interior i es bastiria la torre pentagonal. Ja al segle XVII es faria el recreixement del gruix del mur occidental per a dificultar la destrucció artillera pel lloc més vulnerable i on s’acabà edificant la fortalesa moderna. El paral·lel més proper i semblant d’aquest castell és el castell de la Suda de Lleida, que té també el seu origen estructural al segle XIII.
La intervenció d’ENHER els anys cinquanta d’aquest segle va impedir la progressiva ruïna d’aquest castell. Evidentment l’obra de restauració fou efectuada amb una rapidesa probablement excessiva, sense una documentació exhaustiva i mancada dels necessaris estudis històrics, cosa que d’alguna manera A. Florensa va intentar compensar amb el seu treball de l’any 1960, que esdevé una obra pionera de la necessitat d’explicar els projectes de restauració del patrimoni monumental. (JRG)
Bibliografia
- Zurita, 1585, vol. I, pàgs. 213-214 i segs
- Salas, 1697
- Monfar, 1853, vol. IX, pàg. 425
- Aragón histórico, pintoresco y monumental, 1889, vol. I, pàg. 100
- Pita, 1957, XXX, pàgs. 128-130
- Vallès, 1959
- Florensa, 1960
- Coromines, 1965, vol. 2, pàgs. 106-107
- Pita, 1972, XXXIII, pàgs. 211-253
- Guitart, 1976, vol. 2, pàgs. 95-98
- Lacarra, 1978, pàg. 128
- Ubieto, 1981a, pàg. 123
- Dalmases - José, 1985, vol. II, pàgs. 124-129
- Català, 1996
- Monreal, 1996, pàgs. 19-20
- Diversos autors, 1997, pàgs. 68-71